dimecres, 17 setembre de 2014

L'Exaltació de la Santa Creu - 14 de setembre


Evangeli de Joan 3, 13 – 17


Nicodem era un home principal de la casta religiosa d’Israel, membre de la secta dels fariseus, un mestre de la Llei (la Llei de Déu, donada a Moisès al mont Sinaí). Però, si llegim el que Jesús li diu durant la conversa veurem que, en allò que és fonamental, era ignorant. Això no obstant, era un home obser-vador, un home que coneixia Jesús d’haver-lo vist actuar, parlar, ensenyar...  (v. 3, 2) Nicodem, un dia, coneixeria Jesús, i seria savi, perquè llavors esdevin-dria un membre més del cos de Crist, i ja no pertanyeria al cos dels fariseus.

13Ningú no ha pujat al cel sinó qui ha davallat del cel, el Fill de l’home.”, diu Jesús al mestre de la Llei. I fa servir el  “pujar” o “enlairar”, per referir-se a la seva mateixa crucifixió, al seu sacrifici expiatori. Jesús encara no havia pujat al cel quan parlava amb Nicodem: no havia mort i, per tant, no havia ressuscitat. De fet, ningú no ha pujat al cel, encara, només el Crist glorificat.

14  I així com Moisès va enlairar la serpent al desert, així cal que sigui enlairat el Fill de l’home,  15 a fi que tot el qui creu tingui en ell la vida eterna.” En aquell dia en què el poble va pecar contra Déu i contra Moisès, queixant-se perquè en el camí del desert no tenien pa, ni aigua, i només s’alimentaven d’aquell pa tan “lleuger” –el mannà–, van ser castigats amb una plaga de serps verinoses, la picada de les quals provocava la mort. Déu va ordenar a Moisès que fes una serp de bronze i la posés dalt d’un pal. Qui era mossegat, si mirava la serp enlairada, quedava guarit del verí. (Nombres, cap. 21) Aquí veurem que tant la mort d’aquells israelites, com la mort de Crist, són la conseqüència i el càstig pel pecat.

16 ”Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit, perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna.  17 Que Déu no va enviar pas el seu Fill al món perquè condemni el món, sinó perquè el món sigui salvat per mitjà d’ell.” L’amor de Déu és gratuït per a tots els qui en som receptors. I l’amor de Déu es manifesta en el fet que som salvats per gràcia, no per cap mèrit nostre, no per cap reconeixement de les nostres obres bones, (i no seran les males obres, és clar!, les que ens puguin fer agradables a Déu), ja que per la seva Paraula sabem que les “nostres millors obres són immundícia davant dels seus ulls”.  L’apòstol Pau reblava el clau d’aquesta veritat: “Però Déu, que és ric en bondat, pel gran amor amb què ens va estimar, malgrat ésser nosaltres morts en pecats, ens tornà a la vida amb Crist. És per gràcia que heu estat salvats.

Gràcies, Déu i Senyor nostre pel teu do inefable!

                                                                                                         
Manel Alonso Figueres



dissabte, 6 setembre de 2014

Diumenge 23 de durant l'any - 7 de setembre (Mt 18, 15-20)


En primer lloc, quan tenim algun problema amb algun germà de l’església ,en insta a tenir discreció, en anar a tractar el problema amb ell, sense posar en evidencia, i en segon lloc, si no ens escolta , ni vol retractar-se passar a tenir un segon pas, que es buscar 2 ó 3 testimonis, per tal de que no hagin ,malentesos, i predomini la sensatesa, avui veig una similitud en les formes , a l'antic testament ,en els temps de Moisès. si el litigi persisteix, es quan s'ha de fer públic a l’església, per tal de posar en evidencia, el comportament d'alguns germans en Crist, Ull, perquè tots estem exposats a caure en aquests paranys, i no hem de donar lloc a l'enemic, ni deixar-nos portar pels nostres impulsos o formes incorrectes.
hem de perseverar en la oració, i en la bona comunió amb els germans.

Després em crida la atenció, el verset 18 : tot el que lliguis a la terra serà lligat al cel........em fa pensar un altre cop la importància del nostre comportament aquí a la terra, si ens considerem fills de Deu, hem de cercar-lo constantment per ser renovats i ser agradables als ulls de Deu. Així si hem fet bones obres, per gracia, quedarà reflectit al cel, i si hem fet de dolentes, també quedarà reflectit al cel.

