Diumenge 5 de durant l'any - 7 de febrer

2a lectura: 1Co 15,1-11



Aquests diumenges entre el temps nadalenc i el quaresmal la litúrgia romana enguany ens fa llegir, com a segona lectura, fragments escollits d’una de les cartes de sant Pau als cristians de Corint. Entre avui i diumenge vinent llegim bona part del capítol 15, dedicat tot ell a la resurrecció, primer a la de Jesucrist i després, com una conseqüència o una derivació, a la nostra. Som davant de l’aspecte més fonamental de la fe cristiana, que els corintis sembla que no acabaven de digerir. Només els corintis? Ells ja acceptaven la resurrecció del Crist, però no acabaven de relacionar-la amb la d’ells; es plantejaven tantes qüestions sobre el “com” que arribaven a negar-la. És una constant de l’esperit humà: quan les qüestions, els problemes, són massa difícils de resoldre tendim a marginar les conviccions que ens han portat a plantejar-les.
Pau, doncs, inicia la seva exposició reafirmant solemnement la resurrecció de Jesucrist, i la situa en una tradició els moments de la qual va subratllant: primer la va rebre, després la va anunciar i la va transmetre; ara la recorda perquè els corintis l’acceptin i creguin. Tot aquest preàmbul el porta a expressar sintèticament el nucli de la fe cristiana, allò que més tècnicament s’anomena el “kerigma”: Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats; fou sepultat i al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità; després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Hi reconeixem ben bé, en aquest breu text, un dels primers “credos” cristians. Perduts, a vegades, enmig d’un cúmul de veritats de fe –en àmbits diversos: cristològic, eclesiològic, mariològic, sagramental... –, ens pot faltar un criteri clar de prioritats i fins a vegades podem caure, nosaltres com els de Corint, en la relativització o en l’arraconament d’allò que és més fonamental, que més ens singularitza com a cristians i que més ha de ser l’objecte, almenys des del punt de vista de la proclamació de la fe, del nostre testimoniatge. Que tot l’any litúrgic giri entorn de la Pasqua no ha de marcar solament la nostra fe i la nostra pregària sinó també la nostra vida.
Mantinguem-nos, doncs, ferms a creure, a transmetre i a viure l’Evangeli que nosaltres mateixos hem rebut i hem acollit. Pels deixebles de Jesús la Bona Notícia (=Evangeli) és en primer lloc que Jesús, el crucificat, ha ressuscitat; que no és mort sinó que viu. I que nosaltres, gràcies a Ell, també viurem per sempre.

P. Jordi Castanyer
Monjo de Montserrat

Diumenge 4 de durant l'any - 31 de gener

Lectures, Jeremies 1,4-5. 17-19; Salm 70; 1C 12.31; Lc 4,21-30

En mirar les lectures que em toca comentar aquesta vegada, he tingut una sorpresa molt agradable perquè, de veritat, no m’hi sento estranya, ben al contrari. El profeta Jeremies ens comunica l’experiència de la seva crida que va transformar tota la seva vida, i la nostra també, donant la força de seguir endavant enmig de les dificultats i contradiccions. Amb el salmista podem proclamar la nostra esperança i confiança en Déu, sense cap límit. Dintre de tal ambient, podem ben bé posar l’himne a l’amor de Pau dirigit als de Corinti , en boca de Sant Joan Bosco, del qual celebrem la festa avui. Aquest home va fer una de les tasques més necessàries i importants en la societat, tenint cura de l’educació dels joves i adolescents més marginats. Tot respectant la seva llibertat, essent pacient i comunicant-los la fe, l’esperança i l’amor, va ser valent per defensar la seva postura, tal com Jesús a la Sinagoga. Segur que no ho va pas entendre tothom... Com a educadora admiro aquest gran sant que, a imitació de Jesús, amb el seu somriure i la seva força va ser educador en la llibertat.
Tinguem avui una pregària molt especial per a tots els educadors, pares, avis, mestres, professors, mossens, catequistes... i tots els mitjans de comunicació. És una tasca molt important avui dia! I és important que sapiguem irradiar fe, esperança i amor, el nostre món ho necessita tant...!

