dijous, 26 de maig de 2011

Diumenge 6 de Pasqua - 29 de maig

1Pe 3,15-18


Durant 5 diumenges seguits –des del II fins aquest VI de Pasqua– la litúrgia romana ens ofereix enguany fragments escollits de la segona carta de sant Pere. En la introducció que hi fa la nostra BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) llegim que aquest escrit “és un testimoni de les dificultats que havien de patir els cristians dels primers temps en un ambient que no els era gaire favorable, però sobretot mostra la força que surt de l’esperança que ve del Crist a l’hora de superar qualsevol adversitat i donar raó de la pròpia fe”. I és realment així, de manera que ateses les circumstàncies de les nostres comunitats cristianes enmig de la nostra societat faríem bé de rellegir-la i, superades algunes afirmacions degudes a la cultura de l’època, d’emmirallar-nos-hi.
Un dels temes centrals de la carta és el de l‘esperança que ha d’amarar tota la vida cristiana, i de la qual hem d’estar disposats a donar raó sempre que algú ens la demani. La nostra esperança no és fruit de la imaginació sinó que és un do de Déu que únicament es fonamenta en la resurrecció de Jesucrist, amb el qual cada dia ens cal configurar-nos més, especialment en la seva passió serena i victoriosa. Aquesta esperança cristiana no consisteix en cap mena de resignació passiva sinó que, al contrari, és una mena de motor per a un comportament nou, que ens ajudarà a lluitar amb alegria enmig de les proves. Però sempre amb diàleg amb aquest món en què vivim, el qual tan aviat passa de nosaltres i ens ignora com ens repta a testimoniar allò que som i allò que creiem i ens en demana explicacions. Sant Pere avui ens urgeix a fer-ho, a no defugir el diàleg amb la societat, amb el món, fins amb els qui –a vegades poc delicadament– ens burxen i ens qüestionen; però a fer-ho sempre “serenament i amb respecte”. Que mai el testimoniatge cristià no sigui insolent ni bel•ligerant. Valent i decidit sí, però sempre com brollant de l’amor. Déu salva el món estimant-lo; els cristians, si volem transformar-lo ni que sigui una mica, no podem pas fer-ho altrament.



P. Jordi Castanyer

dissabte, 21 de maig de 2011

Diumenge 5 de Pasqua - 22 de maig

En llegir els textos d’aquest diumenge V de Pasqua, em sento una mica “com a casa”. Ja hi veig els nostres immigrants fent cua a les esglésies en busca d’una ajuda. El text ens diu que” la seva Església anava creixent”, i nosaltres ens queixem del contrari. Però sí que va creixent en “instar-nos en els àmbits de Càritas, de voluntariat social i del compromís social, cultural i polític” tot veient-hi la presència evangèlica de Jesús”. (Concili Tarraconense 78 c. i 79 b.). La labor dels laics hi és preciosa .Ens sabem adonar de la importància de saber llegir els signes dels temps per a seguir el seu camí, tal com ho van fer els deixebles en nomenar persones per a ajudar-los quan estaven sobrecarregats de feina.
A l’Evangeli em retrobo en una sessió de catequesi molt familiar. -quina sort de poder ser format per tal catequista!- Jesús exhorta els seus deixebles a confiar en Ell i en Déu. Tomàs i Felip s’atreveixen a fer preguntes ingènues, però a través d’elles es nota que li tenen més confiança i volen saber-ne més ... Els resulta difícil entendre les seves paraules: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Les paraules següents han de ser més entenedores per a nosaltres. “ Ningú no va al Pare si no és per mi.” Queden clares la identificació i la compenetració total del Fill amb el Pare. Aquest és el missatge profund que Jesús ens volia deixar.
Meditem aquest ensenyament de Jesús, mirem d’entendre’l a poc a poc . Deixem que l’Esperit faci la resta. Acabaré amb unes paraules del Pare Jaume Bayó, escolapi: “ Tant de bo en cadascú de nosaltres anessin tan a la una, la intel•ligència, la voluntat i l’amor. Si veritablement fóssim u, no costaria tant la unitat global”. Ànim, val la pena posar-s’hi.



Maïté Cabié

dimarts, 10 de maig de 2011

Diumenge 4 de Pasqua - 15 de maig

Pero ellos no entendieron que era lo que les decía.
Juan cap. 10:1-10


Pero ellos no entendieron que era lo que les decía. Hoy en día todavía hay muchos quienes no entienden lo que El Buen Pastor quería decir y les dice hoy también. Hoy hay muchas voces que nos hablan y lo hacen con una muy buena retórica y atractiva a los oídos humanos, muchos son los engañados con estas palabrerías, que parecen ciertas. Extraviados y sin rumbo están los que escuchan y se dejan engañar.
En aquel tiempo estaban los Fariseo y Escribas, personas muy instruidas en la ley, quienes profesaban ser los únicos oficiales y guías del pueblo por esto usaban su autoridad sobre el pueblo.
Aquí en este pasaje Jesús se refiere a ellos, desde luego, el que entra por la puerta es el buen Pastor y los que no son falsos pastores y a fariseos y escribas se estaba refiriendo, y como nos refiere Mateo capitulo 23 Dios no autoriza sus conductas ni sus tradiciones humana.
El buen Pastor por la puerta entra (La Puerta que es Cristo) y sus ovejas le conocen y El a ellas por su nombre.
Es interesante y conmovedor ver como las propias ovejas de Jesús son el único objeto de su corazón y con que intimidad el las conoce individualmente, el solamente piensa en ellas. El viene y las llama, le reconocen y detrás suyo van por que el va a la cabeza por las dificultades que habrían de encontrar, el las protege de todo mal.
Entre tantas voces que escuchamos, tu personalmente le reconoces a El (Al buen Pastor), su voz es inconfundible inspira confianza, sus palabras como ninguna, sus deseo únicos, quiere lo mejor para ti, quiere tu gozo, tu felicidad, en sus manos es donde el hombre mejor puede estar.
Si no conoces su vos, detente un momento y escucha como El Señor te dice (........, tu nombre) te amo, y huye de la retórica de muchos salteadores como dicen las escrituras.
Jesús dijo: “Yo soy la puerta; el que por mi entrare, será salvo; y entrara y saldrá y hallara pastos” (vv.9)




Pastor Arturo Barisich
Iglesia Evangélica

dimecres, 4 de maig de 2011

Diumenge 3 de Pasqua - 8 de maig

Comentari ecumènic a Fets 2, 14. 22b – 33; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

