dilluns, 18 de maig de 2015

Ascensió del Senyor - 17 de maig de 2015


 Marc 16, 14 – 20


La gran missió que Jesús encarrega als seus deixebles (a partir d’ara ja són investits amb la dignitat d’apòstols) es fa palesa per les paraules del Senyor: “Aneu per tot el món i prediqueu l’evangeli a tot criatura...”. La gran comissió, vet aquí el mandat que Jesús encarrega als seus amics, aquells dotze (ara onze) als quals ha conferit la més alta responsabilitat en els afers del Regne de Déu Pare. I el seu camp d’acció ja no serà, a partir d’aquell moment, la terra que els va veure néixer, sinó que serà el món sencer.

Els creients hem rebut la mateixa ordre “d’anar pel món i predicar l’evangeli”, el mateix que Jesús va transmetre als seus amics. I no me n’estic d’anomenar-los amics, perquè ell mateix així els va anomenar (Joan 15, 13-15). I també nosaltres som els seus amics, si és que fem allò que ens mana. Aquesta gran comissió, doncs, no és tasca solament del pastor, del sacerdot, del diaca, del bisbe... No, no ho és. És feina de tothom qui diu que és creient en Jesucrist. Cal que ens preguntem: ¿Per què l’Evangeli i el nombre de creients va créixer tant i tant, després de rebre el manament d’anunciar la salvació mitjançant l’obra redemptora del Fill de Déu? Doncs, perquè a aquesta missió s’hi van afegir tots els creients, grans i petits. Llegiu els primers capítols d’Els fets dels Apòstols, i veureu com la gent creia en la paraula donada per Pere, i obeïa: “Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús, el Messies, per obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l’Esperit Sant.” I el capítol 2 dels Fets acaba dient que “aquell mateix dia s’afegiren als germans unes tres mil persones.”  Doncs, Déu n’hi do, per començar!

Hi pot haver qui, llegint això pensi o cregui, que aquesta tasca de fer conèixer el Jesús en el qual creuen els creients, valgui la redundància, és cosa dels qui estan més amunt, els qui tenen càrrecs a l’església. Doncs, no és així. La missió de fer conèixer l’Evangeli al món és tasca de tothom qui es diu, o pensa que és, creient. No s’hi val a dir que això ho han de fer uns altres, i no nosaltres, els petitons. De cap manera! I no cal anar als països anomenats “de missió”, als  països del Domund, sinó que Barcelona i Gavà mateix és país de missió... Els veïns del primer tercera de l’escala, que sembla que no són creients, també són ànimes perdudes que viuen sense Déu i sense esperança al món... Pensem-hi, i actuem en conseqüència! Cosa terrible serà si no ho fem.



                                                Manel Alonso Figueres

diumenge, 10 de maig de 2015

Diumenge 6 de Pasqua - 10 de maig


Joan 15,9-17

L'amor de Jesús i l'amor nostre

Com segurament heu notat, aquest text comença i termina amb l'amor: "Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres," (v.9) i, "Això us mano: que us estimeu els uns als altres" (v.17).  El tema evident, doncs, és l'amor: l'amor de Jesús i l'amor nostre.
Ara, l'objectiu principal de l'amor de Jesús envers nosaltres és simplement la nostre felicitat: "La vostra joia sigui completa." (v.11).  I, per això dona fins i tot la seva vida (v.13), ens tracta com iguals "Ja no us dic servents, [sinó] us he dit amics" (v.15), ens comparteix tots els seus coneixements secrets "Us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare" (v.15), ens confia la seva missió, la més gran i gloriosa que mai ha existit i que més enllà té implicacions eterns (v.16), i, finalment, ens assegura el recolzament ple del Pare "I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà"  (v.16).
I nosaltres? Podem creure aquest amor?  Podem rebre-ho?  La seva joia també serà completa?
I això ens porta al següent punt: què tal el nostre amor envers Jesús?
Ell parla de mostrar-li el nostre amor guardant els seus manaments (v.10) i fent el que ell ens mana (v.14).  Però, per què ens demana això?  Per controlar-nos?  Per recordar-nos que ell és el poderós i nosaltres els petits?  No!  Ja hem vist el contrari, que ell ens aixeca i ens tracta com iguals, com amics seus!
Si Jesús ens demana guardar els seus manaments, és simplement perquè així ens sintonitzem amb ell i amb els seus somnis envers nosaltres.  Ens situem correctament per poder escoltar-li amb claredat, participar de la seva missió, sentir el recolzament totpoderós del Pare i gaudir la joia completa!
Jo, almenys, no m'ho vull perdre!
I, el manament principal de Jesús és simplement que ens estimem els uns als altres tal com ell ens estima (v.12).  Doncs, és simple, però no gaire fàcil!  Per qui n'estaríem disposats a donar la vida?  Som realment amics d'algú?
Ara, potser en aquests dies tenim poques oportunitats de donar literalment la vida per algú.  Però, hi han altres maneres de donar la vida?  Què passa amb l'amic que sempre està disposat per escoltar-nos i donar-nos un cop de mà?  Què hi ha de l'amic que ens tracta amb amor i respecte encara quan no ho mereixem?  Què dels que segueixen creient en nosaltres i donant-nos noves oportunitats inclús quan nosaltres hem perdut tota esperança?

