dimarts, 21 de juny de 2016

Diumenge 12 de durant l'any - 19 de juny de 2016


Za12,10-11.13,1;Salm 62; Ga3,26-29; Lc9,18-24.

  
Déu es va donant a conèixer..., i ens diu com ens estima, ... i així ens va dient qui som.

Pare nostre, que esteu en el cel:

«Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d'afecte i de benvolença. Llavors miraran aquell que han traspassat... (Za). Déu s’aboca, tot el que ell és, Amor; ell mateix es dóna, comparteix amb nosaltres el que és; i ho fa en una creu: una creu d’amor, sense condicions, sense límits...; un abocament, abaixament, fins a la creu; un amor manifestat en el més gran dels dolors: la mort d’un fill.

Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco. Tot jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d'aigua... L'amor que em teniu val més que la vida...  La meva ànima s'ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà (Sl). Déu, l’Amor, buscat..., estem assedegats, necessitat més fonda... “Si hi ha set és que hi ha aigua” (la prova de Déu de Vicent Ferrer de la Índia). Desig, anhel, tendència, instint... de Déu, al cor, existencial...: raons del cor! (Pascal).

... tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. El Pare de Jesús també és el nostre Pare; som fills, igual de fills que Jesús: un do, una vivència, per això una fe... Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ens vestim de Crist per no viure a la intempèrie i despullats de dignitat; revestits de Crist: la nostra segona naturalesa (Pascal), elegants, bonics, adornats de la seva humanitat, ... i de la seva divinitat... Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist. La fraternitat de Jesús enderroca qualsevol frontera que margina la dignitat de les persones; diferents però iguals de significatius; ja no valen les distincions excloents. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d'Abraham, hereus de les promeses (Ga). Amb Jesús, la filiació compartida ens dóna l’herència del mateix Pare, que són totes les seves riqueses i afectes.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«I vosaltres, qui dieu que sóc?». Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu» (Lc). La nostra deu de ser una resposta semblant, dita amb altres paraules pot ser, per dir que Jesús és significatiu en la nostra vida, també ell per nosaltres el nostre “enviat” de Déu, per rebre tots els seus béns.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

«Abocaré sobre el llinatge de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit d’afecte i benvolença, Llavors miraran aquell que han traspassat: faran per ell un dol , com el que es fa per la mort d'un fill únic, ploraran amargament per ell...» (Zc). Sempre és algú que ens perdona... Un perdó que ha estat primer sofriment, dolor, trencament, mort a l’ànima i, pot ser també, del cos. Aquest pecat i rebuig, Jesús l’ha experimentat a la Creu; però  aquesta creu no ha ofegat el seu amor. I aquest amor seu serà encara reconciliació, novament reencontre.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

... i els deia: «El Fill de l'home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà el tercer dia.» I deia a tothom: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà» (Lc). El camí de la vida passa pel sofriment, per la donació, pel sacrifici; és el camí de l’amor. Hi ha creus salvadores, alliberadores, que porten vida...

I assumim les conseqüències d’estimar.


Mn. Miquel García Bailach

dissabte, 11 de juny de 2016

Diumenge 11 de durant l'any - 11 de juny de 2016


Fent una primera ullada a les lectures d’avui, podem fixar-nos que a la 1a lectura (2Sa 12,7-10.13) veiem el rei David despullat de l’arrogància del poder i acceptant la realitat dels fets. David obre el seu cor al Senyor i confessa el seu pecat: “He pecat contra el Senyor”. Per això, el Senyor el perdona: “Està bé, el Senyor passa per alt el teu pecat”.

D’aquí que el salm (Sl 31) faci ressò de la misericòrdia de Déu: “Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte la culpa, / (...) M’he decidit a reconèixer la falta, / (...) m’heu perdonat la culpa comesa”. Amb el salm, també nosaltres ens sentim feliços perquè experimentem l’amor de Déu que perdona i no té en compte el mal que fem o el bé que deixem de fer.

