Diumenge 4 de Quaresma - 10 de març

La paràbola del fill pròdig, una de les pàgines més commovedores de l'Evangeli, mostra un fort contrast entre l'alegria de pare que acull i perdona i la rancúnia del germà gran que endureix el cor. Jesús ha deixat el relat obert, puix no ens parla de l'encontre entre els dos germans, perquè cadascú construeixi el final i tregui lliçons pràctiques sobre el perdó.

Tots estem reflectits en un dels fills, segons sigui el nostre tarannà i la nostra vida.
Hi ha qui diu: «Vull ser lliure, ja n'estic fart de normes; ¡ningú no m'ha d'imposar res! Creure en Déu és una cotilla que no em deixa respirar ni viure al meu aire!». És com el fill petit que marxa de casa. Al principi tot sembla anar bé; però, a mida que passa el temps, comença a sentir la buidor d'una vida sense Déu, sense horitzó, enfonsada en el llot del materialisme. ¿Què em pot donar la vida si al final no sóc feliç? L'absència d'una cosa fa que apreciem més el seu valor. Tenint cura de porcs —imatge per parlar de la degradació causada pel pecat— és com el fill petit s'adona del valor que representa viure a la casa del Pare.

Més trista encara és la situació del fill gran, perquè no se n'adona del seu pecat. Considera que està en regla amb el Pare i que ha arribat el moment de reclamar uns drets que li han estat negats. Certament, la seva conducta ha estat irreprotxable, però buida d'amor, i en això consisteix el seu pecat. De fet és com si mai no hagués estat a la casa paterna. Una religió sense amor no és una fe autèntica, serà, en tot cas, un ritual buit o una moral feixuga i farisaica. Censurar els altres a partir de la nostra pretesa bondat és un perill en què fàcilment tots hi podem caure.
¡Què diferent és la bondat de Déu de la bondat dels homes! ¡Quin contrast entre el perdó incondicional de Déu i el «perdono, però no oblido» dels homes! El Pare abraça el fill petit que torna i intenta ablanir el cor del fill gran, recordant-li que tampoc mai no ha deixat d'estimar-lo a ell: «Fill meu, tu sempre estàs amb mi, i tot el que jo tinc és teu». Restar sempre a la casa del Pare i gaudir del seu amor, ¿no és una joia que omple tota la vida? Treballar des de sempre en l'avenç del Regne de Déu, ¿no és una alegria sense fi? Si alguna vegada hem estat com el fill gran, ara és un bon moment per demanar-ne perdó. Quan un germà torna a la casa del Pare, els qui no hem marxat mai o hem tornat fa més temps, hauríem d'alegrar-nos i fer festa, perquè ha tingut lloc la reconciliació que el Crist ens porta: ¡Aquest germà nostre, el donàvem per mort i ha tornat a la vida, el donàvem per perdut i l'hem retrobat!

Mn. Joaquim Meseguer