dimecres, 31 d’octubre de 2018

TOTS SANTS - 1 de novembre de 2018



TOTS SANTS.

Ap. 7,2-4.9-14                        Ps 23,1-4b.5-6            R/. Ps. 23,6
1Jo. 3,1-3
Mt. 11,28                    Mt. 5,1-12a
La festa que avui celebrem és la festa de la gran esperança. Mirant enrere ens fem cabal del gran nombre de persones que han viscut l’ideal evangèlic i això ens ensenya que és possible viure’l i arribar a bon terme. Homes i dones de tota condició, alguns d’ells grans pecadors que s’han deixat perdonar per Déu com el gran Agustí d’Hipona o el bon lladre... En una paraula, la santedat és per a tot aquell que no la refusi. Aquesta és la gran esperança.
Gràcies a Déu són molts, cristians o no, els qui responen a la crida i reben la recompensa. Joan va veure una multitud diversa i tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. Amb uns ens sentim més personalment identificats, amb d’altres menys, amb d’altres gens. Això vol dir que els camins per viure la santedat són diferents i cadascú ha de triar el seu propi camí, d’acord amb els carismes de què l’Esperit Sant l’ha dotat i amb les circumstàncies de la pròpia vida. L’únic que hem de fer és mirar el món amb la mirada de Déu, fer nostra la bogeria de les benaurances.
“Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. Ja ara i aquí per consolidar-ho en l’eternitat. I de franc, sense mèrit nostre. És ell qui ens fa sants com un do preuadíssim, purament pel seu amor infinit. L'home que lliurement diu sí a l'Amor, encara que no conegui Crist o Déu, viu la salvació que Jesús ens ha guanyat, en el món i en l’eternitat. Estem salvats en l'esperança, esperant que es consolidi, en el moment de la resurrecció, la nostra filiació divina i la nostra felicitat. Aquesta esperança ens fa sants, ens purifica. Som sants ja ara, avui és la nostra festa. És clar que el pecat enterboleix la nostra santedat i necessitem acollir la gràcia del perdó, que ens purifica i que Déu ens dóna a pleret. L'amor de Déu és molt més gran que la nostra maldat. Això toca demà. Donem gràcies a Déu i demanem-li gràcia per viure segons l’evangeli.

Mn. Josep Esplugas


divendres, 26 d’octubre de 2018

Diumenge 30 de durant l'any - 28 d'octubre de2018



Mc 10, 46-52

Avui contemplem un home que enmig de la seva desgracia, hi troba l’autèntica felicitat gràcies a Jesucrist.

Es tracta d’una persona que  té dues carències: la manca de visió corporal i la impossibilitat de treballar per guanyar-se la vida, la qual cosa l’obliga demanar caritat. Ell necessita ajuda i es col·loca vora del camí, a la sortida de Jericó, per on hi passen molts vianants.
Té la sort que en aquella ocasió passa Jesús, amb els seus deixebles i altra gent.  El cec havia sentit parlar de Jesús, li haurien comentat que feia prodigis i en saber que passa a prop seu, comença a cridar: “Fill de David, Jesús tingues pietat de mi”. Als companys del Mestre els molesta els crits d’aquell cec, no pensen en la seva trista situació, són egoistes, però Jesús si que vol donar resposta aquell home que desitja trobar-se amb Ell. Immediatament, el sec s’aixeca i es troba davant el Fill de David i comença el diàleg amb una pregunta i una resposta:  Jesús li pregunta  Què vols que faci per tu?. El cec respongué: Rabuni, fes que hi vegi. I Jesús li concedeix doble visió, la física i la més important, la fe que és la visió interior de Déu.

Segú que Bar-Timeu va sentir moltes veus , unes que l’animaven a buscar a Jesús, altres que no crides,  però ell segueix la veu interior, el desig de acostar-se a Jesús de ser davant seu.
Tots son una mica Bar-Timeu. Quant ens acostem a Jesús, hem de veurà amb quina actitud ho fem,, la del cec o la del deixeble. ¿Vull que Jesús em solucioni la vida, o vull que m’obri els ulls? ¿Estic disposat a deixar-me transformar per Jesús ¿Estic disposat a créixer, a sortir de la meva comoditat?

Posem-nos en el lloc de Bar.Timeu. Ens trobem davant de Jesús i ens pregunta: què vols que et faci?. Ell espera la nostre resposta per a poder-nos dir: la teva fe t’ha salvat.
El mestre et crida, presenta-li la  teva necessitat, que Jesús et respondrà generosament, com ho va fer amb Bar-Timeu.


Manuel Abadias dp


diumenge, 21 d’octubre de 2018

Diumenge 29 de durant l'any - 21 d'octubre de 2018



Mc 10, 35-45

Primer de tot, voldria recordar al nostre estimat amic, Javier Velasco, que aquesta mateixa setmana ens ha deixat. M’ha agradat com una persona del nostre grup del Secretariat d’Animació Bíblica del Bisbat de Sant Feliu, l’ha descrit com un “apòstol” de la Paraula. En Javier, es descrivia com un entusiasta de la Bíblia i contagiava aquest entusiasme sempre, en tot moment. Et trobarem molt a faltar.

En el seu darrer escrit, en el seu Blog, feia el comentari del diàleg de Jesús amb el jove ric, que després de demanar-li que vengués els seus bens i els donés als pobres fes aquesta opció radical de seguir-lo. D’alguna manera, podríem dir, “cremar les naus”, no mirar enrere i seguir a Jesús.

Aquesta opció radical, com escrivia en Javier, contrasta amb els versets d’aquest diumenge. Més encara, quan Jesús fa un tercer anunci de la seva mort i resurrecció als deixebles. La petició de Jaume i Joan de seure en els llocs de privilegi ens pot semblar ridícul, però...qui no ha caigut alguna vegada en l’ambició de poder? Hem d’estar molt vigilants en aquest greu pecat: “Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure, l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.”

Jesús ens demana seguir-lo veritablement. I només hi ha un camí: l’actitud d’escolta de la Paraula i de servei a tota persona que ho necessiti. Aquesta exigència del Senyor, pel nostre Pare del cel serà la millor mesura per detectar que l’estimem. Demanem que, l’Esperit Sant, ens doni la força per assaborir i viure l’Evangeli, en la humilitat de la nostra vida quotidiana.


Xavier Artigas



dijous, 11 d’octubre de 2018

Diumenge 28 de durant l'any - 14 d'octubre de 2018



Salm 89, 12-13. 14-15. 16-17


Qui s´atreveix a contar els dies?


Al so de mil campanes toquen les quatre de la matinada;
monjos i monges desperten a la crida més pregona, la del cor...
i es reuneixen en comunitat al oratori.

Qui s' atreveix a contar els dies?
si ens els vas donar plens d' Eternitat...
i ja no els podem diferenciar de Tu.

Als teus peus, com als cims de les muntanyes,
l' ànima prega. 
Prega… a part de que no sap fer un altre gest,
per ser el més honest i senzill a la seva natura…
quan saciar-se es només saber que estàs dins.

Qui s' atreveix a contar els dies?
si ens els vas donar plens d' Eternitat...
i ja no els podem diferenciar de Tu.

I encara et demanem tant... 
Oh, Amor!
I que podem demanar a Aquell que tot ens ho va donar,
oferint-se a Ell mateix, sense esperar res a canvi? 
I encara sentim tantes carències... 
Oh, Estimat!
Quina és la prova d' amor, encara? 
Sino l' entrega del cor i l' ànima, sense límits ni condicions
-l' ofrena que ens vas deixar com exemple amb la teva petjada-
a la plenitud d' una Presència insondable.

I en l' intimitat abrasadora d' una pregaria
guardo una certesa…
per la que no cal ni publicitat ni intermediaris,
i és que quan s' estima no hi han distàncies.

Tu ets el vent que mou totes i cada una de les branques
de tots els arbres!
Tu ets l' alè insondable de totes les respiracions que ens omplen de llum i vida a cada instant que passa!
Tu ets la font inexplicable dels incomptables dies i la saviesa del cor...
que no sé, per quina estranya raó, 
no podem ni tan sols imaginar, i en canvi sabem que han estat tocats,
com ho hem estat tots nosaltres...
pels teus dits invisibles i plens de llibertat. 


Marisa Barros


dissabte, 6 d’octubre de 2018

Diumenge 27 de durant l'any - 7 d'octubre de 2018




Gn 2, 18-24:

En aquest 2n relat de la Creació se’ns posa de manifest que “no és bo que l’home estigui sol”. Per a evitar aquesta solitud de l’home Déu decideix crear algú com ell per a que l’ajudi.
D’aquesta manera la dona serà ajut de l’home, igual a ell (no inferior) i capaç de fer-li la companyia que cap altra criatura (ni cosa) li pot oferir. Així Adam (l’home) reconeix que Eva (la dona) “és os dels seus ossos i carn de la seva carn” indicant que tots dos són de la mateixa categoria i que cap d’ells ha de restar sotmès a l’altre.

He 2, 9-11:

La carta als Hebreus mostra la diferència entre els àngels i els homes fent notar el paper redemptor de Jesucrist, salvador dels homes però no pas dels àngels.

A Jesús, poc inferior als àngels, el contemplem coronat d’honor i glòria per mitjà de la seva passió, mort i resurrecció. Fou així, per mitjà de la humiliació i del sofriment de Crist com Déu va voler atreure moltes persones a la salvació.

Mc 10, 2-16:

Els fariseus volen posar Jesús a prova, una vegada més. En aquesta ocasió la pregunta és sobre la licitud del divorci. Jesús manifesta que si Moisès va permetre als homes de repudiar la seva dona va ser per la “duresa dels seus cors”, però recorda que al principi Déu els va fer home i dona ... i que allò que Déu va unir l’home no ha de separar-ho. Els deixebles tornen a preguntar Jesús sobre la qüestió i Jesús la torna a situar en el pla inicial de Déu: no és bo que l’home estigui sol; home i dona els creà; per això deixarà l’home el pare i la mare ... i seran els dos una sola carn.

Desprès Jesús recrimina els deixebles que renyin els nens que s’acosten a ell i ens convida a tots a ser com aquests nens: nets de cor, innocents, amb capacitat d’estimar, de sorprendre’s i d’il·lusionar-se.

Tant de bo nosaltres siguem com aquests infants i acollim el missatge de Déu amb aquesta netedat de cor i amb la il·lusió i alegria amb què ho fan els infants.



Mª Angustias Rodríguez
Parròquia de Sant Pere (Gavà)