dimarts, 20 de febrer de 2018

Diumenge 2 de Quaresma - 25 de febrer de 2018


Mc 9, 2-10

La narració de "la transfiguració" de Jesús, segons l'Evangeli de Marc, ens situa en un escenari històricament molt familiar, ja que a l'Antic Testament la muntanya del Sinaí va ser el lloc de trobada entre Déu i l'home.
Jesús es fa acompanyar per tres apòstols: Pere, Jaume i Joan, que sense saber-ho es convertiran en testimoni fidedigne d'un dels moments clau de l'evangeli, la transfiguració que es produeix en Jesús per  revelar-nos la seva naturalesa divina.

Allà a la muntanya, immersos en un silenci contemplatiu, Jesús es transforma. Tot el seu ésser es revesteix d'una metamorfosi que endinsarà els ulls dels apòstols en una mirada il·luminada pels ulls de la fe. Observen Jesús fulgurant, "el seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així". És el moment que ens mostra la transcendència de Jesús, i els apòstols fan experiència d'un fet que s'escapa a la seva comprensió, un fet que els supera, perquè prenen consciència que aquesta blancor només pot ser obra de les mans del creador.

Jesús apareix en mig de dos grans profetes de l'Antic Testament que representen el passat i que van rebre la revelació de Déu: Elies, el gran  profeta que anunciava la vinguda del messies, i Moisès, el mestre de la llei que va alliberar el poble d'Israel. Al mateix temps, els apòstols Pere, Jaume i Joan representen el moment present, l'aquí i l'ara, per això a ells no se'ls hi acudeix res més  que dir: "Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies". Però, paradoxalment, el relat ens mostra com Jesús és el futur en el qual es culmina el present i el passat, perquè Jesús és "el messies" que havia estat anunciat, i al mateix temps és "el salvador" que ha vingut ara per alliberar-nos, per sempre, dels nostres pecats.

Finalment, se sent la véu de Déu que diu: "Aquest és el meu fill, el meu estimat; escolteu-lo". Sí. escolteu Jesús, obriu el vostre cor a la  Paraula del Fill estimat perquè ell és el Verb que s'ha fet carn. I "mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va demanar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts". Aquest silenci que demana Jesús, aquest silenci messiànic, és imprescindible en aquell moment perquè  no vol confondre ningú, sap que encara no estan preparats per entendre el que esdevindrà la seva passió, mort i resurrecció. Perquè serà en el moment de la resurrecció quan comprendran tot el que a la muntanya els hi ha estat revelat.


Paqui Rodríguez Báñez

diumenge, 18 de febrer de 2018

Diumenge 1 de Quaresma - 18 de febrer de 2018


Gn 9, 8-15
En aquest text del Gènesi veiem com Déu pren l’iniciativa i, després del diluvi, fa un pacte amb els homes, però no només amb els homes sinó també amb la natura, la qual hem de cuidar i salvaguardar, perquè no és patrimoni de ningú, sinó de tots els homes. Qui diu natura diu també recursos naturals. Alguns homes no tenen el necessari per a viure perquè altres malbaraten el que no els hi correspon.
Tinc cura dels demès? Tinc cura del medi ambient? Sóc conscient que la terra pertany a les generacions venidores? Què faig per cuidar-la?
El text també ens fa una comparació entre les aigües del diluvi i les del baptisme, que renova i regenera.
Àdhuc els quaranta dies del diluvi ens remeten als quanta dies que Jesús passà al desert i als quaranta dies de la quaresma que acaben d’encetar. Una nova oportunitat per acostar-nos  més al nostre creador i salvador.
1Pe 3, 18-22
Crist patí d’una vegada per sempre. No hi ha cap altre sacrifici que el sacrifici de la creu i l’Eucaristia que Jesús ens va demana fer en “memorial” seu.
Crist és el just que patí per fer justos els injustos (o sigui al homes, a cadascú de nosaltres).
El seu cos, la seva humanitat morí a la creu, però no la seva divinitat. Ha dut la seva “proclama”, el seu evangeli, la seva bona nova als esperits empresonats (als injustos d’altres temps, passats, presents, futurs ???, només Déu ho sap!).
Les aigües del diluvi prefiguren el baptisme: compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciència. Però això no ho podem aconseguir per les nostres forces sinó que necessitem l’ajut de Déu que se’ns ha manifestat en la Resurrecció de Jesucrist, qui és a la dreta de Déu Pare, al Cel i a qui tots els estols celestials estan sotmesos.

