Diumenge 5 de durant l'any - 7 de febrer
2a lectura: 1Co 15,1-11
Aquests diumenges entre el temps nadalenc i el quaresmal la litúrgia romana enguany ens fa llegir, com a segona lectura, fragments escollits d’una de les cartes de sant Pau als cristians de Corint. Entre avui i diumenge vinent llegim bona part del capítol 15, dedicat tot ell a la resurrecció, primer a la de Jesucrist i després, com una conseqüència o una derivació, a la nostra. Som davant de l’aspecte més fonamental de la fe cristiana, que els corintis sembla que no acabaven de digerir. Només els corintis? Ells ja acceptaven la resurrecció del Crist, però no acabaven de relacionar-la amb la d’ells; es plantejaven tantes qüestions sobre el “com” que arribaven a negar-la. És una constant de l’esperit humà: quan les qüestions, els problemes, són massa difícils de resoldre tendim a marginar les conviccions que ens han portat a plantejar-les.
Pau, doncs, inicia la seva exposició reafirmant solemnement la resurrecció de Jesucrist, i la situa en una tradició els moments de la qual va subratllant: primer la va rebre, després la va anunciar i la va transmetre; ara la recorda perquè els corintis l’acceptin i creguin. Tot aquest preàmbul el porta a expressar sintèticament el nucli de la fe cristiana, allò que més tècnicament s’anomena el “kerigma”: Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats; fou sepultat i al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità; després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Hi reconeixem ben bé, en aquest breu text, un dels primers “credos” cristians. Perduts, a vegades, enmig d’un cúmul de veritats de fe –en àmbits diversos: cristològic, eclesiològic, mariològic, sagramental... –, ens pot faltar un criteri clar de prioritats i fins a vegades podem caure, nosaltres com els de Corint, en la relativització o en l’arraconament d’allò que és més fonamental, que més ens singularitza com a cristians i que més ha de ser l’objecte, almenys des del punt de vista de la proclamació de la fe, del nostre testimoniatge. Que tot l’any litúrgic giri entorn de la Pasqua no ha de marcar solament la nostra fe i la nostra pregària sinó també la nostra vida.
Mantinguem-nos, doncs, ferms a creure, a transmetre i a viure l’Evangeli que nosaltres mateixos hem rebut i hem acollit. Pels deixebles de Jesús la Bona Notícia (=Evangeli) és en primer lloc que Jesús, el crucificat, ha ressuscitat; que no és mort sinó que viu. I que nosaltres, gràcies a Ell, també viurem per sempre.
Aquests diumenges entre el temps nadalenc i el quaresmal la litúrgia romana enguany ens fa llegir, com a segona lectura, fragments escollits d’una de les cartes de sant Pau als cristians de Corint. Entre avui i diumenge vinent llegim bona part del capítol 15, dedicat tot ell a la resurrecció, primer a la de Jesucrist i després, com una conseqüència o una derivació, a la nostra. Som davant de l’aspecte més fonamental de la fe cristiana, que els corintis sembla que no acabaven de digerir. Només els corintis? Ells ja acceptaven la resurrecció del Crist, però no acabaven de relacionar-la amb la d’ells; es plantejaven tantes qüestions sobre el “com” que arribaven a negar-la. És una constant de l’esperit humà: quan les qüestions, els problemes, són massa difícils de resoldre tendim a marginar les conviccions que ens han portat a plantejar-les.
Pau, doncs, inicia la seva exposició reafirmant solemnement la resurrecció de Jesucrist, i la situa en una tradició els moments de la qual va subratllant: primer la va rebre, després la va anunciar i la va transmetre; ara la recorda perquè els corintis l’acceptin i creguin. Tot aquest preàmbul el porta a expressar sintèticament el nucli de la fe cristiana, allò que més tècnicament s’anomena el “kerigma”: Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats; fou sepultat i al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità; després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Hi reconeixem ben bé, en aquest breu text, un dels primers “credos” cristians. Perduts, a vegades, enmig d’un cúmul de veritats de fe –en àmbits diversos: cristològic, eclesiològic, mariològic, sagramental... –, ens pot faltar un criteri clar de prioritats i fins a vegades podem caure, nosaltres com els de Corint, en la relativització o en l’arraconament d’allò que és més fonamental, que més ens singularitza com a cristians i que més ha de ser l’objecte, almenys des del punt de vista de la proclamació de la fe, del nostre testimoniatge. Que tot l’any litúrgic giri entorn de la Pasqua no ha de marcar solament la nostra fe i la nostra pregària sinó també la nostra vida.
Mantinguem-nos, doncs, ferms a creure, a transmetre i a viure l’Evangeli que nosaltres mateixos hem rebut i hem acollit. Pels deixebles de Jesús la Bona Notícia (=Evangeli) és en primer lloc que Jesús, el crucificat, ha ressuscitat; que no és mort sinó que viu. I que nosaltres, gràcies a Ell, també viurem per sempre.
P. Jordi Castanyer
Monjo de Montserrat
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada