dimecres, 13 de març de 2013

Diumenge 5 de Quaresma - 17 de març


(Jo 8, 1- 11)

Moltes vegades la predicació de la Quaresma ve tenyida tan sols dels colors del dolor pels pecats, de la contrició, del penediment, en definitiva, d’un esforç per fer conscients les pròpies faltes i despertar el desig del penediment. És certament un dels aspectes fonamentals d’aquest temps. Tanmateix si ens fixem  en un detall no menor d’aquest passatge, podrem completar el quadre de la Quaresma amb uns altres colors, tan fonamentals com els primers. Fixem-nos bé, Jesús Crist no diu a la dona adúltera et perdono, com sentim a molts altres passsatges de l’Evangeli, sinó, “tampoc jo no et condemno; ves i d’ara endavant no pequis més.” A diferència d’altres passsatge, la dona tampoc ha arribat a Ell per confessar els pecats, ni demanar la guarició, ni confessar la seva fe. Tan sols s’ha trobat posada al mig pels escribes i els fariseus, els coneixedors de la Llei, i fet públic el seu pecat. És doncs utilitzada com a pretext pel judici que volen fer a Jesús. Els qui la porten pretenen mostrar, en front de l’exigència de la Llei, un home feble, incoherent, que es contradiu, obligant-li a una resposta que el desacreditaria davant del poble que l’escoltava: absoldre la pecadora, d’acord amb la benvolença que Ell predicava i contradir la Llei, o complir la Llei i contradir-se a si mateix.
Jesús, però, rera un silenci eloqüent, capgira el problema: no es tracta de l’exclusiu compliment de la Llei sinó de la pròpia consciència en harmonia amb aquest compliment. La consciència és la capacitat de discerniment del bé i del mal que Déu implantà en les criatures racionals. La consciència és el primer testimoni de les nostres obres, de l’estat del nostre cor: “Aquell de vosaltres que és sense pecat...” Jesús no jutja, però en la seva presència, davant la seva Paraula, tots som jutjats; i el seu judici és vertader (Jo 8, 15-16).
Jesús no jutja perquè no ha arribat el temps del judici, sinó el temps de la conversió, ja que per això Déu ha vingut al món fent-se home. I el temps litúrgic de la Quaresma ens situa en aquest temps de conversió, temps en tensió, certament, vers el temps del judici, però temps, sobretot, de coneixement de la salvació. Amb les paraules a la dona adúltera ens mostra que el camí del penediment i de la conversió, és el “ves i d’ara endavant no pequis més”.
Jesús sorpèn doncs els qui buscaven donar arguments al poble per acusar-lo de no complir la llei; i és que els seus enemics no s’adonen que Ell no és un profeta ni un rabí més, no és un home entre els homes que ensenya com ensenyen els homes. No s’adonen de què Ell és Déu mateix. Els arguments humans no serveixen; els judicis dels homes, les lleis fetes a la mida dels homes, la vida segons els homes no justifiquen ni salven.  
Aquest és el quadre de la quaresma que volia mostrar amb aquestes paraules, l’esperança posada en l’oportunitat, renovada una i altra vegada pel matex Crist, de començar de bell nou, d’alliberar-se de l’esclavitud del pecat que condueix a la mort, per, seguint la Paraula del Senyor, encaminar-se vers la Resurrecció.
És per això que als oficis quaresmals de l’Esgléisa Ortodoxa cantem Al·leluia!:
Durant la nit el meu esperit vetlla davant teu, o Déu, perquè els teus preceptes són llum per a la terra.  Al·leluia, al·leluia, al·leluia!


