dilluns, 15 de gener de 2018

Diumenge 2 de durant l'any - 14 de gener de 2018


1S 3,3b-10.19; Salm 39; 1Co 6,13b-15a.17-20; Jo 1,35-42.


Trobar-nos amb Jesús i, coneixent-lo, ens quedem amb ell.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Ara, Déu, el trobem en Jesús de Natzaret: «Mireu l’anyell de Déu». «Rabí..., on us allotgeu?... Veniu i ho veureu». «Hem trobat el Messies» (Jo). Avui, l’encontre és amb Jesús. Jesús, el Crist, és la nostra vocació, per ell Déu ens crida a ser fills, hereus de tots els seus béns, materials i espirituals, que és la nostra vida digna, expressada, viscuda en tots els seus aspectes, facetes i dimensions, materials i espirituals. Estar amb Jesús, trobar-nos amb ell..., això és el que ho canvia tot, canvia la vida, la manera de pensar i fer; és la revolució de l’Amor.

Un descobriment de Jesús progressiu, una conversió que es va realitzant a mida que se’l vas tractant i coneixent, i vivint amb ell... «... Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra» (Jo). I Jesús ja configura la vida.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... no sabia reconèixer el Senyor... (1S). Discernir els signes del temps, esbrinar la voluntat de Déu, implica totes les facultats personals d’anàlisi, sensibilitat humana, atenció, enteniment...; tot l’ésser hi està implicat.

«Parleu, que el vostre servent us escolta» (1S). Una actitud disponible i un esperit obert, inquiet i curiós per descobrir la veritat de la vida i la mort, sensible a la bellesa i els valors humans, pel sentit de la vida, per l’autenticitat de les relacions humanes..., ens faran sentir la veu de Déu, la seva presència propera.

«... Déu meu, vull fer la vostra voluntat, guardo la vostra llei al fons del cor» (Sl). La resposta només pot ser una resposta personal que neix de l’ésser profund de cadascú, l’opció fonamental que dóna sentit a tot el viure personal.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

¿No sabeu que els vostres cossos són membres de Crist? El qui s’uneix al Senyor forma amb ell un sol esperit (1Co). El cos no és la presó de l’ànima i tampoc la única realitat del nostre jo, hi ha més facetes i dimensions..., tampoc un ídol que ens esclavitza...; és una realitat indispensable que forma part de nosaltres mateixos, no podem ser d’altra manera que no sigui en un cos. Jesús també es fa cos en el misteri de l’encarnació: “la Paraula es va fer carn...” (Jo 1) (encarnat, crucificat, ressuscitat...), i la seva carn és solidaritat amb la nostra. Per la seva humanitat ens apropem a ell i llavors som agafats pel seu Esperit d’Amor.

¿No sabeu que els vostres cossos són santuari de l’Esperit Sant...?. El cos és el llenguatge de l’Esperit, del Regne de Déu expressat en l’espai i el temps; al final el cos és la traducció de la fe, i de l’amor... ¿No sabeu que no sou vostres? (1Co). Estem fets per estimar i ser estimats; no ens realitzem en la soledat. El que som és per compartir, per enriquir els altres, per enriquir-nos del que el altres són; som un “ésser per als altres”.

Els propòsits, sinó passen per la carn, la contingència de la realitat concreta, no són vertaders ideals.

Mn. Miquel García Bailach


diumenge, 7 de gener de 2018

Baptisme del Senyor - 7 de gener de 2018


Is 42,1-4.6-7; Salm 28; Ac 10,34-38; Mc 1,7-11.

Déu..., com l’aigua...

Pare nostre, que esteu en el cel:

... Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui.... (Ac). Déu-Pare és sempre pare de tots, per qui cap fill és menystingut.
Ens hauríem d’acostumar a pensar en plural per viure la fraternitat; la seva ja no és una salvació per a una resta escollida, ara tota la humanitat és cridada a la llibertat, a la vida, a estrenar temps nous, els de l’amor.

... quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut» (Mc). Déu-Família, imatge trinitària. Déu identificat, expressat, en el Fill per l’Esperit que és Amor; prop del Pare trobem l’Esperit i el Fill; i ara, un Déu abocat fora de sí per arribar a tots; és l’Amor que ens arriba. Déu-Família, novament generador de vida, ara redemptor, restaurador de la vida malmesa, com allà amb Noé; també ara cal fer una creació nova, una terra sense cap mal, recent estrenada, calen nous temps de pau, també avui cal un altre Colom que sigui anunci de Vida: és l’Esperit que suscita nous brots de vida, de Vida (Gn 7-9).

Sigui santificat el vostre nom.

Doneu al Senyor, fills de Déu, doneu al Senyor glòria i honor... (Sl). Gratitud al Pare per la seva paternitat constant i generadora de fraternitat. Es dóna alegria als pares amb el creixement i la fraternitat del fills.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

«Aquí teniu el meu servent... He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions..., i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions, per tornar las vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca» (Is). És la missió de Jesús, el sentit del seu messianisme: és la vida de Déu convertida en promoció humana i alliberament integral; i és la missió que continua, repte per a totes les generacions; és el compromís permanent amb tots els valors humans.

El Senyor té el soli en les aigües diluvials, i seu el Senyor, rei per sempre (Sl). Encara avui les aigües del diluvi, que fan la terra nova; la vida ens ve de l’aigua; Déu, i el seu Regne, arriben de l’aigua del Baptisme: que és una manera de ser i de viure, com Jesús Fill i Germà; Déu ens parla, s’expressa i ens crida, per l’aigua ara del Baptisme; tornem al Baptisme, tornem a la font.
Un aigua del Baptisme que també purifica, renta, vivifica, regenera, fèrtil, i aigua que apaga les sets...; que actua de dins a fora, des dels cors fins a les estructures socials i humanes.

«... Parlo de Jesús de Nazaret. Ja sabeu com Déu el va consagrar ungint-lo amb Esperit Sant i amb poder. Com passà pertot arreu fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, perquè Déu era amb ell» (Ac). Jesús rei, activista de la voluntat de Déu, salvador compromès amb tots els patiments humans, a qui cap li és estrany: aquest és el seu govern, la seva acció, el seu regnat.

«...ell us batejarà amb l’Esperit Sant» (Mc). El bateig d’aigua perdona els pecats; el bateig de l’Esperit, en positiu, introdueix a la vida de Déu, al sentir de Jesús, uneix íntimament al ser i al fer de Jesús; el batejat resta associat a Jesús per morir i ressuscitar amb ell, i introduït a la dinàmica del Regne de Déu; el bateig és creació nova, buf nou en el fang, com allà a l’inici (Gn 2,7).

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües, ve el Senyor sobre les aigües del Jordà... (Sl). La veu de Déu es fa sentir ara al Jordà, com en altre temps allà al Mar Roig: la seva voluntat expressada en la vida, les paraules i gestos de Jesús, altre Moisès; submergim-nos en aquestes aigües per sortir de tota esclavitud i entrar en una terra de llibertat (Ex 13ss).

El Baptisme és una manera de viure, un estil de vida, un itinerari per recórrer la vida.


Mn. Miquel García Bailach

diumenge, 31 de desembre de 2017

Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep - 31 de desembre del 2017


