divendres, 30 d’abril de 2010

Diumenge 5 de Pasqua - 2 de maig

EL MANDAMIENTO DEL AMOR

Jn 13: 31-35


En algunas ocasiones Jesús había manifestado que se acercaba su hora; en este momento es plenamente consciente de que su hora ha llegado. En este emocionante trance, en que se manifiesta la gloria del Hijo del Hombre y la gloria de Dios se manifiesta en él, se dirige entrañablemente a sus discípulos y les anuncia su próxima partida (13: 33a).

Jesús, su maestro, le ha explicado, en la práctica del diario vivir, en qué consiste el amor. En este ahora decisivo les enseña la suprema lección: el amor consiste en acoger, en ponerse al servicio de los demás sin límite ni discriminación alguna (lavado de pies), no condenar al otro ni coaccionar su libertad (traición de Judas), incluso a costa de la propia vida (Jesús no delata a Judas). El amor, que es más fuerte que el odio, debe ser la característica distintiva de los que le siguen (13: 35).

En oposición a la mosaica ley antigua, Jesús entrega a sus discípulos, nos entrega a sus seguidores, un mandamiento nuevo (13: 34-35): un comportamiento, una actitud, un compromiso, no una ley o precepto impositivo – el amor no se impone desde fuera – no una doctrina, un saber, unas observancias rituales, una reglamentación cultica. Este mandamiento entraña ser semejantes a Jesús – el único referente (13: 34) – en su desbordante amor hasta el sacrificio. Excluye toda forma de poder y de violencia. Dios no es violento, no es vengativo; es Padre acogedor, es, por pura gracia, donación de Amor. Quien no vive en este amor no ama la vida en toda su plenitud y no puede ofrecer ni amor ni vida a los demás.

Esta es su última voluntad: que la invitación permanente del amor de Dios a todos los seres humanos por medio de Jesús, lo expresemos constantemente, sin desfallecer, en obras – en hechos, no en palabras – por los otros, que haga posible una sociedad nueva, pacífica, justa. Amor fraterno, amor mutuo, el amor que el Padre mostró al enviar a Cristo, el amor que Cristo mostró al entregar su vida.

La primera carta de Juan destaca la importancia del mandamiento nuevo (1Jn 3: 11-18; 4: 7-21).



Rodrigo Segarra
Iglesia Evangélica

divendres, 23 d’abril de 2010

Diumenge 4 de Pasqua - 25 d'abril

Joan 10, 27-30

Aquest és un dels meus passatges bíblics preferits. Ara veuràs per què!
“Jo i el Pare som u,” diu Jesús (v 30). Allò no és només una declaració inequívoca de la seva divinitat (veure v 33), sinó també una explicació de com és Déu Pare: és exactament com Jesús!
“Ningú no me les arrencarà de les mans...Ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare,” (v.28 i 29). Encara en un món tan ple de maldat, nosaltres hi podem dormir tranquils perquè estem guardats i protegits a les mans del Déu Totpoderós. I, per a què estiguéssim completament confiats, Jesús ens ho diu fins i tot dues vegades!
“Jo els dono vida eterna,” (v 28). Fixa’t al temps del verb. No és només per la vida venidora, Jesús ens omple de la seva vida eterna i abundant (v 10) ara mateix! L’estàs rebent?
“Mai no es perdran,” (v 28). Ni tan sols hem de tenir por de perdre la nostre salvació, perquè la confiança nostra està en Ell i en la seva capacitat de cuidar-nos, més que en la nostra pròpia habilitat de seguir-li fidels...
“Allò que el Para m’ha donat val més que tot,” (v29). Què és allò tan summament preciós per a Déu? Doncs, les seves ovelles, és a dir, tu i jo!
“Les meves ovelles escolten la meva veu...i elles em segueixen,” (v 27). Per una banda, la vida cristiana és així de simple: escoltar la veu del nostre Pastor Jesús i obeir-li. Però per a mi allò també és un repte enorme. Com distingeixo i reconec la seva veu? I tants actes de fe i ajustos de la vida diària que em reclama! I tu? Com et va?
Senyor Jesús, gràcies per cuidar-nos i protegir-nos a les teves mans. Omple’ns de nou de la teva vida eterna per l’Esperit Sant, ajuda’ns a aprendre a reconèixer la teva veu i dóna’ns la gràcia per complir amb tot allò que ens demanes. Gràcies, Pare, per estimar-nos i valorar-nos tant. Nosaltres també t’estimem. Amén.



