diumenge, 26 de febrer de 2017

Diumenge 8 de durant l'any - 26 de febrer del 2017


Is 49, 14-15     Ps 61, 1-3.6-9ab
1Co 4, 1-5
                        Mt 6, 24-34

 “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”, sense que sigui possible cap entremig. Si les benaurances no eren prou clares com a expressió de la mirada de Déu sobre el món, aquesta afirmació no deixa cap dubte. La conversió del cor és imprescindible per a poder mirar el món com Déu el mira. Si acollim el missatge de Jesús sense canviar el cor, podem fer autèntiques atzagaiades.
Jesús ens ensenya sempre sempre que la clau de la interpretació de la Revelació és l’amor i no pas el poder. L’acció de Jesús, les seves paraules, els seus gestos, només es poden entendre posant l’amor com a clau d’interpretació. Un Déu que no estima seria l’expressió màxima de l’opressió. El poder i la ciència de Déu són bastant irrellevants quan no serveixen per a donar suport a l’amor.
El Déu de Jesucrist és El-que-estima. Déu és amor (1Jo 4, 8.16). Tot el que ha fet és expressió del seu amor. Optar per Déu és optar per l’amor oblatiu. Servir Déu és servir els fills de Déu, als quals estima amb un amor infinit i fidelíssim. No siguem ingenus, Déu no necessita res de nosaltres, si necessités alguna cosa ja no seria Déu.
Per tant, servir Déu voldrà dir servir els fills de Déu, que som tots sense cap excepció. El que estima se sent feliç del bé d’aquell a qui estima i, si no és així, és que no l’estima. Déu se sent feliç pel bé que reben i fan els seus fills i, si Déu és feliç, nosaltres esdevenim feliços perquè Déu, a qui estimem, és feliç.
Aleshores què fem de les riqueses? Doncs un instrument al servei de la justícia, un mitjà per al bé de totes les persones. Som administradors dels béns de la terra, només administradors, diu l’apòstol Pau, administradors fidels i prudents  Ni tan sols la preocupació pel nostre benestar personal està per damunt del bé dels altres. Deixem-nos estimar per ell i confiem-hi sense ingenuïtats i amb tot el seny que calgui. El benaurat és el que opta per Déu. Déu és la seva única seguretat. Trobar el just mig entre la irresponsabilitat i la cobdícia o entre la providència i la previsió no és fàcil i cadascú ha de fer l’esforç del discerniment.


Mn. Josep Esplugas

diumenge, 19 de febrer de 2017

Diumenge 7 de durant l'any - 19 de febrer del 2017


Diumenge 7è Temps Ordinari - A /

 Lv 19,1-2.17-18; Salm 102; 1Co 3,16-23; Mt 5,38-48.



Trobem Déu sencer identificat, present, amagat... en cada fill i filla seus. No el busquem en altres temples.

Pare nostre, que esteu en el cel:

... rescata de la mort la teva vida i et sacia d’amor entranyable... Com un pare s’apiada dels fills...  (Sl). Són la paternitat i maternitat de Déu: treu del no res per omplir d’amor i de vida cada fill i filla, i totes les creatures. Entranyablement Déu és amor.

Germans, ¿no sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu, Déu li’n demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres... (1Co). Cada persona és lloc privilegiat de la presència de Déu; cada persona és sagrada; cada ésser humà és lloc natural de Déu, és teofania i manifestació de Déu, qui toca i menysprea una persona, profana aquest santuari primer de Déu entre els homes. “L’acció bona conté en ella mateixa totes les filosofies, totes les religions, l’univers i el mateix Déu” (Vivent Ferrer).

Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu (1Co). Autonomia de la persona..., i també configurada amb Jesús; el que ens dóna la veritat del que som, del que podem tornar a ser: imatge i semblança de Déu, fills i germans. Jesús camí de Déu, camí de la humanitat... perquè és camí d’humanitat.

Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos...(Mt). Un Déu que dóna la vida a tots per igual encara que nosaltres després ja la marginem... Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial (Mt). Ja som fill; s’ha de viure i veure amb la pròpia bondat.

Sigui santificat el vostre nom.