I per últim els versets 19 i 20 m'encanta la idea de estar 2 ó 3 germans, demanant quelcom al Senyor, i Ell ens ho concedeix, això sí germans, reflexionem com hem d'estar els uns amb els altres per tal de obtenir el beneplàcit de Deu, i dintre de la seva voluntat , obtenir allò que li demanem. i que bonic pensar que quan ens reunim 2 ó 3 en el seu nom, en el nom del Salvador de les nostres ànimes, ell es enmig nostre, quin goig, tenir la certesa que el convidat especial, es Jesús, amb l'Esperit Sant que ens va prometre que ens enviaria, abans la seva ascensió al cel. tinguem la certesa plena , que amb bona comunió entre els germans,, invocant el Senyor i demanant en el nom de Jesús, podrem moure muntanyes , i fer sotragar el regne de les tenebres, i portar mes ànimes als peus de Jesús, en aquests darrers temps que estem vivint. 

Una abraçada en Crist


Josep Lluís Agulló Hernández

dissabte, 30 agost de 2014

Diumenge 22 de durant l'any - 31 d'agost


Jesús anuncia la seva mort.                                Mateu 16, 21- 27.

Jesús, en anunciar la proximitat de la seva mort, troba que l’abrandat Pere, impulsivament, s'erigeix en protector seu, instant el Senyor que tal cosa mai no li passi. Volent-li el bé, però sense adonar-se que feia de temptador, tal com havia fet el diable al desert per tal que desistís de la missió que havia vingut a acomplir. Però l'amor I la fidelitat de Déu envers nosaltres són infinits i incomparables: Jesús, -Déu amb nosaltres-, havia vingut al món per salvar-nos; i aquesta "bona intenció" de Pere, humana i simplista, li havia de costar que el Senyor li etzibés amb duresa aquell "Aparta't de mi, Satanàs!".

Tenim una escena on Jesús, acompanyat dels seus deixebles i un grup de persones, anuncia què li passarà, tot I que l’Escriptura ja profetitzava els sofriments del Messies. Però, entendre aquelles paraules en aquell moment, els va resultar estrany, i potser van pensar que el Senyor no parlava literalment. El poble esperava un Messies victoriós políticament, militarment, que els lliurés dels romans… i Déu ens sorprèn venint en forma humil, sofrint per nosaltres, estimant-nos fins a la mort, i una mort de creu. Com? Redimint-nos dels nostres pecats i triomfant sobre la mort. Des de la nostra perspectiva, també com a Pere, no entenem les raons de Déu, ja que tendim a fer-nos una idea simplista i superficial del nostre estat de pecat. Jutgem amb lleugeresa, llevat que mirem les coses de dalt, del cel, amb els ulls espirituals, els de la fe. Déu té un propòsit perfecte per a cadascú de nosaltres, malgrat que pensem que som de poc valor. I en el propòsit diví només hi ha coses bones; malgrat que, de vegades, ens trobem en situacions angoixants, desesperants o, fins I tot, en perill de mort imminent.

Fixar la mira en les coses de Déu i no en la dels homes és un exercici que ens convé fer sovint. De tot el que som i del que fem, tenim llibertat per escollir, responsabilitats per a obrar. L'home carnal busca les coses del món i de les coses de la carn s'ocupa. I, de les espirituals, l'home espiritual (1ª Joan 2:15-17). I si ens fem la pregunta: “Per què n'hi ha uns que són carnals i uns altres espirituals?” La resposta és aquí: "Si algú vol venir amb mi, que es negui a sí mateix, prengui la seva creu, i que em segueixi." diu el Senyor. Com el jove ric (Mat. 19:16-22), no tots estan disposats a seguir Jesús.

I quina és la recompensa per seguir Jesús? En aquest món enemic de la llum, podem començar a fruir del cel, fent-ne un anticip aquí a la terra, gaudint dels fruits de l’Esperit Sant que es manifesta en nosaltres. L’amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat, la fe, la mansuetud, la temprança: obres que són conseqüència i reflex de la vida nova que el Senyor ens regala. La santificació és un camí, i nosaltres no som perfectes, sinó pecadors perdonats. Déu Pare ens aixeca, i com a fills estimats, ens corregirà tant com calgui, com va fer amb Pere. (Prov. 3:12).   Amén!


                 Israel Alonso Muns             

Diumenge 20 de durant l'any - 17 d'agost


Diumenge 20 del temps ordinari: Is 56,1.6-7 / Salm 66 / Rm 11,13-15.29-32 / Mt 15,21-28
Un Evangeli per a tots, universal, catòlic, pluriètnic, pluricultural, plurilingüístic, plurireligiós.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David,
compadiu-vos de mi... (Mt). Fora del territori d’Israel, al nord, Fenícia, terra de pagans, ciutats comercials...
on també hi arriba ara l’experiència de salvació sense fronteres, la de la paternitat universal de Déu. Amb
aquest encontre, l’acció de Jesús es fa global, catòlica: és el Jesús germà universal. La terra coneixerà els
vostres designis, i tots els pobles veuran la salvació. Que s’alegrin els pobles i cridin de goig (Sl).
Sigui santificat el vostre nom.

La fe decidida neix de l’amor: «... la meva filla està endimoniada» (Mt). Si estimes la vida, les persones...,
desitjaràs el seu bé; això també és fe: desitjar el bé, creure en la seva possibilitat; una fe molt humana que
finalment haurà de tenir la seva realització en Déu mateix, per ser integral.
Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Jesús no li contestà ni una paraula... «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells» (Mt). Un
Jesús dur, fred, indiferent, insensible..., on està la compassió que el caracteritza?; avui ens desconcerta; “...
evidentment, això sols és un recurs pedagògic per destacar millor el resultat final. La fe d’aquella dona és
tan gran, que supera totes les dificultats, es guanya l’admiració de Jesús i obté el que demanava: la curació
de la seva filla” (Lluís Armengol i Barnils). El silenci de Déu prova la fe; la perseverança de la pregària
manifesta l’autenticitat de la fe i de les esperances, i si estem del tot implicats, amb tot el cor, amb tota
l’ànima...; de vegades no és així.
... només fa que seguir-nos i cridar... El clam, per als deixebles, és molest i incòmode..., no els commou el
sofriment d’aquella mare. Els pobres són sempre inoportuns, incòmodes, molestos, culpables..., vénen a
pertorbar la nostra pau quan ens manca la sensibilitat humana. Una pregària insistent la d’aquesta dona,
amb una fe i una esperança més grans que qualsevol adversitat, mal o silenci; una fe decidida en contrast
amb la poca dels deixebles a la barca la nit de la tempesta al llac. «Dona, quina fe que tens!...» (Mt).

Vingui a nosaltres el vostre Regne!

... tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que sóc el vostre apòstol... (Rm). També avui,
com l’apòstol Pau, anem als no creients (tan a prop), i els parlem (amb la vida) de la fe i del pensament de
Jesús, dels sentiments que neixen de l’Evangeli, de la nostra experiència cristiana, del Regne de Déu...

El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui...

«És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos» (Mt).
Els pobres demanen ni que sigui engrunes. Jesús dóna el pa sencer. Fem almoina, recollim diners i fem
col·lectes per als pobres..., està bé!; però caldrà treballar perquè el pa sigui sencer, es donin la igualtat de
condicions entre tots els pobles, de progrés, de cultura, de benestar...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

... i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi...» (Mt). Una dona
estrangera, pagana...: els sofriments no tenen fronteres de raça, cultura o religió, ens agermanen. Les
esperances d’alliberament estan en el cor de la humanitat. Ens cal escoltar el clam de qui és diferent; tots
els pobles esperen l’alliberament, la salvació, l’acompliment de les seves esperances i de les seves utopies.
El benestar que desitgem és l’aspiració de tots els pobles.
La fe més forta que tota adversitat ens salva.


Mn. Miquel Garcia Bailach

dijous, 14 agost de 2014

Diumenge 19 de durant l'any - 10 d'agost


Homilies del Pare nostre! - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153)
Diumenge 19-A del temps ordinari: 1R 19,9a.11-13a / Salm 84 / Rm 9,1-5 / Mt 14,22-23

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss).

La fe al cor en el Déu-Amor ens dóna vida.

Pare nostre, que esteu en el cel:

«Surt fora i estigue’t a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà.» Llavors vingué una ventada tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no era en el foc. Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí a fora i es quedà a l’entrada de la cova (1R). Ni la força ni la violència, ni el poder ni la destrucció són atributs de Déu;  ell es mostra en les manifestacions més genuïnes, senzilles, de la vida.

Com a israelites, és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; són d’ells també els patriarques, i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén (Rm). La paternitat de Déu revelada també en la història d’Israel.

Vingui a nosaltres el vostre Regne!

La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra, i la bondat mirarà des del cel... La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades (Sl). Els valors del Regne, de sempre, per sempre, de Déu en el cor dels pobles.

Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba... Jesús ens envia per davant, després arriba ell; la primera percepció, el primer anunci, la primera impressió del Regne, de l’Església... som nosaltres. Ell ens ha embarcat..., per què ens ha engrescat! ... mentre ell acomiadava la gent... (Mt). Jesús detallista i atent; posa gestos senzills però significatius i personals; dóna un Regne personalitzat.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol (Mt). Sentir Déu en el silenci i la pregària; Jesús sabia trencar l’activisme; cal aturar-se, ens cal una mica de sensibilitat humana en el nostre món d’avui. Si tanquéssim els ulls... sentiríem la vida, sentiríem Déu...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

La barca ja shavia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari. En el camí de la vida trobem tantes adversitats que no ens deixen avançar, ens fan sentir insegurs, desorientats, abocats a la mort... Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, sesveraren pensant que era un fantasma, i cridaren de por. Jesús ens surt a l’encontre però, si ens manca la fe, resta llunyà i desconegut. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que sóc jo». Jesús ve a compartir el drama humà; Jesús no ens estalvia les dificultats, les comparteix; i superar amb ell les pors que ens paralitzen. «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua... Ja pots venir... Senyor, salveu-me». Jesús no ens porta solucions fàcils..., i l’única resposta és el compromís en el seguiment; «Quina poca fe! ¿Per què dubtaves? La fe ens dóna dignitat, “surem”, contràriament ens enfonsem. «Realment sou el Fill de Déu» (Mt). És la nostra fe madura, personal i des de l’amor per Jesús. Un text de catequesi que ens ensenya la fe.

Cultivar des de dins la vida, lo millor de la vida; és el que ens dona vida, per dins i fora.



Mn. Miquel Garcia Bailach

dimarts, 5 agost de 2014

Diumenge 18 de durant l'any - 3 d'agost

Homilies del Pare nostre! - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153)
Diumenge 18-A del temps ordinari: Is 55,1-3 / Salm 144 / Rm 8,35.37-39 / Mt 14,13-21

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss).

Déu ens és font de vida; la que vivim, compartim-la amb els altres.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida (Is). Déu és font de vida, experiència de vida; atansem-nos.

El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat... Són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d’amor (Sl). Ell es fa sentir en la bondat i amor, estiguem atents.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista, se nanà amb una barca cap a un lloc despoblat (Mt). Jesús cercava llocs despoblats, apartats, li agradava la contemplació per pensar la vida, per sentir la vida; també el Regne de Déu és silenci, reflexió, experiència de Déu... El Regne de Déu no és només acció.
Quan desembarcà veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts (Mt). Però el Regne de Déu també és acció, no ens podem quedar indiferents davant les necessitats dels germans; el compromís pel Regne de Déu  neix també del sentiment de compassió..., de fer teu el patiment de l’altre.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent (Mt). Jesús és mestre del partir i del compartir; vol fer la voluntat del pare del cel que vol el bé de tots; ... el que ens proposa també a nosaltres a partir i compartir sempre.

El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui...

«Acomiadeu la gent. Que se’n vagin als poblets a comprar-se menjar». Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos» (Mt). Culpabilitzem els pobres per defugir nosaltres de la fraternitat. Jesús ens confia el servei de la taula dels béns de la terra. Les pregàries dels qui passen necessitat són les nostres responsabilitats. Jesús posa davant nostre la crua realitat del germà malalt, del qui passa fam, del qui està a la presó, de l’emigrant...; no tenim excuses per eludir la nostra condició de germans. Ser fills i germans no es tria, s’assumeix amb agraïment.
«Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Jesús respongué: «Porteu-me’ls» (Mt). Tenim, per poc que sigui, recursos per realitzar el miracle de la solidaritat; només cal que ens animi el desig de bé pels altres i partir. Quan l’altre passa necessitat els béns ja no són només “meus”; tenim l’obsessió de “lo meu”; és actitud infantil de la propietat privada exclusiva; els béns de la terra són de tots.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor (Sl). El perdó és una manera d’estimar.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Tothom té els ulls en vós, mirant esperançat..., sacieu de bon grat tots els vivents...  El Senyor és a prop dels qui linvoquen, ... amb sinceritat (Sl). Al final, ens queda Déu mateix, horitzó de les nostres esperances.

... qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima? Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? De tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell qui ens estima. Estic ben segur que ni la mort ni la vida..., ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima (Rm). Així l’Amor és la última paraula de la vida i de la mort, res per damunt de l’Amor, de l’amor de Déu.

... veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts... (Mt). La pregària manifesta les nostres esperances..., les esperances es tornen pregària; i la pregària per Jesús es torna fe, i la fe en compromís.

Compartim el que som i tenim també amb els altres més necessitats.


Mn. Miquel Garcia Bailach