diumenge, 18 gener de 2015

Diumenge 2 de durant l'any - 18 de gener


Jn 1, 35-42: Els primers deixebles

Llegint i meditant aquest text de l’Evangeli segons sant Joan em vénen a la ment diverses idees:

·         Una d’elles és la importància del testimoniatge a l’hora de conèixer i reconèixer Jesús. Joan Baptista presenta Jesús als seus deixebles. Un d’aquests, Andreu, presenta Jesús al seu germà Simó (Pere).

·         Una altra idea és la del seguiment. Aquests personatges, una vegada algú els ha presentat Jesús el segueixen.

·         Una altra idea és el reconeixement de Jesús com a Messies.

·         Àdhuc no podem passar per alt la importància del diàleg, primer entre ells (Joan i els seus deixebles; Andreu i el seu germà, ...) i després aquests personatges amb Jesús.
Una vegada coneixen Jesús aquests homes estableixen amb Ell una relació personal, li preguntes coses, volen saber on viu, etc.

A aquest text de l’Evangeli Jesús és presentat com:

·         Anyell de Déu,
·         Rabí (mestre),
·         Messies, Ungit, ...

Aquest Evangeli ens manifesta també que en la trobada amb Jesús, en l’encontre amb el Crist  és on nosaltres trobem la nostra veritable identitat, la nostra essència. És l’encontre amb Jesús el que ens fa ser qui veritablement som. Per això és tant important (i avui més que mai) el nostre anunci de que la trobada amb Jesús ens fa ser nosaltres mateixos i ens dóna la nostra identitat més íntima i autèntica. No obstant, al voltant nostre moltes persones no coneixen Jesús. Nosaltres hem de ser com aquest primers deixebles que quan coneixen Jesús no s’ho poden callar, hem de ser com Joan Baptista qui presenta Jesús als seus deixebles, coneixent del cert que l’abandonaran a ell i seguiran Jesús.

Demanem a Déu que nosaltres seguem capaços, també, de reconèixer aquest Jesús i donar-lo a conèixer a tota aquella persona que s’acosti a nosaltres.



Mª Angustias Rodríguez (una feligresa)

dimecres, 7 gener de 2015

Baptisme del Senyor - 11 de gener

Marc 1,7-11

Entre altres coses, trobo que aquest text ens planteja al menys quatre reptes per les nostres vides:
En primer lloc, ens afirma la grandesa de Jesús.  Inclòs un profeta de l'alçada de Joan Baptista no és prou digne ni tan sols de tocar-li les sandàlies.  Els homes poden batejar amb aigua, però només Jesús ho fa amb l'Esperit Sant. I, tant l'Esperit que baixa cap a Ell com la veu del Pare des del cel testifiquen que Ell és Fill de Déu.
Reconeixem la seva grandesa a les nostres vides i confiem en Ell?  Que Ell és el nostre Salvador i que no hi ha cap dificultat més gran que Ell?
En segon lloc, veiem dos exemples de humilitat.  Primer, és Joan qui reconeix la seva petitesa davant Jesús, i després és Jesús qui es deixa batejar per Joan.
I nosaltres?  Sabem veure la grandesa i les habilitats dels altres com Joan?  Sabem honrar i valorar als demés, encara que siguin més febles, com ho fa Jesús?
I què és allò de ser batejats amb l'Esperit Sant?  Hi ha una certa diversitat de pensament entre els cristians sobre què vol dir això i com ho aconseguim.  Els passatges del Nou Testament que parlen de gent batejada amb l'Esperit, però, parlen de gent que es queda canviada per sempre.  Es converteixen en deixebles valents de Jesús fins a la mort. 
I nosaltres?  Hem tingut una experiència amb l'Esperit Sant que ens va deixar marcats per sempre?  L'Esperit ha baixat cap a nosaltres?
Finalment, trobo molt interessant les paraules de Déu Pare al Seu fill.  Al mont de transfiguració diu gairebé el mateix.  Quin efecte haurien tingut aquestes paraules en Jesús en la seva humanitat?
Quin efecte tindria per tu i per mi, escoltar del nostre Pare que som fills d'Ell i els Seus estimats i que n'està orgullós de nosaltres?  Cerquem la veu de Déu?
"Les meves ovelles escolten la meva veu," diu Jesús. (Joan 10,27)

