dimecres, 24 de juny de 2015

Diumenge 12 de durant l'any - 21 de juny de 2015


Marc 4:35-41

Els textos evangèlics tenen com a finalitat reforçar i encoratjar la fe de les comunitats a les qui van dirigides. El text que avui ens proposa el leccionari és ric en simbologia: la nit, el mar, la tempesta i units a aquests elements, l'evangelista descriu una ventall d'emocions dels deixebles com son la por, el dubte i l'ansietat més profunda. En aquest escenari, Jesús està profundament dormit en la barca; aquesta actitud molesta i irrita als deixebles. Jesús respon a la seva ansietat amb una pregunta enigmàtica: on està la vostra fe?, i al moment la tempesta desapareix i torna la calma. Tots nosaltres vivim, en major o menor mesura, “tempestes” com l'atur, la malaltia, conflictes personals i dubtes, que amenacen la nostra vida, generant gran ansietat i intranquil·litat. En aquests moments, com els deixebles, creiem que Jesús està dormit, que no es recordar  de nosaltres i això ens irrita encara més. I quan Jesús “desperta” també ens interpel·la amb una pregunta dirigida als nostres cors: on està la vostra fe? Germans i germanes és moment d'examinar-nos a nosaltres mateixos i demanar perdó a Déu per la nostra manca de fe. Mai oblidem, que el nostre Déu mai ens deixa enmig de la tempesta i la foscor, Que el Senyor de la Llum i de la Vida ens ajudi a viure en aquesta esperança. Amén

Germán Lopez-Cortacans
Església Evangèlica de Catalunya


dilluns, 15 de juny de 2015

Diumenge 11 de durant l'any - 14 de juny de 2015


Mc 4, 26-34 

Ambdues paràboles del fragment de l’evangelista Marc, ens conviden a ser contemplatius per tal de comprendre la grandesa del Regne de Déu, emmirallat en les petites llavors.

Acostumats a ser els executors de les nostres tasques, ens crida l’atenció que Jesús no posa l’accent en  l’esforç del pagès que prepara la terra, l’adoba, la sembra, ... esperant que la collita sigui ben bona, sinó que ens fa posar l’atenció en les llavors i ens parla d’algunes llavors ben petites., de tal manera que fa notar “De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com”. Certament que acostumats a treure’n rendiment del nostre treball, l’atenció del pagès no s’esmenta en els treballs previs, sinó en el desenvolupament de la llavor, independentment de si  dorm o bé està aixecat.

Estem acostumats a que s’apliquin tota mena de mètodes i procediments que garanteixin el major èxit en l’execució de les activitats productives, obtenint els productes amb els millors standards de qualitat i de quantitat , de mode que puguem ser ben competitius en la relació qualitat/preu, cosa que sempre redunda en una millora de les vendes.

Del creixement de la llavor, Jesús-, curiosament, fa fixar-nos en l’acció sorprenent de Déu que la fa germinar i créixer, I aquest creixement  es produeix sense que el pagès sàpiga com”. Es tracte d’una invitació que ens fa Jesús més enllà de les tasques d’eficiència productives i responsables del pagès o de qualsevol de les nostres activitats, que són importants, sinó donant un pas més que ens permeti d’acollir el gra sembrat, com una autèntic do de Déu que porta vida, que porta fruit.

Ens deixem impregnar per la Paraula de Déu, fins hi tot la seguim amb assiduïtat, no només en els nostres llocs de culte, sinó també a nivell familiar i/o personal, però em pregunto si l’atenció a aquesta Paraula de Déu, ens deixem que ens interpel·li prou i fem un procés de conversió o be anem fent?

Les paràboles de Jesús (Mc 4, 26-34), son una invitació a fixar-nos e el Regne de Déu, significat per les petites llavors i, per això, Jesús vol que la nostra aportació vagi més enllà dels preparatius per entrar, -de plè-, en el moll de l’òs de la llavor, perquè creades amb l’amor de Déu són vida autèntica que dona fruit.

Siguem nosaltres com les llavors, (també fetes per la voluntat de Déu), deixem que més enllà de les nostres responsabilitats, esforços, esperances i, si voleu, dèries, siguem capaços de contemplar-la, amb l’amor i la generositat que Déu ens l’ha donat.

Que aquesta oportunitat que ara el Senyor ens permet d’escorcollar els nostres cors, posant-hi la seva Paraula en el coneixement del Regne de Déu, serveixi per acollir de manera renovada la nostra vida, com tantes llavors que Déu ha posat en aquest món i vol que creixem i donem molt de fruit, un fruit que esdevé de l’Esperit Sant i de la nostra capacitat d’estimar a Déu i als germans, contemplant de manera il·lusionada i misteriosa la nostra experiència de “vida”, que Déu ens regala.



Mn. Josep Maria Gómez, Diaca

dilluns, 8 de juny de 2015

Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist - 7 de juny de 2015


E U C A R I S T Í A            


( Marcos 14:22 a 25)

Hoy tenemos ante nosotros el importante momento en el que Jesucristo instituyó lo que se ha dado en llamar la EUCARISTÍA o la SANTA CENA. Fue justo en el tiempo de la celebración de la Pascua, recordando la salvación del pueblo judío de la esclavitud egipcia, y sabiendo que, aquel mismo día, Él iba a realizar la obra de la Salvación para todo el mundo que quiera aceptársela.

Y creo que mandó su institución principalmente por tres motivos:

1.)RECORDATORIO.  Sabiendo lo olvidadizos que somos, quiso que, cada primer día de la semana, lo hagamos. Y que tengamos la reconsideración de que el Calvario ha de recordarnos también nuestra “salida personal de Egipto”(pecado). Por eso nos lo dejó como un mandato (Hechos de los Apóstoles 20:7).

2.)COMPAÑERISMO. El deseo y la Intención de estar  Todos Juntos. Si lo queremos, es algo sencillo de hacer; sólo hace falta el poner voluntad. Y…durante ese rato, pensar (¡cuánto nos cuesta a veces hacerlo) en la importancia del acto que vivimos (y revivimos) cada siete días.

y 3)ESPERANZA. El mismo Señor nos habló del mañana; de su regreso, del lugar a dónde iremos… Jesús nos dijo: “ya no beberé más del fruto de la vid, hasta aquél día que lo beba nuevo en el Reino de Dios” (Marcos 14:25). Y…!allí..lo tomaremos juntos y con Él ¡.

Amigo y hermano, cuando vayas a tomar la Eucaristía, ya ves que hay mucha más profundidad del simplemente tomar los símbolos.

Es que incluso somos advertidos en la Palabra Santa de la posibilidad de tomarlos indignamente:  “De manera que cualquiera que coma el pan o beba la copa del Señor indignamente, será culpado del Cuerpo y de la Sangre del Señor. Examínese, pues, cada cual, y coma así el pan y beba de la copa. Pues quién lo hace sin discernir el Cuerpo (entender lo que está haciendo) come y bebe su propio castigo” (1ª Corintios 11:27 a 29).

Debemos razonarlo. Bendiciones…

Lluís Brull, 
Evangélico


dilluns, 1 de juny de 2015

La Santíssima Trinitat - 31 de maig de 2015


Mt 28,16-20.

Al veure a Jesús els deixebles es postraren davant d’Ells, al postrar-se davant de Jesús Ressuscitat reconeixen que a Ell se li dona tot honor i tota gloria. Galilea es el lloc on comença la missió de Jesús d’evangelitzar a totes les nacions. L’ensenyança de Jesús es presenta com un manament, es la de la voluntat de Déu, anunciada en la Lley i en els i els profetes. Han de guardar aquesta ensenyança en els seus cors i l’han d’anunciar a –totes les nacions. Jesús encomana als seus la missió de batejar tots els pobles en el nom del Pare, del Fill, i del Esperit Sant. Batejar prové de baptitzo submergir, es col·laborar a fer que hi hagi més persones que participin d’aquest triple dinamisme per entrar a  formar part del nou poble de Déu.

Batejar en el Pare impulsa a referir totes les coses a la inesgotabilitat del Misteri del –qual provenim. Invocar a Déu com a Pare, la persona del Pare s’identifica amb la transcendència absoluta. El bateig en el nom del Pare indica la via mística, l’impulsí d’obrir-se a aquesta profunditat i perdre-hi.

Batejar en el Fill, es recordar que som fills, que participem de la mateixa vida, som cridats a viure en el Fill, es descobrir tot em misteri de Jesús Ressuscitat en nosaltres.

Batejar en l’Esperit, es obrir-se al dinamisme de l’Esperit, es deixar-se sorprendre per aquesta força, un impuls que te la potencia devastadora d’un huracà  i d’altres d’una brisa suau.

La Trinitat; estes tres persones s’estimen, se comuniquen, es reconeixen, totes tres no obren sense les altres, sempre obre conjuntament, no es poden dividir, on hi ha un persona, hi son les tres en l’uniat, cada persona es una essència, es  diferent, en les tres persones hi ha un poder, un voler, i un Senyoriu, de totes tres sols s’encarna una –que es el Fill.

El deixeble es un batejat que s’esforça per fer créixer el Regne en la seva vida de fe i en el coneixement del Senyor, i entra  en aquest dinamisme, l’amor es el centre, l’amor del Pare pel Fill, l’amor per Jesús que es l’observança del seus manaments, portem una carrega d’amor en el cor, hi hem d’exercitar-ho, per això Jesús vol completar en nosaltres la seva obra. La Paraula del Evangeli ens recorda que la llum s’encén amb l’amor –i que n’hi ha prou amb un gest concret. (una pregària)

Jesús els ordena als deixebles  que es posen a treballar pel regne de Déu, es la missió – que els confia, es el nou poble de Déu, es la nova llavor que Jesús ha posat en ells, perquè anuncien a tot el mon la Paraula de Vida. Son els testimonis que han viscut i han compartit amb Jesús, es mitja de l’obediència que Jesús estarà en ells.

