dilluns, 21 abril de 2014

Diumenge de Pasqua - 20 d'abril


PASQUA

La festa de Pasqua comporta en  la litúrgia catòlica dues celebracions diferents: la Vigília Pasqual i la missa del dia. Ens fixem en les lectures de la Vetlla Pasqual.

Textos:            Rm 6,3-11          
                       Ps 117,1-2.16ab.17.22-23   
                       Mt 28,1-10

1.      No tingueu por!”
Deixem que ressonin en nosaltres les paraules de l’àngel del Senyor i de Jesús mateix. De què hauríem de tenir por si fins la mort ha estat vençuda?

2.      La pasqua de Jesús és l’inici de la nostra pasqua personal.
Jesús ha arribat al cap del camí: la resurrecció. Aquest pas definitiu de Jesús no seria massa significatiu si no fos perquè el dinamisme engendrat per la seva resurrecció és preludi i promesa de la nostra pròpia resurrecció. Ja en aquesta realitat present vivim la vida del ressuscitat en la mesura que morim al pecat i vivim per a Jesucrist, tal com adverteix la carta als romans, en la realitat actual i en la esperança que a l’hora de la nostra pasqua personal es consolidarà eternament la vida nova que ens ha estat inoculada per l’Esperit que hem rebut amb tanta abundància.

3.      Tornar  a Galilea.
Hem fet el procés quaresmal, si més no, l’hauríem d’haver fet: un procés de conversió, que vol dir un esforç per mirar el món amb el ulls de Déu i viure d’acord amb els valors de Regne. La conversió és una actitud permanent, cert, però no va gens malament que en aquest període de quaresma hi parem especial atenció, no fos que es convertís en una mena de rutina. El resultat de la conversió quaresmal és el retorn a Galilea. Tornem a Galilea, tornem a començar, com els apòstols després de la resurrecció. Sempre podem tornar a començar. La fidelitat de Déu ens permet de tornar a començar sempre. Sort en tenim! Procurem de tornar fidelitat per fidelitat, amb agraïment sincer. La fidelitat es manifesta vivint amb aquell cor tendre que Déu ens ha donat. Travessem amb decisió el Mar Roig, alliberem-nos i alliberem, amb esforç solidari, de tants esclavatges i de tants miratges traïdors que ens assetgen.

4.      La resurrecció és la font de l’esperança del món.
El món necessita sentir una paraula d’Esperança, en majúscula, i nosaltres hem rebut la missió de transmetre-la. L’esperança que el món que Déu vol, amb la nostra anuència és possible. Si més no, podem aproximar-nos-hi i, de fet, ens hi aproximem en la mesura que eliminem totes les restes d’antiregne del nostre cor, del nostre entorn familiar, social i laboral, de la nostra Església, tingui la denominació que tingui, perquè també és nostra encara que, de vegades, ens costi de sentir-la nostra. La força que dimana de la resurrecció de Jesucrist ens fa actius en el nostre compromís amb el món. No podem restar indiferents davant cap mena de violació dels drets humans o nacionals, ni tan sols dels drets dels terroristes. Si ens hi posem, no ens mancarà l’acompanyament i la força de l’Esperit Sant, que habita en el nostre interior, però ens hi hem de posar.

5.      Agraïment
Davant del que commemorem la nit de Pasqua, hem de sentir un agraïment il·limitat i una profunda alegria que ens inciten a exclamar: “Enaltiu el Senyor, que n’és de bo, perdura eternament el seu amor”.

6.      Bona Pasqua!



Mn. Josep Esplugues

dimecres, 9 abril de 2014

Diumenge de Rams - 13 d'abril


Sí, aquest diumenge aclamem Jesús amb els nostres rams, i cal fer-ho amb tota l’ànima, però encara serà més important l’escolta de la Passió que són les pàgines més sagrades de l’Evangeli.

Aquestes ens narren els fets contemporanis de la nostra història i de Jesús. Si aquells cristians només ens haguessin dit que creien que Déu s’havia manifestat en els seus dies i en la forma humil de servent i que després va morir i va ressuscitar ja seria més que suficient.

És el testimoni dels primers cristians, senzill però decisiu per a la resta de la humanitat.

Cal que sapiguem captar la força celebrativa i catequètica d’aquest diumenge. Però desitjo remarcar dos detalls de la passió: el primer és greu: la passió de Jesús comença al si de la seva comunitat: allí hi és entregat i allí dóna el seu cos i la seva sang, és traït per Judes, que al final proclama la innocència de Jesús, i és negat per Pere.

El segon és que el poble té el coratge d’assumir la pròpia responsabilitat quan diu: “Que caigui damunt nostre la seva sang”.

Però n’hi afegiria un altre que potser és més important: La Passió del Crist és el testimoniatge suprem de l’amor de Déu.