Senyor Jesús, reconeixem que ets el Totpoderós i més gran que qualsevol problema.  Et convidem a prendre el control de la nostra vida, i decidim confiar en Tu.  Bateja'ns amb el Teu Esperit, ensenya'ns a honrar i aixecar als demés i dóna'ns unes vides marcades per el Teu amor i poder.
Pare Sant, gràcies per estimar-nos i fer-nos fills Teus.   Ajuda'ns a parar i escoltar la Teva veu, perquè ets el nostre Déu i nosaltres també t'estimem.  Amén.


David Rhoton
Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

dilluns, 5 gener de 2015

Diumenge segon després de Nadal - 4 de gener de 2015


JUAN 1: 1-18

El evangelio de Juan fue escrito sobre el año 90 de nuestra era. Los otros evangelios (los llamados Sinópticos) ya estaban escritos; Mateo lo había hecho para los judíos, Marcos para el orbe griego, y Lucas para el mundo romano. Pero… había nacido un nuevo “grupo”… los Cristianos, la Iglesia! … y Juan se había dado cuenta: “Voy a contárselo también a ellos.”

El aspecto Trinitario de Dios siempre ha sido complejo para el hombre. Pero así ha querido Él revelarse. En Isaías 6:8 tenemos una de aquellas conversaciones de la Trinidad: “¿Quién irá por nosotros?”, y la respuesta del Cristo de Dios: “Heme aquí, envíame a mí.”

Juan recoge todo aquello, y tras presentar al precursor del Mesías: Juan, el Bautista (vers. 6-7-8 y 15); nos indica de la importancia y la eternidad del Verbo (acción) Divino. Y en tan pocos versículos (dieciocho) le llega a presentar como el Verbo (1) (al costado, y también siendo Dios); Jesucristo (17) y el Unigénito Hijo (18)… Casi nada!

Cristo fue el Creador (2 y 3), la vida en Sí mismo (4), la única Luz válida (4), y el dador de la Gracia y la Verdad (16 y 17)…y digamos un segundo…Casi nada!

Es el único Dios Engendrado…eso es lo que nos dice la frase “unigénito Hijo” (18). Y…al ser “Dios mismo” nos da a conocer lo que Él desea que sepamos acerca de su Persona.

“Aquel Verbo fue transformado en carne, y habitó (textualmente: puso su tabernáculo) entre nosotros… (14).

¿Y para qué quiso hacer todo eso? Los “suyos” no le recibieron!...su “antiguo pueblo” le despreció (10-11 y 15). ¿Por qué siendo Dios se despojó de sí mismo, tomando forma de siervo, rebajándose a la semejanza humana, y estando en esa condición, se humilló de tal manera obedeciendo la voluntad divina hasta llegar a una muerte de cruz? (Filipenses 2:5 a 8).

Pues…el texto nos dice claramente que…para que tengamos el privilegio del poder ser hechos “HIJOS DE DIOS”. Lo que podemos llegar a ser! (12)

¿Y cómo se consigue esto?...qué versículo más grande…simplemente…CREYENDO… “creyendo en su Nombre” (12).

“a todos los que le reciben, a los que creen en su nombre, les da la potestad de ser hechos hijos de Dios” (12)

Entonces… ¿no todos son (somos) hijos?...pues volvamos a leerlo…el texto no lo dice así…

Quizás sería bueno el que separáramos lo que quiere decir ser “criatura” (creación) de Dios; del ser “hijos de Dios”. Pero, ante lo dicho…pensemos en esta importante pregunta: ¿Tú qué quieres ser…creación o hijo?...Porque, desde luego, hay diferencia…

HIJO!!...¿hijo?...pues piensa, analiza, y…cree en Él.

Dios te bendiga.