Maïté Cabié Mathieu

Pregària per l'Unitat dels Cristians - Catedral de Sant Feliu - divendres 22 de gener

ROMANS 8

La gran paraula que està en el centre de l’evangeli és l’amor de Crist. Ell ens ha estimat des de tota l’eternitat i ho ha fet fins el punt de viure i morir per nosaltres. No hi ha cap possibilitat de vida cristiana fora de l’amor de Crist. Ens uneix amb força a Aquell que és el centre de la nostra vida. Sense Ell i el seu amor no som res ni res no valem.

Hi ha forces que ens pressionen per tot arreu i que ens volen apartar d’aquest amor de Crist, però Ell ens manté en la seva comunió. I en Ell som vencedors.

Vivim de l’amor de Crist i, per tant, vivim per a estimar i demostrar aquest amor als altres. La Setmana d’Oració per l’Unitat dels Cristians ens recorda que no estem sols en l’amor que Déu ens té, sinó que som molts i plurals els cristians que estem abraçats per el Déu de l’Amor i la Misericòrdia. I si Déu ens estima, això vol dir que ens hem d’estimar els uns als altres. No hi podem posar cap excusa.

Evidentment, els cristians estem separats i dividits. Hi ha doctrines, costums i tradicions que ens separen els uns dels altres i vivim vides cristianes independents. Però, cap d’aquestes diferències és més important que l’amor que ens devem els uns als altres. I l’amor, diu Jaume, cobrirà multitud de pecats.

No podem menystenir les nostres diferències. Per alguns de nosaltres és molt important expressar la fe tal com l’entenem i tenim tot el dret de professar-la i de proclamar-la per tot arreu. Però al mateix temps, tots tenim l’obligació d’estimar als altres germans separats i si res no ens pot separar de l’amor de Déu, tampoc res no ens ha de poder separar de l’amor entre nosaltres, cristians.

No és pecat el viure en comunitats i confessions diferents. El que sí és pecat és viure en l’enemistat i la competència. Pau ens dirà (Ro 14) – i això ho hem de recordar sempre- que no hem de jutjar-nos els uns als altres, ni criticar-nos. El que importa és que tot el que fem ho fem per a la glòria de Déu. Literalment ens diu que: “Si vivim per al Senyor vivim i si morim per al Senyor morim, de manera que, ja sigui que visquem o que morim, som del Senyor.”

Felip Carmona
Pastor evangèlic. Delegat del Consell Ecumènic de Catalunya

Diumenge 3 de durant l'any - 24 de gener

Fueron trasmitidas por Testigos oculares
Jesús en la Historia del mundo
Lucas 1: 1-4; 4:14-21

La voz de Jesús en el Evangelio de Lucas, es una "voz suave y apacible", en comparación con el clamoroso discurso de lideres mundiales, de los partidos políticos y las disensiones de las modernas impías lenguas; Su voz es como unas calmadas aguas que brotan de la tierra y dan refrigerio a muchas almas sedientas. Lo que Lucas dice acerca de las cosas del Evangelio en esta breve introducción es digno de la más estrecha atención.
Lucas nos cuenta que sus palabras, sus hechos "Nos las transmitieron los que desde el principio fueron testigos oculares" (Lc.1:2). Juan podía decir: "Lo que era desde el principio, lo que hemos oído, lo que hemos visto con nuestros ojos", etc. (1Jn.1:1; 1Jn.1:2). "Se apareció a más de quinientos hermanos a la vez". Los hombres de antiguos (A.T.) hablaron movidos por el Espíritu Santo, pero estos no, estos hablaban movidos por el Cristo viviente y personal entre ellos. La gran salvación que comenzó a ser anunciada por el Señor nos fue confirmada por los que le oyeron (He.2:3).

Estos hechos y enseñanzas fueron aceptadas sin lugar a dudas por multitudes en tiempos de Cristo y en los inmediatamente posteriores, ¿qué razones tenemos para ponerlas ahora en tela de juicio? No siguieron ellos fábulas ingeniosamente inventadas para dar a conocer el Evangelio de Cristo (2P.1:16).
El poder y la verdad de las mismas siguen estando comprobadas en la experiencia de los que creen y hacen la voluntad de Dios (Jn.7:17).