P. Josep

dilluns, 11 de març de 2013

Diumenge 4 de Quaresma - 10 de març


La paràbola del fill pròdig, una de les pàgines més commovedores de l'Evangeli, mostra un fort contrast entre l'alegria de pare que acull i perdona i la rancúnia del germà gran que endureix el cor. Jesús ha deixat el relat obert, puix no ens parla de l'encontre entre els dos germans, perquè cadascú construeixi el final i tregui lliçons pràctiques sobre el perdó.
Tots estem reflectits en un dels fills, segons sigui el nostre tarannà i la nostra vida.
Hi ha qui diu: «Vull ser lliure, ja n'estic fart de normes; ¡ningú no m'ha d'imposar res! Creure en Déu és una cotilla que no em deixa respirar ni viure al meu aire!». És com el fill petit que marxa de casa. Al principi tot sembla anar bé; però, a mida que passa el temps, comença a sentir la buidor d'una vida sense Déu, sense horitzó, enfonsada en el llot del materialisme. ¿Què em pot donar la vida si al final no sóc feliç? L'absència d'una cosa fa que apreciem més el seu valor. Tenint cura de porcs —imatge per parlar de la degradació causada pel pecat— és com el fill petit s'adona del valor que representa viure a la casa del Pare.

Més trista encara és la situació del fill gran, perquè no se n'adona del seu pecat. Considera que està en regla amb el Pare i que ha arribat el moment de reclamar uns drets que li han estat negats. Certament, la seva conducta ha estat irreprotxable, però buida d'amor, i en això consisteix el seu pecat. De fet és com si mai no hagués estat a la casa paterna. Una religió sense amor no és una fe autèntica, serà, en tot cas, un ritual buit o una moral feixuga i farisaica. Censurar els altres a partir de la nostra pretesa bondat és un perill en què fàcilment tots hi podem caure.
¡Què diferent és la bondat de Déu de la bondat dels homes! ¡Quin contrast entre el perdó incondicional de Déu i el «perdono, però no oblido» dels homes! El Pare abraça el fill petit que torna i intenta ablanir el cor del fill gran, recordant-li que tampoc mai no ha deixat d'estimar-lo a ell: «Fill meu, tu sempre estàs amb mi, i tot el que jo tinc és teu». Restar sempre a la casa del Pare i gaudir del seu amor, ¿no és una joia que omple tota la vida? Treballar des de sempre en l'avenç del Regne de Déu, ¿no és una alegria sense fi? Si alguna vegada hem estat com el fill gran, ara és un bon moment per demanar-ne perdó. Quan un germà torna a la casa del Pare, els qui no hem marxat mai o hem tornat fa més temps, hauríem d'alegrar-nos i fer festa, perquè ha tingut lloc la reconciliació que el Crist ens porta: ¡Aquest germà nostre, el donàvem per mort i ha tornat a la vida, el donàvem per perdut i l'hem retrobat!


Mn. Joaquim Meseguer

dilluns, 4 de març de 2013

Diumenge 3 de Quaresma - 3 de març


Lluc 13,1-9


Davant d’uns fets casuals que se li presenten a Jesús: El cas de Pilat que barreja la sang d’aquells que havien actuat malament amb la sang dels sacrificis, com la mort d’aquells homes que construïen la torre de Siloè i van morir, Jesús respon: Si no us convertiu, tots acabareu igual. Fàcilment podem caure en aquest perill, pensant-nos que els altres són pitjor que nosaltres, que són més pecadors i que el que els succeeix és un càstig de Déu i que nosaltres som els millors.

Per això Jesús segueix amb la paràbola de la figuera, que ens ajuda a prendre consciència de que som cridats a donar fruits. Aquests fruits serien l’amor, la solidaritat, el respecte... Però com que Jesús és conscient de les nostres limitacions, el gran protagonista de la paràbola és el pagès que representa la paciència de Déu envers nosaltres. «No la talleu, doneu-li una nova oportunitat. La cavaré, l’esporgaré, la femaré i esperaré que doni fruit».
 
Quina gran imatge de Déu! Com a Pare, la seva paciència és immensa i quina impaciència la nostra, que tirem al ras, que ens convertim en petits inquisidors, acusant als altres i no ens mirem a nosaltres mateixos... La paciència de Déu no ens fa viure amb els braços creuats, sinó que ens crida a un camí de conversió, de podar, de canviar aquelles actituds, aquelles mirades, aquelles paraules, aquells fets que ens aparten de la paciència de Déu, del seu amor infinit.

 

                                                                       Mn. Xavier Ribas