David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya - Gavà

dijous, 15 d’abril de 2010

Trobada Ecumènica a l'Ermita de Bruguers de Gavà - 27 de març de 2010

El dissabte 27 de març, a les 11 h. del matí, va tenir lloc a l’ermita de Bruguers de Gavà una trobada ecumènica. Comentaristes bíblics, evangèlics i catòlics, que habitualment escriuen al blog de Comentaris Bíblics Interconfessionals, van prendre contacte entre ells per primer cop per fer una reflexió conjunta i decidir quin ha de ser el camí que s’ha de seguir en el futur, en aquest projecte ecumènic.

La invocació a l’Esperit Sant com a veritable guia de la trobada i la pregària fraternal va ser molt enriquidora, afavorint la comunió entre els assistents i el motor de les propostes que van sorgir en la reunió.

Continuar aprofundint els textos bíblics, dins d’aquest marc ecumènic i seguint la premissa del blog, que és el verset 2 del capítol 12 de la carta als Hebreus: “Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud.”, va ser la línea de fons, aprovada per majoria, que cal esmerçar per continuar creixent mútuament en aquest petit espai ecumènic que ofereix el blog.

La trobada va acabar amb un dinar fratern i amb el desig d’una propera trobada.

Secretaria de la Delegació Diocesana d’Ecumenisme
i Relacions religioses del Bisbat de Sant Feliu.

Trobada Ecumènica a l'Ermita de Bruguers de Gavà 2010

Diumenge 3 de Pasqua - 18 d'abril

Fets 5:27-32; 40-41.

Aquests versets situen la jove església cristiana en el context habitual en que es desenvolupaba. D’una banda la força de l’Esperit per proclamar el missatge que no podian callar; d’altre banda les consequències que aixó els hi comportaba, que era la persecució de les autoritats civils i religioses.

No era el primer cop que els portaben devant el Sanedrí, per això els seus membres no entenen perquè els apòstols continuen parlant del Crist malgrat les amenaces: “us vam donar l’ordre expressa de no ensenyar més en aquest nom, i vet aquí que heu omplert Jerusalem de la vostra doctrina” (28). La resposta dels apòstols es clara; “Cal obeir Déu abans que els homes” (29). És una qüestió de convicció i d’obediència. El missatge que tenien era la seva convicció profunda, havien experimentat la realitat del perdó de Déu, la salvació, l’amor de Déu, esperàben el compliment de les promeses de Jesús; la vida eterna. Però alhora, la obediencia al manament del Senyor de portar l’Evangeli fins a l’últim de la terra, és el que no els feia callar. Davant la sorpresa i les amenaces dels governants, la resposat dels cristians va ser la fermesa i aprofitar tota oportunitat per ser testimonis del Crist (30-32).

Un altre cop l’amenaça; primer els assotan i després els exigiesen que no parlin més en el nom de Jesús (40). Però, lluny d’escoltar les amenaces i enfonçarse, surten del Sanedrí “joiosos per haver estat considerats dignes d’aquell ultratge en pro del Nom” (41). Com és posible estar joiosos després de partir càstics físics? Penso que, potser, recordaven les paraules del Mestre al Sermó de la Muntanya quan, al final de les benaventurances, els digué: “Felinos vosaltres, quan us insultin, us persegueixin, i quan malparlin falsament de vosaltres, per causa meva. Estigueu alegres i contents, perquè la vostra recompensa és valuosa e el cel…” (Mateu 5:11,12).

Tot aixó em porta a la reflexió. Som l’església, avui, i els cristians, un model de proclamació del missatge de Jesús en el nostre món?. Estem dispossats a obeïr?. Com són les nostres conviccions?. Estem dispossats a patir per Jesús?.

Aquestes son preguntes que ens han d’ajudar a cercar una vida cristiana que sigui digna del Crist. És cert que vivim altres temps, altres modes, però la persona i el missatge de Jesucrist és el mateix, i serà el mateix, fins el final dels temps.

Que la força de l’Esperit Sant estigui amb tots nosaltres!


Manel Rodríguez
Pastor evangèlic a Vilanova i la Geltrú

dissabte, 10 d’abril de 2010

Diumenge 2 de Pasqua - 11 d'abril

VAM VEURE EL SENYOR!