Saltant a l’evangeli (Lc 7,36-8,3) veiem com la lògica de la Llei s’enfronta a la lògica de l’amor. Per un costat, tenim un fariseu fidel a la Llei, segur de si mateix, que pensa que té Déu a favor: “Jo no sóc com aquesta, pecadora”. Per altra banda, trobem la dona pecadora. Ella no té lloc en aquell món i per això es situa als peus de Jesús, sense parlar, “només sap estimar”. Simó el fariseu i el seu grup representen la Llei. Jesús encarna l’amor. I, enmig, la dona pecadora: Simó l’acusa, Jesús la perdona. Heus aquí el dilema: jutjar els altres o bé estimar i només estimar, creient en l’amor. El fariseu que ha convidat Jesús encara creu més en les seves accions que no pas en l’amor amb què Déu l’estima a ell i a tothom.

Però, a més, Simó descurà amb Jesús els gestos més elementals d’hospitalitat com eren rentar els seus peus, donar-li el bes de pau i ungir-li el cap amb oli. Per tant, també Simó és un transgressor de la Llei, un amfitrió que no ha complert amb el seu deure. L’acció de la dona, en canvi, ha superat amb escreix totes les normes de cortesia reservades als hostes. La dona es va desviure per complimentar el convidat. Per això, Jesús diu al fariseu: “aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor”. Per a Jesús, la vertadera amfitriona fou aquella dona.

La misericòrdia de Déu és la guia de la vida de Jesús. Aquesta misericòrdia es fa patent no sols quan guareix els malalts, sinó sobretot quan perdona els pecats. Exemple d’això és el que li diu Jesús a la prostituta: “Els teus pecats et són perdonats. (...) La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau”.

Certament, germans i germanes, el camí del perdó és un camí difícil perquè el perdó sembla negar el mal, la culpabilitat. El perdó demana confiar en aquell a qui el seu viure el fa indigne de tota confiança. Però, perdonar és acceptar anar a fons i no pas amagar el mal, perquè hi tingui assentament una vida que es faci autèntica. La pecadora és el mirall on redescobrim l’amor. Déu en Jesús se’ns ha mostrat perdonant com a màxima expressió de l’amor. Però, moltes vegades no hem sabut mirar Déu que venia al nostre encontre en aquell que no es mereixia el perdó, però que el necessitava.

A l’evangeli, ens adonem de com n’és de diferent la realitat, vista des de Jesús o bé des del fariseu. Jesús no perd mai de vista la misericòrdia; el fariseu, en canvi, s’ho mira tot des de la Llei. Per a Jesús, aquella dona és algú a qui cal acollir i fer costat, necessita que algú se la miri amb bondat, amb benvolença. I aquesta no és la mirada del fariseu. Si el fariseu de l’evangeli hagués llegit a Sant Pau, possiblement no hauria jutjat tan severament aquella dona. El cristià, doncs, perquè viu immers en la Llei de Crist, ha de jutjar segons la mirada de Crist.

De fet, la 2a lectura de Sant Pau (Ga 2,16.19-21) completa molt bé el tema del pecat i el perdó de l’evangeli i la primera lectura. Pau afirma que la salvació de l’home ve de Déu mitjançant la fe en Jesucrist, que entregà la seva vida per alliberar-nos dels nostres pecats i del mal d’aquest món: “ningú no pot ser just (...) sinó només perquè ha cregut en Jesucrist”. Davant Déu, germans, ningú no és just ni bo per mèrits propis, sinó per reconèixer i acceptar que Ell ens estima gratuïtament i per sempre: “Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home si calia haver complert les obres que mana la Llei”. Per això, el bé que fem al llarg de la vida no és per adquirir mèrits, sinó per respondre de manera agraïda al seu amor i viure d’acord amb la nostra vocació d’identificar-nos amb Crist. Veiem un exemple d’aquesta identificació en la unió indivisible entre Pau i Crist: “Estic clavat a la creu juntament amb Crist (...) La vida que ara visc... la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que m’ha estimat i s’ha entregat Ell mateix per mi (...) és Crist que viu en mi”. Després del baptisme, la vida de Pau ha canviat radicalment: ja no és la seva sinó la de Crist que es realitza en ell.

Tant de bo nosaltres puguem dir el mateix que Pau! Germans, que aquesta sigui la gran força que mou la nostra vida!

