Diumenge 17 de durant l'any - 27 de juliol

Homilies del Parenostre - Breviarium totius evangelii (TERTULIÀ, De oratione, PL 1,1153)

Diumenge 17-A del temps ordinari: 1Re 3,5.7-12 / Salm 118 / Rm 8,28-30 / Mt 13,44-52

Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària... Jesús els digué: «Quan pregueu digueu:... (Lc 11,1ss).

Hi ha un tresor amagat per a nosaltres i el món sencer; l’hem de descobrir. És la vida que Déu ens dóna.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Trobar la veritat amagada de la pròpia vida és la recerca del nostre cor inquiet, és la recerca d’aquell que ens és Pare; quan el trobem llavors sabem qui som; ell és la font d’on ens brolla la vida, és l’amor primer que ens fa ser. ...nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui ell ha cridat per decisió seva; perquè ell, que els coneixia d’abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill... (Rm). I ens ha donat Jesús; en Jesús sabem el que volem ser; ell és paradigma de la nostra humanitat, que és ser fills del Pare del cel i germans entre nosaltres.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Senyor, Déu meu, vós meu fet rei a mi, servent vostre..., però sóc encara un jove que no sé conduir la gent... Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar, perquè pugui fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal; sense això, ¿qui seria capaç de governar aquest poble vostre tan considerable? (1Re). Una bonica oració la de Salomó; és també la nostra pregària, també nosaltres som “reis, profetes i sacerdots” des del dia del nostre Baptisme, som promotors del Regne de Déu en la nostra realitat d’avui, però amb unes condicions: saber escoltar la voluntat Déu i les inquietuds dels homes i dones d’avui, cercar la justícia, discernir el bé del mal...; com si només hi hagués aquesta manera de viure amb autenticitat la pròpia vida, conscient i compromesa.

Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat... El Regne de Déu és un tresor que ens enriqueix, ens assegura la vida, i és una experiència humanitzadora i alliberadora, de pau, de justícia, de fraternitat, d’amor de Déu; és un tresor que portem amagat dins de nosaltres mateixos i al cor del món que cal descobrir, treure fora, cultivar, fer-lo créixer... L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. Res més important que els valors humans que ens fan persones, germans i amics; la verdadera riquesa és la humanitat de les persones; els valors del Regne són petites joies que adornen la nostra vida, que portem al cor i a l’enteniment, són els valors personals i comuns que han de sortir fora, i fer bonica la vida personal i social. També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà. Som buscadors de tresors, comerciants de valors humans...; anem a l’essencial, a l’important, que sempre són les qualitats humanes; és l’aposta de Déu i la nostra per l’ésser humà, la primera opció de la nostra escala de valors. També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Cal triar com volem ser i, així, el Regne de Déu és referent, judici final de l’amor, criteri últim que diferencia el que és humà i el que no. Els mestres de la Llei que es fan deixebles del regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues (Mt). El Regne de Déu són els anhels de vida d’avui i d’abans, dels pobres de la història dels qui encara se sent la seva veu silenciada i ofegada; el Regne de Déu recull les aspiracions humanes més fondes de sempre, les que el Pare ha posat en el cor humà, encara per realitzar.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... la llei farà les meves delícies. Jo aprecio els vostres manaments... (Sl). La voluntat d’aquest Pare és creadora de vida i alliberadora de les persones, els seus fills; és la llei de l’amor, de la dignitat humana, que governi la societat i el món; de l’amor del Pare passem a la fraternitat universal en un món tocat per la violència i la injustícia...; una llei d’encarnació en les realitats humanes concretes.

El silenci i el viure des de dins la vida, són el millor espai per sentir Jesús, acollir el Regne de Déu.

Mn. Miquel Garcia Bailach

Diumenge 16 de durant l'any - 20 de juliol

Mateu 13,24-43

Tres Lliçons sobre el Regne de Déu

 

El tema principal de l'ensenyament de Jesús era el Regne de Déu: el lloc, la persona o la comunitat on la voluntat del Pare es fa com al cel (Mateu 6,10). I, aquí ens dóna tres imatges per ajudar-nos a entendre millor com és aquest Regne, és a dir, quina és la voluntat del Pare.

