dijous, 21 de febrer de 2013

Diumenge 2 de Quaresma - 24 de febrer


TRANSFIGURACIÓ DE JESÚS

Lluc 9, 28b-36

   En els tres sinòptics trobem el relat de la Transfiguració, però només Lluc hi afegeix la pregària de Jesús. “Jesús, amb Pere , Joan i Jaume pujà a la muntanya per a pregar. (9,29). La transfiguració de Jesús  té un lligam amb aquesta pregària, és la manifestació exterior del què Ell vivia. La relació filial de l’home Jesús amb el seu Pare era  tan forta que “irradiava” i així es  manifestava en el seu cos.
  Es diu que la transfiguració és l’anunci de la resurrecció. Crec que hauríem d’anar una mica més lluny, manifesta aquesta resurrecció ja present  en la seva vida d’home.
   Què vol dir? Creiem que l’amor de Déu és present en el cor de cada un de nosaltres, que és eficaç, que obra dins nostre si el deixem fer. La resurrecció és aquesta transformació  per i en  l’amor de Déu.
  Som tots cridats a ser “imatge de Déu”; és a dir: imatge del seu  amor infinit. Per això, Jesús ha volgut resumir la Llei i els profetes en el sol manament de l’amor, l’amor a Déu i als germans.
   Lluc segueix dient: “Se sentí una veu del núvol estant que deia” Aquest és el meu Fill, l’escollit, escolteu-lo!”. A nosaltres, els cristians, ens toca “escoltar Crist” en la lectura  de la Bíblia, el testimoni de l’Església al llarg dels segles, la veu del Magisteri. Viure la quaresma és pujar a la muntanya i escoltar Jesús.
   Pere no sabia què dir, volia plantar tendes  i la veu del Pare l’invita a veure les coses d’una altra manera. Aquestes tendes s’han de construir en el món desfigurat  per l’odi, les guerres, les violències de tota mena, ja que és en aquest món que vol habitar. Compta amb nosaltres per a construir un món millor,  ple del seu amor.
   Els apòstols baixen de la muntanya, se n’adonaren que per a irradiar aquesta llum de crist transfigurat, cal seguir caminant amb Jesús, i, cada dia, ser testimonis d’aquesta esperança que l’Esperit Sant ens dóna tot aprenent a estimar.


Maïté Cabié-Vedruna
GERFEC

dimarts, 12 de febrer de 2013

Diumenge 1 de Quaresma - 17 de febrer


Lluc 4-11
Segons els evangelis, les temptacions experimentades per Jesús no són pròpiament d'ordre moral. Són plantejaments en els quals se li proposen maneres falses d'entendre i viure la seva missió. Per això, la reacció de Jesús ens serveix de model per al nostre comportament, però, sobretot, ens ajuda a no desviar-nos de la missió que Jesús ha confiat als seus seguidors.
En la primera temptació, Jesús renuncia a utilitzar a Déu per «convertir» les pedres en pa. Jesús no seguirà aquest camí, no viurà buscant el seu propi interès. En la segona temptació, Jesús renuncia a obtenir “poder i glòria”. Efectivament, el regne de Déu no s'imposa, s'ofereix i comparteix amb amor. En la tercera temptació, Jesús renuncia a complir la seva missió recorrent al èxit fàcil i l'ostentació. No serà un mesías triomfalista. Jesús estarà entre els seus com el primer que serveix.
Avui l'evangeli ens convida a centrar-nos en la nostra missió de viure i compartir el Regne de Déu. Però el camí no és fàcil, apareixen  en el nostre día a día “temptacions”, és a dir maneres, d'entendre el compromís cristià com a benefici propi que no tenen en compte les necessitats dels altres. Germans i germanes,  demanem ,com el Parenostre ens ensenya, que Déu ens ajudi a resistir les temptacions, per complir la nostra missió de ser una església fraternal i inclusiva que serveix amb amor al nostre proïsme.
 

Germán López-Cortacans

dilluns, 4 de febrer de 2013

Diumenge 4 de durant l'any - 3 de febrer


Jr 1,4-5.17-19

            Aquest diumenge podríem remarcar el tema de l’amor d’acord amb la carta de sant Pau als Corintis, tema fonamental per als cristians, però també és fonamental remarcar la crida personal que es dirigeix a Jeremies i que podem fer-ne també el nostre fonament.
            El text comença amb un diàleg: Déu parla a Jeremies i li diu quina serà la seva vocació-missió i, el que és més important d’aquest diàleg és que Déu mateix es compromet a fer-li sempre costat.
            Quan Déu elegeix una persona ho fa pel desig apassionat que té de comunicar-se amb ella. Acollir aquesta elecció suposa una identificació personal amb el Senyor, certament, però també comportarà sentir sempre una barreja de feblesa i de força, de por i de seguretat, de soledat i de comunió. Això si volem ser de debò fidels a Déu.
            Fem nostres aquestes sagrades paraules que avui Déu ens diu i que constitueixen el do fonamental de la vida que hem rebut: “Abans que et modelés en les entranyes de la mare, ja et vaig conèixer, abans de néixer, ja et vaig consagrar... No tinguis por. T’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te. Ho diu l’oracle del Senyor”.
Griselda Cos, monja benedictina

Diumenge 3 de durant l'any - 27 de gener


 Lc 1,1-4 – 4,ss
 
Independent de que Teófil fos una persona concreta, els recursos narratius que l’evangelista fa servir  ( cf. deixebles que van a Emmaús, un nominat i l’altre in-nominat  però no anònim, tots podem ser aquest deixeble : és el “como si presente me hallare” ignasià ) ens ajuden perquè aquest evangeli i la segona part de l’obra llucana , els Fets, el puguem llegir com a “teófils”, els que estimen  Déu. Així, tot cristià és aquell que ja ha rebut l’anunci ( kerigma) i amb la lectura activa ( actor) vol acompanyar, mogut per l’Esperit al Senyor, en la seva pujada a Jerusalem ( 9,51) i anunciar la salvació per tot el món conegut ( Fets). Aquest camí personal i per això comunitari (ecclesial) donarà solidesa a la vida de seguiment del Crist ( discipulat) de tot teòfil, solidesa que és sinònim en la vida de cada dia de maduració i creixement  fent desaparèixer tota superficialitat inconsistent . (cf. Mt. 7, 24-27).
L’Esperit desvetllarà en cada cristià els senyals ( signes a st. Joan,  ho sentíem el diumenge passat )  que manifestin que l’esclat de l’Amor sense límits de Déu, realitzat d’una vegada per sempre en el Servent es  fa present cada dia  ( segona part del fragment d’aquest diumenge ).
Tinguem els “ulls fixos en Jesús” ( 4,20), com aquells de Natzaret, expectants  (i equívocs ) i que un dia, teòfils,  la nostra mirada al Senyor sigui la que “ ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a plenitud “  (Heb. 12,2 )

   Lluís-Anton Armengol