Mc 1, 12-15
L’Esperit empeny Jesús cap al desert, lloc de trobada amb Déu.
Els 40 dies al desert com a símbol de temps de contacte íntim amb Déu Pare abans de començar la seva missió.
El número 40 té també un significat d’espera confiada com pot ser el de la quarantena mèdica, la quarantena de la dona després d’infantar un fill o el de les 40 setmanes de gestació que culminen en una nova vida.
Així podríem entendre aquests 40 dies de Jesús al desert com un temps de trobada intensa amb Déu Pare per a preparar el seu ministeri, la predicació de la bona nova de la presencia del Regne de Déu a la terra.
Jesús és temptat per Satanàs, com a home; encara que com a Déu és assistit pels àngels (com també ho serà a Getsemaní).
Després Jesús anà a Galilea, a predicar entre els seus, entre els més propers, entre aquells que el coneixien. Allà declara la proximitat del Regne de Déu i convida a convertir els nostres cors i creure en Ell i en el seu evangeli, que no és altra cosa que la instauració del Regne de Déu a la terra.

Acabem de començar la Quaresma, mirem en aquest temps d’acostar-nos més a Jesús. Els mitjans cadascú els trobarà. L’Església ens convida a fer dejuni i abstinència, també a augmentar el nostre temps d’oració o lectura dels Evangelis o la Bíblia, a practicar les obres de misericòrdia i estar més pendent dels germans, a fer almoina i, per què no?, a contemplar i cuidar la natura, obra i reflex de l’amor de Déu.

 Mª Angustias Rodríguez

dimarts, 6 de febrer de 2018

Diumenge 6 de durant l'any - 11 de febrer de 2018


Mc 1,40-45

En aquest relat trobem tres verbs importants: trobar, tocà i quedà pur
Jesús atenent a aquest leprós revela un nou rostre de Déu. La lepra era una malaltia que suposava l’exclusió social, la persona havia de viure allunyat dels seus. Jesús es mostra compassiu davant la situació i li dona la integritat com a persona i el torna a la comunitat.
El leprós també va transgredir les normes de la religió per acostar-se a Jesús; revela al mateix temps la fe que tenia posada en Jesús.
En aquell temps els leprosos eren persones totalment excloses de la societat, no podien participar en res. Si qualsevol persona els tocava quedaven impurs davant les autoritats religioses i davant la llei de l’època. Els leprosos estaven condemnats a la soledat marcada per la societat i la religió. En aquella època havia una manca de medicaments i la por al contagi i la necessitat de defensar la vida de la comunitat, obligava a què aquestes persones haguessin d’estar aïllades.
Quan la persona es curava necessitava un document on constés que estava curat, igual que avui dia un certificat mèdic i Jesús li demana que vagi a buscar el document.
Jesús desconcerta amb la prohibició de comunicar a cap persona la curació del malalt, d’una manera severa. Malgrat la persona és incapaç de callar i ho va proclamant per tot arreu. El fet de fer pública la curació impedeix que Jesús pugui entrar públicament en els poblats i ciutats, havia d’anar pels voltants. Marc mostra que el poble no l’important les normes oficials que tenien, ja que de tot arreu arribaven persones on ell hi era per trobar-lo i ser curats.
Jesús no és un messies espectacular que vulgui que tothom el segueixi a base de signes meravellosos.
En aquest text la lepra està representat qualsevol tipus de problema en la vida de cada persona, amb el que es pot portar poc o molt de temps, i al caure de genolls és quan finalment toquem fons i només trobem la resposta quan ens posem en mans del Senyor, acceptant la seva voluntat i dir: «Si vols, em pots purificar.»


