diumenge, 28 de desembre de 2014

La Sagrada Família - 28 de desembre


Evangeli de Lluc 2, 22 – 40

L’arribada de Jesús al món es va manifestar amb ben poc aparat d’esdeveniments. D’una banda hi havia només aquells pocs pastors, de la petita aldea de Betlem, als quals se’ls va anunciar el naixement del Messies; d’una altra banda els mags, aquells que vivien a l’Orient, que van rebre un senyal de Déu que anunciava el prodigiós esdeveniment, els quals no van arribar la mateixa nit, tal com se’ns mostra en els “pessebres”, sinó bastants mesos més tard. A part d’això, ningú més... És tal com actua Déu, sense grans mostres portentoses, llevat de casos comptats.

I aquí trobem, en el dia de la presentació de Jesús al temple de Jerusalem, dues persones velles que confiaven en la promesa de la restauració de l’Israel de Déu: Simeó, home just i pietós, que tenia l’esperança de veure la consolació del poble elegit, perquè havia rebut resposta que no moriria sense haver vist el Messies; i també Anna, vídua, dona piadosa, de vuitanta-quatre anys d’edat, que s’estava al temple, i hi servia de nit i de dia amb dejunis i oració. A part d’aquestes dues persones, és clar, hi havia –com sempre hi ha hagut– el romanent fidel que hi creia i esperava la vinguda del Messies.

Vet aquí el panorama a la terra: Gairebé ningú no esperava la vinguda del Fill de Déu, ni sabia res dels sofriments, no tan sols físics, que patiria per la redempció del seu poble, malgrat que les profecies de l’Antic Testament ja anticipaven i avalaven aquest fet inqüestionable. Llevat, és clar, de Simeó i Anna ja citats (Isaïes, cap. 53).

La fe de Simeó és veritablement encomiable, una mostra més de la revelació divina –altrament no ho hauria reconegut per ell mateix– amb l’oració de lloança que adreça al Senyor, i l’expressió profètica d’esment als gentils, no deixa lloc a cap dubte sobre la seva fe i sobre el coneixement de les Escriptures Sagrades pel que fa al pla de Déu per a la redempció dels gentils, la d’aquells que no eren del poble d’Israel segons la carn. Amb això, donava entenent que per mitjà de revelació havia entès el propòsit de Déu, i el perquè de la vinguda al món d’aquell infant, tan bon punt els pares entraren al temple amb el nadó. Ara ja podia morir content per haver vist acomplerta la promesa del Déu dels seus pares.

Manel Alonso Figueres




dijous, 25 de desembre de 2014

Nadal del Senyor - 25 de desembre


Dia de Nadal: Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18.


Un Déu amagat, present, en la humanitat de Jesús: mediació propera, concreta, de Déu en la història.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Déu..., ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill... ; ... que ell ha constituït hereu de tot...; ... per mitjà del qual ja havia creat el món... Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser... Perquè, ¿a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el teu pare, i ell serà el meu Fill?» (He). Tot el que Déu ens havia de dir ho ha dit en Jesús, tot el que ens havia de donar ens ho ha donat per ell; així Jesús és referent del que som, del que voldríem ser..., el portem en la pròpia naturalesa humana, volem ser el que Jesús és, ... pot ser sense saber-ho. I Déu es revela com a pare, amor, família, generador de vida, Trinitat que es projecta fora de si, abocat per amor en el Fill, en els fills; Déu ara vol parlar paraules humanes, contextualitzades, al carrer, en la història; paraules de vida, de dignitat humana, del seu amor...

 ... a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu... (Jo). Som com Jesús, estimats com ell, generats com ell, partícips de l’amor de Déu com Jesús, des de la llibertat, ... si volem; som fills com el Fill; estem cridats a créixer en aquesta identitat de fills i, per això, de germans. “Déu es fa home perquè l’home es faci Déu” (sant Atanasi).

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle... com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat (Jo). Déu és saviesa creadora i, ara, Fill , Paraula explícita, encarnada, significativa, ple de veritat humana per la humanitat i la història... Nadal, revelació de la paternitat de Déu.
Som cercadors de la veritat de la vida i de la mort, que sempre ens sobrepassa com un misteri més gran... Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat (Jo). El Fill coneix el Pare, porta la seva informació genètica. Déu, Misteri, Logos desconegut..., ara “Déu-amb-nosaltres”; ara Déu es dóna a conèixer, ens parla en Jesús; ara, com sempre, són camins molt humans per on es manifesta la veritat de la vida..., i Déu mateix.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu...: «El teu Déu és rei» (Is). Jesús ve com experiència de salvació, com Déu  antigament a l’èxode i a l’exili ... Déu torna, la vida reneix amb Jesús, novament s’instaura una vida digna.

Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses..., el Senyor ha revelat la seva ajuda... (Sl). El Regne de Déu ja ha començat a ser realitat, motiu d’alegria, ...encara no del tot realitzat, és un projecte que es va fent, vencent reticències en el món, en els cors; ...; Jesús ve a provocar-lo.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

... acabada l’obra de purificació dels pecats, s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina... (He). Aquest és el sacerdoci de Jesús, la seva obra redemptora: rentar la vida de tot egoisme, de tota violència..., que vol ser nova creació; per això neix Jesús, per això Déu es fa home.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu, totes, el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. ... i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu (Is). La salvació de Déu és alliberadora de tot mal; i vol ser universal, una paternitat per a tots.

Ens calen sentiments molts humans per viure la vida.



Mn. Miquel Garcia Bailach

divendres, 19 de desembre de 2014

Diumenge 4 d'Advent - 21 de desembre


Lluc ens explica, amb un to popular i accessible, la història més gran de la humanitat. Presenta, no un relat forjat per la imaginació, sinó una realitat teixida pel mateix Déu amb col·laboració humana. El punt àlgid és: «Infantaràs un fill i li posaràs el nom de Jesús» (Lc 1,31).
Aquest missatge ens diu que el Nadal ja és a prop. Maria ens obrirà la porta amb la seva col·laboració en l'obra de Déu. La humil donzella de Natzaret escolta sorpresa l'anunci de l'àngel. Precisament ella pregava a Déu que enviés aviat al seu Ungit per salvar el món. Poc s'imaginava, en el seu modest enteniment, que Déu l'escollia justament a Ella per realitzar els seus plans. Maria viu uns moments tensos, dramàtics, en el seu cor: era verge i estava promesa amb Josep; però Déu li proposa ara una maternitat que queda al marge del seu futur matrimoni. Maria no ho entén: «Com podrà ser això?» (Lc 1,34), heus ací la pregunta. L'àngel li diu que virginitat i maternitat no es contradiuen, sinó que, per la força de l'Esperit Sant, s'integren perfectament. No és que ella ara ho entengui millor. Però ja en té prou, puix que el prodigi serà obra de Déu: «A Déu res no li és impossible» (Lc 1,38). Per això, Maria respon: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). ¡Que es compleixin! ¡Que es faci! Sí. Completa acceptació de la Voluntat de Déu, mig a les palpentes, però sense condicions.
En aquell instant mateix, «la Paraula es feu Carn i habità entre nosaltres» (Jn 1,14). L'Encarnació del Verb de Déu esdevé la realitat més divina i més humana alhora. Podem dir que en Maria veiem la resposta donada per Déu al misteri de l'home; i la pregunta que l'home fa sobre Déu i la pròpia vida. Avui, nosaltres podem dir, imitant aquella dona que el va felicitar entusiasmada: «¡Sortoses les entranyes de Maria, que han portar el Salvador del món».


Mn. Joaquim Meseguer



diumenge, 14 de desembre de 2014

Diumenge 3 d'Advent - 14 de desembre


Juan 1,6-8. 19-28

El prólogo al  cuarto evangelio está fuertemente condicionado por la cultura griega. Es imposible limitar el término Logos al significado de “palabra”. Logos es, también, sabiduría divina, es ese pensamiento de Dios que es el designio trascendente del universo y su significado inmanente. A varios niveles, el mundo muestra una creciente penetración de orden superior, un creciente dominio de la luz sobre las tinieblas, del ser sobre el no-ser, de la verdad sobre el error.

El carácter absoluto de lo es revelado en el espacio y tiempo coincide con la vida, muerte y resurrección de Jesucristo.

La idea del Logos es el medio para dirigirse al helenismo y por medio del cual podrá conducirlos a la realidad histórica de su relato, cuyas raíces se hunden en la tradición judía.
Ahora desde la realidad histórica aparece Juan que afirmaba de sí mismo que su función es anunciar, preparar… A Juan no le interesa el poder. No es nadie, no es nada. Solo la voz del que clama en el desierto. El justo contraste con aquel que es anunciado, que ha de venir: Jesús.

Pero Juan anuncia al que ha de venir en un contexto de juicio e ira divina y quien llegó fue Jesús, dulce, acogedor, cercano de los más pobres y marginados de su época, rompiendo esquemas religiosos, sociales, económicos y políticos, y predicando el amor y la misericordia de Dios.

Reconozco que el juicio no es un tema de los preferidos,  quizás por el uso, mal uso, abuso  que se ha hecho de este concepto. Y sin embargo... sin embargo... cuando  leo los textos de los Evangelios que nos hablan de Juan el Bautista, de sus exhortaciones  al  arrepentimiento, de sus alusiones al  juicio... algo vibra en mí, como un eco lejano que repercute en la realidad de nuestros días.

En medio de estas vibraciones debemos mirar al anunciado, a Jesús, para no dejarnos envolver de un concepto de juicio que puede ser peligroso si dejamos de mirar a Jesús porque a nosotros nos cuesta encajar tal cosa como juicio e ira divina. Jesús es la luz que viene a nosotros para entender y trabajar por un mundo distinto.



Pastor Juan Medrano

dissabte, 6 de desembre de 2014

Diumenge 2 d'Advent - 7 de desembre


Mc 1, 1-8

“Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. Aquest és el primer verset amb que s’inicia l’evangeli de Marc i que escoltem avui els cristians catòlics, en el temps litúrgic d’Advent. Marc comença el seu evangeli amb la seva professió de fe en Jesús. No és una narració d’una història qualsevol. És una catequesi on ens parla de qui és Jesús de Natzaret, la seva veritable identitat i vol fer partícip a les comunitats que anaven destinades com al lector d’avui i de tota la història humana.  

No comença amb la infantesa de Jesús, que és propi de Mateu i Lluc. Ells, a la llum de la resurrecció de Jesús, plantegen d’una altra manera, aquesta primera frase de Marc, però que evidencien el mateix: Jesús és el Messies, el Fill de Déu. Marc comença el seu evangeli, anunciant el missatger que anirà al davant del Messies, preparant el camí de la plenitud de la història de la salvació i que el profeta Isaïes ja va parlar d’ell: “Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí”.

Joan Baptista, té una única i explicita missió: ser el Precursor de l’Ungit de Déu. Ell ens anuncia encara cada Advent que el Senyor ve a nosaltres i  ens cal purificar-nos, cal que continuem decididament en el nostre camí personal de conversió, perquè l’Església de Crist arribi algun dia a la plenitud de la voluntat del Pare, que és comunió amb el Fill, en l’Esperit Sant. Cal, doncs, que estem atents, vigilants als signes de l’Esperit.   

En la missió de Joan Baptista es subratlla la humilitat de la crida de Déu en la seva vida, de ser portador, anunci de la Llum, que vol viure entre nosaltres: “Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies”. En l’evangeli de Joan, es remarca encara més aquesta profunda humilitat i fidelitat a la vocació rebuda: “Ell ha de créixer, i jo he de minvar” (Jn 3, 30). Joan Baptista és un exemple admirable per a tots nosaltres i fer nostra en la pregària aquesta frase: Jo he de minvar, perquè Jesús pugui créixer en mi. L’apòstol Pau dirà: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi.” (Gal 2, 20). Deixem-nos, doncs, que s’obrin els nostres cors a la voluntat del Senyor, que és foc d’Alliberament, de Pau, de Resurrecció.


Xavier Artigas, diaca catòlic