dijous, 23 abril de 2015

Diumenge 4 de Pasqua - 26 d'abril


 Des de la gran celebració de la Pasqua, diumenge a diumenge, la litúrgia ens fa descobrir la persona de Jesús i allò que espera de nosaltres, la seva Església:
Diumenge 1, ens envia a anunciar la Bona nova a tots els homes i dones del món
Diumenge 2, ens  dóna la seva força i posa a les nostres mans l’esdevenir del món. Vol que partim el pa en el seu nom, que ho posem tot en comú…
Diumenge 3, ens parla del seu Pare i Pare de tots i ens exhorta a ser el seus testimonis.

   Avui s’identifica com a “BON PASTOR”. És un aspecte de la seva missió: aplegar, guiar, buscar el que s’ha esgarriat, donar la seva vida pels altres, estimar.
   Els cristians dels primers segles estaven fascinats per aquesta imatge de Jesús, Bon Pastor. Avui,  no ens agrada gaire ser comparats a un ramat d’ovelles. És que, la Bíblia i, en particular St. Joan, donen a aquesta imatge un sentit molt diferent. Evoca afecte, tendresa entre el pastor i cada membre del seu ramat. Escoltem el profeta Isaïes : « El Senyor vetlla com un pastor pel seu ramat, l’aplega amb el seu braç i  porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien” (Is. 40,11) Joan ens diu que el Crist-pastor coneix personalment cada ovella pel seu nom. Però el sentit del verb « conèixer »  ha perdut tota la riquesa que tenia en la llengua bíblica. Significa una intimitat entre dues persones fins a la comunió més profunda. Crist ens està cridant, coneixem la seva veu?
   L’Evangeli del Bon Pastor ens torna a portar al cor  del Misteri Pasqual , marca la diferència radical entre el lideratge de Crist que dóna la seva vida per les seves ovelles i el de molts líders i caps de grups. Maria Magdalena reconeix el seu Senyor quan la crida pel seu nom.
   Avui, queden moltes ovelles fora de la cleda. Potser ningú no les ha cridat? Pot ser prefereixen no sentir per a no complicar-se la vida…? Pot ser no obrim la porta i sobretot, una vegada fora, no ens preocupem, no els donem cap oportunitat...? .Jesús  diu que és la porta de les ovelles. Joan insisteix en el fet que el pastor no tanca aquesta porta, sinó que l’obre per tal que les ovelles surtin protegides pel seu pastor. És Jesús que crida, fa sortir, anima, cal passar per Ell. Jesús ha vingut perquè els homes tinguin la vida i la tinguin a desdir. No es tracta de dimitir de les nostres responsabilitats sinó de sentir-lo actuant i acollir tothom dintre i fora de la nostra cleda.


Marie-Thererèse Geniève Cabie


Diumenge 3 de Pasqua - 19 d'abril


Lluc 24,35-48

El Evangeli ens presenta una de les aparicions de Jesús Ressuscitat als deixebles. Era tanta l’alegria i l’admiració que no s’ho acabaven de creure.

Jesús els diu, quina poca fe, mireu-me les mans i els peus, soc jo. palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc, no teniu res per menjar, i va menjar davant d’ells un tros de peix. Jesús  desperta la fe en ells a creure, les ferides que va rebre Jesús per nosaltres les vol presentar al seu Pare del Cel com a rescat per la nostra llibertat.

En la primera lectura veiem el testimoni de Pere; El poble va entregar Jesús a Pilat on va morir crucificat però Déu el va ressuscitar. Pere i els apòstols son testimonis. La resurrecció necessita del testimoni del apòstols; es el testimoni que dona la força històrica a la resurrecció. Jesús es designat com el servent, el sant, el just, el que dona la vida. Lluc remarca la figura de Pilat per donar-li un sentit a la mort de Jesús dins del context històric del poble d’Israel.

En el salm 4: El salmista mana als homes que abandonen els falsos camins i que ofereixen sacrificis agradables i que confien en el Senyor.

En la carta de Sant Joan; Per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus  manaments; els qui diuen que el coneixen, però no compleixen els seus manaments son uns mentiders. Els manaments de Jesús es la seva Paraula, conèixer a Jesús es acollir la seva Paraula fer-la vida, es important estar atent per escoltar i guardar la seva Paraula que es l’aliment per fer el nostre camí.
Les paraules de Jesús remarquen el Kerigma de la Sagrada Escriptura. Jesús ja havia entrat a la gloria, els recorda als deixebles lo que els havia dit. La llei de Moisés, els Profetes i els Salms ven a ser la triple divisió del Primer Testament segons la Tradició jueva.