Griselda Cos, OSB

dissabte, 5 abril de 2014

Diumenge 5 de Quaresma - 6 d'abril


En el camí cap a Pasqua, els tres diumenges centrals ens presenten tres idees claus:

  • Jesús és l'aigua viva que sacia la set de Déu
  • Jesús és la llum del món que il·lumina tota l'existència humana
  • Jesús és la Resurrecció i la Vida, aquells que creuen en Ell, aquells en els qui habita l'Esperit de Déu, encara que morin viuran per sempre.
La resurrecció de Llàtzer que ens relata l'evangelista Joan, és un miracle espectacular, Jesús ressuscita un mort, però no ens podem quedar en l'espectacle. La resurrecció de Llàtzer ens posa de manifest la identitat profunda de Jesús: Jesús és la resurrecció i la vida. El Fill de Déu és fill del Déu de la vida, i ens anuncia la resurrecció del Fill.

El relat de la resurrecció de Llàtzer mostra certs paral·lelismes amb la resurrecció de Jesús que celebrarem d'aquí a poc: el dol de la gent i el de les dones, la pedra que tanca el sepulcre, anticipen l'escena que viurem la nit de Pasqua.

I Jesús, des de fora, des del lloc de la vida, crida Llàtzer a una nova vida. També ens crida a nosaltres a la vida nova, a la vida lliure dels lligams del món per viure en la plenitud dels Fills de Déu, dels que viuen plens del seu Esperit.


Mn. Josep Anton Clua, diaca
Descripción: https://mail.google.com/mail/u/0/images/cleardot.gif


dilluns, 24 març de 2014

Diumenge 4 de Quaresma - 30 de març

 Efesios 5, 8-14


Formas de existir que se contraponen no sólo por el cómo sino por el qué (erais tinieblas y sois luz).  Esta concepción dentro de contextos iguales, tiene paralelos en el N.T, sobre todo en el evangelio de Juan y quizás, han ejercido una influencia importante los escritos de Qumram.

Luz y tinieblas se conciben aquí como dos esferas de poder en las cuales existimos: nosotros mismos somos luz, o somos tiniebla. No somos objetos sin vida ya que cumplimos en nuestro propio caminar lo que somos.

Como “hijos de luz” se nos insta a separarnos de la contra-esfera (tiniebla). Eso no quiere decir tener un cuidado escrupuloso por nosotros mismos, una preocupación negativa de mantenernos intactos respecto al “mundo”, y que sea preferible no hacer nada a arriesgar algo.

Nada de mantenerse fuera de, sino descubrir, “sacar a la luz” mantenerse firme en esa esfera de luz que destruye el poder de la esfera de la tiniebla.
Iluminar no es sólo irradiar, es transformar.



Pastor Juan Medrano

divendres, 21 març de 2014

Diumenge 3 de Quaresma - 23 de març

Jesús i la samaritana

La lectura d’un text, avui una narració bíblica pren sentit  -vida- pel lector en la mida que se’l fa seu, això és, en la mida que esdevé Paraula i Paraula de Déu : que sent en el seu cor ( el seu interior ) que Déu li diu coses que augmenten o el fan avançar en el seu camí de deixeble de Crist.

Què ens pot dir aquest fragment de l’evangeli segons sant Joan ? D’aquesta narració d’ un encontre entre Jesús i una dona samaritana? Evidentment ens dirà en la mida que l’escoltem, no únicament amb el sentit de l’oïda exterior ( inici necessari del camí ) sinó que el que sentim  - i d’alguna manera veiem “como si presente me hallare”- en el cor ( interioritat ) i que així produeixi un canvi o progrés en la nostra vida d’homes i dones cristians. I això és la pregària, el tu a tu amb el Senyor.  Perquè justament, al meu entendre, aquesta narració de Joan ofereix elements fonamentals com a paradigma o model de tota pregària del cristià. Vegem-ho.

És un encontre, trobada entre dues persones que dialoguen des de una situació que no és superficial per elles: la set i la necessitat quotidiana de l’aigua, una necessitat que és compartida i que neix dels nivells més profunds dels humans ( encara avui per milions i milions d’ humans que trepitgen el mateix sòl que nosaltres ). La pregària no pot basar-se en superficialitats  i perifèries de cadascú de nosaltres sinó en les profunditats i abismes del jo ( “ des de l’abisme… ps. 129 ) a vegades opac a un mateix (  “ escruta el meu cor “ final del ps. 139 ) i que cal que Ell mateix ens el faci, encara que a vegades dolorosament  descobrir. L’acció del Senyor comença per fer-nos adonar de quines són  les nostres sets .

La pedagogia del Senyor – és com un mestre que ajuda al deixeble a prendre consciencia  del qui veritablement és ell mateix-   fa un pas més endavant. Sovint el desig de satisfer les nostres necessitats – autènticament profundes o no – no ens fa que ens adonem que ens tanquem en unes immediateses, -que per altra banda són en molts casos fruit de moltes injustícies i enredades d’altres,- que esdevenen muralles o gàbies daurades. El parlar Jesús d’ una altra aigua , obre un horitzó nou en la vida de la samaritana  [1]. Quantes vegades la pregària fa experimentar un profund alliberament interior obrint noves perspectives al que s’experimenta com a clos i fosc!

