dissabte, 30 agost de 2014

Diumenge 22 de durant l'any - 31 d'agost


Jesús anuncia la seva mort.                                Mateu 16, 21- 27.

Jesús, en anunciar la proximitat de la seva mort, troba que l’abrandat Pere, impulsivament, s'erigeix en protector seu, instant el Senyor que tal cosa mai no li passi. Volent-li el bé, però sense adonar-se que feia de temptador, tal com havia fet el diable al desert per tal que desistís de la missió que havia vingut a acomplir. Però l'amor I la fidelitat de Déu envers nosaltres són infinits i incomparables: Jesús, -Déu amb nosaltres-, havia vingut al món per salvar-nos; i aquesta "bona intenció" de Pere, humana i simplista, li havia de costar que el Senyor li etzibés amb duresa aquell "Aparta't de mi, Satanàs!".

Tenim una escena on Jesús, acompanyat dels seus deixebles i un grup de persones, anuncia què li passarà, tot I que l’Escriptura ja profetitzava els sofriments del Messies. Però, entendre aquelles paraules en aquell moment, els va resultar estrany, i potser van pensar que el Senyor no parlava literalment. El poble esperava un Messies victoriós políticament, militarment, que els lliurés dels romans… i Déu ens sorprèn venint en forma humil, sofrint per nosaltres, estimant-nos fins a la mort, i una mort de creu. Com? Redimint-nos dels nostres pecats i triomfant sobre la mort. Des de la nostra perspectiva, també com a Pere, no entenem les raons de Déu, ja que tendim a fer-nos una idea simplista i superficial del nostre estat de pecat. Jutgem amb lleugeresa, llevat que mirem les coses de dalt, del cel, amb els ulls espirituals, els de la fe. Déu té un propòsit perfecte per a cadascú de nosaltres, malgrat que pensem que som de poc valor. I en el propòsit diví només hi ha coses bones; malgrat que, de vegades, ens trobem en situacions angoixants, desesperants o, fins I tot, en perill de mort imminent.

Fixar la mira en les coses de Déu i no en la dels homes és un exercici que ens convé fer sovint. De tot el que som i del que fem, tenim llibertat per escollir, responsabilitats per a obrar. L'home carnal busca les coses del món i de les coses de la carn s'ocupa. I, de les espirituals, l'home espiritual (1ª Joan 2:15-17). I si ens fem la pregunta: “Per què n'hi ha uns que són carnals i uns altres espirituals?” La resposta és aquí: "Si algú vol venir amb mi, que es negui a sí mateix, prengui la seva creu, i que em segueixi." diu el Senyor. Com el jove ric (Mat. 19:16-22), no tots estan disposats a seguir Jesús.

I quina és la recompensa per seguir Jesús? En aquest món enemic de la llum, podem començar a fruir del cel, fent-ne un anticip aquí a la terra, gaudint dels fruits de l’Esperit Sant que es manifesta en nosaltres. L’amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat, la fe, la mansuetud, la temprança: obres que són conseqüència i reflex de la vida nova que el Senyor ens regala. La santificació és un camí, i nosaltres no som perfectes, sinó pecadors perdonats. Déu Pare ens aixeca, i com a fills estimats, ens corregirà tant com calgui, com va fer amb Pere. (Prov. 3:12).   Amén!


                 Israel Alonso Muns             

Diumenge 20 de durant l'any - 17 d'agost


Diumenge 20 del temps ordinari: Is 56,1.6-7 / Salm 66 / Rm 11,13-15.29-32 / Mt 15,21-28
Un Evangeli per a tots, universal, catòlic, pluriètnic, pluricultural, plurilingüístic, plurireligiós.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David,
compadiu-vos de mi... (Mt). Fora del territori d’Israel, al nord, Fenícia, terra de pagans, ciutats comercials...
on també hi arriba ara l’experiència de salvació sense fronteres, la de la paternitat universal de Déu. Amb
aquest encontre, l’acció de Jesús es fa global, catòlica: és el Jesús germà universal. La terra coneixerà els
vostres designis, i tots els pobles veuran la salvació. Que s’alegrin els pobles i cridin de goig (Sl).
Sigui santificat el vostre nom.