Els va obrir d’intel·ligència per que comprengueren les Escriptures. Els va dir que el Mesias tenia que sofrir, que tenia que ressuscitar, i proclamar el seu nom la conversió i el perdo dels seus pecats a totes les nacions.

Jesús els rebel·la als deixebles una cosa nova els fa testimonis del pla de salvació que Déu ha realitzat per mig de Jesús, i les promet que els enviarà el do de l’Esperit Sant per completar-la missió d’anar a totes les nacions, i quedeu-vos a Jerusalem fins que sereu revestits amb la força de l’Esperit Sant.
Crist es el veritable Fill de Déu, net de tot pecat, unit sempre amb comunió amb el Pare. A quest es el cos que va morir, i va ressuscitar, va ser clavat en creu, aquest cos va ser dipositat dins de la tomba, i es el cos que seu a la dreta del Pare.


Jesús els va requerir als deixebles de lo que veien, en veritat eren ossos i carn costava convèncer-lo d’aquesta veritat, sàvia asta quin punt es un be creure-ho. Era necessari que Crist sofrís i que morís en creu, i que al tercer dia ressuscités d’entre els morts. Crist ha pagat el nostre rescat com a fills que som de l’Esglesia.

F. Josep Mª Cabañes i Vilar O.Cist

diumenge, 12 abril de 2015

Diumenge 2 de Pasqua - 12 d'abril


Aquestes lectures del temps de Pasqua ens expliquen com els primers deixebles van experimentar la resurrecció, i ens parlen també de la força i l’esperança renovades que això els  va donar.   Però ens podria passar que llegint això ens sembli que el que van viure ells és molt diferent del que podem viure ara nosaltres. Que nosaltres no podem sentir el Senyor tant a prop, ni viure amb la mateixa  il·lusió i esperança que tenien ells.
Però resulta que aquests textos s’han escrit per a nosaltres. Per a cristians que no hem pogut veure ni tocar a Jesús, però que el necessitem al costat nostre.
“Feliços els qui creuran sense haver vist”. Això és el que els passava ja a les comunitats que llegien aquest evangeli, i és el que ens passa a nosaltres. I l’evangeli ens diu que ens podem considerar feliços, afortunats.
No deixa de ser sorprenent. Ens diu que som afortunats de creure en coses que no podem demostrar, en coses que no són evidents. Som afortunats de creure enmig de molta gent que ja no creu, i a  la que no sabem com explicar això que sentim. Això de “Feliços els qui creuran sense haver vist” és com una nova benaurança, i per això mateix, com les altres benaurances (feliços els pobres, feliços els qui ploren) és ben difícil d’entendre.
Creure no és tenir les coses molt clares. Ni es tracta d’estar convençut del que és evident, indiscutible. Creure és sobretot confiar. I sentir-se petit, necessitat. Sabem de debò que Jesús és viu i és amb nosaltres no perquè el veiem ni el toquem, sinó perquè el necessitem.
Ens passa de vegades que les coses que tenim sempre a la vora, a la nostra disposició, no les sabem valorar. Trobem el valor de les coses sobretot quan les trobem a faltar. Potser per això mateix Jesús havia de marxar. Havia de passar que els seus deixebles ja no poguéssim veure’l i tocar-lo per a que de debò el poguéssim retrobar, per a que de debò ens pogués acompanyar. El  Jesús ressuscitat ens acompanya sempre, de manera discreta, que ens pot passar per alt moltes vegades. Deixant-nos a nosaltres la responsabilitat de saber buscar-lo cada dia, de saber confiar.  Si Jesús ha volgut que sigui així com el trobem és perquè aquest deu ser el camí bo. Confiar és el que ens pot fer feliços quan totes les seguretats i totes les evidències fallen. I aquesta confiança  nostra és l’únic que pot convèncer als altres que aquest camí és el que val la pena.
El text del Fets dels apòstols que hem llegit en primer lloc ens parla d’aquesta vida nova que els deixebles van començar a viure tenint al Jesús ressuscitat al seu costat, encara que ja no el podien veure. Ens pot semblar que nosaltres estem molt lluny de saber viure tal com aquest text ens explica: això de ser un sol cor i una sola ànima, de tenir-ho tot en comú, de que no hi hagués  ningú entre ells que passés necessitat.
Però és que ells tenien els mateixos problemes que nosaltres per poder viure això. Si continuem llegint els Fets dels apòstols veurem que aviat apareixen també  divisions i problemes, i que hi ha gent que no vol compartir. Però se’ns està dient que aquesta manera nova de viure és la bona, és la que hem de buscar. Encara que ens costi molt veure-la realitzada. Encara que potser no la veurem mai, no la palparem mai. La vida nova que Jesús ens ofereix és ben real, hi podem confiar, fins i tot quan totes les evidències fallen. Creure en Jesús, és sobretot confiar. I seguir-lo, vivint com ell ens proposa és també confiar.
Demanem al Senyor que aquest temps de pasqua ens ajudi a sentir-lo a prop sense veure’l, a intentar seguir-lo encara que no es vegin gaire els fruïts. I adonar-nos de com el necessitem al nostre costat, perquè és així com el trobarem.  



