dilluns, 19 de setembre de 2016

Diumenge 26 de durant l'any - 25 de setembre de 2016


Lluc 16, 19-31
No podeu servir alhora Déu i el diner
La paràbola d’aquest diumenge sembla que vingui a il·lustrar l’evangeli de diumenge passat (Lluc 16:1-13), i es que no podem servir a Déu i al diner.
Quan llegim paràboles de rics, correm el perill de pensar que no són per nosaltres, que són missatges per ells, per els homes rics dolents. Però Lluc escriu l’evangeli per la comunitat de creients, i per això hem de pensar que ens parla a nosaltres avui també.
Doncs el problema no és tan el ric, com les riqueses, i encara que ens sembli que no ho som de rics nosaltres, podem caure en el mateix error en el que va viure el ric d’aquesta paràbola: l’egoisme, la indiferència vers el nostre proïsme que pateix per poder gaudir de les nostres possessions.
És cert que la paràbola ens presenta una antítesi d’extrems, el ric és molt, molt, ric, fins i tots els seus vestits ens parlen de poder polític, d’un alt estatus social. Al seu costat el pobre Llàtzer és extremadament pobre, pobre i malalt, viu en una misèria tal que és com viure l’infern a la terra. Però aquests dos extrems el que fan és abastar totes les realitats que podem trobar al mig i en la que estem nosaltres mateixos.
El problema no és ser ric, sinó més aviat com gestionem les nostres riqueses, i sobre tot a qui servim, qui és el Senyor de les nostres vides. I Lluc està molt interessat en que en la comunitat de creients, cadascú posi al servei de Déu els seus dons per a què entre ells no hi hagi cap de necessitat.
La Paraula de Déu ens informa de que per heretar la vida eterna em de viure estimant Déu sobre totes les coses, i que això es fa estimant al proïsme com a un mateix, això es la Llei i els profetes, qui no vulgui escoltar això, ni encara que retornés el Llàtzer de la mort no el creurien, perquè el miracle de la fe no pot néixer de senyals meravelloses, només pot néixer de la Paraula de Déu (Rom 10:5-17).
Finalment la paràbola te un punt d’ironia, davant la justícia retributiva dels fariseus que entenien la pobresa i la malaltia com un càstig de Déu pels pecats, el pobre i malalt Llàtzer és acollit dins del si d’Abraham, dins la família de Déu, només pel fet de ser pobre, sense cap mèrit més. Doncs Déu és a favor del pobre, del que pateix, i escolta el seu clam. Potser per aquesta raó Lluc posa de nom al pobre Llàtzer, que significa “Déu ajuda”.
No podem servir alhora Déu i el diner, les nostres possessions són també la nostre responsabilitat vers l’altre, com fem servir el que tenim parlarà finalment de a qui servim realment.


Rvd. Jonathan Navarro
Pastor de la 1era Església Protestant a Rubí

dijous, 15 de setembre de 2016

Diumenge 25 de durant l'any - 18 de setembre de 2016


1Tim. 2, 1-8

Aquest text conté un missatge sorprenent: “Que tots els homes se salvin”. Vet aquí el designi de Déu. D’aquest designi ningú no ens en pot apartar, només nosaltres mateixos, nosaltres sí; som tan seriosament lliures que fins i tot podem refusar el designi de Déu. La comunitat cristiana, pregant els uns pels altres, aprofundint en el coneixement de Déu, exercint una conducta moral evangèlica, si més no, intentant-ho, ens ajudem a mantenir ben orientat el camí cap a la salvació per arribar al coneixement i al gaudi de la veritat, que és Déu mateix.

Lc. 16, 1-13 Pel que fa a l’evangeli tres punts de reflexió.
1r. El punt central que dóna sentit al conjunt. Hem de triar entre Déu i el diner. Sempre hem de partir d’una opció personal per Déu, o, el que és quasi el mateix, pel bé i per la justícia. Una opció amb dues possibilitats excloents l’una de l’altra: o Déu o el diner. O adorem Déu: que vol dir amor, solidaritat, entrega als altres, fins i tot pietat i pregària. O adorem el diner, que vol dir: poder, menyspreu de l’altre, egocentrisme, luxúria, extorsió del pobre. La primera opció té per resultat la pau interior i el creixement personal, la convivència harmònica i la pau social; la segona opció té per resultat el mal humor, la frustració, l’animalització personal, la coexistència malfiada i la violència social.
2n. No siguem ingenus. Jesús lloa l’administrador infidel no pas perquè estafi el seu amo, sinó perquè fa un ús astut del diner: es busca avaladors per a la vida eterna i aquests només són els pobres, els posseïdors del Regne de Déu. (Robin Hood?). El diner és malèfic quan deixa de ser un mitjà i esdevé una finalitat en ell mateix.
3r. Malgrat tot hem de ser fidels en tot. Persones de paraula en les coses menors perquè siguem fiables en les coses realment essencials.

