Diumenge 3 de Quaresma - 11 de març

Evangeli de Joan 2, 13 – 25.


Jesús, després del miracle de la transformació de l’aigua en vi excel·lent (mostra del seu poder diví), cosa que havia esdevingut en unes noces a Canà de Galilea, on havia anat amb Maria, la seva mare, uns dies després puja a Jerusalem.

I, quin espectacle hi troba, a la ciutat santa? Què és allò que l’indigna, quan arriba al temple de Déu? Els comerciants i els banquers (traficants de bestiar i canvistes)! Tan clar com això... No ens posarem ara a infamar unes professions que són ben dignes quan són exercides amb la bona ètica que sempre hauria d’acompanyar-les. Però, són tantes i tantes les excepcions...! Recordem que, en aquell temps mateix, els publicans –cobradors d’impostos– feien i desfeien en la seva feina per a benefici propi, i de manera abusiva. Avui dia veiem les mateixes pràctiques, i més ara, quan som en temps de crisi econòmica. I de crisi moral, també. Això no obstant, allò que més va revoltar nostre Senyor va ser que aquestes pràctiques es portessin a terme en el temple de Déu. Personalment ens fa pena i disgust que, en el temps present, molts temples cristians siguin mitjà de fer diners, tot i al·legant que la finalitat és bona i caritativa.

Jesús no va poder, ni va voler, estar-se’n de mostrar la indignació que l’abrusava. Diu l’evangeli: “El zel del teu temple em consumia.” (Paraules profètiques del rei David al Salm 69,10). I va foragitar tot aquell clan de mercaders. Llavors li diuen: “Quin senyal ens pots presentar per fer això?” Jesús els respon: “Destruïu aquest temple i en tres dies l’aixecaré.” (Paraules profètiques sobre la seva mort i resurrecció).

Aquella actitud ferma de Jesús, sense concessions a contemporitzar amb una tradició i costums sacrílegs, va fer que molts creguessin en el seu nom en veure els miracles que feia. Amb tot, continua dient l’evangeli, que “Jesús no se’n fiava d’ells, perquè els coneixia tots i no necessitava que ningú li digués allò que hi ha a l’interior, en el cor de les persones.”

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica

Diumenge 2 de Quaresma - 4 de març

Romans 8,31b-34

"Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?" (v. 31b) Molt bona pregunta! A vegades em dono compte que em preocupo massa... per la família...per la feina...per la recessió econòmica...per una societat cada vegada més allunyada dels valor cristians, etc. I, necessito tornar a reflexionar, "Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?"

A vegades ens costa creure que Déu, amb la Seva grandesa i majestat, es pugui interessar per persones tan petites com tu i jo. Però a la creu de Jesús va demostrar claríssimament quan importants som per a Ell. Si ha entregat el Seu mateix Fill a patir i morir per tant de salvar-nos, apropar-nos a Ell i omplir-nos de la Seva benedicció, perquè ens costa tant confiar en que també cuidarà de les nostres necessitats diaris?

Potser, una de les raons més comunes dels nostres dubtes és la consciencia de que no som dignes de tant amor. Per què un Déu completament sant es preocuparia de un pecador com jo? Doncs perquè Jesús va morir i portar el meus pecats, i a tots els que accepten aquest fet ens declara justos. És a dir, per la creu Déu ens veu justos. I, la proba de que no es tracta tan sols de paraules boniques, sinó de poder i de fets reals és la seva resurrecció.

Per tant i encara que a vegades seguim amb dubtes i ‘ficant la pota’, no hem de desistir. Perquè Jesús intercedeix per nosaltres. "Si algú peca, tenim prop del Pare un defensor, Jesucrist, que és just." (1ª Joan 2,1b) I, "Si reconeixem els nostres pecats, ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal." (1ª Joan 1,9)

Gracies, Pare, per estimar-nos tant. Reconeixem que no som dignes de tant amor, confessem els nostres dubtes i rebem de nou el Teu perdó. Gracies, Jesús, per les teves pregaries a favor nostre. Omple’ns de nou del Teu Esperit i que ens recordi sempre, "Si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?" Amén.

David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge 1 de Quaresma - 26 de febrer

QUARANTA DIES PER AL GRAN DIA
Marc 1, 12-15

El text de l’evangeli que la litúrgia ens proposa, està situat després del baptisme de Jesús. Nosaltres el centrem en la preparació per viure la gran experiència de la redempció, en la que Jesús mor a la creu per obrir-nos la porta a la vida, la vida de Déu.

Quaranta dies. Número important dins de la Bíblia. Número que marca una fita en el poble d’Israel: el camí del desert, de l’alliberament, de l’experiència de Déu. En Jesús, els quaranta dies seran la gran preparació per la seva missió. L’evangelista Marc ens situa. Un Jesús ple de l’Esperit Sant i en un fet històric: l’empresonament i mort de Joan Baptista, el precursor. El camí de Jesús serà, com ens diu el mateix evangelista, posteriorment el camí de l’hora de Jesús, el camí de fer present l’evangeli, la Bona Nova, o sigui, la presència del regne de Déu enmig nostre.

Podríem preguntar-nos que signifiquen aquests quaranta dies per a nosaltres: Jesús ha de lluitar contra Satanàs, que en hebreu vol dir enemic, o aquell que s’oposa. També s’anomena diable, és a dir, en grec significa el que divideix. Con ens diu l’evangelista, d’aquests quaranta dies de Jesús destaca la seva lluita contra el mal, sempre fidel a Déu.

A nosaltres se’ns donen aquests quaranta dies de gràcia perquè és la nostra hora de discernir que és allò que ens aparta del bé, aquelles coses que se’ns oposen a fer present Jesucrist; allò que hi ha de mal i d’egoisme a la nostra vida. Per això cal que ens prenguem seriosament aquests dies que comencen, perquè tots necessitem conversió.

Tots necessitem arribar nets a la gràcia de Déu, al gran dia: El dia de la Pasqua de Resurrecció del Senyor.

Mn. Xavier Ribas

Diumenge 7 de durant l'any - 19 de febrer

Fem un forat al sostre

(Is 43, 18-19, 21-22, 24b-23 + Mc 2,1-12)

A l'evangeli ens trobem amb una colla d'amics que vencen totes les dificultats per portar un paralític davant Jesús. La figura del paralític em porta a pensar en tanta gent que és incapaç d'apropar-se a Jesús, el Crist, i que necessita de la nostra ajuda per trobar-lo.

El camí envers Jesús i envers aquells qui no són capaços d'acollir-lo, però desitgen trobar-se amb Ell, no serà fàcil; ens caldrà vèncer dificultats aparentment insalvables, però cal posar-hi imaginació, esforç, idees aparentment inversemblants, ens cal pujar-nos a la teulada i fer un forat al sostre, per presentar el paralític davant Jesús.

Aquesta és la clau: presentar els altres davant Jesús. A partir d'aquí, Jesús farà la resta: la conversió, l'alliberament, la transformació. A nosaltres ens tocarà continuar fent camí al costat d'aquell que ha estat transformat per Jesús.

Davant aquesta tasca a la que som cridats, podem buscar excuses, podem donar la culpa de l'actual situació de les Esglésies i comunitats cristianes a l'ambient, a la societat, enyorar temps millors,... Déu ens demana que no mirem enrere:

«No recordeu més els fets passats

no penseu en les gestes antigues

Faré una nova gesta, que ja comença a despuntar

No us n'adoneu?» (Is 43, 18-19a)

Nosaltres som els primers que ens hem de deixar transformar per Jesús, perquè ens alliberi de les nostres paràlisis, i poder ser part activa en aquesta nova gesta que ja comença a despuntar: portar l'Evangeli a tots els ambients on vivim; portar els nostres companys, amics, familiars, a la trobada personal, única i irrepetible amb Jesús.

Fem el forat al sostre?

Josep Anton Clua

Diumenge 6 de durant l'any - 12 de febrer

Levític 13,12.45.46

El tema central d’aquest diumenge està en la puresa, o millor, en la consciència de ser impurs o pecadors, però encara més en la misericòrdia. El llibre del Levític dedica molt d’espai a parlar de la normativa de la puresa.
En el poble d’Israel el qui patia defectes físics quedava exclòs de la vida religiosa i social.
La qüestió, però, no era tant mèdica com religiosa. Era el compliment de la Llei, codi de comportament legislatiu religiós en una fusió de religió, d’ètica i de moral. Per això en casos de guarició, eren els sacerdots del temple els qui havien de certificar la salut i la consegüent “purificació” del malalt. No pas com a metges, sinó com a intèrprets de la Llei. Només un cop havien declarat que algú era pur, aquest era reintegrat a la comunitat cultual. Per a ells es tractava més de purificar que de guarir.
Tant Jesús com els profetes partien d’una sensibilitat social que naixia de la misericòrdia de Déu. La nostra condició humana sovint és pecadora, però sabem que tenim accés al perdó misericordiós de Déu.
Aquesta consciència és la que dóna a aquest diumenge un fons de joia. Mot amb què comença el salm i amb el que responem a la Paraula escoltada.

Griselda Cos, mb

Diumenge 5 de durant l'any - 5 de febrer

Evangeli de Marc 1, 29 – 39.


L’evangelista Marc es caracteritza per presentar-nos Jesús com el Messies –amb això no volem dir que els altres evangelistes no ho facin–, però Marc hi imprimeix un segell especial. L’Enviat pel Pare es distingeix per l’acompliment de la seva tasca: ell és el predicador per excel·lència. “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu l’Evangeli.” Marc 1, 15, (És a dir, la Bona Nova, perquè evangeli vol dir això.)

I tot seguit comença a relatar-nos, Marc, després de la crida als seus primers deixebles, la guarició d’un home posseït per un esperit maligne. És meravellós, però no gens sorprenent, que reconeixen molt més Jesús aquells en els quals Satanàs fa estada, que no pas milers, per no dir milions, dels anomenats cristians arreu del món. Això és perquè només són “cristians de nom”, no de conversió. D’aquí que cal ineludiblement la conversió real de les persones, i no que practiquin una forma de religiositat. Cal més coneixement de Jesús que no la pràctica de tantes formes, que per la repetició esdevenen rutinàries i han perdut tot llur significat espiritual. Recordem l’acusació de Jesús als religiosos del seu temps: “Misericòrdia és el que vull, i no tants sacrificis. (Marc 1, 15). ”Fins avui el meu Pare continua treballant, i jo també treballo” Joan 5, 17.

La sogra de Pere, amb forta febre, és guarida i, tan bon punt s’alça, es posa a servir-los sense fer un repòs previ. Cosa que esdevindria a qualsevol de nosaltres. La curació de Jesús és definitiva, sense seqüeles posteriors. I aquell dia, i fins ben tard, Jesús el va dedicar a fer el bé a tothom que s’hi acostava. I, tinguem present que per a nosaltres fer el bé és anunciar Jesús com el Salvador del món, malgrat que aquestes paraules sonin com una llengua estranya i pròpia d’orats. Recordem, però, que l’apòstol Pau ja ho deia això, que l’evangeli és absurditat, bogeria i escàndol. És cert, ho és per als qui es perden, però poder de Déu per a tots els qui creiem en el seu Fill Jesús. (1 Cor. 1, 18-25)

Manel Alonso Figueres
Església Evangèlica