dimarts, 29 de desembre de 2009

Diumenge 2 després de Nadal - 3 de gener

Efesis 1, 3 – 6; 15 – 18.

La carta de l’apòstol sant Pau als Efesis és la que amb més èmfasi remarca la gràcia de Déu en favor dels seus elegits per a gaudir, no solament de la vida eterna (això ja es dóna per descomptat), sinó també –i molt especialment– del do que tota persona redimida rebrà per tal d’entendre cabalment el perquè ha estat salvada del pecat i de la condemnació. Això ens ho diu en el v. 18: “... perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, i quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que ell ens dóna entre els sants.” Aquestes paraules, per a aquells que no coneixen el Crist, deuen sonar com a llengua tan exòtica que no els permet d’entendre’n ni un borrall. Això no ens ha d’estranyar: el llenguatge de la fe és per als qui tenen fe.

L’apòstol va ser un home agraït. En totes les seves cartes no para d’expressar la gratitud a Déu per haver-lo fet partícip dels béns que en Crist fruïm tots els creients. Ja sou agraïts a Déu? I no parlo de donar-li gràcies per les coses materials com la vida, o l’aliment, o el vestit. El que vull dir és si coneixeu de quin forat de pecat haveu estat alliberats –si és que ho haveu experimentat– i quina és la mida de la gratitud i de l’amor a Déu que li oferiu. No oblidem la gràcia de Déu Pare, que en i per Jesucrist ens ha fet fills seus. Això no ho té tothom; tota persona és una criatura de Déu, sí; però la condició de fill o de filla només la rebem els creients per la fe en Jesucrist. “Per amor ens predestinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva bona voluntat, per a lloança i glòria de la seva gràcia, que ens ha concedit en el seu Fill Estimat.”


Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

divendres, 25 de desembre de 2009

La Sagrada Família - 27 de desembre

La Sagrada Família. Diumenge en l’Octava de Nadal

En aquest temps de Nadal estem celebrant l’encarnació de la Paraula de Déu, el naixement del Fill de Déu i la seva presència entre nosaltres. Una presència concreta, perquè Jesús va venir al món al si d’una família, com tothom. Aquest aspecte familiar i social de l’encarnació és el que volem subratllar en la nostra celebració d’avui.
Des de la vida de Jesús en família ens projectem cap a una nova família, la de tots els fills de Déu. Això significa que Déu és el nostre Pare, que ens estima i que estima el món que ha vingut a salvar en la persona del Crist; i en aquest món també hi és l’àmbit formós de la família que comparteix els vincles de sang, perquè la família consanguínia és l’escola d’humanització i la base sòlida per a l’edificació de la família humana, d’una humanitat solidària i unida.
Tant la carta de Joan com l’Evangeli van de la família consanguínia cap a una altra família més àmplia, la que ens uneix a tots en un mateix Esperit, que fa que tots puguem ser i dir-nos fills de Déu. En la gran família de l’Església i en la nostra mateixa família carnal sempre ha de regnar l’amor com a essència de la unitat. Totes les famílies tendeixen i apunten cap a l’única gran família, la de tots els fills de Déu, que ha de mirar d’assolir la humanitat sencera. És aquí on es fa present i actiu el Regne de Déu com la llavor a terra i el llevat dins la pasta. Cap aquesta meta adreça Jesús la seva mirada i procura que també hi mirin Josep i Maria quan els aclareix que ell s’ha d’ocupar en les coses del seu Pare. Cap aquesta meta va aprendre de mirar també el jove Samuel, molts segles enrere, quan la seva mare el va entregar per al servei de Déu i, sense trencar els seus vincles familiars –puix que els seus pares l’anaven a visitar regularment al santuari del Senyor–, va aprendre què n’era d’important la seva gran família, és a dir, tot el poble d’Israel. I és que per sobre de la tasca familiar convencional hi ha la feina ineludible de viure i desviure’s per la salvació del món, per la fraternitat universal, pel Regne de Déu imminent. Això significa l’encarnació, el naixement de Jesús, el fet de fer-se home, nascut de dona, germà de tots els qui per Ell i en Ell ens diem i som fills de Déu. Nadal és sempre el sorgiment d’una nova vida. I aquesta vida nova és la que, més enllà de la carn i la sang, ens uneix a tots en el Crist i pel Crist al Pare.
I per acabar, fóra bo que ens preguntéssim: ¿Som conscients del missatge que ens dóna la Sagrada Família en cridar-nos a la responsabilitat pel Regne de Déu? ¿Hi ha a les nostres famílies amor, comprensió, misericòrdia, humilitat i tolerància? ¿Quines són les relacions entre esposos, entre pares i fills, entre germans i entre membres de diverses generacions? ¿Pensem tal vegada que la fraternitat és tan sols una utopia? ¿Què podem fer perquè comenci a fer-se realitat? ¿Té alguna cosa a veure amb la nostra pregària, especialment amb el Parenostre?



