dimecres, 19 d’abril de 2017

Diumenge 2 de Pasqua - 23 d'abril del 2017


Jn 20, 19-31

Introducció

Els cristians som fills de casa bona, perquè som a imatge i semblança de Déu, malgrat les nostres infidelitats, el nostre pecat, la nostra manca de fe Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, pel gran amor que ens té, ens ha fet néixer de nou i ens ha donat una esperança viva, gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts. Som hereus de Déu. Ell ens ha introduït a casa seva i ens hi manté. Amb amor, amb il·lusió i amb esperança: L’esperança que us dóna és una heretat que res no pot destruir ni deteriorar.  Pelegrinem -malgrat que el camí moltes vegades no és planer- pels temps cap a l’eternitat. El dia que Jesucrist es revelarà. 

El vespre d’aquell mateix diumenge, vuit dies més tard
Cada diumenge és Pasqua, celebrem l’últim sopar i que Jesús ha ressuscitat: Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo, és a dir, cada diumenge celebrem que és el dia que ha obrat el Senyor. D’aquí la importància del diumenge, com el dia del Senyor, el dia que tot va tornar a néixer, Eucaristia vol dir “acció de gràcies”: donem gràcies a Déu per haver ressuscitat el seu Fill i va omplir de sentit les nostres vides i la mort mateixa. L’Eucaristia del diumenge no és un ritus a complir, ni quelcom que depèn de la capacitat d’animació del qui la presideix, sinó que és la presència i manifestació de Jesús en la comunitat perquè anem prenen consciència de qui és Ell, cada diumenge tenim l’oportunitat de tenir experiència de Crist Ressuscitat, i així poder viure la setmana amb una mirada pasqual,....

Estant les portes tancades per por dels jueus: Jesús entrà, es posà al mig
Jesús no necessita que les portes estiguin obertes per poder entrar. Encara que jo tingui el meu cor tancat per la por, la decepció, la tristesa,...Jesús pot entrar i vol entrar. Per què? Doncs perquè ens estima i ens vol treure les pors, ens vol donar pau i alegria. Dues vegades ho repeteix Jesús Ressuscitat: Pau a vosaltres. I tant de bo per la nostra manera d’estimar, de viure,... es fes de nou realitat el que hem escoltat en la lectura dels Fets dels Apòstols: cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat.

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres
La Pasqua no és un punt i final és una ordre de marxa, és essencialment missionera. Jesús ens envia, som els seus missatgers per do seu i gràcies a l’Esperit Sant: Llavors alenà damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant.

Final

Feliços els qui creuran sense haver vist: Jesús Ressuscitat ens diu aquesta benaurança a nosaltres que no l’hem vist; ens hem de sentir feliços, feliços per la fe que tenim, perquè creiem malgrat tot en Jesús Ressuscitat; feliços perquè no ens cal ser com Tomàs. Oh si?. Deixem que Jesús entri en el nostre cor ens doni la seva llum i la seva pau; que acollim la seva presencia en el pa i en el vi perquè ens doni forces per ser testimonis.

Mn. Josep-Ramon Ruiz i Ramon.


dissabte, 15 d’abril de 2017

Diumenge de Pasqua - 16 d'abril del 2017


Jesús ha ressuscitat!


Jesús ha ressuscitat! Aquesta és la salutació pasqual, el crit de milions de cristians en aquest dia. Una cosa semblant passa en l'escena que ens narra l'evangeli d'aquesta festivitat, tots corren: Maria Magdalena, Simó Pere, el deixeble estimat. No és per a menys. Una cosa inesperada ha passat, encara no saben exactament què, però Jesús ja no és al sepulcre, no es troba entre els morts. Serà del deixeble estimat (tots som el deixeble estimat) de qui dirà l'evangelista que «ho veié i cregué» És curiós, però encara no es narra cap aparició del ressuscitat; el que han vist aquests primers testimonis és ben poc, uns objectes de l'embalsamament, però res més. Més aviat és el que no veuen: Jesús ja no està entre els morts. Serà la fe la que farà possible creure en Jesús, creure en la seva resurrecció. I aquest missatge és molt actual. Després els evangelis narraran les aparicions de Jesús ressuscitat, però aquestes no anul·len el moment de la fe.