Josep Vicenç Moragues Pastor

diumenge, 5 abril de 2015

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor - 5 d'abril


«EXULTEM DE JOIA»

Germans, avui és un dia gran. Avui és el diumenge dels diumenges. La mort ha estat vençuda per la força de l’amor. La victòria de la fe ha estat clara, neta, rotunda. No diem, ni podem dir, que Jesús ha ressuscitat parcialment. Ell és viu del tot! I per sempre!
La seva victòria anuncia la nostra. Una victòria que ha vingut després de la creu, la qual ens ha forjat a tots en el gresol d’una nit llarga, fosca, negra. Així també anuncia la unitat dels germans cristians, que s’albira al nostre davant, cada dia més a prop. La Pasqua dibuixa davant nostre una unitat que va més enllà de nosaltres mateixos, perquè és Déu qui la construeix i l’ofereix. Nosaltres la rebem.
Sí, som hereus de la Pasqua de Jesús, de tot el seu llegat, els seus ensenyaments, les seves intuïcions, els seus compromisos, les seves accions…Exultem. Cantem. Lloem. Alcem la vida vers Aquell que dóna la Vida. «La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror, i l’Anyell és el gresol que la il·lumina» (Ap 21,23). Som convidats a ser-ne reflex, a ser testimonis d’aquesta Vida i d’aquesta Unitat que ve de dalt, que ve del cel, del Crist, de l’Esperit Sant i del bon Déu. Som urgits a cercar allò que és de Déu el Pare, i a manifestar-ho en el nostre dia a dia.
Avui ens adonem, gràcies a Maria Magdalena, que la pedra del dolor ha estat remoguda per donar espai a l’esperança. Preguem perque els obstacles de tota divisió entre els germans cristians, siguin llevats dels nostres camins. Déu reconeix l’amor present en el nostre cor, i això és, i hauria de ser el que mogués de debò les nostres vides. Un amor sincer. Encara més, aquest amor no ens aïlla de la realitat, ni dels homes, sinó que com Maria Magdalena, ens llença a cercar la comunitat, a cercar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant.
La fe en el Crist ressuscitat cal ser contrastada i purificada per una vida de comunitat autèntica. La nostra comunitat, l’Església, és la nostra mare i la nostra mestra en la fe, ella ens ensenya a no anar sols per la vida, a gaudir d’aquesta joia de la Pasqua, diumenge rere diumenge, amb el do preuadíssim de l’Eucaristia, que a la vegada és actualització del misteri de creu i de vida del Crist, i impuls ferm per cercar els germans pobres, aquells que Jesús estimava tant.
Alegrem-nos i festegem un dia gran com aquest: diumenge de resurrecció. Que la nostra alegria veritable, la nostra vida quotidiana i la nostra unitat anhelada no siguin ni producte de la ficció, ni de l’anècdota. Bona Pasqua.


Mn. Daniel Palau.


divendres, 27 març de 2015

Diumenge de Rams - 29 de març


LA ENTRADA TRIUNFAL EN JERUSALÉN

Antes de llegar a la capital el Señor comisiona a dos de sus discípulos para que en la aldea de Betfagé le consigan una montura. Era algo profetizado (Zacarías 9:9) y desde luego los dueños del animal consintieron con ello (Lucas 19: 33 y 34).

