La Concepció Immaculada de Sta Maria Verge - 8 de desembre

 Homilies del Parenostre - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153).

Festa Immaculada Concepció (8-12-2013): Gn 3,9-15.20; Salm 97; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38.

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss).

Pare nostre, que esteu en el cel:

Després que l’home hagué menjat el fruit de l’arbre el Senyor-Déu el cridà i li digué: «On ets?» Ell li respongué: «He sentit que us passejàveu pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.» Li digué el Senyor-Déu: «Qui t’ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit de menjar?» (Gn). El drama humà i el de Déu; la grandesa i la pobresa de la llibertat. Els fills de Déu despullats dels seus drets, de la seva dignitat..., per l’egoisme, la indiferència...; la paternitat de Déu desfigurada per la fraternitat ignorada.

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist... (Ef). Però la paternitat de Déu no renuncia a recordar qui som, i per a què hem estat creats. Jesús és el germà on ens emmirallem per saber qui som. Que tots els béns de Déu són els que fan possible la vida de cada fill: de pau, justícia, bellesa, l’amor de Déu i als germans, la llibertat, i la intel·ligència, i la dignitat respectada i els drets més elementals..., i la vida eterna. Finalment, sense pecat, tots.

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu (Lc). Ens recorda qui som amb la gran revelació que ens fa amb Jesús, per la seva encarnació, fill d’una dona, històrica, concreta, compromesa, incondicional, solidaria...; ens ho diu amb paraules i fets, amb la seva creu; també amb la resurrecció. Així la seva comunicació és alliberament, inici de la reconstrucció, lenta, del paradís inicial.

L’ha mogut l’amor que ell guarda fidelment... (Sl). Finalment, la vida, i el sofriment, i l’acció de Jesús, s’entenen des de l’amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... Faré que sigueu enemics tu i la dona, i el teu llinatge i el d’ella. Ell t’atacarà al cap, i tu l’atacaràs al taló.» (Gn). Maria, és la mare, de Déu. Veritat irrenunciable per entendre el realisme, la historicitat, el compromís, de l’acció de Déu; sense ella fem de la salvació un missatge espiritual desencarnat, que no toca el sofriment humà, no baixa fins els inferns. Ens diu com ha de ser la construcció del Regne en el món: compromís personal i encarnació en les realitats humanes.

Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi.» (Lc). Jesús és el referent, el model, manifestació de la creació refeta, del Regne; és llavor i llevat, llum i sal, nosaltres terra bona, massa acollidora, el canelobre i el saler, com Maria.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

El Senyor-Déu digué a la dona: «Per què ho has fet, això?» Ella li respongué: «És que la serp m’ha enganyat.» El Senyor-Déu digué a la serp: «Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T’arrossegaràs sobre el ventre i menjaràs pols tota la vida. (Gn). Es revela el pecat amb tota la seva dramaticitat i marginació; coneixem aquesta degradació del mal en la vida de germans nostres que pateixen l’exclusió de tots paradisos. És la temptació de l’autosuficiència insensible.

                                               Mn. Miquel Garcia

Diumenge 1 d'Advent - 1 de desembre

Mt 24,37-44

Per nosaltres, els cristians catòlics, aquest diumenge iniciem el temps d’Advent, i amb aquest inici l’evangeli dels diumenges canviarà de narrador. Durant aquest any, l’evangelista Sant Mateu ens anirà mostrant aquest projecte de salvació, d’amor que Déu ens dóna. La lectura d’aquest diumenge assenyala amb tota la força aquestes dues paraules: «Vetlleu, estigueu a punt».

Una de les grans malalties que té la nostra societat i també l’Església, és caure en la rutina. Què farem aquest any per celebrar el Nadal? El mateix de l’any passat? Les mateixes festes, les mateixes ornamentacions de l’església... Fàcilment això ens pot anar enfonsant en l’avorriment i fins i tot el passotisme.

A l’evangeli d’avui Jesús ens fa un gran toc d’atenció. Fa servir una història de la Bíblia. Noé i el diluvi: «Tothom continuava menjant, bebent, casant-se».

