dissabte, 27 de novembre de 2010

Diumenge 1 d'Advent - 28 de novembre

Dues són les vingudes del Crist que marquen la cronologia del món: la primera la celebrem en les
festes de Nadal, i la segona posarà punt final a la història de la humanitat, quan el Fill de Déu vindrà a judicar l'Univers. Entre elles es desenvolupa la nostra vida aquí a la terra, mentre anem a l'encontre del Senyor.

Les paraules de Jesús ens indiquen que la vida terrenal és un signe i un preludi de la vida plenament feliç que som cridats a viure en el Regne de Déu; ara bé, també ens mostren el risc de perdre aquesta vida si no vivim amb una actitud vigilant i positiva. La nostra època s'assembla «als dies de Noè»: El Regne de Déu ve a nosaltres, i nosaltres l'hem d'acollir amb esperança i bona disposició; tanmateix, ¡hi ha tants que viuen despreocupats i no fan cas als avisos de Jesús! Per la nostra manera de viure, pels criteris que ens regeixen i pels valors que ens fonamenten, els cristians podem ser incompresos o ens poden prendre per bojos, però la veritable bogeria és viure inconscientment i no adonar-se del perill de no arribar a la meta de la nostra existència i perdre per sempre la vida eterna. Ens diu Jesús que «si hi hagués llavors dos homes plegats al camp, potser l'un fora pres i l'altre deixat» per indicar dos estils diferents de viure: un hi arribarà, l'altre no.

Jesucrist ens convida a vetllar, però malauradament hi ha molts factors que actuen com a narcòtics: el materialisme que cerca resultats immediats, la comoditat i el plaer personal a tota costa, la llei del mínim esforç, determinades modes en el pensar, en l'actuar, en el parlar i en el vestir, la relaxació moral, la preocupació per satisfer els propis instints o capritxos, el desànim davant les dificultats… elements tots que ens poden fer oblidar el nostre destí i el camí que hi porta. En aquest Advent que comença, desempalleguem-nos d'aquests narcòtics i revestim-nos del Crist per viure segons l'Evangeli.




Mn. Joaquim Meseguer

Diumenge 1 d'Advent - 28 de novembre

Mt 24,37-44.


Estimats germans i germanes:

Les lectures dels últims diumenges de l'any litúrgic i del primer diumenge d'Advent barregen la fi del món i la destrucció del Temple de Jerusalem, ocorreguda l'any 70. Això es veu en més claretat en Mateu i Marc. Els dos evangelistas estan influïds per la literatura apocalíptica jueva (predominant en els dos segles anteriors a Jesús i el primer després d'ell), que esperava el final pròxim del món amb una acció directa de Déu. En el primer segle molts cristians participaven d'aquestes idees, a les que van aplicar la creença en la imminent segona vinguda del Senyor. Segons l´evangelista l'espera de la segona vinguda de Jesús no ens ha de paralitzar, per contra estem cridats a viure vides conseqüents amb l'evangeli del Regne. L'Església ha de ser una comunitat d'homes i dones que viuen en l'esperança, una comunitat que viu l'Advent com un temps per cridar fins al cor de Déu aquest crit: Marana tha. Vine, Senyor Jesús! Però aquest crit només el podrà emetre qui estigui persuadit per la fe que camina a la llibertat. És per això que som cridats a compartir amb tots aquesta esperança:
"La teva vida és massa preciosa per malgastar-la. Viu a la solidaritat, en la justícia, i alleuja el dolor del món, en el que puguis. Et sentiràs feliç i realitzat. Els que et coneguin et beneiran. Si ets cristià, aquí tens a Jesús de Natzaret, com a model de plenitud humana, compromès amb l'home fins a la mort ". (P. Olalde).



German López Cortacans
Església Evangèlica

dissabte, 20 de novembre de 2010

Diumenge 34 de durant l'any - Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 21 de novembre

Evangeli de Lluc 23, 35 – 43.

Em veig incapaç de fer un breu comentari d’aquests nou versicles que corresponen a l’evangeli d’avui. La crucifixió de nostre Senyor donaria per molts sermons i per moltes pàgines de comentaris. No ho farem aquí; però, i tant!, com ens agradaria fer-ho!

– Trobem que els governants jueus (que no Ponç Pilat) es burlaven de Jesús. “Si és l’escollit de Déu, el Crist, que se salvi ell mateix, ja que va salvar uns altres.” (v. 35)

– També els soldats de l’Imperi, romans o mercenaris jueus, l’escarnien: “Si tu ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix. I s’hi acostaven per oferir-li vinagre.” (v. 36)

– Un rètol, escrit pel governador Ponç Pilat, potser amb to burlesc (o potser no), feia referència a la seva alta dignitat de rei dels jueus (v. 38), cosa que va molestar els principals sacerdots, i volien que el text fos canviat. (Joan 19, 21). El text estava escrit en grec, llatí i hebreu; vet aquí un magnífic exemple del respecte que Roma tenia per les llengües i el culte dels territoris que conquistava... Molts estats, encara amb ínfules de ser un imperi, avui dia n’haurien de copiar l’exemple.

Tot això és la part fosca de la condició humana d’aquells que, per naturalesa, són enemics de Déu. En tot el procés a Jesús, en la mort i esdeveniments posteriors, només trobem dos casos de reconeixement de la majestat i la divinitat de Crist. L’un és el lladre penedit, crucificat al costat de Jesús; l’altre és el centurió que reconeix que aquell home que ha estat clavat a la creu és innocent, i dóna glòria a Déu. El primer, el lladre penedit, sabem que és salvat per la sentència de Crist mateix; sobre el centurió, no ho sabem tan del cert, però tenim una certa presumpció de confiança que sembla que ens indiqui que sí, que fou salvat.

