dimecres, 24 de febrer de 2010

Diumenge 2 de Quaresma - 28 de febrer

S. LLuc 9, 28b-36

Benvolguts germans i germanes

El text de l’evangeli de Lluc ens parla de la transfiguració de Jesús. És un text molt conegut per tots, ric en simbologia i ple de referències a l'Antic Testament, el que fa del text un relat profund i que ens encoratja a la reflexió i la meditació. En la nostra reflexió vull centrar-me en la reacció de Pere quan contempla la glòria de Jesús: “Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres Cabanes.” És una reacció lògica, davant de la glòria del Senyor hi ha un desig de fer cabanes per estar amb Ell, de quedar-se a la muntanya.
Nosaltres moltes vegades també vivim una espiritualitat que es viu dins de les nostres esglésies, ens sentim confortables, gaudim de la presència del Senyor. Però com a Pere, moltes vegades estem temptats a oblidar-nos que hi ha una "vall" plena de persones que pateixen, que no troben sentit a la seva vida, que viuen sense propòsit i que estan assumides en profunda solitud. Aquesta és la nostra missió: "baixar a les valls", compartir la bona nova que Déu pot transformar vides i que tots junts li podem donar gracies per el gran do de la salvació.



German López
Església Evangèlica

divendres, 19 de febrer de 2010

Diumenge 1 de Quaresma - 21 de febrer - Segona lectura

ROMANOS 10.8-13

En muchas ocasiones el apóstol Pablo nos refiere las consecuencias prácticas del evangelio que son una vida enteramente consagrada a Dios, a su servicio y al amor hacia los hermanos y los de afuera, por esta causa quienes hemos puesto nuestra existencia en sus manos no debemos avergonzarnos de nuestro Señor quién nos ha dado una salvación tan grande.
Pero el camino hacia la salvación es el de obediencia a Dios, mas esta obediencia es imposible en su totalidad debido a nuestra naturaleza pecaminosa que no se puede someter a Él.
La palabra de la alianza de Dios está tan cerca, que no es necesario hacer cualquier empeño para llegar a Dios. Así es el evangelio, como Moisés dice en Deuteronomio 30, que no tenemos que buscar la justicia muy lejos, porque está bien cerca. No dependemos de nuestros esfuerzos para llegar a Dios, como si tuviéramos que subir al cielo o descender al abismo. Esforzarse para llegar a Dios por nosotros mismos es negar la obra de Cristo. Él subió al cielo con su sacrificio consumado; Él murió y fue sepultado, pero también resucitó. No tenemos un Cristo muerto, sino vivo; y su obra es válida ante el Padre para cubrir todas nuestras culpas. La justicia está muy cerca: no la alcanzamos por medio de nuestro empeño, sólo por Cristo. Somos salvos si confesamos con la boca que Jesús es el Señor, y si creemos de corazón que Dios le levantó de los muertos. Cristo es el Señor: Él dispone de gracia y perdón para ofrecérsenos a nosotros gratuitamente. Él murió y resucitó para ganar una salvación completa. Todo aquel que creyere en Él, no será avergonzado; sea quién fuere, porque no hay diferencia. La sola obra de Cristo es suficiente para todos los que invocan su nombre.
Pongamos el nombre que es sobre todo nombre, Cristo, en nuestra boca y en nuestro corazón, en su invocación hay salvación.



Pastor Rafael Díez
Iglesia Evangélica

Diumenge 1 de Quaresma - 21 de febrer - Primera lectura

Dt 26,4-10

Aquest passatge tracta d’una ofrena anyal a Déu de les primícies: amb aquest gest i la professió de fe que l’acompanya, Israel reconeixia que Déu l’havia salvat al llarg de tota la seva història i li havia fet el do de la Terra promesa.
Tema central: Professió de fe. (Sembla que és la més antiga i la més important).
És una lectura de la pròpia vida des de l’acció de Déu: TOT EL QUE SÓC I TINC VE DE DÉU. Una gran confessió de fe: fer memòria dels dons de Déu i ADORAR-LO!
L’israelita ofereix les primícies en acció de gràcies.. reconeix que tot el que és i posseeix és Do de Déu. És una pregària que no demana res, és l’acte de fe més simple: recordar i donar gràcies.
El Deuteronomi es caracteritza pel seu humanisme. Amb simplicitat ve a dir que no costa gaire ser feliç si es va pel camí dels manaments divins, els quals no són pas gaire difícils de conèixer i de complir, i desautoritza les complicacions amb que els homes enterbolim la senzillesa del pla de Déu. És un llibre quasi evangèlic.
El Deuteronomi posa l’accent sobre l’esperit que ha d’animar els ritus cultuals per fer-ne autèntiques expressions de la fe.
La nostra fe cristiana és també alhora bíblica i històrica. I m’agrada subratllar que les diferents etapes de la nostra història adquireixen el seu sentit i la seva plenitud al final de la vida.


