Diumenge 3 de Quaresma - 8 de març

Jn 2,  13-25

Aquest evangeli queda emmarcat en la primera arribada de Jesús a Jerusalem per celebrar la Pasqua acompanyat dels seus deixebles i com tot  pelegrí jueu fa parada al Temple.  En  entrar, Jesús, es troba amb un espectacle lamentable que li fereix el cor. La casa del seu Pare s’ha convertit en un negoci llaminer.

El Temple ha quedat reduït en un mercat on tothom busca el seu negoci: mentre els sacerdots busquen bons ingressos, la gent intenta comprar els favors de Déu amb ofrenes. Davant d’aquest panorama és molt natural la indignació de Jesús.  Amb aquesta acció posa de manifest les paraules del profeta  Osees “el que jo vull és amor i no sacrificis”.

Déu és amor i l’amor no es compra sinó que es transmet amb una total gratuïtat. L’amor no té fronteres ni parets que separin. Els autèntics Temples de Déu no són les grans edificacions sinó les persones i aquest és el nou missatge que Jesús vol transmetre als seus.

Per l’encarnació, el cos de Jesús esdevé la presencia de Déu enmig de nosaltres i després de la resurrecció es converteix en el centre del nou culte en esperit i en veritat. Amb la mort i resurrecció de Jesús, la seva  vida i el seu esperit s’han escampat per tot l’univers. Tota realitat ha de ser digne de respecte i d’estimació ja que en ella Déu hi és present.  El món és el gran temple, la casa que el Pare ha bastit per a tots els seus fills.

Avui, però, estem convertint el mon en un gran mercat on hi regna l’afany pel diner i el comerç interessat, fins i tot sovint correm el perill de convertir-hi les nostres relacions, mirant de treure’n el màxim profit.

Per tot això ens cal tenir molt present la gratuïtat de Déu que ens va donar el seu fill com a testimoni de l’amor gratuït i sense límits. Ens cal doncs seguir els passos de Jesús i viure el seu esperit de Solidaritat i Justícia com el signe més autèntic de l’amor fratern.  Només així podrem arribar a trencar algun dia els esquemes de mercadeig entre els  homes i els pobles amb l’esperança d’aconseguir fer un món ric en humanitat i solidaritat on regni una relació fraterna basada únicament amb el cor i en coherència amb la gratuïtat de Déu que varem experimentar amb Jesús, designi de salvació per amor.

Pere Pujol Pons  - diaca permanent -

 

 

Diumenge 2 de Quaresma - 1 de març

Gn 22,1-2.9a.10-13.15-18; Salm 115; Rm 8,31b-34; Mc 9,2-10.



Déu estableix aliances..., des d’Abraham..., i amb Jesús de Natzaret.

Pare nostre, que esteu en el cel:

La relació amb Déu és un pacte de confiança i amor i, per això, de vida: «Deixa estar al noi, no li facis res...» (Gn); i així la nostra resposta és sempre confiada, passi el que passi...: «Aquí em teniu» (Gn).

... i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo» (Mc). Déu revela la seva paternitat en Jesús, i és fraternitat per a tots; Déu ens dóna el seu Fill per dir-nos qui és i qui som.

Sigui santificat el vostre nom.

La grandesa de Déu apareix en el seu desig de vida: t’ompliré de benediccions i faré que la teva descendència sigui tan nombrosa (Gn); i l’acollim agraïts...: Us oferiré una víctima d’acció de gràcies (Sl).