El Blat i el Jull

Sorprenentment, Déu deixa el blat (els seus fills) enmig del jull (els que obren mal) fins el fi d'aquest món.  És a dir, no ens allibera del tot del mal i del sofriment, malgrat ser 'bons cristians'!

Fins el fi.  Perquè certament hi haurà un fi d'aquest món.  Hi haurà un fi pel mal i pel sofriment dels fills de Déu.

Però, al jull li espera un fi horrorós amb 'plors i el cruixit de dents' (v.42).  Potser no ens agrada parlar d'això, però sembla que Jesús sí creia en l'infern...

I, per què permet Déu aquesta situació incòmoda de viure tots junts blat i jull?  Pel bé del blat (v.29).  'Perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversió ' (2 Pere 3,9).

I nosaltres? Estem més preocupats amb el propi patiment injust o amb el desig del Pare de que tothom li conegui i sigui salvat?

El Gra de Mostassa i el Llevat

Al Regne de Déu aviat són les coses més petites, febles o humils que produeixen l'impacte més gran.  Per què?  Perquè la gloria sigui només de Déu.  'En la teva feblesa actua el meu poder', li va dir a l'Apòstol Pau (2 Corintis 12:9).

Per l'altre banda, veiem que el Regne de Déu, encara que a vegades potser ho sembla, no és cap cosa feble.  Al contrari, té poder i vitalitat imparable, i certament creixerà fins que hagi portat el seu refugi, la seva llum i el seu sabor a l'últim racó del planeta.

I, nosaltres?  Som part d'aquest creixement?  Estem massa centrats als nostres propis problemes, o estem portant el Regne de Déu als nostres famílies, amics  i companys, malgrat la nostra feblesa?

Pare Sant, vingui el teu Regne i que es faci la teva voluntat aquí a la vida meva i dels meus com es fa en el cel.  Esperit Sant, ajuda'm a entendre com és aquest Regne i com puc ser servent d'ell.  Senyor Jesús, reconec la meva feblesa e incapacitat, i necessito que sigui el teu poder i el teu amor que opera en mi i a través meu.

David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge 15 de durant l'any - 13 de maig

Mt 13, (1-23)

La paràbola de Jesús ens situa al centre del Regne de Déu, però mirem d¡estar atents, per què la llavor que es la Paraula de Déu caiguí en bona terra. La bona terra som no-saltres si entenem el missatge de Jesús, acollir la Paraula de Déu en disponibilitat el estar atent a la Paraula de Vida que ens be a nosaltres, com a do, sols pot germinar la llavor si estem units a la pregària aleshores el text mou el cor dels creients per una major comprensió.

Esdevenir terra bona, es important la fecunditat de l’aigua per què la llavor pugui germinar i dona vida, hem d’estar arrelats al arbre que es Jesús perquè tinguem vida en Ell. Al mig de l’Evangeli, hi ha unes paraules dures a les nostres orelles, la raó per la qual parla en paràboles a les multituds que se li acosten. Però Jesús el Senyor pot ser rebutjat i no escoltat , veiem “els obstacles exteriors”, pel sol ardent, els ocells que es mengen la llavor, i les espines que volen dir, els afanys del vida i al destret de les riqueses. “Les dificultats interiors”, la terra pedregosa, que es refereixen als homes inconstants que la fe no pot treure arrels.

Es per complir una profecia d’Isaïes: “Per mes que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res”..... No deu estar descrivint Jesús la nostra realitat? Déu es massa gran per a nosaltres, ens resulta inabastable. Podem entendre’n part, però no tot. Déu es vela, i es revela.

I es que el misteri de Déu ens ha de ser revelat. Així ho diu Jesús als deixebles: “A vosaltres us és donat de conèixer els misteris del Regne”. Déu us en fa el do. Als deixebles els és donat. I tanmateix Jesús els ha d’explicar la paràbola. Els deixebles poden escoltar les paraules de Jesús, poden veure les seves accions, però Jesús els –n’ha de donar la clau per entendre el que diu i fa és presencia del Regne enmig d’ells.

