dissabte, 20 d’agost de 2016

Diumenge 21 de durant l'any - 21 d'agost de 2016


(Lc 13, 22-30)

Senyor, ¿són pocs els qui se salven? Sobre què, exactament, aquest personatge de l’Evangeli li pregunta al Senyor? A què es refereix això de la salvació? De què necessito ser salvat? Plantejar-me seriosament aquesta pregunta em porta a descobrir la superficilitat del meu cristianisme...
Podria passar hores parlant de la porta estreta, dels altres passatges evangèlics en què apareix aquesta metáfora, del seu sentit més moral referent al comportament personal, del que té a veure amb la responsabilitat envers els altres, envers al proïsme, envers Déu i l’amor que Ell ens dóna gratuitament i la necessitat de la nostra resposta, o d’un sentit més místic, més profund potser, espiritual, de la dificultat d’entrar dins el propi cor, de l’adquisició de la pregària interior, de l’adquisició de l’Esperit Ssant, i citar Sant Serafí de Sarov, i les paràboles de les verges nècies i les verges prudents, i del convidat expulsat del banquet de les noces per no dur el vestit adient. Podria fer un discurs sobre qui acompleix els manaments del Senyor d’una manera formal, freda, exterior, que segueix el Crist només amb els llavis i no amb les obres ni amb el cor, de l’egocentrisme que disfressa tan sovint una moral que busca la satisfacció personal, ara i aquí o en el més enllà, o una autojustificació per apaivagar els remordiments que la consciència de tant en tant presenta. Podria tractar sobre el naixement al cel, el traspàs a l’altra vida, de la necessitat de preparar-se a fi de no romandre esclavitzat pels desigs d’aquest món governat pels deigs materials i preparar l’ànima per elevar-se als cels. Podria escriure pàgines sobre els primers i els darrers, sobre com la victòria del Crist és la victòria a través de la feblesa, de la humiliació de la derrota, el triomf de la Creu... Podria parlar molt fins i tot del Regne dels Cels! de què no es tracta d’un lloc, de cap dimensió, sinó d’un estat del nostre ésser, que no cal esperar-lo a partir de la mort física, sinó que la Tradició dels Pares afirma que podem participar ja en aquest món de les energies, de la gràcia increada divina, perquè precisament el Crist morí a la Creu per nosaltres... i per la nostra salvació!
De quina salvació estem parlant? De quina malaltia, situació dolenta, condemna, perill, risc... tenim por? Per a què, concretament i amb exactitud, necessitem que el Crist ens salvi? Crec que si fes tots aquells discursos i no pogués respondre aquesta pregunta, el Senyor, en el moment que tanqui la porta i senti la meva queixa em dirà, no sé d’on ets! Aparta’t de mi, tu qui obres el mal!

P. Josep



diumenge, 14 d’agost de 2016

Assumpció de la Mare de Déu - 15 d'agost de 2016


Lluc,1.39-56

L'àngel va anunciar a Maria els misteris, li va dir; ¡Alegrat tu que tens el favor de Déu! El Senyor és amb tu. Per això Maria va acceptar l’encàrrec de ser Mare del Salvador i va dir, “Soc l’esclava del Senyor” i contenta de complir aquest desig de Déu, es posar a fer un camí llarg, per anar a visitar la seva cosina; hem d’aprendre de la seva humilitat, la més jove va a veure a la més gran, la superior va veure a la inferior, Maria a Elisabet, Crist a Joan. Al moment d’escoltar Elisabet la salutació de Maria, el nen saltà d’entusiasme dins de les seves entranyes, i va ser plena de l’Esperit Sant; Elisabet és la primera d’escoltar la veu, però Joan és el primer de percebre la gràcia, l’ha escoltada veig l’efecte del misteri, Ella ha percebut l’arribada de Maria, Joan la del Senyor, elles proclamen la gràcia, elles profetitzen baix la inspiració dels seus fills.; El fill ha saltat de goig i una vegada ple de l’Esperit Sant ha omplert a la seva Mare.

La Verge Maria va acollir l’anunci i la promesa que li va dir l’àngel Gabriel. Va creure que. “Déu res no li és impossible” Va donar el seu consentiment; “Vet aquí l’esclava del Senyor, que es faci en mi segons la teva paraula”. Elisabet va saludar-la; “Benaurada la qui ha cregut que és complirà tot allò que li ha esta dit de part del Senyor” Totes les generacions li diran benaurada” Maria es honorada per l’Església amb un culte especial, des de molt antic, la Verge Santíssima ha esta honorada amb el títol de Mare de Déu; els fidels es refugien sota la seva protecció, la imploren en tots els perills i necessitats. Maria és  la  Icona de l’Església, del seu origen, la seva missió i el seu destí no podrien acabar millor que girant la nostra mirada a Maria la nostra Mare, per contemplar-hi allò que és l’Església en el seu misteri en el seu peregrinatge, de la fe, i allò que ella serà a la patria, al final del seu camí l’espera, “en la glòria la Santíssima Trinitat, en la comunió de tots els sants, aquella que l’Església venera com la Mare del seu Senyor i com la seva pròpia Mare. La maternitat de Maria va ser el regal més gran, i la font de la seva grandesa, però Déu va coronar Maria per les seves virtuts, la seva caritat, la seva humilitat, la seva puresa, al acollir dins les seves entranyes el gran misteri del Fill Jesús.


Fra Josep Mª Cabañes

Diumenge 20 de durant l'any - 14 d'agost de 2016


Jr 38,4-6.8-10; Salm 39; He 12,1-4; Lc 12,49-57.


El Déu de la vida vol que tinguem més vida, tota la Vida; que és tota la seva Vida.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Tenia posada l’esperança en el Senyor, i ell, inclinant-se cap a mi ha escoltat el meu clam... ha posat els meus peus sobre la roca, i m’hi sento segur... Ara sóc un pobre desvalgut, però el Senyor pensa en mi. Sou vós qui m’ajudeu i em deslliureu, Déu meu, no trigueu més (Sl). Déu sempre és aquella instància de la que tots podem esperar, ens podem refugiar, podem confiar i apel·lar... És Amor i ens assegura la nostra veritat i dignitat, fraternitat i realització personal, la nostra subsistència finalment. “Absent” i ja mereix tota la confiança, instintivament. Déu només pot ser Amor; Jesús ens diu que és Amor...; precisament la nostra fragilitat i vulnerabilitat ho postulen; com un nen que cerca els braços de la mare, que és instint per una vida que està en mans del qui ens la dóna a cada instant.

Sigui santificat el vostre nom.
Ha inspirat als meus llavis un càntic nou, un himne de lloança al nostre Déu (Sl). És una lloança a la vida, al qui és la Font de la vida; un himne que neix de sentir-nos existents, agraïts de la vida que sentim.
Vingui a nosaltres el vostre Regne.
En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar... (Lc). Per fer present el Regne de Déu cal moure consciències ja instal·lades, i vèncer resistències personals i socials. És el foc de l’amor, la prova de l’amor incondicional; és l’amor que incomoda el que Jesús porta.
Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

...i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?» (Lc). Són els temps nous que amb Jesús ja han arribat. Són els temps de l’amor, de la compassió i la misericòrdia. Els gestos i les paraules de Jesús són els senyals del que cal, del que fa falta al nostre món d’avui, que demanen compromís...

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

... envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, que ens ensenyen com hem de viure la fe, alliberem-nos de tot impediment i del pecat, que amb tanta facilitat ens lliga i, sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada acceptà el suplici de la creu, no fent cas de la vergonya que havia de passar; així s’assegué a la dreta del tron de Déu... En la vostra lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang (He). No hi ha camins fàcils, i s’han de recórrer. Tampoc ho és el camí de la fe, de la llibertat, de la dignitat humana, de la fraternitat; que demana compromís. Mirem Jesús, el seu camí no fou fàcil, fou camí de creu, però camí de vida i va valdre la pena de ser recorregut.

La fe que neix de l’amor i es compromet per amor; és una fe que mou obstacles per donar vida.


Mn. Miquel Garcia Bailach

diumenge, 7 d’agost de 2016

Diumenge 19 de durant l'any - 7 d'agost de 2016


Lc 12, 32-48

"No tingueu por ... el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne". Quin inici d'evangeli tan esperançador. El nostre Pare ens dóna el Regne, però potser nosaltres haurem de fer alguna cosa i no és quelcom fàcil: vendre els béns i donar-los  com almoina, reunir-nos un tresor al cel i posar en ell el nostre cor.

Per a aconseguir-ho hem d'estar alerta. El camí del cristià, del seguidor del Crist no és fàcil, hem de vetllar per no caure en els perills de la nostra vanitat, del nostre egoisme, per no creure'ns que nosaltres som els amos de la nostra vida deixant Déu fora d'ella no obrint-li la porta del nostre cor.

Els versets 39 i 40 ens podem fer pensar que Déu és aquest lladre que ve en la foscor, sense que nosaltres sapiguem quan, però també podem entendre que aquest lladre és el diable que vol la nostra pèrdua, que vol endur-se el nostre tresor més gran, la nostra amistat amb Déu.

Les paraules "el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada" al meu entendre no s'han de prendre com a una amenaça o com a que Déu està vigilant-nos a veure quan ens pot agafar en una feblesa o en una malifeta. Prou sap Déu de quina pasta estem fets! Per a mi es tracta d'una invitació a la vigilància, a guardar aquest tresor que tenim, aquest Regne que ens és donat de manera totalment gratuïta per Déu.

Però ... nosaltres com Pere: Senyor, aquestes paraules són per a nosaltres o per a tothom. De vegades no entenem, de vegades no volem entendre ...

I Jesús continua les seves paraules deixant-nos la missió de vetllar els uns pels altres, de cuidar-nos els uns als altres. En les paraules següents de Jesús hi trobo un missatge clar per a totes aquelles persones que dirigeixen les nostres comunitats. Aquestes persones han de tenir molt clar (i crec que, en la majoria dels casos, és així) que els càrrecs són sempre per al servei a la comunitat i a les persones que la formen.

D'altra banda crec que aquestes paraules són també per a tots els fidels, encara que no ocupin o no ocupem càrrecs de responsabilitat, ja que Déu ens ha donat molt, ens ha donat la seva Paraula (perquè la puguem conèixer), ens ha donat el seu Fill (perquè el puguem seguir) ens ha donat el seu Regne (la salvació) i ens en demanarà comptes.

Nosaltres no podrem dir que no ho coneixíem, que no ho sabíem ... Tots i cadascú de nosaltres som responsables d'acollir als nostres cors la salvació que Déu ens ofereix i d'ajudar als nostres germans amb el nostre servei, cadascú des del lloc que ocupa a la comunitat, ja que "Déu demanarà molt d'aquells a qui ha confiat més".

Demanem per tots nosaltres i pels dirigents de les nostres comunitats que tinguem sempre clara consciència que la nostra missió és el servei als germans.



Mª Angustias Rodríguez

dissabte, 30 de juliol de 2016

Diumenge 18 de durant l'any - 31 de juliol de 2016


TOT AIXÒ QUE TENS…DE QUI SERÀ?

La vida passa per a tots, a rítmes diversos, de vegades passats i d'altres ben intensos, no sempre açò passats amb les nostres intencions. Però la vida, una per a tots, se'ns és donada per gaudir-la, per portar-la a la plenitud, i per tant per a que sigui signe i profecia d'una vida nova, més plena, més autètica, més significativa.
Molts cops ens ocupem i ens preocupem a farcir-nos de coses, de recursos i d'instruments, per a gaudir. L'experiència ens diu que no sempre encert em però també, que no tot allò del que ens omplim ens ajuda. Hi ha experiències que ens esclavitzen i d'altres que ens alliberen. De què omplo la meva vida?
Quan es parla de riquesa, una immensa majoria parla com aquella gent gran de la que parla «el petit príncep», una gent que tot ho mesura amb números, estadístiques, coses i més coses. Si només som capaços d'entendre qu som pel que tenim, no creieu que envellim massa ràpid? O que ens allunyem absurdament els uns dels altres, dient-nos tots «cristians»?
Han estat molts els mitjans de comunicació que han parlat de la riquesa, associant-la només a l'economia. I de l'economia tothom té la seva pròpia visió. Quin cansament. Els diners són un vell ídol. Al cap i a la fi, insaciable. Els diners porten a la llibertat o l'esclavitud? De quina riquesa parla Jesús? Qui és veritablement ric? El qui té més o el qui necessita menys?.
Serem els cristians els qui ens deixarem embolicar pel món de les xifres? La nostra veritable riquesa no la trobem en les coses, sinó en les persones. Les nombroses desigualtats del nostre món ens haurien de fer pensar d'una mandra més ecumènic iva, per a descobrir la veritable riquesa del servei, de la solidaritat, de la caritat.
Un petit incís. Aquests dies comencen les colònies, campaments i rutes de molts centres d'Esplai. També aquests dies ha tingut lloc la jornada mundial de joventut. Preguem tots junts, amb insistència, per a saber-nos enriquir de l'amistat de Jesús, i que els qui venen darrera nostre s'enriqueixin d'un Jesús que ens volem més com a germans seus, i els uns dels altres.



Daniel Palau, prevere del bisbat de sant Feliu de Llobregat

dijous, 21 de juliol de 2016

Diumenge 17 de durant l'any - 24 de juliol de durant l'any


 Lc 11,1-13

Després dels episodis del bon samarità i de Marta i Maria, il·lustrant el doble manament de l’amor a Déu i al proïsme, resum de la Llei, l’evangelista Lluc presenta l’ensenyament de la pregària.

Aprendre a pregar... El primer és demanar-ho: el Senyor n’ensenya a petició d’un dels deixebles que l’han vist fer-ho. I els dóna una pregària, breu: la santificació del nom del Pare, la vinguda del Seu regne, el pa de cada dia, el perdó dels propis pecats i saber perdonar l’altre, i no ser posats en temptació.

I després els conta d’un amic a qui un altre amic li demana, a mitjanit, tres pans, perquè li ha arribat un tercer amic, hoste inesperat. Si el primer no dóna els pans per amistat, ho acabarà fent per la insolència... anticipant, d’alguna manera, el relat del jutge injust fent justícia a la viuda insistent.

I continua: demaneu i se us donarà... cerqueu i trobareu... truqueu i se us obrirà... Es refereix a demanar el pa de la pregària ensenyada? O als pans demanats intempestivament? O potser són un mateix pa, el pa partit per repartir? I quina porta s’obrirà? Serà la porta tancada de l’amic desvetllat quan ja dormia?
I, encara, els explica d’un pare a qui el fill demana un peix o un ou: en cap cas, fins essent dolent, no li donarà una serp o un escorpí. Reblant l’ensenyament amb un molt més, doncs, el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui li demanen.

En la pell de qui s’han de posar els deixebles? Han demanat una pregària, unes paraules. I el Senyor les ensenya. I afegeix com les han de dir. Amb insistència, pregant i acudint al Senyor, a l’amic, fins i tot a deshora. I adreçant-se al Pare com a fills, obrint-se a rebre’n el do demanat, i no només el més material, sinó també l’Esperit Sant que els farà testimonis Seus en el món.

Olga Nicolau Balasch
Monja del Monestir de Sant Benet de Montserrat