dissabte, 25 de maig de 2019

Diumenge 6 de durant l'any - 26 de maig de 2019



Evangeli de Joan 17.20-26  Oració sacerdotal. 

Aquesta oració és especialment solemne. En els versets previs Jesús intercedeix per si mateix i pels seus deixebles. En aquests últims versets, Jesús demana a Déu per tots aquells que creuran en Ell. Aquesta ha estat nomenada la seva "oració sacerdotal". Jesús vol que estiguem amb Ell eternament, contemplant la seva glòria i gaudint de l'Amor del Pare. L'objectiu d'aquest prec és la unitat, la comunió amb el Pare i amb en Fill perquè per mitjà d'aquesta unió aquells que no accepten a Déu com el seu Senyor i salvador puguin creure en Ell. Déu ha establert el temps de la gràcia per escoltar l'evangeli i arribar a ser salvats. Aquest temps és avui i ara.
“Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi. Tal com ha estat dit: Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu el cors com en el temps de la rebel·lió”
 (Hebreus. 3: 14-15).
Jesús ens ha fet partícips de la glòria que el Pare li havia donat a Ell, perquè ara tinguem la presència activa de Déu en nosaltres i ser instruments de salvació a tothom. L'Església és el cos de Crist i Ell és el cap, separats d'Ell no podem fer res. Tots estem units per un mateix esperit, l'esperit de Crist: esperit de saviesa, intel·ligència, coneixement, poder i Amor.
"En Coneixem que estem en ell i ell en nosaltres, en que ens ha donat del seu Esperit" (1Joan 4:13).
Déu ha donat a conèixer el seu Amor mitjançant el lliurament del seu fill a la creu pels nostres pecats.
"En això es va mostrar l'amor de Déu envers nosaltres: en que Déu va enviar el seu Fill únic al món perquè visquem per ell" (1 Joan 4: 9).
Si acceptem aquest coneixement amb fe, penediment i amor, serem un amb Ell, ja que Déu és amor.
"El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor" (1Joan 4: 8).
Si ens estimem, l'Amor de Déu està en nosaltres, som un amb Ell i hem estat perfeccionats en l'Amor. Per això ja no hi ha por a la mort ja que ressuscitarem com Jesucrist va ressuscitar i està a la dreta de Pare per nosaltres. Que el Senyor ens ajudi a fer visible a Déu per mitjà del seu Amor en nosaltres, com Jesucrist ho va fer en la terra. Que així sigui.


Ismael Llaudis Reyes.
Pastor de l'Església Evangèlica en Sant Feliu de Llobregat.

dissabte, 18 de maig de 2019

Diumenge 5 de Pasqua - 19 de maig de 2019



EL MANAMENT NOU: la cura de l’altre

La novetat del Nou Testament és la Sagrada Persona de Jesús en qui el Pare ens ha mostrat, de manera insuperable, el seu amor. Així també, doncs, l’amor ha de ser la identitat suprema dels seus fills.
En ple context pasqual Jesús promulga l’estatut fundacional de la nova comunitat humana: Estimar com Ell ens ha estimat. Per això la Creu és el signe del cristià. I, com Lluís Duch, m’agrada afirmar també que “l’imprescriptible cristià és, certament, la cura de l’altre”. En endavant el distintiu del deixeble de Jesús haurà de ser, no ho oblidem, fins i tot estimar els enemics.
Estimar ha de ser l’afany de fer del nostre jo un do pels altres; a més,  aquest amor és l’únic que fa possible establir amb Déu la relació filial que Ell espera de nosaltres.
El llibre del Levític dient: “Estima el teu proïsme com a tu mateix” feia de nosaltres la norma. Jesús, però, que és qui realitzà el projecte diví d’una nova comunitat humana, ens donà el manament nou dient: “Tal com jo us he estimat estimeu-vos també vosaltres”.
Amb aquest manament no estableix només la mesura de l’amor sinó que en fa el seu fonament, i la dimensió mística, íntima i profunda entre el qui estima i el qui és estimat. Quin goig llegir en el bell poema de la creació de l’home, quan Déu diu: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres” Gn 1,26.
VIDA PASQUAL: Sí, vida en l’Esperit, vida en Crist i vida en l’Amor.
El fragment de l’Evangeli d’avui ens repta amb força amb el manament nou d’estimar-nos els uns als altres com Crist ens ha estimat. És qüestió de fer, doncs, plens de reverència, l’experiència de com en Crist som estimats.
Es diu que la no-violència de l’amor és totpoderosa. El nostre Poble sabrà estimar com Déu l’estima?

Per la germana Griselda Cos
             del Monestir de Sant Pere de les Puel·les


diumenge, 12 de maig de 2019

Diumenge 4 de Pasqua - 12 de maig de 2019



Ac 13,14.43-52; Salm 99; Ap 7,9.14b-17; Jo 10,27-30.


Déu té molts noms i adjectius de vida, també el de pastor, Bon Pastor.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Els convertits de nou vivien feliços, plens d'alegria i de l'Esperit Sant (Ac). No és una imatge bucòlica de les relacions humanes. És el compromís de la fraternitat, no sense dificultats, dels qui viuen l’Esperit de Jesús.

«Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen. Jesús es fa bon pastor que cerca de donar vida al pobre, al malalt, al pecador..., estima cercant el bé i la dignitat de cada persona; per això la seva veu és significativa. Jo els dono la vida eterna... Jesús va a l’essencial, a allò que fa possible la vida i  el reconeixements de la dignitat humana; el seu és un amor fet de fets. ... no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. El compromís decidit de Jesús per les persones. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare. És l’amor de Déu pels seus fills, cada un; el més important és cada persona. Jo i el Pare som u» (Jo). El Déu-Pare és el sentir de Jesús, un sentir ontològic, afectiu i operatiu.

Sigui santificat el vostre nom.

Aclameu el Senyor arreu de la terra, doneu culte al Senyor amb cants de festa, entreu davant d'ell amb crits d'alegria. Reconeixeu que el Senyor és Déu, que és el nostre creador i que som seus,som el seu poble i el ramat que ell pastura. Que n'és de bo el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per segles i segles (Sl). Festa, alegria que neixen de l’amor sentit, viscut, de la vida rebuda dels qui ens han estimat primer, de Qui ens ha estimat abans.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«… ara ens adreçarem als qui no són jueus. Així ens ho té ordenat el Senyor: “T'he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins als límits de la terra”» (Ac). Ara la vida digna i l’alliberament integral són per a tots els homes i dones, la voluntat creadora i salvadora de Déu es revela universal, com sempre, un Regne sense fronteres de ciutadans iguals, germans i fills.

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans... (Ap). És la resurrecció per a tots... És la vida viscuda des de l’amor, des de l’Amor; un amor compromès i crucificat també, de tantes persones d’arreu del món i de la història. I per a tots vol dir “per a tots”, perquè l’amor és l’essència constitutiva de qualsevol ésser humà; resurrecció, amor-Amor, sinònims de la veritat última de la vida de cada persona.

El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.

«El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència, mai més no passaran fam, mai més no passaran set, ni estaran exposats al sol ni a la calor, perquè l'Anyell que està en el tron els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l'aigua de la vida...» (Ap). Jesús mort i ressuscitat ara és font de vida, capaç de saciar totes les fams del cor humà, amb les seves paraules, els seus gestos i tota la seva vida. També de vida eterna.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

«... Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.» (Ap). Si Déu és consol vol dir que és remei; sempre ho és l’amor. L’amor, l’Amor, salva el món, sempre.

Caminem vers l’amor, l’Amor, ... anem ressuscitant.


Mn. Miquel García Bailach

dijous, 2 de maig de 2019

Diumenge 3 de Pasqua - 5 de maig de 2019

Fets 5,27b-32.40b-41. Jn 21,1-19

El temps de Pasqua és un temps destinat a ser joiós i esperançador. Per algunes persones poden ser moments difícils de trobar joia i esperança per les dificultats de tot tipus que puguin estar passant.
Els deixebles no tenen por d’anunciar la Bona Nova que Jesús els hi havia ensenyat, val la pena arriscar-se per Ell. Encara que el caps del poble els hi havien prohibit parlar de Jesús, ells no poden guardar silenci de l’experiència que han fet i necessiten compartir-la. Nosaltres continuem sent els testimonis en aquest món.
 Les trobades amb Jesús ressuscitat, tant en les lectures passades com la d’avui, provoca confusió. Els i les deixebles de Jesús encara s’estan recuperant de tot el que han viscut en la passió i, a més, tenen por de ser perseguits i la majoria havien fugit aterrats. Les notícies que estan rebent és que l’Amic, el Mestre ha ressuscitat i no estan segurs que vol dir exactament això, però se senten enfortits per l’experiència de què Jesús que havia mort en la creu, ara està viu.
El personatge principal de l’evangeli d’avui és Pere, ja que Divendres Sant, va negar tres vegades Jesús. Si Jesús ha regressat ¿en quina situació està ara Pere? Aquesta pregunta també ens la podem adreçar a nivell personal.
El text ens diu que se’n va a pescar i la resta s’uneix a ell, passen la nit sense obtenir res. Segurament aquest sentiment d’intentar o esperar un temps llarg sense resultats ens resulta familiar.
Jesús apareix a la riba del llac, no es reconegut pels seus. Ell els digué que tiressin la xarxa a la dreta de la barca i trobarien peix. Es troben que passen de no tenir res a l’abundància. És una nova manera de veure i viure la vida.
Pere no reconeix Jesús fins que el deixeble estimat li diu: «És el Senyor!», però és el primer en saltar de la barca i anar ràpidament cap a l’encontre amb Jesús. Pere es presenta audaç, alegre i està obert a la invitació de Jesús, un dinar d’amor com havien fet tantes vegades.
Després Jesús es dirigeix a Pere. És un moment dolorós per a Pere, ja que li fa la mateixa pregunta tres vegades. Segur que Pere recorda les tres negacions que va fer. I, també que a cap de nosaltres ens agrada que ens recordin els nostres fracassos. Però Jesús no el vol avergonyir, sinó que el convida a una nova vida en un lloc concret, l’allibera donant-li l’encàrrec que tingui cura de les seves ovelles.
La Bona Nova que rebem no és d’una forma passiva, ni ens hem de quedar passius, sinó que ens crida a l’acció.


Ma Pilar Lozano

dissabte, 27 d’abril de 2019

Diumenge 2 de Pasqua - 28 d'abril de 2019



Jn 20,24-31

Hoy el evangelio nos comunica un mensaje lleno de paz y serenidad, ya que nos hace respirar un aire fresco de la noche de Pascua.

Los apóstoles acababan de vivir con tristeza, unos acontecimientos referentes a su maestro: el encarcelamiento, el juicio ante Poncio Pilatos, la condena a muerte colgándolo en una cruz como un  malhechor y su sepultura. Todas las perspectivas de la instauración del nuevo reino de paz y justicia predicado por Jesús, se habían desvanecido y por tanto todo había sido un fracaso.

La tarde del día siguiente, los apóstoles estaban reunidos con las puertas cerradas por temor a los judíos. De pronto Jesús resucitado se presenta en medio de ellos y les dice: “Paz a vosotros” luego para demostrarles que es Él mismo, les enseña las manos y el costado y les dice: Paz a vosotros, como el Padre me ha enviado, así también os envío para que continúe mi obra de salvación

Pero Tomás no estaba con el grupo  y cuando regresa lo primero que le dicen es: Hemos visto al Señor” la reacción de Tomás, es la misma que tendríamos nosotros, si nos hubieran comunicado lo mismo.  Tomás estuvo presente en el proceso de Jesús, En cambio su reacción es de incredulidad, si no veo en sus manos las señales de los clavos y no pongo mi mano en la llaga del costado, no lo  creo.

Al cabo de ocho días, estando Tomás con el grupo, se aparece otra vez Jesús y les dice “Paz a vosotros y dirigiéndose a Tomás le dice: Trae tu dedo, aquí tienes mis manos, trae tu mano i métela en mi costado, y no seas incrédulo, sino creyente. Tomás lleno de asombro, confusión y vergüenza, le dice a Jesús “Señor Mío y Dios Mío” y Jesús le responde ¿Por qué has visto, has creído? Y añade. Dichosos los que crean sin haber visto.

Ciertamente que en la actitud de Tomás, nos podemos ver reflejados muchos de nosotros, quién no ha pasado por momentos de dudas de fe a lo largo de la propia vida, indecisiones, oscuridades. Es difícil pasar de lo natural a lo sobrenatural y de la duda a la fe, pero a pesar de todo, si nos dejamos llevar por los sentimientos más profundos, llega el momento que por mas oscuridad que nos envuelva, las palabras de Jesús a Tomás, nos iluminan y nos ayudan a superar nuestras debilidades y poner nuestra confianza en la verdad trascendente que no se contradice con la razón y que nos abre un nuevo horizonte para vivir con fe y confianza la promesa de Jesús a los apóstoles, que los que crean sin haber visto, serán felices y tendrán vida eterna.


Mn. Manel Abadías, DP



dissabte, 20 d’abril de 2019

Diumenge de Pasqua - Resurrecció del Senyor - 21 d'abril de 2019



No és fàcil estar obert a Jesús. No es dóna per descomptat acceptar la vida del Ressuscitat i la seva presència entre nosaltres.

A l’evangeli d’avui ens trobem amb Maria Magdalena, la que es trobava al costat de Maria al peu de la creu (Jn 19,25). Un cop passat dissabte, quan encara era de nit s’acostà al sepulcre, veié que la pedra havia estat treta i avisà Pere, pensant que algú havia robat el cos de Jesús (Jn 20,1-2). Però l’evangeli contínua (i de manera conscient o inconscient, en el moment de la predicació hi pensem): de tornada al sepulcre es queda plorant, veu Jesús, però no el reconeix; s’adona que és Ell només quan la crida pel seu nom. El Ressuscitat li encarrega anunciar als deixebles la seva tornada al Pare (Jn 20,11-18). Aquesta és la seva glòria. Per això, la tradició de l’Església l’ha anomenat a l’Orient "isapóstolos" (igual que un apòstol) i a Occident "apostola apostolorum" (apòstol d’apòstols).

Aquest moment s’enquadra amb els altres relats d’aparició o les cristofanies pasquals que ens ofereixen els evangelis: Mt 28,9-10 (dones al retorn del sepulcre); Lc 24,13-35 (deixebles d’Emmaús); Jn 20,24-29 (dubtes i confessió de Tomàs). En elles tot allò essencial és comú i concorde (Jesús viu, manifestació com a trobada, identitat i diferència amb el seu anterior forma d’existència), mentre que a allò accidental (llocs, hores, paraules) existeixen clares diferències. Tal variació dins de la unitat és la millor garantia de veracitat.

Els que han rebut les aparicions-autorrevelacions de Jesús no han intentat demostrar-les ni han intentat reviure-les després sinó només testimoniar-les, reconstruint tot l’anterior a la llum del Ressuscitat, iniciant una història nova i posant-la seu servei. S’obren a aquest futur nou i viuen per a ell; perquè van quedar il·luminats per aquella experiència, no presos d’ella. Jesús es va identificar davant seu i ells al seu torn van quedar identificats des d’Ell, transformats per Ell i enviats a parlar d’Ell. Hi ha un desbordament de si mateixos cap a la realitat percebuda i cap a la missió rebuda amb tal realisme i veritat que els hauria semblat insensata la pregunta sobre si el que estava darrere van ser al·lucinacions, visions o simples somnis. La veritat de la seva vida posterior va acreditar l’experiència que estava en la gènesi de l’anunci.

La resurrecció deixa de ser un escàndol per als apòstols i un fet exterior de la història passada, per convertir-se en principi diví de sentit, transformador també de la vida dels apòstols. Al testimoni extern dels testimonis de les aparicions va haver de acompanyar una paraula i poder interiors, amb els quals Déu il·luminava el cor dels oients per poder conèixer i estimar, anunciar i interpretar el Ressuscitat. Quelcom que encarà succeeix aquí i ara. No perdem l’esperança.

Anna Moya, o.v.