“Nosaltres esperàvem que ell seria el que hauria alliberat Israel, però ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses”. Aquells deixebles feien camí cap a Emaús tristos, desencisats, incrèduls.... En quin messies de pa-sucat-amb-oli havien cregut! Semblava el messies esperat, però res de res, son de la llarga. Tota aquella història no casava amb les seves esperances imperialistes. Tenien una perspectiva molt mundana del messies i, per extensió, de Déu mateix. De fet se’ls podia fer el mateix retret que Jesús fa a Pere “Fuig d’aquí Satanàs, perquè no veus les coses com com Déu, sinó com els homes” (Mc 8,33). Els deixebles, àdhuc els més amics de Jesús (Pere, Jaume i Joan) es movien per la lògica del poder, també els d’Emaús. En canvi Jesús es movia per la lògica dels servei. I vet-aquí que Jesús es posa a caminar amb ells, com també camina al costat nostre.
"Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el sol comença a declinar". Són bona gent; se senten a gust amb aquell desconegut. No poden permetre que es quedi de nit a la intempèrie. Que es quedi amb ells!. La decisió d’acollir-lo els canviarà la vida. D’ara endavant podran mirar el món amb la mirada de Jesús. Déu no estima més uns que uns altres perquè Déu és amor. La felicitat i el sentit no depenen de l’elecció expressa de Déu, sinó de la resposta humana a Déu-que-m’estima. Els d’Emaús van saber acollir amb generositat.
"El van reconèixer quan partia el pa". L'assemblea eucarística és el lloc on es fa més intensa la presència de Jesús. Ens hi alimenta amb el pa de la Paraula i amb el pa de l’Eucaristia. La taula de la Paraula abrusa el cor i el disposa a la participació en la taula de l’Eucaristia. L’experiència del creient és la mateixa que la dels deixebles d'Emaús. Cada diumenge és Emaús.
"Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem". El reconeixement del Ressuscitat va trabucar totes les expectatives que tenien. El camí d'Emaús, que és desesperança, tristor, por, incredulitat, es converteix en camí a Jerusalem, que és esperança, joia, coratge, fe. Anaven sols i decebuts i tornen contents a compartir amb la comunitat la seva experiència de Jesús. La nostra fe en la resurrecció de Jesús també canvia d'arrel les nostres vides, ens renova i ens rescata de la “manera absurda de viure” de què ens adverteix la carta de Pere (1,18). I, perdonats i renovats, ens impulsa a ésser llevat de la nova humanitat que va emergir del sepulcre, ja buit, aquella nit de Pasqua.


Josep Esplugas



diumenge, 1 de maig de 2011

Diumenge 2 de Pasqua ( o bé de la Divina Misericòrdia) - 1 de maig

Evangeli de Joan 20, 19 – 31.


La resurrecció del Senyor. Quin esdeveniment tan inesperat! Que ni els seus deixebles, per part dels homes, i tampoc les dones, creien allò que era tan evident als seus ulls: el sepulcre buit. I això és així perquè el pecat de la incredulitat està molt arrelat en el gènere humà, i del qual no se n’escapa la gent religiosa cristiana; i arriba a afectar, fins i tot, aquells que més a prop han estat de Jesús, els qui més vegades han sentit de la seva boca la paraula profètica parlant de la seva mort i resurrecció. Se’ns fa difícil, a nosaltres, de creure el perquè ells no creien? Ni Maria Magdalena, que topa amb ell i no el reconeix! I què n’hem de dir dels dos deixebles d’Emmaús, que no s’adonen que és ell fins que parteix el pa? I ara, Tomàs, pobret Tomàs...!

La incredulitat de Tomàs, aquell que ja ha esdevingut un referent en el parlar de la gent dita cristiana, és tot un personatge. Tots li han explicat la seva respectiva experiència. Ell, però, es manté en la postura d’una incredulitat que la podríem qualificar com de fatxendera, de provocativa... Fixem-nos, doncs, en quina posició tan ridícula es troba quan el Senyor apareix de nou enmig de tothom i, adreçant la mirada i la paraula a Tomàs, el vol convèncer que la incredulitat és una actitud equivocada. Que Tomàs era un creient de debò; d’això, no n’hem de tenir cap dubte. Que caurem moltes vegades en el pecat de Tomàs, en podem estar ben certs. Només ens haurà de preocupar, i molt, que ens quedem sense anar a Jesús a suplicar-li novament perdó per haver dubtat de la seva paraula i, en definitiva, per la nostra incredulitat.

Tomàs sap que Jesús és el seu Senyor i el seu Déu! Cap dubte, per tant, sobre això; cap ombra d’incredulitat sobre la persona excelsa del seu Salvador. Però Tomàs no el coneixia prou encara. I aquest desconeixement de Jesús és a l’arrel de la nostra fe, que no és encara prou gran i ni significativa com un “gra de mostassa”. Podem fer una cosa molt assenyada: llegim cada dia un capítol d’un dels quatre evangelis i, en acabat, comencem per un altre. Arribarem a tenir un coneixement de Jesús com no el tenim ara.



Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica