dimarts, 30 d’octubre de 2012

Diumenge 31 de durant l'any - 4 de novembre


Jesús diu que l’únic manament és el de l’amor.
Nosaltres però, més que complir un manament hem de viure un convenciment: si Déu és amor nosaltres, que som els seus fills hem de viure estimant.

Quan nosaltres ens preguntem sobre el que és més important, com ho féu el mestre de la llei, ja estem cercant la resposta. Estimar és la medul•la de l’ètica cristiana.

Per a tot jueu l’oració: “ESCOLTA, ISRAEL... estima el Senyor amb tot el cor i amb tota l’ànima...” és la professió de fe que ha de recitar matí i vespre. Jesús, però, la va completar amb l’amor al proïsme, ja que és on es verifica l’amor a Déu.

Cal subratllar que al final el mestre de la llei diu que aquest amor està per damunt, fins i tot, del culte a Déu
Recordem la paràbola del samarità que va explicar Jesús.

Ara, l’amor a Déu, no s’esgota en una mera filantropia, Jesús en un altre relat lloa a la vídua que lliura a Déu tot el que posseïa com l’expressió més total del donar-se ella mateixa a Déu.

El mestre de la llei es va obrir a la predicació de Jesús.


Griselda Cos, mb



diumenge, 28 d’octubre de 2012

Diumenge 30 de durant l'any - 28 d'octubre

Mc 10, 46-52



L’evangelista ens presenta la reacció que va tenir el cec Bartimeu quan va escoltar que Jesús estava prop d’ell. La seva reacció no es fa esperar. Crida amb totes les seves forces per atreure l’atenció de Jesús. La multitud el vol fer callar, però Bartimeu crida encara més fort.

Ha passat la seva vida assegut vora el camí demanant almoina, és un home marginat, que no pot veure però sí pot sentir; ha escoltat que Jesús sana els malalts, s’apropa a ells, els toca. Bartimeu sap en el profund del seu cor que només Jesús pot alleujar el seu sofriment, el seu aïllament i la recuperació de la seva vista.

Tots nosaltres també som com aquell cec, potser alguns de nosaltres estem “asseguts vora els camins” quiets, veient passar la vida sense implicar-nos. Uns altres patim la “ceguesa” de no veure la realitat dels sofriment del nostre proïsme; vivint en els nostres pensaments i preocupacions que ens impedeixen “veure” les necessitats dels nostres germans i germanes.

Els uns i els altres, tots, necessitem que Jesús ens ajudi a veure la realitat amb els ulls de la fe. D’aquesta manera podrem veure la realitat de manera nova. La nostra manera de viure es transformarà per la gràcia de Déu i la vida i les relacions humanes cobraran una altra dimensió.

Aquesta és la Bona Notícia de Déu! Que el Senyor ens ajudi a viure-la i a compartir-la amb il•lusió i alegria. Amen.

German López-Cortacans

Església Evangèlica de Catalunya



diumenge, 21 d’octubre de 2012

Diumenge 29 de durant l'any - 21 d'octubre

Mc. 10, 35-45 (BCI)



La vida quotidiana està plena de conflictes. No ens cal anar als enfrontaments planetaris sinó que la constatació de que cada dia en el nostre entorn més immediat és un espectable anguniós de tensions i malentesos. I això, avui i ahir i tristament, demà. I els cristians no ens escapem.

Mirem la narració de l’evangeli: dos germans, quasi bé exigeixen al Senyor que faci el que ells li demanen, al cap i la fi ho han deixat tot, creuen, per anar amb Ell: es mereixen una bona recompensa quan Jesús triomfi. (?) En tenen, pensen, dret.

Els altres deu reaccionen: “i nosaltres , que no tenim els mateixos drets ?”. Ja tenim l’ enfrontament entre els uns i els altres. És un joc de vanitats - quan l’Esperit encendrà la foguera de les vanitats ? – de protagonismes, d’enveges, de desitjos de poder... entre els deixebles del Senyor. Passava, ha passat i continua passant .

Catequesi del Senyor : quan voleu i us sentiu i desitgeu ser importants i poderosos mireu-me: no és suficient el voler ser servidor ( diakonos ) sinó que cal ser esclau ( doulos : el que és la negació de tot poder i que no en tindrà mai). La primera comprensió de Jesús per part de la comunitat primitiva fou la de veure en Ell, el Servent ( doulos ) de Déu d’Isaias. Sant Pau a Filipencs ( 2, 5-11 ) en un altre context ens ho recorda: donar la vida és literalment “buidar-se d’un mateix “, des-centrar-se per centrar-se en el Pare.

Quan entre nosaltres apareix l’enfrontament , fruit de les nostres vanitats ( Jm. 4,2) “tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud” (Heb. 12,2). Una mirada del cor i que deixi una petjada que perduri.



Lluís-Anton Armengol

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Diumenge 28 de durant l'any - 14 d'octubre

No basta con sentirse bien ni siquiera hacer el bien


Salmo 7: 7-11; Hebr. 4.12-13; Mar. 10: 17-30


Marcos 10: 17 “Al salir él para seguir su camino, vino uno corriendo, e hincando la rodilla delante de él, le pregunto: Maestro bueno, ¿qué haré para heredar la vida eterna?

