dilluns, 21 de gener de 2013

Diumenge 2 de durant l'any - 20 de gener


1Co 4-11

"L'Esperit...distribueix a cadascú, un per un, tal com ell vol."  (v.11)
L'Esperit té el mateix cor de generositat com el Pare, i vol distribuir.   "L'amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors por l'Esperit Sant," diu en Romans 5,5.  L'Esperit ens estima molt i realment ens vol beneir.

I, aquest Esperit d'amor té un somni: veure l'Església, la comunitat dels creients, aixecar-se amb força i reflectir la glòria del Senyor Jesús.  I, una part d'aquesta glòria és la santedat, la consagració a allò que és bo, i una altra part és la sanitat, el benestar físic, social, emocional i espiritual de tots nosaltres, i una tercera part és el Seu poder sobrenatural.  I, per això, "A cadascú li és donada la manifestació de l'Esperit en bé de tots." (v.7)

"A cadascú," diu.  No és qüestió només dels sacerdots, els monjos o els diaques.  Al final del passatge ho torna a dir, "a cadascú, un per un." (v.11)
Pots imaginar-te aquest somni de l'Esperit?  Una família, un cos de deixebles, on una persona rep una saviesa sobrenatural per resoldre una situació impossible d'un conflicte familiar, la propera persona rep una mesura tal de fe que ordena quitar-se d'en mig un ordre de desnonament i l'expedient efectivament 'és perd' (veure  Mateu 17,20), una altra estén la seva mà sobre un malalt de càncer i aquest és curat a l'instant, una quarta persona comença a consolar a un company amb depressió recordant-li totes les vegades que el Senyor Jesús havia estat al seu costat...incloent aquelles experiències secretes que ell mai havia compartit amb ningú...

"L'Esperit...distribueix a cadascú, un per un, tal com ell vol."  (v.11)
L'Esperit distribueix perquè Ell vol.  Ell fa la seva part.
I nosaltres?  Fem la nostra part?  Rebem els Seus carismes?  Els cerquem?  Els usem?  Es complirà aquest somni de l'Esperit a la nostre congregació? 

Esperit Sant, gràcies pel Teu gran amor cap a nosaltres i perdona'ns el descuit dels Teus carismes. Volem rebre tot allò que ens vols donar i volem aprendre a usar-lo pel bé dels nostres germans.  Volem reflectir la glòria del nostre Senyor Jesús i que Ell sigui exaltat enmig nostre per sempre. Amén.


David Rhoton
Comunitat cristiana La Vinya - Gavà

dimarts, 8 de gener de 2013

Baptisme del Senyor - 13 de gener

Lc 3, 15-16.21-22


La lectura d’aquest diumenge ens remet al Baptisme de Jesús. Ens trobem amb uns personatges centrals.

El primer d’ells, Joan Baptista, el cosí de Jesús, que ja abans de néixer l’havia reconegut com a Messies i Salvador saltant de goig dins el ventre de la seva mare en escoltar la salutació de Maria a Elisabet.

Joan és reconegut pel poble, té fama, té aura de santedat, però ell no se n’aprofita, no s’apropia d’allò que no li pertany. Joan sap prou bé que ell no és el Messies de Déu, encara que sí que és un dels encarregats de preparar-li el camí (al igual que Maria i Josep).

Joan se sap molt inferior al Messies, al qual no és digne “ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies”. Joan és aquell qui anuncia als senzills, als nets de cor la bona nova de l’arribada del Salvador i, alhora, denuncia la impietat dels poderosos, la qual cosa li valdrà, primer, la llibertat i, després, la vida. Abans de lliurar la vida, Joan va tenir l’oportunitat de ser testimoni d’una altra de les hierofanies (manifestacions del Sagrat, o sigui, de Déu) del Nou Testament. El cel s’obre, l’Esperit Sant baixa sobre Jesús en forma colom i la veu de Déu s’escolta “Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut”.

El segon personatge, evidentment cabdal, encara que en aquest text sembli ocupar un lloc secundari, és Jesús. En aquesta narració no és el personatge principal, però és el centre del relat, el moment culminant del qual és el reconeixement per part de Déu Pare de la filiació divina de Jesús.

Els altres personatges, Herodes i Herodies podem ser, moltes vegades, nosaltres mateixos, que en ocasions ens allunyem de Déu i no donem cabuda en el nostre cor al seu amor. Per això, aprofitant aquesta lectura i la celebració d’avui, demanem perdó a Déu actualitzant el nostre baptisme (no recordant-lo, ja que la major part de nosaltres de ben segur van ser batejats als pocs mesos o, fins i tot, pocs dies de vida).

Avui hem de fer possible que el Cel es torni a obrir, que les paraules de Déu es tornin a sentir fent com Joan Baptista, anunciant que el Regne de Déu és aquí. Malgrat les dificultats, malgrat les incomprensions hem d’estar disposats a denunciar les injustícies i les impietats anunciant aquest Jesús, Fill de Déu, del qual ens sabem indignes de deslligar-li la corretja de les sandàlies, però encara així hem de ser conscients de la gran tasca que tenim: anunciar el Regne de Déu i Jesucrist com a Salvador de la humanitat en aquest món en crisi i, de vegades, mancat d’esperança; preparant, amb el nostre actuar el camí al Senyor.

 
Mª Angustias Rodríguez (feligresa)

Epifania del Senyor - 6 de gener

Evangeli de diumenge: Mateu 2, 1 – 12.



Permeteu que introdueixi el comentari d’aquest diumenge amb unes paraules de l’apòstol a la carta als Gàlates 4, 10 i 11, quan diu: “Ara vosaltres observeu escrupolosament festes, llunes noves, solsticis i caps d’any. Tinc por que no hagi treballat inútilment entre vosaltres.” I això ve a tomb perquè als cristians no se’ns ha manat mai que celebréssim el naixement de nostre Senyor Jesucríst. Sí, en canvi, i per mitjà de l’apòstol sant Pau, hem estat ensenyats a commemorar la seva mort (1 Co 11, 23-34). Jo no sé, ni tan sols vull especular-hi sobre si aquesta “llibertat” que el món cristià s’ha pres pel seu compte, quan estiguem un dia en la presència del Senyor, ens en farà un retret.

Avui –el calendari ens hi obliga– ens toca parlar de la visita d’aquells homes savis, els mags de l’Orient que, instruïts per la seva ciència i seguint el curs d’un estel, aquest els va guiar cap a Betlem; cap a la casa on l’infant Jesús vivia amb els seus pares Josep i Maria. Seguint el relat de l’evangeli, sobre el qual sempre ens hem de recolzar per no caure en error, hem de dir que, els mags, no sabem ni si eren tres, ni si es deien Melcior, Gaspar i Baltasar, i que ni el primer era blanc, i no eren tampoc ros i negre els altres dos. Que, per què el que només se sap d’aquests homes és el que acabem de dir? Doncs, perquè la inventiva d’alguns ha fet que es donés ales a la fantasia i creés uns personatges de conte de la vora del foc.
És tan lamentable que l’explicació de la Paraula de Déu hagi estat embrutada amb històries fetes per a distracció de la veritat! Ja ens ho advertia l’apòstol Pau quan, escrivint a Timoteu, deia que exhortés alguns a no ensenyar doctrines incorrectes (1 Tim 1, 3 i 4, 7); i també l’apòstol Pere, dient als seus lectors que l’evangeli que ell els havia predicat no estava basat “en faules hàbilment teixides, sinó després d’haver contemplat la seva grandesa (es refereix a la transfiguració de Jesús) amb els nostres propis ulls.” (2 Pere 1, 16)

El cert, però, és que aquesta visita va tenir lloc, i que aquest fet, després, devia tenir alguna repercussió al país d’origen d’aquells homes savis. No tenim cap dubte en afirmar que, a part de l’estel que van veure i van seguir, hi havia hagut una revelació especial al cor dels mags, revelació que els havia arribat per l’Esperit Sant. D’aquesta manera es produïa un fet tan transcendent que ultrapassava les fronteres d’aquell Israel minúscul, subjugat pel poder de l’imperi romà, i es projectava el coneixement de la vinguda d’aquest Rei tan especial i únic fins als confins del món semític, molt més enllà de la Mesopotàmia clàssica, cap a les regions més allunyades de l’antic món oriental més ampli; territoris que en altre temps passat (segle VI aC) havien estat l’estança forçosa dels jueus captius de Babilònia i de Pèrsia.

L’or, l’encens i la mirra, elements propis d’un obsequi a una dignitat superior era el que se solia fer quan es portava un present a un rei (deixem de banda atribuir-los tants de simbolismes com s’han arribat a esmentar per part de molts comentaristes bíblics). Ben clar ho tenien els mags, quan es van adreçar a Herodes per informar-se “on havia nascut el rei dels jueus” (sense conèixer el seu caràcter), cosa que el va deixar ben torbat. Un home malvat, que havia menyspreat la saviesa de la Paraula, perquè no la creia per a obeir-la. En canvi se’n servia per al seu propi benefici: eliminar qualsevol obstacle que signifiqués perdre el tron de Judea i el favor de l’emperador o del governador imposat per Roma.

I allà, a la casa on ara habitava la família de Jesús, que ja no era l’estable on es va produir el naixement i on els pastors anaren a visitar-lo, els mags van seguir l’estel que els guiava fins que es va posar damunt la casa on vivien. La fe, traduïda en confiança, d’aquells homes savis es veia confirmada. L’adoració era ja cosa natural, sortia de dins dels seus cors. De nou la seva fe va fer que atenguessin la revelació del Cel per tornar-se’n cap a la seva terra per un altre camí, sense passar per Jerusalem ni haver d’encarar-se de nou amb Herodes.

Herodes, en canvi, va omplir la mesura dels seus pecats i va fer mater a Betlem un nombre d’innocents menors de dos anys. No hi ha terme mitjà en qüestions de fe. Ningú no pot ser neutral pel que fa al seu sentir davant de Déu. O s’hi està com a amic o s’hi està en contra, com a enemic.

Vegem què faràs tu, que llegeixes aquest modest comentari tret de la Paraula de Déu.

 
Manel Alonso Figueres

Església Evangèlica