dissabte, 10 de novembre de 2018

Diumenge 32 de durant l'any - 11 de novembre de 2018




 El relat de avui parla per si mateix, és fàcil d'entendre, però difícil d'aplicar. L'evangelista ens descriu una situació quotidiana: les ofrenes en el Temple. El verb dipositar en grec significa llançar. Les monedes es dipositaven en una espècie d'embuts enormes en forma de botzina, col·locats al llarg del mur. L'àmplia boca de les botzines de bronze permetia llançar les monedes des d'una distància considerable. Els rics podien sentir amb orgull, el so de les seves monedes en xocar metall amb metall. En aquest context, se'ns descriuen dues accions: la dels rics i la de la vídua. Però el que Marc vol assenyalar és la diferència d'actitud i de motivació que es donava en aquells fariseus i en la vídua. És a dir, dues maneres d'entendre i viure les ofrenes a Déu, dues formes d'experimentar la relació amb Déu i de ser agraïts. Una, la dels fariseus, és la de l'orgull i la vanaglòria davant els altres; l'altra, la de la vídua, la de la generositat i agraïment a Déu des de la intimitat. Amb quin d'aquestes dues actituds no sentim més identificats? Hem de reconèixer que molt de nosaltres ens agrada la notorietat, el ser reconeguts pels altres. Necessitem recuperar amb urgència l'exemple de la vídua, model de despreniment d'una fe autèntica i confiança absoluta en Déu. Que el Senyor ens ajudi, amén. 


Germán López-Cortacans
Parròquia Sant Esteve, Vila-seca.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Diumenge 31 de durant l'any - 4 de novembre de 2018



Dt 6,2-6; Sl 17; He 7,23-28; Mc 12,28b-34.

Hi ha un Amor més gran que ens queda encara per estimar

Pare nostre, que esteu en el cel:

Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces (Dt).Estem en el nivell de l’amor, no del compliment extern del culte, ni de la observança aparent, ni del costum habitual, ni de la por davant Déu. El culte religiós autèntic és el de l’amor. Jesús mateix a la creu ens dirà què vol dir estimar Déu i els altres, fins al final, amb totes les seves conseqüència.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Beneeixo el Senyor que em salva. Ha donat grans victòries al seu rei, ha mostrat l’amor que té al seu Ungit (Sl).Déu salva. Hi ha mediacions: el rei, el messies... per fer sentir la seva acció mediadora.

Però Jesús, que viu per sempre... té el poder de salvar definitivament tots els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells... Un sacerdot així és el que ens calia: sant, innocent i sense taca..., es va oferir a si mateix una sola vegada ..., el Fill que serà per sempre un sacerdot perfecte (He).Jesús és posat com una mediació, en lloc de la llei, per sempre, pont de l’amor de Déu; un referent, una revelació de Déu mateix, el Fill, per dir-nos que som fills, ... i germans.

«¿Quin és el primer de tots els manament de la Llei?» Jesús li respongué: «El primer és aquest: “ Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: “Estima els altres com a tu mateix”. No hi ha cap altre manament més gran que aquests»... «No ets lluny del Regne de Déu» (Mc).El Senyor és l’únic..., no els déus insuficients, relatius, temporals..., només mitjans i no objectius, als qui els donem moltes vegades el millor culte i devoció, i que només són projecció del nostre egoisme. El Déu viu i veritable ens fa transitar pel camí invers, el de l’amor, el de fraternitat, el de la llibertat. I també amor, dedicació, atenció, servei... “culte” als altres. Ara els propers, i que en la nostra cultura de la ràpida comunicació és tothom, són també, el nostre “déu” a qui hem de venerar, respectar, servir... És la religió de l’amor complet, permanent i en totes les dimensions. Déu identificat en la pell dels altres (Mt 25...), l’amor a Déu ens fa germans ineludibles. L’amor, ja ho sabem, té intensitats..., Jesús proposa una ètica de màxims.
Regne de Déu...: ens hi atansem pel camí de l’amor... en les dos dimensions, en la dins i en la fora, a Déu i als germans. Amb Jesús passem de la llei a l’amor.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

«Reverencia el Senyor, el teu Déu, compleix durant tota la vida els manaments que et dono... Així viureu anys i més anys. Escolta, Israel, mira de posa en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç i nombrós en un país que regalima llet i mel... Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono» (Dt).Les persones, els pobles, tenim una ànima, una fe, una manera de ser, uns valors, unes experiències... que ens donen vida, que sentim i estimem amb tot el cor, amb tota l’ànima..., que ens donen identitat, raó de ser. La Llei a Israel és una mediació entre Déu i els homes; els seus volen ser uns manaments generadors de vida i comunitat fraterna; condicions mínimes de dignitat humana.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Us estimo; Senyor, vós m’enfortiu, roca i muralla que em deslliure. Déu meu, penyal on m’emparo, escut i força que em salva... Beneeixo el Senyor que em salva (Sl).Els déus són generadors d’esperances, d’il·lusions, que donen sentit a la vida i ens fan feliços...; però de Déu, finalment, descobrim, que només en hi ha un, aquell que només vol la vida de cada persona, de tot el poble.

Aprenem l’amor, ... al final serà l’Amor.

Mn. Miquel García Bailach

dimecres, 31 d’octubre de 2018

TOTS SANTS - 1 de novembre de 2018



TOTS SANTS.

Ap. 7,2-4.9-14                        Ps 23,1-4b.5-6            R/. Ps. 23,6
1Jo. 3,1-3
Mt. 11,28                    Mt. 5,1-12a
La festa que avui celebrem és la festa de la gran esperança. Mirant enrere ens fem cabal del gran nombre de persones que han viscut l’ideal evangèlic i això ens ensenya que és possible viure’l i arribar a bon terme. Homes i dones de tota condició, alguns d’ells grans pecadors que s’han deixat perdonar per Déu com el gran Agustí d’Hipona o el bon lladre... En una paraula, la santedat és per a tot aquell que no la refusi. Aquesta és la gran esperança.
Gràcies a Déu són molts, cristians o no, els qui responen a la crida i reben la recompensa. Joan va veure una multitud diversa i tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. Amb uns ens sentim més personalment identificats, amb d’altres menys, amb d’altres gens. Això vol dir que els camins per viure la santedat són diferents i cadascú ha de triar el seu propi camí, d’acord amb els carismes de què l’Esperit Sant l’ha dotat i amb les circumstàncies de la pròpia vida. L’únic que hem de fer és mirar el món amb la mirada de Déu, fer nostra la bogeria de les benaurances.
“Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som”. Ja ara i aquí per consolidar-ho en l’eternitat. I de franc, sense mèrit nostre. És ell qui ens fa sants com un do preuadíssim, purament pel seu amor infinit. L'home que lliurement diu sí a l'Amor, encara que no conegui Crist o Déu, viu la salvació que Jesús ens ha guanyat, en el món i en l’eternitat. Estem salvats en l'esperança, esperant que es consolidi, en el moment de la resurrecció, la nostra filiació divina i la nostra felicitat. Aquesta esperança ens fa sants, ens purifica. Som sants ja ara, avui és la nostra festa. És clar que el pecat enterboleix la nostra santedat i necessitem acollir la gràcia del perdó, que ens purifica i que Déu ens dóna a pleret. L'amor de Déu és molt més gran que la nostra maldat. Això toca demà. Donem gràcies a Déu i demanem-li gràcia per viure segons l’evangeli.

Mn. Josep Esplugas


divendres, 26 d’octubre de 2018

Diumenge 30 de durant l'any - 28 d'octubre de2018



Mc 10, 46-52

Avui contemplem un home que enmig de la seva desgracia, hi troba l’autèntica felicitat gràcies a Jesucrist.

Es tracta d’una persona que  té dues carències: la manca de visió corporal i la impossibilitat de treballar per guanyar-se la vida, la qual cosa l’obliga demanar caritat. Ell necessita ajuda i es col·loca vora del camí, a la sortida de Jericó, per on hi passen molts vianants.
Té la sort que en aquella ocasió passa Jesús, amb els seus deixebles i altra gent.  El cec havia sentit parlar de Jesús, li haurien comentat que feia prodigis i en saber que passa a prop seu, comença a cridar: “Fill de David, Jesús tingues pietat de mi”. Als companys del Mestre els molesta els crits d’aquell cec, no pensen en la seva trista situació, són egoistes, però Jesús si que vol donar resposta aquell home que desitja trobar-se amb Ell. Immediatament, el sec s’aixeca i es troba davant el Fill de David i comença el diàleg amb una pregunta i una resposta:  Jesús li pregunta  Què vols que faci per tu?. El cec respongué: Rabuni, fes que hi vegi. I Jesús li concedeix doble visió, la física i la més important, la fe que és la visió interior de Déu.