La fe decidida neix de l’amor: «... la meva filla està endimoniada» (Mt). Si estimes la vida, les persones...,
desitjaràs el seu bé; això també és fe: desitjar el bé, creure en la seva possibilitat; una fe molt humana que
finalment haurà de tenir la seva realització en Déu mateix, per ser integral.
Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Jesús no li contestà ni una paraula... «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells» (Mt). Un
Jesús dur, fred, indiferent, insensible..., on està la compassió que el caracteritza?; avui ens desconcerta; “...
evidentment, això sols és un recurs pedagògic per destacar millor el resultat final. La fe d’aquella dona és
tan gran, que supera totes les dificultats, es guanya l’admiració de Jesús i obté el que demanava: la curació
de la seva filla” (Lluís Armengol i Barnils). El silenci de Déu prova la fe; la perseverança de la pregària
manifesta l’autenticitat de la fe i de les esperances, i si estem del tot implicats, amb tot el cor, amb tota
l’ànima...; de vegades no és així.
... només fa que seguir-nos i cridar... El clam, per als deixebles, és molest i incòmode..., no els commou el
sofriment d’aquella mare. Els pobres són sempre inoportuns, incòmodes, molestos, culpables..., vénen a
pertorbar la nostra pau quan ens manca la sensibilitat humana. Una pregària insistent la d’aquesta dona,
amb una fe i una esperança més grans que qualsevol adversitat, mal o silenci; una fe decidida en contrast
amb la poca dels deixebles a la barca la nit de la tempesta al llac. «Dona, quina fe que tens!...» (Mt).

Vingui a nosaltres el vostre Regne!

... tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus: Ja que sóc el vostre apòstol... (Rm). També avui,
com l’apòstol Pau, anem als no creients (tan a prop), i els parlem (amb la vida) de la fe i del pensament de
Jesús, dels sentiments que neixen de l’Evangeli, de la nostra experiència cristiana, del Regne de Déu...

El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui...

«És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos» (Mt).
Els pobres demanen ni que sigui engrunes. Jesús dóna el pa sencer. Fem almoina, recollim diners i fem
col·lectes per als pobres..., està bé!; però caldrà treballar perquè el pa sigui sencer, es donin la igualtat de
condicions entre tots els pobles, de progrés, de cultura, de benestar...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

... i sortí d’allà una dona cananea cridant: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi...» (Mt). Una dona
estrangera, pagana...: els sofriments no tenen fronteres de raça, cultura o religió, ens agermanen. Les
esperances d’alliberament estan en el cor de la humanitat. Ens cal escoltar el clam de qui és diferent; tots
els pobles esperen l’alliberament, la salvació, l’acompliment de les seves esperances i de les seves utopies.
El benestar que desitgem és l’aspiració de tots els pobles.
La fe més forta que tota adversitat ens salva.


Mn. Miquel Garcia Bailach

dijous, 14 agost de 2014

Diumenge 19 de durant l'any - 10 d'agost


Homilies del Pare nostre! - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153)
Diumenge 19-A del temps ordinari: 1R 19,9a.11-13a / Salm 84 / Rm 9,1-5 / Mt 14,22-23

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss).

La fe al cor en el Déu-Amor ens dóna vida.

Pare nostre, que esteu en el cel:

«Surt fora i estigue’t a la muntanya, a la presència del Senyor que ara mateix passarà.» Llavors vingué una ventada tan forta que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques davant el Senyor, però el Senyor no hi era. Tot seguit vingué un terratrèmol, però el Senyor tampoc no hi era. Després vingué foc, i el Senyor tampoc no era en el foc. Finalment vingué el so d’un aire suau. Així que Elies el sentí, es cobrí la cara amb el mantell, sortí a fora i es quedà a l’entrada de la cova (1R). Ni la força ni la violència, ni el poder ni la destrucció són atributs de Déu;  ell es mostra en les manifestacions més genuïnes, senzilles, de la vida.

Com a israelites, és d’ells la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la Llei, el culte i les promeses; són d’ells també els patriarques, i finalment, com a home, ha sortit d’ells el Crist, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén (Rm). La paternitat de Déu revelada també en la història d’Israel.

Vingui a nosaltres el vostre Regne!

La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra, i la bondat mirarà des del cel... La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades (Sl). Els valors del Regne, de sempre, per sempre, de Déu en el cor dels pobles.

Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba... Jesús ens envia per davant, després arriba ell; la primera percepció, el primer anunci, la primera impressió del Regne, de l’Església... som nosaltres. Ell ens ha embarcat..., per què ens ha engrescat! ... mentre ell acomiadava la gent... (Mt). Jesús detallista i atent; posa gestos senzills però significatius i personals; dóna un Regne personalitzat.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol (Mt). Sentir Déu en el silenci i la pregària; Jesús sabia trencar l’activisme; cal aturar-se, ens cal una mica de sensibilitat humana en el nostre món d’avui. Si tanquéssim els ulls... sentiríem la vida, sentiríem Déu...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

La barca ja shavia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari. En el camí de la vida trobem tantes adversitats que no ens deixen avançar, ens fan sentir insegurs, desorientats, abocats a la mort... Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, sesveraren pensant que era un fantasma, i cridaren de por. Jesús ens surt a l’encontre però, si ens manca la fe, resta llunyà i desconegut. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que sóc jo». Jesús ve a compartir el drama humà; Jesús no ens estalvia les dificultats, les comparteix; i superar amb ell les pors que ens paralitzen. «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua... Ja pots venir... Senyor, salveu-me». Jesús no ens porta solucions fàcils..., i l’única resposta és el compromís en el seguiment; «Quina poca fe! ¿Per què dubtaves? La fe ens dóna dignitat, “surem”, contràriament ens enfonsem. «Realment sou el Fill de Déu» (Mt). És la nostra fe madura, personal i des de l’amor per Jesús. Un text de catequesi que ens ensenya la fe.

Cultivar des de dins la vida, lo millor de la vida; és el que ens dona vida, per dins i fora.



Mn. Miquel Garcia Bailach

dimarts, 5 agost de 2014

Diumenge 18 de durant l'any - 3 d'agost

Homilies del Pare nostre! - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153)
Diumenge 18-A del temps ordinari: Is 55,1-3 / Salm 144 / Rm 8,35.37-39 / Mt 14,13-21

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss).

Déu ens és font de vida; la que vivim, compartim-la amb els altres.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida (Is). Déu és font de vida, experiència de vida; atansem-nos.

El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat... Són camins de bondat, els del Senyor, les seves obres són obres d’amor (Sl). Ell es fa sentir en la bondat i amor, estiguem atents.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista, se nanà amb una barca cap a un lloc despoblat (Mt). Jesús cercava llocs despoblats, apartats, li agradava la contemplació per pensar la vida, per sentir la vida; també el Regne de Déu és silenci, reflexió, experiència de Déu... El Regne de Déu no és només acció.
Quan desembarcà veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts (Mt). Però el Regne de Déu també és acció, no ens podem quedar indiferents davant les necessitats dels germans; el compromís pel Regne de Déu  neix també del sentiment de compassió..., de fer teu el patiment de l’altre.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent (Mt). Jesús és mestre del partir i del compartir; vol fer la voluntat del pare del cel que vol el bé de tots; ... el que ens proposa també a nosaltres a partir i compartir sempre.

El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d’avui...

«Acomiadeu la gent. Que se’n vagin als poblets a comprar-se menjar». Jesús els respongué: «No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos» (Mt). Culpabilitzem els pobres per defugir nosaltres de la fraternitat. Jesús ens confia el servei de la taula dels béns de la terra. Les pregàries dels qui passen necessitat són les nostres responsabilitats. Jesús posa davant nostre la crua realitat del germà malalt, del qui passa fam, del qui està a la presó, de l’emigrant...; no tenim excuses per eludir la nostra condició de germans. Ser fills i germans no es tria, s’assumeix amb agraïment.
«Aquí només tenim cinc pans i dos peixos». Jesús respongué: «Porteu-me’ls» (Mt). Tenim, per poc que sigui, recursos per realitzar el miracle de la solidaritat; només cal que ens animi el desig de bé pels altres i partir. Quan l’altre passa necessitat els béns ja no són només “meus”; tenim l’obsessió de “lo meu”; és actitud infantil de la propietat privada exclusiva; els béns de la terra són de tots.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor (Sl). El perdó és una manera d’estimar.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Tothom té els ulls en vós, mirant esperançat..., sacieu de bon grat tots els vivents...  El Senyor és a prop dels qui linvoquen, ... amb sinceritat (Sl). Al final, ens queda Déu mateix, horitzó de les nostres esperances.

... qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima? Els contratemps, la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills, la mort sagnant? De tot això en sortim fàcilment vencedors amb l’ajut d’aquell qui ens estima. Estic ben segur que ni la mort ni la vida..., ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima (Rm). Així l’Amor és la última paraula de la vida i de la mort, res per damunt de l’Amor, de l’amor de Déu.

... veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts... (Mt). La pregària manifesta les nostres esperances..., les esperances es tornen pregària; i la pregària per Jesús es torna fe, i la fe en compromís.

Compartim el que som i tenim també amb els altres més necessitats.


Mn. Miquel Garcia Bailach


diumenge, 27 juliol de 2014

Diumenge 17 de durant l'any - 27 de juliol


Homilies del Parenostre - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153)

Diumenge 17-A del temps ordinari: 1Re 3,5.7-12 / Salm 118 / Rm 8,28-30 / Mt 13,44-52

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss).

Hi ha un tresor amagat per a nosaltres i el món sencer; l’hem de descobrir. És la vida que Déu ens dóna.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Trobar la veritat amagada de la pròpia vida és la recerca del nostre cor inquiet, és la recerca d’aquell que ens és Pare; quan el trobem llavors sabem qui som; ell és la font d’on ens brolla la vida, és l’amor primer que ens fa ser. ...nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui lestimen, dels qui ell ha cridat per decisió seva; perquè ell, que els coneixia dabans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill... (Rm). I ens ha donat Jesús; en Jesús sabem el que volem ser; ell és paradigma de la nostra humanitat, que és ser fills del Pare del cel i germans entre nosaltres.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Senyor, Déu meu, vós meu fet rei a mi, servent vostre..., però sóc encara un jove que no sé conduir la gent... Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal; sense això, ¿qui seria capaç de governar aquest poble vostre tan considerable? (1Re). Una bonica oració la de Salomó; és també la nostra pregària, també nosaltres som “reis, profetes i sacerdots” des del dia del nostre Baptisme, som promotors del Regne de Déu en la nostra realitat d’avui, però amb unes condicions: saber escoltar la voluntat Déu i les inquietuds dels homes i dones d’avui, cercar la justícia, discernir el bé del mal...; com si només hi hagués aquesta manera de viure amb autenticitat la pròpia vida, conscient i compromesa.

Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat... El Regne de Déu és un tresor que ens enriqueix, ens assegura la vida, i és una experiència humanitzadora i alliberadora, de pau, de justícia, de fraternitat, d’amor de Déu; és un tresor que portem amagat dins de nosaltres mateixos i al cor del món que cal descobrir, treure fora, cultivar, fer-lo créixer... L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. Res més important que els valors humans que ens fan persones, germans i amics; la verdadera riquesa és la humanitat de les persones; els valors del Regne són petites joies que adornen la nostra vida, que portem al cor i a l’enteniment, són els valors personals i comuns que han de sortir fora, i fer bonica la vida personal i social. També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà. Som buscadors de tresors, comerciants de valors humans...; anem a l’essencial, a l’important, que sempre són les qualitats humanes; és l’aposta de Déu i la nostra per l’ésser humà, la primera opció de la nostra escala de valors. També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, sasseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Cal triar com volem ser i, així, el Regne de Déu és referent, judici final de l’amor, criteri últim que diferencia el que és humà i el que no. Els mestres de la Llei que es fan deixebles del regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues (Mt). El Regne de Déu són els anhels de vida d’avui i d’abans, dels pobres de la història dels qui encara se sent la seva veu silenciada i ofegada; el Regne de Déu recull les aspiracions humanes més fondes de sempre, les que el Pare ha posat en el cor humà, encara per realitzar.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... la llei farà les meves delícies. Jo aprecio els vostres manaments... (Sl). La voluntat d’aquest Pare és creadora de vida i alliberadora de les persones, els seus fills; és la llei de l’amor, de la dignitat humana, que governi la societat i el món; de l’amor del Pare passem a la fraternitat universal en un món tocat per la violència i la injustícia...; una llei d’encarnació en les realitats humanes concretes.
El silenci i el viure des de dins la vida, són el millor espai per sentir Jesús, acollir el Regne de Déu.



Mn. Miquel Garcia Bailach

dissabte, 19 juliol de 2014

Diumenge 16 de durant l'any - 20 de juliol


Mateu 13,24-43


Tres Lliçons sobre el Regne de Déu

 

El tema principal de l'ensenyament de Jesús era el Regne de Déu: el lloc, la persona o la comunitat on la voluntat del Pare es fa com al cel (Mateu 6,10). I, aquí ens dóna tres imatges per ajudar-nos a entendre millor com és aquest Regne, és a dir, quina és la voluntat del Pare.
El Blat i el Jull
Sorprenentment, Déu deixa el blat (els seus fills) enmig del jull (els que obren mal) fins el fi d'aquest món.  És a dir, no ens allibera del tot del mal i del sofriment, malgrat ser 'bons cristians'!
Fins el fi.  Perquè certament hi haurà un fi d'aquest món.  Hi haurà un fi pel mal i pel sofriment dels fills de Déu.
Però, al jull li espera un fi horrorós amb 'plors i el cruixit de dents' (v.42).  Potser no ens agrada parlar d'això, però sembla que Jesús sí creia en l'infern...
I, per què permet Déu aquesta situació incòmoda de viure tots junts blat i jull?  Pel bé del blat (v.29).  'Perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió ' (2 Pere 3,9).
I nosaltres? Estem més preocupats amb el propi patiment injust o amb el desig del Pare de que tothom li conegui i sigui salvat?
El Gra de Mostassa i el Llevat
Al Regne de Déu aviat són les coses més petites, febles o humils que produeixen l'impacte més gran.  Per què?  Perquè la gloria sigui només de Déu.  'En la teva feblesa actua el meu poder', li va dir a l'Apòstol Pau (2 Corintis 12:9).
Per l'altre banda, veiem que el Regne de Déu, encara que a vegades potser ho sembla, no és cap cosa feble.  Al contrari, té poder i vitalitat imparable, i certament creixerà fins que hagi portat el seu refugi, la seva llum i el seu sabor a l'últim racó del planeta.
I, nosaltres?  Som part d'aquest creixement?  Estem massa centrats als nostres propis problemes, o estem portant el Regne de Déu als nostres famílies, amics  i companys, malgrat la nostra feblesa?

Pare Sant, vingui el teu Regne i que es faci la teva voluntat aquí a la vida meva i dels meus com es fa en el cel.  Esperit Sant, ajuda'm a entendre com és aquest Regne i com puc ser servent d'ell.  Senyor Jesús, reconec la meva feblesa e incapacitat, i necessito que sigui el teu poder i el teu amor que opera en mi i a través meu.


David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà