Diumenge 16 de durant l'any - 23 de juliol de 2017

Mt 13,24-43.

Moltes vegades voldríem evidències directes i fefaents de la presència de Déu, per tal de sortir dels nostres dubtes. Recordeu aquella escena on Jesús es dirigeix a Tomàs i li diu: “Benaurats els que creuran sense haver vist”. Pensem-hi, perquè malgrat la seva descreença, Tomàs va poder veure i estar amb Jesús, personalment, després de la seva resurrecció. I per això va creure! Però nosaltres som dels benaurats, perquè seguim, amb fidelitat, la nostra fe en Déu, malgrat alguns dubtes i pedres d’ensopec que, en ocasions, ens la poden fer trontollar. Aquest problema ja el tenien els homes i les dones d’aquells paratges de Palestina per on Jesús predicava. Davant d’això, Jesús va començar a predicar amb paràboles i els hi ensenyava a orientar-se cap a la contemplació en el coneixement de Déu i de tot allò que Ell ens vol donar a conèixer.

No es tracte dons de conèixer a Déu per uns fets immediats, a la carta, sinó de saber-ne captar els seus “signes extraordinaris”, a través de les coses més senzilles que es van succeint en tot moment i a voltes ni els hi donem importància. Tant és així que, en aquest mateix moment, a tot el mon i a tot l’univers i, en cadascú de nosaltres, estan succeint coses meravelloses, que constitueixen l’esclat i l’essència de la vida. I, aquestes coses, molts cops les ignorem, perquè n’hi pensem i tenim l’atenció orientada en altres aspectes mundans. Amigues i amics, si la nostra vida transcorre sense contemplació no sabrem pas reconèixer-hi els misteris de Déu, -més pregons-, que fan que la vida sigui vida i que actuen vora nosaltres i en nosaltres.

Jesús vol que reconeixem a Déu en la força del seu amor i que això ho sapiguem trobar, -ben a prop-, tant en el nostre interior, com en les persones i en la natura que ens envolta: en les nostres comunitats cristianes i cercles familiars i socials, en el nostre poble, país, en el món i en l’univers.

Per això, per tal de donar-nos a conèixer el Regne de Déu, Jesús, posa l’exemple de la llavor de mostassa, remarcant-ne qué és la més petita de totes les llavors, -el seu diàmetre és mil·limètric-, però d’aquesta petita llavor n’esdevindrà un magnífic arbust, tan gran que acull a tots els ocells per tal d’aixoplugar-s’hi en les seves branques.

El Regne de Déu no es fonamenta pas en grandeses, ni en l’orgull, ni en el ser més que ningú, sinó en la humilitat i en la vida amorosa, com en el cas de la petita llavor de mostassa. Per tal d’unir la nostra vida amb la de Jesús, no necessitem grandeses físiques, sinó grandesa de cor, com la de l’arbust que acull en les seves branques, a tots els ocells. A tots, sense excloure’n a cap.

Portant aquesta actitud en les nostres comunitats cristianes, no podem instal·lar-nos en una Església basada en les riqueses, el poder i el domini social, perquè no anirem a cap lloc, estaríem separant-nos de Jesús i no tindrem cap progrés espiritual.

Les nostres comunitats cristianes i les nostres actituds personals, com a seguidors de Jesús, que volem fer realitat el Regne de Déu, ja en aquest món, s’han d’amarar cada dia més de senzillesa, de pregària, d’amor i d’esperit de servei, lluny de presumir ni d’èxits ni de poder, ni de reconeixements. Necessitem en la nostra conversió constant, encarnats en la vida de cada dia, sortint dels nostres caus, units i compromesos amb els que més pateixen, tot hi reconeixent i gaudint, -des de la contemplació-, com Déu actua en tot moment fent que la vida rutlli, donant-nos tot allò que per la seva providència ens aporta, de maneres tan variades i com ens emplena del seu amor.

Que nosaltres no ens hi aturem i que Ell faci més que nosaltres.

  

                            Mn Josep Maria Gómez Del Perugia, diaca

Diumenge 15 de durant l'any - 16 de juliol de 2017

                        PARÁBOLA DE LAS DISTINTAS TIERRAS

                                      ( Mateo 13 : 1 a 23 )

Es la conocida “parábola del sembrador”.

Y nos habla de sólo un sembrador y una sola semilla; lo que son diferentes son las distintas tierras que reciben la semilla. Por éso he preferido cambiar el nombre.

-Los caminos de Israel no conocían el asfalto; así que los muy transitados quedaban con su tierra muy endurecida por el paso del mucho personal. La semilla que pudiese caer en ellos quedaba en la superficie hasta que los inacabables pájaros daban buena cuenta de ella. Y, espiritualizando la cuestión,(como el mismo texto explica), es la Palabra que queda fuera ante la incapacidad para recibirla.

-Los pedregales, aún permitiendo una cierta fructificación, tampoco daban paso a un feliz arraigo. La escasez de tierra y el exceso de sol, hacían todo lo demás. Es la Palabra que produce un cierto interés, pero que en poco tiempo lleva a la indiferencia  

e incluso al rechazo.

-Los espinos son los zarzales. Las zarzas crecen solas y hasta sin necesidad de riego. Pero cualquier semilla, allí caída, está condenada al ahogo. En el símil espiritual de la parábola, son aquéllos que, en una auténtica lucha interna, son vencidos finalmente por las ambiciones y las ansiedades del mundo (recordemos que su príncipe es muy fuerte).

-Finalmente llega la buena tierra. De hecho, allí es donde el agricultor quiere concentrar todo su trabajo, porque ésa tierra es la única que va a recompensar al campesino de su labor. La Palabra de Dios, cuando es bien oída y comprendida, es cuando produce Frutos de Vida.

 Es curioso el ver como Jesucristo explicaba las grandes verdades de Su Reino con sencillos ejemplos de la vida cotidiana que le tocó vivir, y así todos comprendieran.  Grandes realidades contadas recurriendo a escenas de “a diario”.

         Y, para terminar, me estoy preguntando, ¿cómo sería yo capaz de contar a otros esa

         realidad espiritual, utilizando cosas de nuestro vivir hoy, en el siglo XXI ?. Difïcil...

         Un abrazo en Cristo. 

                                                 Luis Brull    

Diumenge 14 de durant l'any - 9 de juliol de 2017

  Mt 11,25-30

«Ningú no coneix el Pare, fora del Fill» diu l’evangeli d’avui. Però ¿què vol dir conèixer algú?

Les lectures parlen del que vol dir conèixer Déu, conèixer Déu és el cor de la vida cristiana.

Jesús sent el Fill, coneix el Pare i sap el que el Pare vol. L’experiència de Déu com a Pare ajuda a Jesús a entendre d’una nova manera les coses de Déu. L’ajuda a reconèixer la ideologia dominant que havia en aquell moment en el poble i això li porta a donar un nou criteri de com s’estava vivint.

Jesús invita a tots els que estan cansats a un descans i s’adreça principalment als senzills i no els savis i entesos, aquests últims no aconseguien entendre el seu ensenyament.Invita tothom que pateix sota el pes de la vida a trobar en Ell el repòs. Aquesta invitació revela un aspecte important de la tendresa i l’acolliment que dóna consol i revitalitza les persones i les fa sentir bé.

Jesús ens revela una gran passió pel Pare i pel poble humiliat, que no té res a veure amb el que els doctors de la llei ensenyaven i imposaven al poble.

Tal com ens recorda sant Ignasi trobem Déu en l’encontre amb els altres i en un món que és bo. Si entrem en el dinamisme de la vida de Déu –com Pare, Fill i Esperit- una vida en la que el Pare i el Fill viuen en una intimitat tan profunda que és reveladora i l’Esperit ens invita a entrar en la seva abraçada. D’aquesta manera quan busquem la intimitat amb Déu i fem les coses –oració, tenir cura dels pobres, vida en comunitat, trobar-nos cara a cara realment amb l’altre– l’ésser humà a l’igual que el Jesús plenament humà coneixia Déu, és quan comencem a coneix-se’l.

En la vida d’avui dia ens trobem que s’estan posant totes les dades, detalls de la nostres vides en Facebook, xarxes socials... i sense saber qui són els nostres «amics».

Aquest text ens ha d’ajudar a pensar i actuar en el que hem de fer realment per conèixer de cor. Per poder arribar a conèixer Déu és necessari fer molta oració tal com trobem en els texts evangèlics de com pregava contínuament Jesús.

Llic. M. Pilar Lozano

Diumenge 13 de durant l'any - 2 de juliol de 2017

2 Re 4,8-11.14-16a; Salm 88; Rm 6,3-4.8-11; Mt 10,37-42.

L’Amor ja present en tot..., perquè tot està necessitat d’amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l'hauran perduda, la retrobaran. Res de tot el que vivim per damunt de l’Amor; és el primer manament: “... que estimaràs sobre totes les coses”; creador i referent permanent per a tot, i per a tots; el seu Regne és la condició de la vida, que la fa possible i sense ell de vida no en hi ha... ... i tothom qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa» (Mt). Són els petits gestos que podrien semblar insignificants i que ja són importants, els petits detalls de l’amor i la caritat que van teixint el dia a dia de la vida i que la fan més humana; qualsevol trosset d’amor dóna vida.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

«Mira, no té fills, i el seu marit ja és gran.» Eliseu li va dir: «Crida-la.» ... Eliseu li digué: «L'any que ve, per aquest temps, amanyagaràs un fill» (2Re). Malgrat tots els condicionants que fan estèril la nostra vida Déu encara torna  com un nou horitzó de més vida, obre noves expectatives... El Déu-Amor és voluntat creadora de vida sempre.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Quan ell morí, morí al pecat una vegada per sempre, però ara que viu, viu per a Déu. Igualment vosaltres, penseu que sou morts pel que fa al pecat, però viviu per a Déu en Jesucrist (Rm). Nova dinàmica de la vida, la de l’amor, per viure-la des de l’amor: ... no la vida sense estimar!

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

... tots els qui hem estat batejats en Jesucrist, hem estat submergits en la seva mort. Pel baptisme hem estat sepultats amb ell en la mort, perquè, tal com Crist, gràcies al poder admirable del Pare, va ser ressuscitat d'entre els morts, també nosaltres emprenguem una nova vida. I si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. I sabem que Crist, un cop ressuscitat d'entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap poder sobre ell (Rm). El pas pel mal que no volem pot ser un gest d’amor incondicional i, per això, de resurrecció. Morir amb Crist per ressuscitar amb ell: és l’estil dels amics de Jesús; morir per estimar. Estimar és ressuscitar. Moguts per l’Amor anem a l’amor. Aquest és el pas que cal fer: a l’amor, a l’Amor. Vèncer les resistències a l’amor als qui cal estimar; és el repte de l’amor. Si estimem vivim, “... sabem que hem passat de la mort a la vida per què estimem els germans...” (1Jo 3,14).  No és l’amor que patim..., és l’amor que assumim!

Estimar la vida, que vol dir estimar tot el que la vida ens ofereix per viure-la intensament.

Mn. Miquel García Bailach

Diumenge 12 de durant l'any - 25 de juny de 2017

Mt 10, 26-33

Si situem aquest fragment en el seu context, el capítol 10 de l’Evangeli de sant Mateu, destaquem que en primer lloc el Crist enviïels seus deixebles a guarir les ovelles esgarriades de la casa d’Israel(Mt 10, 6),remarcant que la seva predicació sigui a Judea, no als pagansnials samaritans...Ja vindrà el temps, després de la seva glorificació, i per la força de l’Esperit Sant, en quèseran enviats a totes les nacions. En aquest context és on el Senyor els adverteix dels perills d’aquesta primera predicació, com ovelles enmig de llops! (Mt 10, 16).Conscients dels perills, el fragment que comentem els exhorta a no caure en la por, la por que Jesús sap que els voldrà sotmetre quan el confessin.

És com si l’Evangeli ens advertís que la confessió ha de ser primer i principalment a casa nostre, davant la nostra pròpia consciencia.En nom del respecte, de valors humanistes o d’un cert laïcisme, ¿no és cert que els cristians avui mostrem certa por a proclamar la divinitat de Jesús, i la tenim no tant davant dels no cristians, dels agnòstics o dels ateus, sinó davant dels nostres pròpies germans, i fins i tot davant de les nostres pròpies consciències, i busquem elaborar doctrines i teologies acceptables?Sovint adaptem la paraula de de l’Evangeli a les nostres idees, o a pensaments elaborats des de premisses intel·lectuals, raonables, científiques, o a la sensibilitat o als sentiments nostres o dels qui ens volem adreçar. Quan fem això, ¿no deixem de confessaren Ellper confessar en nosaltres?Fixem-nos bé que en Mateu 10, 32 –així com en el fragment paral·lel de Lluc (Lc 12, 8)– el verb grec que traduïm per confessar o proclamar (omologueo) està usat d’una manera particular, seguit del complement en mi, no com a molts altres passatges en què es parla de proclamar alguna cosa, ja sigui o la nostra fe o els propis pecats o debilitats. Molts comentaristes han senyalat aquí un matís important, notable. Es tracta d’un acord, d’una coincidència entre els nostres pensaments i el del Crist, en fer nostres les paraules del Crist, en deixar que visqui Ell en nosaltres, com deia sant Pau (Gal, 2, 20). 

És preocupant la tendència avui de molts cristians de proclamar un Crist a mida del món, amb una predicació pensada perquè el món l’accepti, com si un cop acceptada sota una figura molt humana, molt d’acord amb les bones intencions i els ideals de bondat, pau, etc. del món, després el Senyor ja s’ocuparà d’obrir els cors per manifestar-se en la seva divinitat, en la plenitud de la seva glòria. Oblidem que el Crist no pretengué passar per un home bo fins el moment de la seva glorificació: Des del començament de la seva vida pública; primer al Jordà, després al desert al mateix diable, després als homes en les noces de Canà i en cridar els primers deixebles, no amagà la seva qualitat de Messies i de Fill de  Déu! En alguns cas recomanà no proclamar-ho encara als quatre vents, ho va dira cau d’orella (Mt 10, 27); ara mana als seus apòstols predicar-hodels terrats estant (Mt 10, 27).

La forta envestida del món contra el Crist avui es deixa sentir amb força i sense fingiment. En el món d’avui, molts cristians ens podem trobar en una situació semblant a ovelles sense pastors... (Mt 9, 36). I la collita es abundosa però els treballadors son pocs(Mt 9, 37). Avui els cristians hem de ser molt conscients de la nostra tasca. No podem deixar-nos vèncer pel món que ens pinta moltes tantes coses atractives però que en definitiva no porten més que a allunyar-nos de la Vida en Déu, a substituir-la per bens efímers que no nodreixen l’ànima.Estimar el proïsme fins a donar la vida per la seva salvació a exemple del Crist mateix, col·laborant amb la seva tasca (2 Cor 6, 1), no es acceptar i aplaudir tots els seus actes fets amb “bona intenció”. Hem passat de condemnar i enviar als inferns tot aquell que jutjàvem pecador segons una llista de manaments entesos a la nostra pròpia mesura, a admetre i aplaudir qualsevol que sembli que s’apropa al cristianisme amb bona intenció. Ser massa confessional està mal vist, és preferible parlar bé de qualsevol tradició o creença que porti el nom d’espiritual. Defensar opinions fonamentades en la fe, sobre fets quotidians o pràctiques socials es qualifica d’atemptat contra la llibertat, quan no de fonamentalisme. El radicalisme de la tolerància es permès, el radicalisme de l’Amor cristià es sospitós davant del món. I caiem fàcilment en la temptació, i cobrim d’expressions “acceptables” però que falsegen el veritable testimoniatge que el nostre cor més íntim voldria viure.

És necessari que primer confessem en Crist davant la nostra consciència, abans de fer-ho en les nostres pròpies comunitats, en les nostres parròquies, entre els nostres germans en la fe. Enfortir la confessió de la fe a casa nostre donarà testimoni davant del món. Quines pors sentim quan ens plantegem confessar Crist? Tenim por de que se’ns acabin les petites i efímeres coses amb què es contenta el nostre cos: la bona fama, l’amistat dels que ens fan la vida més fàcil, perdre les nostres elaboracions mentals que ens donen seguretat en aquesta vida. I és que cal escoltar l’advertència del Senyor: No temeu els qui poden matar el cos, que tanmateix tornarà a la pols, tingueu-ne més aviat del qui pot perdre ànima i cos a la gehenna, al judici que ens pot lliurar a una vertadera mort eterna, negats pel Crist per haver-lo negat, per no tenir el nostre cor en acord amb Ell, per no tenir viva la seva paraula en nosaltres. (Mt 7, 23; 25, 12).

El primer que ens toca és dir en veu alta, als terrats de les cases, l’Evangeli tal  com el Crist ens l’ha transmès: No podem renunciar al do que ens féu el dia que, pel nostre bateig, vàrem morir i ressuscitar en Ell. Som “crists” des del nostre bateig i la nostra unció, reconciliats amb Déu som col·laboradors de Déu (2Cor 5, 1 - 6, 1). Llavors entendrem la resta del capítol 10:No podem estimar més el pare o la mare el germà o la germana queDéu. Només fem-nos portadors del Crist, confessant en Ell, som capaços de fer que els altres esdevinguin també “crists”.

P. Josep

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist - 18 de juny de 2017

El Cos i la Sang de Crist és el sagrament admirable que ens ha deixat el Senyor. Memorial de la seva Passió. Presència fidel enmig nostre per a donar-nos Vida. És en l’Eucaristia que Jesucrist va voler perpetuar el misteri de la seva creu, fins a la fi dels segles. I així esdevingué Sacerdot per a poder portar a Déu tota la humanitat. És Ell, alhora, sacerdot i víctima pura, única i definitiva, que ha establert l’Aliança nova i eterna entre Déu i la humanitat redimida, mitjançant el sacrifici perfecte d’acció de gràcies.

“Això és el meu cos, ofert per vosaltres”, ens diu. El mateix cos que en l’Encarnació va voler assumir en les entranyes de Maria la naturalesa humana, ara se’ns ofereix per a satisfer la nostra fam i set de plenitud i de felicitat. Meravellós intercanvi entre Déu i l’home: el seu Fill fet aliment per a tota la humanitat, perquè tota la humanitat pogués participar de la vida divina. Ell, que va voler fer-se home, se’ns dóna en aliment perquè puguem esdevenir veritables fills de Déu, perquè el seu Cos sigui el nostre cos i la seva Sang, la nostra sang.

L’Eucaristia és el do celestial que ens ha de fer possible caminar per aquest món vers Déu, perquè com diu la 1a. lectura (Dt 8,2-3.14b-16a): “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.

En la festa del Corpus Christi, l’Església reviu el misteri del Dijous Sant a la llum de la Resurrecció. El do de l’Eucaristia, misteri d’intimitat, instituïda al Cenacle, es realitza en plenitud: Jesús dóna realment el seu Cos i la seva Sang. En creuar el llindar de la seva mort, Jesús mateix es converteix en Pa viu, en vertader mannà.

Per això, diu Jesús a l’evangeli (Jo 6,51-58): “Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món. (...) Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. El Fill de Déu, havent-se fet carn, es converteix en pa, i així esdevé aliment per al seu poble, per a nosaltres, que estem en camí en aquest món, vers la terra promesa del cel.

En alimentar-nos del Pa eucarístic experimentem la comunió dels germans en Crist. Sant Pau ens recorda això a la 2a. lectura (1Co 10,16-17): “el calze de la benedicció que nosaltres beneïm, no és potser comunió amb la sang de Crist? El pa que nosaltres partim, no és potser comunió amb el cos de Crist?”. Tots nosaltres formem un sol cos, germans: el Cos de Crist. Cadascun de nosaltres està unit amb Jesús i tots estem units, per Ell, els uns amb els altres.

El qui rep el Senyor, per la fe, en l’Eucaristia, participarà plenament de la glòria i la resurrecció del Crist. Perquè Ell és el nostre aliment de vida eterna.

Dóna’ns el teu cor compassiu, Senyor! Que aquesta eucaristia encengui el nostre cor i ens fem ofrena de comunió per als nostres germans!

Mn. Ricard Casadesús Castro