Mn. Joaquim Meseguer García
Rector de St. Quirze i Sta. Julita, St. Quirze del Vallès.


dimarts, 22 de desembre de 2009

Nadal del Senyor - 25 de desembre

Hebreus 1, 1-6

És prou coneguda l’afirmació de la Carta als Hebreus, que podríem resumir com la voluntat constant per part de Déu d’establir ponts per comunicar-se amb els humans. La Paraula adreçada a tants profetes de tots els pobles al llarg de la història ha trobat la seva manifestació definitiva en la persona del Fill, el veritable pont que ens uneix amb Déu, el camí que ens hi porta.
Per als profetes, el Déu que se’ls manifestava era encara interpretat com a Creador, com a Senyor, com a Amo, com a Jutge. En el Fill hem conegut la veritable manera de ser de Déu: ell es manifesta com a Pare, o sigui com a font de vida amorosa.
Aquest és, doncs, el misteri que celebrem per Nadal: que Déu ha trobat la manera misteriosa d’arribar fins a nosaltres, en la humanitat de Jesús. Des d’ara, conèixer Déu té una via oberta, única i novedosa: Déu es manifesta en allò que Jesús té de comú amb tots nosaltres, en la humanitat que compartim. Vol dir que no l’hem de buscar, perquè no l’hi trobaríem, en idees o experiències més enllà d’allò que tots els humans tenim en comú, o en les qualitats d’aquells humans que considerem més importants. Per això, Jesús podrà dir amb tota veritat: “Allò que heu fet a un qualsevol, per petit que sigui, m’ho fèieu a mi”.
Aquesta és la grandesa de Jesús: la seva petitesa, la seva humanitat, ja que ell ho ha compartit tot amb nosaltres, llevat del pecat. La seva elevació és fruit del seu abaixament, ja que no ha cregut que hagués d’aferrar-se a la seva condició divina, sinó que se’n va despullar per fer-se home i baixar als nivells més ínfims, com a home jutjat i condemnat a una mort infamant.
Celebrem Nadal cada cop que ens obrim al misteri de qualsevol persona, per petita que sigui. En ella hi brilla tot l’esplendor de la glòria de Déu, només visible als ulls de la fe.


Andreu Trilla

Nadal del Senyor - 25 de desembre

Isaías 52-7/10

“Qué hermosos son sobre los montes los pies del mensajero que anuncia la paz, que trae la buena nueva, que pregona la victoria, que dice a Sión: “¡Tu Dios es rey!” Escucha: tus vigías gritan, cantan a coro, porque ven cara a cara al Señor, que vuelve a Sión. Romper a cantar a coro, ruinas de Jerusalén, que el Señor consuela a su pueblo, rescata a Jerusalén: el Señor desnuda su santo brazo a la vista de todas las naciones, y verán los confines de la tierra la victoria de nuestro Dios”.

Siento que llaman a mi puerta, me levanto y pregunto: ¿Quién es? –El mensajero–, escucho desde el otro lado, y abro, pero no hay nadie en el rellano.

De nuevo llaman a mi puerta, vuelvo a levantarme y a preguntar: ¿Quién hay? –El mensajero–, me dice desde el otro lado, y abro. Sin embargo no consigo ver a nadie.

Por tercera vez sucede lo mismo y en esta ocasión, más atenta, pregunto como siempre: ¿Quién es? –El mensajero–, me responde de nuevo. Y le abro entonces la puerta de mi corazón. Y ahí está Isaías.

La reflexión bíblica: Ha de llevarnos más lejos de la exégesis del texto, a su hermenéutica, dicho de otra forma, conducirnos a sentir qué nos dice el texto en nuestro corazón.

El profeta es portavoz del mensaje de Dios y de su adviento, que anuncia la “buena noticia” y significa la visita del Señor. Y la visita del Señor al hombre siempre tiene un sentido “salvífic”, salvador.

Ciertamente, es muy oportuno recibir al Señor en todo momento con alegría, alabanza, himnos y cantos, pero no cometamos el mismo error de abrir la puerta que no es. Ahí no está Dios. No le encontraremos entre los que ríen y cantan, sino entre los que padecen soledad, discriminación, pobreza, enfermedad y dolor. Debemos pues abrir la puerta del corazón, que es la única que nos va a permitir ver al hermano necesitado. Y en su rostro veremos el rostro del Cristo que le acompaña, padeciendo junto al que sufre, en lugar de estar con el que canta; junto al desnudo en lugar del vestido; junto al hambriento en lugar del saciado, junto a los que están privados de libertad, junto al débil en suma, siempre oprimido por su hermano el fuerte.

