dilluns, 2 de maig de 2016

Diumenge 6 de Pasqua - 1 de maig de 2016


Jn,14. 22-23

L'evangeli d'avui és una part del discurs que Juan situa com les paraules de comiat de Jesús en l'Últim Sopar. Per això, entenem que, en ell, l'evangelista va voler ressaltar el que li semblava fonamental dels ensenyaments de Jesús per els qui, posteriorment, ens convertíssim en seguidors del Mestre. D'alguna manera, Joan ho presenta com les “últimes voluntats” de Jesús, l'herència que desitjava deixar als seus deixebles. Per tant, hem de ser molt sensibles a aquestes paraules que avui Jesús te les diu a tu i me les diu a mi, perquè es quedin gravades en el més profund del nostre ser com el seu llegat més preciós. I, si alguna cosa crida l'atenció en llegir-ho és, potser, les vegades que es repeteixen dos termes: el substantiu “Pare” i el verb “estimar” en diferents formes verbals. Jesús reafirma, una vegada més, als seus amics, la qual cosa és veritablement essencial i fonamental: estimar a Déu i al nostre proïsme. Ens podem dirigir al Pare des de la confiança absoluta tenint la certesa que Ell ens escolta; i que ja no estem sols; la solitud s'ha dissipat, hem estat incorporats a la gran família de la fe. A l'església ja no som estranys, ens reconeixem com a germans i germanes perquè tenim el mateix Pare. Què el Senyor ens ajudi a viure i compartir el missatge de la Bona Noticia.

Germán López-Cortacans

dilluns, 25 d’abril de 2016

Diumenge 5 de Pasqua - 24 d'abril de 2016

                             
AMAOS LOS UNOS A LOS OTROS


Juan 13 :31 a 35


 “Ama y haz lo que quieras. Si callas, callarás con amor;si gritas,gritarás con amor,si corriges,corregirás con amor;si perdonas,perdonarás con amor. Si está dentro de ti la raíz del amor,solamente el bien podrá salir de tal raíz” (San Agustín-Trac.8 in Epist.).
  A la luz de los eventos que ya han transcurrido, Jesús pone en un nuevo cuero,el vino de un nuevo amor: “Un mandamiento nuevo os doy: Que os améis unos a otros; como Yo os he amado, amaros mutuamente (vers.34)”. El precepto de amarse no era algo nuevo (ej.: Levítico 19 :18),pero...amar COMO YO OS HE AMADO...!éso,sí que era nuevo!.
  Nuestro Señor abrió los brazos incluso al que le traicionó o al que le negó. En realidad esta clase de amor era un evento tan ÚNICO que se necesitaba de una nueva palabra para expresarlo. “Eros”,el amor egoísta,no aparece jamás en el Nuevo Testamento. “Philia”,   describía nada mas el amor “amistoso”....
  El desinteresado sacrificio de Jesús,su disposición a darlo todo sin garantía de respuesta por parte del hombre, tenía que ser expresado con un término mas vigoroso. Así la palabra “ÁGAPE” vino a ser usada por la literatura cristiana primitiva para describir esa clase de amor totalmente desinteresado que El Señor nos mostrara. Y... quedó además como ejemplo de la increíble calidad que,a partir de entonces,debe caracterizar las vidas de los verdaderos discípulos.
  Es mediante este tipo de amor-relación (lo dijo el Señor) que los hombres van a “reconocer todos que sois mis discípulos, teniendo (esa forma de) amor los unos para con los otros (vers. 35). Debe haber ese nuevo círculo de relación,ese amor totalmente desinteresado en toda la Iglesia Cristiana allí donde esté. Porque ese amor deriva del nuevo Eje: Jesucristo!!.
  Tertuliano llegó a decir: “ Entonces los paganos se van a ver obligados a reconocer y exclamar maravillados: Mirad...cómo se aman entre ellos!”.
  ¿Comenzamos?......Un abrazo en Cristo.
                      
