dissabte, 24 de juny de 2017

Diumenge 12 de durant l'any - 25 de juny de 2017


Mt 10, 26-33
Si situem aquest fragment en el seu context, el capítol 10 de l’Evangeli de sant Mateu, destaquem que en primer lloc el Crist enviïels seus deixebles a guarir les ovelles esgarriades de la casa d’Israel(Mt 10, 6),remarcant que la seva predicació sigui a Judea, no als pagansnials samaritans...Ja vindrà el temps, després de la seva glorificació, i per la força de l’Esperit Sant, en quèseran enviats a totes les nacions. En aquest context és on el Senyor els adverteix dels perills d’aquesta primera predicació, com ovelles enmig de llops! (Mt 10, 16).Conscients dels perills, el fragment que comentem els exhorta a no caure en la por, la por que Jesús sap que els voldrà sotmetre quan el confessin.

És com si l’Evangeli ens advertís que la confessió ha de ser primer i principalment a casa nostre, davant la nostra pròpia consciencia.En nom del respecte, de valors humanistes o d’un cert laïcisme, ¿no és cert que els cristians avui mostrem certa por a proclamar la divinitat de Jesús, i la tenim no tant davant dels no cristians, dels agnòstics o dels ateus, sinó davant dels nostres pròpies germans, i fins i tot davant de les nostres pròpies consciències, i busquem elaborar doctrines i teologies acceptables?Sovint adaptem la paraula de de l’Evangeli a les nostres idees, o a pensaments elaborats des de premisses intel·lectuals, raonables, científiques, o a la sensibilitat o als sentiments nostres o dels qui ens volem adreçar. Quan fem això, ¿no deixem de confessaren Ellper confessar en nosaltres?Fixem-nos bé que en Mateu 10, 32 –així com en el fragment paral·lel de Lluc (Lc 12, 8)– el verb grec que traduïm per confessar o proclamar (omologueo) està usat d’una manera particular, seguit del complement en mi, no com a molts altres passatges en què es parla de proclamar alguna cosa, ja sigui o la nostra fe o els propis pecats o debilitats. Molts comentaristes han senyalat aquí un matís important, notable. Es tracta d’un acord, d’una coincidència entre els nostres pensaments i el del Crist, en fer nostres les paraules del Crist, en deixar que visqui Ell en nosaltres, com deia sant Pau (Gal, 2, 20). 

És preocupant la tendència avui de molts cristians de proclamar un Crist a mida del món, amb una predicació pensada perquè el món l’accepti, com si un cop acceptada sota una figura molt humana, molt d’acord amb les bones intencions i els ideals de bondat, pau, etc. del món, després el Senyor ja s’ocuparà d’obrir els cors per manifestar-se en la seva divinitat, en la plenitud de la seva glòria. Oblidem que el Crist no pretengué passar per un home bo fins el moment de la seva glorificació: Des del començament de la seva vida pública; primer al Jordà, després al desert al mateix diable, després als homes en les noces de Canà i en cridar els primers deixebles, no amagà la seva qualitat de Messies i de Fill de  Déu! En alguns cas recomanà no proclamar-ho encara als quatre vents, ho va dira cau d’orella (Mt 10, 27); ara mana als seus apòstols predicar-hodels terrats estant (Mt 10, 27).