Llavors, quan han entès, quan els ha estat donat de comprendre, esdevenen terra bona que fecundada per la paraula fructífera cent, seixanta o trenta, cadascú en la seva mesura. Jesús declara feliços els deixebles perquè el poden veure i el poden escoltar. La profecia d’Isaïes 6, acaba amb una promesa: D’aquesta soca naixerà un rebrot sant (Is 6, 13). Els deixebles són feliços perquè han vist acomplerta la profecia, han vist el rebrot sant, han vist escoltat Jesús.

Els creients, els deixebles d’avui, continuem escoltant la paraula que “no tornarà infecunda”, seguim llegint les Escriptures amb la clau que ens dóna Jesús, amb la clau que és Crist. Escoltarem oberts a rebre el do de la comprensió per esdevenir terra bona, fecundada per la paraula, terra que fructifica.


                Fra Josep Maria Cabanyes (Monjo de Poblet) Ocist.
                                  

Diumenge 15 de durant l'any - 13 de juliol

Mateo 13, 1-23

El tema de la siembra, no tan desarrollado como el de la recolección, es no obstante bien conocido. La parábola cuenta una historia, un hecho que ya se ha producido, pero del cual se habla de forma velada. La historia acentúa  el fracaso de la semilla y ya nos insinúa la intención del relato: Jesús encontró mucha resistencia en el seno de su pueblo. El éxito excepcional al final de la parábola no tiene por fin hacernos olvidar las grandes pérdidas sufridas.

¿Qué debían oír los que escuchan a Jesús? Observemos el contexto narrativo en que ha colocado Mateo el pasaje. El sembrador palestinense realiza su trabajo en medio de grandes dificultades, que a veces le vencen; lo mismo ocurre con el reino de Dios: no se instaurará sino a través de fracasos. Eso es lo que parecen no comprender ni fariseos ni las masas.

Quizá el acento principal no debe recaer sobre la aplastante victoria final a pesar de los fracasos actuales que experimentamos, ni sobre la exhortación a recibir bien la Palabra y la disposición  del oyente, sino que el acento puede estar, precisamente, en que Jesús y el Reino/Reinado de Dios puede ser ahogado de muchas maneras antes de que pueda florecer.

No nos sorprendamos de esto, ni tampoco dejemos que el consabido fracaso nos paralice. No, quizá se trata de evitar triunfalismos que nos lleven a creer en nosotros mismos, a no poner la fe en resultados o en la grandeza de nuestras instituciones. No todos comprenderán esto aún oyéndolo, ni aún viendo.

No puedo dejar de pensar en el final del Evangelio de Marcos (recordemos que termina originalmente en 16,8). Un final sin apariciones (sin triunfalismo), un final que invita, a pesar del fracaso sistemático de los discípulos y  finalmente de las mujeres, a poner la fe (fiarse) sólo en una cosa: la promesa de Jesús.

El sembrador salió a sembrar… y hay mucho fracaso y pérdida (es cierto), pero también aparece el fruto. Es la promesa de Jesús.

Pastor Juan Medrano

Diumenge 14 de durant l'any - 6 de juliol

Mateu 11, 25 – 30

El poble de Déu ha estat cridat a ser un poble senzill, humil, conformat amb allò que té, en allò que ha rebut. I, de tant poc que té, comparat amb aquells que tenen tant i tant, resulta que aquest poble, l’Israel de Déu, els creients, són infinitament més rics que els qui tant fan ostentació i ufanegen de tenir-ho tot.  No ens ha d’estranyar que Jesús mateix ens digui, als qui som poble de Déu: “No tingueu por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.”  (Lc 12, 32)

Si Déu Pare ha posat tota potestat a les mans del Fill, i els creients som, de veritat, ovelles de la seva pleta, tinguem per cert que  ens donarà amb Ell totes les coses. Cal, però, que siguem de debò ovelles del seu ramat. Aquestes ovelles són les qui coneixen el Pare, perquè el Fill els l’ha revelat. Recordem quan Felip va dir a Jesús: “Senyor, mostra’ns el Pare i no ens cal res més. Jesús  li respon: Felip, tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?” (Jn 14, 8)

Tinguem present, per damunt de tot el text que avui toca, que el moll de l’os el trobem en les paraules de Jesús: “Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.” Tenim, doncs, que només podem arribar a la coneixença de Déu Pare mitjançant Jesucrist. I tampoc no podem arribar a la coneixença de Jesús, si el Pare no ens hi porta. En un altre indret Jesús diu: “Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare.” (Jn 6, 65) I no hi ha cap altre camí. Els qui prediquen altres camins, enganyen.