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... els seus vestits es tornaren fulgurants... «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!...» (Mc). Transfiguració és plenitud, divinització de la nostra humanitat, meta del Regne que ja construïm; Jesús, el seu compromís, avança el Cel i torna l’harmonia inicial, ... i pel camí de la creu; ... el que li dóna credibilitat.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo» (Mc). Escoltar el pare/mare en el fill; els fills són expressió de l’amor, la voluntat i tot l’ésser dels pares, en porten els gens. Jesús..., creació de Déu.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

Déu manifesta el seu amor incondicional quan ens dóna el seu Fill, ... fins a la creu.  Ell que va entregar el seu propi Fill..., ¿com no estarà disposat a donar-nos-ho tot...? (Rm). Són tots els béns que fan el nostre viure: pa i tota la resta..., que és pau, justícia, solidaritat, veritat, diàleg, respecte..., el seu amor; i resurrecció: ... i discutien entre ells què volia dir això de ressuscitar d’entre els morts» (Mc).

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

És Déu qui els declara innocents..., Jesucrist..., intercedint per nosaltres (Rm). Ja som estimats, ja estem perdonats abans, Déu s’anticipa sempre...; i respecta la nostra llibertat, el nostre procés de creixement.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

...per posar a prova Abraham..., «Pren..., Isaac..., sacrifica’l en holocaust» (Gn). La temptació en situacions límit és ja no creure ni esperar, i dir: “on està Déu?”; és el moment, més que mai, de confiar: Crec amb tot el cor, tot i que deia: «Que en sóc de dissortat» (Sl).

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

...al Senyor li doldria la mort dels qui l’estimen... Vós em trencàreu les cadenes (Sl). L’experiència de Déu en nosaltres és creadora de vida, restauradora. ...si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? (Rm). La resposta de Déu al mal és el seu amor incondicional fins a la mort; el mal és vençut.

Al nostre voltant veiem famílies tocades per la crisi, immigrants amb pocs recursos...: són els nostres veïns...; ja no tenen cap altra esperança, només la nostra solidaritat; cal una transfiguració de les relacions.

 Mn. Miquel Garcia Bailach

Diumenge 1 de Quaresma - 22 de febrer

 Mc 1, 12-15                                                             F. Josep Mª Cabañes i Vilar O.cist

Es l’Esperit qui l’empeny cap al desert perquè el diable el temptés; Es una baixada a la regió del perills que han d’afrontar els homes; només així es pot adreçar l’home caigut: cal que Jesús, i això pertany al nucli mateix de la seva missió penetri dins el drama de l’existència humana, que arribi fins al final de la seva pregonesa, per poder trobar així “l’ovella perduda” carregar-la damunt les espatlles i tornar-la a casa.Marc té un relat curt de temptacions (1,13) que posa de relleu el paral·lel amb Adam, el sofriment del drama humà; Jesús “s’estava entre els animals feréstecs, i els àngels el servien”. El desert, que fa contrast amb el jardí de l’Edèn, esdevé lloc de reconciliació i de guariment; els animals feréstecs, que representen la figura més concreta dels perills que amenacen als homes i que venen d’una creació rebel·lada i del poder de la mort, es converteixen en amics com en el paradís. El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit. El pecat ha estat vençut, i on s’ha restablert l’acord de l’home amb Déu, segueix la reconciliació amb les creatures, la creació torna a ser un lloc de pau. (Ro 8,19) la carta parla dels gemecs de l’univers creat, que espera amb impaciència que la gloria dels fills de Déu es reveli. Es Jesús que s’encarna en la vida dels homes, després de ser temptat al desert, diu, que el Regne de Déu es prop. La seva estada en el desert, patint tot allò que el desert suposa, es una prova de la seva humanitat; “s’ha complert el temps”.El desert es el lloc del encontre, però també de la temptació i de la prova, per això Jesús entra al desert ple de l’Esperit  per sometres a la prova però a diferencia dels jueus que van sucumbir, Jesús es manté Fidel al Pare. Jesús està quaranta dies en el desert. Es la xifra –simbòlica que ens recorda els quaranta dies que passa el poble d’Israel al desert, i els quaranta dies de Moisès en la muntanya santa. Jesús dejuna tot el temps com Moisès, (Ex 34,28) i com Elies en el camí cap al Horeb. (1ªRe 19,8)Jesús salva aquells fins i tot aquells que van renunciar a la salvació de Noé; fixem-nos que parla dels vuit que se salvaren “gràcies a l’aigua”. Pere viu l’aigua com a mitja de salvació, no de mort, de la mateixa manera que veu la creu com a camí de resurrecció i no de passió sense sentit. El baptisme no és sols “neteja” sino un compromís amb Déu de viure amb rectitud de consciencia, gràcies a la resurrecció de Jesucrist.El fi de la temptació trobem a Jesús en mig de les besties, ens recorda el text de (Is 11, 6-18) que presenta el nou món renovat transformat per el Messies, on tots els essers viuen en perfecta harmonia com al paradís. El món celestial i el món terrenal rodegen al Messies com el nou Adam.El Evangeli ens proposa anar amb Crist al desert, lloc de temptació de l’amor, del silenci i de la lluita, on viuen les feres. Es el lloc de conversió, es el lloc del primer amor, de seducció, la vocació del cristià es retornar al Paradís.