Mª Pilar Lozano Ferrer

divendres, 2 de febrer de 2018

Diumenge 5 de durant l'any - 4 de febrer


Lectura de l’evangeli segons Sant Marc

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula. Al vespre, quan el sol s’havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era. De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà a un lloc solitari i s’hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant.» Ell els digué: «Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió.» I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

Introducció
Cal dir que en aquella època es creia que la malaltia era un càstig diví pels pecats comesos (malalts) o era per un mal esperit que havia entrat en el cos de la persona (endemoniat). D’aquí que l’Evangeli ens digui queAl vespre, quan el sol ja s’havia post li portaren tots els malalts i endimoniats. Perquè al vespre, quan el sol ja s’ha post? Per dos motius: Recordem que encara som en el dissabte, festa sagrada que no es podia fer cap feina i en segon lloc, un malalt era un marginat, i perquè la gent no els veiés, ni sapiguèssin estaven malalts anaven de nit; eren gent que se sentien com Job a la primera lectura: de la meva vida ja no hi queda fil, els meus ulls no tornaran a veure la felicitat. Quina és l’actitud de Jesús i per tant de Déu?. Jesús -el Fill de Déu- trenca amb un doble precepte sagrat: el del dissabte i el de toca un malalt, perquè  en Ell es fa realitat –carn- el que hem pregat en el salm responsorial d’avui: El Senyor conforta els cors desfets i embena les ferides.. sosté els desvalguts.

Van anar a casa de la sogra de Pere era al llit, amb febre
Jesús va amb els deixebles “a casa”, una prefiguració de la futura Església, on hi ha la sogra de Pere, per tant una mostra que havia estat o era casat, aquesta és al llit amb febre. El fet de ser cristians, de ser persones d’Església no ens impedeix que a vegades tinguem febre: La febre de la por, de l’enemistat, de les riqueses, de l’enveja, del desànim,...que “ens postren” al nostre llit i l’únic que en pot ajudar a recomençar, a “aixecar-nos” és Jesús i el seu Evangeli (Bona Notícia).  

-Li va donar la mà i la va fer aixecar
Un detall molt bonic de Jesús, Ell s’apropa, i la toca (a una dona i a més malalta!), Déu és llibertat absoluta i amor absolut, per tant mai pot discriminar ningú. I nosaltres que hem fet l’experiència personal de sentir-nos tocats i aixecats per Jesús i alhora com a deixebles -com a Església- hauríem de fer nostres les actituds de Jesús: donar ànims, caliu, estimació,...

Es posa a servir
La sogra de Pere guarida pot de nou estar capacitada per a ser deixeble “servint” a Jesús i als altres deixebles en ajudar a anunciar l’Evangeli. Es tracta com ens ha dit Sant Pau: que l’Evangeli no és converteixi en cosa costosa: Hi han moltes maneres de fer costós l’Evangeli. Ideologies, actituds puristes, marginadores. La tasca de difondre l’Evangeli cal que sigui sempre alliberadora de qualsevol mal.

Jesús s’aixecà de matí i se’n anà a pregar
L’alliberació no és fruit solament de l’acció sinó també de la pregària, tal com resem en el Pare Nostre i fixem-nos que la pregària a Jesús no el fa volar al setè cel sinó recomençar: Anem a d’altres llocs que hi predicaré, aquesta és la meva missió.

Final
Demanem en aquesta Eucaristia que fem nostres en les nostres vides les paraules de Sant Pau: Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui.

fixem-nos que la pregària a Jesús no el fa volar al setè cel sinó recomençar: Anem a d’altres llocs que hi predicaré, aquesta és la meva missió.

Final
Demanem en aquesta Eucaristia que fem nostres en les nostres vides les paraules de Sant Pau: Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui.

 Mn. Josep Ramon Ruiz