dijous, 26 d’agost de 2010

Diumenge 22 de durant l'any - 29 d'agost

Hebreus 12:18-19; 22-24a

L’escriptor d’aquesta carta marca, en aquests versets, un contrast entre dos muntanyes significatives a la vida del poble d’Israel. Dues muntanyes amb significat, o simbolisme, diferent.

La primera muntanya és el Sinaí. És aquella muntanya on Déu va donar al seu poble els deu manaments. En el llibre del Èxode, capítols 19 i 20, podem llegir tot el que va envoltar aquella entrega de Déu a Moisés de les taules de la llei. L’escriptor als hebreus recorda com el Sinaí es va omplir de foc, de foscor, tenebres, tempestes ... la veu de Déu era com una tronada (Èxode 20:18) i els israelites van sentir por, tan fou així que varen demanar a Moisès que fes de mitjancer entre ells i Déu, que Moisès fos la veu de Déu per a ells. El Sinaí, per tant, representa la justícia, el judici de Déu, davant del pecat del seu poble. Però és també un recordatori del pacte que Déu va fer amb el seu poble al Sinaí, on va entregar la llei perquè visquessin obeint-lo en tot, com poble escollit que era.

L’escriptor als hebreus diu: “Vosaltres no us heu acostat en aquella muntanya ... del Sinaí” (vs. 18), “però vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió” (vs. 22).

¿Què caracteritza la muntanya de Sió? El Salm 125 ens presenta Sió com incommovible, ferm per sempre, i qui confia en el Senyor, té la seva protecció. En contrast amb el Sinaí, Sió ens parla de recer, de pau, ens parla de benaurança, ens recorda la promesa de Déu. Per això quan Hebreus parla de Sió afegeix, “la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial...” són la consumació de les promeses de Déu, de vida eterna per tot el qui cregui en Ell. En contrast amb la por del Sinaí, Sió ens recorda “a miríades d’àngels, a l’aplec festiu, a l’assemblea dels primogènits que tenen el nom inscrit en el cel” (vs. 22,23).

¿Com és possible aquest canvi de perspectiva?

La clau està en Jesús. Ell és el mitjancer d’una nova aliança que es fonamenta en el seu sacrifici, en la seva entrega a la creu. És per la fe en Jesucrist que tenim accés a les promeses de Déu. És per l’obra de Crist que el Sinaí queda lluny i Sió és proper, però no ens confonguem, el Sinaí no queda anul·lat, els principis que Déu va donar són vigents, però ara equilibrats, viscuts, exemplaritats en la vida del nostre mestre, el Senyor Jesucrist, qui es va donar per cada un de nosaltres, perquè per ell puguem gaudir la vida en plenitud.


Pastor Manel Rodriguez
Església Evangèlica

dilluns, 16 d’agost de 2010

Diumenge 21 de durant l'any - 22 d'agost

¿Es la salvación un tema que preocupa al hombre actual?


A punto de concluir el mes dedicado a todas las vocaciones remarquemos, hoy, un tema muy importante propuesto por la liturgia, a saber, la salvación. Pero ante todo, quisiera empezar con una cuestión evidente en nuestro momento histórico-cultural, es decir, ¿es la salvación un tema que preocupa el hombre actual? O aún, la vida ordinaria del hombre contemporáneo, en la constante lucha por la supervivencia, ¿permite dedicar un determinado espacio al tema de la salvación? En una palabra, ¿importa para todos nosotros, cristianos o no cristianos, salvarse de algo o de alguna cosa? Tales inquietudes también estaban presentes en el grupo selecto de Jesús, pues la desconfianza, además de ser algo muy valioso en nuestra vida, también nos hace pensar sobre nuestras convicciones, ni siempre claras o, como mínimo, sospechosas, pues tanto para cristianos o no cristianos esa es, de hecho, una de las pocas realidades que nos conduce a la angustia existencial-espiritual mas profunda, de lo contrario, nos parece que estaríamos equivocados de raíz.

Según Jesús, la salvación está destinada, fundamentalmente, para todos, no habiendo pues, determinados privilegios de raza, condición social o geográfica. Así, no es una posibilidad exclusivamente cristiana, aunque muchas veces los que dirigen de algún modo a los cristianos, pensamos que el Misterio está presente solamente en nuestras formas rituales, en nuestras doxologías y, no pocas veces, en normas desproveídas de amor y compasión. Eso nos hace pensar que, tanto paganos y cristianos pueden, potencialmente, condenarse, caso no reconozcamos los signos divinos presentes especialmente en la comunidad, optando a cerrarse en nuestra autosuficiencia, práctica, también presente dentro de la iglesia. No pocas veces, me quedo pensando por qué insistimos tanto en instalar determinados conceptos o formas para entrar en sintonía con Él, cuando la creatividad de cada pueblo y de cada cultura, aflora con naturalidad, formando, magistralmente, una plegaria viva, pertinente y, casi siempre, más significativa que ciertas indicaciones litúrgicas. Pero, para eso los expertos en esa rama tienen una fórmula lógica muy directa, pero equivocada: piensan que la uniformidad es el único medio de lograr la unidad. Pero, también pienso que lo prescrito ayuda a instalarnos en la comodidad y en la pasividad, aunque sea en nombre de la obediencia o de la fidelidad.

