dimarts, 10 de juliol de 2018

Diumenge 15 de durant l'any - 15 de juliol de 2018


MARC 6,7-13                                                                                                  
Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava

«Jesús recorria els pobles del voltant i hi ensenyava», perquè aquesta era la seva missió i la  que va encomanar als Dotze. Sovint els deia «sortiu i aneu a fer deixebles»,  i és en el tercer verb d'aquesta triple acció on rau el gran ensenyament de Jesús «feu deixebles». Perquè les paraules del mestre no s'han de quedar tancades i reduïdes en pura teoria, sinó que s'han de portar a la pràctica, vivificant cada un dels seus ensenyaments en els cors dels cristians  amb l'Esperit de Déu que és portador de vida.

Sí, hem de sortir, com diu el Papa Francesc en l'Exhortació Apostòlica «La joia de l'evangeli».  Per això ens diu que vol «una Església en sortida» que estigui en autèntica comunió amb el món actual, on ressoni l'Evangeli en tots i cadascú de nosaltres. Sortir i fer camí completament nus, despullats de totes les riqueses i poders del món, perquè per evangelitzar només ens cal una plena confiança en Déu.

Per fer aquest camí només necessitem unes sandàlies que ens protegeixin els peus, no sigui que ensopeguem amb alguna pedra (serp) que ens faci caure  en el pecat. També ens diu que no ens portem dos vestits perquè no només seria signe de riquesa, sinó que seria com revestir-nos d'una hipocresia que ens allunyaria del missatge evangelitzador de Jesús.

Però el camí d'evangelitzar és un camí dur, pedregós, i de vegades ens podem trobar amb comunitats on no som ben acollits. Però això no ens ha d'entristir, perquè forma part del camí de creu que Ell va fer i el qual nosaltres també hem de seguir. I «si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells». Sortiu, allunyeu-vos d'aquells que encara no han viscut el goig de conèixer el Senyor, els seus cors encara no s'han obert a la vida perquè encara són la "pols" d'aquells que van morir al pecat. Espolseu-vos aquesta pols, continueu fent camí i el vostres cors es convertiran en l'amor del ressuscitat que guarirà els malalts, serà un do de vida,  perquè on viu l'Amor del Crist no hi ha lloc pel maligne.


Paqui Rodríguez Báñez

dimecres, 4 de juliol de 2018

Diumenge 14 de durant l'any - 8 de juliol de 2018


Lectura de l’Evangeli segons sant Marc 6, 1-6.


“No va fer molts miracles en aquell lloc a causa de la seva falta de fe”.El repudi incrèdul de Jesús a la seva terra de Natzaret està en contrast amb els relats precedents, exposats amb la finalitat de suscitar la fe. La dona del poble havia cregut i Jaire, el cap de la sinagoga, havia acudit a ell ple de confiança. És precisament en la seva terra on Jesús xoca amb una gran incredulitat. El ministeri de Jesús no resultava evident per als seus contemporanis, el misteri de la seva persona se'ls amagava més d'una vegada sota els seus grans miracles. La gent de Natzaret són el cas típic dels que «veuen, però no perceben; senten, però no entenen»(4,12). Es tracta de la mateixa experiència i ensenyament que expressa el quart evangelista al final del ministeri públic de Jesús: «Tot i que li havien vist fer tants senyals prodigiosos, encara no creien en ell» (Jn 12:37).

Sembla que Jesús es presenta per primera vegada a la sinagoga de la seva terra com a mestre, com a rabí. Els seus compatriotes estaven sorpresos que tingués la capacitat de parlar tan bé i d'interpretar l'Escriptura. Coneixien Jesús com «el fuster» o -segons altres lectures- «el fill del fuster». També se’l coneixia com a «fill de Maria» i «germà» d'altres homes que formaven la seva família. Per això la gent no pot entendre que Jesús tingués alguna cosa especial i s'escandalitzaren. Jesús els hi dedicà unes paraules molt contundents: «A un profeta només el menyspreen a la seva terra».

En l'actitud dels natzarens s'anuncia ja als lectors cristians el misteri de la passió de Jesús; però en el destí del seu Senyor reconeixen també el seu propi destí. Jesús s'ha apartat dels seus parents i s'ha creat una nova família. Els deixebles de Crist han de comprendre que hi haurà discòrdies a les famílies per causa de la fe. És aquest el motiu pel que ha afegit expressament l'evangelista «entre els seus parents ia casa seva». Sovint Déu no ens estalvia aquesta amargor.