 

             

 

Diumenge 6 de durant l'any - 15 de febrer

(Mc 1, 40-45)

Un leprós el vingué a trobar i, agenollat, li suplicava: Si vols, em pots purificar.

“Si vols, em pots purificar.” Qui pronuncia aquests mots davant del Crist? Qui té necessitat de purificació? La “catarsis”, que traduïm per purificació, és, en el sentit original, també sanació, conversió, terapia o guarició. Però guarició i sanació de què? Conversió de què i en què?... El leprós, a la Llei mosàica, ve a ser el prototip de l’impur, de qui és incapaç de salvar-se, de l’exclòs del temple i de la comunitat, de la Promesa de la Vida en Déu; i per tant, en l’Evangeli és figura de qui és indigne de rebre el Senyor, de rebre Crist, de qui no té possibilitat de participar en la Vida Divina, de rebre l’Esperit Sant.

Estem fent els primers passos cap a la Quaresma; ens és ara adient el record del Pares del desert, dels sants ascetes, la memòria de l’ensenyament dels monjos que dedicaren, com atletes de l’esperit, tota la vida al combat espiritual per tal de conèixer Déu. Per ells les paraules de la carta de Sant Joan són la primera guia: Si afirmàvem que no tenim pecat, ens enganyaríem a nosaltres mateixos, i la veritat no estaria en nosaltres. Però si reconeixem els nostres pecats, ell, que és fidel i just, ens els perdonarà i ens purificarà de tot mal. Si afirmàvem que no hem pecat, el tindríem per mentider, i la seva paraula no estaria en nosaltres.(1Jn 1,8-10). Cap home és sense pecat, excepte el Déu-home, el Crist que es féu igual en tot a nosaltres excepte en el pecat. La convicció i el coneixement de que tot allò que és humà està sotmès al pecat es fonamenta en el coneixement de l’home que ens ofereix l’Evangeli i els escrits del Apòstols.  Afirmar que l’home no necessita purificació és afirmar que és igual a Déu, i per tant la major de les idolatries. Voler relativitzar o negar el pecat és caure en el pitjor dels pecats. Quan l’home nega el pecat, s’intenta salvar a si mateix i, com afirma una coneguda dita, és com aquell que, ofegant-se al mar, vol salvar-se estirant-se a si mateix dels cabells. I sobretot, qui afirma que no necessita purificar-se, afirma que no necessita el Crist i, fent-lo, afirma que Déu és mentider, ja que Ell digué que venia a salvar-nos del pecat. I per què hauria vingut al món, patit, mort i ressuscitat si no haguessim tingut necessitat de ser rescatats del pecat?

Sant Isaac de Síria diu: “ Si algún no es reconeix com a pecador, la seva pregària no és acceptada per Déu”. Llegim La santa escala de sant Joan Clímac i reconeguem en el mirall que ens ofereix les nostres febleses; o Els apotegmes dels Pares del desert i aprenem que és la humilitat el primer pas per adreçar-se a Déu: “Preguntaren a un ancià: “Com pot ser que alguns diguin que veuen àngles? Ell contestà: “Benaurats aquells que veuen sempre els seus pecats.”