Mn. Ricard Casadesús



dissabte, 4 de juny de 2016

Diumenge 10 de durant l'any - 5 de juny de 2016


En el evangelio de esta semana se destacan dos aspectos; por parte de Dios, que se manifiesta como misericordioso: "no llores"; y por parte del pueblo que reconoce a su Mesías: "un gran profeta ha surgido entre nosotros. Dios ha visitado a su pueblo".

El dolor, el sufrimiento, el mal sigue siendo una realidad en nuestros días. Y no sólo nuestras preocupaciones personales o familiares, sino a nivel mundial: el hambre, la guerra, la injusticia, la explotación y más cercana a nosotros, la indiferencia.

En muchas ocasiones nos invade la tentación de pasar de largo ante la miseria o la situación penosa de muchas personas en nuestro entorno. Jesús nuevamente nos da una lección: se acerca a quienes sufren y da lo que tiene y lo que él es: la vida.

Como contraparte, el pueblo le reconoce: Él es el Mesías, el Salvador, el liberador: Él es la vida. Jesús es el profeta enviado por Dios para acompañar, guiar, fortalecer a su pueblo. Él continúa con nosotros. Su compasión y misericordia son infinitas. No nos abandona en ningún momento ni en ninguna circunstancia.

Nosotros, al igual que el Maestro de Nazareth también somos invitados a ser constructores de esperanza, de paz, de consuelo, de fraternidad en nuestras comunidades y a testimoniar, con nuestras acciones, la presencia viva del Dios que nos ha visitado y sigue presente entre nosotros. 

Juan Alcides Aguilar


dissabte, 28 de maig de 2016

El Cos i Sang de Crist - 29 de maig de 2016


Lluc 9, 11-17

Arribat el capvespre, Jesús, davant la inquietud dels deixebles, els diu que donin ells mateixos de menjar a la multitud que l’ha seguit. En resposta a l’objecció dels deixebles, que només tenen cinc pans i dos peixos, Jesús beneeix aquest aliment i demana als deixebles que el reparteixin a tothom. I el miracle es produeix.

Veiem en aquest text evangèlic que Jesús acull la gent, els parla del Regne de Déu, guareix al qui ho necessita i els alimenta. És Ell qui fa el miracle, manifestant la força creadora, l’amor i la misericòrdia del Pare, però demana als deixebles que reparteixin el menjar, servint els altres amb amor. Fent-ho així, n’hi haurà per a tothom.

Jesús és el pa que alimenta la nostra vida de fills de Déu, és el Salvador; Ell ens dóna la salut plena, del cos i de l’ànima, però ens demana a tots nosaltres, deixebles seus, que col·laborem amb Ell en la seva obra salvadora. Ell ens demana que compartim el que tenim, encara que sigui poc, amb els altres, especialment amb els més pobres i marginats; que guarim els cossos malalts; que amorosim les ferides dels qui estan sense forces, i també que donem pau, consol i esperança als qui estan sols, sense llar o sense feina, a tots els qui necessiten sentir l’escalfor de l’amistat i la fraternitat.

Els mateixos gestos que Jesús fa en aquest miracle, els repetirà en l’últim sopar, en què Jesús manifestà el sentit de la seva ofrena; Jesús oferí la seva Vida al Pare i  tots ens podem unir a la seva ofrena, donant-ne gràcies a Déu.

Jesús, el Fill de Déu, ens ensenya a estimar; ens fa comprendre que si compartim el que som i el que tenim, n’hi haurà per a tothom. Jesús ens ensenya com podem anar construint el Regne que Déu vol per a tota la humanitat.



