dijous, 27 de maig de 2010

Diumenge 9 de durant l'any - Santíssima Trinitat - 30 de maig

Nuestro Guía, El Espíritu Santo
Juan 16:12.15

El Señor Jesucristo es poderoso para Salvar al pecador (no importa quien sea); El Espíritu Santo es poderoso para guiarnos a toda verdad, es nuestro ayudador, es nuestro consolador, nuestro abogado.
El Espíritu Santo hace morada en mí, hace de su morada en todas aquellas personas que han aceptado a Jesús como su Salvador y hacen su voluntad. El Espíritu Santo es la promesa de nuestro Señor Jesucristo de no dejarnos huérfanos a su partida, El dijo:
“Si no me fuere, el consolador no vendría a vosotros; mas si me voy os lo enviare”
y esto con el propósito de que el Espíritu guié a la humanidad a la gran verdad, que es Cristo.
En el vv. 12 Jesús nos enseña que sus discípulos aun tenían muchas cosas que aprender. El no lo había dicho todo, no era el momento, porque no las asimilarían, debían aun tener un progreso espiritual que lo adquirirían poco a poco según su interés y devoción (entrega a Cristo).
La obra que Jesús empezó en ellos debía ser continuada, en aquel momento, por el Espíritu de Verdad (Espíritu Santo) hoy es lo mismo contigo, tu quieres crecer espiritualmente, déjate guiar por el Espíritu de Verdad. (Vv.13)

El Espíritu Santo guió a los discípulos a toda verdad, ellos a su vez la registraron escribiéndola, lo que hoy es nuestro Nuevo Testamento, este añadido al Antiguo Testamento conforma la revelación escrita de Dios.
Naturalmente es cierto que el Espíritu de Dios guía a los hombres en todos los tiempos a la verdad. ¿No es así en tu vida? Pídele y depende de El para hacerlo, esta santa unción te enseña todas la cosas y es la verdad, en Jeremías 33:3 podemos leer “Clama a Mi y yo te responderé cosas grandes y ocultas que tu no conoces”

En el vv. 14 nos enseña que su obra mayor será la de glorificar a nuestro Señor Jesucristo.
El nos ayuda con todo Su poder (El Espíritu Santo), tomando las cosas de Cristo, por derecho de Sus padecimiento y muerte, cosas compradas para Su pueblo (los creyentes) mediante Su propia sangre; y declarándola, o dándonosla a conocer, para glorificar al Hijo o sea a Jesucristo nuestro Señor y Salvador, es el Espíritu quien nos da a conocer todos estas verdades.

Su ministerio era y es de total abnegación. Así como Cristo busco, despojándose a Si mismo, glorificar al padre, así el mismo Espíritu Santo busca glorificar al Hijo. También nosotros debemos negarnos a sí mismos para honrar al Espíritu Santo.

Si queremos honrar al E. S. en nuestro diario caminar, si queremos tener su ayuda, no hablaremos por nuestra propia autoridad sino todas aquellas que oigamos de El.

Dios te bendiga

Amen



Arturo Barisich
Iglesia Evangélica

dimecres, 19 de maig de 2010

Diumenge de Pentecosta - 23 de maig - Evangeli

Jn 20, 19-23

Quan el món ens deixa abatuts per la tristesa i el sofriment, tanquem per por les portes del nostre cor. No deixem espai a l’esperança. La fragilitat humana es desvia fàcilment per camins foscos que ens fan oblidar ràpidament la veritat més fonda i clara.

I és, precisament, en aquest amagatall irrespirable, com si fos un sepulcre, on Jesús, per pròpia iniciativa es fa present, ressuscitat. És en la impuresa de les nostres misèries, on el Senyor fa esclatar la victòria de la salvació de Déu. “Pau a vosaltres”. Així ens saluda, així ens acompanya, en el camí de la nova vida, una nova creació, que s’obre per sempre en nosaltres.

“També ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s’alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà. Aquell dia no em fareu cap més pregunta.” (Jn 16, 22-23). Aquesta és la promesa que Jesús fa als seus deixebles, abans de la seva passió. Aquesta és la promesa que ens fa, avui, a nosaltres: l’alegria de ser fills del Pare. Amb Ell, tot és llum i gràcia. En Ell, res no hem de témer. La pau que anuncia el Fill, és signe i preludi de la nostra resurrecció.

I la missió que Jesús va du a terme, és ara la missió que encomana a tot deixeble que vol seguir-lo. La Bona Notícia de l’Evangeli, l’anunci joiós de la reconciliació de Déu amb tota la humanitat reclama una comesa urgent, que és lliurament i servei. L’alè del Senyor, que és el seu propi Esperit, ens és donat, perquè la nostra vida sigui comunió amb Déu i amb el nostre proïsme.



