diumenge, 7 de febrer de 2016

Diumenge 5 de durant l'any - 7 de febrer de 2016

(Aquest diumenge el comentarista ha considerat adient reflexionar aquest text bíblic)

L’home religiós – L’home convertit


Llibre de Job 7, 1 - 7

L'home, a la terra, ¿no treballa de valent? ¿No viu els seus dies sota el jou? Es deleix per l'ombra igual que un esclau, espera el seu sou com un jornaler.
També a mi m'ha tocat de passar el temps  inútilment; la paga que rebo són les nits en blanc. Me'n vaig al llit i ja em ve la pregunta: Quan em llevaré?
La nit és llarga, el neguit m'omple fins que neix l'albada.
La meva carn, plena de cucs és una crosta terrosa, la pell se'm clivella i supura.
Els meus dies passen volant, més ràpids que la llançadora, i no em queda gens de fil; se m'acaba l'esperança. Recorda, Déu meu, que la meva vida és un buf, i els meus ulls no esperen de veure mai més el bé.


Job, l'home pietós, complidor de les ordenances i requisits de la religió vertadera, era un bon observador de la naturalesa humana, i de si mateix. Tot i ser ric, immensament ric, de sobte esdevingué pobre de solemnitat. La gran hisenda destruïda i tots els seus fills i les  filles morts...

Job havia rebut amb una conformitat −digna de ser imitada pels creients− per totes les contrarietats que li havien caigut al damunt. Ni tan sols la dona compartia la seva resignació, ans al contrari, ja que el titllava de beneit, i li deia: "Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu i mor d'una vegada!" [...] "I, enmig de tot això, Job no va pecar amb cap paraula."

Però, tot i ser un escrupolós practicant d'allò que la Llei de Déu exigeix, de no haver pecat "en cap paraula", de complir els prescrits sacrificis expiatoris amb animals sense màcula per tal d'agradar Déu, un dia se n'adona que no és un home segons el cor de Déu. En definitiva, no coneixia Déu! Ja que covava un cor ressentit i desafiant per tot el que havia patit.  (Vegeu cap. 13, v. 15)

La fe genuïna no li arriba fins el dia que creu de debò en el Déu únic i veritable: el dia de la seva conversió. Vull transcriure allò que diu al final del relat del llibre (cap. 42, 2-5), a fi que entenguem què significa la transformació d'una persona només religiosa en una que és autènticament creient: "Reconec que tu ho pots tot,  i que res no és massa alt per a tu. Tu has dit: ¿Qui és aquest que diu paraules sense coneixement? - És cert! He parlat en la ignorància de coses grans que no puc copsar. Has dit encara: Escolta'm, doncs, i et parlaré; jo et preguntaré i tu em respondràs. Jo només et coneixia d'oïda, però ara t'he vist amb els meus ulls. Per això, ara em retracto, penedit sobre la pols i la cendra."
                                                                                        


Manel Alonso Figueres

diumenge, 31 de gener de 2016

Diumenge 4 de durant l'any - 31 de gener de 2016


   “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu”, llegia Jesús a la sinagoga diumenge passat. Els textos bíblics d’aquest diumenge ens parlen de la crida que Déu fa als seus missatgers. No neixem profetes sinó que és Déu que ens escull, No hem de treballar « pel » Senyor, sinó fer la feina « del » Senyor que no es limita a un sol poble, sinó a totes les nacions. Aquesta primera lectura ens fa veure que la nostra missió és de ser portaveu de Déu, dir les seves paraules, sense por.
   En la segona lectura, Pau s’enfronta a un clima hostil sobre els diferents carismes: n’hi ha molts però cal que siguin animats per l’Esperit d’amor. Ens invita a seguir aquest camí tan fratern.
   L’Evangeli ens revela Al que se’ns presenta com a enviat de Déu: L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha  ungit”. Jesus vol donar a entendre que és el Messies. El Déu veritable és de tots i en tots. No podem sentir-nos en comunió amb Ell  si no acceptem el seu projecte d’amor universal. Jesús vol portar-nos a sortir dels nostres campanars, les nostre fronteres. Ens crida tots a ser deixebles seus i missioners. La veritable Església de Jesucrist ha de ser oberta al món sencer.

Maïté Cabié - Vedruna
Antena GERFEC Espanya


   .

diumenge, 24 de gener de 2016

Diumenge 3 de durant l'any - 24 de gener de 2016


Lc 1, 1-4 i 4, 14-21

Cristians batejats, hem estat instruïts en la doctrina. La lectura de l’Evangeli ens posa davant de la tradició transmesa per aquells que en foren testimoni de vista dels fets de l’acompliment de la promesa de Déu, els servidors de la Paraula. El Dia del Senyor, el Diumenge, ens apleguem per escoltar la Paraula i celebrar l’Eucaristia, l’acompliment de la Promesa de la Nova Aliança (1 Co 11, 23 i ss).
Captius, cecs i pobres, necessitats de llibertat, de llum i de riquesa, així era el poble d’Israel. La seva esperança era el Mesies que havia de venir. Isaïes i altres profetes ho havien anunciat. Tota la Llei s’ordenava cap a l’Any de Gràcia del Senyor, l’any cinquantè després de l’entrada a la Terra Promesa, l’any que serviria de referència per comptar el nou temps, en què tot seria perdonat, remès, tornat al seu lloc (Lev 25). Així es va estructurar el calendari, l’espera, la pregària del poble d’Israel.
Imaginem-nos ara els cecs com a unes persones que viuen en un món que, per la seva ceguesa, només en coneixen una petita part, la més immediata, i de manera confusa. Imaginem a més que dins els seus caps està teixit un món de fantasies que, quan volen conèixer alguna cosa, es posen per davant i falsegen la percepció i ho fan amb una aparença de convicció que les fa passar per la realitat. Imaginem aquests cecs també captius, persones que, tot i ser conscients de la seva capacitat de raonar i de decidir, no tenen llibertat perquè els seus actes estan sempre sotmesos a impulsos pràcticament ineludibles i molt sovint imperceptibles, que apareixen i funcionen sense cap control. Imaginem-los també pobres, que adoleixen del que més necessiten, que, quan per un moment poden adonar-se de les fantasies que dibuixen la seva visió, dels impulsos que les mouen i de la falsedat del seu coneixement, aleshores senten un neguit, una sensació de mancança indefinida, una sed de quelcom important, que no encerten a saber ben bé com satisfer. Aquesta és la realitat caiguda, on hem vingut a parar totes les persones humanes des del moment del nostre naixement, el nostre món, la naturalesa humana contaminada pel pecat, abocada a la corrupció i la mort: pobres, cecs i captius.
Després de la Nativitat i la Teofania, els evangelistes narren les temptacions de Jesús al desert. A continuació, i és ara mateix, comença la seva vida pública, la seva manifestació al món. S’inicia el nou temps, i la crida del Senyor és el temps s’ha acomplert, convertiu-vos, perquè la Reialesa de Déu és a prop. Sant Lluc ho explica a través d’aquest relat del Senyor a la sinagoga de Natzaret, on comenta el pasatge del Llibre d’Isaïas que parla de l’acompliment de la Promesa, de l’Any de Gràcia del Senyor. I les paraules de Jesús, el Mestre, que les comenta: Avui s’ha acomplert l’Escriptura que heu escoltat. Avui, aquí i ara, cada avui i cada ara en què celebrem l’Eucaristia, en memòria seva, comença un nou temps, una nova realitat. Però –i aquí està el que sorprengué i escandalitzà i no acceptà el poble d’Israel- no ho fa abolint l’aquí i ara quotidià, sinó revelant-se en el seu mateix interior: “Avui s’ha acomplert”, l’avui en què el poble es reunia per escoltar el comentari de l’Escriptura, l’avui dins el temps. El nostre avui de cada dia. I en aquella experiència entra, irromp, es manifesta l’eternitat, la divinitat: Jesús Crist, el fill de Josep, és l’Ungit, el Crist, el Fill de Déu. Amb el Déu-home entra en el temps tota la divinitat, Déu Trinitat, l’Esperit del Senyor és damunt meu perquè m’ha ungit.
Però, esperem nosaltres l’Any de Gràcia del Senyor? ¿Anem a l’aplec del poble per esperar la seva vinguda? ¿Tenim els ulls fixos en Ell? ¿Reconeixem en el Crist Jesús la irrupció de la divinitat en el nostre món? ¿Reconeixem en Ell el Salvador, l’únic capaç de redimir la nostra captivitat, donar llum als nostres ulls, treure’ns de la mendicitat? Escoltar l’Evangeli és voler la salvació perquè el misteri de la salvació es per als qui el volen i no pas per als que hi són forçats (St Màxim el Confessor)

P. Josep



dijous, 14 de gener de 2016

Diumenge 2 de durant l'any - 17 de gener de 2016


Joan 2,1-11

Podem Confiar en Ell!

La situació és de molta vergonya: una festa de noces on s’ha acabat el vi!
 María, mare de Jesús, ho té molt clar i s’ho diu a Ell, “Se’ls ha acabat el vi.” (v.3).  Però, sembla que la situació el pren per sorpresa, i respon, desconcertat, “Però, dona, per què et fiques en les meves coses?” (v.4)

Malgrat aquesta primera reacció, María coneix el Seu cor i té una confiança plena en Ell, en la Seva bondat per voler ajudar i en la Seva capacitat per poder ajudar.  Simplement els mana als servents, “Feu el que Ell us digui,” (v.5), i s’en va, confiada en que Ell proveirà allò que es necessita.

I, Jesús fa el miracle.  La festa torna a tenir vi – vi dels millors i amb una quantitat totalment exagerada (aprox. 600 litres) – i els nuvis tornen a estar feliços i relaxats i amb ganes de celebrar el seu dia!

Demaneu, i us donaran; busqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran,” diu Jesús més endavant.

Tenim nosaltres aquesta confiança en Ell?  Que Ell realment és bo i poderós per ajudar-nos?  Inclús quan es tracta d’alguna cosa tan ‘material’ i petit com el vi?  Podem deixar que María ens transmeti una mica de la seva confiança mitjançant aquest text?

Senyor Jesús, gràcies per ser tan bondadós amb nosaltres i per ser el poderós sobre totes les coses, fins i tot sobre la mateixa mort!
Esperit Sant, omple’ns de una confiança plena en l’amor del nostre Pare del Cel, i recorda’ns durant tot el dia que Ell sempre està disposat a ajudar-nos en totes les coses que ens preocupin, siguin grans o petites.  Amén.



David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

dimarts, 5 de gener de 2016

Baptisme del Senyor - 10 de gener de 2016


Lc 3,15-16.21-22

Joan Baptista és el centre d'atenció; el poble espera que les coses canviïn, des d'una situació difícil, d'injustícia; el Messies esperat pot ser la solució; ¿serà Juan el Messies?

El Baptista no busca el seu propi prestigi. Només desitja que la voluntat de Déu es faci present. Ho realment important és el pla de Déu per al moment que li ha tocat viure, el seu designi per a la humanitat.

A Jesús, per la seva banda, tampoc li importa la fama. S'acosta al baptisme de Joan com un més. A partir d'aquest gest senzill, Déu es manifesta, ens mostra l'autèntic rostre de Jesús: l'Esperit Sant baixa sobre ell, i el Pare ho reconeix públicament, «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.»

Hem de reconèixer en Jesús la resposta a les nostres aspiracions més profundes, personals i comunitàries; la revelació de que les preguntes, les esperances ... de l'ésser humà tenen resposta. Però això només és possible si renunciem a l'egocentrisme, a buscar exclusivament el propi bé, el plaer, la comoditat ... Sí que és possible l'esperança; el mal i la injustícia no tenen l'última paraula. La meva col·laboració és necessària, imprescindible en el pla de Déu.


Javier Velasco-Arias

Professor de Bíblia al ISCREB

dissabte, 2 de gener de 2016

Diumenge segon després de Nadal - 3 de gener de 2016


Jn 1,1-18

Joan comença parlant d’un principi, però no ja d’un principi en el temps,sinó d’un principi etern, perquè es tracta de la Paraula de Déu, del Verb que ja existia desde tota l’eternitat, abans de tot començament, al principi, ja que la Paraula era Déu. Aquesta Paraula eterna, per la qual ha vingut a l’existència tot el que ha estat creat.

Els qui han rebut la pau poden anunciar-la als pobles, Joan era una de les muntanyes, havia rebut la pau i contempla la divinitat de la Paraula. Portem al front la senyal de la Creu, aquesta senyal es la humilitat. Els Mags van conèixer la senyal per mitja d’una estrella, que proclamava la vinguda del Senyor. La Paraula es va fer carn en Jesús, va venir i va realitzar la seva missió i desprès se’n tornà cap al cel. Jesús es la Paraula de Déu, tot el que diu i fa es comunicació i ens revela al Pare.

En el principi era la Paraula, Déu creà el cel i la terra. Déu ho ha creat tot per mitja de la seva Paraula, tot va començar a existir, totes les criatures son expressió de la Paraula de Déu, viva i present en totes les coses, les tenebres intentaren apagar-la però no hi poden. Joan Baptista era la llum, va venir per donar testimoni de la llum. La Paraula de Déu entra en la persona i fa que sigui acollida per Déu com a fill. Es el poder de la gràcia de Déu. La tenda on Déu fa la seva estada amb nosaltres es Jesús.

Aquesta és la veritat i la vida feta carn, estima, sana, perdona, viu, sofreix com un home entre els homes, tots poden veure’l, escotar-lo, tots poden creure en ell, veure la llum, veure de l’aigua viva, menjar el pa de l’Eucaristia, participar de la seva plenitud de gràcia i de veritat. Acollir la Paraula de Déu es acollir a Crist, Jesús ha vingut a acampar entre nosaltres, es la presència de Déu enmig del seu poble, aquesta presència s’ha fet real i viva amb la vida de l’home. “En altre temps éreu tenebres, però ara sou llum en el Senyor, comporteu-vos com a fills de la llum”. (Ef 5, 8)



F.Josep Mª Cabanyes i Vilar Ocist