    F Josep Mª Cabañes i Vilar (monjo de Poblet)


dimecres, 27 de maig de 2015

Pentecosta - 24 de maig de 2015

Jn 20, 19-23
En aquest relat l'evangelista Joan ens situa al capvespre del dia de la Resurrecció. Els deixebles estan a casa, amagats, tenien por als jueus i aquesta por els paralitzava. Tenien les portes tancades i, de cop i sobte Jesús es presenta enmig d'ells i els saluda desitjant-los la pau: "pau a vosaltres". Estigueu en pau, no tingueu por, sóc jo, estic amb vosaltres.
I, de seguida, com a proba els ensenya les mans i el costat.
Els deixebles se n'alegren, però no parlen, segur que no se sabien avenir. Havien vist Jesús mort, l'havien posat al sepulcre i, ara era aquí, enmig d'ells, quina joia! però també quin ensurt! Jesús els ha de tornar a tranquil·litzar: "pau a vosaltres", no us amoïneu, estigueu tranquils, sóc jo, torno a estar amb vosaltres.
Però, acte seguit els dóna una missió: "com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres". Jesús fa als deixebles un encàrrec, però alhora, també, els dóna un ajut. Jesús alena damunt els deixebles i els dóna l'Esperit Sant que els acompanyarà en la seva missió: "a qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó".
Aquesta missió és extensiva a tota l'església, no només al grup que estava reunit i atemorit en aquell lloc i ocasió. En els deixebles tota l'església (i nosaltres dins ella) rep la missió de part de Jesús. Déu l'envia a Ell i Ell ens envia a nosaltres. Ens envia a perdonar els pecats, a fer present i visible el Regne de Déu a tothom i a tot arreu.
Hi haurà moments de dificultat, hi haurà moments de por, però hem d'estar segurs i confiats, perquè comptem amb l'ajut de l'Esperit Sant que Déu ens a donat per a consolar-nos i confortar-nos davant l'adversitat.

BONA PASQUA DE PENTECOSTA!
                                               MªAngustias Rodríguez (feligresa)

dilluns, 18 de maig de 2015

Ascensió del Senyor - 17 de maig de 2015


 Marc 16, 14 – 20


La gran missió que Jesús encarrega als seus deixebles (a partir d’ara ja són investits amb la dignitat d’apòstols) es fa palesa per les paraules del Senyor: “Aneu per tot el món i prediqueu l’evangeli a tot criatura...”. La gran comissió, vet aquí el mandat que Jesús encarrega als seus amics, aquells dotze (ara onze) als quals ha conferit la més alta responsabilitat en els afers del Regne de Déu Pare. I el seu camp d’acció ja no serà, a partir d’aquell moment, la terra que els va veure néixer, sinó que serà el món sencer.

Els creients hem rebut la mateixa ordre “d’anar pel món i predicar l’evangeli”, el mateix que Jesús va transmetre als seus amics. I no me n’estic d’anomenar-los amics, perquè ell mateix així els va anomenar (Joan 15, 13-15). I també nosaltres som els seus amics, si és que fem allò que ens mana. Aquesta gran comissió, doncs, no és tasca solament del pastor, del sacerdot, del diaca, del bisbe... No, no ho és. És feina de tothom qui diu que és creient en Jesucrist. Cal que ens preguntem: ¿Per què l’Evangeli i el nombre de creients va créixer tant i tant, després de rebre el manament d’anunciar la salvació mitjançant l’obra redemptora del Fill de Déu? Doncs, perquè a aquesta missió s’hi van afegir tots els creients, grans i petits. Llegiu els primers capítols d’Els fets dels Apòstols, i veureu com la gent creia en la paraula donada per Pere, i obeïa: “Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l’Esperit Sant.” I el capítol 2 dels Fets acaba dient que “aquell mateix dia s’afegiren als germans unes tres mil persones.”  Doncs, Déu n’hi do, per començar!

Hi pot haver qui, llegint això pensi o cregui, que aquesta tasca de fer conèixer el Jesús en el qual creuen els creients, valgui la redundància, és cosa dels qui estan més amunt, els qui tenen càrrecs a l’església. Doncs, no és així. La missió de fer conèixer l’Evangeli al món és tasca de tothom qui es diu, o pensa que és, creient. No s’hi val a dir que això ho han de fer uns altres, i no nosaltres, els petitons. De cap manera! I no cal anar als països anomenats “de missió”, als  països del Domund, sinó que Barcelona i Gavà mateix és país de missió... Els veïns del primer tercera de l’escala, que sembla que no són creients, també són ànimes perdudes que viuen sense Déu i sense esperança al món... Pensem-hi, i actuem en conseqüència! Cosa terrible serà si no ho fem.



                                                Manel Alonso Figueres