diumenge, 22 de maig de 2016

Solemnitat de la Santíssima Trinitat - 22 de maig de 2016


Romans 5,1-5

Pau amb Déu

Aquest text dóna tant de sí que s'han escrit llibres sencers d'ell!  Però avui voldria compartir només alguns pensaments curts:
"Justificats, doncs, per la fe, tenim pau amb Déu per mitjà de nostre Senyor Jesucrist." (v.1, BEC)  És a dir, per creure en la mort de Jesús en la creu per nosaltres i en la Seva resurrecció i per decidir seguir-li com Senyor nostre som 'justificats' (declarats justos i sants i sense cap culpabilitat) i tenim pau amb Déu.  Som els Seus fills i els Seus amics, i tenim entrada lliure a la Seva presència (Jn. 1,12; 15,15; Heb. 4,16).
Les nostres vides expressen i transmeten aquesta pau amb Déu?
A més, participem en el Seu goig i en la Seva glòria (v.2). Aquesta és la nostra esperança i el nostre dret, el segon fruit de l'Esperit Sant (Gàl. 5,22). No pels nostres mèrits, sinó pels de Jesús.
Es veu el Seu goig en la vida meva?
Inclús en les dificultats i injustícies de la vida, podem experimentar aquesta pau amb Déu que ens porta el Seu goig i la Seva glòria (v.3). Aquest és potser un dels miracles més grans de la vida cristiana i una de les senyals més clars de ser fill d'Ell: quan fins i tot les desil·lusions amb Déu només serveixen per impulsar-nos més a la recerca de la Seva pau i a una nova experiència del Seu amor. 
Hem aprés a aprofitar les tribulacions per conèixer més de la profunditat de la Seva pau?
"...L'amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l'Esperit Sant..." (v.5, Monjos de Montserrat). Déu ens estima!  Aquest és el resum de tot i el sentit de la vida en sí. Per aquest amor ens va enviar a Jesús.  Per aquest amor va patir en la creu.  Per aquest amor ens justifica i restaura com amics Seus.  Per aquest amor ens omple del Seu goig i glòria.  Per aquest amor inclús en la pitjor injustícia de la vida podem sentir i gaudir de la Seva pau.  I per aquest amor ens dona l'Esperit Sant.
Necessitem que l'Esperit ens recordi una vegada més del Seu gran amor?
Pare Celestial, gràcies per la pau que podem gaudir amb Tu per mitjà de Jesús malgrat la nostre pròpia indignitat o el dolor de les nostres circumstàncies.  Gràcies Jesús perquè Tu ho has fet tot per nosaltres en la creu.  Esperit Sant, omple’ns de nou amb el Teu goig i ajuda'ns a sentir el Teu amor.  També nosaltres T'estimem!  Amén.


David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

dissabte, 14 de maig de 2016

Diumenge de Pentecosta - 15 de maig de 2016


«Si m'estimeu, guardareu els meus manaments»
«Qui m'estima farà cas del que jo dic,
el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell»
«el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,
us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre»

Molt sovint, alguns ens han presentat les obligacions de la fe, com la necessitat de complir uns manaments. Jesús, avui ens diu, fer cas del que jo dic, guardar els meus manaments, és la conseqüència lògica d'un fet: estimar-lo a Ell.

Sí, la nostra fe és un gest d'amor, un enamorament de Jesucrist, del Fill de Déu viu, encarnat-mort-ressuscitat, amb qui volem compartir la nostra vida, a qui volem oferir la nostra existència.

Aquest enamorament és agraït, gens interessat, a Aquell que ens ha creat perquè ens estima, i que vol habitar en nosaltres. Fruit d'aquest enamorament és que obrim el nostre cor i el nostre interior a l'Esperit Sant, perquè pugui viure en cadascun de nosaltres, perquè ens pugui revelar allò que el Pare del Cel vol de cadascú de nosaltres, perquè puguem ser imatges vives de Crist enmig del món, al costat especialment dels que més pateixen (els pobres, els immigrants, els marginats, els que pateixen soledat o malaltia, els vells,...).

Sant Pau a la 1a carta als de Corint ens diu: «ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor sinó és per un do de l'Esperit Sant»

Obrim el nostre cor, deixem que l'Esperit davalli damunt nostre, deixem que l'Esperit habiti en nosaltres, confessem-lo, enamorem-nos d'Ell i deixem que ens transformi en imatges vives de Crist.



Mn. Josep Anton Clua, diaca

dilluns, 9 de maig de 2016

L'Ascensió del Senyor - 8 de maig de 2016


(Lc 24, 46-53;  Ac 1, 1-11)

Per a la majoria de cristians, la vida al cel és un desig futur, sovint incert, etapa final d’aquesta vida a la terra que se’ns presenta com a certa, segura i fonamental. I en realitat és tot al contrari: el relat de la nostra vida comença per un breu prefaci aquí a la terra, i sols quan aquest acabi la nostra vida tindrà el seu acompliment al cel.
Així com la naturalesa prepara l’embrió per a la vida en la llum i moldeja el nou ésser com seguint un model, de manera semblant succeeix amb els sants (…) els embrions no arriben mai a conèixer aquesta vida,  mentre que els sants en la vida d’ara tenen una certa claredat de la vida futura. L’explicació és que els embrions no tenen encara la vida present, que després tindrà lloc de manera completa; ni els toca un raig de sol en aquell lloc, ni res els arriba del que sosté aquesta vida. No es així en nosaltres, sinó que la vida futura ha estat com vessada i barrejada amb l’actual. (Nicolas Cabasilas, La vida en Crist)
La nostra pàtria és el cel; aquí a la terra vivim l’exili d’Adam. En Crist, a la Creu, hem estat salvats d’aquest exili; en la seva Resurrecció hem estat alliberats de l’estat que ens lligava a la mort com a força sobirana, i en la seva Ascensió hem retornat al cel, la nostra pàtria.
Crist és la mesura de totes les coses, tant divina com humana. Des de la divina Ascensió, la nostra naturalesa humana ha estat elevada a la dreta de Déu Pare. Com el P. Sophrony assenyala, en la seva Persona divina el Fill i Logos (Verb) de Déu s’està sempre assegut a la dreta del Pare, ja que és consubstancial amb Ell. L’objectiu diví per als éssers humans és visible en la unió de la naturalesa humana a la persona divina de Crist, la segona persona de la Santíssima Trinitat, i en la seva Ascensió a la dreta del Pare. Sant Ireneu de Lió, al segle II, en rebutjar l’heretgia dels gnòstics, descrivia amb precisió el designi diví vers l’home: Si el Logos s’ha fet home és per tal que l’home esdevingui déu. I sant Atanasi el Gran, defensor de l’Ortodòxia al I Concili de Nicea, al segle IV, reafirmava les paraules de sant Ireneu: Déu ha esdevingut home, per tal que nosaltres poguem esdevenir déus.
La Segona persona de la Trinitat, Déu Fill, va baixar fins a nosaltres prenent la nostra naturalesa, fent-se home veritable, i va davallar fins als inferns per alliberar els que hi eren empresonats des d’Adam, trencant per sempre els panys de l’infern. I tot això ho va fer per nosaltres, perquè el veiessim i veiessim en Ell el Pare, i coneguessim quin és el nostre Déu i, creient en Ell, tinguessim la salvació. I amb la mateixa finalitat pujà al cel, perquè el poguessim seguir, en esperit, sense necessitat ja de veure’l segons la carn, sinó fits en Ell els ulls de l’esperit. No el busquem doncs al sepulcre com si fos algú entre els morts, ni a la terra com un mortal. Ens ha mostrat, després de ressuscitar en la seva carn, les marques de la seva passió, s’ha deixat veure i tocar, ha menjat davant nostre per tal de convèncer-nos de que no era una visió o un fantasma, ens ha alenat el seu Esperit Sant, ens ha enviat a predicar la Bona Nova a totes les nacions, i ens ha deixat veure com retornava al cels amb el Pare revestit de la nostra naturalesa, com s’enduia amb Ell la nostra carn, per tal que sabessim que ja gaudim de la pàtria celeste per sempre més.
A la seva obra Veure Déu tal com és, el P. Sofroni escriu el Crist manifesta la perfecció de la imatge divina en l’home i la possibilitat de la seva (nostra) naturalesa d’assimilar la plenitud de la divinització fins al punt que, després de la seva Ascensió posa la nostra naturalesa a la dreta del Pare. Cal notar que l'expressió ‘a la dreta del Pare’ indica ni més ni menys que la igualtat amb el Pare. Per tant, ja al moment de l'Ascensió divina del Crist, la nostra naturalesa humana ha estat deïficada en Ell, i elevada a la dreta de Déu Pare.
Els apòstols van quedar mirant cap al cel. Després de sentir la veu de l’àngel, van anar a Jerusalem i plens de joia eren al temple lloant Déu sense parar. Com ells, contemplem l’Ascensió del Senyor, el seu retorn al si del Pare revestit de la nostra carn, al si del Pare que com a Déu mai havia deixat, tinguem els nostres ulls en les coses de dalt, en els cels, perquè allà on és el nostre tresor està el nostre cor, on ni les arnes ni el rovell corrompen... (cf Mt 6, 19-21).
I Aquell que hem vist pujar, de la mateixa manera el veurem tornar: restem doncs en l’esperança del retorn del Jutge de tota la creació; restem confiats i esperançats, perquè deslliurarà definitivamente de les cadenes de la corrupció l’obra de les seves mans i establirà el seu Reialme, la seva Reialesa, i la creació tornarà a lluir amb el resplendor que li pertoca com a mantell de Déu (salm 104). Confiem i lloem-lo, perquè sabem que Ell romandrà amb nosaltres per tots els segles, present en la pregària, en els sagraments, en la seva Església, el mateix cel obert ja aquí a la terra.

P. Josep



dilluns, 2 de maig de 2016

Diumenge 6 de Pasqua - 1 de maig de 2016


Jn,14. 22-23

L'evangeli d'avui és una part del discurs que Juan situa com les paraules de comiat de Jesús en l'Últim Sopar. Per això, entenem que, en ell, l'evangelista va voler ressaltar el que li semblava fonamental dels ensenyaments de Jesús per els qui, posteriorment, ens convertíssim en seguidors del Mestre. D'alguna manera, Joan ho presenta com les “últimes voluntats” de Jesús, l'herència que desitjava deixar als seus deixebles. Per tant, hem de ser molt sensibles a aquestes paraules que avui Jesús te les diu a tu i me les diu a mi, perquè es quedin gravades en el més profund del nostre ser com el seu llegat més preciós. I, si alguna cosa crida l'atenció en llegir-ho és, potser, les vegades que es repeteixen dos termes: el substantiu “Pare” i el verb “estimar” en diferents formes verbals. Jesús reafirma, una vegada més, als seus amics, la qual cosa és veritablement essencial i fonamental: estimar a Déu i al nostre proïsme. Ens podem dirigir al Pare des de la confiança absoluta tenint la certesa que Ell ens escolta; i que ja no estem sols; la solitud s'ha dissipat, hem estat incorporats a la gran família de la fe. A l'església ja no som estranys, ens reconeixem com a germans i germanes perquè tenim el mateix Pare. Què el Senyor ens ajudi a viure i compartir el missatge de la Bona Noticia.

Germán López-Cortacans

dilluns, 25 d’abril de 2016

Diumenge 5 de Pasqua - 24 d'abril de 2016

                             
AMAOS LOS UNOS A LOS OTROS


Juan 13 :31 a 35


 “Ama y haz lo que quieras. Si callas, callarás con amor;si gritas,gritarás con amor,si corriges,corregirás con amor;si perdonas,perdonarás con amor. Si está dentro de ti la raíz del amor,solamente el bien podrá salir de tal raíz” (San Agustín-Trac.8 in Epist.).
  A la luz de los eventos que ya han transcurrido, Jesús pone en un nuevo cuero,el vino de un nuevo amor: “Un mandamiento nuevo os doy: Que os améis unos a otros; como Yo os he amado, amaros mutuamente (vers.34)”. El precepto de amarse no era algo nuevo (ej.: Levítico 19 :18),pero...amar COMO YO OS HE AMADO...!éso,sí que era nuevo!.
  Nuestro Señor abrió los brazos incluso al que le traicionó o al que le negó. En realidad esta clase de amor era un evento tan ÚNICO que se necesitaba de una nueva palabra para expresarlo. “Eros”,el amor egoísta,no aparece jamás en el Nuevo Testamento. “Philia”,   describía nada mas el amor “amistoso”....
  El desinteresado sacrificio de Jesús,su disposición a darlo todo sin garantía de respuesta por parte del hombre, tenía que ser expresado con un término mas vigoroso. Así la palabra “ÁGAPE” vino a ser usada por la literatura cristiana primitiva para describir esa clase de amor totalmente desinteresado que El Señor nos mostrara. Y... quedó además como ejemplo de la increíble calidad que,a partir de entonces,debe caracterizar las vidas de los verdaderos discípulos.
  Es mediante este tipo de amor-relación (lo dijo el Señor) que los hombres van a “reconocer todos que sois mis discípulos, teniendo (esa forma de) amor los unos para con los otros (vers. 35). Debe haber ese nuevo círculo de relación,ese amor totalmente desinteresado en toda la Iglesia Cristiana allí donde esté. Porque ese amor deriva del nuevo Eje: Jesucristo!!.
  Tertuliano llegó a decir: “ Entonces los paganos se van a ver obligados a reconocer y exclamar maravillados: Mirad...cómo se aman entre ellos!”.
  ¿Comenzamos?......Un abrazo en Cristo.
                      
Lluis Brull




diumenge, 17 d’abril de 2016

Diumenge 4 de Pasqua - 17 d'abril de 2016


Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i el Pare som u (Joan 10, 27-30).
Ser u, aquest és el repte, i és un repte complicat, no és pas senzill això d’unir-se, i solament hem de mirar al nostre voltant per adonar-nos; ser u, ser tu i jo, ell i ella una sola cosa, un sol sentir, un sol cos.
Com? Aquesta és la pregunta, com podem ser u sinó no som iguals. Què ofereix unitat? Mentre llegia aquest passatge no podia evitar recordar l’himne del Barça, i ho sé, no és gaire ortodox, però això de tot el camp és un clam era com una mena d’inspiració, perquè un clam és ser u, un clam és que allò que hi ha de diferents en nosaltres acaba superat per allò que ens uneix, i pensava, per què el cristianisme no pot ser un clam? Per què hi ha massa que ens separa? Però, aleshores, no és important allò que ens uneix?
Jo i el Pare som u, per què? Hi ha moltes respostes teològiques a aquesta pregunta, però hi ha una resposta vivencial que pot ser la nostra inspiració, i és que ser u vol dir compartir una identitat, una que supera les nostres diferències; així com el Camp Nou pot cridar alhora: som un clam, també el cristianisme pot cridar som filles i fills d’un mateix Pare, aquest ha de ser el nostre crit, el crit que, identificant-nos amb el nostre Pare, ens fa ser un clam davant la injustícia, davant la manca de misericòrdia, la corrupció o la falta d’amor que pateix el nostre món.
No és que jo vulgui superar les nostres diferències, aquestes hi són, i no és important, les diferències no ens separen perquè allò que ens uneix és molt més fort: un Pare que ens té a les seves mans, un Pare que ens ha donat al nostre Senyor i salvador que és Jesús, un Pare i un Senyor que és el nostre pastor.
Escoltar Jesús vol dir molt més que sentir les seves paraules, vol dir deixar que aquestes ens transformin, ens canvií, facin en nosaltres una nova creació. Escoltar vol dir deixar-se amarar per el canvi i la novetat de la resurrecció, que farà créixer en nosaltres la imatge del nostre Déu, una imatge que es reflexa en aquella identitat compartida que tu i jo tenim: ser fills del mateix Pare.


Pastora Marta López Ballalta