La crida de Jesús, a adreçar-se a ell, a tots aquells sobre els quals pesa la càrrega de la culpa per causa del  pecat, trobaran el repòs i l’alliberament de la seva càrrega, experiència que tot creient en Crist ha de viure en la necessària conversió. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. I accepteu el meu jou, que és suau, i la meva càrrega és lleugera.”

Manel Alonso Figueres

Sts. Pere i Pau, Apòstols - 29 de juny

La Litúrgia ens ofereix conèixer una mica més a aquests dos grans puntals de l’Església, Sant Pere i Sant Pau.

Sant Pau era més jove que Sant Pere. En temps de Jesús Pau duria ser un adolescent. Es creu que Pau era un xicot estudiós i que estimava les tradicions jueves. En alguna ocasió va sentir a parlar de Jesús, va conèixer els seus deixebles i lluny d’acceptar la bona notícia de Jesús, més aviat la rebutjava fins a posar-s’hi en contra, enfrontant-s’hi a matar. Però un dia el Senyor se li va revelar i el va interpel·lar. Sant Pau va comprendre la seva equivocació i va conèixer a Sant Pere, es va convertir, es va fer batejar. L’ensenyament de Pere el va portar a aprofundir el coneixement i la fe en Jesús de Natzaret. Pau va anar fent un autèntic recorregut de missió evangelitzadora per diversos indrets de la Mediterrània on mantenia vincles amb cada comunitat cristiana que s’hi havia establert.

A l’Evangeli, Sant Mateu incideix, amb certa càrrega pedagògica, donant a conèixer les arrels d’aquell incipient cristianisme, que anava sorgint del si del poble jueu, a partir de les corresponents conversions. Ben segur que allò que per a uns era llum, per a altres era confusió i, per a altres, una enredada contra la Llei de Moisès, que obeïen amb tota mena d’ortodòxia, com era el cas de Sant Pau.

Per això l’evangelista presenta aquest diàleg que Jesús dirigirà als seus deixebles i amics més propers, de manera ben directa i sense embuts, els hi diu: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”

L’evangelista no ens diu s’hi hagueren altres respostes. Només n’esmenta una, la de Pere, i que ho fa amb una càrrega significativa, perquè contesta en nom de tots, -decididament-. “Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu”.

Pere ha copsat molt bé, que Jesús, més enllà d’esser com un home qualsevol és el Messies i, -al mateix temps-, el Fill de Déu viu.

Pere ha vist actuar a Jesús amb tota coherència d’obra i de paraula, de manera alliberadora, -molt especialment-, cap els més febles, i s’ha admirat dels seus signes curant els malalts, perdonant els pecats, ...

Pere havia copsat la presència de Déu en Jesús i per això no dubte en manifestar-ho: “... tu ets el Fill de Deu viu”.

La resposta de Jesús a Pere, davant de tothom, resulta del tot gratificant: “Benaurat ...... perquè això t’ho ha revelat el Pare del Cel.”. Encara més, Jesús fa veure que la resposta de Pere és fruit, -no del raonament humà-, sinó de la seva fe en Déu, perquè ell li ha revelat. I per aquesta fe tan ferma, rebuda de Déu, li diu: “Tu ets la Pedra de l’Església”. Per això la nostra Església es sustenta en aquestes pedres vives que som els qui, com Sant Pere i Sant Pau, rebem la fe de Déu i la fem vida.

És Jesús, en Déu, que per l’Esperit Sant rebem aquesta fe que ens ha de fonamentar en els valors evangèlics, de paraula i d’obra, humanitzant els nostres entorns.

Mn Josep-Maria Gómez, diaca.