dissabte, 19 de gener de 2019

Diumenge 2 de durant l'any - 20 de gener de 2019



Jn 2, 1-12

El raïm, regat per l’aigua, és capaç de fabricar dins seu un suc que, degudament treballat, es fa vi. La química y la biologia ho expliquen com una cosa natural, i ho és; les ciències descriuen un procés que observen, i donen noms a les coses, però a cada explicació podem, com els infants dir “per què?”, i l’última raó de per què això passa així i no d’altra manera sempre està un pas més enllà.

L’home i la dona s’uneixen naturalment, creen una família i generen vida, de manera natural… però el “vi” que pot destil·lar la seva vida en comú no s’explica només naturalment…

El text de l’Evangeli de les noces de Canà és el que es llegeix invariablement a l’ofici del matrimoni tal com ho celebra l’Església Ortodoxa. Per això, i perquè avui sembla que molts volen presentar el matrimoni cristià com quelcom caducat, i presentar idees molt antigues com a innovadores,  m’agradaria posar de relleu el sentit del matrimoni com a camí de salvació, un camí que destil·la les virtuts de l’Esperit Sant quan es viu d’acord amb l’Evangeli.

Tenim les paraules del Crist com a autoritat, autoritat i benedicció divina, per a recolzar la vida matrimonial: “Però des del principi de la creació, Déu els va fer mascle i femella. Per aquesta raó l’home deixarà pare i mare i s’unirà a la seva esposa, i tots dos esdevindran un de sol. Així doncs ja no seran dos sinó un” (Mc 10, 6-9). El primer miracle del Crist fou la conversió de l’aigua en vi a les noces de Canà; i això és considerat com un signe de la benvolença de Déu sobre el matrimoni. Déu mateix és qui ha fet del  matrimoni, de la unió natural de l’home i la dona capaç d’engendrar fills, un sagrament; per això podem dir que és una forma de salvació, un camí que du a la vida eterna.
Diferentment d’altres posicions preuades avui, la qüestió per als cristians casats no és: “Com puc reduir al mínim les meves obligacions familiars per poder ser lliure i portar una vida més espiritual?” És més aviat: “Com puc alimentar a l’interior de la meva vida familiar, el meu amor a Déu i al meu proïsme?” La vida cristiana és la vida a imatge de Déu en tres Persones –vida sempre amb els altres.
Qui viu el matrimoni cristià amb tot el seu sentit és qui diu: “La meva esposa [o el meu marit] i els meus fills són la meva vida. Ells són el contingut de la meva vida, vivint amb ells és com jo he d’aprendre l’amor a semblança del Crist”. El criteri de la meva salut espiritual és aquest: quin és l’estat de les meves relacions amb els que viuen amb mi? No hi ha cap criteri per sobre d’aquest. La vida familiar és la vara de mesurar el progrés cristià pels que vivim en matrimoni.
Tot el que aprenem sobre el matrimoni, tot el nostre treball pel nostre matrimoni, és treball per a la salvació dels nostres fills, i això no és cosa petita, sinó quelcom que té un valor etern.
L’Evangeli d’avui ens posa el marc on té lloc l’acció del Crist, l’obra de la divinitat que transfigura el món creat, “natural”, que coneixem. Maria, nova Eva, – “dona” l’anomena el seu Fill– Ella que és Plena de Gràcia, sap que manca el més important a la festa. Intercedeix i, malgrat l’aparent negativa de Jesús –la manifestació de la seva divinitat es farà paulatinament i en vista a despertar la veritable fe, no l’admiració davant el poder– , ella, que és Tota Santa, diu als servents: “Feu el que Ell us digui”. I ells ho fan. I el miracle s’esdevé. I qui ho ha vist, els servidors i els que eren a prop de Jesús, els que escoltaven la seva paraula i la seguien –la “seva família”– sabien d’on procedia aquell vi, i van creure en Ell.

P. Josep Moya

dissabte, 12 de gener de 2019

Baptisme del Senyor - 13 de gener de 2019



Fets 10 34-38

El text recull un sermó de Pere en Cesària, a casa del centurió Corneli, que  és un perfecte resum de la fe de les primeres comunitats. Jesús de Natzaret, un home "ungit": és el signe de l'elecció dels reis en l'Antic Testament. Significa que és "el triat de Déu". Pere d'una forma magistral ens diu que significa ser deixeble de Jesús i per a això posa el focus en la forma que Jesús va viure i compartir el seu ministeri: “fent bé i curant a tots els malalts pel diable; perquè Déu estava amb El.” Aquesta és la clau per a entendre que significa ser cristià/a: viure una vida de servei als altres. És a dir, la proposta radical de l'evangeli és deixar de mirar-nos a nosaltres mateixos per a centrar-nos en les necessitats dels altres.  Vivim una gran paradoxa, les xarxes socials ens fan estar més connectats, però al mateix temps ens sentim més sols. Viatgem en el metro i ens adonem que gairebé ningú es mira als ulls. Tots van mirant els seus mòbils o les seves  tablets. Així, la superficialitat, la frivolitat, la immediatesa, l'individualisme protagonitzen les nostres vides i emergeixen sentiments de solitud que impregnen i la paralitzen. És en aquest context, on l'Església està cridada a fer el bé i a sanar ferides; és a dir, cridada a crear ponts de comunicació i llaços de fraternitat que dilueixin la solitud i la frustració existencial. És en la comunitat, guiada per l'Esperit Sant, on podem viure vides amb propòsit i sentit. Que el Senyor ens ajudi a viure plenament en l'esperança cristiana. Amén.


Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve
Vila-Seca

dissabte, 5 de gener de 2019

Epifania del Senyor - 6 de gener de 2019



 Mt 2, 1-12

Des d’antic, l’Església ha vist en els mags una prefiguració de tots els pobles de la terra, «gent de tota tribu, llengua i nació» (Ap 5, 9), en camí vers la salvació. Avui més que mai, hi podem reconèixer l’anhel de pau que s’ha mantingut invariable al llarg dels segles; la crida de Jesús a tota la humanitat a reunir-se amb ell i en ell en un portal de Betlem de Judà interpel·la especialment al diàleg ecumènic.

Un altre aspecte per destacar dels mags és precisament el seu caràcter d’homes entesos, amics del coneixement i de la prudència, dedicats a l’aprofundiment en les ciències terrenals i al creixement en els misteris celestials. La seva saviesa resideix, més enllà de l’acumulació de saber sobre la naturalesa o de la seva dominació per la tècnica, en el reconeixement de la veritat transcendent, en la professió primordial de Crist (Jn 14, 6; 17, 3; Mt 16, 16; 1 Tim 4, 10). D’aquesta manera, la recerca els condueix pel desert fins a trobar «una llum que resplendeix en la fosca»  i que «la tenebra no ha pogut apagar» (Jn 1, 5)
.
Els presents que li ofereixen (or, encens i mirra) són símbol dels elements que resultaven més preuats a l’Antiguitat i que reflecteixen les inquietuds constants de l’ésser humà: saben que la salvació és més preuada que tots els reialmes de la terra, que en Crist Déu habita entre nosaltres i que la mort forma part de la humanitat assumida i del pla salvífic de Déu (Mt 16, 21; Lc 24, 26; He 9, 28).

En certa manera, els moments culminants de la història de la salvació –l’Encarnació,  la Passió, la Resurrecció- s’han anat teixint secretament, s’han «revelat als senzills»  (Mt 11, 25-26) i en aquesta escena contemplem com, en la humilitat silent d’una establia, l’esperança i el compliment de les promeses s’uneixen de manera definitiva.

Per acabar, proposo de llegir la lectura d’avui de la mà de les paraules que ens deixà el papa Benet XVI els últims dies del seu pontificat: «Creure no és altra cosa que, en la nit del món, tocar la mà de Déu i així, en la fosca, escoltar la Paraula, veure l’Amor».  


Àlex Sans.
Parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès


dimecres, 26 de desembre de 2018

Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep


Lc 2,41-52

Apropem-nos per uns moments a la Sagrada Família de Natzaret. Ella és la icona que, contemplat, ens fa descobrir on està la bellesa de la família i on apareix una nova humanitat. Què és el més gran que podem aportar els cristians als fonaments de la mateixa?

En primer lloc, la persona de Jesucrist. Ell ens revela qui és Déu i qui és l'home. Però també hem de dir amb força on té el seu origen l'ésser humà i en què lloc es revela amb el veritable humanisme, perquè en ell es descobreixi on és el tresor més important, l'escola més urgent on els valors humans, cívics, religiosos i morals s'atorguen. La família és l'escola de l'humanisme autèntic. És en la família cristiana on descobrim com la vida que neix s'acull amb generositat i responsabilitat, i l'ésser humà se li lliura totes les dimensions de l'existència que són necessàries perquè assoleixi la seva vida real i el seu futur.

La urgència i necessitat de mirar i contemplar amb confiança a la Sagrada Família de Natzaret és vital per la bellesa i originalitat que aquesta família té, que ve perquè en ella va viure amagat, llargs anys, el Fill de Déu. Per això rau aquí el ressò més original de la església domèstic", com és: l'oració constant, l'escolta de la paraula de Déu, l'esforç continuat per viure el manament de Crist de l'amor i del perdó. En la Família de Natzaret contemplem com l'amor no és autoreferencial, ni busca interès personal, ni té en compte el mal rebut.

Quan Jesús, als dotze anys, es va quedar al temple entre els doctors, escoltant-i interrogant, ens dóna una prova d'humilitat humana i un esplèndid exemple que imitar. Quan després, assegut al temple, diu: «Jo he de ocupar-me de les coses del meu Pare» (Lc 2, 49), afirma la seva potestat i la seva glòria coeterna a la del Pare.

Quan torna a Natzaret i queda sotmès als seus pares, demostra ser home veritable i ens dóna exemple d'humilitat. Va estar sotmès als homes en la naturalesa segons la qual és inferior al Pare. «I la seva mare conservava tot això en el seu cor» (Lc 2, 51). La Mare de Déu tancava en el cor amb molta diligència tot allò escoltat al Senyor, com ell mateix deia o feia; i ho confiava tot a la memòria, per a, en el temps de predicar o d'escriure sobre la seva encarnació, dir amb exactitud tot com havia passat.

Anna Moya, o.v.

dilluns, 24 de desembre de 2018

Nadal del Senyor - 25 de desembre de 2018



SALM 95
Nadal...Jesús és Nat

Nadal... Jesús és Nat. Canten i eleven els pensaments i els cors tots els homes i dones de la terra!
Nadal... Jesús és Nat. Canten els ocells sota el mantell del cel estelat de l´hivern. Canten tots els animals i la floresta del bosc i canten també les espècies que viuen dins les aigües i sota de la terra. Tots els regnes veneren els peus del Fill de Déu. Tot és cant i benedicció al voltant del Nom dels noms. Nadal... Jesús és Nat.

Tota l´existència en la seva plenitud prové de la font del so... el silenci més axial i pur. En el silenci neix el cant que embelleix les paraules quan les toca i vesteix d´harmonia la manifestació de la comunicació humana. Hi ha instruments musicals – com la viola, per exemple – que vibren amb el so de la veu humana.

Nadal... Jesús és Nat. Conflueixen i dansen a les més altes esferes les Pregàries... que s´eleven dins el cor de la nova humanitat. Impulsades i obertes a percebre l´experiència de transcendència del Misteri en el ritme que inclou un tempo. Hom pot observar, potser amb detall, els tres tempos o moments plens d´espai que conformen les oracions i tanmateix es donen cita a les obres musicals:

Ø  Preludi: és l´apertura, la preparació,  el que serveix d´entrada... el principi.
Ø  Interludi: breu composició que conforma el nucli o intermedi de les obres musicals.
Ø  Postludi: que refereix a després, la melodia que queda dins el temple quan s´acaba l´ofici.

Oh, benaurada, Maria! Digues, Mare... i per què canten? Cantar guarda la memòria ancestral de les pedres. Des de el bressol més primitiu de la tradició cristiana el cant afavoreix el record, obre el cor i eleva les ànimes. De fet, antigament, els sacerdots s´aprenien de memòria els textos sagrats que es recitaven a les cerimònies religioses; per no perdre el record -ni tan sols d´una sola síl·laba- i el recurs més infal·lible era el cant.  Així, la torxa del cant ha anat vibrant de generació en generació donant pas de la tradició oral a la paraul.la escrita... tal com dictà en pedra l´antiga cita llatina:

verba volant scripta manent







Marisa Barros






Lc 2, 1-14      “No tingueu por”

Ahir, dissabte, vam anar a veure “Els Pastorets ballen”, una versió del clàssic d’en Josep Maria Folch i Torres ideada per l’Esbart Dansaire de Brugués de Gavà, on es complementa teatre i dansa. Cap al final de l’espectacle hi ha un moment que Maria, la Mare del Fill de Déu, enmig dels àngels, amb els braços estesos ofereix al públic el Nen Jesús. És una “estampa” molt pedagògica del que celebrem. S’actualitza aquest Misteri. Marisa Barros ha titulat el comentari-poema del salm: Nadal...Jesús és nat. Sí, és així. S’actualitza el Misteri de la Encarnació. Se’ns ofereix el Redentor a tots nosaltres, a tota la creació.

En el silenci, en l’Amor que es fa silenci actiu, se’ns dóna un Déu que es fa Infant. Humilitat i senzillesa. Nosaltres som aquests pastors “vivint al ras” de les nostres preocupacions i misèries i l’àngel del Senyor ens proclama la culminació de la història de la salvació a través d’una frase que vol ser guia per la nostra vida: “No tingueu por.” Sí... és així, no hem de tenir por. Ell és l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”(Mt 1, 23).

L’anonimat i la pobresa és senyal per a nosaltres, que som fràgils, vulnerables, pecadors. Ell és la nostra Pau que edifica i construeix ponts d’Amor, que tot ho fa possible. És una nit que ens convoca a tots els creients de totes les confessions cristianes i ens sentim reunits per la seva Misericòrdia, per sentir-nos en comunió fraterna i a viure el futur realment amb esperança, perquè Ell sempre viu en/amb nosaltres.

I si som destinataris d’aquesta notícia joiosa, que fins el cel està submergit a la terra, estem exhortats a oferir l’Infant Jesús i el missatge de reconciliació de Déu a una humanitat, moltes vegades tancada i indiferent. Aquest missatge ens esperona a trobar el nostre refugi, només en Ell, obrir les nostres comunitats i sentir-nos germans que caminem junts en la fe. Per què no? Ell tot ho fa possible. Només Ell ho farà possible.

Que Jesús ens ajudi a caminar amb perseverança envers aquesta comunió tan desitjada.

Xavier Artigas




Diumenge 4 d'Advent - 23 de desembre de 2018



                                            PROFECIA   CUMPLIDA

“Pero tú, Belén de Efrata , pequeña para estar entre las familias de Judá, de ti me saldrá el que será el que será Señor de Israel; y sus salidas son desde el principio, desde los días de la Eternidad” (Miqueas 5 . 2).

Allí iba a nacer Jesucristo. El desglose de su Nombre ya lo indica, el que es siempre el mismo. Jesús el Cristo, su Nombre personal y su Título. Jesús indica "ayuda o salvación", Cristo quiere decir el Ungido o el Mesías. "Jesucristo" es pues la suma de la Persona y el Oficio. Cristo no solamente estuvo los 33 años del Aquí, en nuestro suelo; sus actividades han sido eternas (Miqueas 5, 2), "desde los días de todos los tiempos." Él está en el consjo Divino, e incluso fue viniendo en varias maneras a través de la historia del hombre...sus manifestaciones, sus teofanias, el "Ángel de Dios", sus actividades son eternas. Hoy...también sigue "trabajando; el ¨"Mismo por los siglos"!. Él fue antes que Abraham (el considerado padre de todos ,los judíos). Él fue antes que el mundo fuese creado (Jn 17, 5). "En el principio ya era el Verbo...y Dios era ese Verbo (recuerdas? Jn 1, 1). De hecho, el Cristo de Dios es la manifestación del Dios invisible, en Él fueron creadas todas las cosas; y en Él, todas las cosas subsisten y estan unidas (leemos en Colosenses).
Creo que en estas fechas será bueno recordar el cumplimiento cronológico de todas las profecías que se cumplieron en el Nacimiento (y cicunstancias) de aquel Jesús de Nazareth. Veámoslas y las recordamos juntos:

Sería de la simiente de la Mujer (Gn 3, 15).
Sería descendiente de Abraham (Gn 18, 18).
Sería descendiente de Isaac (Gn 17, 19).
Sería descendiente de Jacob (Nm 24, 17).
Descendería de la tribu de Judá (Gn 49, 10).
Iba a ser el "heredero" del trono de David (Is 9, 7).
Su lugar de nacimiento iba a ser la aldea de Betlehem (Mi 5, 2).
Nacería de una Virgen (Is 7, 14).
Habría una matanza de infantes (Jr 31, 15).
La huída a Egipto (Os 11, 1)
Una aclaración del regreso de Egipto (Gn 2, 15 y Mt 2, 15).

Muy a menudo no tenemos en cuenta el hecho de que a Dios nada se le "escapó" porque ya lo tenía todo predestinado; y..."pistas" fue dando sobre ello.

Buenas Fiestas y el próximo Año procuremos ser mejores. Un abrazo...

                       
                         Luis Brull