La nostra fe està arrelada en la resurrecció de Jesús: aquesta és la nostra fe, aquesta és la fe de l'Església. La resurrecció del Senyor és un cant d'esperança davant els sofriments de tants germans nostres, davant la injustícia que tants estan patint, davant el dolor dels molts que pateixen ... El mal, la mort no tenen l'última paraula. La comunitat creient, l'Església, té la responsabilitat de preparar el camí perquè tot això canviï. No serveixen les receptes de la resignació i de la paciència estèril, hem de insistir en que tots gaudeixin de l'experiència de la resurrecció.


Javier Velasco-Arias


divendres, 14 d’abril de 2017

Divendres Sant - Sermó de les 7 paraules - 14 d'abril del 2017


“Avui seràs amb mi al paradís” (Lc 23,43)

En la creu, un instrument de tortura, possiblement, un dels més cruels que ha inventat l’ésser humà, es fa realitat, aquella frase de Jesús als seus deixebles, mentre sopaven: “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem” (Jn 13, 1b). En la creu, es fa visible aquest “extrem” de la Misericòrdia de Déu, manifestada en la persona de Jesús, el nostre Senyor.

Al seu voltant, tot són tenebres, dos criminals l’acompanyen en aquest suplici, una gran gentada del poble mira “l’espectacle”, mentre, ens diu l’evangeli de Lluc, “les autoritats se’n reien dient: -Ell que va salvar-ne d’altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit!” (Lc 23, 35). Els soldats “l’escarnien”. Fins i tot un dels criminals penjat a la creu s’atreveix a injuriar-lo: ¿No ets el Messies? Doncs salva’t a tu mateix i a nosaltres” (Lc 23, 39b).

També el món arribà al seu extrem, però en el pecat, desitjant anorrear tot vestigi d’aquest home que va gosar blasfemar: “No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu.” (Jn 10, 33). O, detingut, davant el Sanedrí: “Però des d’ara el Fill de l’home estarà assegut a la dreta del Déu totpoderós.” (Lc 22, 69). Tot està tancat, en un mur profund d’odi, on la sang de l’Anyell es vessa, gota a gota, sense estalviar-se ni una, per complir plenament la voluntat del Pare. Aquí ressonen aquelles paraules de Joan Baptista: “Mireu l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món” (Jn 1, 29b).

I enmig de tanta desolació s’escolten unes paraules, de l’altre criminal, que després de renyar al seu company de la creu, s’adreça directament a Jesús: “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne.” (Lc 23, 42). És una frase, que sembla una pregària. No sabem res d’aquest home. L’evangeli l’anomena “criminal”. No sabem la seva història, però considerava just el seu càstig: “I nosaltres la sofrim justament (la pena), perquè rebem el que mereixen els nostres actes.” (Lc 23, 41). Només sabem els seus darrers moments, en un diàleg molt breu, però que capgirà radicalment el seu destí.  


En els darrers instants de la seva vida, aquest home, amb aquesta suplica, deixa obert el camí a la fe, no té res a perdre, s’abandona a Jesús que segurament el coneix una mica, sap de la seva vida, ha sentit parlar d’ell, doncs afirma: “Aquest, en canvi, no ha fet res de mal.” El salm 139 (138), comença dient: “Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes, tu saps quan m’assec i quan m’aixeco.” El Senyor veu el fons del seu cor i amb la seva mirada, adolorida pel terrible sofriment li respon: “En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís.”, doncs la Misericòrdia del Senyor pot actuar en un cor penedit, encara que sigui en el darrer instant d’aquella vida embrutada pel pecat. I si aquesta Misericòrdia ja s’ha fet present a través de la fe, és un benaurat, que ja participa de l’herència eterna del Regne. Ara, s’ha obert el malfactor a la salvació del Senyor i, avui, doncs, pot entrar la seva Misericòrdia, que és redenció.

Som perdonats per Déu, reconciliats en el seu Amor. “Avui”, Divendres Sant, s’actualitza el sacrifici redentor. Hem estat rescatats, com es diu, a un preu molt alt. I és veritat.  “Avui”, evangèlics i catòlics preguem junts amb la Paraula de Déu, posant en el centre de la nostra meditació, la creu del Senyor. I és un goig, conviure junts, “avui”, en un intercanvi fratern, que ens ajuda a compartir i continuar creixent junts en la fe.

Senyor, dóna’ns, si és la teva voluntat, amb l’ajut de l’Esperit Sant, la força i la saviesa de la teva Misericòrdia, per discernir els millors camins i construir ponts de diàleg, perquè algun dia sigui possible, es faci realitat, l’avui etern de la plena comunió entre tots els cristians.  


