dimecres, 25 de novembre de 2009

Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre - Evangeli

AVIAT SEREU ALLIBERATS


Lc 21, 25-28


Advent és temps de gran compromís amb el projecte de Déu. Mirant la realitat del poble en moltes parts del món (a partir de la nostra Europa), constatem que hi ha un abisme entre el que el Senyor desitja i la situació en què es troba la majoria de la gent.

El capítol 21 de Lluc és, d’alguna manera, un apocalipsi. És una forma d’escriure gens habitual per a nosaltres. En llegir un text apocalíptic, molta gent pensa que l’autor està parlant de coses del futur, de la fi del món, etc. Però, què vol dir això? El gènere literari apocalíptic no vol parlar de coses que aniran esdevenint en un futur remot o proper. És, sobretot, una manera misteriosa de parlar sobre el propi caràcter del temps present. És un llenguatge per a temps difícils (o de crisi, si ens oblidem de la història), la finalitat de la qual és animar les comunitats per a la denúncia profètica i la resistència davant tot allò que s’oposa al projecte de Déu. Dit això, percebem que Lluc (cap. 21) parla de la història passada i present i, sí volem més, parla també de determinades propostes per als cristians que viuen al mig d’una societat conflictiva. En aquest sentit, es tracta, doncs, d’un text extremament inspirador i molt actual.

La norma que l’evangeli ens ofereix, amb l’objectiu de que les persones puguin quedar-se en peu davant del Fill de l’home, és aquesta: "Estigueu alerta pregant en tota ocasió" (v. 36). Es tracta de la vigilància activa, seguida per una doble necessitat: pregària i discerniment. Així, amb Lluc podem deduir que la vinguda del Fill de l’home no és expectativa passiva d’esdeveniments futurs. És pràctica cristiana que no s’acomoda, sinó que procura adequar-se, mitjançant la pregària i la voluntat de Déu. Però, què fer per mantenir-nos en peu? Com aixecar el cap enmig dels conflictes de la societat? Com mantenir l’esperança en determinades situacions? No seria tot això un mitjà oportú per viure i celebrar millor l’advent?




Mn. Lluís

Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre - Segona lectura

1 Tessalonicencs 3, 12 a 4, 2.

Som a l’Advent. L’Apòstol invoca l’ajut de Déu (vv.12-13) sobre la comunitat de Tesalónica que viu en una fe ben eficient, un amor ben compromès i una esperança heroicament mantinguda (1,3), tot esperant la vinguda del Senyor (1,10). Pau sap prou bé que el creixement en l’amor (v.12) i la perseverança en la santedat són fruit de la gràcia de Déu: “Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa davant Déu el dia que Jesús, nostre Senyor, vindrà”. Això no exclou que de part del cristià hagi d’haver-hi l’esforç responsable de correspondre a la gràcia de Déu per progressar en el bé, segons els preceptes rebuts de part del Senyor Jesús (4,1-2). Aquesta expressió final ens indica que l’ensenyament de la fe anava acompanyat de precises normes morals, tal com trobem a Rm 12ss. Així agradarem al Senyor. Jesucrist el Senyor ve a alliberar-nos. Els dies de la nostra vida són valuosos. Dies de creixement i de maduració humana i cristiana. Dies de l’espera del Senyor que ve. Mantinguem-nos a l’aguait perquè no passi de llarg pel nostre costat i nosaltres no ens n’adonem que és el Senyor.


Ignasi Ricart

Sacerdot claretià, biblista


Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre - Primera lectura

ADVENT:EL TEMPS DE LA PROMESA (Jr 33,14-16)

El text que se’ns ofereix com a primera lectura per al diumenge d’advent, correspon al profeta Jeremies, i s’emmarca dins del context de la restauració de la fe i l’esperança del poble d'Israel, en el Regne del Messies esperat. El profeta ha estat pres per la forca de l'Esperit de Deu, ha estat així des de fa temps, ha estat inevitable. El profeta no s’ha pogut resistir, no ha pogut fugir davant el desig d’un Deu, tot tendresa, que la seduït, que l’ha captivat. Doncs, be, sense deixar de ser ell mateix, el profeta es algú que transmet la vida, la il·lusió, l’esperit, el ritme de Deu en les vides de la seva gent. Es algú que recorda i fa viva l’esperança del Messies: Aquell que ha de venir a instaurar, d’una vegada per sempre, el Regne de Deu, el Regne de la Pau, de la Justícia, de la Veritat.
I davant la Paraula que l'Esglesia ens convida a escoltar i a pair, ens trobem nosaltres. A vegades com a profetes, a vegades com a poble. Ocupem els dos àmbits de relació; a voltes som els missatgers, i a voltes els receptors. Mai el missatge.
Com a profetes som encoratjats un cop mes, un any mes, a mantenir ferm i viu l’ànim del qui camina a l’encontre del Senyor. Som convidats un cop mes a no caure en la professionalització del qui es veu obligat a vendre un producte. Els cristians no venem res, oferim tant be com sabem, amb llums i tenebres el propi testimoni del qui espera en Deu; un Deu que arriba i ve a la pròpia vida, a la pròpia historia. Com a missatgers d’esperança, som convidats a viure en l'atenta vigilància de la presencia d'Aquell que ho sap tot, que ho pot tot, que estima sempre. Una actitud d’atenció que passa sempre per l’exercici constant del discerniment dels signes del moment present. Un estil de vida que demana sempre la pregaria, es a dir, el contacte íntim i el diàleg fluid amb Aquell que ens dona l’esperança total per a les nostres vides, Deu el Pare.
Com a receptors d’un Deu que arriba som cridats a la valentia: si! a la valentia del qui viu amb humilitat la convicció ferma que l'Amor ho pot tot! Els cristians sense ser forts, som revestits d'Aquell que si es fort. I per això la nostra espera del Messies no cau mai en la desesperació. La nostra espera ens mante vius, aspectants, atents. No som herois perquè tinguem unes capacitats sobrehumanes, que no les tenim, sinó perquè ens mantenim fidels a la promesa rebuda, malgrat les caigudes, errors i reticències que al llarg de l’any podem tenir. Vivim de la promesa i vivim en la promesa. La nostra esperança no es un foc d’encenalls, es la resposta de l’autèntic heroi: aquell que es mante fidel i que no abandona el seu camí. Nomes així, direm a la fi del nostre trajecte: som mes rics de vida, mes rics d’esperit, som mes rics de Deu.
A voltes com a missatgers, es a dir, profetes, amb tot el que suposa d’anar sovint d’anar a contracorrent. A voltes com a poble que camina, amb tot el que representa de seguir ferms en la marxa del nostre pas; sigui on sigui, Deu ens convida un cop mes a renovar l’esperança que habita dins nostre. El bon Deu ve, arriba i arribarà, perquè ell no falta mai a la seva paraula, "realitzaré la promesa que vaig fer a la casa d'Israel i a la de Juda" (Jr 33,14). Es per això, que volem allunyar de les nostres histories, personals i comunitàries, tot allò que soni a aflicció, tristesa, i desil·lusió. Volem esdevenir, senzillament, i magistralment -gracies a l'Esperit de Deu en nosaltres-, mes del que ens pensem, persones que experimentem i compartim l’experiència viscuda: res mes.
Que el bon Deu que s’apropa en els esdeveniments i les persones que ens envolten, sigui, Ell i nomes Ell, el qui renovi els nostres cors i els ompli de la vertadera esperança.


Mn. Dani Palau

dijous, 19 de novembre de 2009

Jesucrist, Rei de tot el món - 22 de novembre

Jn. 18, 33b- 37


Lliurat pels jueus en mans de Pilat, El Crist ens interpel·la directament: “Ho dius tu per tu mateix o t’ho han dit altres de mi?” La raó vol discernir amb les seves eines, i respon eludint el compromís: “Sóc jo jueu?” El Crist, no obre la boca per defensar-se dels ultratges, sinó per ensenyar: La reialesa de Déu, la qualitat reial del Crist, no es correspon a les categories d’aquest món: ni exèrcits, ni servidors que el protegeixin i el guardin. La seva reialesa consisteix en donar testimoni de la veritat. La seva reialesa consisteix en néixer en la carn, fer-se com un de nosaltres excepte en el pecat, despullar-se dels atributs divins per mostrar la nostra naturalesa, la nostra humanitat, en la seva capacitat de condició divina, d’imatge i semblança divina, en la seva veritat. La seva reialesa consisteix en donar testimoni de la veritat, en testimoniar el poder diví com amor sense condicions, com lliurament total de l’Amic a l’amat, fins el propi anorreament. La seva reialesa consisteix en donar testimoni de la veritat al bell mig d’aquest món que no El rep, al mig de la realitat presidida per les categories del coneixement del bé i del mal; en retornar al món la llum de la humilitat, únic ceptre amb el que el Crist exerceix el seu domini, la seva sobirania. En paraules de sant Isaac de Síria: “Sigues perseguit, però no persegueixis. Sigues crucificat, però no crucifiquis. Pateix la injustícia, però no cometis injustícia. Sigues calumniat, però no calumniïs. Sigues indulgent, i no tinguis un zel malèvol. Comportar-se com a jutge no és propi dels costums cristians; no n’hi ha res de semblant en l’ensenyament del Crist. Alegra’t amb els que s’alegren, i plora amb els que ploren: És el senyal de la puresa de l’ànima. Pateix amb els malalts, afligeix-te amb els pecadors, alegra’t amb els que es penedeixen (...) Estén el teu mantell sobre el pecador i cobreix-lo. Si no ets capaç de prendre damunt teu els seus pecats i d’acceptar el càstig en el seu lloc, comparteix si més no la seva vergonya, lluny de fer-lo avergonyir.” (Discurs n. 58, 14). Com el Crist, gloriós i victoriós en la seva humiliació, així qui escolta la seva veu.


P. Josep

Jesucrist, Rei de tot el món - 22 de novembre

Joan 18, 33b-37

Dilluns passat, a la trobada del Grup de Bíblia, es va comentar aquest passatge de l’evangeli: Jesús davant de Ponç Pilat. I va ser tan profitós, que fóra meravellós que molts més vinguessin a participar-hi...

Quan Jesús ja havia estat condemnat pels principals religiosos del seu poble i del seu temps, aleshores se’n van al governador perquè els signi l’ordre d’execució. Fixem-nos fins a quin punt havien perdut poder els jueus que ja no tenien la facultat de poder jutjar, ni de condemnar cap persona mereixedora del càstig de mort. El poble que abandona el Senyor sempre serà un poble feble.

“Tu ets el rei dels jueus?” – li pregunta Pilat. I Jesús contesta amb una altra pregunta: “Surt de tu, això que em preguntes, o bé d’altres t’ho han dit de mi?” – El governador no sabia res de Jesús, i així va ser durant tot el curt interrogatori a què el va sotmetre. Així passa amb tota la gent que ha sentit a parlar del Crist, que en té una idea vaga, superficial, però que per a ells Jesús no significa res que un nom. La persona que no coneix Jesús com a rei, com a salvador, és una ignorant de Déu i és esclava del pecat.

Jesús afirma: “Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.” – Jesús ratifica la seva humanitat, però al mateix temps exposa a Pilat una qüestió que el deixa desconcertat: “Donar testimoni de la veritat”. No s’esperava aquesta resposta, de la mateixa manera que són molts els qui, si avui Jesús els parlés, no l’entendrien. Només ho sabrien els qui coneixen la seva paraula. I, tal com Jesús orava al Pare, deia: “Consagra’ls en la veritat, que és la teva paraula.” (Joan 17, 17), així els creients saben què és la veritat de Déu. Sempre hi haurà persones incrèdules que preguntin, sense un interès real per conèixer: “I què és la veritat?”

N’esteu segurs de posseir la veritat, l’autèntica veritat?
Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica



dissabte, 14 de novembre de 2009

Diumenge 33 de durant l'any - 15 de novembre

Mc 13, 24-32


Els versets d’aquest diumenge estan emmarcats dins del “sermó escatològic”. Jesús surt del temple de Jerusalem i s’adreça als seus deixebles amb una sèrie d’advertiments en relació a la destrucció de la ciutat santa, que tindrà lloc a l’any 70. Aquest avís és l’inici d’una sèrie de calamitats i de tribulacions que han de passar abans que es manifesti el Regne de Déu.

Marc utilitza el gènere apocalíptic, per subratllar l’actitud d’esperança que ha de mantenir el deixeble de Jesucrist. Davant el transfons d’aquests esdeveniments està la realitat de la resurrecció, que emergeix com a destí de tot creient. El punt àlgid d’aquesta manifestació apocalíptica és la figura del Fill de l’home, que és un personatge tret del capítol 7 del llibre de Daniel i que es relaciona amb la vinguda gloriosa del Senyor ressuscitat.

Jesús és el Senyor, el centre de la història i el destí de tota persona. Ell ens aplegarà, a tots els cristians, de totes les confessions i ens farà viure el nostre desig de comunió fraterna. Ell, amb el seu Esperit Sant, ens va guiant, enmig dels obstacles i afliccions per portar-nos a la plenitud del seu Amor. Deixem-nos-hi conduir, estimats germans!


Xavier Artigas

dijous, 5 de novembre de 2009

Diumenge 32 de durant l'any - 8 de novembre

1ª Reyes 8 al 16

Isaías dice “El que creyere no se apresura”. Es un gran principio. Seguí esta regla en todos los múltiples detalles de nuestra vida, es sabiduría y bienestar, nunca mas necesaria al pueblo de Dios que en esta loca generación de velocidad y prisa.
Podemos aplicarlo con el mayor provecho a nuestra lectura y estudio de la Palabra de Dios. No es tanto la cantidad de tiempo que pasamos con las Escrituras, como la medida en que, con oración y meditamos sobre lo que esta ante nosotros, lo que determina mayormente el grado en que el alma se beneficia de la misma.
Nos perdemos mucho al pasar demasiado deprisa de un versículo al siguiente, el dejar de imaginarnos vividamente los detalles que tenemos ante nosotros, y al no esforzarnos en descubrir las lecciones prácticas que pueden sacarse de los hechos históricos. Hoy tenemos ante nosotros, un hecho histórico de esta categoría, a un personaje que es sumamente interesante y que no nos gustaría pasar de largo, pues de él se puede sacar verdaderas aplicaciones para nuestra vida. Y no es Elías, no voy hablaros de él en estas palabras; que el también es digno de ejemplo. Quisiera que observemos lo que mas sobresale en nuestro personaje, es la obediencia a Elías. Es ver como obedeció esta mujer a Elías y aprender de ello.