Dios es el absoluto del amor, no de poder, pues precisamente el amor inmenso que llega a sentir por su criatura, lo hace débil hasta el punto de querer encarnarse y compartir así con toda la humanidad, con todas y cada una de sus criaturas sufrientes, en silencio, su dolor.

Resulta sencillo, ver a Cristo en todos y cada uno de los seres de la creación. Su “encarnació” nos dignifica y “agermana”. Con él, entre nosotros, su “trascendència” se torna “imanència”; su “humilitat” nos “enaltece” y su “rostro”, en suma, nos permite seguir su “rastro”.

Su ejemplo nos invita a sentirle, verle, reconocerle y saborear la plenitud vital.

Abrámosle la puerta acertada y dispongámonos a acogerle como a él le gusta, sin ruidos, ni fiestas, sino con sencillez, humildad y cariño sincero.

Bones y Santes festes



Emília Serrano
Voluntària del SPAP
Secretariado de Prisiones

dijous, 17 de desembre de 2009

Diumenge 4 d'Advent - 20 de desembre

PRISA POR LLEGAR
(Lc 1: 39-45)



Tres secuencias en una entrañable unidad: la prisa, la llegada, el gozo del encuentro. Propio de Lucas remarcar la prisa en muchos acontecimientos (para escuchar a Jesús, para pedirle una curación…). Lucas no nos describe ni la fecha en que tiene lugar el encuentro, ni la dificultad del viaje en sí, ni la duración del mismo, pues nada de esto es importante.

María se pone en camino, sola. De las llanuras de Galilea a las montañas de Judea, probablemente Hebrón. Aunque llega cansada del viaje, entra decidida en casa de Zacarías, saluda a Elisabet y se apresura a manifestar el objeto de su visita. Palabras y gestos, lenguaje oral y lenguaje corporal, manifestaciones de amor.

La prisa por llegar es alegría por llegar; más bien, prisa por llegar y dar alegría. María no sólo quiere saludar y desear a su prima felicidad, sino sobre todo procurarle felicidad y, al mismo tiempo, hacerle partícipe de que ella también ha sido favorecida por Dios. Alegría viva, sentida. María y Elisabet se alegran y bendicen por la increíble gracia que, en primaveral juventud, en estéril vejez, han recibido de Dios: la maternidad.

Bendecir (del latín bene dicere) literalmente significa decir buenas palabras, buenas nuevas, como lo son estos nacimientos. Gozo compartido. También por el niño, que participa dando saltos al saberse bendecido. ¡Qué diferencia con Esaú y Jacob, que luchan, antes de nacer, en el seno de su madre (Gn 25: 22-28).

Nuestra vida cristiana debe ser un constante caminar en Jesús –él es nuestro camino (Jn 14:6)-, un apresurarse por llegar, transmitir en todo lugar, a todo ser humano, la esperanza de la que somos portadores; compartir el gozo con nuestros hermanos por cualquier acontecimiento importante con el que Dios viene a llenar de vida plena cada hogar. Ponerse en camino –los primeros cristianos eran conocidos como “los del camino”- para comunicar, como ángeles anunciadores, la Buena Nueva del amor de Dios.


Rodrigo Segarra
Iglesia Evangélica

dijous, 10 de desembre de 2009

Diumenge 3 d'Advent - 13 de desembre

Sofonies 3, 14-18a

"Canta!...Crida de joia!... Alegra’t i exulta de tot cor!...” diu la Paraula (v.14).
Quan va ser la darrera vegada que vas celebrar qualsevol cosa així, “exultant de tot cor”? El naixement del primer fill? Aquella victòria històrica del Barça? O, potser ni tan sols allò...
Perquè no celebrem el Nadal, el miracle del apropament i encarnació de Déu amb el goig que un acte de tant amor es mereix?
Què veia i entenia el profeta Sofonies que nosaltres ens estem perdent?
“El Senyor ha retirat la sentència contra tu, ha foragitat el teu enemic. El Senyor, el Rei d’Israel, es enmig teu: ja no hauràs de témer cap mal.” (v.15)
Déu ha decidit retirar tots els càrrecs contra nosaltres i declarar-nos perdonats en Jesús. Ha espantat tots els nostres enemics i Ell mateix està a prop nostre. Ja no tenim que témer cap mal!
Fixa’t també que repeteix dues vegades això que ja no hem de tenir por. Si Déu és repeteix, hauria de ser molt important de veritat, no creus?
Quins son els teus pors? La manca de treball? La situació dels teus fills? El teu propi futur?
Encara que a vegades no hi sembla gaire, la pura veritat es que el Senyor és enmig nostre (també això es repeteix dues vegades!) i podem confiar en Ell. “Ell és el poderós que salva!” (v. 17)
T’atreveixes a decidir avui confiar en Ell?
Senyor Jesús, avui et dono tots els meus pors i decideixo confiar en tu. Moltes gràcies per apropar-te a mi, perdonar-me y alliberar-me de tots els meus enemics! Amén.