Senyor Jesús, gràcies pel teu amor tan gran envers nosaltres, i ajuda'ns a creure en el i rebre-ho de tot cor.   Esperit Sant, demanem gracia per seguir i obeir a Jesús i per estimar als demés com tu ens estimes.  Pare Sant, gràcies per acompanyar-nos amb el teu poder, i ajuda'ns a confiar plenament en tu.  Amén.


David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge 5 de Pasqua - 3 de maig


 Ac 9,26-31; Salm 21; 1Jo 3,18-24; Jo 15,1-8.


El qui ens estima vol estar amb nosaltres.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... podem acostar-nos a Déu amb tota confiança, i obtindrem el que li demanem (1Jo). És la confiança que neix de l’amor; ell ens dóna la vida, ens estima primer... El volem a ell, volem estar amb ell.

La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus (Jo). Déu ens dóna la vida i vol que la tinguem en tota la seva riquesa. I amb Jesús, el Fill, l’enriquim, i som també nosaltres fills. Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater (Jo). Empeltats en Jesús  rebem la mateixa vida del Pare.

Sigui santificat el vostre nom.

... lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen... (Sl). Buscar Déu ja és una lloança...; i tots el cerquem al fons del cor, ... pot ser sense saber-ho; però cal fer-ho amb consciència..., des del cor, des de l’amor.

... es prosternaran davant seu gent de totes les nacions..., ... s’agenollaran davant seu els qui dormen a la pols (Sl). Al final, Déu en tots i per a tots, meta i terme de tot; finalment tots fills; ja ara, ... i sempre.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

L’Església vivia en pau per tot... Així creixia, s’anava edificant, i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant (Ac). L’Església reducte de fraternitat, sagrament per al món del Regne de Déu que promou i espai de l’Esperit de Déu, on se sent i s’ha de fer sentir.

...que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat (1Jo). L’amor vertader sempre s’encarna, entra en la pell, en la carn de l’estimat, ... del necessitat.

Jo sóc el cep, i vosaltres, les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit... (Jo). Jesús és testimoni del Regne de Déu, experiència de vida a nivell personal i per al món, de pau, i justícia, i solidaritat..., i vida eterna. Empeltats en ell la nostra vida també és fecunda per al món.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Saule... intentava incorporar-se als creients..., i amb quina valentia havia predicat... el nom de Jesús. Des d’aquell moment convivia amb ells... amb tota llibertat, predicava amb valentia el nom del Senyor (Ac). Experiència personal de Jesús en la vida de l’Església que ens fa protagonistes, significatius...; una vivència personal que enriqueix la comunitat i el projecte del Regne de Déu per al món.

El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres... (1Jo). Tot el que Déu ens ha de dir, la seva voluntat, el seu projecte de salvació..., el trobem en Jesús; centrem el viure en Jesús i així el viurem en sintonia amb Déu mateix, que vol que ens estimem: és el seu manament, és la voluntat de qui és pare i vol la fraternitat del fills.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Perquè si la nostra consciència ens acusa, pensem que Déu és més gran que la consciència... (1Jo). L’amor de Déu i el seu perdó són més grans que el nostre pecat i els errors que ens poden aclaparar; Déu és sempre experiència alliberadora, creadora de vida, Pare...

Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat (Jo). Davant de qui ens estima ens sentim perdonats, alliberats, acollits sempre, ...volguts i novament reconeguts en la nostra dignitat.

Podem ser reductes del Déu amor.


Mn. Miquel Garcia Bailach

dijous, 23 d’abril de 2015

Diumenge 4 de Pasqua - 26 d'abril


 Des de la gran celebració de la Pasqua, diumenge a diumenge, la litúrgia ens fa descobrir la persona de Jesús i allò que espera de nosaltres, la seva Església:
Diumenge 1, ens envia a anunciar la Bona nova a tots els homes i dones del món
Diumenge 2, ens  dóna la seva força i posa a les nostres mans l’esdevenir del món. Vol que partim el pa en el seu nom, que ho posem tot en comú…
Diumenge 3, ens parla del seu Pare i Pare de tots i ens exhorta a ser el seus testimonis.

