Comentaris Bíblics Interconfessionals

  Mc 4, 26-34 El misteri com a categ oria, com una « Realidadtotalmenteotra en relación con todo lo mundano [...]» [1] és una de les realitats més complexes a l’hora d’emprendre la reflexió sobre la Paraula de Déu. L’alteritat del misteri que interpel·la l’home el porta a percebre el que se li anuncia com una « insensatesa », com un« escàndol » (1 Co 1, 23), precisament perquè no segueix els criteris de la lògica mundana « La meva reialesa no és d’aquest món » (Jn 18, 36). Els mateixos deixebles, així com també altres contemporanis de Jesús, donen mostres d’una comprensió desencertada de la predicació sobre el Regne de Déu –« No veus les coses com Déu, sinó com els homes » (Mc 8, 32-33)-, d’una capacitat limitada per aprehendre el que tenen davant (Jn 1, 50) o de l’accés des d’uns esquemes, paràmetres o coordenades desajustats: « El Regne de Déu no vindrà en un moment previsible, ni tampoc podran dir: “És aquí” o “És allà”. El Regne de Déu és enmig vostre » (Lc 17, 20-21). En aqu

 Ez 17, 22-24 Ps 91, 2-3.13-16. R/ cf. 91, 2a 2Co 5,6-10 Mc 4,26-34 L’estil del Regne de Déu. El Regne de Déu és petit i humil, però, coses de Déu, de la mateixa manera que Crist regna a la creu o, altrament dit, el pare dona la raó a un crucificat, el Regne de Déu no es fruit de l’activitat humana (primera paràbola) ni s’imposa per la força i la grandesa sinó per la senzillesa més absoluta (segona paràbola). En aquest estil de fer ha d’anar la tasca evangelitzadora. No és una qüestió de poder sinó d’amor perquè Déu és amor i el seu poder i la seva saviesa estan al servei dels éssers humans simplement perquè ens estima. La providència. Les matemàtiques divines són diferents de les matemàtiques humanes. El Regne de Déu és obra 100% de Déu i 100% dels humans. Nosaltres sense Déu, no podem res; Déu sense nosaltres no vol poder res, pel que fa al Regne. Permetent que l’Esperit ens mogui des del nostre interior, podrem ser agents de justícia i de pau; hem de ser agents de la Providèn

  Ex 24,3-8; Heb 9,11-15; Mc 14, 12-16. 22-26 En l’Antic Testament la relació de Déu amb el seu poble s’expressa en termes d’Aliança. En el relat que llegim avui, Moisés dona a conèixer les paraules i mandats del Senyor i el poble respon de manera contundent. D’aquesta manera el poble d’Israel mostra el seu compromís de viure en l’Aliança que el Senyor ha proposat. Per que quedi, avui dia diríem signada aquesta Aliança, Moisés utilitza la sang, símbol de la vida, i derrama una part sobre l’altar, que simbolitza Déu, i l’altra sobre el poble. Marca la relació eterna entre Déu i el poble, que amb la seva proclamació, fan visible la seva unitat. L’autor de la carta als hebreus compara els sacrificis antics que feien al Temple i el sacrifici de Jesús, remarca de manera especial el valor etern, purificador i salvador de la sang de Crist. Ens està parlant del sacrifici de la pròpia vida que assoleix una Aliança eterna. Crist no va venir a instaurar nous sacrificis per a Déu (no els neces