Lluis Brull




diumenge, 17 d’abril de 2016

Diumenge 4 de Pasqua - 17 d'abril de 2016


Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i el Pare som u (Joan 10, 27-30).
Ser u, aquest és el repte, i és un repte complicat, no és pas senzill això d’unir-se, i solament hem de mirar al nostre voltant per adonar-nos; ser u, ser tu i jo, ell i ella una sola cosa, un sol sentir, un sol cos.
Com? Aquesta és la pregunta, com podem ser u sinó no som iguals. Què ofereix unitat? Mentre llegia aquest passatge no podia evitar recordar l’himne del Barça, i ho sé, no és gaire ortodox, però això de tot el camp és un clam era com una mena d’inspiració, perquè un clam és ser u, un clam és que allò que hi ha de diferents en nosaltres acaba superat per allò que ens uneix, i pensava, per què el cristianisme no pot ser un clam? Per què hi ha massa que ens separa? Però, aleshores, no és important allò que ens uneix?
Jo i el Pare som u, per què? Hi ha moltes respostes teològiques a aquesta pregunta, però hi ha una resposta vivencial que pot ser la nostra inspiració, i és que ser u vol dir compartir una identitat, una que supera les nostres diferències; així com el Camp Nou pot cridar alhora: som un clam, també el cristianisme pot cridar som filles i fills d’un mateix Pare, aquest ha de ser el nostre crit, el crit que, identificant-nos amb el nostre Pare, ens fa ser un clam davant la injustícia, davant la manca de misericòrdia, la corrupció o la falta d’amor que pateix el nostre món.
No és que jo vulgui superar les nostres diferències, aquestes hi són, i no és important, les diferències no ens separen perquè allò que ens uneix és molt més fort: un Pare que ens té a les seves mans, un Pare que ens ha donat al nostre Senyor i salvador que és Jesús, un Pare i un Senyor que és el nostre pastor.
Escoltar Jesús vol dir molt més que sentir les seves paraules, vol dir deixar que aquestes ens transformin, ens canvií, facin en nosaltres una nova creació. Escoltar vol dir deixar-se amarar per el canvi i la novetat de la resurrecció, que farà créixer en nosaltres la imatge del nostre Déu, una imatge que es reflexa en aquella identitat compartida que tu i jo tenim: ser fills del mateix Pare.


Pastora Marta López Ballalta

dimarts, 12 d’abril de 2016

Diumenge 3 de Pasqua - 10 d'abril de 2016


La Pasqua, el pas del Senyor

Tota la cinquantena pasqual està dedicada a contemplar el misteri de mort i de vida revelat en Jesús, el Crist. Hi anem donant voltes, per penetrar-lo millor. I avui les lectures ens suggereixen aspectes importants.
Tot passa quan els deixebles tornen, per dir-ho així, a la seva vida de sempre, pensant haver perdut el seu Mestre. Tornar a la pesca, tornar a les xarxes de relacions anteriors, com si res no hagués passat. Es tornen a embarcar en el mar movedís i insegur. És de nit. De seguida s'adonen que no hi ha pesca, però tenen l'enteniment ofuscat i no són capaços de relacionar-ho amb l'absència de Jesús.
Tan bon punt clareja el dia, Jesús es fa present i els espera a la riba, dempeus, incommovible. Quina imatge meravellosa, en la seva simplicitat! I tot s'accelera: abundor i diversitat de pesca (alguns autors diuen que 153 era el nombre de totes les espècies de peixos conegudes a l'època), reconeixement per part del deixeble que Jesús estimava (l'amor és més agut per veure-hi), presses de Pere i la taula parada amb pa i peixos. De sobte «tots sabien que era el Senyor»: els seus ulls s'havien obert a la fe pasqual... Elements més que suficients per nodrir la fe de la comunitat en el seu Senyor que viu i l'alimenta.
Un cop hagueren menjat, segueixen les tres famoses preguntes a Pere, potser corresponents a les tres negacions. Sovint els traductors no diferencien els matisos del text original, on apareix un significatiu joc de dos verbs. De les tres vegades, en les dues primeres Jesús pregunta si Pere l'estima, amb el verb agapao. I Pere contesta que l'estima, amb el verb fileo. Tan sols a la tercera, Jesús canvia el verb i usa, com Pere,fileo. Potser llavors Pere s'adona de la diferència i contesta amb el verb agapao. Els dos verbs no són estrictament sinònims: agapao seria l'amor desinteressat i més noble, mentre que fileo seria l'amor d'amistat o amb connotació sexual. A la confessió amorosa gartuïta li correspon l'encàrrec de vetllar per la vida i la unitat del ramat, que, evidentment, continua sent de l'únic bon Pastor. I també tot allò que Pere haurà de passar si de debò «estima» el seu Mestre, després que haurà complert la seva paraula: akolouzei, «vine amb mi» o «acompanya'm» (no «segueix-me» com s'acostuma a traduir). «Anar amb el Senyor» és compartir el seu camí —que ja es preveu on anirà: «indicant amb quina mort...»—, tot donant-se per al bé del ramat sense escatimar esforços.
Això és el que retrata el llibre dels Fets, amb el testimoniatge decidit dels deixebles i l'alegria d'haver estat trobats dignes de patir pel nom de Jesús, l'Anyell degollat a qui la multitud de la visió apocalíptica rendeix homenatge, junt amb «el qui seu al tron». Són els fruits del pas del Senyor per les nostres vides i el nostre món.
Serà bo, doncs, que un cop pres aquest copiós aliment que se'ns ofereix avui a la taula de la Paraula, ens qüestionem personalment i comunitàriament fins a quin punt l'hem pogut pair, és a dir, fer-lo nostre i convertir-lo en vida abundant, perquè el pas del Senyor no resti infructuós en nosaltres ni en el nostre entorn.