Potser direm, “el leprós és una cas extrem d’impuresa; la majoria de nosaltres és cert que pequem, però no en aquest extrem”. Però l’efecte de la transgressió d’un dels manaments del Crist no ve de la gravetat del manament, segons una escala fonamentada en una concepció en excès jurídica, de retribucions i compensacions, sinó del testimoni que, quan els incomplim, donem davant del món. I per altra banda, ¿qui de nosaltres és capaç de jutjar ammb els judicis de Déu? Conèixer el propi pecat, fer actual el significat existencial del nostre estat caigut, esdevé doncs la primera necessitat en el camí per la salvació. Per aquest primer pas és necessari iniciar el combat decidit contra l’orgull, contra l’amor propi. És l’únic camí que ens pot ajudar a obrir la porta de la humilitat. La Fe ens durà a la Pregària, la Pregària a l’Amor, l’Amor a la Humilitat, per la Humilitat rebrem la Gràcia, per la Gràcia, la Purificació de l’esperit, veritable camí de conversió en el que tot cristià està compromès.

P. Josep

Diumenge 5 de durant l'any - 8 de febrer

Diumenge 5 del temps ordinari:  Jb 7,1-4,6-7; Salm 146; 1Co 9,16-19,22-23; Mc 1,29-39.

La vivència de Déu és experiència de vida; Jesús voluntari en les nostres necessitats.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Conforta els cors desfets i embena les ferides... El Senyor sosté els desvalguts... (Sl). Tendresa de Déu, i és pare, i metge, i crossa...

De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant (Mc). És l’experiència de Déu que cultivem en la intimitat personal, del Déu-amor. Creure en Déu no és fàcil, és risc, aposta...; creure és fe, esperança, confiança... malgrat, precisament, l’experiència de qualsevol mal que patim; la pregària és ja el crit (desesperat) de la fe en la vida. De l’experiència del Déu creador, pare, neix l’amor als germans i a la vida. Jesús en la pregària troba la seva missió.

Sigui santificat el vostre nom.

Lloeu el Senyor, dóna bo de cantar! ...que és agradós de lloar-lo! (Sl). Déu, espai de pau, ...de goig al cor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«Els meus dies han corregut més que una llançadora; ja s’acaben, ja no hi queda fil. Recordeu que la meva vida no és sinó un respir: els meus ulls no tornaran a veure la felicitat» (Jb). Job, en un llenguatge poètic, ens dóna el drama de l’ésser humà: la contradicció de les aspiracions del cor i l’experiència de finitud i de mort, i el rebel·lar-se...; és el drama d’Ícar en la mitologia antiga: les esperances més elevades i nobles de vida abocades a la frustració i la impotència. Quin sentit té la vida?

El Senyor reconstrueix Jerusalem i aplega els dispersats d’Israel (Sl). Déu sempre salvador, horitzó de les aspiracions del cor humà que ja les fa realitat. ... i ell va curar molts malalts de diverses malalties... I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc, i traient els dimonis (Mc). Jesús es fa resposta a les inquietuds humanes. La compassió i la solidaritat són la condició de la vinguda del Regne.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Doncs que jo, quan treballo a difondre l’evangeli, no el converteixi en cosa costosa... L’anunci de Jesús és alliberador en situacions concretes i personals, és un missatge entenedor per la seva humanitat; no l’hauríem de fer ideologia. Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a tot el que calgui per poder-hi tenir part (1Co). Que no és fanatisme, sinó servei; i primer vivència joiosa.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

... i ell va curar molts malalts...; va treure molts dimonis... «Tothom us està buscant» (Mc). Tenim gana..., i ganes... de pau, justícia, llibertat, vida digna, salut, educació... Jesús sacia les nostres fams.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

... anem a altres llocs..., i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió» (Mc). Jesús desinstal·lat de l’èxit, el poder, el confort, d’una posició social...; l’important és la urgència del Regne alliberador.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

El mal que patim no l’entenem...; no hi ha resposta al perquè del mal? Per guanyar els febles, m’he fet feble com ells (1Co). És el principi d’encarnació i de solidaritat. Jesús no dóna una explicació del mal, ens diu què fa Déu davant el sofriment: curar i lluitar contra la fam, i la set, i la malaltia, i el pecat... Patim el mal, lluitem contra ell...; la voluntat del Pare és salvar els seus fills de tot mal, ni que sigui “dissabte” que ho prohibeix.

Compassió en temps i situacions de crisi? Ens les fa entendre en les seves causes, i en les seves respostes.

           Mn. Miquel Garcia Bailach

Diumenge 4 de durant l'any - 1 de febrer

Mc 1, 21-28

Permeteu-me posar en relleu allò que sorprengué de Jesús, als que s’havien reunit a la sinagoga. Deien: «no ensenya com els escribes, sinó amb autoritat»

No ens diu l’evangelista de què els hi havia parlat Jesús, però, ben segur que els lletrats, els escribes, els fariseus, els sacerdots i els jueus complidors que es reunien a la sinagoga, trobaven en els textos sagrats tot allò que sustentava la llei, tant des del punt de vista civil, com religiós, de mode que el compliment dels preceptes religiosos els justificava en el compliment de la llei des del punt de vista civil i viceversa.

Si aquells experts jueus s’esforçaven en cenyir-se a la llei i mantenir els costums, les festes, els ritus i les tradicions, per justificar-se com a bons complidors, Jesús els hi ho capgira tot i els hi parla amb la tendresa de la força de l’amor de Déu. Per això, Jesús és qüestionat per un home que percebé un canvi doctrinal important, ja que Jesús va més enllà del conservadorisme de la llei i la transcendeix, humanitzant-la amb tendresa.

Aquell home jueu immobilista, perd la seguretat que li dona el compliment estricta de la llei i li diu a Jesús, -sense embuts-,  «Has vingut a destruir-nos?». Us imagineu l’escena?

Jesús no pretén destruir a ningú, sinó que ve a mostrar l’oferta del Regne de Déu a aquella gent de Cafarnaüm i als homes i dones de tots els temps, per tal que la nostra vida trobi el seu màxim sentit posant-la en harmonia amb l’amor de Déu.

La presència d’aquell home immobilista, del qual Marc ens diu que estava posseït d’un esperit maligne, no fa més que complementar i reforçar les paraules de Jesús, mostrant com ell l’allibera del seu sofriment, psíquic, de les seves reticències i pors i li posa l’Amor de Déu en el seu cor.

Posem-nos ara en la situació de cadascú de nosaltres, de la nostra família, de la nostra societat, també de la nostra comunitat cristiana i fixem-nos: com acollim la Bona Notícia de Jesús?

No necessitem lletrats que ens encarcarin, necessitem sentir-nos humanitzats i plens de vida per ser capaços de destruir tot allò que ens empresona, pel nostre orgull i les nostres dèries. De la mateixa manera que les paraules de Jesús van apartar el mal d’aquell home, les seves paraules, -si ens hi deixem transformar-, també aparten el mal de nosaltres.

Jesús ens dona una gran lliçó i ens anima a viure i transmetre la seva Paraula, com a testimonis seus, amb els fets de les nostres vides. No ha d’ésser això una funció de la nostra Església?

Per això, hem de jugar-hi fort, portant l’alliberament de Jesús, actuant amb la força del seu Amor, amb els que més pateixen i això no es fa des del poder, sinó des del servei i l’estimació autèntica.

Escoltem les paraules de Jesús en el nostre interior, siguem valents, acollim l’Amor de Déu i siguem testimonis de Jesús, en aquest mon, i signes permanents d’esperança.

Josep-Maria, diaca