Xavier Artigas, diaca





Diumenge de Pentecosta - 23 de maig - Segona lectura

“Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant”. La fe és un do de Déu que ens la dona per pura gràcia és una afirmació fonamental sobre la que construïm la nostra existència de cristians. Però “aquest tresor el portem en vasos de terrissa a fi que aquest poder incomparable sigui atribuït a Déu i no pas a nosaltres” (2 Cor. 4, 7s ) i quantes vegades aquest vasos de terrissa s’esquerden i fins i tot es trenquen!
La fe cal que s’expressi i es verifiqui - es faci veritat – en la vida de cada dia. Jesús és el Senyor no és una afirmació feta en un moment, cal que des d’els seus inicis es vagi repetint com un eco que no disminueix a mida que passa els temps sinó que com a gràcia de Déu que l’Esperit fa créixer més i més.
Repetim-ho : som gerres de fràgil terrissa que amb docilitat hem de deixar que el terrissaire faci i refaci constantment. I el Senyor ens dona sempre ocasió Som obra seva: Déu ens ha creat en Jesucrist, i ens ha destinat a realitzar les bones obres que ell mateix havia preparat perquè visquéssim practicant-les.
Ef. 2-10
En el relat de l’ Ascensió en el començament del llibre dels Fets, Lluc, que escriu una obra paradigmàtica per tot cristià, ens ofereix dos actituds dels deixebles - que encara no han rebut l’Esperit – perquè puguem constatar en la pregària diària de discerniment – fins on som dòcils a l’acció de l’Esperit:
“Es ara que restablireu la reialesa d’Israel?”
És la mateixa pregunta i desig de la mare dels Zebedeus ( Mt. 20, 20ss ) que exterioritza una mateixa actitud : “ ara manarem amb tu, Senyor,oi ? Vanitat, domini sobre els altres - grans o petits dominis tots els podem tenir - , egocentrisme - que els altres girin entorn d’un mateix - , tot a les antípodes del servei humil i senzill als altres...
“ Què feu mirant al cel ? “
Cal que hi hagi molts àngels - enviats pel Senyor – en la nostra vida per recordar-nos que és en la vida diària , amb totes les ombres espesses i els seus dies clars ( Ps. 22 : el Senyor és el meu pastor...), on hem de mirar amb ulls de tendresa als altres ( st. Serafí de Zarov : el pòrtic de tota la caritat és la tendresa) .
Jesús és el Senyor i Salvador és un sí continuat i creixent cada dia fruit de l’incessant i confiada pregària a l’Esperit Sant.


Mn. Lluís-Anton Armengol

Diumenge de Pentecosta - 23 de maig - Primera lectura

Fets dels Apòstols 2, 1 – 11.


Per Pentecosta, Jerusalem s’omplia de gent vinguda de molts indrets del món. No solament de jueus procedents d’arreu, sinó també d’altres persones que hi anaven per diversos motius: comerciants, familiars de la gent del país, o simplement curiosos o interessats a assistir a uns actes plens d’alegria i de festa. Aquesta festa, la dels cinquanta dies després del diumenge de Pasqua, per als jueus era, o havia de ser, la festivitat de l’agraïment. Era la celebració de la primera collita de blat, de la primícia del fruit de la terra, quan la falç segava les messes per al manteniment de la comunitat d’homes i dones en la nova terra promesa a Abraham. (Deuteronomi 16, 8 – 12)

Fa uns dos mil anys, aquest és el dia que Déu va escollir per manifestar de manera poderosa, i amb milers de testimonis que ho podran confirmar allà on tornaran després de la breu estada a Jerusalem, la vinguda del seu Esperit. I en aquesta data assenyalada s’acompleix la promesa del Crist als creients, quan els havia dit que el Defensor vindria per conduir-los a la veritat sencera (Joan 16, 4 – 15). L’Esperit Sant es manifesta sobre els deixebles i sobre unes altres persones que es trobaven en la mateixa casa, en actitud de recolliment, en comunió... La presència de l’Esperit davalla, enmig d’una manifestació de poder, i unes llengües com si fossin de foc es posen sobre cada un d’ells. Aleshores arriba el gran moment que Jesús els havia promès: “Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’esperit els concedia d’expressar-se.”

La plenitud de l’Esperit en els creients, tot i ser una manifestació que afecta moltes persones, no deixa de ser un acte restringit, i solament adreçat a aquells que esperaven la promesa de Jesús. L’altre, el de la manifestació del vent que va omplir la casa i del fenomen de sentir uns que parlaven en totes i cadascuna de les llengües de la gent estrangera que en aquells dies residien a Jerusalem, serà un fet insòlit que s’escamparà per tots els vastos territoris de l’Imperi romà i, amb el temps, obrirà portes a l’evangelització. Les llengües de foc seran heralds de la Bona Nova que serà anunciada.

La nostra pregunta és, avui dia, en el segle XXI de l’era cristiana, ¿tenim la llengua de foc per anunciar la salvació, que només es troba en Crist Jesús, a tants i tants veïns i coneguts nostres que viuen sense Déu i sense esperança?


