dijous, 21 de juliol de 2016

Diumenge 17 de durant l'any - 24 de juliol de durant l'any


 Lc 11,1-13

Després dels episodis del bon samarità i de Marta i Maria, il·lustrant el doble manament de l’amor a Déu i al proïsme, resum de la Llei, l’evangelista Lluc presenta l’ensenyament de la pregària.

Aprendre a pregar... El primer és demanar-ho: el Senyor n’ensenya a petició d’un dels deixebles que l’han vist fer-ho. I els dóna una pregària, breu: la santificació del nom del Pare, la vinguda del Seu regne, el pa de cada dia, el perdó dels propis pecats i saber perdonar l’altre, i no ser posats en temptació.

I després els conta d’un amic a qui un altre amic li demana, a mitjanit, tres pans, perquè li ha arribat un tercer amic, hoste inesperat. Si el primer no dóna els pans per amistat, ho acabarà fent per la insolència... anticipant, d’alguna manera, el relat del jutge injust fent justícia a la viuda insistent.

I continua: demaneu i se us donarà... cerqueu i trobareu... truqueu i se us obrirà... Es refereix a demanar el pa de la pregària ensenyada? O als pans demanats intempestivament? O potser són un mateix pa, el pa partit per repartir? I quina porta s’obrirà? Serà la porta tancada de l’amic desvetllat quan ja dormia?
I, encara, els explica d’un pare a qui el fill demana un peix o un ou: en cap cas, fins essent dolent, no li donarà una serp o un escorpí. Reblant l’ensenyament amb un molt més, doncs, el Pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui li demanen.

En la pell de qui s’han de posar els deixebles? Han demanat una pregària, unes paraules. I el Senyor les ensenya. I afegeix com les han de dir. Amb insistència, pregant i acudint al Senyor, a l’amic, fins i tot a deshora. I adreçant-se al Pare com a fills, obrint-se a rebre’n el do demanat, i no només el més material, sinó també l’Esperit Sant que els farà testimonis Seus en el món.

Olga Nicolau Balasch
Monja del Monestir de Sant Benet de Montserrat




dissabte, 16 de juliol de 2016

Diumenge 16 de durant l'any - 17 de juliol de 2016

 

Hi ha ocasions que em trobo com Marta, atrafegat per un seguit de feines que he de resoldre, i això m’ajuda a pensar en l'ensenyament de Jesús, que ens diu que només hi ha una cosa necessària: acollir la seva paraula i estimar-lo per sobre de tot.¿Quantes vegades hem estat com Marta, atrafegats en multiplicitat de feines i atabalats i angoixats per mil problemes? Sovint hem de deixar el que és necessari per posar-nos a fer el que és urgent. Però avuiressona la veu de Jesús: «Només hi ha una cosa necessària, ¡escull la millor part!»

 

Marta i Maria, totes dues, acullen Jesucrist. Marta vol que no li manqui res i s’hi trobi bé a casa seva, i per això es desviu en les feines domèstiques, per obsequiar-lo el millor possible i perquè no li manqui res. Marta es “des-viu”, és a dir, no viu l'acollida, perquè es dispersa i està amoïnada. Maria, en canvi, considera més important restar al costat del Mestre i escoltar-lo. Marta és sincera en el seu afany, ho fa de cor, perquè estima Jesús; tanmateix, el Mestre es conforma amb menys i vol més, valgui la paradoxa, perquè el més important no és donar coses a Déu o als germans, sinó donar-nos nosaltres mateixos. Marta volia acollir Jesús i li oferia coses; Maria s’oferia ella mateixa, escoltant amb atenció i sentint-se acollida pel Salvador.


Un altre aspecte remarcable és el fet que, en aquella època, les dones havien d'estar per les feines de la casa, mentre els homes rebien els convidats i conversaven amb ells. Però Jesús trenca els motlles per mostrar-nos que en el Regne de Déu ja no hi ha distincions.La lliçó que avui ens ensenya la Paraula de Déu és que ens cal trobar la unitat de vida en tot allò que fem; mirem de no deixar-nos emportar per l'atabalament i la dispersió; el Senyor ens convida a aturar-nos per reflexionar i pregar, perquè tot el que fem tingui sentit i unitat en allò que és el millor i més necessari: acollir i estimar.


Joaquim Meseguer


divendres, 8 de juliol de 2016

Diumenge 15 de durant l'any - 10 de juliol de 2016


Dt 30,10-14; Col 1,15-20; Lc 19,38-42

El llibre de Deuteronomi el que llegim és molt important pel Nou Testament, ja que està en la línia de la tradició jueva que fa èmfasi en una nova «aliança». A parir de la traducció al llatí de Jerònim que va escollir «testamentum» és quan es comença a utilitzar en els idiomes moderns «testament».

En l’evangeli de Lluc avui llegim «Beneit el que vi ve en nom del Senyor» és una cita del salm 118,26 modificada, que recitaven el pelegrins a l’entrar a Jerusalem, durant el temps de Pasqua, també era cantat en el Temple i el primer dia de la Pasqua (i d’altres festes importants) i abans i després dels menjars.

Et pot pensar que si era una pràctica habitual de cada any i aquí se li dóna com adjudicat d’una manera especial a Jesús de Nazaret per part dels seus deixebles és perquè el tenien per una persona important.

Els fariseus que hi ha en aquell moment consideren que no és correcte fer la lloança i per això demanen a Jesús que els renyi. La resposta de Jesús és clara, no accepta cap tipus de violència i és un dels trets que vol eliminar d’arrel. Fet que fins al dia d’avui encara no sembla ser una normativa rellevant pel cristianisme, ja que al llarg dels temps ha anat com desconnectada de la fe o del comportament cristià.

Jesús quan arriba prop Jerusalem al veure-la arrancà a plorar per ella. Aquí expressa les seves emocions humanes sobre el rebuig que detecta per part dels seus. Les promeses de l’Antic Testament han estat anul·lades, ja que no ha estat reconegut i no reconeixen qui porta la pau.

Sembla que el cristianisme continuï atrapat en la idea d’un Déu violent, sense voler donar el pas de seguir Jesús amb un amor incondicional com fa Ell.

Mª Pilar Lozano Ferrer
Llicenciada en Ciències Religioses




dimecres, 29 de juny de 2016

Diumenge 14 de durant l'any - 3 de juliol de 2016


Aneu! Amb aquesta arenga Jesús envia al grup dels setanta-dos deixebles a portar el missatge del Regne de Déu; un regne que és a prop, que ja es fa present. No cal esperar a l'altra vida perquè la situació canviï, perquè la injustícia deixi pas a la justícia, la guerra sigui substituïda per la pau, el mal no prevalgui davant del bé, l'odi desaparegui i imperi l'amor ... ell els envia i ens envia perquè confiava en ells i confia en nosaltres. Amb Jesús es va inaugurar el Regne de Déu, encara que cada dia haguem de demanar «vingui a nosaltres el vostre regne» en l'oració del Parenostre. Ell no ens deixa sols en aquesta titànica tasca.

La missió no és fàcil: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors.» No sempre serà ben rebut aquest missatge. Però Jesús compta amb nosaltres, i nosaltres confiem en Ell. I, per tant, no només no hem de tenir por de les dificultats, sinó que el nostre distintiu ha de ser l'alegria: «alegreu-vos perquè els vostres noms estan inscrits en el cel» .

Al nostre voltant trobem situacions que no responen al pla amorós de Déu (pobresa, injustícia, odi, guerra, etc.): aquí es fa present Jesús, i aquí hem de fer-nos presents cada un de nosaltres i de nosaltres, personal i comunitàriament. Jesucrist ens impel·leix: Aneu!