Xavier Artigas
Divendres Sant – Seu d’Ègara. Sant Pere (Terrassa)



dijous, 13 d’abril de 2017

Dijous Sant - 13 d'abril del 2017


Jn 13, 1-15

El tuït del Dilluns Sant, del Papa Francesc, deia el següent: “Aquesta Setmana Santa, dirigim la mirada cap a Jesús, demanem la gràcia de comprendre el misteri del seu sacrifici per nosaltres.”

I és ben bé així. Se’ns dona, s’actualitza, es torna a fer present el Misteri de l’Amor de Déu, en la carn, en la persona del seu Fill Jesucrist, en aquesta “hora”, “l’hora de passar d’aquest món al Pare.” La plenitud del “temps” on es manifesta a la humanitat,  la misericòrdia, que arriba a un extrem que corprèn, que captiva el nostre cor, però que no acabem mai d’entendre. Ens quedem sempre curts. Un temps, que deixa de ser temps i vol expressar-se en l’àmbit d’un amor etern. “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem.”  

El nostre principal enemic és viure aquesta “hora”, amb el cor tebi, dispersos. Hem de demanar, doncs, aquesta gràcia d’apropar-nos, amb intensitat, en aquesta mirada de Jesús, que es fa present etern per cadascú de nosaltres.

Com sabem, l’escrit joànic, és l’únic evangeli on no es narra la celebració del memorial del Senyor, l’Eucaristia, però l’autor ens deixa transcrit l’episodi del lavatori dels peus, en el qual Jesús fa un signe on es concentra el seu lliurament i l’actitud que ha de fer seva tota persona que vulgui seguir-lo: “Si no et rento, no tindràs part amb mi.” (li diu a Pere). Ser rentats per Jesús, és accedir a la veritable humilitat i als mateixos sentiments de Jesús, que vol endinsar-nos en l’amor fratern. L’Olga Nicolau, monja benedictina, diu en el seu comentari en la publicació de Missa Dominical: “Perquè la felicitat està en rentar els peus als altres, amb un pas previ, fer l’experiència de ser rentats per Jesús. Sols des de l’experiència de Déu podem passar als altres... i ser feliços fent-ho.” No puc deixar de recordar, tot i que no forma part dels textos bíblics que hem escoltat avui, aquell himne de la carta de l’apòstol Pau als Filipencs: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res; prengué la condició de servent i es feu semblant als homes.” (Fl 2, 6-7).


De fet, em sobta aquest apropament, jo diria “descarat” de Jesús en les nostres brutícies. Ens toca, ens renta, es taca, mirant-nos amb tendresa, malgrat les nostres infidelitats. Es fa nostre i ens guareix en el més íntim del nostre cor.

I així podem dir, que en qualsevol dificultat extrema que ens depari el futur, en la nostra “hora”, podem dir, a través de la fe, que no estem sols, que la fidelitat del Senyor no ens deixarà mai orfes, no ens deixarà desemparats, ni davant el sofriment, ni davant la mort, perquè ens ha rentat amb un amor sens fi. Ens ha deixat “tocats” per la seva Misericòrdia.

En aquest període tan important de la nostra vida com a creients, sentint-nos també propers amb les altres confessions cristianes, ortodoxos i evangèlics. A ells, també, Jesús els hi renta els peus i ens crida a tots plegats a viure la comunió fraterna, més enllà de les nostres fronteres.

“Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.”

Xavier Artigas
(Homilia Dijous Sant església de Sant Pere de Gavà)
 


   

dissabte, 8 d’abril de 2017

Diumenge de Rams - 9 d'abril del 2017


Is 50, 4 - 7

4 El Senyor Déu m'ha donat llengua de savi i un parlar que convenç, perquè amb la paraula sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla per tal que l'escolti i sàpiga parlar i convèncer.
5 El Senyor Déu m'ha parlat a l'orella, i jo no m'he resistit ni m'he fet enrere.
6 He parat l'esquena a tots els qui que m'assotaven, i les galtes a aquells que m'arrencaven la barba; no he amagat la cara davant d'ofenses i escopinades.
7 Però el Senyor Déu m'ajuda, i per això no em dono per vençut; per això paro la cara com una roca, i sé que no quedaré avergonyit.

Als creients, sovint ens passa que topem amb dificultats, que no sols no sabem resoldre: se'ns fan massa feixugues o no trobem la manera com plantar-los cara... Llavors, no se'ns acut cercar la saviesa del nostre Pare Celestial, que tot ho pot i tot ho governa... No, no ho fem, perquè ens refiem de la nostra "sagacitat", i deixem que la dificultat es compliqui encara més, fins que arriba moment quan tot se'n va en orris. Però això també ho veiem en els altres éssers humans en general, en diversos comportaments, sobretot en el camp dels sentiments... i més encara en el de la política!  Insensat orgull, el nostre!

No caldrà insistir que aquest capítol d'Isaïes és l'anunci profètic del ministeri de nostre Senyor Jesucrist sobre l'obra del seu sacrifici expiatori. Textos hi ha a l'Escriptura que ens parlen del "Pacte" que, en els arcans de l'Eternitat, van segellar les persones de la Trina Divinitat: el Pare, el Fill i l'Esperit Sant; l'Absconditus Deus, per portar a terme l'obra de la redempció dels seus escollits, i fer-los participants de la seva naturalesa divina. (1 Pere 1, 18 - 21).

L'obra expiatòria que va dur a terme nostre Senyor Jesucrist no tenia altra alternativa que el seu sacrifici en favor nostre (Hebreus 9, 22). La seva mort era l'únic camí per a consumar la salvació del seu poble: l'Israel de Déu (Gàlates 6, 16). El poble que ha estat escollit entre tots els altres pobles, no un poble segons la carn, com avui és l'Estat d'Israel. No és l'Israel carnal, sinó l'espiritual, al qual estan cridats tots el humans, tant els uns com els altres (jueus i gentils). Sense diferència de llinatge ni de nació. L'autor de l'epístola als Hebreus diu: "Ell, de fet, no ha vingut a tenir cura dels àngels, sinó dels descendents d'Abraham." (2, 16). ¿De quins àngels parla? No pas dels àngels fidels, sinó d'aquells que a condemnació eterna foren destinats per rebel·lió. Per això diu que vingué a socórrer els descendents d'Abraham, el pare dels creients! Cal afegir, però, que no pel fet de ser fills d'Abraham tots són considerats fills, sement, sinó que només en són els fills de la promesa: "En Isaac et serà comptada descendència...". I afirma l'Escriptura que la sement d'Abraham arriba fins a nostre Senyor Jesucrist. "I si nosaltres som de Crist, també descendència  d'Abraham som,  i hereus de la promesa." (Gàlates 3, 29).



Manel Alonso Figueres

dissabte, 1 d’abril de 2017

Diumenge 5 de Quaresma - 2 d'abril del 2017


Jn 11, 1-45

La quaresma ens prepara ni menys ni més que pel nostre descens a la tomba, en el despullament de tot el que no és més que aparença efímera de vida. I arribant al final de l’esforç ascètic, del dejuni que hem estat capaços de dur a terme i de l’increment de la nostra pregària, ens cal refermar la nostra fe per no deixar-nos vèncer en el moment en què el Senyor, farà el camí al Gòlgota, preludi necessari de la Resurrecció.

L’Evangeli d’avui ens fa veure com ressuscitar és també pujar l’escala de la fe, pujada mai perfecte ni acabada, perquè sols Déu, que des de dalt ens allarga la mà ens farà assolir els darrers graons.
I tanmateix, la nostra ascensió no fa el primer pas sense baixar fins la mort, sense la desfeta del lligam cos/ànima amb què Déu ens va fer, creatures humanes.I tal com necessitem fer aquest pas, el Fill de Déu acceptà sotmetre-s’hi: encarnar-se, patir la temptació, sofrir l’escarni i el turment, morir finalment a la creu, i sersepultat. Però Ell, home perfecte i únic sense pecat, no fou sotmès a la corrupció i el seu cos, com un dormit, esperà tres dies mentre la seva ànima davallava als inferns per a obtenir la victòria definitiva sobre la mort i alliberar els qui hi érem retinguts.

I aquest pas necessari, aquesta “victòria en la desfeta”, no ens la mostrà per arguments convincents, per cap filosofia. Ho va fer amb fets, obrint-nos els ulls de la fe, des de la fe més senzilla a la més elevada, a tots sense distinció.A tots ens mostrà la Glòria de Déu, en fer que Llàtzer sortís de la tomba quan ja portava quatre dies i els signes de descomposició eren evidents.

La fe més senzilla potser és la dels que seguien a Maria quan s’aixecà per anar a trobar el Senyor, i la dels jueus que, després de presenciar la resurrecció de Llàtzer, cregueren en Ell. Uns per curiositat simplement, o per pietat, altres commoguts per un miracle inaudit, tots en un moviment incert del seu cor o un simple desig d’acompanyar a qui estimaven i en qui confiaven, confiança i fe encara coberta de foscors, perquè ningú no té la llum en ell mateix.

Una altra fe és la dels deixebles, que seguien Jesús, escoltaven la Paraula dels seus propis llavis, presenciaven els seus miracles, l’obeïen, però tot i això dubtaven, no comprenien, necessitaven contínuament ser alliçonats i oblidaven fàcilment. I tenien por. Por de patir i volien estalviar fins i tot al Senyor la mort que repetidament els anunciava. Perquè en ells mateixos no tenien la llum.

Una altra fe, més perfecte, és la de Maria, que va plorar als peus del Senyor, els va ungir amb perfum i assecar amb els seus cabells. Maria ja participava, d’alguna manera, de la resurrecció en la contrició del seu cor, en el reconeixement i el penediment del seu pecat, en l’amor a l’únic que podia salvar-li d’aquella mort en què ella es reconeixia. Però Maria vivia en la tristesa, es lamentava davant del Senyor per no haver arribat abans i impedir la mort de Llàtzer. Perquè no tenia la llum dins seu.

Marta, en canvi, la germana que en altra passatge ens mostra l’Evangeli asseguda als peus de Jesús escoltant la seva paraula, viu en la contemplació, més enllà del dolor del penediment. Sap que el Senyor ho pot tot. Va la primera al seu encontre, participa de la Paraula del Mestre de manera singular,perquè la seva fe li dóna tal intimitat amb el Senyor que sense que Ell pronunciés l’ordre, va i diu a la seva germana el Mestre és aquí i et demana. I tot i contemplar amb un esperit despert i viure en el seu cor la Llum del Senyor, la seva confiança no deixa de patir el fibló del dubte: ja es descompon, són quatre dies!I Jesús que replica; No t’he dit que si creus veuràs la Glòria de Déu? Perquè ningú no té la llum en ell mateix.

Davant de la tomba tancada de llàtzer, el Senyor reuneix tothom, ens re-uneix a tots (que això és el que significaEsglésia) iguals i ens mostra la Glòria de Déu, de manera manifesta, sense figures ni exemples, sense raonaments,  deixant que la fe, tota fe, s’adhereixi a la seva paraula i el confessi, perquè només Ell és la Llum i els qui creuen en Ell viuran encara que morin, ja que tot aquell que viu i creu en mi, no morirà eternament.

La manca de fe, l’home sense l’espurna de la fe, és la tomba segellada després de quatre dies, pudint com a mostra clara de putrefacció, d’absència de vida. Però Déu, que va crear l’home com a unitat indissoluble de cos i ànima, es commou i plora davant l’estat en què hem caigut. Perquè no vol que el mal triomfi i anorreï l’obra de les seves mans. Ell, el Creador, tot assumint la nostra realitat humana, cos i ànima humans, acceptant-la i estimant-la fins a les darreres conseqüències, destrueix la mort, el darrer enemic, i ens retorna la possibilitat de no morir. Encara que la dissolució del llaç que uneix ànima i cos es trenqui un dia i el nostre cos pateixi la descomposició al sepulcre, per la fe viscuda i confessada, aquest cos tornarà a unir-se a la nostra ànima el dia del Judici per viure eternament transfigurat en la Glòria de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant.
Aquesta és la nostra fe. La quaresma ens prepara pel descens, amb el Crist, a la tomba;ens permet enfortir la nostra fe, després d’haver deixat, tant com som capaços, els vestits d’una vida passatgera;ens fa sortir a rebre amb palmes a Jesús Crist, aclamant-lo com el Messies esperat, el Salvador. Ens dóna la força per plens d’esperança certa, malgrat la nit, acompanyar-lo en la pregària a Getsemaní, escoltar el seu judici injust, pujar al Gòlgota, i viure la seva mort i sepultura. Per assolir els graons de la fe preparem-nos a davallar a la sepultura, perquè Ell primer, descendí a la tomba i fins als inferns per tal de ressuscitar triomfant de la mort, rescatar Adam i tornar-nosa la Vida.

P. Josep