La conseqüència de la incredulitat és que Jesús no va poder fer a Natzaret cap gran miracle, sinó que va curar simplement a alguns malalts imposant-los les mans. Jesús no havia de dur a terme cap prodigi allà on els homes se li tancavenamb una incredulitat obstinada: no era convenient. La situació de l’ésser humà per si mateix és terrible i la seva incapacitat per apropar-se pels seus propis mitjans a Déu és completa. A l’ésser humà natural li és impossible entendre, creure i decidir a favor del testimoni de Déu, no per causa d'una incompetència intel·lectual, sinó per la ruïna espiritual en què es troba, un estat de perdició del qual només Déu el pot treure.Aquesta realitat és justament el que provoca que la veritable fe sigui humil, agraïda i obedient davant l'Únic missatge que va poder donar-li vida enmig de la mort: l'evangeli de la gràcia del Senyor Jesucrist a homes morts en els seus pecats, incapaços d'acostar-se a Déu, incapaços de reconèixer ni que el tinguessin davant mateix.


Anna Moya Oller, o.v.

diumenge, 1 de juliol de 2018

Diumenge 13 de durant l'any - 1 de juliol de 2018


Sv 1,13-15.2,23-24; Salm 29; 2Co 8,7.9.13-15; Mc 5,21-43.

Déu sempre és generador de vida, mai de mort. Déu és Amor.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Déu no va fer la mort, ni li agrada que l'home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi... El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna... (Sv). La mort, el dolor i el sofriment... no són de Déu. Déu sempre és creador de vida. Són llavors de vida les que Déu ens posat al cor de l’ésser humà.

Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor: ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa (2Co). És el Fill que surt del Pare per dir-nos que també nosaltres som fills estimats. És el dinamisme de la Trinitat que ens agafa, ...on hi entrem.

Sigui santificat el vostre nom.

... els qui l'estimeu, enaltiu la seva santedat (Sl). La santedat de Déu és estimar; també la nostra ho és . 

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

El reialme de la mort no és de la terra, perquè la bondat i la justícia són immortals. Déu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna (Sv). Ens són connaturals a nosaltres la bondat i la justícia, no el sofriment; qualsevol forma de sofrença és estranya a la vida que Déu vol.  

... i, suplicant-lo... li diu: «La meva filleta s'està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé... » Jesús se n'anà amb ell... Un Jesús compromès amb la vida, restaurador de la vida. ... «Tingues fe i no tinguis por...». Una fe decidida a estimar entranyablement la vida. . ... i dóna la mà i li diu: ... ‘Noia, aixeca't (Mc).

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Déu no va fer la mort, ni li agrada que l'home perdi la vida; tot ho ha creat perquè existeixi, ha format el món perquè l'home visqui... (Sv). La voluntat de Déu és generar vida, i fer la seva voluntat també ho és.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

No seria just que, per alleujar els altres, vosaltres patíssiu estretor. Més aviat, que...  buscant la igualtat, allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells, i si un dia els sobra a ells, que supleixi el que us farà falta a vosaltres, mirant que hi hagi igualtat (2Co). Criteri d’igualtat de possibilitats i recursos per a tots; és la caritat que veu en el necessitat un germà. Repartir sense acumular; una economia a l’abast de tothom.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

El seu rigor dura un instant; el seu favor, tota la vida (Sl). L’amor de Déu sempre i incondicional.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

... l'enveja del diable va introduir la mort al món, i els partidaris d'ell són els qui en fan l'experiència (Sv). El mal no és de Déu; la temptació permanent de la llibertat és l’egoisme, font dels sofriments. Un egoisme heretat, cultural, també estructural, ja acostumats, hàbits establerts i acceptats que ja no sabem discernir.  

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

M'heu tret a flor d'aigua quan m'ofegava... Senyor, m'heu arrencat de la terra dels morts... Senyor. Heu mudat en joia les meves penes... (Sl). Déu creador encara, sempre; ve en el nostre no-res. Gràcies..., Senyor!

Com experimentem l’amor de Déu en la nostra vida? A través de..., de qui...?



Mn. Miquel García Bailach

dissabte, 23 de juny de 2018

Naixement de Sant Joan Baptista - 24 de juny de 2018


Quan se li va complir el temps, Elisabet tingué un fill. Els veïns i els parents sentiren a dir que el Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.
Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar l'infant i volien que es digués Zacaries, com el seu pare. Però la seva mare s'hi va oposar dient:
--No! S'ha de dir Joan!
Ells li replicaren:
--Però si no hi ha ningú de la família que porti aquest nom!
Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i va escriure: «El seu nom és Joan.» Tots van quedar meravellats. A l'instant Zacaries va recobrar la paraula i començà a beneir Déu. Un gran respecte s'apoderà de tots els veïns. La gent parlava d'aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: «Què serà aquest infant?»
Realment, la mà del Senyor era amb ell.
L'infant creixia i s'enfortia en l'Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.
(Lluc 1, 57-66.80)
Expectatives; la vida està plena d’expectatives. Què serà d’aquest infant? Què serà dels nostres? I del futur? I dels nous reptes? En moltes circumstàncies l’ésser humà es pregunta pel què serà, per allò que vindrà.
El meravellós del relat del naixement de Joan és que comença, precisament, amb un trencament: els seus pares deixen enrere una tradició, el nom familiar, per incorporar en la persona d’aquell que, com dirà Jesús, serà el més gran dels profetes la novetat d’un nom.Un nou nom que és l’oportunitat d’un nou futur i, alhora, l’expectativa davant la incertesa del què serà aquest infant, del què podrà arribar a fer.
Elisabeth i Zacaries viuen la benedicció d’aquest fill com un miracle de Déu, que no pot ser per a ells, sinó pel seu poble; els veïns i les veïnes ho viuen amb estranyesa, perquè en ell es trenquen totes les lleis naturals, les del naixement (Elisabeth ja no hauria d’haver pogut tenir un fill) i també les dels convencionalismes socials. I uns i altres es pregunten: què serà d’aquest infant?
Expectatives de futur, esperances i desitjos acompanyen el naixement d’aquell que serà la veu que crida en el desert; miracles de concepcions i veus retrobades envolten al profeta Joan, i tot esdevé en mig de la incertesa del què serà, del què succeirà amb l’infant i amb la seva vida.
Sempre estem envoltats del dubte pel què vindrà, de la por i el neguit per un avenir que moltes vegades és incert, i omplim aquests buits de convicció amb l’esperança de l’expectativa, que solament confia en que el Senyor sigui amb nosaltres, amb els nostres, amb aquelles a les qui els hem posat nom.
Crec que ni els seus pares, ni les veïnes, ni ningú va esperar que Joan es convertís aquella veu de Déu, veu profètica que anuncià i denuncià; veu incòmode pel poder i balsàmica pel poble oprimit. Crec que ningú s’imaginà el què seria d’aquest infant, que acabà batejant al Senyor i morint cruelment. Però els primers en depositar en ell les expectatives foren uns pares que, davant el miracle del seu naixement, no van dubtar en posar-li un nou nom, en obrir davant d’ell nous camins, pels que va transitar el mateix Jesús, Senyor nostre.
Davant un futur incert, davant les expectatives d’allò que pot ser o pot arribar ser, la primera passa a fer és la de la fe, una passa que s’obre a noves accions, a nous noms que trenquen un camí establert per obrir-se a les sendes que Déu pot manifestar davant nostre. La valentia de la fe esdevé en la confiança de que allò que està per venir pot ser més gran del que imaginem.
Joan, el més gran profeta, inicia el seu camí des de la fe que confia en la presència de l’Esperit en les nostres vides, i en les vides dels que estimem; una presència que pot obrir noves oportunitats, i pot complir moltes expectatives, sempre que estem disposades a trencar, en fe i per fe, amb allò que se’ns vol imposar, per tradició o convencionalisme.
És cert, un nom no canvia res, però un nou nom, que no toca, que no correspon, que no és el que s’ha dir, pot, a la fi, canviar-ho tot. Perquè un nou nom és la manifestació de la nostra fe, la confiança d’abraçar el que no ha de ser perquè Déu pugui crear quelcom novell, que arribi a ser benedicció per a totes i tots. Un nou nom és la fe que confia les seves expectatives a la mà de Déu.


Pastora Marta López Ballalta

diumenge, 17 de juny de 2018

Diumenge 11 de durant l'any - 17 de juny de 2018


Evangeli de Marc 4, 26 - 34


Heus ací una paràbola de Nostre Senyor: El gra de mostassa; paràbola que trobem narrada només a l'Evangeli de Marc. Aquesta llavor tan remenuda, ell la va aprofitar per mostrar-nos la importància d'allò que en aparença és petit. Per tant, així ho veiem en l'opinió de la gent sobre aquest minúscul gra: és tingut com a cosa petita, proverbial, diríem, i tant!. Una cosa sense entitat, al cap i a la fi, com a exemple de poca consideració. Ens trobarem, però, que ben aviat haurem canviat de parer, ja que l'Escriptura ens ensenya, i les paraules de Jesús en són la prova, que les coses minúscules, i aquesta en especial, no han de ser tingudes com a coses inferiors i, ni de cap manera, menyspreades...

Fixem-nos, per un moment, en com ha d'estar constituïda l'Església de Jesucrist. Mirem-la talment com si contempléssim la formació d'una família humana: Un home i una dona, els dos principals i necessaris elements que han de constituir el nucli primigeni de la formació d'un cos familiar, d'un parentiu per consanguinitat, d'una aliança ferma amb anuència d'amor... Atents a veure-hi la formació de l'Església de Jesucrist, com diu l'apòstol Pau: "Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però era Déu qui feia créixer. Per això,  ni  el  qui planta no és res, ni el qui rega, sinó el qui fa créixer, Déu." 1 Cor. 3, 6-7.

Això que explica el Senyor Jesús, la figura que utilitza per a parlar de la formació de l'Església, és la del sembrador. Un pagès que té un tros de terra. Terra que potser no és seva, que la treballa per compte d'altri, però això no fa al cas ara...  Aquest home, que coneix la terra, que l'estima i la sua, i la rega amb el seu esforç diari, ara ha sembrat llavors de mostassa. Li ho han manat, que faci aquesta sembra? Potser sí, si la terra és d'un altre propietari i ell va a jornal. Però deixem-ho i fixem-nos en la seva feina i en els resultats que se'n deriven. Ara sabem que sembra llavors de mostassa, feina més gratificant que no pas la de llaurar, tot i que aquesta és imprescimdible... perquè d'aquesta acció, la de sembrar, en sortirà la collita. Sembrar ara és allò que cal i, pel que fa al "gra de mostassa", allò que pertany proverbialment al món de les coses petites, d'allò que és insignificant, cal que degudament el valorem com a figura del poder de l'Evangeli de Nostre Senyor Jesucrist i de l'assentament del Regne de Déu a la Terra.

Els creients, els redimits pel sacrifici de Jesucrist, Senyor Nostre, els qui ens mirem davant del "mirall" de la Paraula escrita que ens ha estat transmesa, som cridats a les petites coses que, creguem-ho, en comportaran de grans. Una paraula, un testimoni amb sentit evangelitzador, pot ser una eina molt valuosa si va acompanyada de la benedicció del Senyor i ell la deposita en l'oïda i en l'enteniment de qui viu d'esquena a Déu... Tinguem-ho present sempre. Amén


Manel Alonso Figueres

La Llei de Jesús és guaridora



Marc 2:23-3:6

Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir:
--Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?
Jesús els respon:
--¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? 26 Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven.I els deia:
--El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte.
Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte.
En una altra ocasió Jesús va entrar a la sinagoga. Hi havia allí un home que tenia la mà paralitzada. Ells l'espiaven per veure si el curaria en dissabte i així poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia la mà paralitzada:
--Aixeca't i posa't aquí al mig. Llavors els pregunta:
--Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?
Però ells callaven. Jesús se'ls anà mirant, indignat i entristit per l'enduriment del seu cor, i digué a aquell home:
--Estén la mà.
Ell la va estendre, i la mà recobrà el moviment.
Els fariseus sortiren i llavors mateix, juntament amb els partidaris d'Herodes, començaren a fer plans contra Jesús per fer-lo morir.


De problemes amb la llei portem anys que estem veient-ne de molts i de tota mena.
Hi ha qui tenen problemes amb la llei per robar, per corrupció, per malversació…
Hi ha qui tenen problemes amb la llei per rebel·lió, per sedició…
Hi ha fins i tot qui tenen problemes amb la llei per cantar cançons, o per fer una piulada a les xarxes socials.
Hi ha qui diu que, si no es poden acusar a algunes persones per les coses que fan, hauríem de canviar les lleis per poder acusar-los i condemnar-los.
Si amb aquesta llei no et puc condemnar, cap problema, en faig un altre…
I Jesús? Jesús quin problema tenia amb les lleis? Millor dit, quin problema tenia amb la llei de Déu, la llei del que deia que era el seu Pare?
Doncs, cap ni un. Jesús tenia problemes amb els intèrprets i guardians de la llei, que eren humans.
La llei, deia Jesús, havia de servir per a que els homes i les dones visquessin millor, no per condemnar-los.
Si jo tinc gana, molta gana, passo fam, no podré agafar espigues del camp per menjar perquè és dissabte i ho diu la llei? Com puc descansar en dissabte si passo fam?
Si tinc la ma seca, inútil i morta, què he de descansar en dissabte si per mi dissabte és cada dia? No puc treballar mai… i Jesús no em pot curar per què és dissabte i ha de descansar?
Les lleis, la llei de descansar dissabte també, diu Jesús, ens han d’ajudar a viure millor, no s’ha fet l’home per esclavitzar-lo a la llei, si no la llei per servir al ésser humà, i si en algun moment no serveix per viure millor, doncs simplement no serveix.
Podem tenir molts problemes amb les lleis, però si els hem de tenir, que no sigui pas per robar, per estafar, per corrupció;  si hem de tenir problemes que sigui pel mateix motiu que Jesús els va tenir: per la lluita de la llibertat, per guarir i per cuidar als homes i dones que viuen al nostre costat.

Pastor Jonathan Navarro
-