La oportunidad que nos ofrece la liturgia de este domingo, no es solo invitarnos a pensar sobre realidades teleológicas y sin, creo, pensar sobre el estilo de eclesiología que la iglesia contemporánea está expresando. De este modo, la pregunta central del Evangelio no gira en torno sobre el aspecto cuantitativo –Señor, ¿serán pocos los que se salven?–, sino sobre el compromiso responsable y, sobre todo, capaz de desinstalarnos de nuestras seguridades, aunque estas sean tan agradables. Pienso que cada vez más, y la historia es testigo de ello, estamos perdiendo el olor y el sabor de una iglesia verdaderamente divina, pero también humana y participativa. Por otro lado pienso si nuestro modo de presentar la propuesta de vida y salvación del Señor, responde suficientemente con las esperanzas de los cristianos, de aquellos que buscan construir y sentir una experiencia verdaderamente espiritual, sin necesidad de pasar por tanta burocracia, sin legalismos, sin formalidades que, infelizmente, inhiben que el Espíritu Santo opere gratuitamente, pues gratuita es la salvación de Dios. Pero, para eso, temo que aún no estamos listos, infelizmente.



Mn. Luiz Carlos Rocha

diumenge, 15 d’agost de 2010

Assumpció de la Mare de Déu - 15 d'agost

Lluc 1, 39-56


“Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”. Maria, davant la gràcia que Déu li concedeix de ser la mare del Senyor, respon a l’àngel Gabriel amb aquesta frase, que és un “sí” humil i fidel al compliment de les promeses. I en aquest “sí” que donarà lloc al Misteri de l’Encarnació, es concentra el “sí” de la humanitat que espera ser redimida.

La visitació de Maria a Elisabet expressa la fe, que té pressa per buidar l’excelsitud d’un misteri tan gran, a més de afavorir i fer un servei a l’esposa de Zacaries, en l’embaràs, que porta a les entranyes el futur Precursor. Maria es manté segura i confiada en l’anunci de l’àngel: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.”

El càntic de Maria és un cant pasqual, que desborda gratitud i complaença de la criatura pel seu Creador, que alimenta l’expectativa d’un futur de plenitud, que ja s’ha fet realitat en el ventre de la verge. És l’obra de Déu que “derroca els poderosos del soli i exalta els humils.”

L’assumpció de Maria és signe i preludi de la nostra pròpia resurrecció. Com també el càntic de Maria és el nostre càntic de joia, que anuncia la victòria de Déu sobre el mal i la mort. I la nostra resurrecció per obra de l’acció del nostre Pare serà integral, cos i esperit, transfigurats en una nova creació. És així, doncs, que la festa d’avui, ens parla a nosaltres i ens omple de la pau pasqual: “Pau a vosaltres.”



Xavier Artigas

dimecres, 4 d’agost de 2010

Diumenge 19 de durant l'any - 8 d'agost

LA NOSTRA RIQUESA


Les paraules de les sagrades Escriptures sempre transmeten força, novetat, contundència. Són paraules sàvies, riques d’experiència de Déu i d’humanitat, riques d’història, de fe, riques de relació entre l’home i el Déu que el salva, a través del seu Fill, Jesucrist, per la força del seu Esperit Sant.
Sigui quin sigui el moment que ens toqui de viure, el missatge de l’evangeli ens ofereix la possibilitat de créixer, de madurar, d’acostar-nos al Déu Trinitat, el Déu-Amor, que estima tots els homes i dones de la terra.

En aquesta ocasió les lectures de la Paraula de Déu d’aquest diumenge estival ens conviden a fer, un cop més, un pas ferm en la confiança entregada, despresa, madura i conscient en Déu el Pare, per tal d’acostar-nos a la plenitud de la única riquesa capaç de satisfer-nos infinitament: la seva presència, la seva amistat, el seu Regne.
En aquest moment de la història present, marcat per tantes crisis, i segurament, la crisi econòmica és la més citada, però no és tant sols la única. Llegint i escoltant els fragments d’aquest diumenge, i concretament el de l’evangeli llucà, ens arriba amb facilitat la urgència i la sensació d’anar al que és essencial en les nostres vides, de deixar els romanços i les superficialitats, les anècdotes i els detalls insignificants, per centrar-nos en el que és bàsic i fonamental. I aquí no s’hi val subjectivisme i parcialitat: estar sempre disponibles, tenir els llums encesos (Lc 12,35 les traduccions sempre són múltiples).

La referència personal i comunitària a la disponibilitat, així com la constància de la pregària feta llum, com a referència per a molts que cerquen, són la concreció un cop més del que el Senyor demana al seu poble, i del testimoni que nosaltres mateixos com a cristians podem, i hem d’oferir, com el veritable tresor de la nostra riquesa.
L’assemblea reunida, en nom del Senyor, és anunci i presència del Déu que crea, que estima, que salva: la nostra veritable riquesa. Ell sempre està disponible a l’escolta, sempre és llum per als qui el cerquem amb humilitat de cor, amb pregària confiada.


Una drecera, ben clara i planera vers la unitat, se’ns presentaria davant nostre si disponibilitat i pregària fossin constants en la nostra vida. Que la nostra riquesa, sigui no només nostra, sinó la de molts, la de tots, tal com el bon Déu vol. Que el Regne del Pare sigui realitat en el nostre present, però també projecte de vida. Millor encara, que la nostra vida resti oberta a l’acollida del Regne que va arribant i que va manifestant-se en la nostra història.



Mn. Daniel Palau