dimarts, 24 de novembre de 2015

Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre de 2015


Aquest diumenge els cristians comencem, un any més, el temps litúrgic que anomenem Advent. L’Advent és el temps litúrgic que ens predisposa a commemorar la primera vinguda del Fill de Déu en l’encarnació, i ens situa en tensió vers la segona vinguda del Fill de Déu a la fi dels temps. Vivim, doncs, germans, entre dues vingudes.

La commemoració de la primera vinguda ens convida a contemplar com actua Déu en la vida. Així ens prepara per a la vinguda definitiva. En les lectures bíbliques, la crida a la vigilància, a la vetlla, a no desaprofitar el moment present és constant. Tot això fa que l’Advent esdevingui un temps que convidi a l’esperança; esperança que ve de la fe que tenim.

L’esperança de l’Advent ha de ser una esperança activa que manifesta, pel camí de la caritat, que creiem en Déu i creiem en la persona humana que Ell ha creat i que estima. Per tant, la fe ens mou a l’esperança, germans, i aquesta s’expressa en la caritat. Per això, es tracta de no deixar d’avançar en el coneixement de Jesús, el Senyor, ni en el seu amor, el que celebrem sobretot en el memorial de la Cena del Senyor.

Fixem-nos en la 1a lectura (Jr 33,14-16) com al profeta Jeremies li va tocar viure el tràgic període de la ruïna del Regne de Judà: la caiguda de Jerusalem i l’exili a Babilònia. Jeremies és a la presó per predicar l’esperança al poble. El seu missatge és clar: tot i que el desastre no té remei, perquè Jerusalem ja està assetjada, encara hi ha lloc per a l’esperança.

Aquest text és un oracle de salvació. D’una banda, Jeremies anuncia la irrupció imprevista d’un nou sobirà; de l’altra, evoca l’esperança d’un poble que anhela el dret i la justícia. El profeta suggereix un inici total i gratuït de part de Déu. Del tronc de la dinastia de David, Déu farà germinar el miracle de l’esperança i de la salvació. Per això, el nom que aquest sobirà rebrà és: “El-Senyor-és-el-nostre-bé”. Al final, doncs, el poble sofrent assolirà la salvació. Per això, diu el salm 25 (Sl 24): “Vós sou el Déu que em salveu”, “A Vós elevo la meva ànima, Senyor”.

Seguint el fil de les lectures, l’Evangeli de Lluc (Lc 21,25-28.34-36) ens parla de la Parusia: “veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat”. La trobada amb Crist és motiu d’angoixa per a aquells que estan en actitud negativa davant de Déu. Lluc descriu aquest sentiment amb un cataclisme universal: la commoció de l’univers. És així com Lluc descriu la vinguda gloriosa de Crist al final dels temps amb un lleguatge apocalíptic que s’inspira en el Llibre de Daniel, que hem estat llegint les darreres setmanes.

Però, no podem contagiar-nos del pessimisme ambiental: les dificultats, la crisi, el desànim... Tot això no ens ha de fer defallir i desil·lusionar, germans. La crida de l’evangeli és d’esperança. Fem tot el que estigui a les nostres mans per superar aquesta situació. És temps de treballar per a construir un món millor.

Davant dels signes que anuncien la proximitat de Crist, els qui es mantindran fidels a l’evangeli no han de sentir por, sinó alegria, perquè el seu alliberament s’apropa. Visquem, doncs, gemans amb esperança perquè Jesús ens ha redimit: “Estigueu atents... perquè molt aviat sereu alliberats”. Cal preparar-se, doncs, per a la vinguda de Crist, essent vigilants en la pregària: “Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que... us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home”.

Finalment, com ens recorda Sant Pau a la 2a lectura (Te 3,12-4,2) quan vingui Crist, ens jutjarà en l’amor. Per això, “que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu... que Ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa... el dia que Jesús, el nostre Senyor, vindrà”.
Per tant, germans, en aquest temps d’Advent, afermem el nostre desig i la nostra esperança en el Senyor, que vindrà!

Mn. Ricard Casadesús, prevere
Rector de Vilanova del Vallès

dimecres, 18 de novembre de 2015

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 22 de novembre de 2015


Apocalipsi, 1, 4-8

“Joan, a les set esglésies que hi ha a la província de l’Àsia, us desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, el qui és, el qui era i el qui ve, de part dels set esperits que són davant del seu tron.”

Aquesta endreça (v.4) ve a tomb perquè les set esglésies del Llibre de la Revelació, en conjunt, vénen a ser una mostra, una representació d’allò que és l’Església de Jesucrist mentre transita per aquest món, encara arrossegant els seus pecats, i fent per practicar les seves virtuts...