Conclusions:
1ª  Pel que fa a la riquesa, tenim el deure moral greu de crear-ne i distribuir-la. Crear riquesa no és atresorar diners, especulant o estafant, crear riquesa és invertir temps i esforç en el desenvolupament del cos i de l’esperit de totes les persones. Hem de servir-nos de la riquesa enganyosa per fer-nos amics de Déu, per crear xarxes d’agraïment, d’amor i de pregària que ens avalin davant de Déu. Hem de ser servidors de Déu i fer ús de les riqueses en funció del servei a Déu, a través del servei als homes.
2ª Pel que al fa al moviment ecumènic val a dir que  només pot tirar endavant si tots mirem cap a Déu a través de Jesucrist i això vol dir mirar-nos els uns als altres amb una dinàmica d’amor i no pas amb una dinàmica de poder. No es tracta de ser més poderós sinó d’estimar més.

Mn. Josep Esplugas, prevere



dilluns, 5 de setembre de 2016

Diumenge 24 de durant l'any - 11 de setembre de 2016


Lc 15, 1-32

L’ALEGRIA DE DÉU per Griselda Cos, monja benedictina

Una de les nostres fes fonamentals és que, per damunt de tot, Déu ens estima. Així ho cantem en el salm 50: “Vós que estimeu tant”. Aquesta convicció Jesús ens la predica en el gran capítol 15 de Lluc.

Jesús avui ens ho diu amb quatre exemples molt concrets: el pastor que ha perdut una ovella, el pecador convertit, la dona que ha perdut una moneda de plata i el fill que torna després d’haver portat una vida dissoluta. L’evangelista Lluc  els envolta, a més, dient l’alegria que donem a Déu quan retornen a Ell amb el cor penedit.

            Hi ha qui ha dit que Déu sempre ens cerca com l’amant corre darrera de la seva estimada que s’ha fet una prostituta.

Aquesta pàgina és de les més sagrades de l’Evangeli, doncs és la resposta que Jesús va donar als qui deien: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”. Sí, nosaltres som de Déu i no està disposat a que cap fill seu es perdi!  I Jesús, que coneix com ningú el cor del Pare sap que en ell només hi habita l’amor i la misericòrdia. Per això el nostre retorn és la seva alegria.



dilluns, 29 d’agost de 2016

Diumenge 23 de durant l'any - 4 de setembre de 2016


Evangeli Lc 14,25-33

Déu Pare s’ha revelat en Jesucrist, eterna Saviesa,  de manera definitiva. Ell ens mostra el camí per fer front a l’instint desordenat, la força de les passions i la influència de l’ambient mundà que enterboleixen la nostra consciència. És un camí de lluita per copsar la llei natural que Déu ha gravat dins dels nostres cors. En la crida vocacional particular, cada u ha d’agafar la seva creu i seguir a Crist. Ell ens ha precedit en tot i seguir-lo implica renunciar a tancar-se en la tribu, en el clan, en la pàtria. La nostra única pàtria és el Cel, la nostra família s’amplia a tota la Humanitat, doncs tots som germans en Crist. Jesús amb les seves paraules no vol desestabilitzar l’ordre social, tan sols evidencia que quedar-se en aquestes afeccions afectives lliga i impedeix la fraternitat universal que ell ja està creant. D’aquesta manera, cal orientar totes les energies i tot el que es té cap al Regne, que ja actua en nosaltres, i posar a la seva disposició els dons. Que Ell mateix ens ha donat. El Regne és la torre que volem que estigui acabada i el treball comença identificant el que hem d’aportar per a la seva construcció. En definitiva, necessitem la il·luminació de l’Esperit de Saviesa per conèixer quin és el nostre paper a desenvolupar, quines són les capacitats que hem de posar a servei de Déu i dels germans. Amb la seva Saviesa, el Senyor ens ensenya a “comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor, i comprenguem que mil anys als vostres ulls són com un dia que va passar, una nit en blanc, i com l'herba que al matí floreix i per la tarda la seguen i s'asseca. Que la teva bondat, Senyor, baixi a nosaltres i faci pròsperes les obres de les nostres mans” (Salm 89).