Luis Brull

  

diumenge, 28 desembre de 2014

La Sagrada Família - 28 de desembre


Evangeli de Lluc 2, 22 – 40

L’arribada de Jesús al món es va manifestar amb ben poc aparat d’esdeveniments. D’una banda hi havia només aquells pocs pastors, de la petita aldea de Betlem, als quals se’ls va anunciar el naixement del Messies; d’una altra banda els mags, aquells que vivien a l’Orient, que van rebre un senyal de Déu que anunciava el prodigiós esdeveniment, els quals no van arribar la mateixa nit, tal com se’ns mostra en els “pessebres”, sinó bastants mesos més tard. A part d’això, ningú més... És tal com actua Déu, sense grans mostres portentoses, llevat de casos comptats.

I aquí trobem, en el dia de la presentació de Jesús al temple de Jerusalem, dues persones velles que confiaven en la promesa de la restauració de l’Israel de Déu: Simeó, home just i pietós, que tenia l’esperança de veure la consolació del poble elegit, perquè havia rebut resposta que no moriria sense haver vist el Messies; i també Anna, vídua, dona piadosa, de vuitanta-quatre anys d’edat, que s’estava al temple, i hi servia de nit i de dia amb dejunis i oració. A part d’aquestes dues persones, és clar, hi havia –com sempre hi ha hagut– el romanent fidel que hi creia i esperava la vinguda del Messies.

Vet aquí el panorama a la terra: Gairebé ningú no esperava la vinguda del Fill de Déu, ni sabia res dels sofriments, no tan sols físics, que patiria per la redempció del seu poble, malgrat que les profecies de l’Antic Testament ja anticipaven i avalaven aquest fet inqüestionable. Llevat, és clar, de Simeó i Anna ja citats (Isaïes, cap. 53).

La fe de Simeó és veritablement encomiable, una mostra més de la revelació divina –altrament no ho hauria reconegut per ell mateix– amb l’oració de lloança que adreça al Senyor, i l’expressió profètica d’esment als gentils, no deixa lloc a cap dubte sobre la seva fe i sobre el coneixement de les Escriptures Sagrades pel que fa al pla de Déu per a la redempció dels gentils, la d’aquells que no eren del poble d’Israel segons la carn. Amb això, donava entenent que per mitjà de revelació havia entès el propòsit de Déu, i el perquè de la vinguda al món d’aquell infant, tan bon punt els pares entraren al temple amb el nadó. Ara ja podia morir content per haver vist acomplerta la promesa del Déu dels seus pares.

Manel Alonso Figueres




dijous, 25 desembre de 2014

Nadal del Senyor - 25 de desembre


Dia de Nadal: Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18.


Un Déu amagat, present, en la humanitat de Jesús: mediació propera, concreta, de Déu en la història.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Déu..., ara, en aquests dies que són els darrers, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill... ; ... que ell ha constituït hereu de tot...; ... per mitjà del qual ja havia creat el món... Ell, que és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser... Perquè, ¿a quin dels àngels Déu ha dit mai: «Ets el meu Fill, avui t’he engendrat»? I encara: «Jo seré el teu pare, i ell serà el meu Fill?» (He). Tot el que Déu ens havia de dir ho ha dit en Jesús, tot el que ens havia de donar ens ho ha donat per ell; així Jesús és referent del que som, del que voldríem ser..., el portem en la pròpia naturalesa humana, volem ser el que Jesús és, ... pot ser sense saber-ho. I Déu es revela com a pare, amor, família, generador de vida, Trinitat que es projecta fora de si, abocat per amor en el Fill, en els fills; Déu ara vol parlar paraules humanes, contextualitzades, al carrer, en la història; paraules de vida, de dignitat humana, del seu amor...

 ... a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu... (Jo). Som com Jesús, estimats com ell, generats com ell, partícips de l’amor de Déu com Jesús, des de la llibertat, ... si volem; som fills com el Fill; estem cridats a créixer en aquesta identitat de fills i, per això, de germans. “Déu es fa home perquè l’home es faci Déu” (sant Atanasi).

