Comentaris Bíblics Interconfessionals

Juan 20,19-23. Una entrega en cuatro actos.

El evangelio de este domingo de pentecostés nos regala una escena post-pascual repleta de consuelo, ánimo, misión y propósito. El texto se presenta como una pequeña representación casi teatral en cuatro actos. Notamos un hermoso In Crescendo a medida que avanza la narración. ¡Veamos!

En el primer acto los discípulos están desanimados, entristecidos y llenos de miedo. Jesús no les deja así. Se aparece a ellos para animarles, consolarles y empoderarles. En medio de sus miedos y dudas Jesús se aparece y les dice "Shalom" (paz, descanso, confianza). Siempre que tengamos dudas, que el miedo nos invada, recordemos que contamos con la presencia del resucitado que nos dice: "Shalom" (no temáis, solo descansad y confiad en mi).
En el segundo acto, el resucitado les empodera comisionándoles, nada más y nada menos que su propia misión. Ellos tendrían el cometido de hacer lo mismo que Jesús: "como el padre me envió, así también yo …

«Aneu per tot el món...»
Ascensió del Senyor

Fets 1,1-11; Ef 1,17-23; Mt 28,16-20
En aquests moments amb enormes dificultats i por que estem vivim en tot el món ¿com ens arriben aquestes lectures de la festivitat de l’Ascensió del Senyor?
En la lectura de Fets, Jesús reuneix als onze deixebles i els hi fa un recordatori de tot el que van viure junts. Jesús anima als deixebles a continuar la feina que van començar tots plegats. Realment els deixebles no acaben d’entendre el que Jesús els estava dient. Jesús els hi diu que rebran l’Esperit Sant, perquè entenguin els que està dient, malgrat això tampoc ho acaben de comprendre.
En la carta als Efesis, l’autor ens parla de veure amb els «ulls del cor». Podem reflexionar si ens està parlant que veure amb els ulls del cor és creure en l’amor incondicional que Déu té en cadascuna i cadascun de nosaltres, que ell sempre està amb nosaltres i no ens deixarà mai orfes.
El text de Mateu ens porta a la festivitat d’avui. Presenta l’última trobada de Jesú…

Sant Joan 14, 15-21
Si féssim una enquesta en qualsevol de les nostres esglésies i preguntéssim amb quines paraules relacionem el cristianisme, la majoria de nosaltres contestaríem: ritus, cerimònies i celebracions que cal fer per a complir amb el que Déu ens demanda. Encara que aquestes respostes són correctes, no acaben de respondre plenament a la nostra pregunta: què significa ser cristià/na? Jesús , en l´evangeli, ens diu que la clau per a respondre a aquesta pregunta és l'amor: “Si m'estimeu, guardeu els meus manaments; (v 15)”, d'aquesta manera el seguidor i seguidora de Jesús és aquell que estima al Senyor i estima al seu proïsme. Jesús és radical quan ens diu “En aquests coneixeran que sou els meus deixebles, si tinguéssiu amor els uns amb els altres” (13,35). Aquest amor significa cura, preocupació pels més febles, ajuda desinteressada. Però aquest amor no neix de nosaltres, es do de Déu, nosaltres estimem als altres perquè l'Esperit que està en nosaltres ens f…

Evangeli Joan 14,1-12
La gran esperança cristiana resideix en la resurrecció i la vida eterna. Els dos últims articles de la professió de fe expressen una creença antiquíssima en un fet decisiu que, parafrasejant a Martin Buber, és a la vegada un esdeveniment i un encontre. Sense això, la nostra predicació és buida i buida és també la [n]ostra fe (1 Co 15, 14) amb la que acollim la Revelació de Déu en Jesucrist (Jn 1, 18; Col 1, 15).
Des d’antic la mortalitat ha estat un dels temors constants de la humanitat, com en el cas de la immortalitat de l’ànima de la filosofia platònica, la qüestió escatològica jueva, el non omnis moriar d’Horaci o els intents de l’alquímia per descobrir el secret de la pedra filosofal. La nostra fe és una alternativa i una resposta a tots aquests temors, com també a la resignació per la finitud constatada de la vida present. Contràriament al pensament heideggerià, el nostre no és un ésser-per-a-la-mort (Sein zum Tode), sinó que la mort ja no té l’ultima parau…

Jesús a l’Evangeli d’aquest IV Diumenge de Pasqua utilitza dues metàfores. És el pastor que entra per la porta de les ovelles i és, a la vegada, la porta per la que entren les ovelles que busquen refugi i pasturatges, la salvació.
Quan ens parla dels lladres i bandolers que salten per un altre indret per colar-se en corral en recorda al profeta Ezequiel (34,11-16) o a Jeremies (23,1-4) i com Déu es queixava dels pastors del seu poble (líders religiosos) que preferien alimentar-se a si mateixos abans que al ramat. L’Antic Testament conté un munt de referències de Déu com el Bon Pastor, veritable protector de les ovelles, sobretot als salms (Salm 23,1; 77,20; 79,13; 80,1; 95,7; 100,3, Isaïes 40,11). Hi ha una manifesta relació personal de protecció i d’amor del pastor cap al seu ramat, de Déu cap al seu poble.
En aquest fragment de l’Evangeli, potser el que més ens pot copsar en el temps de Pasqua en el que ens trobem és l’expressió “les ovelles escolten la seva veu; crida les que són se…

Crist ha ressuscitat! En veritat, ha ressuscitat!
Malgrat les promeses del Senyor –poc enteses tal com ens diu l’Evangeli en diferents ocasions– els deixebles després de la crucifixió es van dispersar. La por a ser perseguits per les autoritats jueves com a deixebles de qui ha estat ajusticiat com a criminal; el trasbals, la tristesa i la  decepció després d’haver presenciat el Mestre patint la tortura i la mort, i d’haver vist el triomf de les tesis del sanedrí: tal és la situació dels deixebles durant els tres dies que el Senyor va davallar als Inferns, en què el sepulcre va romandre tancat i segellat. I tot seguit, el primer dia de la setmana, els senyals de la Resurrecció: el sepulcre buit, el sudari i les venes d’amortallar desats, l’anunci de l’Àngel, les aparicions a Maria Magdalena i les altres dones, als deixebles camí d’Emaús, als deixebles que estaven tancats per por als jueus. I les primeres reaccions: por, incomprensió, ceguesa d’enteniment, incredulitat...
Purifiquem els se…