Gn 15, 1-6; 21, 1-3                 Ps 102, 1-6.8-9           R/. 102,7a.8a
Hb 11, 8.11-12.17-19
Lc 2, 22-40
Dintre de les festes de Nadal, la litúrgia catòlica-romana ens presenta avui l'exemple de la família de Natzaret, la família de Jesús. La humanitat de Jesús és una humanitat plena (“en tot igual com nosaltres, llevat del pecat”) i necessitava una família per a ésser educat, alimentat, estimat... Una família excepcional, perquè pare i mare eren els millors models de fe, d'esperança i d'amor, tal com hem anat veient en les lectures de les festes ja passades.
L'evangeli ens presenta els pares de Jesús complint la llei pel que fa referència al rescat del primogènit. Una antiga tradició religiosa de l'Orient obligava a oferir a Déu en sacrifici el fill primogènit, però el Déu d'Israel refusava aquesta pràctica bàrbara i la llei prescrivia un sacrifici de rescat pel primogènit; en el cas de famílies pobres, que és el cas de Josep i Maria, n'hi havia prou amb un parell de tórtores. I això és el que anaren a fer a Jerusalem, a complir la llei i a donar testimoni de fidelitat a Déu. En el fons d'aquesta pràctica hi ha un ensenyament important: els fills no són propietat dels pares. Són de Déu, els pares els han de criar i educar; han d'estimar-los, en definitiva, amb aquell amor que ajuda els fills a copsar l'amor de Déu. Un amor que respecta i educa la llibertat, com l'amor que Déu ens té.
En un altre aspecte, cal que pensem que nosaltres, l'Església en sentit ampli, és a dir els cristians de totes les confessions, som la família de Jesús. Recordem la seva afirmació: "Els qui compleixen la paraula de Déu són la meva mare i els meus germans". Per això cal que ens estimem entre nosaltres amb l'estil d'amor de què parlàvem abans: amb respecte i amb solidaritat, però també és necessari que aquesta actitud no resti tancada als creients només. La nostra família, amb tants encerts i també amb tants errors, ha de ser una família oberta a tothom, cordial i acollidora.
En un sentit més limitat la comunitat celebrativa també una família. Hi convivim gent de totes les edats i condicions. Ens ocupem de l’educació dels infants i joves, parem atenció als ancians i també a les persones en dificultats econòmiques o personals, mantenim relacions amb els parents de la comunitat veïna, tenim cura del manteniment i de la millora de les instal·lacions. Celebrem els esdeveniments de la família, tant els joiosos com els tristos, participem en les celebracions de la família més ampla: el conjunt de la pròpia confessió o l’Església sencera. Mantenim la relació convenient amb altres institucions religioses i cíviques.
Demanem al Senyor la gràcia de tenir una actitud d'amor obert i generós, no pas possessiu i interessat, perquè la bona nova de Jesús sigui creïble i augmenti el nombre de persones que es decideixen a seguir-lo i també augmenti l’amor i la confiança entre els cristians de totes les denominacions.


Mn. Josep Esplugas

dimarts, 26 de desembre de 2017

Nadal del Senyor - 25 de desembre del 2017


(Lc 2, 15-20 i Jn 1, 1-18)


En el segle de les novíssimes tecnologies, de la ciència més avançada, dels èxits més rotunds del desenvolupament de les capacitats creatives i de la raó humana, ¿què tenim a veure amb aquesta manera de viure, pensar i actuar dels pastors de l’Evangeli? Com ens hi podem veure reflectits? Què sabem del que ells van sentir, envoltats de la glòria de Déu? Com podem saber com és la veu d’un àngel? Com podem fer per ser guiats per la revelació que se’ns dóna del cel? I, rebem aquesta mena de revelacions de dalt? Què té a veure amb nosaltres, vivint en aquest món d’avui?

Sant Serafí de Sarov fa més d’un segle, a la seva conversa amb Motovilov, parla d’aquesta manera:
En l’època en què vivim s’ha arribat a una tal tebior en la fe, a una tal insensibilitat enfront de la comunió amb Déu, que gairebé ens hem allunyat de la veritable vida cristiana. Els textos de la Sagrada Escriptura ens semblen avui estranys... En molts altres passatges de la Sagrada Escriptura es parla sovint de l’aparició de Déu als homes... Aleshores alguns diuen: “Aquestes passatges són incomprensibles; ¿podem admetre que els homes puguin veure Déu d’una manera tant concreta? Aquesta incomprensió ve del fet que sota el pretext de formació, de coneixement, hem arribat a un tal grau de foscor i d’ignorància que trobem inconcebible allò de què els antics tenien una noció prou clara per poder parlar entre ells de les manifestacions de Déu als homes com de coses molt conegudes i no gens estranyes...Nosaltres estem distrets, no comprenem l’Escriptura tal com caldria, sinó altrament; i tot això perquè en lloc de cercar la gràcia, per l’orgull intel·lectual, li privem de venir a habitar en les nostres ànimes i d’il·luminar-.nos, tal com ho fa amb els qui cerquen la veritat.