Llic. Anna Moya Oller



dijous, 25 d’agost de 2016

Diumenge 22 de durant l'any - 28 d'agost de 2016


Lc 14,1.7-14

És un relat que parla d’un banquet, però realment no és un banquet per rics, ni de negocis, sinó més aviat és podria pensar en una reunió familiar on ha de predominar l’estima, l’alegria, que ha d’unir als que participen, amb un dinar senzill.
Hem d’estar agraïts amb la persona que ens invita per recordar-se de nosaltres i com a cristians hem d’agrair a Jesús que sempre ens invita a participar en el gran banquet de l’Eucaristia, on tothom té un lloc sense importar la seva condició social, ni de cap tipus.
Amb el tema de la humilitat l’evangelista Lluc deixar molt clar com Jesús ens invita a deixar de pensar en nosaltres mateixos per poder pensar amb la resta. Invita a fer tot per amor, amb una amor incondicional, sense preocupar-nos pel lloc que s’ocupa.
És cert que moltes vegades no agrada cedir el lloc amb una altra persona perquè pot resultar humiliant, però això és una limitació del propi orgull. Malgrat tot, encara resulta més humiliant i motiu de vergonya si arriba el moment que et demanen que et canviïs a l’últim lloc, llavors sí que és un deshonor davant la resta.
Jesús amb aquest ensenyament no ens està dient que no hem de menjar amb els familiars i amics; el que ens està dient és que no hem de practicar l’exclusivitat i rotundament s’oposa a la marginació dels més desfavorits. S’han de vèncer els prejudicis que hi ha i tenir present la persona necessitada.
El nostre cor ha d’estar obert per donar espai a tothom i acollir amb amor, tenint present, en tot moment, que el mèrit no és nostre, sinó que és de la gratuïtat de Déu. D’aquesta manera podrem construir noves relacions en el món, basades en el valor infinit que té cada persona.
Tots els cristians hauríem de practicar la proposta que fa Jesús de ser un banquet d’amor i fraternitat obert a tothom i no només per a uns quants.

Ma. Pilar Lozano, laica
Llicenciada en Ciències Religioses


dissabte, 20 d’agost de 2016

Diumenge 21 de durant l'any - 21 d'agost de 2016


(Lc 13, 22-30)

Senyor, ¿són pocs els qui se salven? Sobre què, exactament, aquest personatge de l’Evangeli li pregunta al Senyor? A què es refereix això de la salvació? De què necessito ser salvat? Plantejar-me seriosament aquesta pregunta em porta a descobrir la superficilitat del meu cristianisme...
Podria passar hores parlant de la porta estreta, dels altres passatges evangèlics en què apareix aquesta metáfora, del seu sentit més moral referent al comportament personal, del que té a veure amb la responsabilitat envers els altres, envers al proïsme, envers Déu i l’amor que Ell ens dóna gratuitament i la necessitat de la nostra resposta, o d’un sentit més místic, més profund potser, espiritual, de la dificultat d’entrar dins el propi cor, de l’adquisició de la pregària interior, de l’adquisició de l’Esperit Ssant, i citar Sant Serafí de Sarov, i les paràboles de les verges nècies i les verges prudents, i del convidat expulsat del banquet de les noces per no dur el vestit adient. Podria fer un discurs sobre qui acompleix els manaments del Senyor d’una manera formal, freda, exterior, que segueix el Crist només amb els llavis i no amb les obres ni amb el cor, de l’egocentrisme que disfressa tan sovint una moral que busca la satisfacció personal, ara i aquí o en el més enllà, o una autojustificació per apaivagar els remordiments que la consciència de tant en tant presenta. Podria tractar sobre el naixement al cel, el traspàs a l’altra vida, de la necessitat de preparar-se a fi de no romandre esclavitzat pels desigs d’aquest món governat pels deigs materials i preparar l’ànima per elevar-se als cels. Podria escriure pàgines sobre els primers i els darrers, sobre com la victòria del Crist és la victòria a través de la feblesa, de la humiliació de la derrota, el triomf de la Creu... Podria parlar molt fins i tot del Regne dels Cels! de què no es tracta d’un lloc, de cap dimensió, sinó d’un estat del nostre ésser, que no cal esperar-lo a partir de la mort física, sinó que la Tradició dels Pares afirma que podem participar ja en aquest món de les energies, de la gràcia increada divina, perquè precisament el Crist morí a la Creu per nosaltres... i per la nostra salvació!
De quina salvació estem parlant? De quina malaltia, situació dolenta, condemna, perill, risc... tenim por? Per a què, concretament i amb exactitud, necessitem que el Crist ens salvi? Crec que si fes tots aquells discursos i no pogués respondre aquesta pregunta, el Senyor, en el moment que tanqui la porta i senti la meva queixa em dirà, no sé d’on ets! Aparta’t de mi, tu qui obres el mal!

P. Josep