   Avui s’identifica com a “BON PASTOR”. És un aspecte de la seva missió: aplegar, guiar, buscar el que s’ha esgarriat, donar la seva vida pels altres, estimar.
   Els cristians dels primers segles estaven fascinats per aquesta imatge de Jesús, Bon Pastor. Avui,  no ens agrada gaire ser comparats a un ramat d’ovelles. És que, la Bíblia i, en particular St. Joan, donen a aquesta imatge un sentit molt diferent. Evoca afecte, tendresa entre el pastor i cada membre del seu ramat. Escoltem el profeta Isaïes : « El Senyor vetlla com un pastor pel seu ramat, l’aplega amb el seu braç i  porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien” (Is. 40,11) Joan ens diu que el Crist-pastor coneix personalment cada ovella pel seu nom. Però el sentit del verb « conèixer »  ha perdut tota la riquesa que tenia en la llengua bíblica. Significa una intimitat entre dues persones fins a la comunió més profunda. Crist ens està cridant, coneixem la seva veu?
   L’Evangeli del Bon Pastor ens torna a portar al cor  del Misteri Pasqual , marca la diferència radical entre el lideratge de Crist que dóna la seva vida per les seves ovelles i el de molts líders i caps de grups. Maria Magdalena reconeix el seu Senyor quan la crida pel seu nom.
   Avui, queden moltes ovelles fora de la cleda. Potser ningú no les ha cridat? Pot ser prefereixen no sentir per a no complicar-se la vida…? Pot ser no obrim la porta i sobretot, una vegada fora, no ens preocupem, no els donem cap oportunitat...? .Jesús  diu que és la porta de les ovelles. Joan insisteix en el fet que el pastor no tanca aquesta porta, sinó que l’obre per tal que les ovelles surtin protegides pel seu pastor. És Jesús que crida, fa sortir, anima, cal passar per Ell. Jesús ha vingut perquè els homes tinguin la vida i la tinguin a desdir. No es tracta de dimitir de les nostres responsabilitats sinó de sentir-lo actuant i acollir tothom dintre i fora de la nostra cleda.


Marie-Thererèse Geniève Cabie


Diumenge 3 de Pasqua - 19 d'abril


Lluc 24,35-48

El Evangeli ens presenta una de les aparicions de Jesús Ressuscitat als deixebles. Era tanta l’alegria i l’admiració que no s’ho acabaven de creure.

Jesús els diu, quina poca fe, mireu-me les mans i els peus, soc jo. palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc, no teniu res per menjar, i va menjar davant d’ells un tros de peix. Jesús  desperta la fe en ells a creure, les ferides que va rebre Jesús per nosaltres les vol presentar al seu Pare del Cel com a rescat per la nostra llibertat.

En la primera lectura veiem el testimoni de Pere; El poble va entregar Jesús a Pilat on va morir crucificat però Déu el va ressuscitar. Pere i els apòstols son testimonis. La resurrecció necessita del testimoni del apòstols; es el testimoni que dona la força històrica a la resurrecció. Jesús es designat com el servent, el sant, el just, el que dona la vida. Lluc remarca la figura de Pilat per donar-li un sentit a la mort de Jesús dins del context històric del poble d’Israel.

En el salm 4: El salmista mana als homes que abandonen els falsos camins i que ofereixen sacrificis agradables i que confien en el Senyor.

En la carta de Sant Joan; Per saber si coneixem Jesucrist, mirem si complim els seus  manaments; els qui diuen que el coneixen, però no compleixen els seus manaments son uns mentiders. Els manaments de Jesús es la seva Paraula, conèixer a Jesús es acollir la seva Paraula fer-la vida, es important estar atent per escoltar i guardar la seva Paraula que es l’aliment per fer el nostre camí.
Les paraules de Jesús remarquen el Kerigma de la Sagrada Escriptura. Jesús ja havia entrat a la gloria, els recorda als deixebles lo que els havia dit. La llei de Moisés, els Profetes i els Salms ven a ser la triple divisió del Primer Testament segons la Tradició jueva.

Els va obrir d’intel·ligència per que comprengueren les Escriptures. Els va dir que el Mesias tenia que sofrir, que tenia que ressuscitar, i proclamar el seu nom la conversió i el perdo dels seus pecats a totes les nacions.