Javier Velasco-Arias

biblista

dilluns, 27 de juny de 2016

Diumenge 13 de durant l'any - 26 de juny de 2016


SEGUIRLE

  LUCAS  9 : 51 a 62

  El texto que hoy tenemos propuesto es, cuanto menos, extraño o curioso. Y hace falta, antes de entrar en él, tener en cuenta algunas consideraciones:
  -Los samaritanos. Eran los descendientes de los colonos que los asirios habían establecido en Palestina después de la caída del reino del Norte el año 721 a.C.. Por ser “mestizos” y por tener diferencias en cuanto a las costumbres religiosas, eran muy detestados por los judíos. El odio había ya llegado a un punto recíproco.
  Los discípulos creían que iban a respetar al Señor por ser Quién era (54), pero para
la aldea no era sino que “un judío mas”. De ahí que Jacobo y Juan quieran quemar el lugar...!con los samaritanos dentro!. Ése deseo lo aprovechó Jesucristo para poder darles una lección sobre nuestra obligación de ayudarle a salvar personas (56).
  Es una responsabilidad mía (nuestra), el hablar de Dios a todas las personas, aunque algunos puedan caernos mal.
  -Dios es EL QUE ES. Alguien Único y Exclusivo. Y Él no quiere compartir su Gloria con nadie. “Celoso” leemos en la tabla de los Mandamientos (Éxodo 20:5).
  A menudo pensamos en Él, como un aspecto mas de las cosas que concurren en nuestras vidas: estudios, familia, trabajo, ocio, religión,.... Y Él, lo que quiere es ser el Primero, y que nosotros seamos capaces de valorar todas las cosas...! a través de Él!..(¿qué haría Jesús?, ¿lo verá bien el Señor?, etc.).
  Así es como debemos entender el resto del texto.
  Tras haber respuesto afirmativamente a su mandato de “SÍGUEME” (59), no podemos anteponer nada (por digno que sea) a esa acción.
  Ya se arreglarán entre sí los que están espiritualmente “muertos” (59 a 61). La única manera de seguir de forma recta detrás de Jesucristo es seguirle MIRÁNDOLE. Debemos “labrar” nuestra vida como un buen labrador construye RECTAMENTE el surco en el suelo. Lo demás...solamente nos va a distraer de nuestro cometido (62).
  Un abrazo en Cristo...


                                                 Lluis Brull

dimarts, 21 de juny de 2016

Diumenge 12 de durant l'any - 19 de juny de 2016


Za12,10-11.13,1;Salm 62; Ga3,26-29; Lc9,18-24.

  
Déu es va donant a conèixer..., i ens diu com ens estima, ... i així ens va dient qui som.

Pare nostre, que esteu en el cel:

«Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d'afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat... (Za). Déu s’aboca, tot el que ell és, Amor; ell mateix es dóna, comparteix amb nosaltres el que és; i ho fa en una creu: una creu d’amor, sense condicions, sense límits...; un abocament, abaixament, fins a la creu; un amor manifestat en el més gran dels dolors: la mort d’un fill.

Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d'aigua... L'amor que em teniu val més que la vida...  La meva ànima s'ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà (Sl). Déu, l’Amor, buscat..., estem assedegats, necessitat més fonda... “Si hi ha set és que hi ha aigua” (la prova de Déu de Vicent Ferrer de la Índia). Desig, anhel, tendència, instint... de Déu, al cor, existencial...: raons del cor! (Pascal).

... tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. El Pare de Jesús també és el nostre Pare; som fills, igual de fills que Jesús: un do, una vivència, per això una fe... Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ens vestim de Crist per no viure a la intempèrie i despullats de dignitat; revestits de Crist: la nostra segona naturalesa (Pascal), elegants, bonics, adornats de la seva humanitat, ... i de la seva divinitat... Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. La fraternitat de Jesús enderroca qualsevol frontera que margina la dignitat de les persones; diferents però iguals de significatius; ja no valen les distincions excloents. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d'Abraham, hereus de les promeses (Ga). Amb Jesús, la filiació compartida ens dóna l’herència del mateix Pare, que són totes les seves riqueses i afectes.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu» (Lc). La nostra deu de ser una resposta semblant, dita amb altres paraules pot ser, per dir que Jesús és significatiu en la nostra vida, també ell per nosaltres el nostre “enviat” de Déu, per rebre tots els seus béns.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

«Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i benvolença, Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol , com el que es fa per la mort d'un fill únic, ploraran amargament per ell...» (Zc). Sempre és algú que ens perdona... Un perdó que ha estat primer sofriment, dolor, trencament, mort a l’ànima i, pot ser també, del cos. Aquest pecat i rebuig, Jesús l’ha experimentat a la Creu; però  aquesta creu no ha ofegat el seu amor. I aquest amor seu serà encara reconciliació, novament reencontre.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

... i els deia: «El Fill de l'home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.» I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà» (Lc). El camí de la vida passa pel sofriment, per la donació, pel sacrifici; és el camí de l’amor. Hi ha creus salvadores, alliberadores, que porten vida...

I assumim les conseqüències d’estimar.


Mn. Miquel García Bailach