Segú que Bar-Timeu va sentir moltes veus , unes que l’animaven a buscar a Jesús, altres que no crides,  però ell segueix la veu interior, el desig de acostar-se a Jesús de ser davant seu.
Tots son una mica Bar-Timeu. Quant ens acostem a Jesús, hem de veurà amb quina actitud ho fem,, la del cec o la del deixeble. ¿Vull que Jesús em solucioni la vida, o vull que m’obri els ulls? ¿Estic disposat a deixar-me transformar per Jesús ¿Estic disposat a créixer, a sortir de la meva comoditat?

Posem-nos en el lloc de Bar.Timeu. Ens trobem davant de Jesús i ens pregunta: què vols que et faci?. Ell espera la nostre resposta per a poder-nos dir: la teva fe t’ha salvat.
El mestre et crida, presenta-li la  teva necessitat, que Jesús et respondrà generosament, com ho va fer amb Bar-Timeu.


Manuel Abadias dp


diumenge, 21 d’octubre de 2018

Diumenge 29 de durant l'any - 21 d'octubre de 2018



Mc 10, 35-45

Primer de tot, voldria recordar al nostre estimat amic, Javier Velasco, que aquesta mateixa setmana ens ha deixat. M’ha agradat com una persona del nostre grup del Secretariat d’Animació Bíblica del Bisbat de Sant Feliu, l’ha descrit com un “apòstol” de la Paraula. En Javier, es descrivia com un entusiasta de la Bíblia i contagiava aquest entusiasme sempre, en tot moment. Et trobarem molt a faltar.

En el seu darrer escrit, en el seu Blog, feia el comentari del diàleg de Jesús amb el jove ric, que després de demanar-li que vengués els seus bens i els donés als pobres fes aquesta opció radical de seguir-lo. D’alguna manera, podríem dir, “cremar les naus”, no mirar enrere i seguir a Jesús.

Aquesta opció radical, com escrivia en Javier, contrasta amb els versets d’aquest diumenge. Més encara, quan Jesús fa un tercer anunci de la seva mort i resurrecció als deixebles. La petició de Jaume i Joan de seure en els llocs de privilegi ens pot semblar ridícul, però...qui no ha caigut alguna vegada en l’ambició de poder? Hem d’estar molt vigilants en aquest greu pecat: “Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure, l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.”

Jesús ens demana seguir-lo veritablement. I només hi ha un camí: l’actitud d’escolta de la Paraula i de servei a tota persona que ho necessiti. Aquesta exigència del Senyor, pel nostre Pare del cel serà la millor mesura per detectar que l’estimem. Demanem que, l’Esperit Sant, ens doni la força per assaborir i viure l’Evangeli, en la humilitat de la nostra vida quotidiana.


Xavier Artigas



dijous, 11 d’octubre de 2018

Diumenge 28 de durant l'any - 14 d'octubre de 2018



Salm 89, 12-13. 14-15. 16-17


Qui s´atreveix a contar els dies?


Al so de mil campanes toquen les quatre de la matinada;
monjos i monges desperten a la crida més pregona, la del cor...
i es reuneixen en comunitat al oratori.

Qui s' atreveix a contar els dies?
si ens els vas donar plens d' Eternitat...
i ja no els podem diferenciar de Tu.

Als teus peus, com als cims de les muntanyes,
l' ànima prega. 
Prega… a part de que no sap fer un altre gest,
per ser el més honest i senzill a la seva natura…
quan saciar-se es només saber que estàs dins.

Qui s' atreveix a contar els dies?
si ens els vas donar plens d' Eternitat...
i ja no els podem diferenciar de Tu.

I encara et demanem tant... 
Oh, Amor!
I que podem demanar a Aquell que tot ens ho va donar,
oferint-se a Ell mateix, sense esperar res a canvi? 
I encara sentim tantes carències... 
Oh, Estimat!
Quina és la prova d' amor, encara? 
Sino l' entrega del cor i l' ànima, sense límits ni condicions
-l' ofrena que ens vas deixar com exemple amb la teva petjada-
a la plenitud d' una Presència insondable.

I en l' intimitat abrasadora d' una pregaria
guardo una certesa…
per la que no cal ni publicitat ni intermediaris,
i és que quan s' estima no hi han distàncies.

Tu ets el vent que mou totes i cada una de les branques
de tots els arbres!
Tu ets l' alè insondable de totes les respiracions que ens omplen de llum i vida a cada instant que passa!
Tu ets la font inexplicable dels incomptables dies i la saviesa del cor...
que no sé, per quina estranya raó, 
no podem ni tan sols imaginar, i en canvi sabem que han estat tocats,
com ho hem estat tots nosaltres...
pels teus dits invisibles i plens de llibertat. 


Marisa Barros