dissabte, 27 de juliol de 2019

Diumenge 17 de durant l'any - 28 de juliol de 2019



Hablando con el Padre. 
Lucas 11,1-13. 

Debemos confesar que hoy en día no está muy de moda eso de orar o rezar. no es sólo que no tengamos tiempo (el tiempo siempre se busca cuando algo te interesa), sino que muchas veces no le vemos utilidad a esta práctica de la devoción cristiana. en lugar de orar, pensamos que será mejor enforzarnos un poco más en hacer las cosas por nosotros mismos. Por ello el texto de esta semana se nos presenta tan necesario hoy en día. del mismo extraeremos dos enseñanzas prácticas. 

a. En primer lugar la práctica de la oración implica dependencia y confianza en Dios. El "padrenuestro" así lo indica. Aunque hoy tengas trabajo, casa, dinero y recursos, Jesús nos recuerda que debemos tener una actitud de confianza al pedir a Dios nos provea del pan (o de lo que sea que nos haga falta) cada día. De forma similar san Agustín lo deja plasmado en sus palabras: "al orar, reza como si todo dependiese de Dios; aunque luego te levantes y actúes como si todo dependiese de ti". 

b. En segundo lugar oramos sabiendo que, no sólo Dios nos escucha, sino que también está dispuesto a contestar nuestras súplicas. Es cierto que la oración es un misterio. Es cierto que muchas veces oramos y no obtenemos respuestas. Es cierto que muchas veces dejamos de orar (y de insistir por falta de paciencia). Pero Jesús nos dice que Dios, como nuestro Padre, jamás tiene la puerta cerrada para nosotros. 

Por último, como hijos e hijas que confían en sus progenitores terrenales, debemos recuperar la práctica de la oración. Insistir en el ejercicio de confiar y esperar en el Señor. Tocar la puerta, sabiendo que él está siempre dispuesto a abrirla y enseñarnos grandes lecciones que nos ayudarán a vivir como hombres y mujeres de fe. 


Pastor Nelson Araujo


dissabte, 20 de juliol de 2019

Diumenge 16 de durant l'any - 21 de juliol de 2019



Gn 18:1-10a; Col 1:24-28; Lc 10:38-42.

Són lectures que ens parlen de l’hospitalitat. En les que l’acollida i l’escolta són molt importants i cal estar atents en tot moment.
En la primera Abraham descobreix que és Déu qui li parla a través dels personatges que se li presenten. Mana preparar menjar i allotjament pels ostes. Déu li correspon amb la promesa que tindrà un fill.
A l’evangeli parla de l’acollida i l’escolta de Marta i Maria.
Marta està ocupada per atendre bé al Mestre i oferir-li el menjar i Maria està als peus de Jesús escoltant la seva paraula. Però arriba un moment en què Marta es posa nerviosa (la dona de l’acció) i li diu a Jesús, «Mestre digues a la meva germana que m’ajudi», mira que està a gust asseguda als teus peus i jo no aconsegueixo arribar a l’hora del dinar, per tenir-lo a punt, que s’aixequi.
Jesús pren la paraula amb autoritat i amb estimació i li diu a Marta que es preocupa massa de les coses i que ara una sola cosa és necessària i és la que ha escollit Maria, que és escoltar-lo.
Jesús està a disposició de la persona que arriba amb fe per escoltar, perquè Jesús és la plenitud, és la pau.
Marta i Maria són necessàries totes dues per acollir Jesús a casa. Les dues unides són les que acullen Jesús.
Sí que hem de fer tasques, però també hem de saber trobar temps per a l’escolta de la Paraula. El servei i l’escolta estan totalment relacionats.
¿L’acció va per una banda i l’escolta – contemplació va per una altra? ¿Realment van separades o hi ha d’haver harmonia entre acció i escolta – contemplació?
Nosaltres hem de ser totes dues al mateix temps, hem de tenir un compromís en l’acció, però també en l’escolta – contemplació.
L’experiència de la contemplació és necessària per tenir una vida abundant en l’acció. L’acció sola esgota i necessitem tenir espais de silenci només amb Jesús per poder tenir la pau i l’alegria necessàries que només s’assoleixen en la meditació per poder actuar.
Fer-se proper com feia Jesús ens fa ser instruments per mostrar una nova manera de viure l’amor misericordiós del Pare.

Ma. Pilar Lozano
Llic. en Ciències Religioses

divendres, 12 de juliol de 2019

Diumenge 15 de durant l'any - 14 de juliol de 2019


Lc 10, 25-37


Possiblement el relat de la paràbola del Samarità és una de les més conegudes per tots nosaltres, però aquest coneixement ens pot portar a una situació de comoditat i familiaritat on el text bíblic no penetri en els nostres cors. És per això, que és necessari rellegir el text a poc a poc per a detenir-nos en dos verbs, dues accions que descriuen dues maneres de situar-se davant les necessitats del nostre proïsme. Una proposta vital és la de passar de llarg, assumir que aquella situació que contemplem no va amb nosaltres. L'altra actitud vital és la de parar-se i compadir-se; és a dir, deixar-nos afectar per les necessitats dels altres. Jesús és radical, només hi ha aquestes dues opcions davant el sofriment i el dolor del nostre proïsme. La missió de l'Església és assumir amb fermesa la seva vocació samaritana, deixar-nos interpel·lar per la crida d'auxili d'homes i dones que estan travessant el camí de la solitud, dolor i angoixa. Només  quan contemplem al nostre proïsme com a imatge de Déu és quan percebem la seva dignitat. És per això, que avui la paràbola del samarità ens encoratge a sortir a la trobada d'homes i dones que estan en els marges del camí per tenir curar de les seves ferides i acollir-los amb fraternitat. Que el Senyor ens ajudi. Amén


Germán López Cortacans
Parròquia Sant Esteve
Vila-Seca, Tarragona

dilluns, 8 de juliol de 2019

Diumenge 14 de durant l'any - 7 de juliol de 2019


                                                                                                                                                   
                                                         M A S   C R U C E S

“Están clavadas dos cruces en el monte del Olvido; por dos amores que han muerto, que son el tuyo y el mío”. ¿recuerdas la canción?. Es conocida, muy conocida.
  Y si...¿en lugar de hablarte de dos cruces, hablamos de tres?. Pues no me cabe duda alguna de que tu mente va a volar al Monte de la Calavera. ¿Recuerdas'...Jesús crucificado entre ladrones . ¡Tres cruces!.
 Entre los temas propuestos para este presente domingo, al leer las citas bíblicas, mis ojos han ido a “clavarse” en este texto :
 “Lejos esté de mi gloriarme, sino en la cruz de Nuestro Señor Jesucristo, por quién el mundo me es crucificado a mí, y yo al mundo” (Gálatas 6 : 14).
 No se si me descuento, pero... vuelvo a encontrar (ver) otras tres cruces. Y éstas, tienen una proyección a través del tiempo, porque pasados casi dos mil años, ¿siguen estando vigentes!.
 Vamos a contarlas :
 1ª Cruz) La cruz de Nuestro Señor Jesucristo.
 ¿Qué podemos decir de ella que no se haya dicho ya?.
 Aquella cruz fué la que el Cristo de Dios tuvo que experimentar, muriendo, para que yo tuviese vida; ¡vida eterna!, ¡menuda paradoja!.
 En el cruel Gólgota se reconcilió el Cielo con la Tierra. Allí, la Justicia y la paz se besaron. ¡Bendita Cruz!.
 Ésa es la primera cruz, y desde luego la mas importante.
 2ª Cruz) El mundo me es crucificado a Mí.
 ¿Que nos quiere decir el apóstol con éso?.
 Pues...es fácil. Si yo entiendo completamente lo que Jesús vino a hacer aquí, muriendo en mi lugar, y así se lo digo a Él, paso a un nuevo nivel de relación con Jesucristo. Y en ésa nueva manera de vivir, el Mundo y “sus cosas” van a ir careciendo de importancia. Mi vida va a irse desarrollando para agradar a Dios.
 Ésa sería la segunda cruz. Pero... es que hay una tercera...
 3ª Cruz) Y yo...(soy crucificado) al Mundo.
 El Mundo tiene sus deseos y anhelos. La gente vive en la vorágine que manda el “Dueño de este siglo” (el Diablo).
 Mi decisión de seguir a Cristo (ser Cristiano) va a hacer que los “servidores de la carne) cada vez cuenten menos conmigo, porque mi forma de vivir ya no va a “reirles sus gracias”.
 SI, queridos lectores, son TRES CRUCES hacia las que yo tengo que tener una decisión responsable. ¿Qué quiero escoger?.
 Recuerda que sólo el Señor tiene Palabras de Vida Eterna.  Bendiciones.



                                                          Luis Brull

dilluns, 1 de juliol de 2019

Diumenge 13 de durant l'any - 30 de juny de 2019



SEGUIR CRIST I L'ESTABILITAT

L'Evangeli de Lluc, en aquest fragment ens presenta la radicalitat del seguiment de Crist. Respondre a la crida de Déu i seguir-lo no és una proposta de vida, sinó la proposta autèntica de vida. No hi valen mitjes tintes ni respostes parcials, ni condicions. O tot o res. O l'entrega a Crist és sincera i total o fem comèdia.

No ens acullen, doncs segueix caminant! La crida evangèlica no és mai una proposta a l'estabilitat segura o immòbil. Més aviat és seguir un camí d'abandó confiat a la voluntat de Déu. Un camí que configura la nostra vida a la sorpresa del Déu crucificat i ressuscitat per salvar-nos del mal i el pecat. Un missatge de Salvació que ens allibera de la condemna i del pecat pel poder d'un amor desbordant que trenca tot esquema humà.

Les guineus tenen cau, el Fill de l'home no! En el seguiment de Crist no hi trobem pas la comoditat i estabilitat del món, només trobem el sentit de conformar la nostra vida a l'Evangeli rebut des de l'acceptació humil del do de la fe. Tan sols per mitjà de l'acceptació generosa i humil del gran regal de la fe podem donar llum a les dificultats objectives de fer de la nostra una vida conforme a la crida rebuda per Jesús.

Vine i segueix-me sense cap "però". El seguiment a Jesús és resposta a una crida rebuda. No és una proposta unilateral que fem a Déu, sinó abandonar-nos radicalment amb llibertat, davant una invitació a la vida plena i la Salvació: reconèixer al Crist com el Senyor i per Ell deixar-ho tot.


Mn. Jordi Tres Bosch