Montserrat Martínez

diumenge, 22 de maig de 2016

Solemnitat de la Santíssima Trinitat - 22 de maig de 2016


Romans 5,1-5

Pau amb Déu

Aquest text dóna tant de sí que s'han escrit llibres sencers d'ell!  Però avui voldria compartir només alguns pensaments curts:
"Justificats, doncs, per la fe, tenim pau amb Déu per mitjà de nostre Senyor Jesucrist." (v.1, BEC)  És a dir, per creure en la mort de Jesús en la creu per nosaltres i en la Seva resurrecció i per decidir seguir-li com Senyor nostre som 'justificats' (declarats justos i sants i sense cap culpabilitat) i tenim pau amb Déu.  Som els Seus fills i els Seus amics, i tenim entrada lliure a la Seva presència (Jn. 1,12; 15,15; Heb. 4,16).
Les nostres vides expressen i transmeten aquesta pau amb Déu?
A més, participem en el Seu goig i en la Seva glòria (v.2). Aquesta és la nostra esperança i el nostre dret, el segon fruit de l'Esperit Sant (Gàl. 5,22). No pels nostres mèrits, sinó pels de Jesús.
Es veu el Seu goig en la vida meva?
Inclús en les dificultats i injustícies de la vida, podem experimentar aquesta pau amb Déu que ens porta el Seu goig i la Seva glòria (v.3). Aquest és potser un dels miracles més grans de la vida cristiana i una de les senyals més clars de ser fill d'Ell: quan fins i tot les desil·lusions amb Déu només serveixen per impulsar-nos més a la recerca de la Seva pau i a una nova experiència del Seu amor. 
Hem aprés a aprofitar les tribulacions per conèixer més de la profunditat de la Seva pau?
"...L'amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l'Esperit Sant..." (v.5, Monjos de Montserrat). Déu ens estima!  Aquest és el resum de tot i el sentit de la vida en sí. Per aquest amor ens va enviar a Jesús.  Per aquest amor va patir en la creu.  Per aquest amor ens justifica i restaura com amics Seus.  Per aquest amor ens omple del Seu goig i glòria.  Per aquest amor inclús en la pitjor injustícia de la vida podem sentir i gaudir de la Seva pau.  I per aquest amor ens dona l'Esperit Sant.
Necessitem que l'Esperit ens recordi una vegada més del Seu gran amor?
Pare Celestial, gràcies per la pau que podem gaudir amb Tu per mitjà de Jesús malgrat la nostre pròpia indignitat o el dolor de les nostres circumstàncies.  Gràcies Jesús perquè Tu ho has fet tot per nosaltres en la creu.  Esperit Sant, omple’ns de nou amb el Teu goig i ajuda'ns a sentir el Teu amor.  També nosaltres T'estimem!  Amén.


David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

dissabte, 14 de maig de 2016

Diumenge de Pentecosta - 15 de maig de 2016


«Si m'estimeu, guardareu els meus manaments»
«Qui m'estima farà cas del que jo dic,
el meu Pare l'estimarà i vindrem a viure amb ell»
«el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,
us farà recordar tot el que us he dit i us ho farà entendre»

Molt sovint, alguns ens han presentat les obligacions de la fe, com la necessitat de complir uns manaments. Jesús, avui ens diu, fer cas del que jo dic, guardar els meus manaments, és la conseqüència lògica d'un fet: estimar-lo a Ell.

Sí, la nostra fe és un gest d'amor, un enamorament de Jesucrist, del Fill de Déu viu, encarnat-mort-ressuscitat, amb qui volem compartir la nostra vida, a qui volem oferir la nostra existència.

Aquest enamorament és agraït, gens interessat, a Aquell que ens ha creat perquè ens estima, i que vol habitar en nosaltres. Fruit d'aquest enamorament és que obrim el nostre cor i el nostre interior a l'Esperit Sant, perquè pugui viure en cadascun de nosaltres, perquè ens pugui revelar allò que el Pare del Cel vol de cadascú de nosaltres, perquè puguem ser imatges vives de Crist enmig del món, al costat especialment dels que més pateixen (els pobres, els immigrants, els marginats, els que pateixen soledat o malaltia, els vells,...).

Sant Pau a la 1a carta als de Corint ens diu: «ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor sinó és per un do de l'Esperit Sant»

Obrim el nostre cor, deixem que l'Esperit davalli damunt nostre, deixem que l'Esperit habiti en nosaltres, confessem-lo, enamorem-nos d'Ell i deixem que ens transformi en imatges vives de Crist.



Mn. Josep Anton Clua, diaca