dimecres, 26 d’agost de 2015

Diumenge 22 de durant l'any - 30 d'agost de 2015


Marcos: 7, 1-8a. 14-15. 21-23

En la biblia existe un término central para comprender teológicamente al hombre: el corazón (Lev en hebreo), cuyo sentido sobrepasa lo fisiológico o poético, ya que se refiere al hombre y su esencia, es decir, a su fuerza y centro vital; recordemos que para la mentalidad hebrea en el hombre no hay separación entre espíritu y cuerpo, es una unidad total.

El pasaje del evangelio que estamos comentando es un episodio que nos presenta San Marcos, en donde hace un esfuerzo por traducir el ambiente oriental al occidental (Roma), sobre todo la posición de Jesús ante las costumbres religiosas Judías, las que consideró un culto vacío porque hacían prevalecer las tradiciones humanas y dejaban atrás el mandamiento de Dios.

Karl Barth dice que el Evangelio de Salvación no necesita buscar ni rehuir la disputa de las religiones o de las ideologías mundiales, pues no es una de tantas verdades, sino que pone en cuestión todas las verdades existentes, porque es la Verdad absoluta, es decir, que el Evangelio de la Resurrección es la fuerza de Dios que deja al descubierto las mentiras del mundo.

En este sentido, el beato Oscar Romero dice que en este pasaje bíblico Jesús revela un triple vacío que descubre a la religión falsa:

a)                  Vacío de interioridad: «No es lo que entra de afuera lo que mancha el corazón si el corazón no lo quiere recibir. Es lo que sale del corazón manchado lo que hace sucio al hombre y al mundo». La interioridad consiste en que Dios no tenga que quejarse: «El corazón está muy lejos de mí». ¡Qué el corazón esté cerca! ¡Cómo ansía el Señor la cercanía de sus hijos! Aunque sea un pecador pero vuelve arrepentido.

b)                 Vació de revelación y de verdad de Dios: «Se cuidan muy bien de lavarse las manos, de no tocar muertos». ¡Tradiciones humanas! Pero por esas tradiciones humanas han descuidado la verdadera revelación de Dios.

c)                  Vacío de obras: Yo les invito a que la lean detenidamente toda esa carta de Santiago, pone dos ejemplos: «visitar a las viudas y a los huérfanos, y conservarse limpio en el mundo». Esto es la verdadera religión. No sólo conservarse limpio sino visitar a viudas y huérfanos. Es una expresión bíblica que quiere decir: ocuparse del necesitado.

Por lo tanto, lo principal de la fe es lo interior, no las apariencias y las tradiciones humanas, Dios mira el corazón de la persona, lugar en donde existe la adoración en espíritu y en verdad. Nuestra vida tiene que estar dirigida por la revelación de Dios, no podemos cerrarnos a su verdadera voluntad manifestada plenamente en Jesucristo, de lo contrario corremos el riesgo de aquellos a los que vino la Palabra pero no la recibieron y se quedaron fuera de la salvación.  Y por supuesto, este fundamento interior nos llevará a realizar las obras que el evangelio de Mateo señala como las que verá el Señor al final de los tiempos: tuve hambre y me diste de comer, tuve sed y me diste de beber…en fin, atender todas esas situaciones de pobreza, sufrimiento y marginación por amor a la presencia misteriosa del Señor en los más pobres y necesitados. 


Mn. Judá García

dissabte, 22 d’agost de 2015

Diumenge 21 de durant l'any - 23 d'agost de 2015


Joan 6,60-69

L’Evangeli de Joan, avui ens planteja la fidelitat al seguiment de Jesús a partir de la interpel·lació que fa als seus amics, quan entre els deixebles n’hi ha que l’abandonen, perquè la proposta de Jesús els hi resulta feixuga. Fixeu-vos-hi bé com aquest fet també succeeix avui en la nostra societat.
La qüestió que planteja Jesús quan se sent qüestionat per alguns seguidors és senzilla i molt clara:
- També vosaltres voleu marxar?
Així ho va dir a la gent que l’acompanyavavint segles enrere i Jesús segueix fent-nos aquesta pregunta a tots i totes els que el seguim. A cadascú de les nostres comunitats cristiana, ens diu:
- També vosaltres voleu marxar?
La nostra societat d’arrels cristianes s’està descristianitzant. Això és evident. Mantenir el culte a les nostres esglésies, tant en el cas de catòlics, ortodoxes, com reformistes, requereix una gran cura pastoral i motivació. És que no sabem transmetre el missatge de Jesús, guaridor i alliberador, als nostres entorns i a les nostres comunitats? No serà que potser no donem prou testimoni per tal de fer creïble la Bona notícia de Jesús que proclamem?
Sempre em sorprèn quan, -amb dolor i amb incertesa-, uns pares cristians practicants, m’expliquen com els seus fills, han anat abandonant la pràctica religiosa, diluint la seva fe.
També em sorprenen aquestes persones que es revesteixen de sinceritat i expliquen que creuen a la seva manera i que així ja s’entenen amb Déu.
Igualment em sorprèn quan persones que han anat fent un procés de creixement en la fe, sigui infants, joves o adults, diuen que ho deixen perquè a l’escola, a la feina o entre els amics, els hi fan mofa per la seva fe. Podem dir que, avui, en la nostra societat, manifestar-se cristià significa ser qüestionat i criticat, cosa que posa a la persona a la porta de l’abandonament, per tal de no sentir-se assetjat.
Aprofitem la pedagogia que l’evangelista Joan ens ofereix en aquest fragment en qüestió. Aleshores, fa vint segles, i ara també, molt deixebles abandonen a Jesús i fem sonar ben fort dins nostre la seva pregunta:
- També vosaltres voleu marxar?
L’evangelista posa un gran èmfasi en la resposta ferma de Pere:
- Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. Nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.
Entre la radicalitat de Pere i de qualsevol cristià practicant fermament convençut i l’abandonament, hi ha la indecisió. Els indecisos. Els que no saben que decidir i viuen sense posar la seva confiança en Déu, -amb totes les conseqüències-. I nosaltres volem ser d’aquests?
Amable lector, et convido a viure la força de l’amor de Déu, fent-ne una autèntica vivència, expressat a ell amb sinceritat i correspon als fets de la vida amb tota confiança, perquè Ell té “paraules de vida eterna”, cosa que vol dir que té la clau de la vida. Entra en el seu misteri i viu la meravella del seu AMOR.
Déu ens concedeix conèixer a Jesús i Jesús és el Déu plenament humanitzat. Per això el gran camí que ens permet conèixer a Déu, -obrint-nos al seu misteri-, és Jesús de Natzaret. Som-hi!


Mn Josep-Maria Gómez del Perugia, diaca.

diumenge, 16 d’agost de 2015

Diumenge 20 de durant l'any - 16 d'agost de 2015


             COMER  MI   CUERPO  (Jn 6, 51-58)

  Para los judíos este texto (y algunos parecidos) permitió el pensar en los primeros cristianos como “caníbales”. Mira que “tener que comerse la carne de su Maestro…”.

  Y encima Jesús, aún se lo complica más, al hablarles de “beber, también, su sangre”. Además el Antiguo Testamento dejaba bien clara la prohibición del beber sangre (Levítico 7:26 y 27).

  Jesucristo les estaba personificando algo que ellos no iban a entender, porque habían de discernirlo espiritualmente.

  Os voy a relatar un excelente resumen de la idea:

  “El manjar y la bebida eucarísticos, físicamente son pan y vino; pero espiritualmente son la carne y la sangre del Hijo del Hombre; verdadera comida y verdadera bebida, porque efectúan la sagrada unión del Hijo de Dios con quienes en Él creen, comunicando así la vida eterna y garantizando la inmortalidad (aunque muchos no quieran creerla). A través de esa simbología, la unión entre el Padre y el Hijo se extiende, y llega, también a los creyentes. Como el Padre imparte vida al Hijo, así el Hijo la imparte a quienes de Él se “alimentan”. De esa manera les va a conceder la Inmortalidad”. (Edwyn Hoskyns).

