Entrades

Diumenge 1 d'Advent - 29 de novembre de 2020

 Is 63,16b-17.19b; 64,2b-7 Sl 79,2ac.3bc.15-19  R/. 79,4 1Cor 1,3-9 Sl 84,8 Mc 13,33-37 Invitació a l’esperança. Quasi tots els cristians celebrem el temps d’advent, un període de preparació de les vingudes del Senyor, així, en plural. En el cas de l’Església catòlica de ritu romà és un període de quatre setmanes, però la quarta només del diumenge fins a la vigília de Nadal. Durant tot el període es respira un ambient d’esperança joiosa. Contemplarem en primer lloc la vinguda definitiva, a la fi del temps, primer diumenge. Després la vinguda històrica des del punt de vista del Crist adult, segon i tercer diumenge, i del Crist infant, del 17 al 24 de desembre. I, sempre subjacent, la vinguda o presència contínua en la història: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi dels món” (Mt 28,20). Aquest primer diumenge en la litúrgia romana, en l’evangeli, contemplem la vinguda definitiva de Jesús.  Necessitem la presència de Déu en les nostres vides. Necessitem la seva vingud

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

  La paràbola del judici, amb el que acaba el petit apocalipsi de Mateu, és un text que, més enllà de les seves imatges, ens proposa fer un salt per preguntar-nos: quina és l’essència de la nostra vida? I és que aquesta paràbola no parla ni del fer ni del no fer, no parla d’anar al cel o al infern,sinó que el relat ens demana: atureu-vos i mireu qui sou, i ara digueu-ho: qui sou en el vostre interior? Hi ha moltes interpretacions d’aquesta paràbola, hi ha moltes crides a treballar i fer, fins i tot, hi ha amenaces d’infern i qui veu un cel de recompensa, però, en realitat, la paràbola parla d’una cosa molt més profunda, que no està o es fa, sinó que és: l’amor. I és que, el fonament de la paràbola no són les seves imatges, sinó una pregunta: Quan Senyor? La nostra vida és un temps que corre entre pensaments, opinions, decisions i accions, i allò que som amara tot això, ho impregna i ens fa moure en un sentit o en un altre; la pregunta sobre el quan? és reflex d’aquest viure en

Diumenge 33 de durant l'any - 15 de novembre de 2020

  Mt 25, 114-30 Vivim en un món que ha construït la idea de què la vida pertany a cada persona, i “en nom de la llibertat individual” proclama que cadascú pot fer amb la seva vida el que trobi millor, dintre del respecte als drets dels altres. Si prenem com a fonament aquesta idea de la vida i la llibertat, poc profit en traurem de l’Evangeli. En la paràbola dels talents, el Senyor ensenya amb un exemple clar la concepció evangèlica i cristiana de la vida i de la llibertat. Entenem tot d’una que el senyor que confia els seus béns és el mateix Déu, i que els servents som nosaltres. I, què ens dona el Senyor sinó la vida, l’existència, amb tot el que aquesta paraula pot significar i abastar? Aquests són els ‘talents’ que ens ha confiat. L’existència, la vida, pels cristians no s’acaba en la biologia, ni tan sol en la psicologia; tot desenvolupament biològic, psicològic, moral, emocional i intel·lectual no són més que les capes visibles del do de Déu. Si llegim les Escriptures, apre

Diumenge 32 de durant l'any - 8 de novembre

¡Maranatha !, el Senyor ve . 1 Tessalonicencs 4: 13-18 ¡Maranatha !, el Senyor ve, era una salutació que es feien els germans cristians a l'antiguitat. Avui dia algunes congregacions continuen usant-la d'aquesta manera. L'Apòstol Pau al final de la Primera epístola als corintis adverteix: "Qui no estimi a el Senyor Jesucrist, sigui anatema [maleït]. ¡Maranatha! [El Senyor ve] " (1 Corintis, 16: 22). El terme en sí de "Maranatha" ha donat peu a diferents interpretacions. En el context en què és utilitzat per Pau, per exemple, es pot entendre com un avís pels infidels o com una afirmació de l'esperança en el retorn de Crist. Aquest segon sentit té molts arguments al seu favor. A la Bíblia abunden passatges que fan referència a la imminent tornada de Jesús a la Terra. Per exemple a 1 Tessalonicencs 4: 13-18. L'Apòstol Pau escriu aquesta carta als Tessalonicencs per consolar-los i enfortir la seva fe i esperança en Jesucrist. En aquest passatge s&#

TOTS SANTS - 1 de Novembre de 2020

Mt 5, 1-12 Un dels textos de l’Evangeli que reflecteix més vivament la tensió que suposa la fe per un creient és el de les Benaurances: fan referència al present i a la vegada al futur, formant una contraposició aparent entre una promesa ja complerta i la mateixa promesa encara pendent de complir[1]. L’esperança cristiana es veu desafiada per les contrarietats del món present, concretades per Jesús de forma tan vívida que les paraules del Sermó de la Muntanya interpel·len el lector contemporani d’una forma directament comprensible pel marc conceptual actual. L’al·lusió a realitats materials i a conceptes d’ús habitual en el llenguatge polític poden induir una lectura simplista del Sermó. No es tracta d’un missatge polític, una comprensió del text en aquests termes desemboca en una visió reduccionista i, per tant, desencertada de les paraules de Jesús, susceptible de ser projectada al conjunt del seu missatge i, per tant, de la seva figura. Més aviat, altres passatges de l’Escriptura en

Diumenge 30 de durant l'any - 25 d'octubre de 2020

  Gna. Griselda Cos Monja de Sant Pere de les Puel·les     EL MANAMENT MÉS GRAN A la pregunta que el fariseu féu a Jesús sobre quin era el manament més gran, Jesús no dubtà a dir que era l’amor a Déu i al proïsme. El fragment del llibre de l’Èxode que avui hem llegit ha descrit aquest manament amb unes afirmacions concretes. Deia: “no maltractis ni oprimeixis, no exigeixis interessos als pobres, torna el mantell abans no es pongui el sol,...” L’Aliança entre Israel i Déu se centrava en el culte, sí, però sobretot en la justícia social. Jesús respon al fariseu amb la referència més nuclear del credo de l’israelita. Li diu: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu... és l’únic... Estima el Senyor, el teu Déu amb tot el cor.” És també el que es pregunta avui als padrins en el baptisme d’un infant: “Ja sabeu que us comprometeu a educar-los en la fe, perquè compleixin el manament d’estimar Déu i el proïsme com Crist ens va ensenyar? ” Estimar és l’experiència essencial del n

Diumenge 29 de durant l'any - 18 d'octubre de 2020

  Is 45,1.4-6; Salm 95, 1 i 3. 4-5. 7-8. 9-10a i c. 1 Te 1,1-5b. Mt 22,15-21.   La pregunta, que varen formular a Jesús: ¿és permès o no de pagar tribut al Cèsar? , era una pregunta que avui anomenaríem enverinada. Una resposta negativa podia ser interpretada com contraria a Roma, amb qui els sacerdots del temple havien pactat l’impost; però una contestació favorable era posar-se en contra dels molts jueus, especialment els zelotes, que consideraven que pagar el tribut al Cèsar era un acte d’idolatria, ja que tan sols Déu podia ser considerat rei d’Israel com proclama el Salm 95: El Senyor és el Déu sobirà, rei de reis per damunt de tots els déus [...] Ell és el nostre Déu . Jesús, digui el que digui, podrà ser acusat davant els romans, en un cas, o davant els jueus nacionalistes, en l’altre.   És una pregunta sobre qüestions temporals, té a veure amb el poder polític i els impostos; però la resposta de Jesús canvia el focus d’atenció i situa la qüestió en un pla més elevat