La forta envestida del món contra el Crist avui es deixa sentir amb força i sense fingiment. En el món d’avui, molts cristians ens podem trobar en una situació semblant a ovelles sense pastors... (Mt 9, 36). I la collita es abundosa però els treballadors son pocs(Mt 9, 37). Avui els cristians hem de ser molt conscients de la nostra tasca. No podem deixar-nos vèncer pel món que ens pinta moltes tantes coses atractives però que en definitiva no porten més que a allunyar-nos de la Vida en Déu, a substituir-la per bens efímers que no nodreixen l’ànima.Estimar el proïsme fins a donar la vida per la seva salvació a exemple del Crist mateix, col·laborant amb la seva tasca (2 Cor 6, 1), no es acceptar i aplaudir tots els seus actes fets amb “bona intenció”. Hem passat de condemnar i enviar als inferns tot aquell que jutjàvem pecador segons una llista de manaments entesos a la nostra pròpia mesura, a admetre i aplaudir qualsevol que sembli que s’apropa al cristianisme amb bona intenció. Ser massa confessional està mal vist, és preferible parlar bé de qualsevol tradició o creença que porti el nom d’espiritual. Defensar opinions fonamentades en la fe, sobre fets quotidians o pràctiques socials es qualifica d’atemptat contra la llibertat, quan no de fonamentalisme. El radicalisme de la tolerància es permès, el radicalisme de l’Amor cristià es sospitós davant del món. I caiem fàcilment en la temptació, i cobrim d’expressions “acceptables” però que falsegen el veritable testimoniatge que el nostre cor més íntim voldria viure.

És necessari que primer confessem en Crist davant la nostra consciència, abans de fer-ho en les nostres pròpies comunitats, en les nostres parròquies, entre els nostres germans en la fe. Enfortir la confessió de la fe a casa nostre donarà testimoni davant del món. Quines pors sentim quan ens plantegem confessar Crist? Tenim por de que se’ns acabin les petites i efímeres coses amb què es contenta el nostre cos: la bona fama, l’amistat dels que ens fan la vida més fàcil, perdre les nostres elaboracions mentals que ens donen seguretat en aquesta vida. I és que cal escoltar l’advertència del Senyor: No temeu els qui poden matar el cos, que tanmateix tornarà a la pols, tingueu-ne més aviat del qui pot perdre ànima i cos a la gehenna, al judici que ens pot lliurar a una vertadera mort eterna, negats pel Crist per haver-lo negat, per no tenir el nostre cor en acord amb Ell, per no tenir viva la seva paraula en nosaltres. (Mt 7, 23; 25, 12).

El primer que ens toca és dir en veu alta, als terrats de les cases, l’Evangeli tal  com el Crist ens l’ha transmès: No podem renunciar al do que ens féu el dia que, pel nostre bateig, vàrem morir i ressuscitar en Ell. Som “crists” des del nostre bateig i la nostra unció, reconciliats amb Déu som col·laboradors de Déu (2Cor 5, 1 - 6, 1). Llavors entendrem la resta del capítol 10:No podem estimar més el pare o la mare el germà o la germana queDéu. Només fem-nos portadors del Crist, confessant en Ell, som capaços de fer que els altres esdevinguin també “crists”.

P. Josep


dimecres, 14 de juny de 2017

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist - 18 de juny de 2017


El Cos i la Sang de Crist és el sagrament admirable que ens ha deixat el Senyor. Memorial de la seva Passió. Presència fidel enmig nostre per a donar-nos Vida. És en l’Eucaristia que Jesucrist va voler perpetuar el misteri de la seva creu, fins a la fi dels segles. I així esdevingué Sacerdot per a poder portar a Déu tota la humanitat. És Ell, alhora, sacerdot i víctima pura, única i definitiva, que ha establert l’Aliança nova i eterna entre Déu i la humanitat redimida, mitjançant el sacrifici perfecte d’acció de gràcies.

“Això és el meu cos, ofert per vosaltres”, ens diu. El mateix cos que en l’Encarnació va voler assumir en les entranyes de Maria la naturalesa humana, ara se’ns ofereix per a satisfer la nostra fam i set de plenitud i de felicitat. Meravellós intercanvi entre Déu i l’home: el seu Fill fet aliment per a tota la humanitat, perquè tota la humanitat pogués participar de la vida divina. Ell, que va voler fer-se home, se’ns dóna en aliment perquè puguem esdevenir veritables fills de Déu, perquè el seu Cos sigui el nostre cos i la seva Sang, la nostra sang.

L’Eucaristia és el do celestial que ens ha de fer possible caminar per aquest món vers Déu, perquè com diu la 1a. lectura (Dt 8,2-3.14b-16a): “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.

En la festa del Corpus Christi, l’Església reviu el misteri del Dijous Sant a la llum de la Resurrecció. El do de l’Eucaristia, misteri d’intimitat, instituïda al Cenacle, es realitza en plenitud: Jesús dóna realment el seu Cos i la seva Sang. En creuar el llindar de la seva mort, Jesús mateix es converteix en Pa viu, en vertader mannà.

Per això, diu Jesús a l’evangeli (Jo 6,51-58): “Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món. (...) Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. El Fill de Déu, havent-se fet carn, es converteix en pa, i així esdevé aliment per al seu poble, per a nosaltres, que estem en camí en aquest món, vers la terra promesa del cel.

En alimentar-nos del Pa eucarístic experimentem la comunió dels germans en Crist. Sant Pau ens recorda això a la 2a. lectura (1Co 10,16-17): “el calze de la benedicció que nosaltres beneïm, no és potser comunió amb la sang de Crist? El pa que nosaltres partim, no és potser comunió amb el cos de Crist?”. Tots nosaltres formem un sol cos, germans: el Cos de Crist. Cadascun de nosaltres està unit amb Jesús i tots estem units, per Ell, els uns amb els altres.

El qui rep el Senyor, per la fe, en l’Eucaristia, participarà plenament de la glòria i la resurrecció del Crist. Perquè Ell és el nostre aliment de vida eterna.

Dóna’ns el teu cor compassiu, Senyor! Que aquesta eucaristia encengui el nostre cor i ens fem ofrena de comunió per als nostres germans!


Mn. Ricard Casadesús Castro

diumenge, 11 de juny de 2017

Solemnitat de la Santíssima Trinitat - 11 de juny de 2017


Ex 34,4b-6.8-9; Dn 3, 52-56; 2Co 13,11-13; Jo 3,16-18.


Déu en ell mateix és amor-família, lliurament dins i fora; però nosaltres sempre tant endins del seu cor!

Pare nostre, que esteu en el cel:

El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom. Moisès s’estigué allà amb ell. Un Déu que ve, surt del seu món, ens visita i la seva presència ens omple d’alegria, al cor, en la pròpia intimitat, en la pregària; transcendent però immanent, inabastable i ara també proper, i l’anem coneixent a poc a poc, a cada encontre..., a cada visita... Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant: «Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor» (Ex). Cridant perquè ho sentim bé com és, i ho anem vivint, sentint, en el tracte, en la seva experiència; que vol ser un Déu de vida. És el Déu-Amor.

Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres (2Co).
Ja era la fe des de l’inici, la percepció d’un Déu més semblant a la nostra psicologia: un Déu amor, comunitat, família, relació, comunicació, diàleg...: trinitari en ell mateix.

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell (Jo). El Pare, el seu Fill, l’Esperit Sant..., no poder absolut, sinó relació que només es construeix des de l’amor i, per això, des de la llibertat. I un Déu trinitari que aposta per la vida. Així l’Església també com Jesús no condemnarà, i sí serà experiència de salvació, promotora de vida, i vida “eterna”, aquella que ens dóna vida de veritat, que val sempre: pau, veritat, justícia, solidaritat, amor..., i la vida del cel també, finalment.
Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic... Déu-Amor que estima tant, com un pare i una mare; l’amor més gran donat, incondicional, gratuït, fins a l’extrem... per dir-nos com ens estima.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Germans, estigueu contents, refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres. Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de pau (2Co). Són els signes de l’arribada del Regne de Déu, on de veritat ell hi regna: on hi ha fraternitat, respecte, pau...

Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna (Jo). El Regne de Déu és la voluntat de vida de Déu, ara salvadora, que s’encarna en el compromís dels cors que l’acullen: promoure la vida allí on s’ha perdut, s’ha menystingut, s’ha matat...