Estas enseñanzas fueron escritas para que pudiéramos tener certidumbre (Lc.1:4). Lucas escribió evidentemente para que el excelentísimo Teófilo fuera confirmado en su fe. "Éstas se han escrito para que creáis que Jesús es el Cristo, el Hijo de Dios" (Jn.20:31). En el Evangelio escrito tenemos una Palabra segura, a la cual hacemos bien en estar atentos como a una lámpara que alumbra en un lugar oscuro. El Evangelio ofrece tanto la Salvación como la certidumbre de la misma. Pero, ¡cuántos oyentes hay del Evangelio que nunca han conocido la certidumbre de aquellas cosas en que han sido instruidos! Jesús dijo yo soy el Camino la Verdad y la Vida y Jesús esta en la historia del mundo en que vivimos hoy. Amen

Arturo Barisich
Iglesia Evangélica

Diumenge 2 de durant l'any - 17 de gener

Jo 2, 1-11


Segons el calendari litúrgic catòlic, comencem aquest diumenge el temps ordinari. El cicle de Nadal va acabar amb la festa del Baptisme del Senyor, el diumenge passat.

La Bíblia Catalana Interconfessional titula els primers capítols, després del pròleg de l’evangeli de Joan, “Senyals prodigiosos i diàlegs” (1,19 – 12,50). És prou interessant aquest títol a l’hora de comentar els versets que corresponen a les noces de Canà, perquè Joan no fa servir la paraula “miracle”, sinó “senyal” o “signe”.

El nou Israel s’expressa en la figura de Maria, la mare de Jesús, que acudeix a ell per fer patent un “accident” inusual en unes noces: “No tenen vi”. Però per les noces de la nova Aliança, encara ha d’arribar el Misteri Pasqual, “l’hora” de la passió i glorificació del Fill. Encara ha d’arribar el vi nou, però no és “l’hora”: “Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora."

La fe de Maria fa anticipar en Jesús, amb un “senyal”, el convit nupcial del poble de Déu que seurà a la taula messiànica del Fill, en el goig definitiu del Regne. El vi nou fa resplendir en Jesucrist la plenitud de la salvació de Déu: “Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix el més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.”

Xavier Artigas

Diumenge 3 després de Nadal: Baptisme del Senyor - 10 de gener

Is.42,1-4,6-7
Ac. 10,34-38
Lc. 3,15-16,21-22

“ Mentre pregava, s’obrí el cel i baixà cap a ell l’Esperit Sant...”

En Crist i com Ell pregar ens espiritualitza, pregar és deixar que l’Esperit ompli tots els àmbits de la nostra vida: voluntat, raó, sentiments, projectes i il-lusions . Tota la nostra quotidianitat amarada per l’Amor del Pare del Cel. Pregar ens transfigura i ens transforma i ens fa més transparents a la Llum L’evangelista Lluc en dos moments cabdals ens diu el mateix: en aquest fragment i en la Transfiguració( Lc. 9, 29 ).En Crist l’Esperit ens canvia. Fem-ne cada dia l’experiència.

“ Com passà pertot arreu fent el bé...perquè Déu era amb ell.”

Amarats , immersos, submergits, batejats en l’Amor de Déu serem conduïts per Ell pels camins de la vida, per totes les “ valls tenebroses i jardins prop de l’aigua “ ( Ps.22 ) fent proper – pròxim – la seva tendresa guaridora i salvadora . el que és diabòlic - dia-bolos : el que separa i allunya-
És tot allò que ens foragita de Déu i així dels altres, alenant tot el que és feble, dèbil i pobre ( “ no apaga el ble que vacil- la “ ) .

“... porta el dret amb fermesa, sense defallir...”

Les espessors de la vida que tantes vegades esdevenen pesats fardells que fatiguen iens poden portar a relliscar per la pendent de la defallença. Quan som temptats pel maligne, els nostres ulls s’aixequen al Servent, i el mirem fixament i en Ell trobem la força que dona l’Esperit per continuar estimant i servint i sentint en el fons del cor “ confio en el Senyor, no tinc por de caure. (Ps. 26, 1) “ sabem el què volen dir les paraules de la carta als Hebreus: “ també Jesús va compartir aquesta condició per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar els qui, per por de la mort, estaven condemnats a ser esclaus tota la vida. “ ( 2,14s). El Servent és aquell que ens mostra que la relació amb el Pare és tan forta que ni la mort pot trencar.

Lluís-Anton Armengol