«...sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant. No tinguis malícia als teus germans dins el teu cor. Reprèn els altres, si cal; així no et faràs responsable del seu pecat. No et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble. Estima els altres com a tu mateix...» (Lv). La santedat i la saviesa de Déu es manifesten en l’autenticitat personals. Si Déu és Amor, ell es manifesta en la vida viscuda des de l’amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«Ja sabeu que, als antics, els van dir: “Ull per ull, dent per dent.” Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. »Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li mitja hora. Dóna a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar. Ja sabeu que van dir: “Estima els altres”, però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen... Perquè si estimeu només els qui us estimen, quina recompensa mereixeu...? I si només saludeu els germans, què feu d’extraordinari? Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial (Mt). És la cultura de l’amor: més enllà de la justícia encara hi ha la misericòrdia; és el mal que es venç sempre amb la força del bé, amb un suplement de més amor; és la victòria de l’amor. Provoquem el Regne.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia; rescata de la mort la teva vida i et sacia d’amor entranyable. El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. No ens castiga els pecats com mereixíem, no ens paga com deuria les nostres culpes. Llença les nostres culpes lluny de nosaltres com l’Orient és lluny de l’’Occident. Com un pare s’apiada dels fills, el Senyor s’apiada dels fidels (Sl). Déu és generador de vida; el perdó és una manera de crear vida; el seu perdó revela el rostre del Déu-Amor.

Déu el trobem en els camins de sensibilitat humana i solidaritat.

                       
                                              Mn. Miquel García Bailach


dilluns, 6 de febrer de 2017

Diumenge 6 de durant l'any - 12 de febrer del 2017


Evangeli segons Mateu 5,17-37


Amb l’Evangeli d’avui ens trobem davant d’una de les parts més significatives del Sermó de la Muntanya en la seva versió mateana, composició feta a partir de diverses fonts, destinada essencialment a la comunitat judeocristina, per això hi han diferències amb la versió llucana del Sermó que es dirigeix a un altre tipus d’oients. En el cas que ens ocupa ens trobem amb un material molt específic com són les famoses «antítesi», de les que en aquest fragment se’ns ofereixen quatre. 

Cal encertar a llegir be Mt 5,17 quan fa referència a donar plenitud als Profetes i la Llei, no abolint-la. El Sermó de Jesús, per a Mateu, és un imperatiu i una exigència, que no queda simplement en una praxi jurídica, ritual o moral, sinó en el fet de ser fidel a Déu i per això es parla de «plenitud». La «Llei i els Profetes» no sónsimplement les dues parts essencials de la Bíblia, sinó que hem entendre’ls com la història de Déu amb el seu poble que ha d’arribar a la plenitud de la justícia i, més concretament, de la gràcia. Jesús no es queda en els simples preceptes veterotestamentaris, va més enllà. Amb la seva predicació i els seus actes d’entrega reactualitza la història de Salvació. El missatge és radical, el Regne ja ha arribat, ja està present.

En la primera de les antítesis (5,21-26) ens parla de «matar». És un delicte molt greu però la radicalitat del missatge va més enllà: es pot matar de moltes maneres sempre que s’actuï amb odi i rancor cap a un altre. La «plenitud» és no deixar espai en el nostre cor a la ira, ni tenir adversaris que en el judici davant Déu puguin testificar contra nosaltres. Així doncs Jesús ens convida a ser néts de cor i a reconciliar-nos.

La segona de les antítesis (5,27-30) ens parla de l’adulteri i la tercera sobre el divorci (5,31,32). Eren unesqüestions de summa importància doncs afectaven al matrimoni ia la família com a base fonamental de la societat. En el seu missatge radical, Jesús intenta defensar la dona com a peça feble en el sistema legal jueu, doncs ella quedava desemparada totalment si el marit la repudiava. A més, podríem aplicar aquí una hermenèutica en la qual esdemana que les dones no siguin només objectes de desig, sinó personesiguals que els homes. Demana un canvi de visió que es fonamenti en un respecte mutu. Per això «treure», «llançar»,«tallar»ulls i mans no és més que unsimbolisme per exigir la purificació del cor, per l’arribada del Regne de Déu, on l’home i la dona s’han d’estimar de veritat.

La quarta antítesi ens parla del jurament (5,33-37), una pràctica de la qual s’abusa i que ens pot arribar a esclavitzar, doncs les persones moltes vegades només tenim la nostra paraula per defensar-nos. Jesús exigeix la veracitat humana, perquè la veritat és el jurament mateix de la innocència. Ell no va jurar mai per res, no li va caldre, ja que en el Regne de Déu arrela la veritat i no la mentida del món.

