dissabte, 28 d’abril de 2018

Diumenge 5 de Pasqua - 29 d'abril de 2018


Juan 15,1-8

Jesús, en estas palabras de despedida, insiste en la idea de permanencia como de una necesidad para los discípulos. Una necesidad para que la vida de los discípulos no sea estéril, para que no sean unas vidas que no sirven para nada.

Se trata de un imperativo para todo aquel que quiera estar cerca de Jesús. Cerca de la vida. Permanecer en Jesús, mantenerse fieles y firmes. Permanecer en la semejanza a la forma de vida de Jesús , en sus preferencias, en todo lo que a él le importaba.

A menudo, los creyentes conocen las palabras de Jesús, sus gestos, sus acciones, pero  todo ello queda relegado al plano del intelecto, del estudio, del debate… sin tener un efecto vital. Cada creyente ha de ser un pámpano de la vid. Se trata de una consideración desde el punto de vista de su fruto: si queremos dar fruto debemos permanecer en él.

Se trata, pues, de cultivar los lazos establecidos por la obediencia y el amor, de manera la vida de Jesús (yo en vosotros) pueda ser experimentada como una realidad consciente, responsable y vívida.

Permaneced en mí, y yo en vosotros. Se pone de manifiesto que el principio de esta relación (permanecer) es el amor. El amor de Jesús que reproduce el amor del Padre y desemboca en obediencia por parte de los discípulos, que es el fruto que dan los sarmientos.
 La alternativa, el intento de dar fruto fuera de esa relación, no da nada.


Pastor Juan Medrano

dimecres, 18 d’abril de 2018

Diumenge 4 de Pasqua - 22 d'abril de 2018


Hi ha dues experiències que tot cristià ha de tenir: sentir el Crist ben viu i sentir-se fill de Déu i, com a tal, cridat a compartir amb el Crist la nova vida que Ell ens dóna. Això ho podem explicar, ho podem ensenyar, ho podem saber de memòria i repetir mil vegades. Però el que és vital no és només que ho sapiguem, sinó que ho experimentem, que ho sentim i que ho visquem.
Jesús es va desviure per atansar-nos a Déu, per fer-nos comprendre que Déu és el nostre Pare, i que aquest no és un títol més de la llarga llista d’atributs que li podem aplicar, sinó el principal i primer. L’afany de Jesús no és que sentim temor davant el poder de Déu, sinó pau davant el seu amor, consol davant la seva proximitat, confiança davant la seva paternitat. Però la veritat és que no sempre hem encertat a l’hora de transmetre aquesta bona notícia. Per transmetre el missatge de la paternitat de Déu, ens ajudaria molt ser més comprensius amb les persones. ¿Quan entendrem que aquells a qui anomenem marginals o allunyats no necessiten tant que els hi recordem el que haurien de fer com que són, ells també, fills de Déu, igual que l’ovella perduda no necessita de sermons sinó d’algú que s’arremangui i la vagi a buscar, que se la carregui a les espatlles i la cuidi? «El bon pastor dóna la vida per les ovelles», ¡gairebé res! ¡Donar la vida! L’Evangeli és clar: qui no és pastor a la manera de Jesús, és un jornaler, ple de bones paraules, però que enfila a córrer tan bon punt veu el llop, deixant abandonades les ovelles.
¿Quantes “ovelles” hem deixat abandonades?, ¿què fem amb tantes persones que ens resulten conflictives o incòmodes? De moment, classificar-les amb una etiqueta, fins i tot abans de reconèixer-los-hi la categoria de persones. I després deixar-les abandonades. ¿Com aconseguirem aleshores que l’home se senti germà?, ¿com aconseguirem que se senti fill? Precisament, si algú necessita descobrir que Déu és Pare són aquells que estan abandonats, igual que l’ovella que necessita que el pastor vagi a buscar-la és la que s’ha perdut i no les que resten ben segures a la pleta, perquè no són pas els qui estan bons els qui necessiten el metge, sinó els malalts.

Mn. Joaquim Meseguer



dijous, 12 d’abril de 2018

Diumenge 3 de Pasqua - 15 d'abril de 2018


Lluc 24:35-48

Benvolguts germans i germanes

En aquests dies després de Pasqua, els textos de l'evangeli relaten les aparicions de Jesús. Al començament, en els primers anys després de la mort i resurrecció de Jesús, els cristians es van preocupar de defensar la resurrecció per mitjà de les aparicions. Luc ens diu que “Jesús es va posar enmig d'ells i els va saludar dient: Pau a vosaltres”. En el context de por i dubtes on estaven els deixebles Jesús se situa enmig d'ells i els dóna la pau. Ells van reaccionar amb sorpresa i por, però Jesús no és un fantasma, la seva presència és real, comparteix el menjar i els parla de les Escriptures que s'han complert en ell i per tant el dubte i la por desapareixen. Nosaltres com aquells deixebles, tambien vivim moments d'incertesa i dubtes, la nostra fe flaqueja i trontolla. Tots tenim motius per enfonsar-nos en el pou de la desil.lusió i la por. Peró és en aquests moments on la resurección de Jesús cobra el seu sentit ple, Jesús està enmig de nosaltres, caminant amba prop nostre . Jesús no és un fantasma o una il·lusió de la nostra ment, ell és una realitat que trasfoma i dóna sentit a les nostres vides. Nosaltres també necessitem la pau, l'autèntic shalom que possibilita la reconciliació amb Déu i amb el nostre proïsme. Que el nostre Senyor ens ajudi a viure vides que trasnmiteixin pau enmig d'una societat insegura i violenta.

Germán López-Cortacans



diumenge, 8 d’abril de 2018

Diumenge 2 de Pasqua - 8 d'abril de 2018


Ac 4,32-35; Salm 117; 1Jo 5,1-6; Jo 20,19-31.

Deixem-nos agafar per la “passió” de Jesús..., ens ressuscitarà, ens donarà vida.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu (1Jo). Fent-nos germans de Jesús naixem de Déu, ens fem fills, i hereus. ... i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d’ell... (1Jo). Estimar Déu el Pare ens porta a estimar els seus fills, tots...; d’ell neix la fraternitat dels fills.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

El testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesús, el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar miracles (Ac). Ens fem testimonis de la resurrecció amb obres de vida, amb els miracles de l’amor. «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres... Rebeu l’Esperit Sant...» (Jo). Jesús ens envia, ens fa continuadors del seu somni, el del Regne, amb el seu Esperit.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima (Ac). Imatge de la humanitat finalment fraterna, de la que les experiències de fraternitat en són anticipació, ja realitat.
Si estimem Déu i complim els seus manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu... (1Jo). És el manament de l’amor a Déu i als altres. L’amor al pare remet sempre als fills.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

La multitud dels creients... tenien tots els béns en comú... Entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència... (Ac). La fe és traduïda a la economia que és mesura de fraternitat; la resurrecció es fa sentir.  

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

«A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats...» (Jo). És una tasca de reconciliació la que confia Jesús, per al món, el perdó que agermana novament.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

... perquè cada fill de Déu és un vencedor del món... Nascuts de Déu pel baptisme, d’aigua i esperit, som els passats per la Pasqua, morts al pecat i nascuts a l’amor. Ens deixem agafar per la resurrecció. La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. ¿Qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu?  (1Jo). Jesús ressuscita el món, el fa viu.

«Si no li veig  a les mans la marca..., no m’ho creuré pas» (Jo). No una fe cega en Jesús; la fe en ell, en allò que ell diu i fa, en els senyals de la seva passió, de la seva donació... és quelcom de significatiu, important, definitiu..., autènticament humà, socialment  solidari...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

... no m’ha abandonat a la mort. La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici (Sl). Déu treu bé de mal. El sofriment, la mort... posen de manifest l’amor, ...també de Déu.

La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món (1Jo). La fe que neix de sentir-nos tant estimats ens fa viure les dificultats amb esperança.

... els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por del jueus... (Jo). Vivim un Jesús encara mort, un temps de por, de fracàs...? Ens cal l’experiència engrescadora del Crist viu i del seu Regne.

El repte de sempre, també d’avui: el de construir espais de fraternitat, ... de resurrecció.


Mn. Miquel García Bailach

diumenge, 1 d’abril de 2018

Diumenge de Pasqua - Resurrecció del Senyor - 1 d'abril de 2018


       Jo 1-9

¿Quién removerá la piedra? Esa era la pregunta que se hacían las mujeres que, al amanecer del día del domingo querían ir a la tumba para ungir de nuevo el cuerpo del Señor. Las piedras se dejaban caer rodando desde un lateral; ponerlas era relativamente fácil, pero quitarlas… ¡había que rodarlas en subida!

Las Buenas Nuevas. Está descrito con claridad. La Buenas Nuevas fueron reconocidas y proclamadas primeramente por mujeres (el Evangelio completo). En aquella sociedad que sólo vivía centrada en los hombres, fueron ellas las primeras que pudieron anunciar que la tumba estaba vacía. Cierto es que, de momento, no acabaron de entenderlo (“se han llevado a nuestro Señor…”). Pero (repito), fueron las primeras en dar las buenas noticias sobre la resurrección.

Carreras alrededor de la tumba. María corrió a avisar porque la piedra tapón no estaba en su sitio (Juan 20, 2). Pedro y Juan, más joven, llegó antes; pero Pedro, el impetuoso, entró sin pensárselo ni preguntar (Juan 20, 3-8). ¡Acababan de darse cuenta de lo que había pasado!: “Vio y creyó” (Juan 20, 8), dice Juan el evangelista de sí mismo.

El Señor del Orden. Observando la posición de las vestiduras… llegaron a entender que lo que había ocurrido era algo sobrenatural (Juan 20, 6-7).

El Señor de la Verdad. ¿Por qué ninguno de sus seguidores esperaba que el Cristo resucitara? ¡El, siempre lo había dicho! Pero me da la impresión de que tampoco le creían cuando les comentó que iba a sufrir y a morir. Por eso el apóstol Juan termina su evangelio explicando el motivo que le había llevado a escribirlo: “el testimonio del discípulo que nos cuenta los hechos de Jesucristo, es un Testimonio de la Verdad” (vista y vivida por el). Pilato, el Prefecto romano, lo había dicho en aquella misma semana de Pasión: “ Que voy a hacer de Jesús, llamado el Cristo?... ¿qué voy a hacer yo con Él?”



Lluís Brull