Quants que es pensen que són cristians, perquè van als cultes de la seva església i mai no han confessat que Jesucrist és el seu Salvador. Mireu què diu l’apòstol Pau: “Perquè si confesses amb la boca que Jesús és Senyor, i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, et salvaràs; ja que amb el cor es creu per obtenir la justícia, i amb la boca es confessa per obtenir la salvació.” Romans 10, 9 – 10.

Hi ha un poeta clàssic castellà, frare, que va viure entre els segles XV i XVI, de nom Ambrosio de Montesino, autor d’un poema que és tota una lliçó de doctrina bíblica, del qual destaquem cinc versos que es refereixen a l’obra redemptora de Crist:

“... de mujer virgen nacido
Hombre-Dios siempre quedaste;
nuestra vida separaste,
nuestra muerte destruíste.
¡Gloria a ti, que tal hiciste!





Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

Diumenge 34 de durant l'any - Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 21 de novembre

Déu compleix les seves promeses (2 ª Samuel 5. 1-3)


Havien passat més de deu anys que Déu havia enviat al profeta Samuel perquè ungiera a David com el proper rei d'Israel, i les coses van anar de malament a pitjor per a David, fins al punt que s'havia convertit en un proscrit.
Saül havia posat preu al seu cap, David no entenia el que estava passant, 10 anys i les coses estaven cada vegada pitjor, fins i tot la vida del rei havia estat en mans de David en dues ocasions, un altre en el seu lloc hagués actuat donant mort a Saül en legítima defensa, pensat que potser era la voluntat de Déu complint així l'esperada promesa, però David va esperar en Déu, no va actuar per la seva pròpia compte, sabia que si Déu li havia fet una promesa, aquesta arribaria, ell només havia d'esperar, creure i esperar per molt desgavellada o difícil que fos la situació, Déu compliria la seva promesa.Vivim en un món cada vegada més incrèdul als plans i propòsits de Déu, sembla com que les coses només depenen de nosaltres, ignorant que Déu és el que mou els fils de la història, ningú pot torçar els seus plans.
La paraula ens diu que no depèn del que vol ni del que corre sinó de Déu que té misericòrdia, però quan un no té aquesta certesa, viu angoixat, preocupat afanyat per les coses que l'envolten, esfullant una margarida, però quan un busca la confirmació de Déu en el que fa, viu confiat sabent que per molt malament i difícil que estigui la situació, Déu complirà les seves promeses.


Pastor Manel Hernández
Església Evangèlica

dissabte, 13 de novembre de 2010

Diumenge 33 de durant l'any - 14 de novembre

Lucas 21, 5-19

Este texto nos habla de los últimos días, desde tiempos antiguos han habido muchas personas que se han atrevido a poner día y hora al fin del mundo y al retorno de Cristo , muchos de ellos motivados por situaciones que se escapan del control humano como pueden ser terremotos, epidemias , la aparición de algún cometa o cosas semejantes.
En relación a todo esto dijo el Señor Jesús que ni el día ni la hora lo conoce nadie, solamente el Padre “Mar 13:32 Pero de aquel día y de la hora nadie sabe, ni aun los ángeles que están en el cielo, ni el Hijo, sino el Padre.”
Esto nos hace pensar que nuestra vida debe estar preparada para el día en que nos encontremos con Cristo, porque nadie sabe el momento “Mateo 25:13 Velad, pues, porque no sabéis el día ni la hora en que el Hijo del Hombre ha de venir.”
Podemos ver que la vida de los creyentes no está exenta de angustias pues existen muchos momentos en los que es necesario permanecer fieles para dar testimonio del Señor.
En la actualidad hay lugares del mundo donde ser cristiano es muy difícil, es cierto que en los países occidentales, pocos de nosotros hemos sufrido a causa de nuestra fe, pero no debemos imaginarnos que no pueda pasar.

En estos versículos se nos anima a reflexionar sobre la dependencia en Dios para decir cuanto sea necesario y resistir hasta el fin, sea en ese tiempo o en las dificultades actuales.
Todo cristiano sabe que su vida depende del Señor y que ni un cabello de su cabeza cae sin la orden Divina.
Las consecuencias de la fidelidad son notables pues el Salvador se compromete a estar a su lado.


Pastor Rafael Diez
Iglesia Evangélica

dissabte, 6 de novembre de 2010

Diumenge 32 de durant l'any - 7 de novembre

Evangeli de Lluc 20, 27-38


Tema central: la vida eterna.
Jesús prescindeix de la historieta i va al cor de la fe cristiana: EL NOSTRE DÉU ÉS UN DÉU DE VIUS!!!
I nosaltres no podem oblidar que la vida eterna o la resurrecció dels morts és un article de la nostra fe.
Jesús parla, certament, de dos mons diferents: el món present i el món que vindrà. Sabem però que la realitat de que es parla és la de la nostra vida i aquesta l’hem de concebre com d’una sola realitat: NOSALTRES SABEM QUE VIUREM PER SEMPRE i ara ja posseïm la vida que hem rebut de Déu. Som portadors d’un alè diví que Déu va infondre’ns al concebre’ns com els seus comensals i que llegim de manera poètica en els relats del Gènesi.
Vivim en el món present amb la seguretat d’arribar a ser fills de Déu amb plenitud, per tant hem d’establir connexió entre la vida eterna i la present i viure sentint-nos portadors d’aquesta esperança i essent fidels en tot allò que ens ha estat encomanat.
La vida eterna no serà una altra vida, sinó la que ja ara ens ha estat confiada, però amb plenitud i per sempre. La nostra història és un camí cap a la veritable pàtria, cap a casa nostra, cap a la casa del nostre Pare.


Griselda Cos, mb