CONSIDERA LO YA PASADO (Deuteronomio 4 : 32 a 40) La verdad, queridos hermanos y amigos, es que hoy nos ha tocado un hermoso texto para compartir. En éste párrafo el discurso de Moisés se encamina hacia una culminación grandiosa. Moisés, el legislador del Pueblo, va a recibir, y dar, el anuncio del Privilegio de ser el “elegido” de Dios. Englobada la cita en lo que es una tremenda advertencia contra las distintas idolatrías; el Señor hace observar a su Profeta (así le llamó en Deuteronomio 34: 10) que indague y analice en su historia reciente. Dios le ha hablado desde una zarza ardiendo; Dios le (les) ha librado con poderío y milagros de la esclavitud en Egipto; Dios les ha dado victorias en todos los enfrentamientos que han tenido... (4 : 32 a 34). Y le pregunta a su Siervo, si sabe de alguna otra nación (país) que haya tenido alguna experiencia semejante. No se había oído de ningún pueblo al que Dios le hubiese tratado así. Ningún otro había tenido la experiencia que el Pueblo de Dio

Ac 4,32-35; Salm 117; 1Jo 5,1-6; Jo 20,19-31. Déu és trinitat, relació, donació... “Déu és amor” (1Jo 4,8). Pare nostre, que esteu en el cel: [...]  se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta... Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc... Tots quedaren plens de l’Esperit Sant... És una manifestació de Déu, del cel, una efusió, i una comunicació: Déu és Amor, Amor que ens fa lloc en la seva vida i s’ofereix. Amb símbols de vida (cel, so,vent, llengua, foc...) per parlar-nos del Déu que es dóna. Llavors alenà damunt d’ells i els digué: «Rebeu l’Esperit Sant...» (Jo). La vida que fa la vida de Jesús, que és l’Amor del Pare, és ara també per a nosaltres; és l’Esperit Sant. L’Esperit de Déu, l’Esperit de Jesús, l’Amor, és el nostre Esperit també. Quan envieu el vostre alè, reneix la creació, i renoveu la vida sobre la terra (Sl). L’Esperit d’Amor, és alè generador de vida; el descobrim en totes les manifestacions de vida i progrés. Els dons que

  Ac 1,1-11; Salm 46; Ef 1,17-23; Mc 16,15-20. “Déu es fa home perquè l’home es faci Déu” (Sant Atanasi). Avui ja ens fem Déu.   Pare nostre, que esteu en el cel:   ... fins al dia que fou endut al cel... (Ac). ... fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu (Mc). Jesús torna al Pare-Déu. Però... tornarà (Ac). Jesús és el camí per on el Pare ens ve i per on l’home hi va, per on hi transitem, Déu i nosaltres, i ens trobem.   «Espereu aquí la promesa del Pare... vosaltres... sereu batejats amb l’Esperit Sant» (Ac). El que Déu ens dóna és l’Esperit Sant, el que ell és, els seus atributs de pau, i justícia, i amor, ... la seva vida que ens fa fills.   Vingui a nosaltres el vostre Regne.   Déu puja en mig d’aclamacions..., que és rei de tot el món... Déu regna sobre les nacions, Déu seu al tron sagrat (Sl). Victòria de l’amor, de l’Amor..., finalment l’amor regna..., regnarà.   ... després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant, la seva missió als apòst

  Per Griselda Cos i Boada, Monja de Sant Pere de les Puel·les       L’AMOR I EL SEU SINÒNIM ESTIMAR             Avui, el centre de la Paraula de Déu que hem escoltat és l’AMOR i el seu sinònim ESTIMAR. Aquestes dues paraules constitueixen l’ànima de la milícia cristiana. I tambédel monacat. “Militar estimant”!!! La vida sempre hauria de poder ser una qüestió d’amor i m’agrada remarcar que el fragment amb què avui acaba el relat evangèlic, estableix una estreta relació entre amor i obediència, ja que el manament de Jesús va acompanyat de dos imperatius: manteniu-vos i  estimeu ! Benet féu també d’aquest manament allò essencial dela vida del monjo, dient: “No anteposar res a l’amor del Crist”. I de l’obediència,diu que “és pròpia d’aquells que res no s’estimen tant com el Crist” RB 5,2 Estimar és la dinàmica del viure de Déu,que ha consistit a lliurar,fins i tot, el seu Fill per aquells que estima. I nosaltres som aquests estimats a qui el Crist estima tal com Ell é