Tot i que ara comentem només la salutació. És molt important també que vegem amb quines paraules Joan ens presenta el nostre Senyor Jesucrist, el testimoni fidel, per fer-nos adonar que els seus ulls estan damunt de nosaltres i de tots els nostres actes; perquè ell és el sobirà per damunt dels reis de la Terra, Déu i Senyor de l’Univers. Ell, que per amor als qui hi ha cregut, i als qui encara hi creuran, ha expiat tots els nostres pecats amb la seva sang. De manera que ja no apareixem als ulls de Déu Pare amb la feixuga càrrega de la nostra iniquitat i, en aquest nou estat, ens ha constituït membres, família, de casa reial i de sacerdoci sant dedicat al servei de Déu, el seu Pare. Ho creiem això, però? Doncs què direm? --- Sí, Senyor, ho creiem, però allibera’ns de la nostra incredulitat!

L’apòstol Joan no se’n pot estar d’entonar aquesta doxologia, que diu:

             A ell sigui donada la glòria i el poder,
             pels segles dels segles. Amén.

I afegeix, encara, la visió de la segona vinguda, tal com ens va prometre:

             “Mireu, ve enmig dels núvols, i tothom el veurà,
               fins i tot els qui el van traspassar;
               tots els pobles de la Terra faran grans planys per ell.
               Sí! Amén!

Ell és el principi i el fi de totes les coses, visibles i invisibles, i així el sentim, en l’espera confiada i gojosa del seu retorn. Amén!


Manel Alonso Figueres

divendres, 13 de novembre de 2015

Diumenge 33 durant l'any - 15 de novembre de 2015


«MIREU LA FIGUERA I APRENEU-NE LA LLIÇÓ»

El final de l’any litúrgic ens convida a parar atenció al Crist de la glòria que s’apropa vers nosaltres. Cal estar atents al Crist que ve. Deixar-nos interpel·lar per la realitat i voler llegir-la tal com se’ns manifesta. «Mirem la figuera i aprenem-ne la lliçó».
Des d’aquesta observació hi sumem les mil maneres amb les que la Paraula de Déu, viva i eficaç, ens convida a entrar en diàleg amb nosaltres mateixos, amb els germans i amb Déu. No ens entenem aïlladament, ans el contrari, la nostra fe té un punt de recolzament important en la realitat en la que vivim i en aquells que configuren el nostre context vital més proper, aquells germans i germanes de tota condició, trajectòria, confessió i religió. La realitat és plural. La figuera viu en un context, tal com nosaltres vivim en una societat, de vegades massa ferida, massa llunyana de la fe, massa complicada, fins i tot, massa acomplexada.
Des d’aquesta combinació de realitat i Paraula de Déu, ens adonem que tot té un temps, un ritme, una cadència. La nostra existència com la figuera viu en el temps, i dóna els fruits quan arriba el seu temps. També l’ecumenisme viu en la història, no és una construcció del pensament, sinó un camí real, i encara més, irrevocable. Doncs, vet aquí, que el Crist s’apropa, i per tant serà urgent que preguem incessantment, sense angoixes ni freds de peus, perquè arribi el temps del bon fruit ecumènic, el temps de la unitat, el temps de la reconciliació, el temps de la misericòrdia. El temps necessari per aprendre la lliçó. Però, quina?
Massa divisions han ferit el cos de Crist. És ara el moment, en el silenci de la contemplació, fer un bon repàs de les paraules que ens ha adreçat Jesús, el Crist. És el moment per rescatar aquella petició tant serena i tant clara, «manteniu-vos en el meu amor». Ni més ni menys, que ens convé romandre actius en la pregària per acollir el fruit de la unitat entre els cristians. Una pregària que neix de la fe, el goig de la fe! Perquè és Déu qui fa créixer i qui fa fruitar la figuera, però som nosaltres els qui ens hem de preparar per saber reconèixer l’obra bella de Déu en nosaltres. L’ecumenisme és camí d’espera esperançada. Siguem dels qui «mantenint-nos» en l’amor que Déu ens té, ens veiem tots els cristians de les diverses confessions, mútuament acompanyats en la fe, l’esperança i la caritat.
Mirem la realitat, endinsem-nos en el misteri de la vida, i aprenguem la lliçó. Serà el bon Déu, i només Ell, el qui ens donarà el fruit de la unitat. Amén.