La manera de pensar del món avui ens porta quasi de manera inconscient i forçosa a entendre els relats del naixement del Senyor en clau simbòlica, com si els fets transcendentals i espirituals fossin explicats d’aquella manera per adaptar-se a uns homes i unes dones que no tenien les nostres capacitats,i com si nosaltres estiguéssim per damunt d’ells i fóssim capaços d’entendre millor totes aquells fets. Preguntem-nos, què vol dir per nosaltres avuiveure Déu? o més ben dit, què implica la possibilitat de veure Déu?Fins i tot, els que hem nascut després de la seva Ascensió als cels, ¿tenim la possibilitat de veure’l?
Els cristians dels primers seglestingueren llargues i complexes discussions per esbrinar el significat profund de l’Encarnació de Déu, la revelació continguda en les paraules de sant Joan: I el Verb (l’Evangelista parla clarament de la segona Persona de la Santíssima Trinitat) es féu carn i habità entre nosaltres.Les explicacions que van trobar, però, no deixen mai satisfeta la necessitat d’entendre. El sentit d’allò que expressava l’Evangeli estàsempre més enllà, no es deixa copsar mai del tot. Ens manca quelcom de més.
Déu és el més diferent a nosaltres, qui mai podríem imaginar.Tots els adjectius que li podem atribuir, el defineixen sempre per contrast amb nosaltres, a partir de la consciencia i el coneixement dels nostres límits:Nosaltres tenim un principi, Ell es sense principi; estem limitats per l’espai i el temps, Ell es intemporal, etern i omnipresent... Obé pels nostres ideals mes elaborats: Ell és Bondat, Veritat, Justícia, Saviesa, Bellesa. I certament, ¿de quina altra manera podríem parlar d’Aquell que ens ha creat i que està més enllà de qualsevol mesura del nostre enteniment,dela nostra sensibilitat i de la nostra raó? I si és així, quina possibilitat tenim d’explicar la seva Encarnació, el seu naixement en la carn i en el temps?Però necessitem que el nostre cap entengui! I, cristians com ens confessem, no ens podem conformar amb un Nadal social, de bona voluntat humana i que finalment no sigui necessari viure el fet central: la vinguda en aquest món prenent la nostra naturalesa humana de Déu, el Fill.
Tots els esforços dels cristians per parlar de la vinguda de Déu al món, estan recollits en la pregària de l’Església i en les tradicions pietoses amb què commemorem la festa de Nadal, i és bo guardar-los, tenir-los presents i transmetre’ls. I tot i això, tinc la sensació que moltes vegades totes aquestes coses que els cristians hem anat construint en el nostre camí d’apropar-nos a Déu, tanmateix ens allunyen d’Ell:El Verb era al món, el món havia estat fet per Ell, i el món no el conegué...Què tenen a veure aquells pastors amb nosaltres, vivint en aquest món d’avui?

Intentarem buscar una resposta tot “rumiant” les paraules de l’Evangeli.Lluc ens parla d’uns pastors que no estaven gens distrets, sinó que vetllen en la niti als quals el resplendor de la Glòria de Déu els envolta i,embolcallats per ella, senten l’anunci de l’Àngel.Sense dubtar-ho es posen en camí seguint les indicacions de l’Àngel, per veure allò que se’ls anuncia.En arribar a Betlem i veure Maria, Josep i el nadó ajagut a la menjadora, transmeten per mitjà de les seves paraules el que els havia estat anunciat.I se’n tornen tot glorificant Déu, perquè el que els havia estat anunciat ho han vist i sentit realitzat.Per començar, tenim l’experiència de vetllar en la nit? Estem parlant de vida cristiana, per tant, ¿tenim l’experiència de vetllar durant la nit, de recollir-nos en la pregària, robant hores al son per buscar amb esforç la proximitat de Déu? I si la tenim, ¿hem sentit la Glòria de Déu en algun d’aquests moments? Hem estat reconfortats, ens ha semblat que algunes de les nostres preocupacions, per un moment, eren més lleugeres? Potser hem cregut veure les coses clares i, embolcallats per la pregària, hem cregut saber què havíem de fer respecte a alguna cosa que ens preocupava; i hem tingut la constància de posar-la en pràctica, de, durant el dia, portar a terme allò que el nostre esperit havia sentit durant la vetlla de la nit. I encara, havent passat per aquestes coses, hem vist com les coses ens anaven millor i recordant la nostra pregària, hem donat gràcies a Déu? Si és així, potser que podem sentir que aquells pastors, la seva experiència, té alguna cosa a veure amb les nostres vides; que potser sense esdeveniments tan sublims, i amb una consciència en general molt més enfosquida que la d’ells, també a nosaltres se’ns dóna la possibilitat de veure Déu.

Hem sentit dir que Déu es revela en el cor de qui l’espera i l’estima, i que els de cor pur veuran Déu. Una altra actitud, encara més justa per rebre Déu ,ens la mostra l’Evangelista Lluc:Maria guardava totes aquestes coses en el seu cor.Vet aquí la clau de l’actitud perfecta del cristià!