Andreu Trilla




diumenge, 3 d’abril de 2016

Diumenge 2 de Pasqua - 3 d'abril de 2016


Feliços els qui creuran sense haver vist! (Jn 20,19-31)

A les acaballes de l’evangeli de Joan, hi tenim aquest fragment amb un contingut extraordinari, del qual en significaria tres parts:
1) La presència de Jesús ressuscitat que irromp en mig de la por i la incertesa dels seus amics més propers, que el tornen a veure viu, i de qui reben l’extraordinària força de l’amor de Déu, la força de l’Esperit Sant.
2) L’agnosticisme, de Tomàs, que en absolut confia en les paraules dels seus companys i no creu possible la nova presència de Jesús, després de la mort.
3) El gran missatge de la tradició joànica: “... Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom”.
Podem constatar que L’Evangeli de Joan té un alt contingut teològic, inclús més enllà dels tres sinòptics i sense que això els hi hagi de treure l’interès que també plantegen. És interessant notar com consolidat cap a les darreries del segle primer, el text aporta diverses singularitats per tal d’ajudar a les comunitats cristianes el missatge de Jesús, els fets de la seva vida i a creure-hi. Les controvèrsies entre el jueus més estrictes i els conversos, havien de ser notòries.
Aquest fragment sempre ens aporta una alenada regeneradora, en la presència de Jesús que acompanya les nostres vides i la presència de l’Esperit Sant, més enllà de l’acció sagramental, en la nostra pròpia voluntat d’obrir-nos confiadament al Senyor. També ens pot passar com a Tomàs, cercant evidències humanes o científiques, comprensibles des de la raó, tancant-nos en plantejaments agnòstics. Per a nosaltres preval el testimoni que ens han deixat els evangelistes i l’experiència de la presència de Jesús en la Paraula, en la pregària i en la contemplació, -a tots nivells-, sense dubtes. Això ens obra a l’esperança certa i confiada en Jesús de Natzaret, tot podent manifestar: Feliços els qui creuran sense haver vist!

Mn. Josep Maria Gómez del Perugia, diaca









dilluns, 28 de març de 2016

Diumenge de Pasqua - 27 de març de 2016


Crist ha ressuscitat, germans! Al.leluia!

El Crist que hem seguit al llarg del camí quaresmal i al que aquesta darrera setmana hem contemplat, aclamat, adorat i besat plens de reverència clavat a la seva creu, avui, gràcies al seu abaixament màxim per amor, el contemplem vivent i ressuscitat. Ell és el centre de la nostra fe cristiana.

Plens de la joia pasqual, avui comencem un nou camí que, juntament amb Maria Magdalena, Pere, Joan, Pau i tots els sants que ens han precedit, viurem d’una manera nova i, com ells, serem testimonis de tot el que Jesús va fer, va viure, va predicar, i el mataren, però Déu el ressuscità.

Sí, Jesús de Natzaret és el Senyor que confessem en el Credo: Ell és el Fill Unigènit de Déu, nascut del Pare abans de tots els segles. Jesús és Déu nat de Déu, Llum resplendor de la Llum, Déu veritable nascut del Déu veritable..., per ell tota cosa fou creada... s’encarnà i es féu home. Crucificat després per nosaltres, patí,i fou sepultat i ressuscità al 3er dia i se’n pujà al cel, on seu a la dreta del Pare. I tornarà gloriós!!! Aquesta és la nostra fe. I nosaltres avui en som testimonis.


Griselda Cos, monja benedictina