Amb aquesta expressió atribuïda als apòstols, trobem el primer testimoni eclesial i l’anunci de la resurrecció. Tomàs no creu en el testimoni dels deixebles i desitja, ardentment, una constatació personal. Tomàs segueix la lògica de tos aquells que, durant l’apostolat del Senyor, li demanaven algun signe molt concret per fer valer la seva fe en ell. El major signe és, ara, exactament aquest: Crist ha ressuscitat i, ara, és més present que mai enmig de la comunitat. És el gran miracle de la creença sense la presència, de no ser la presència que els cristians acceptem, o sigui, presència espiritual. És la nova realitat de Jesús, ara el Crist, ja lluny dels nostres límits, és a dir, en un estat nou, sense temps i sense espai. Així va aparèixer el diumenge següent, quan Tomàs, sense cap dubte, i amb paraules veritablement inspiradores, va professar la seva fe.

La por es va transformar en pura alegria. La pau i l’alegria són, d’alguna manera, els dos primers dons del Crist ressuscitat i, efectivament, la condició perquè el puguem reconèixer. Una vegada rebut l’Esperit Sant, els deixebles van trencar les seves pròpies fronteres i van sortir per fer pública la gran notícia: Ell és viu! Ara, tot l’ensenyament de Jesús i el seu pla d’amor vers la humanitat, és atribuït directament als seus deixebles i a tots aquells que, a qualsevol part del món i amb amorosa llibertat, també donen el seu sí al Senyor, per fer valer la creació que es renova mitjançant la gràcia de l’Esperit Sant. Al final, Ell és el responsable de la flama missionera de totes les comunitats cristianes.

Així, la Paraula ens revela tot aquest gran misteri de la resurrecció de Crist. Però tampoc dispensa una trobada íntima i personal amb el Ressuscitat. La trobada es pot fer efectiva en aquells llocs on Ell és present de manera més profunda: en la litúrgia de l’Església, en la litúrgia del cor (adoració personal e interior de Déu) i en la litúrgia de la vida. Però, per això, és necessari trencar totes les fronteres que ens fan ser menys persones i, per tant, menys oberts a la gràcia i a l’amor de Déu.


Mn. Luiz Carlos Rocha

diumenge, 4 d’abril de 2010

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor - 4 d'abril

Lc 24, 1-12

Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?

El matí de Pasqua els deixebles estaven desconcertats i no es creuen l’anunci de les dones que havien rebut la bona nova de la resurrecció de Jesús per part dels àngels (v. 11). La tomba estava buida. Jesús és confessat amb el títol de Senyor (v. 3), el títol que els primers cristians empraven per parlar de la seva presència a l’Església i en el món. També se l’anomena “el qui viu” (v. 5), que a l’AT fa referència a Déu. Lluc posa les dones com a primers testimonis del missatge pasqual. Vol posar així de relleu, com altres vegades, la seva funció en l’Església i en el món, ben al contrari dels deixebles que de bones a primeres no s’acaben de creure que Jesús ha ressuscitat. Pere s’aboca dins el sepulcre i constata que era buit. Està estranyat del que ha passat però encara no creu ben bé. La tomba buida no és una prova de la resurrecció sinó més aviat és un interrogant que només trobarà resposta en l’experiència del trobament amb Jesús ressuscitat.
Val a notar, doncs, que és propi de Lluc la no insistència en la tomba buida i l’especificar la paraula de Jesús que esdevé un inici de fe (vv. 7-8; cf. 9,22) i la incredulitat dels deixebles (vv.10-11). Segons Lluc el camí que s’ofereix a cada deixeble per trobar-se amb Jesús és la litúrgia de la Paraula i l’eucaristia (24,25-32.44-47): és quan els deixebles d’Emmaús passen de la di-missió (marxen de la comunitat perquè no creuen) a la missió.
La resurrecció de Crist és l’esdeveniment fundant de la nostra fe, fonament de la nostra pròpia resurrecció i promesa de vida eterna. No oblidem, doncs, que aquesta resurrecció de Crist és, alhora, el punt de partida per viure amb un dinamisme nou, vivint d’una manera renovada. Hem de viure “ressuscitant”, fent créixer en nosaltres la vida, tot il·luminant la nostra existència amb una llum nova, amb capacitat d’estimar més i de crear vida. Que Jesús ressuscitat, el Crist, ens doni el seu Xalom pasqual i passem de formar part d’una comunitat covarda, tancada per por dels jueus, del que ens envolta, a ser uns portadors de Bona Notícia arreu. Transformats en deixebles del Senyor ressuscitat.



Ignasi Ricart
Sacerdot claretià. Biblista