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle... com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat (Jo). Déu és saviesa creadora i, ara, Fill , Paraula explícita, encarnada, significativa, ple de veritat humana per la humanitat i la història... Nadal, revelació de la paternitat de Déu.
Som cercadors de la veritat de la vida i de la mort, que sempre ens sobrepassa com un misteri més gran... Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat (Jo). El Fill coneix el Pare, porta la seva informació genètica. Déu, Misteri, Logos desconegut..., ara “Déu-amb-nosaltres”; ara Déu es dóna a conèixer, ens parla en Jesús; ara, com sempre, són camins molt humans per on es manifesta la veritat de la vida..., i Déu mateix.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació i diu...: «El teu Déu és rei» (Is). Jesús ve com experiència de salvació, com Déu  antigament a l’èxode i a l’exili ... Déu torna, la vida reneix amb Jesús, novament s’instaura una vida digna.

Canteu al Senyor un càntic nou: ha fet obres prodigioses..., el Senyor ha revelat la seva ajuda... (Sl). El Regne de Déu ja ha començat a ser realitat, motiu d’alegria, ...encara no del tot realitzat, és un projecte que es va fent, vencent reticències en el món, en els cors; ...; Jesús ve a provocar-lo.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

... acabada l’obra de purificació dels pecats, s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina... (He). Aquest és el sacerdoci de Jesús, la seva obra redemptora: rentar la vida de tot egoisme, de tota violència..., que vol ser nova creació; per això neix Jesús, per això Déu es fa home.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Danseu, ruïnes de Jerusalem, alceu, totes, el crit d’alegria: el Senyor ha consolat el seu poble, ha redimit Jerusalem. ... i d’un cap a l’altre de la terra veuran la salvació del nostre Déu (Is). La salvació de Déu és alliberadora de tot mal; i vol ser universal, una paternitat per a tots.

Ens calen sentiments molts humans per viure la vida.



Mn. Miquel Garcia Bailach

divendres, 19 desembre de 2014

Diumenge 4 d'Advent - 21 de desembre


Lluc ens explica, amb un to popular i accessible, la història més gran de la humanitat. Presenta, no un relat forjat per la imaginació, sinó una realitat teixida pel mateix Déu amb col·laboració humana. El punt àlgid és: «Infantaràs un fill i li posaràs el nom de Jesús» (Lc 1,31).
Aquest missatge ens diu que el Nadal ja és a prop. Maria ens obrirà la porta amb la seva col·laboració en l'obra de Déu. La humil donzella de Natzaret escolta sorpresa l'anunci de l'àngel. Precisament ella pregava a Déu que enviés aviat al seu Ungit per salvar el món. Poc s'imaginava, en el seu modest enteniment, que Déu l'escollia justament a Ella per realitzar els seus plans. Maria viu uns moments tensos, dramàtics, en el seu cor: era verge i estava promesa amb Josep; però Déu li proposa ara una maternitat que queda al marge del seu futur matrimoni. Maria no ho entén: «Com podrà ser això?» (Lc 1,34), heus ací la pregunta. L'àngel li diu que virginitat i maternitat no es contradiuen, sinó que, per la força de l'Esperit Sant, s'integren perfectament. No és que ella ara ho entengui millor. Però ja en té prou, puix que el prodigi serà obra de Déu: «A Déu res no li és impossible» (Lc 1,38). Per això, Maria respon: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). ¡Que es compleixin! ¡Que es faci! Sí. Completa acceptació de la Voluntat de Déu, mig a les palpentes, però sense condicions.
En aquell instant mateix, «la Paraula es feu Carn i habità entre nosaltres» (Jn 1,14). L'Encarnació del Verb de Déu esdevé la realitat més divina i més humana alhora. Podem dir que en Maria veiem la resposta donada per Déu al misteri de l'home; i la pregunta que l'home fa sobre Déu i la pròpia vida. Avui, nosaltres podem dir, imitant aquella dona que el va felicitar entusiasmada: «¡Sortoses les entranyes de Maria, que han portar el Salvador del món».


Mn. Joaquim Meseguer