Enmig d’aquesta gran catequesi, avui, en aquest primer diumenge d’Advent, Jesús ens crida a trencar la rutina, a viure amb el desig d’un temps nou que comença, amb Jesús que naixerà en present enmig de nosaltres. Per això neix el camí de l’esperança. No una espera passiva creuats de braços. Jesús ens diu: Vetlleu, vigileu, estigueu a punt, per no deixar passar el moment en que Déu es fa present enmig de nosaltres.

En el moment que vivim, la crisi que continua, les calamitats, les guerres, la violència... avui Jesús ens crida a deixar-lo entrar en el nostre cor. Que el convidem de veritat aquest Nadal, per transformar la nostra vida. I perquè enmig de les nostres relacions, en aquests dies que més intensament ens trobem en família, amb amics, ens comuniquem aquest Déu de la vida, de l’amor que ens crida a rectificar aquelles actituds que ens priven d’apropar-nos al Senyor.

A la segona lectura d’aquest diumenge, Sant Pau, a la comunitat de Roma els diu: «Sigueu conscients del moment que vivim. Avui la salvació és més a prop vostre».

Que aquest sigui el desig i projecte per aquest temps d’Advent. Com ens deia Jesús: Saber viure amb l’esperança que ens dóna pau i seguretat de que Déu és amb nosaltres.

                                                                                Mn. Xavier Ribas

Diumenge 33 de durant l'any - 17 de novembre

Recordàvem en un grup d’estudi bíblic, la quantitat de personatges que ens anunciaven grans desastres i, inclús, la fi del món amb l’arribada del segle XXI. Uns es sentien empesos com a profetes, altres ho feien seguint calendaris d’antigues civilitzacions, altres seguint plantejaments de les sectes on pertanyien i tots ho justificaven en el rerefons de l’estil de vida de la societat on ja s’hi traspuava una pèrdua significativa de valors. Aquells personatges ens presentaven una situació més que endimoniada, que només podia resoldre’s trencant-se, mitjançant grans calamitats. I imputaven a Déu la realització de grans desastres. Aquest era els seu discurs que, analitzat des de la psicologia, estava farcit de càrrega emocional, però buit d’autèntic contingut.

Al capdavall, els grans endevins, la van errar de ple. I la vida va seguir i segueix.

La litúrgia, en acostar-se la solemnitat de Crist Rei, que celebrarem el proper diumenge, ens porta una sèrie de fragments de l’Evangeli amb contingut escatològic, per tal d’ajudar-nos a plantejar la nostra actitud davant de la fi dels temps.

Tots aquests escrits ens manifesten situacions desastroses que ens emplenen de por, tot reflectint la desolació de la persona que s’uneix al mal i, d’altra part, també manifesten la glòria i la felicitat inabastable de Déu, als qui s’uneixen i s’esforcen posant la seva vida en sintonia amb l’Amor de Déu.

Davant de tot això, i després d’una lectura acurada del text cal fer nostre amb fe i amb esperança, que Jesús allò que ens anuncia és el missatge de la nostra salvació.

Va dir Jesús que quan hagi de succeir el temps fonamental de la nostra salvació, que és quan ell desitja cridar-nos d’aquest món, a viure amb Ell eternament, hi haurà fenòmens molt estranys, fins hi tot guerres i violència, epidèmies i fam, que haurem de superar i fins hi tot quedarà posada a prova la nostra fe

Però allò important que ens hem de fixar, no és centrar-nos en el missatge apocalíptic, tampoc l’hem l’arribada de la fi del temps com un moment de grans desastres i la fi de tot.

La providència de Déu fa que sempre puguem avançar, inclús en les pitjors condicions. Hem de fer nostres les paraules de Jesús que ens promet disposar una gran eloqüència, davant dels adversitats, que hem de conservar dins nostre com un gran tresosr:  “... us conduiran a les sinagogues o a les presons, us presentaran als tribunals dels reis o als governadors, acusats de portar el meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. Sereu traïts fins i tot pels pares, pels germans, parents i amics, en mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom. Però no es perdrà ni un dels vostres cabells. Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”.

I és que en tos els temps de la humanitat, el nostre Déu, ens ha anat acompanyant amb la força inabastable del seu Amor, que és el la indescriptible força de l’Esperit Sant. El nostre Déu, com ens diu Sant Joan : És Amor. Aquest Déu d’Amor, no vol que és perdi ni un de sol dels nostres cabells. El nostre Déu és Déu de vida i vida a desdir: “guanyareu per sempre la vostra vida”. Com veieu el missatge no és una exhortació posada en la fi del món o la fi de la nostra vida, sinó per a mantenir-nos ferms en la fe, l’esperança i l’amor, cada dia.

                                                Mn. Josep M. Gómez, diaca

Diumenge 32 de durant l'any - 10 de novembre

Lc 20, 27-38

L’evangeli d’avui ens mostra com alguns saduceus (grup religiós jueu originat en temps dels Macabeus i actiu fins a la destrucció del temple de Jerusalem, que refusava l’autoritat de les tradicions orals i d’altres llibres de l’Antic Testament que no fossin el Pentateuc, i negava la resurrecció dels morts, la immortalitat de l’ànima i l’existència dels àngels) posen a proba Jesús, Intenten ridiculitzar-lo.

Els saduceus no creien en la resurrecció i per consegüent plantegen a Jesús un parany posant com a excusa la Llei de Moisès.

Els saduceus eren un grup ben considerat dins la societat jueva i a més tenien uns certs privilegis socials, ja que no s’enfrontaven directament amb el poder romà. Veien en Jesús un perill, ja que amb Jesús la religiositat oficial jueva era posada en dubte. Els saduceus veien perillar la seva vida còmoda i tranquil·la.

Per una altra banda, amb Jesús, les seguretats religioses dels saduceus (centrades en la Llei de Moisès) es veuen afectades. Acceptar els canvis de vegades pot ser difícil.

Nosaltres quan recitem el Credo diem: “... crec en la resurrecció de la carn ...”. Però sabem realment què significa?. Després de la resurrecció el cos serà un cos gloriós. Això és un dels misteris de la fe. Ressuscitarem per no tornar a morir i serem semblants als àngels. Pau ho expressa en 1Co 15, 42-49: “Amb la resurrecció dels morts passa una cosa semblant. Se sembra un cos corruptible, però en ressuscita un d'incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual. Perquè, així com hi ha cossos terrenals, també hi ha cossos espirituals. Així ho diu l'Escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser terrenal; però el darrer Adam és Esperit que dóna vida. No és primer l'ésser espiritual, sinó el terrenal, i l'espiritual ve després. El primer home, fet de pols, prové de la terra, però el segon home prové del cel. Tal com era el de pols són tots els de pols, i tal com és el del cel seran tots els del cel. Així com som semblants a l'home fet de pols, també serem semblants a l'home que és del cel.”

La «resurrecció de la carn» significa que, després de la mort, no existirà solament la vida de l’ànima immortal, sinó que també tornaran a viure els nostres cossos mortals. Creure en la resurrecció dels morts sempre ha estat, des del principi, un element essencial de la fe cristiana. És una convicció dels cristians; aquesta creença ens fa viure.

Mª Angustias Rodríguez (feligresa)

Diumenge 31 de durant l'any - 3 de novembre

Lluc 19, 1-10

Jesús i Zaqueu

(v.2) En Zaqueu no és només un publicà, un dels col·laboradors del sistema Romà odiats per la seva tendència d'aprofitar-se de la seva posició i explotar econòmicament a la gent, és el cap d'ells!  Què voldria una persona així de Jesús?  Té riquesa, poder polític, estatus social.  Què li manca?

(v.3,4) Volia veure qui era Jesús.  Quines històries hauria escoltat d'Ell?  Què li hauria cridat l'atenció d'aquestes històries?  Què volia aquest home que ja tenia de tot?  Què li era tan important, que fins i tot no li feia res fer el ridícul pujant l'arbre com un nen?  Hi ha alguna cosa que tu voldries de Jesús amb tanta força que no t'importaria fer el ridícul per tal de rebre-ho?

(v.5) Què li va motivar a Jesús a parar i anar a casa d'en Zaqueu?  Què hauria vist Jesús en ell?  Ha vist lo mateix en tu i en mi?

(v.7) Com sol passar, quan Déu fa alguna cosa, hi han dels que es limiten a criticar.  Però, què han estat disposats a fer aquests per Jesús?  Res?  I així mateix és la seva recompensa, oi?

(v.8,9) Què li motiva a Zaqueu a aquest acte de justícia i generositat?  Què ha entès?  Què ha experimentat tan ràpidament en aquesta trobada amb Jesús?  Quins canvis ha fet Jesús en tu i en mi?  La seva salvació també ha entrat a casa nostra?  Com es nota?

(v.10) En aquesta història veiem al menys 3 tipus de persones: els perduts que cerquen i reben la salvació de Déu, els perduts que segueixen perduts i els que ni tan sols es consideren perduts.  Amb quin grup t'identifiques?

Esperit Sant, ajuda'ns a entendre quan perduts realment estem sense Tu i quan necessitem del nostre Salvador Jesús.  Pare Sant, volem ser com en Zaqueu i cercar-te a tu sigui quin sigui el preu.  Perdona'ns la nostre autocomplaença i omple’ns del Teu amor.  Amén.

David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge 30 de durant l'any - 27 d'octubre

Lluc 18, 9 – 14.

Les Sagrades Escriptures constantment ens ofereixen la visió enfrontada de les dues menes d’éssers humans que habiten i omplen la Terra. Dels qui són poble de Déu, davant dels qui no en són. Ho vam veure avui fa dues setmanes en la narració del guariment dels deu leprosos, dels  quals només un fou salvat per la fe. Fixem-nos en les formes d’expressió dels uns i dels altres: El leprós sanat tornà enrere glorificant Déu, va adorar Jesús i li donà gràcies; mentre que, els altres, van complir just allò que els havia manat Jesús, i res més...  Però no van ser agraïts.

El text d’avui diu que “Dos homes van pujar al temple a pregar...” Per què diu que “van pujar?” Pujar - baixar? Tinguem en compte que la ciutat de Jerusalem era construïda damunt d’un altiplà i, a més, el temple era un gran i majestuós edifici, edificat damunt d’una gran base de pedra. Al temple s’hi pujava mitjançant una àmplia escala feta arran d’aquesta base o fonament sobre la qual estava edificat. Tot el conjunt monumental, doncs, sobresortia en alçària a la resta d’edificacions civils de la ciutat.

Avui tenim dos exemples més d’unes persones. És el cas del fariseu i del publicà. L’un “està agraït” (perquè ell es considera just: és un “agraïment” d’orgull, no d’humilitat); l’altre “està avergonyit” (perquè se sent culpable). Comparant el cas amb aquell leprós guarit, veiem que els agraïments són ben diferents l’un de l’altre. El relat d’avui és una paràbola, no és un  fet real;  però, explicat per Jesús, molt bé podria ser que es tractés de la narració d’un fet que el Senyor mateix hagués conegut. I tant, que podria ser...!  Perquè, preguntem-nos: Coneixia Jesús algun publicà? En podeu dir el nom de dos? Oi que tots sabem què era un publicà?*  I també sabem què era un fariseu...**  La paraula publicà no ha passat a la nostra llengua moderna; en canvi, la paraula “fariseu” o “farisea” és usada, encara, en el sentit de persona hipòcrita.

“El fariseu, a peu dret, pregava dintre seu.” – Vs. 11 i 12. Diu: No sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuno dos cops cada setmana, pago el delme de tot el que guanyo... Per tant, ell es creu capacitat per a ser jutge dels altres. Però, tot i ésser un coneixedor de la Paraula, havia oblidat allò que llegim al profeta Zacaries (7, 9-11).

El publicà, en canvi, de lluny estant, no s’atreveix ni a alçar els ulls al cel, sinó que donant-se cops al pit deia: “Oh Déu, apiada’t de mi, pecador!”  “Aquest va baixar a casa seva justificat, i aquell altre no. Perquè tot aquell qui s’exalça serà humiliat, i el qui s’humilia serà exalçat.”

Conclusió: El fariseu no ha entès l’abast dels manaments de Déu, ni l’acusació que se’n desprèn. El publicà sí que ho ha entès, per això sent el pes, la convicció, del seus pecats dins el seu cor.  I no hi ha altre camí que el reconeixement angoixat del pecat per tal de ser-ne alliberats per Jesús.

          Manel Alonso Figueres

*      En l’antiguitat romana, arrendador dels impostos i de les rendes públiques.

**    1. Membre d’un grup religiós jueu que es comprometia a observar estrictament la Llei mosaica. 

        2. Persona que afecta una pietat que no té observant les pràctiques externes de la religió.