  Y, por encima de todo, nosotros veamos, y sepamos, con meridiana claridad que, para los creyentes, el “alimentarse”, no podemos (ni debemos) limitarlo solamente a los símbolos; sino referenciarlo a conocer la Palabra de Dios, y…!al Dios de la Palabra!.

  Bendiciones.

Lluis Brull

Església Evangèlica

diumenge, 9 d’agost de 2015

Diumenge 19 de durant l'any - 9 d'agost de 2015


1R 19,4-8; Salm 33; Ef 4,30-5,2; Jo 6,41-51.

Deler de Déu, deler de l’Amor, al cor.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor; feliç l'home que s'hi refugia (Sl). L’experiència de Déu també és un espai humà, una possibilitat humana a l’abast, que ens és d’autenticitat personal.

Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare; viviu estimant, com el Crist ens estimà. Jesús és el fill que acull el do de la vida del Pare. Déu és Amor. Jesús va descobrir, i aprendre, a ser fill i a estimar. També nosaltres som fills i rebem el ser del Pare.
... ell s'entregà per nosaltres, oferint-se a Déu com una víctima d'olor agradable (Ef). Estimar és morir, donar la vida..., per donar vida.

«Aquest, no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, i ara diu que ha baixat del cel?». Déu ens arriba per la història, encarnat: el contemplem en la vida que ens parla d’ell i en la vida de Jesús. Ningú no pot venir a mi si no l'atreu el Pare que m'ha enviat. És l’amor que cerquem, l’Amor que ens ha estimat primer. Tots els qui han sentit l'ensenyament del Pare i l'han après vénen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. En la recerca de Déu ens trobem Jesús, que ens revela el Déu Amor, que és Donació. Us ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna (Jo). L’amor, l’Amor, no passa, és més fort que la mort.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

I els qui vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia (Jo). Jesús ressuscita lo millor de nosaltres.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

He demanat al Senyor que em guiés; ell m'ha escoltat, res no m'espanta. En el desig sincer de Déu surt ell mateix a l’encontre (ni que es faci esperar); ens atreu amb el deler, mai acomplert del tot, de vida, d’autenticitat, de veritat, de pau... Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum (Sl). L’experiència del Déu-Amor és llum, que ens fa veure la realitat des de l’amor, com una revelació, que tot ho omple, present en tot, de qui tots en participem.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

«Aixeca't i menja, que tens molt de camí a fer.» Ell s'aixecà, menjà i begué, i amb la força d'aquell aliment caminà quaranta dies i quaranta nits, fins que arribà a l'Horeb, la muntanya de Déu (1R). Quin aliment en el camí vers Déu? És un itinerari interior el que fem, de fills, existencial, que ens porta a l’encontre amb ell. És Déu mateix que es fa aliment perquè continuem el camí de la seva recerca i el pressentim. És ell qui envia el seu àngel, les seves mediacions que ens parlen, persones i circumstàncies, que ens susciten el deler, les vivències per les que ens va atraient. Tots tenim que fer la nostra Pasqua d’alliberament, la nostra ascensió interior. El camí personal interior i la missió s’entrellacen. Experiència de Déu que allibera de situacions de mort i alimenta esperances, i fa més gran l’horitzó de la mirada.

Jo sóc el pa que dóna la vida..., el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món» (Jo). Jesús, la seva vida, les seves paraules, la seva mort i resurrecció ens són pa de vida, eterna; alimenten les fams de l’ànima, de vida.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Lluny de vosaltres tot malhumor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist (Ef). Déu és Amor, el seu amor torna a fer-se sentir en el perdó; el seu és un amor incondicional.

Sempre l’amor ens salva, salva el món.

Mn. Miquel Garcia Bailach





diumenge, 2 d’agost de 2015

Diumenge 18 de durant l'any - 2 d'agost de 2015


  Jn 6, 24-35
En aquest relat l'evangelista Joan ens situa a Cafarnaüm l'endemà de la multiplicació dels pans i els peixos. La gent meravellada segueix Jesús, han menjat fins a saciar-se. En un primer moment el reconeixen com a mestre "rabí, quan has arribat?".
Però Jesús els posa davant la seva realitat (vosaltres no em seguiu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats). Jesús els fa una recomanació, afanyar-se per l'aliment que dura i dóna vida eterna. Aquest aliment el donarà el Fill de l'home (el Messies), "perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell". Els actes que el Fill de l'home (el Messies, Jesús) realitza mostren que la seva missió esta garantida pel mateix Déu.
Encara així sorgeixen els dubtes "com hem d'actuar per a fer les obres de Déu"). La resposta és clara i senzilla: tingueu fe "cregueu en aquell que Ell ha enviat".
Aleshores demanen a Jesús un senyal per creuer en ell, posant com a exemple el mannà, el pa del cel que els israelites menjaren al desert durant l'èxode. Jesús és clar i contundent "us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al  món".
Davant aquesta afirmació els interlocutors demanen a Jesús d'aquest pa. I, aleshores Jesús s'autopresenta com aquest pa de vida "qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set" (enllacant amb l'anterior episodi de la samaritana Jn 4, 1-29).
En aquest fragment trobo que hi ha dos punts molt importants:
·         La resposta a la pregunta que fan a Jesús com hem d'actuar per a fer les obres de Déu? ... cregueu en aquell que Ell ha enviat.
·         La petició posada en boca del interlocutors de Jesús. Senyor; dóna'ns sempre d'aquest pa.
Jo resumiria aquests dos punts en creure en Jesús i freqüentar l'Eucaristia. Reunint-nos al voltant de la taula de l'altar per a expressar i celebrar amb els germans la nostra fe i compartir el pa de vida que ens ha estat donat.

MªAngustias Rodríguez

diumenge, 26 de juliol de 2015

Diumenge 17 de durant l'any - 26 de juliol de 2015


Jn 6, 1-15

Estem encara, dins dels capítols de l’Evangeli de Joan, on se’ns parla dels senyals prodigiosos i diàlegs (1, 19-12,50). Jesús, el Fill de Déu, guareix  a Jerusalem un home a la piscina de Betzata. L’enfrontament amb els jueus, els dirigents, es va aferrissant perquè “afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu”. Ell, però, afirma, que és el Pare que testimonia al seu favor, per les obres “que el Pare m’ha donat i que vol que jo dugui a terme”.

Joan, ens parla seguidament, com Jesús el segueix una gran gentada, atreta per aquests senyals i veiem com es preocupa pel seu benestar integral (material i espiritual): “On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?” Era una pregunta feta a Felip amb tota la intenció. Sabien els deixebles, a hores d’ara, la seva identitat? “Ni amb dos-cents denaris no n’hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú”.

I Jesús, Misericòrdia del Pare, “guareix” la fam de tota aquell gent. Però, és un signe, un senyal prodigiós que vol anar al cor i no a l’estomac. Perquè Ell es revela com l’aliment messiànic, capaç de saciar la fam de salvació de tota la humanitat. “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres...” ens diu el pròleg de l’evangeli de Joan.

En els versets, no veiem cap reacció dels deixebles. I la reacció de la gentada, no té res a veure amb el profund contingut d’aquest signe. Simplement veuen en ell, un llibertador polític que els ve a alliberar de l’opressió romana. És per això que la voluntat primordial és fer-lo rei. Jesús fuig de pressa quan s’assabenta de la seva intenció: “Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya”.

El “lloc” de Jesús, el Fill, és amb el Pare. Vol que nosaltres, també estiguem amb Ell, que siguem redimits per la sang de l’Anyell, “el qui treu el pecat del món!”. Descobrir en Jesús, el Redentor del món. El veritable Pa del cel.



Xavier Artigas