Griselda Cos

divendres, 12 de febrer de 2010

Diumenge 6 de durant l'any - 14 de febrer

Comentari a les lectures del diumenge VI de durant l'any (cicle C)

Quan llegim l'evangeli de Lluc ens crida l'atenció pel seu estil, ple de detalls, i alhora per la marcada predilecció que Jesús sent pels pobres i exclosos de la societat.
L'evangelista Lluc s'adreça a una comunitat benestant, com el destinatari principal del seu evangeli, l'il·lustre Teòfil (Lc 1,3 – Ac 1,1). Aquesta comunitat llucana no devia ser gaire diferent de les nostres comunitats cristianes del primer món, ric entre els pobles del món, i necessitat d'una conversió profunda que ens faci girar els ulls envers els pobres i ens alliberi de les nostres esclavituds materials.
En aquests dies de crisi econòmica, en que al nostre voltant molts veïns nostres perden la feina -potser algú dels qui llegeix aquest comentari també l'ha perduda-, Jesús s'està girant envers nostre (com ho va fer, a l'escena que relata Lluc, girant-se envers els deixebles – Lc 6,20-) proclamant-nos les Benaurances, i fent-nos mirar cap a aquells que més pateixen la crisi econòmica en el nostre país i en els països menys desenvolupats que el nostre. Jesús ens fa un toc d'atenció molt important, i crida el nostre món, i a nosaltres en primer lloc, a una conversió radical.
Proclamar feliços els pobres, els afamats, els qui ploren, els perseguits a causa del Fill de l'home, significar capgirar l'ordre establert en què l'èxit, el poder, el plaer, la imatge són els valors predominants del món occidental. Jesús posa en primer lloc els últims del nostre món, els proclama hereus del Regne i a nosaltres ens dóna un toc d'atenció: vigileu, no us quedeu amb allò que és fugisser -riqueses, poder, plaer-, aneu alerta amb allò que sobrevaloreu, perquè on teniu el tresor, teniu el cor (Lc 12, 34). Tal com ens diu el profeta, cal que posem en el Senyor la nostra confiança (Jr 17, 7), i amb el salmista cantem Feliç l'home que estima de cor la Llei del Senyor (cf Ps 1, 1-2).
En les Benaurances hi ha una segona mirada que no podem descuidar. Sovint quan ens acostem al pobre ens acostem en to paternalista: nosaltres sabem el que li convé. Jesús en les Benaurances ens diu, escolta el pobre, és seu el Regne de Déu, és ell, a qui li manca tot, qui et mostrarà què vol dir estimar de cor la Llei del Senyor.
Només una anècdota recent, que ho il·lustra:
Fa uns dies, una dona immigrada que viu una situació absoluta de pobresa i precarietat, i que encara dedica part del seu temps a ajudar altruistament altre gent en un projecte social, em deia:
“El meu tresor és la meva vida, i la dels meus fills. Cada dia em desperto donant gràcies a Déu pel do de la vida, pels meus fills, i demanant-li que no els manqui el necessari per viure. Cal confiar en Déu, sempre hi haurà un futur millor. El més important és la generositat, el que és material va i torna, és més important el que puguis ensenyar. I per sobre de tot, estimar Déu: sempre podem estimar i perdonar.”.
Em penso que no calen més comentaris. Ella, la dona pobre, ens posa en la clau de què és el més important: el do de la vida que hem rebut de Déu, i viure estimant de cor la Llei del Senyor, com a veritables ressuscitats que han descobert que la Resurrecció de Crist transforma la nostra existència, dóna sentit nou al nostre món i la nostra vida i ens projecta envers el Regne definitiu.


Josep Anton Clua

dimarts, 2 de febrer de 2010

Diumenge 5 de durant l'any - 7 de febrer

2a lectura: 1Co 15,1-11



Aquests diumenges entre el temps nadalenc i el quaresmal la litúrgia romana enguany ens fa llegir, com a segona lectura, fragments escollits d’una de les cartes de sant Pau als cristians de Corint. Entre avui i diumenge vinent llegim bona part del capítol 15, dedicat tot ell a la resurrecció, primer a la de Jesucrist i després, com una conseqüència o una derivació, a la nostra. Som davant de l’aspecte més fonamental de la fe cristiana, que els corintis sembla que no acabaven de digerir. Només els corintis? Ells ja acceptaven la resurrecció del Crist, però no acabaven de relacionar-la amb la d’ells; es plantejaven tantes qüestions sobre el “com” que arribaven a negar-la. És una constant de l’esperit humà: quan les qüestions, els problemes, són massa difícils de resoldre tendim a marginar les conviccions que ens han portat a plantejar-les.
Pau, doncs, inicia la seva exposició reafirmant solemnement la resurrecció de Jesucrist, i la situa en una tradició els moments de la qual va subratllant: primer la va rebre, després la va anunciar i la va transmetre; ara la recorda perquè els corintis l’acceptin i creguin. Tot aquest preàmbul el porta a expressar sintèticament el nucli de la fe cristiana, allò que més tècnicament s’anomena el “kerigma”: Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats; fou sepultat i al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità; després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Hi reconeixem ben bé, en aquest breu text, un dels primers “credos” cristians. Perduts, a vegades, enmig d’un cúmul de veritats de fe –en àmbits diversos: cristològic, eclesiològic, mariològic, sagramental... –, ens pot faltar un criteri clar de prioritats i fins a vegades podem caure, nosaltres com els de Corint, en la relativització o en l’arraconament d’allò que és més fonamental, que més ens singularitza com a cristians i que més ha de ser l’objecte, almenys des del punt de vista de la proclamació de la fe, del nostre testimoniatge. Que tot l’any litúrgic giri entorn de la Pasqua no ha de marcar solament la nostra fe i la nostra pregària sinó també la nostra vida.
Mantinguem-nos, doncs, ferms a creure, a transmetre i a viure l’Evangeli que nosaltres mateixos hem rebut i hem acollit. Pels deixebles de Jesús la Bona Notícia (=Evangeli) és en primer lloc que Jesús, el crucificat, ha ressuscitat; que no és mort sinó que viu. I que nosaltres, gràcies a Ell, també viurem per sempre.




P. Jordi Castanyer
Monjo de Montserrat