Daniel Palau Valero

prevere de sant Feliu de Llobregat

dimecres, 4 de novembre de 2015

Diumenge 32 de durant l'any - 8 de novembre de 2015


Mc 12, 38-44

És relativament fàcil criticar l'actitud arrogant dels mestres de la llei, assenyalar-los amb el dit acusador; però avui la lectura de la Paraula es dirigeix a cadascun de nosaltres i vol que ens reconeguem en ella. La Paraula de Déu es dirigeix al nostre jo més profund, en aquell lloc íntim on neixen les nostres accions i desitjos, un lloc que només coneixem nosaltres i Déu. L'Evangeli ens repta a mirar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos què tinc jo i que tens tu de «mestre de la Llei»? Ens deixem portar per la necessitat de demostrar que som més i millors que els altres? És el nostre servei desinteressat? Preguntes que interpel·len al nostre cor i que hem de contestar des de la sinceritat davant del Senyor. Déu vol una església plena de “vídues pobres” de dones i homes que viuen pel proïsme, que estan disposats a donar-li el seu afecte i la seva amistat; homes i dones que han experimentat en les seves vides l'experiència transformadora de la gràcia de Déu i per això viuen les seves vides des de la donació i el compromís fraternal amb els altres. Que el nostre Senyor ens ajudi a ser cada dia menys “mestres de la llei” per ser cristians com aquella vídua pobra, exemple d´amor desinteressat. Amén


Germán López-Cortacans

Església evangèlica Catalunya

diumenge, 1 de novembre de 2015

Tots Sants - Diumenge 1 de novembre de 2015


Ap 7,2-4.9-14; Salm 23; 1Jo 3,1-3; Mt 23,1-12.

La veritat última, la important de la vida...: l’amor, finalment l’Amor!

Pare nostre, que esteu en el cel:

És del Senyor la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten (Sl). És l’Amor “d’on venim, ens movem i som” (Ac 17,28); “la terra és plena del seu amor” (Sl 1). Només l’Amor explica la vida. L’Amor que vivim si el volem veure i reconèixer, i el volem sentir i agrair, i respondre... L’amor no s’imposa, se l’accepta.

... mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus... Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat com serem..., semblants a ell... (1Jo). Que som fills de l’Amor, i de l’amor, i fets per a l’amor i l’Amor; semblants a l’Amor; ja ara, però encara no s’ha manifestat del tot..., però es va manifestant..., finalment en tota la seva plenitud. La vida és l’aventura de l’amor.

Sigui santificat el vostre nom.

... vestits de blanc i amb palmes a les mans, i cridaven amb totes les forces: «Hosanna al nostre Déu... Amén. Lloança, glòria saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén... (Ap). Al final l’Amor, el reconeixement d’Aquell que ens ha estimat, que és l’Amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Finalment fills, semblants a Déu, com Jesús. I tothom qui té aquesta esperança en ell, es purifica, tal com Jesucrist és pur... (1Jo). Ja Jesús és el Regne acabat, fet en ell; i que nosaltres anem fent nostre; anem vivint l’amor, cada vegada més, amb nous aspectes, noves facetes, noves dimensions...

«Feliços els pobres..., els qui estan de dol..., els humils..., els qui tenen fam i set de ser justos..., els compassius..., els nets de cor..., els qui posen pau..., els perseguits pel fet de ser justos..., el regne del cel és per a ells..., seran consolats..., posseiran el país..., seran saciats..., Déu els compadirà..., veuran Déu..., els reconeixerà coma fills..., el Regne del cel és per a ells..., la vostra recompensa és gran en el cel»... (Mt). Feliços els qui estimen perquè estimen, perquè reconeixen l’amor i el viuen, el donen, i el pateixen...; l’Amor serà per a ells, l’Amor serà el seu consol, els posseirà, els saciarà, al final la seva vida serà en l’Amor.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

¿Qui pot pujar a la muntanya del senyor? ¿Qui pot estar-se al recinte sagrat? El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa, que no confia en els déus falsos... (Sl). Fa la voluntat de l’Amor qui estima.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

L’altre pa que també dóna vida: l’amor ens dóna vida sempre, i per sempre. Rebrà benediccions del Senyor, rebrà els favors del Déu que salva... (Sl). Als qui han fet de l’Amor el seu projecte de vida i s’alimenten de l’amor, només poden tenir vida, i per sempre; “l’amor no passa mai”, l’amor és més fort que la mort.

Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell, i els han quedat blancs»... (Ap). Finalment sants, hem passat per l’amor, hem rentat la vida en l’amor, ... en l’Amor.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres... Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües... (Ap). Finalment l’amor vencerà tota indiferència, tota injustícia, tot mal..., un Amor per a tots.

La nostra vida llegida, entesa, en una nova clau interpretativa, una nova hermenèutica: l’amor, l’Amor.


Mn. Miquel García Bailach