No obstant, el miracle que més em crida l’atenció no són totes les bones coses que Jesús ha fet i segueix fent per a mi, sinó les emocions tan fortes que sent cap a mi.
“Exulta per tu ple de goig, reposa en el seu amor; s’omplirà de goig per tu, cantant.” (v.17)
Imagina’t! Li caus tan bé a Jesús que Ell s’emociona només pensar en tu. Al veure el teu rostre, s’ompli de goig. Fins i tot passa el seu temps composant cançons sobre tu!
Senyor Jesús, jo també estic enamorat de tu. Al pensar en el teu amor, jo també m’omplo de goig i et vull dedicar la meva cançó! Amén.



David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya - Gavà

dimarts, 1 de desembre de 2009

Diumenge 2 d'Advent - 6 de desembre

Lluc 3:1-6


Estem vivint aquest temps preciós d’Advent. Avui és el segon diumenge.

Advent és un temps de preparació, d’espera, perquè el Messíes anunciat ja s’acosta, el seu naixement aviat serà una realitat, i el seu ministeri i la seva obra començarà i es durà a terme, segons el que Déu Pare ha previst, durant un temps que viurà entre els homes, un temps que culminarà ams la seva mort a la creu i la seva resurrecció triomfant.

Però just abans del seu neixement, només uns mesos abans, va nèixer un altre infant especial, també profetitzat des de l’antiguetat; Joan el Baptista. Del seu neixement sen’s parla en el capítol primer, versets 57 fins 80. Ell també es va manifestar a Israel, vivint de forma humil, predicant el penediment dels pecats, però amb un missatge que anunciava el qui vindria després d’ell. Fixem-nos el que ens diu l’Evangeli de Joan en el primer capítol; “Déu envià un home que es deia Joan. Vingué com a testimoni a donar testimoni de la llum, perquè per ell tothom cregués. Ell no era la llum, venia solament a donar-ne testimoni” (vs.6-8). Més endevant, quan les autoritats religioses enviaren a preguntar-li qui era ell, Joan va respondre que ell no era el Messies, tampoc Elies, ni era profeta, va afegir: “Sóc la veu d’un que crida en el desert: Adreceu el camí al Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes”. (vs. 23) I més endevant continua el seu testimoni: “Joan veié que Jesús venia cap a ell, i exclamaà: Mireu l’anyell de Déu, el qui treu el pecat del món. Es aquell de qui vaig dir: Després de mi ve un home que em precedéis, perquè, abans que jo, ell ja existia” (vs. 29,30).

La figura, doncs, de Joan el Baptista és impresionant per la vida i el ministeri de Jesús. És, a més, una figura profetitzada metjançant Isaïes 40:3-5. La vida i el ministeri de Joan és la preparació pel que ha de venir, i diu el profeta que després de la preparació que durà a terme el precursor, “Llavors apareixerà la glòria del Senyor, i tothom veurà alhora que el Senyor mateix ha parlat” (Isaïes 40:5). Per cert, una bona part del Messies de Andel està inspirat en el text d’Isaïes 40.

Quan el nostre texte de Lluc ens parla del ministeri de Joan el Baptista, ell anunciava un missatge de penediment, anticipant el perdó i la salvació que Jesús faria posible per la seva mort a la creu. Aquest missatge de penediment també portava inclós un missatge de judici (vs. 8) si rebutjen l’oferiment de Déu.

¿Què ens diu tot això a nosaltres, cristians, en el nostre temps, en el segle XXI?

Crec que ens invita a viure amb la valentia de Joan el Baptista, anunciant un missatge de salvació, però alhora de judici pels qui el rebutgin. El temps de Nadal ha canviat. Ara predomina el consumisme –malgrat la crisi econòmica que vivim- i molta gent que ens envolta viu sense preocuparse per l’autèntic missatge del Nadal, que és llum, joia, benaurança, esperanza, per tots aquells que creiem en el Crist i volem viure agradant-lo. Però el temps que vivim s’acabarà. Un dia Jesús tornarà a buscar els seus. Nosaltres l’esperem, perquè serà un dia de joia, ja que anirem a viure amb ell per tota l’eternitat, però serà un dia de judici i comdemnació eterna per tots aquells qui rebutjen la bona nova de l’Evangeli.

Manel Rodríguez
Pastor a l’Església Evangèlica de Vilanova i la Geltrú