I OBEDECIO AUN SIENDO QUIEN ERA ELIAS UN EXTRANJERO PUES ELLA ERA DE SAREPTA NO DEL PUEBLO DE ISRAEL

a-Obedeció a un Profeta Israelita: Se requería de ella que dejara atrás las costumbres de sus padres, sus propios ideales, y obedeciera a Elías, y lo hizo.
Obedecemos nosotros: O estamos tan pegados a nuestras costumbres, nuestros quehaceres, nuestra rutina, que preferimos nuestras ideas, nuestra comodidad, antes que obedecer a la palabra de Dios. Este personaje es un vivo ejemplo de cambio radical que es lo que nosotros debemos de hacer en muchas cosas.
Obedecer no es cosa de Sexo o estatus social: Ya seas que seas hombre o mujer, niño o adulto o anciano, rico, que pobre, Aunque sea raro lo que te diga, aunque te parezca en el momento no conveniente; Dios siempre tiene razón, y hace las cosas en el momento justo, y por ello se le ha de obedecer. Samuel dice: ¿Se complace Jehová tanto en los holocaustos y víctimas, como en que se obedezca a las palabras de Jehová? Ciertamente el obedecer es mejor que los sacrificios, y el prestar atención que la grosura de los carneros.

II OBEDECIO AUN EN MEDIO DE LAS CIRCUSTANCIAS MÁS ADVERSAS

La Pobreza y La Escasez: Y cuando llegó a la puerta de la ciudad, he aquí una mujer viuda que estaba allí recogiendo leña. La leña era normal que la compraran a los leñadores en la ciudad, pero esta viuda no tenia ni para comprar un fardo de leña. Mi tema es que cuando somos capaces de obedecer aun en las circunstancias mas adversas Dios bendice.
El Profeta pide dos cosas: Probó la obediencia que pruebas más severa.
- Tráeme agua para beber: Recordemos que Elisa había orado para que no lloviese, y ya hacia varios años que no lo hacia. El agua en aquel entonces era un privilegio y esta mujer no tendría mucha. Pero obedeció y le trajo el agua al profeta. La obediencia tiene como fundamento la fe: Que no mira las circunstancias mira lo que Dios dice y quiere que haga. ¿Habrías dado de beber al Profeta? Debemos estar preparados para hacer favores a nuestros semejantes.
- Un bocado de Pan: Una petición grotesca: Y yendo ella para traérsela, él la volvió a llamar, y le dijo: Te ruego que me traigas también un bocado de pan en tu mano. Si eso es lo que parece, para toda la mente humana como iba a responder una mujer con tan bajos recursos. Pero es Dios que la estaba probando para bendecirla. ¿Como respondió ella?: Y ella respondió: Vive él Señor tu Dios, que no tengo pan cocido; solamente un puñado de harina tengo en la tinaja, y un poco de aceite en una vasija; y ahora recogía dos leños, para entrar y prepararlo para mí y para mi hijo, para que lo comamos, y nos dejemos morir.
El Hambre había llegado no solo a Israel si no a los países vecinos, y esta mujer sufría las consecuencias. Recogía dos leños para hacer la última comida. A la vista del hombre parecía imposible que pusiera socorrer a nadie. Ala vista de ella la petición del profeta fue mucho. Su vista estaba en las vasijas vacías y en los leños. ¿Cuan cortos de vista somos a veces?: Y nos apoyamos en algo tan despreciable como las tinajas, mientras esperamos en ellas, nuestra esperanza siempre será limitada y corta. Ejemplo: Los Discípulos en la alimentación de los cinco mil.

III OBEDECIO AUN EN MEDIO DE LO IMPOSIBLE

Creyó al promesa del profeta: Elías le dijo: No tengas temor; ve, haz como has dicho; pero hazme a mí primero de ello una pequeña torta cocida debajo de la ceniza, y tráemela; y después harás para ti y para tu hijo. 14Porque Jehová Dios de Israel ha dicho así: La harina de la tinaja no escaseará, ni el aceite de la vasija disminuirá, hasta el día en que Jehová haga llover sobre la faz de la tierra. 15Entonces ella fue e hizo como le dijo Elías; y comió él, y ella, y su casa, muchos días. 16Y la harina de la tinaja no escaseó, ni el aceite de la vasija menguó, conforme a la palabra que Jehová había dicho por Elías. La obediencia es mejor que los sacrificios, y trae multitud de bendiciones.



Pastor Francisco Martínez
Iglesia Evangélica