En este pasaje de Marcos, Jesús deja una advertencia y a la vez una puerta abierta para todo ser humano sin ninguna excepción, ¿por que? Porque a los ojos de Dios todos somos iguales. Como podemos leer en este capitulo de las escrituras un joven se acerca a Jesús, un joven que había oído hablar de EL una persona que tenia una inquietud y había oído hablar de que Jesús tenia la respuesta a ello, pero oír hablar de alguien no es suficiente, ni es conocerle, conocemos a una persona cuando hemos tratado con ella, cuando hemos convivido juntos, si puedo confiar. Si realmente el joven le conocía habría sabido lo que debía hacer (vv. Mr.10:20-21) Este era una persona a los ojos de los hombres bueno, como muchos conocidos nuestros ( O nosotros mismos), muchas veces oímos expresiones como estas, que bueno es este chico..., ¿Porque nos consideremos o nos llamen buenos, nos da paz interior o seguridad de la vida eterna? Según la palabra de Dios no. Este era un joven que deja entrever una insatisfacción, tenia una inquietud, era un joven rico humanamente, con toda seguridad, a momentos era feliz, por supuesto con la felicidad que da el dinero pero este no le daba la seguridad de una vida eterna, así como no se la da a el, pues no se la da a ninguna persona que realmente no haya conocido a Jesús.

Lo que el necesitaba, lo que el buscaba, la que era su inquietud (Pregunta: Maestro bueno, ¿qué haré para heredar la vida eterna?) era tener una satisfacción y seguridad interior, la seguridad de su salvación, la seguridad de la vida eterna y esta pasaba por ser bueno pero a semejanza del único bueno, Jesús, precisaba dar un único paso, el que Dios fuera su única riqueza. Pero su corazón estaba en sus bienes y en ellos confiaba.

¿Podría el ser salvo por toda la eternidad confiando en sus riquezas? no, ¿Entonces quién puede salvarse? “quien es bueno a semejanza de Jesús. Ese paso que falta dar es un imposible para el hombre, el hombre ama su riqueza es autosuficiente y necesita realmente tener un encuentro con Jesús, El Salvador. No solo conocerle de oídas. Dice el Salmo 7:9ª “Porque el Dios justo prueba la mente y el corazón”.

De lo que el no se había dado cuenta era que no puede saltar hasta Dios. Pero Él lo puede todo. No podemos subir hasta el cielo, pero el Hijo del hombre sí puede ayudarnos, si nos dejamos ayudar. El joven no es capaz de dar su dinero a los pobres porque Dios no es su única riqueza (Mr. 10: 21,22,23). Si de verdad Él es nuestro tesoro, nuestro corazón estará allí donde esté Él. Entonces en la necesidad de los otros veremos que está nuestra riqueza, la única que de verdad lo es. Dios te bendiga y te ayude a ver que la necesidad de los otros también es la tuya (Mr. 10:27).


Pastor Arturo Barisich

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Diumenge 27 de durant l'any - 7 d'octubre

Mc 10, 2-16.



En cada ocasió que trobo aquest fragment de l’Evangeli, penso com poder explicar les paraules de Jesús en el context actual.
Perquè, -com a creients-, no cal dir que ens hem aturat més d’un cop, per discernir el nostre posicionament davant la irregularitat que des del punt de vista eclesial, ens plantegen les persones que després de trencar el seu matrimoni, “refan” la seva vida amb una nova parella.

Aquestes persones les trobem, a prop, potser en la nostra família, veïnat, cercle d’amistat i, inclús en les nostres comunitats cristianes.

La Bona Notícia de Jesús, ens aporta una mena de condemna davant d’aquestes persones però, al mateix temps, l’Evangeli ens aporta un bàlsam guaridor i alliberador davant del sofriment, perquè l’experiència de trencament d’un amor real, viscut amb sinceritat, fa molt de mal.

Val la pena conèixer els plantejaments que es fa des de les confessions cristianes davant d’aquestes situacions, inspirant-se en l’Evangeli, -especialment davant del divorci-, no per rebatre’ls ni discutir-los, sinó per intentar comprendre el valor i la defensa del matrimoni des de les visions cristianes, on el vincle de l’amor emmirallat en l’Amor de Déu, dignifica la persona humana.

Fa pensar molt quan persones que han trencat el vincle matrimonial, i s’han instal•lat en el divorci, troben una nova parella i refan amb amor i fidelitat les seves vides, perquè la nova situació –contraria a l’Evangeli-, si més no, sovint, traspuen també aspectes positius, justament pel seu compromís i la seva fidelitat.

Serem capaços de rebutjar aquestes persones, perquè han trencat el seu anterior vincle matrimonial? Es que la nostra actitud ha de castigar i ofendre més les seves vides?

Quantes vegades he rellegit aquestes paraules de Jesús: “Allò que Déu ha unit, que mai ningú ho separi”. Segellen de manera ferma, la indissolubilitat del matrimoni, comprometent-hi el mateix Déu. Si més enllà d’aquesta declaració hi ha persones creients, en situació irregular, que se sentin incompreses, val la pena no oblidar que Déu és Amor i que Ell és capaç d’entendre-les, d’escoltar-les, d’acompanyar-les, de reconciliar-les, ..., més enllà de les actituds humanes: confieu en Ell.


Mn Josep Maria Gómez, diaca.