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

dijous, 13 de maig de 2010

Diumenge 7 de Pasqua - Ascensió del Senyor - 16 de maig

Lectures del diumenge 16 de maig de 2010, Ascensió del Senyor

La festa de l’Ascensió del Senyor, traslladada al diumenge, és l’ocasió que se’ns presenta per contemplar la Paraula que se’ns adreça, avui. Dins de la llarga i rica celebració pasqual —cinquanta dies per aprofundir en el misteri central de la fe cristiana— hem anat repassant múltiples maneres de comprendre’l: una llosa apartada, un sepulcre buit, una promesa de pau i de perdó, una taula parada, una missió rebuda, una figura de bon pastor, una convicció de l’estreta comunitat de vida entre el cep i les sarments...
Avui, els textos canvien de registre narratiu i prenen un to èpic, manllevat del salm 46: “Déu puja enmig d’aclamacions”.
Evidentment, la nostra fe ens ha de guiar en la lectura correcta de textos que admeten diverses apreciacions. L’enlairament del Senyor a la Dreta del Pare no té res a veure amb les glorificacions mediàtiques habituals en la nostra societat, ni amb el poder que busquem els humans. El qui “puja” és el mateix que “havia baixat”, i el mateix que tornarà “de la mateixa manera”. Sabem prou que el misteri pasqual reté inseparables la creu i la glòria del Senyor. Ara bé, això no ha de ser cap afirmació teòrica o sobre uns fets passats, sinó sobre la realitat actual de la vida del Senyor enmig del món, en les nostres persones i comunitats, que és el lloc on Ell ara viu i senyoreja, el seu cos visible. Cal allunyar de nosaltres els somnis de grandeses d’una autoritat que tan sols pertany al Pare, i cal esdevenir testimonis de benedicció i del do de l’esperit rebut. Aquesta és la missió eclesial.
El desig de Pau convé que presideixi avui també les nostres comunitats eclesials: que el Pare ens concedeixi una comprensió profunda i que il·lumini la mirada interior del nostre cor. Així podrem allunyar-nos de ser unes comunitats de vida esllanguida, de pura religiositat exterior, sense credibilitat per testificar, sense l’alegria interna de l’agraïment. El do de l’esperit, en el qual hem de ser immergits, transformarà les nostres vides per ser testimonis convincents del Senyor, fins als extrems del món, allà on la vida humana és rebutjada i marginada. Plens d’una alegria immensa, en donarem gràcies a Déu.

Andreu Trilla, escolapi

divendres, 7 de maig de 2010

Diumenge 6 de Pasqua - 9 de maig

Joan 14, 23 – 29

Dèiem dilluns, en el Grup de Bíblia, que el text que ens proposa el Calendari Litúrgic hauria d’incloure el verset 22 d’aquest capítol 14 de l’evangeli de Joan. Nosaltres, doncs, el comentarem, altrament no s’entendria la resposta de Jesús que ve a continuació.

Diu el v. 22: “Judes, no l’Iscariot, li pregunta: “Senyor, què ho fa que et vulguis manifestar a nosaltres, però no al món?”

I aquí ve la resposta de Jesús, v. 23: “Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell.”

L’evangeli de Joan, n’hi ha molts que ho diuen, és l’evangeli de l’amor: L’amor de Déu Pare: cap. 3, 16; cap. 14, 21-23. L’amor de Déu Fill: cap. 13, 1. L’amor de Déu Esperit Sant: cap. 16, 14-15, i això són només uns versets de mostra, perquè tot l’evangeli traspua amor diví. És a dir, la Divina Trinitat en plena acció per a la salvació dels qui Déu Pare ha donat al Fill: aquells pels quals ha vingut al món, pels quals ha estat menyspreat i mort, i que ha ressuscitat per a la nostra justificació; per a aquells que són els seus escollits, els qui l’Esperit Sant guia a la veritat absoluta.

Veiem, per tant, que el Senyor vol manifestar-se només als seus, els qui han cregut en el seu Fill, en Jesús. Perquè, qui no estima el Senyor no guarda les seves paraules. Què és –algú encara pot preguntar– guardar les paraules de Jesús? És ser obedient al seu mandat, sí; però això encara no és tot: és retenir allò que ell ens diu per mitjà de l’Escriptura. Igualment com va fer Maria, després del naixement de Jesús i de la visita dels pastors, que deien que un àngel els ho havia anunciat. L’evangeli de Lluc, al cap. 2, 19, diu que “Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava.”

És tenir present sempre allò que sabem de la paraula de Déu, per tal que no ensopeguem en errors, ni caiguem en pecat. És estar amb la mirada atenta a la segona vinguda de nostre Senyor Jesucrist, que no sabem quan vindrà: Vindrà avui?, O demà?, O l’any que ve?, O d’aquí a milers i milers d’anys? No ho sabem, però sabem que vindrà. “Benaventurat aquell servent que, quan el seu senyor torni, el trobi fent el bé.” (Mateu 24, 46).




Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica