diumenge, 2 d’agost de 2015

Diumenge 18 de durant l'any - 2 d'agost de 2015


  Jn 6, 24-35
En aquest relat l'evangelista Joan ens situa a Cafarnaüm l'endemà de la multiplicació dels pans i els peixos. La gent meravellada segueix Jesús, han menjat fins a saciar-se. En un primer moment el reconeixen com a mestre "rabí, quan has arribat?".
Però Jesús els posa davant la seva realitat (vosaltres no em seguiu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats). Jesús els fa una recomanació, afanyar-se per l'aliment que dura i dóna vida eterna. Aquest aliment el donarà el Fill de l'home (el Messies), "perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell". Els actes que el Fill de l'home (el Messies, Jesús) realitza mostren que la seva missió esta garantida pel mateix Déu.
Encara així sorgeixen els dubtes "com hem d'actuar per a fer les obres de Déu"). La resposta és clara i senzilla: tingueu fe "cregueu en aquell que Ell ha enviat".
Aleshores demanen a Jesús un senyal per creuer en ell, posant com a exemple el mannà, el pa del cel que els israelites menjaren al desert durant l'èxode. Jesús és clar i contundent "us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al  món".
Davant aquesta afirmació els interlocutors demanen a Jesús d'aquest pa. I, aleshores Jesús s'autopresenta com aquest pa de vida "qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set" (enllacant amb l'anterior episodi de la samaritana Jn 4, 1-29).
En aquest fragment trobo que hi ha dos punts molt importants:
·         La resposta a la pregunta que fan a Jesús com hem d'actuar per a fer les obres de Déu? ... cregueu en aquell que Ell ha enviat.
·         La petició posada en boca del interlocutors de Jesús. Senyor; dóna'ns sempre d'aquest pa.
Jo resumiria aquests dos punts en creure en Jesús i freqüentar l'Eucaristia. Reunint-nos al voltant de la taula de l'altar per a expressar i celebrar amb els germans la nostra fe i compartir el pa de vida que ens ha estat donat.

MªAngustias Rodríguez

diumenge, 26 de juliol de 2015

Diumenge 17 de durant l'any - 26 de juliol de 2015


Jn 6, 1-15

Estem encara, dins dels capítols de l’Evangeli de Joan, on se’ns parla dels senyals prodigiosos i diàlegs (1, 19-12,50). Jesús, el Fill de Déu, guareix  a Jerusalem un home a la piscina de Betzata. L’enfrontament amb els jueus, els dirigents, es va aferrissant perquè “afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu”. Ell, però, afirma, que és el Pare que testimonia al seu favor, per les obres “que el Pare m’ha donat i que vol que jo dugui a terme”.

Joan, ens parla seguidament, com Jesús el segueix una gran gentada, atreta per aquests senyals i veiem com es preocupa pel seu benestar integral (material i espiritual): “On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?” Era una pregunta feta a Felip amb tota la intenció. Sabien els deixebles, a hores d’ara, la seva identitat? “Ni amb dos-cents denaris no n’hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú”.

I Jesús, Misericòrdia del Pare, “guareix” la fam de tota aquell gent. Però, és un signe, un senyal prodigiós que vol anar al cor i no a l’estomac. Perquè Ell es revela com l’aliment messiànic, capaç de saciar la fam de salvació de tota la humanitat. “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres...” ens diu el pròleg de l’evangeli de Joan.

En els versets, no veiem cap reacció dels deixebles. I la reacció de la gentada, no té res a veure amb el profund contingut d’aquest signe. Simplement veuen en ell, un llibertador polític que els ve a alliberar de l’opressió romana. És per això que la voluntat primordial és fer-lo rei. Jesús fuig de pressa quan s’assabenta de la seva intenció: “Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya”.

El “lloc” de Jesús, el Fill, és amb el Pare. Vol que nosaltres, també estiguem amb Ell, que siguem redimits per la sang de l’Anyell, “el qui treu el pecat del món!”. Descobrir en Jesús, el Redentor del món. El veritable Pa del cel.



Xavier Artigas

diumenge, 19 de juliol de 2015

Diumenge 16 de durant l'any - 19 de juliol de 2015


Avui les lectures ens parlen de pastors i d'ovelles. Aquesta és una imatge que el poble d'Israel entenia molt bé. Ells descendien de tribus de pastors, de clans nòmades que conduïen les seves ovelles pel desert. Sabien que havien de protegir el seu ramat, saber portar-lo als llocs on hi havia aigua, on les ovelles podrien trobar el repòs i l'aliment que necessitaven. En una situació tan difícil sabien que cap ovella podria sobreviure sense pastor.

I aquell poble d'Israel entén que Déu també és el seu pastor, que els cuida i els acompanya ajudant-los a vèncer les dificultats. Sobretot els acompanya quan els ajuda a sortir de l'esclavatge d'Egipte i fa camí amb ells pel desert fins arribar a una terra on podran viure com un poble de germans, un poble lliure.

Amb el temps aquelles tribus es convertiran en una nació, necessitaran organitzar-se com els altres pobles, tenir algú que el governi. Per això Déu els donarà un rei, algú que guiés el poble, que els conduís. Però deixant molt clar que el rei no rebia aquell poder per a fer el que volgués, sinó per ajudar el seu poble, per mirar de que el ramat de Déu pogués viure amb pau i justícia.

La lectura del llibre de Jeremies protesta contra els pastors d'Israel que havien mirat pel seu propi benefici, s'havien aprofitat del seu càrrec, en lloc de cercar el bé del poble que tenien encomanat, que no era propietat seva, sinó que era el ramat de Déu.

Jeremies ens fa veure que Déu és l'únic i veritable pastor d'Israel, qui no els abandona mai, el que tornarà a aplegar el ramat dispersat per les guerres, per l'exili i els donarà la pau i la justícia que anhelen.

El Salm que hem llegit també ens parla d'aquest Déu que és el nostre pastor, en qui podem confiar. Que és el nostre repòs en les fatigues, que ens ajuda a no tenir por quan passem per dificultats, perquè el tenim sempre a la vora. De fet aquest salm 23, molt conegut, ha ajudat a molts creients al llarg de generacions a confiar en els moments difícils, a no tenir por, a sentir la presència del Senyor que ens acompanya.

A l'evangeli que hem llegit veiem com Jesús ve a fer realitat aquesta promesa del Déu que vol acompanyar el seu ramat. Jesús ha enviat a predicar els seus deixebles, i ara tornen amb ell, a trobar el repòs, els ànims que necessiten per superar els problemes, per recobrar les forces. Aquests deixebles som avui tots nosaltres, que necessitem també compartir amb Jesús el que vivim, tenir-lo a prop perquè ens animi, ens retorni la il·lusió de viure.

Jesús, veient la multitud, patia perquè veia que eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los, a mostrar-los el camí. Avui potser hem d’anar en compte, i parlar d’això fent servir un llenguatge que el nostre món pugui entendre. Els cristians avui no podem dir a la resta de la gent que són ovelles esgarriades, i que nosaltres els ensenyarem el camí, els direm el que han de fer. Vivim en un temps que ha vist néixer tota mena d’ideologies, tota mena de promeses per canviar el món, i que han acabat en fracàs, fins al punt que ja es desconfia de tot: de qualsevol ideologia política, de qualsevol pretesa revolució, i també es desconfia de qualsevol església que els vingui a dir el que han de fer per salvar-se. Temps en que es valora molt, per això mateix, la consciència de cada persona, el que l’ajuda a trobar respostes en la situació en la que viu, enmig dels seus problemes, i en canvi ja no es valoren gaire les receptes màgiques, que pretenguin dir el que ha de fer tothom, en qualsevol situació.

Al cristians avui ens correspon ser ovelles del ramat del Senyor, que necessiten sentir-se a prop d’Ell. I també en bona part ens correspon a tots els cristians fer de pastors en el nostre món tal com ho feia Jesús. Compartint el patiment i les dificultats de la gent. Ajudant-los a trobar el repòs, els ànims que necessiten, encara que no tinguem la solució a tots els problemes. Tots som cridats a fer de pastors, no per buscar cap posició de domini, sinó per confortar, per ajudar a entendre els qui ens envolten que no estem sols en aquest camí, que no hem de tenir por. Perquè encara que no tinguem les respostes a tot, encara que el camí sigui molts cops un camí fosc, com ens deia el salm, sabem que el Senyor és amb nosaltres i ens anirà donant la confiança i la llum que necessitem.


Mn. Josep Vicenç Moragues

dimecres, 8 de juliol de 2015

Diumenge 15 de durant l'any - 12 de juliol de 2015


(Mc 6,7-13)

Jesús havia escollit els dotze perquè estiguessin amb Ell I, per enviar-los a predicar, és la Missió. Déu ha enviat l’Església a les nacions perquè sigui el sagrament universal de la salvació. Ella, doncs, obeint les ordres del seu fundador, s’esforça a anunciar l’Evangeli a tots els homes. Aneu, doncs, convertiu tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyeu-los a observar tot el que el que us he manat. I Jo estaré amb vosaltres tots els dies.

En la Missió es important que tinguin en conte totes les actituds que han après en la convivència amb Jesús. El ministeri apostòlic es la continuació de la Missió del Crist. Per la Missió portaran els deixebles, sols el basto i les sandàlies, son caminants sempre de camí no estan enganxats a res; no portaran pa, ni alforja, ni diners, son els pobres de l’Evangeli. Portaran dins d’ells l’Esperit de Jesús, la seva Paraula i la seva autoritat, portaran el vestit senzill dels pobres, seran profetes enviats enmig de la gent.

El Pare ha enviat al Verb per manifestar-lo al món aquest Verb fou menyspreat pels seus, però per la predicació dels apòstols, els pobles pagans van creure-hi en Ell. El Verb existia des del principi i es va manifestar als deixebles. Per Ell l’Església s’enriqueix de la gràcia i besa en el cor dels sants el seu amor, els confia la intel·ligència espiritual, els revela els misteris sagrats que els fa comprendre els signes dels temps. La vinguda del Regne de Crist compromet l’Església dins de la seva missió, des de la Pentecosta. La vinguda del Regne és l’obra de l’Esperit del Senyor que continua la seva obra en el món i completa tota santificació.



                               F. Josep Mª Cabañes i Vilar (O. Cist)

  



dilluns, 6 de juliol de 2015

Diumenge 14 de durant l'any - 5 de juliol de 2015


(Mc 6, 1-16)

Una manera com els pares orientals recomanen llegir i meditar l’Evangeli, és aturar-se en aquells fragments, en aquelles paraules que d’entrada ens passen desapercebudes, o que no tenim com entendre-les; fins i tot que ens intranquilitzen perquè no troben un acord en el nostre pensament o en el nostre cor. Precisament en aquests mots la nostra ànima està necessitada d’ensenyament.

En el fragment d’avui podríem passar per alt la incomprensió dels homes respecte a Jesús; podem entendre que ningú no és profeta a la seva terra; podem deixar de banda l’escàndol dels qui buscaven excuses per justificar la seva negativa a acceptar el Déu-home, el Mesies vingut a la terra. Fixem-nos només en aquestes paraules: els donava potestad sobre els esperits impurs ... sortiren a predicar que es convertissin; expulsaven molts dimonis... Avui aquestes paraules segurament sonaran buides a les oïdes de molts cristians. Què o quin són els esperits impurs? A què es refereix l’evangelista quan parla d’expulsar dimonis?

La Tradició i els Pares han trasmés l’ensenyament sobre aquells esperits malignes que són  a les regions celestes (Ef 6, 12). Aquest ensenyament s’ha anat allunyant de les catequesis i les predicacions cristianes en la mateixa mesura que la ciència, la raó s’han anat proclamant com a primers instruments per regir les nostres vides. Parlar dels àngels caiguts, de la vulnerabilitat dels nostres cors davant les potències del mal se’ns fa incòmode, i allunyem les causes del mal que fem i no desitgem (cf Rom 7, 19).

L’Església ha ensenyat des de sempre que res no podria cap “potència del mal”, cap “esperit impur” contra nosaltres si el nostre cor estés net de passions o de pensaments apassionats. Per aquests entenem les inclinacions que s’han establert a la nostra naturalesa per a servir les necessistats terrenals per damunt de les espirituals, per conformar la nostra vida a allò que el cos demana per sobreviure, a justificar amb el nostre intel·lecte i el nostre esperit que les nostres energies s’adrecin prioritàriament a satisfer les necessitats d’aquest món que es presenta als nostres ulls com el món veritable. Aleshores és quan el nostre cor perd la seva capacitat natural, la sensibilitat cap a les coses divines: esdevenim impurs, en el llenguatge dels Pares. És aquesta impuresa la que permet habitar en nosaltres els esperits malignes que són a les regions celestes. D’aquí que el primer pas perquè el missatge de l’Evangeli pugui germinar en nosaltres és la purificació, la neteja d’aquells esperits que han ocupat la nostra ànima, que han fet de les passions naturals la seva font de nodriment. El poder que dóna el Senyor als Apòstols fou doncs el veritable do de guarició del cor, tornar a despertar en nosaltres la capacitat d’escoltar el sant Evangeli. A partir d’aquesta guarició, a nosaltres ens toca mantenir neta la casa perquè si no estem vigilants, set esperits pitjors vindran a ocupar-la (cf Mt 12, 43-45 i Lc 11, 24-26).

“Quan acomplim l’ascesi espiritual amb negligència, superficialment i sense fervor, i ens ocupem únicament o principalment, amb implicació i entusiasme d’ocupacions terrenals, les passions pròpies de la nostra naturalesa caiguda s’estan lliures dins el cor sense que res les destorbi; prosperen, creixen i s’enforteixen sense entrebancs, Llavors gaudim d’una calama enganyosa, ens consolem amb la vanaglòria i la pressumpció, i prenem aquest consol per la gràcia. Els que no lluiten amb les seves passions no les desperten. I fins si tot si en certs moments s’agiten, qui no està acostumat a examinar-se a si mateix no les presta atenció i les calma amb qualsevol entreteniment terrenal. Una calma així, millor dit un ensopiment espiritual com aquest ... és insensibilitat i entumiment de l’ànima” (St Ignaci Brianchaninov)


P. Josep

dimecres, 24 de juny de 2015

Diumenge 12 de durant l'any - 21 de juny de 2015


Marc 4:35-41

Els textos evangèlics tenen com a finalitat reforçar i encoratjar la fe de les comunitats a les qui van dirigides. El text que avui ens proposa el leccionari és ric en simbologia: la nit, el mar, la tempesta i units a aquests elements, l'evangelista descriu una ventall d'emocions dels deixebles com son la por, el dubte i l'ansietat més profunda. En aquest escenari, Jesús està profundament dormit en la barca; aquesta actitud molesta i irrita als deixebles. Jesús respon a la seva ansietat amb una pregunta enigmàtica: on està la vostra fe?, i al moment la tempesta desapareix i torna la calma. Tots nosaltres vivim, en major o menor mesura, “tempestes” com l'atur, la malaltia, conflictes personals i dubtes, que amenacen la nostra vida, generant gran ansietat i intranquil·litat. En aquests moments, com els deixebles, creiem que Jesús està dormit, que no es recordar  de nosaltres i això ens irrita encara més. I quan Jesús “desperta” també ens interpel·la amb una pregunta dirigida als nostres cors: on està la vostra fe? Germans i germanes és moment d'examinar-nos a nosaltres mateixos i demanar perdó a Déu per la nostra manca de fe. Mai oblidem, que el nostre Déu mai ens deixa enmig de la tempesta i la foscor, Que el Senyor de la Llum i de la Vida ens ajudi a viure en aquesta esperança. Amén

Germán Lopez-Cortacans
Església Evangèlica de Catalunya