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

«Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor»... «Senyor, si m’heu concedit el vostre favor, vingueu vós mateix a acompanyar-nos. És veritat que és un poble rebel al jou, però vós ens perdonareu les culpes i els pecats, i fareu de nosaltres la vostra heretat» (Ex). Més en allà del sentiment de culpa, de pecat, d’equivocació, del mal comés..., tenim l’experiència de la misericòrdia de Déu, que és experiència de perdó i alliberament, que ens torna la pau i la dignitat, per no caure en l’absurd.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu (Jo). Ens condemnem nosaltres mateixos quan ens tanquem a l’amor, a l’Amor, a la misericòrdia; i d’això se’n diu orgull.

Cal crear espais per explicitar el Déu Trinitari: de diàleg i comunió..., per refer la pau i la concòrdia..., perquè la vida torni a ser possible on era ignorada.


Mn. Miquel García Bailach

diumenge, 4 de juny de 2017

Diumenge de Pentecosta - 4 de juny de 2017


Evangeli de Joan: 20, 19 - 29


Que n'és de diferent el comportament de Jesús, el nostre Senyor, abans de patir la crucifixió, si el comparem després d'haver ressuscitat. Mirem-lo durant els dies abans, quan el veiem permanentment al costat dels seus, per instruir-los amb més saviesa i coneixements dels quals hauran d'estar ben proveïts... Però la qüestió és que no en feien gaire cas, inconscients del drama irreversible que els esperava. Adonem-nos de com no arribaven, ni tan sols, a entendre el que ells mateixos es preguntaven: "Què significa allò que ens diu: "D'aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure."  Una altra pregunta: "I què vol dir: Me'n vaig al Pare?". Joan 16, 17-18. I això que ja feia uns tres anys que anaven al costat de Jesús...

Diem que és diferent, aquesta manera d'obrar del Senyor, perquè sovint els havia tractat gairebé com a infants. La mà protectora de Jesús sempre era a prop. Recordem allò que ens diu l'apòstol Pere, que de ben cert ho devia haver après del Mestre: "Com infants tot just nats deliu-vos per beure la llet pura de la Paraula, que us farà créixer i us durà a la salvació, si és que heu tastat i assaborit la benignitat del Senyor." 1a. Pere 2, 2.  I això també va per a nosaltres, que ben poc devem diferir de com eren els primers deixebles, tot i que ja fa anys que llegim la Paraula, que hem arribat a entendre-la bastant bé, però encara falta molt per superar i per sortir del cercle de l'aprenentatge primari. De manera que estem exercint molta resistència a ser vençuts per la saviesa de la Paraula de Déu, per aprofundir en tot allò que ens  portaria, no solament una gran benedicció, sinó un plaer inefable. Per tant, molts encara són al nivell de les beceroles. El que cal és esforçar-nos, mestres i aprenents, per tal de conèixer més i més bé la Paraula del Senyor...

"El creient necessita l'armadura idònia, la de Déu. Ha de ser valent en el Senyor, fort amb el poder de la Seva força, per poder resistir contra les insídies del diable; perquè no hem de lluitar contra adversaris de sang i carn, sinó contra els principats, contra els dominadors d'aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que habiten aquests espais celestes. Per tant, preneu l'armadura de Déu, de manera que al dia dolent pugueu resistir i, després d'haver-ho posat tot en obra, aguantar ferms. Estigueu cenyits, doncs, amb la veritat, revestits amb la justicia per cuirassa,  els peus calçats amb el zel per anunciar l'evangeli de la pau; tingueu sempre l'escut de la fe, amb el qual podreu extingir tots els dards encesos del maligne; preneu també el casc de la salvació, i l'espasa de l'Esperit,  que és la Paraula de Déu."  (Cursiva: Copiat i adaptat de l'Epístola als Efesis 6, 10 - 17 --- Bíblia dels Monjos de Montserrat - 1970).

Manel Alonso Figueres
el qual podreu extingir tots els dards encesos del maligne; preneu també el casc de la salvació, i l'espasa de l'Esperit,  que és la Paraula de Déu."  (Cursiva: Copiat i adaptat de l'Epístola als Efesis 6, 10 - 17 --- Bíblia dels Monjos de Montserrat - 1970).

Manel Alonso Figueres