La pregària esdevé expansiva, inicia dinamismes de compartir les joies i veritats que el Senyor fa descobrir  a  l’orant ( “ veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet” ). La pregària enforteix dinamismes d’eklesia ( literalment ´” els cridats ).

Aquest encontre, per alguns especialistes de la història de la redacció de l’evangeli de Joan, seria el nucli d’un “primitiu evangeli dels samaritans “ que ressonaria a Fets on després de la “  baixada” de Jerusalem dels diaques ( tots amb noms grecs ) conseqüència de la persecució de la comunitat jueva-hel·lenista on troben samaritans que havien “cregut “ en Jesús .[2]

Mn. Lluís-Anton Armengol









[1]  És semblant a l’encontre amb Bartimeu (Mc. 10) : graduació progressiva del seu desig i petició de “tornar a veure”  : cridar i cridar més fort que surt  del seu abisme interior, i l’acció del Senyor que fa que hi torni a veure veient per primera vegada el seu rostre i així esdevé deixeble : ho deixa tot ( el mantell on hi té els quatre cèntims - “ tot el que té”- ) i el segueix pel camí d’” ascensió” a Jerusalem ( esdevé deixeble).
[2]  Potser inicialment com “taéb” ( el Mestre o Profeta ) i que en el text de l’evangeli s’identifica amb el  messies ( descendent de David ).

dimarts, 18 març de 2014

Diumenge 2 de Quaresma - 16 de març

 Homilies del Parenostre - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153).
Diumenge 2 de Quaresma - A (16-03-2014): Gn 12,1-4a; Salm 32; 2Tm 1,8b-10; Mt 17,1-9.
Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss).
Pare nostre, que esteu en el cel:
Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren, els qui esperen en l’amor que els té; que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en vós (Sl). Confiant en Déu ja ens sentim fills, segurs a les seves mans, com un nen en els braços de la mare, de la mare que sempre vetlla (mirem les mares què fan). És la revelació del Déu amor, pare, dador de vida; el Déu que venerem i des d’ell vivim la vida.
«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo» (Mt). En la revelació de Jesús com a Fill, el fill per excel·lència, Déu es revela com a Pare; tota l’acció de Jesús manifesta la paternitat / maternitat de Déu; també a la creu. Si també volem ser fills, mirem Jesús.
Vingui a nosaltres el vostre Regne.
«Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré i faré gran el teu nom, que servirà per beneir... (Gn). El Regne de Déu que ve el trobem després d’un pelegrinatge de fe incondicional; primer és somni, il·lusió, patiment... finalment realitat. És el nostre itinerari personal confiat, ple d’obstacles, en la vida i en aquesta Quaresma.
Ell ens ha salvat i ens ha cridat a una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb laparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la bona nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat (2Tm). Una crida, la de Déu, que ens treu del no res, de la mort, on Jesús és el paradigma creador; una crida a la vida, i una vida per sempre. És “morir i ressuscitar amb Crist”, la nostra vida associada a la d’ell. No conquesta, sinó gràcia.
...Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se’ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: «Senyor, que n’estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.» En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s’acostà, els tocà i els digué: «Aixequeu-vos, no tingueu por.» Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol (Mt). Jesús, continuació de la Llei i el Profetes, transparència de Déu, una altra manifestació de Déu tan propera que toca la vida i la transforma; s’hi està bé amb ell, i ens hi hem quedat a viure amb ell; estar amb ell és el que ens fa nous, transfigurats. Així la Quaresma seria estar amb Jesús i deixar que la llum de Jesús, que es la de Déu, ens arribi i ens faci estar bé, per restar ja instal·lats en ell; si més no, experiència forta per continuar el camí.
Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.
... estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor (Sl). Déu és amor i tota la terra,la creació i la vida de les persones participen d’aquest amor; estem fets per estimar i ser estimats: l’amor impregna tota la realitat; i després toca l’amor que posem nosaltres en les relacions humanes, un amor que es diu: justícia.
L’Esperit del Parenostre avui...
Justícia en les relacions laborals; que els beneficis es reparteixin a parts proporcionals, i al treballador li arribi la seva part guanyada per viure també una vida digna; no remuneracions indignes que exploten les persones i les fan novament esclaves; amb l’excusa de la crisi qualsevol retallada és justificada, sempre a la part dels més pobres; tenim ofertes de treball indignes, humiliants, explotadores, esclavitzants; hi torna haver qui es constitueix amo dels béns de producció, quan els béns del creat ja sabíem que eren de tots.

                                                       
                                                           Mn. Miquel García