dimecres, 27 de maig de 2015

Pentecosta - 24 de maig de 2015

Jn 20, 19-23
En aquest relat l'evangelista Joan ens situa al capvespre del dia de la Resurrecció. Els deixebles estan a casa, amagats, tenien por als jueus i aquesta por els paralitzava. Tenien les portes tancades i, de cop i sobte Jesús es presenta enmig d'ells i els saluda desitjant-los la pau: "pau a vosaltres". Estigueu en pau, no tingueu por, sóc jo, estic amb vosaltres.
I, de seguida, com a proba els ensenya les mans i el costat.
Els deixebles se n'alegren, però no parlen, segur que no se sabien avenir. Havien vist Jesús mort, l'havien posat al sepulcre i, ara era aquí, enmig d'ells, quina joia! però també quin ensurt! Jesús els ha de tornar a tranquil·litzar: "pau a vosaltres", no us amoïneu, estigueu tranquils, sóc jo, torno a estar amb vosaltres.
Però, acte seguit els dóna una missió: "com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres". Jesús fa als deixebles un encàrrec, però alhora, també, els dóna un ajut. Jesús alena damunt els deixebles i els dóna l'Esperit Sant que els acompanyarà en la seva missió: "a qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó".
Aquesta missió és extensiva a tota l'església, no només al grup que estava reunit i atemorit en aquell lloc i ocasió. En els deixebles tota l'església (i nosaltres dins ella) rep la missió de part de Jesús. Déu l'envia a Ell i Ell ens envia a nosaltres. Ens envia a perdonar els pecats, a fer present i visible el Regne de Déu a tothom i a tot arreu.
Hi haurà moments de dificultat, hi haurà moments de por, però hem d'estar segurs i confiats, perquè comptem amb l'ajut de l'Esperit Sant que Déu ens a donat per a consolar-nos i confortar-nos davant l'adversitat.

BONA PASQUA DE PENTECOSTA!
                                               MªAngustias Rodríguez (feligresa)

dilluns, 18 de maig de 2015

Ascensió del Senyor - 17 de maig de 2015


 Marc 16, 14 – 20


La gran missió que Jesús encarrega als seus deixebles (a partir d’ara ja són investits amb la dignitat d’apòstols) es fa palesa per les paraules del Senyor: “Aneu per tot el món i prediqueu l’evangeli a tot criatura...”. La gran comissió, vet aquí el mandat que Jesús encarrega als seus amics, aquells dotze (ara onze) als quals ha conferit la més alta responsabilitat en els afers del Regne de Déu Pare. I el seu camp d’acció ja no serà, a partir d’aquell moment, la terra que els va veure néixer, sinó que serà el món sencer.

Els creients hem rebut la mateixa ordre “d’anar pel món i predicar l’evangeli”, el mateix que Jesús va transmetre als seus amics. I no me n’estic d’anomenar-los amics, perquè ell mateix així els va anomenar (Joan 15, 13-15). I també nosaltres som els seus amics, si és que fem allò que ens mana. Aquesta gran comissió, doncs, no és tasca solament del pastor, del sacerdot, del diaca, del bisbe... No, no ho és. És feina de tothom qui diu que és creient en Jesucrist. Cal que ens preguntem: ¿Per què l’Evangeli i el nombre de creients va créixer tant i tant, després de rebre el manament d’anunciar la salvació mitjançant l’obra redemptora del Fill de Déu? Doncs, perquè a aquesta missió s’hi van afegir tots els creients, grans i petits. Llegiu els primers capítols d’Els fets dels Apòstols, i veureu com la gent creia en la paraula donada per Pere, i obeïa: “Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l’Esperit Sant.” I el capítol 2 dels Fets acaba dient que “aquell mateix dia s’afegiren als germans unes tres mil persones.”  Doncs, Déu n’hi do, per començar!

Hi pot haver qui, llegint això pensi o cregui, que aquesta tasca de fer conèixer el Jesús en el qual creuen els creients, valgui la redundància, és cosa dels qui estan més amunt, els qui tenen càrrecs a l’església. Doncs, no és així. La missió de fer conèixer l’Evangeli al món és tasca de tothom qui es diu, o pensa que és, creient. No s’hi val a dir que això ho han de fer uns altres, i no nosaltres, els petitons. De cap manera! I no cal anar als països anomenats “de missió”, als  països del Domund, sinó que Barcelona i Gavà mateix és país de missió... Els veïns del primer tercera de l’escala, que sembla que no són creients, també són ànimes perdudes que viuen sense Déu i sense esperança al món... Pensem-hi, i actuem en conseqüència! Cosa terrible serà si no ho fem.



                                                Manel Alonso Figueres

diumenge, 10 de maig de 2015

Diumenge 6 de Pasqua - 10 de maig


Joan 15,9-17

L'amor de Jesús i l'amor nostre

Com segurament heu notat, aquest text comença i termina amb l'amor: "Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres," (v.9) i, "Això us mano: que us estimeu els uns als altres" (v.17).  El tema evident, doncs, és l'amor: l'amor de Jesús i l'amor nostre.
Ara, l'objectiu principal de l'amor de Jesús envers nosaltres és simplement la nostre felicitat: "La vostra joia sigui completa." (v.11).  I, per això dona fins i tot la seva vida (v.13), ens tracta com iguals "Ja no us dic servents, [sinó] us he dit amics" (v.15), ens comparteix tots els seus coneixements secrets "Us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare" (v.15), ens confia la seva missió, la més gran i gloriosa que mai ha existit i que més enllà té implicacions eterns (v.16), i, finalment, ens assegura el recolzament ple del Pare "I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà"  (v.16).
I nosaltres? Podem creure aquest amor?  Podem rebre-ho?  La seva joia també serà completa?
I això ens porta al següent punt: què tal el nostre amor envers Jesús?
Ell parla de mostrar-li el nostre amor guardant els seus manaments (v.10) i fent el que ell ens mana (v.14).  Però, per què ens demana això?  Per controlar-nos?  Per recordar-nos que ell és el poderós i nosaltres els petits?  No!  Ja hem vist el contrari, que ell ens aixeca i ens tracta com iguals, com amics seus!
Si Jesús ens demana guardar els seus manaments, és simplement perquè així ens sintonitzem amb ell i amb els seus somnis envers nosaltres.  Ens situem correctament per poder escoltar-li amb claredat, participar de la seva missió, sentir el recolzament totpoderós del Pare i gaudir la joia completa!
Jo, almenys, no m'ho vull perdre!
I, el manament principal de Jesús és simplement que ens estimem els uns als altres tal com ell ens estima (v.12).  Doncs, és simple, però no gaire fàcil!  Per qui n'estaríem disposats a donar la vida?  Som realment amics d'algú?
Ara, potser en aquests dies tenim poques oportunitats de donar literalment la vida per algú.  Però, hi han altres maneres de donar la vida?  Què passa amb l'amic que sempre està disposat per escoltar-nos i donar-nos un cop de mà?  Què hi ha de l'amic que ens tracta amb amor i respecte encara quan no ho mereixem?  Què dels que segueixen creient en nosaltres i donant-nos noves oportunitats inclús quan nosaltres hem perdut tota esperança?

Senyor Jesús, gràcies pel teu amor tan gran envers nosaltres, i ajuda'ns a creure en el i rebre-ho de tot cor.   Esperit Sant, demanem gracia per seguir i obeir a Jesús i per estimar als demés com tu ens estimes.  Pare Sant, gràcies per acompanyar-nos amb el teu poder, i ajuda'ns a confiar plenament en tu.  Amén.


David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge 5 de Pasqua - 3 de maig


 Ac 9,26-31; Salm 21; 1Jo 3,18-24; Jo 15,1-8.


El qui ens estima vol estar amb nosaltres.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem (1Jo). És la confiança que neix de l’amor; ell ens dóna la vida, ens estima primer... El volem a ell, volem estar amb ell.

La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus (Jo). Déu ens dóna la vida i vol que la tinguem en tota la seva riquesa. I amb Jesús, el Fill, l’enriquim, i som també nosaltres fills. Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater (Jo). Empeltats en Jesús  rebem la mateixa vida del Pare.

Sigui santificat el vostre nom.

... lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen... (Sl). Buscar Déu ja és una lloança...; i tots el cerquem al fons del cor, ... pot ser sense saber-ho; però cal fer-ho amb consciència..., des del cor, des de l’amor.

... es prosternaran davant seu gent de totes les nacions..., ... s’agenollaran davant seu els qui dormen a la pols (Sl). Al final, Déu en tots i per a tots, meta i terme de tot; finalment tots fills; ja ara, ... i sempre.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

L’Església vivia en pau per tot... Així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant (Ac). L’Església reducte de fraternitat, sagrament per al món del Regne de Déu que promou i espai de l’Esperit de Déu, on se sent i s’ha de fer sentir.

...que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat (1Jo). L’amor vertader sempre s’encarna, entra en la pell, en la carn de l’estimat, ... del necessitat.

Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit... (Jo). Jesús és testimoni del Regne de Déu, experiència de vida a nivell personal i per al món, de pau, i justícia, i solidaritat..., i vida eterna. Empeltats en ell la nostra vida també és fecunda per al món.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Saule... intentava incorporar-se als creients..., i amb quina valentia havia predicat... el nom de Jesús. Des d’aquell moment convivia amb ells... amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor (Ac). Experiència personal de Jesús en la vida de l’Església que ens fa protagonistes, significatius...; una vivència personal que enriqueix la comunitat i el projecte del Regne de Déu per al món.

El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres... (1Jo). Tot el que Déu ens ha de dir, la seva voluntat, el seu projecte de salvació..., el trobem en Jesús; centrem el viure en Jesús i així el viurem en sintonia amb Déu mateix, que vol que ens estimem: és el seu manament, és la voluntat de qui és pare i vol la fraternitat del fills.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència... (1Jo). L’amor de Déu i el seu perdó són més grans que el nostre pecat i els errors que ens poden aclaparar; Déu és sempre experiència alliberadora, creadora de vida, Pare...

Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat (Jo). Davant de qui ens estima ens sentim perdonats, alliberats, acollits sempre, ...volguts i novament reconeguts en la nostra dignitat.

Podem ser reductes del Déu amor.


Mn. Miquel Garcia Bailach