Jesús els rebel·la als deixebles una cosa nova els fa testimonis del pla de salvació que Déu ha realitzat per mig de Jesús, i les promet que els enviarà el do de l’Esperit Sant per completar-la missió d’anar a totes les nacions, i quedeu-vos a Jerusalem fins que sereu revestits amb la força de l’Esperit Sant.
Crist es el veritable Fill de Déu, net de tot pecat, unit sempre amb comunió amb el Pare. A quest es el cos que va morir, i va ressuscitar, va ser clavat en creu, aquest cos va ser dipositat dins de la tomba, i es el cos que seu a la dreta del Pare.


Jesús els va requerir als deixebles de lo que veien, en veritat eren ossos i carn costava convèncer-lo d’aquesta veritat, sàvia asta quin punt es un be creure-ho. Era necessari que Crist sofrís i que morís en creu, i que al tercer dia ressuscités d’entre els morts. Crist ha pagat el nostre rescat com a fills que som de l’Esglesia.

F. Josep Mª Cabañes i Vilar O.Cist

diumenge, 12 d’abril de 2015

Diumenge 2 de Pasqua - 12 d'abril


Aquestes lectures del temps de Pasqua ens expliquen com els primers deixebles van experimentar la resurrecció, i ens parlen també de la força i l’esperança renovades que això els  va donar.   Però ens podria passar que llegint això ens sembli que el que van viure ells és molt diferent del que podem viure ara nosaltres. Que nosaltres no podem sentir el Senyor tant a prop, ni viure amb la mateixa  il·lusió i esperança que tenien ells.
Però resulta que aquests textos s’han escrit per a nosaltres. Per a cristians que no hem pogut veure ni tocar a Jesús, però que el necessitem al costat nostre.
“Feliços els qui creuran sense haver vist”. Això és el que els passava ja a les comunitats que llegien aquest evangeli, i és el que ens passa a nosaltres. I l’evangeli ens diu que ens podem considerar feliços, afortunats.
No deixa de ser sorprenent. Ens diu que som afortunats de creure en coses que no podem demostrar, en coses que no són evidents. Som afortunats de creure enmig de molta gent que ja no creu, i a  la que no sabem com explicar això que sentim. Això de “Feliços els qui creuran sense haver vist” és com una nova benaurança, i per això mateix, com les altres benaurances (feliços els pobres, feliços els qui ploren) és ben difícil d’entendre.
Creure no és tenir les coses molt clares. Ni es tracta d’estar convençut del que és evident, indiscutible. Creure és sobretot confiar. I sentir-se petit, necessitat. Sabem de debò que Jesús és viu i és amb nosaltres no perquè el veiem ni el toquem, sinó perquè el necessitem.
Ens passa de vegades que les coses que tenim sempre a la vora, a la nostra disposició, no les sabem valorar. Trobem el valor de les coses sobretot quan les trobem a faltar. Potser per això mateix Jesús havia de marxar. Havia de passar que els seus deixebles ja no poguéssim veure’l i tocar-lo per a que de debò el poguéssim retrobar, per a que de debò ens pogués acompanyar. El  Jesús ressuscitat ens acompanya sempre, de manera discreta, que ens pot passar per alt moltes vegades. Deixant-nos a nosaltres la responsabilitat de saber buscar-lo cada dia, de saber confiar.  Si Jesús ha volgut que sigui així com el trobem és perquè aquest deu ser el camí bo. Confiar és el que ens pot fer feliços quan totes les seguretats i totes les evidències fallen. I aquesta confiança  nostra és l’únic que pot convèncer als altres que aquest camí és el que val la pena.
El text del Fets dels apòstols que hem llegit en primer lloc ens parla d’aquesta vida nova que els deixebles van començar a viure tenint al Jesús ressuscitat al seu costat, encara que ja no el podien veure. Ens pot semblar que nosaltres estem molt lluny de saber viure tal com aquest text ens explica: això de ser un sol cor i una sola ànima, de tenir-ho tot en comú, de que no hi hagués  ningú entre ells que passés necessitat.
Però és que ells tenien els mateixos problemes que nosaltres per poder viure això. Si continuem llegint els Fets dels apòstols veurem que aviat apareixen també  divisions i problemes, i que hi ha gent que no vol compartir. Però se’ns està dient que aquesta manera nova de viure és la bona, és la que hem de buscar. Encara que ens costi molt veure-la realitzada. Encara que potser no la veurem mai, no la palparem mai. La vida nova que Jesús ens ofereix és ben real, hi podem confiar, fins i tot quan totes les evidències fallen. Creure en Jesús, és sobretot confiar. I seguir-lo, vivint com ell ens proposa és també confiar.
Demanem al Senyor que aquest temps de pasqua ens ajudi a sentir-lo a prop sense veure’l, a intentar seguir-lo encara que no es vegin gaire els fruïts. I adonar-nos de com el necessitem al nostre costat, perquè és així com el trobarem.  



Josep Vicenç Moragues Pastor