Jesús no iba a hacer su entrada triunfal en Jerusalén como un rey político o militar, por eso no hubieron caballos blancos o vestiduras de monarca. Muchos hubieran querido que fuera así, entonces le hubieran tenido por digno de ser llamado “Hijo de David”; Él, prescindió de aquel glorioso pasado y quiso llegar sólo como lo que era: un rey-siervo… un siervo-rey.

Cuando ya bajaban del monte de los Olivos (Lucas 19:37), camino del Torrente de Cedrón, muchísima gente le honró a su paso tendiendo sus mantos ante Él. Durante la Pascua (faltaban sólo 4 días) la ciudad se llenaba de gente venida de muchos lugares; cada año era un tiempo propicio para tener la expectativa de un Mesías. Y… aquel hombre…!.

Muchas ramas de palmera se cortaron para poderlas agitar o tirarlas a su paso (Juan 12:13). Era una forma de salutación y reconocimiento… ¿”Quién es éste?” (Mateo 21:10). Esa fue la gran pregunta que muchos se hicieron en aquella fecha señalada… y que es una gran pregunta tremendamente también válida para el día de hoy, en pleno siglo XXI… porque, dependiendo de la respuesta que le demos a esa pregunta podemos (como se hizo entonces) cambiar nuestros gritos de júbilo (“Bendito el que viene en nombre del Señor”) en aquellos otros de: “crucifícale, crucifícale”… en solamente cuatro días.

Las masas son llevadas con facilidad a NO PENSAR. Por eso es imprescindible saber en Quién hemos creído (2ª Timoteo 1:12)… Y así SIEMPRE “gritaremos” lo mismo: Bendito el que viene en el nombre de Dios: nuestro amado JESUCRISTO.


Luis Brull

dilluns, 23 març de 2015

Diumenge 5 de Quaresma - 22 de març


Jr 31, 31-34     Ps 50, 3-4.12-15         R/. 50,12a
He 5, 7-9                    
Jo 12, 26         Jo 12, 20-33

L'evangeli d'avui recull com un eco el del diumenge passat: "Jo, quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi". Jesús se sent percaçat a causa de la persecució a què el sotmeten els poderosos i que pot acabar amb la seva mort. Jesús sap que, si fuig, tota la seva vida resultarà estèril, en canvi, si afronta la mort com a conseqüència inevitable de la seva lluita contra el mal i l'opressió, àdhuc l'opressió religiosa, la seva vida quedarà avalada pel seu sacrifici i la seva missió seguirà endavant a través dels seus seguidors, perquè no hi ha altra glòria de Déu que la salvació de l'home. La salvació passa per la lluita contra tota opressió i la lluita comporta dolor i mort a causa de la maldat dels homes.
Jesús contempla la seva mort amb total confiança en el Pare i amb l'esperança que la seva vida no es perdrà definitivament. El fet mateix de la mort ja és de la seva glorificació, perquè serà la confirmació de la derrota del mal. El seu sacrifici el consagra sacerdot, únic sacerdot, únic mitjancer entre Déu i l'home, font de salvació eterna per a tots els qui el reconeixen.      
La creu esdevé lloc de referència per a tothom, perquè Ell s’ha donat a tothom sense excepcions i nosaltres som responsables que la creu pugui ser vista a través de la nostra actuació, de la nostra vida. Una creu que consisteix no pas en la mort sinó en una manera de viure que comporta la mort de l’ego superb i insolidari i el sorgiment d’un ego humil i oblatiu.
Què hem de fer en aquest moment històric en què han triomfat els contravalors del diner fàcil, de la prepotència, del consumisme salvatge? Què hem de fer davant la violència religiosa d’uns descerebrats? Què hem de fer davant del sexe sense amor, del menyspreu de la tendresa, del creixement del feticidi? Què hem de fer en un món en què l’exercici del compromís responsable pels valors del Regne de Déu és vist com una bajanada? Jesús ho tenia difícil, però nosaltres déu-n’hi-do.
No hi ha més que una possibilitat: Hem de posar el nostre esforç a sostenir el nostre compromís de deixebles de Jesús d’humanitzar el món. Som grans de blat colgats en la terra del món, com llavor de la qual ha de néixer el regne de Déu, pel poder de Déu, encara que la nostra llavor estigui tarada.

Mn. Josep Esplugas