Tornem a llegir, rumiant les paraules de sant Joan: I el Verb es féu carn i habità en nosaltres i hem vist la seva glòria, glòria que té com Fill Unigènit del Pare, ple de gràcia i de veritat ... A Déu ningú mai l’ha vist; el Fill Unigènit, que és al si del Pare, Ell ens l’ha fet conèixer.

Jesús Crist és nat!
Bon Nadal!


P. Josep

dissabte, 16 de desembre de 2017

Diumenge 3 d'Advent - 17 de desembre del 2017


A Joan Baptista Déu l’envia com testimoni de la llum perquè comuniqui allò que a ell el fa viure i per això transmet als qui se li acosten aquesta confiança que ell té en Déu d’una manera senzilla i humil.

Ell fa experiència i dóna testimoni de la proximitat salvadora de Déu.  Aquesta és una comunicació natural entre Déu creador i les criatures perquè les promou a l’existència i  les sosté permanentment en la mateixa.  Una comunicació de Déu que esdevé total en el Messies elegit, sobre qui reposa la plenitud de la divinitat d’una manera única, que no es repetirà mai més.

Amb la vinguda del Messies, arriba el temps de la Bona Nova, el temps de l’abundància.  L’Esperit del Senyor és dóna generós i ungeix amb el seu amor tot aquell qui ho desitja i s’hi disposa.

El nostre entorn necessita testimonis que parlin de Déu i que contagiïn confiança en Ell com ho feia el Baptista, obrint-li el camí enmig del poble. Ens fan falta testimonis de la llum enmig de la foscor dels nostres temps.

Sentim-nos enviats com Joan al cor de la nostra societat, del nostre entorn, per donar testimoni a tantes persones de bona voluntat que busquen i no troben una llum que els porti la joia i esperança.  Déu no ens deixa mai de cridar i de demanar-nos que el nostre cor sigui el lloc d’ acollida de totes aquelles persones que se senten soles, abandonades a la seva sort.  Portant l’alegria, el consol, la companyia o donant si més no una paraula d’ànim i d’esperança, ajudant a sortir de la precarietat, de la por o de la desconfiança per que tinguin una vida més digne. Aquesta ha de ser la nostra aportació cap els nostres germans per aplanar el camí del Senyor.  Aquell que ajuda a vèncer el mal i a dissipar tota tristesa.

Siguem doncs testimonis i missatgers de l’alegria veritable d’aquell qui és tan gran que “jo no sóc digne de deslligar-li la corretja del calçat”.  Només Ell pot salvar-nos d’una vida sense sentit, d’una vida de neguit i irritació, d’una vida d’aïllament en nosaltres mateixos.  Ell ve a renovar-ho tot i a portar pau als cors.


                                            Pere Pujol Pons 

dimarts, 5 de desembre de 2017

Diumenge 2 d'Advent - 10 de desembre de 2017

Diumenge passat l'evangeli ens convidava a la vigilància; aquest diumenge a la conversió, al canvi de vida.

Però, val la pena canviar de vida? Quina mandra! I, per a què? La introducció – títol de l'evangeli de Marc, que avui llegim – escoltem, ens dóna la pista: «Comença l'evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu». El missatge de Jesús és «evangeli, bona notícia». A tots / es ens agraden les bones notícies.

Estem saturats de males notícies, de situacions dramàtiques que ens sobrepassen. El narrador de l'evangeli continua comentant que Jesús és «el Messies, Fill de Déu». Aquest llenguatge a nosaltres, dones i homes del segle XXI, ens resulta una mica estrany. El terme «Messies» per als contemporanis de Jesús significava resposta a les esperances més profundes, a les seves expectatives en tantes ocasions frustrades: era «bona notícia».

D'altra banda, «Fill de Déu» anuncia que en la bona nova, Déu pren part; no és una cosa d'un il·luminat qualsevol, d'uns «focs artificials», dels que després d'un cert «aparell» no queda res.

La «bona notícia» de Jesús –ens recorda la litúrgia– segueix sent alguna cosa actual. Val la pena canviar de vida! Els nostres anhels i esperances no són una quimera. Jesús ve!. En Jesús la dona i l'home, totes i tots, troben resposta als seus interrogants més íntims.

És possible ser feliç, és possible un món on regni la justícia i la pau autèntiques, és possible canviar les coses. I aquesta tasca és responsabilitat de tots el cristians.


Javier Velasco-Arias
Coordinador del Secretariat d’Animació Bíblica del Bisbat de Sant Feliu