En general hi ha un plantejament ben determinat: «si la vostra justícia no és més granque la dels escribes i fariseus, no entrareu pas al Regne del cel». És tota una provocació, perquè no es tracta d’una justícia més complicada en preceptes i en exigències, sinó totalment més perfecta en el fet que siguimés simple, generosa i entregada. El més perfecte no és allò que compleix els requisits legalsdetalladament, sinó el que renova veritablement la vida, la felicitat. Precisament, en el cas de l’Evangeli d’avui, el que va més enllà de la Llei és el que supera tot tipus de venjança, odi o desamor; es proposa la justícia que emana d’unes noves relacions entre Déu i l’home, i dels homes entreells mateixos. Aquesta és la proposta catequètica de Mateu a la seva comunitat, en la qual s’intueix, clarament, que no espoden justificar actituds perquè estiguin legalitzades. Succeeix, de vegades, que el que està legalitzat és injust. I contraaixò està la justícia del Regne.


Llic. Anna Moya Oller

dimarts, 31 de gener de 2017

Diumenge 5 de durant l'any - 5 de febrer del 2017

Evangeli segons Mateu 5,13-16

TEXT:

Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi.

Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d'una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel  (Mt 5,13-16 BCI).


COMENTARI:

En els pobles de la mediterrània la sal ha estat un producte fonamental per conservar els aliments i també per donar bon gust al menjar. Avui, quan agafem els aliments envasats i precuinats dels supermercats, potser ens costa copsar la importància de la sal.

Jesús fa servir aquest senzill exemple per ensenyar-nos que els cristians hem d’estar en contacte amb la societat a fi d’impregnar-la dels valors del Regne de Déu. Són aquests valors els que poden transformar els cors de les persones i assolir una societat més justa, respectuosa, lliure i solidària.

Tots, de manera conscient o no, tenim algun tipus d’influència sobre les persones amb les que ens relacionem. Som responsables de trametre’ls-hi els valors de l’evangeli. La forma de fer-ho no pot ser altra que mitjançant l’exemple que sempre parla més fort que les paraules.

La sal també dóna bon gust als aliments. L’evangeli pot donar un gust nou i diferent a la vida en tots els seus aspectes. Només cal que els cristians, mitjançant les paraules i el testimoniatge de cada dia, ajudem a mantenir el món més orientat cap a Déu.

D’altra banda, no tindria cap sentit disposar d’una llum i no fer-la servir per il·luminar la foscor. De nou Jesús fa servir un exemple força entenedor com és el d’una llàntia encesa perquè faci llum a l’estança principal de la casa on es reunia la família. El significat espiritual és ben clar: Els cristians hem de reflectir al qui és la llum del món al nostre voltant. I aquesta llum, aquesta clarificació vital de l’existència la trobem en la vida i ensenyaments de Jesús.

Moltes persones del nostre entorn estan a les fosques, no acaben de trobar sentit a la vida o fan recerques espirituals a les palpentes. Jesús ens demana, amb aquest exemple, que la llum del nostre testimoniatge brilli davant la gent. La nostra generació està cansada  de  paraules i  discursos, siguin polítics o  religiosos. La  gent  demana  fets. Demana les bones obres de les que parlava Jesús que neixen de l’amor al proïsme i de l’acció de l’Esperit.

                                                                     Jaume Triginé

diumenge, 29 de gener de 2017

Diumenge 4 de durant l'any - 29 de gener de 2017


Mateo 5, 1-12

Quien haya oído alguna vez de Jesús de Nazaret y conozca algo de su enseñanza, seguramente estará familiarizado con las bienaventuranzas que inician el Sermón del Monte.
Su sencilla  forma de expresión y la profundidad de pensamiento que contienen ha atraído a cada nueva generación de cristianos, y a otros muchos. Cuanto más exploramos sus implicaciones, más significado surge para explorar.

No podemos hacer aquí un análisis detallado de las bienaventuranzas, pero si podemos considerar tres cuestiones sobre ellas : las personas que se describen , las cualidades que se elogian y las bendiciones que se prometen

Las bienaventuranzas exponen la naturaleza del pueblo cristiano.  No hay grupos separados y distintos ( unos mansos, otros humildes, otros a quienes les tocará padecer persecución). Se trata de un mismo grupo que, sin ser elitista, que a la vez son mansos y misericordiosos, son pobres en espíritu y de limpio corazón, lloran y tienen hambre, pacifican y se les persigue.. Detallan la concepción de Jesús sobre lo que en esencia es cada cristiano a pesar de no darse siempre ni de forma absoluta.

Se elogia cada cualidad y a cada persona que de alguna manera la exhibe se la declara bienventurada. O bendita. La palabra griega makarios puede significar ( o significa) “feliz”. Pero no debemos interpretarlo de una manera subjetiva (Jesús no está declarando cómo se sienten las personas (felices), sino cómo Dios las considera.

¿En qué consiste esta bendición? Pues no es posible poseer el reino de los cielos sin heredar la tierra, ser consolado sin ser saciado, o ver a Dios sin recibir su misericordia.  Es decir, la bendición es vivir todo ello desde la tensión de lo que ya es presente y de lo que está por venir.

En Jesús hemos empezado a ver a Dios, incluso comenzamos a heredar la tierra, porque el tiempo futuro en que se expresan enfatiza la certidumbre de las bendiciones:
Bienaventurados/as, benditos, dichosos, felices… si atendemos a estas actitudes emocionales fundamentales.

Pastor Juan Medrano Cucurella


diumenge, 22 de gener de 2017

Diumenge 3 de durant l'any - 22 de gener de 2017

1a. Carta als Corintis 1, 10 al 17.

L'església de Corint fou fundada per l'apòstol Pau durant el seu segon viatge missioner, tal com se'ns diu al capítol 18 del llibre dels Fets dels Apòstols.  A aquesta església va escriure i adreçar dues cartes, la primera de les quals l'any 54 i un any després, aproximadament, els n'adreçaria una altra ben diferent, i amb un to de goig i de satisfacció que no trobem en la que ara comentem breument.

"Us exhorto i demano, germans, en nom de nostre Senyor Jesucrist, que aneu tots d'acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres, sinó que estigueu ben units en un sol pensament i en un sol parer."

Aquesta exhortació la feia l'apòstol per tot una sèrie de raons ben justificades. Al llarg de l'escrit trobem un reguitzell d'acusacions terribles, ja que els membres de l'església de Corint, o no havien entès quin era el missatge que Pau els va predicar o, si l'havien entès, ben aviat els havia fugit de la memòria.

Ben bé una desena, o potser algun més dels retrets que els fa, són perquè havien deixat el camí de l'Evangeli de Crist, a més de les divisions a què feia referència l'apòstol en el verset 10. El seu compromís havia deixat pas a aberracions doctrinals i a pecats nefands: Oblidar que per la fe eren "temples de Déu" cadascun dels membres de l'església; crear entre ells bàndols de preferències o de favoritismes; la pràctica de relacions incestuoses; resoldre els plets entre ells anant a cercar la justícia dels tribunals, en comptes de tractar les diferències dins l'església; menjar carn que havia estat sacrificada als ídols, en detriment del que creguessin uns altres germans que no ho veien correcte o que encara no discernien determinats actes infidels; manca absoluta de respecte per l'acte de la Cena del Senyor; menyspreu envers els pobres de l'església que amb prou feines podien menjar; oblit culpable de practicar el veritable amor; hi havia membres de l'església que deien que els morts no ressucitarien mai; el fet de no vetllar per les coses eternes...

Vet aquí el panorama d'indigència espiritual en què es trobava l'església de Corint. Hi ha un detall que, si més no, cal destacar perquè sorprèn: És el recapte per a subvenir les necessitats dels germans de l'església de Jerusalem. I sobta perquè, d'una banda, permetien que hi hagués pobres i d'altres necessitats a la seva congregació, entre els de casa i, d'altra, tenien una bossa amb diners preparada per auxiliar els de fora. Deixem-ho així sense cap més comentari.

Invitem, doncs, els nostres lectors a llegir les dues epístoles de sant Pau als creients de Corint i a destriar allò que en la segona epístola se'ns exposa: l'obra de l'apòstol i la de l'Esperit Sant en les vides i els cors dels membres d'aquella església.  Amén.

                                              Manel Alonso Figueres