dilluns, 20 octubre de 2014

Diumenge 30 de durant l'any - 26 d'octubre


Mt. 22, 34-40

“Un mestre de la Llei per provar Jesús li va fer aquesta pregunta: “Mestre, ¿quin és el manament més gran de la Llei? Jesús li contestà: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor…El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix”.

Amb aquesta resposta Jesús va condensar tot el seu pla de vida.

Si l’Ésser diví és ser amor = “Déu és amor”, nosaltres, els seus fills, que hem estat creats a la seva imatge, hem de ser també éssers que estimen.

No oblidem que l’amor de Déu va necessitar encarnar-se i va enviar el seu Fill al món perquè ens revelés plenament com ens estima. Així doncs, nosaltres hem d’estimar i complir els dos manaments més grans com la manera més explícita d’encarnar també el nostre amor.

Tots sabem que quan estimem de debò necessitem expressar-ho, “encarnar-ho” o dir-ho ben explícitament, tant amb fets com amb paraules, tal com Déu ho ha fet i ho fa.
I no oblidem que serà només del nostre amor viscut i encarnat de l’únic del que haurem de donar compte el darrer dia.


Griselda Cos, mb

Diumenge 29 de durant l'any - 19 d'octubre


En  aquest fragment provocador i interpelador de l'Evangeli, us proposo que ens aturem en els fariseus. Malgrat ser els que provoquen Jesús, fan una afirmació que a nosaltres, cristians del segle XXI ens ha d'interpelar:
"Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu sense fer distincions de persones" (v. 16)
Aquells que estan més molestos amb el mestratge de Jesús, el reconeixen com a Mestre ip reconeixen l'autenicitat del seu magisteri. Potser ho fan amb la boca petita, potser com adulació per llençar la pregunta molesta, però a nosaltres, ara i avui, és una afirmació que ens ha de fer mirar la nostra vida, el nostre interior, i preguntar-nos si realment reconeixem en Jesús de Natzaret al Mestre; si realment ens reconeixem com a deixebles de Crist; si portem a totes les esferes de la vida la nostra Fe, deixant-la que il.lumini tots els àmbits de la vida, fins i tot els més insignificants. Només així aconseguirem que els qui volen manipular o oposar-se a l'Evangeli, acabin reconeixent que l'Evangeli és el camí de la felicitat que porta fins a Déu; i no ens caldrà patir per qui és l'amo de la moneda.


Mn. Josep Anton Clua, diaca


dissabte, 11 octubre de 2014

Diumenge 27 de durant l'any - 5 d'octubre


Mt. 21, 33-43

 Perquè la comprensió d'un fragment bíblic esdevingui veritablement  “Paraula de Déu” per a cadascú  perquè sentim , més enllà  - més en la profunditat del jo – dels sentiments i emocions, cal que ens hi tobem identificats vivencialment en l'escena: “ como si presente me hallare “ .
Què tenim o en què ens assemblem als grans sacerdots i ancians que en el Temple ( Mt. 21, 23 ) exigeixen a Jesús que justifiqui les seves paraules i fets ?  ( expulsió dels mercaders Mt. 21, 12, curacions en el mateix recinte sagrat... ). En què ens posa en qüestió a cadascú de nosaltres el Senyor?

            Per exemple, com deixem que es Regne de Déu creixi en nosaltres i en les nostres immediateses ?  Potser sovint entenem el Regne com una “realitat “ tan etèria, indefinida i impalpable o ideològica que no incideix pràcticament en res en la vida de cada dia. I el Regne és fontalment Jesucrist Ressuscitat,  perquè en Ell el senyoreix del Pare és total i omnipresent i així anem entrant en el Regne quan moguts per l'Esperi Sant es fa en cadascú allò que testimonia St. Pau
“ ja no só jo qui visc, és Crist qui viu en mi “ ( Gal. 2,20 ). Amb altres paraules : fer créixer el Regne és el mateix que ser deixeble del Senyor, en qui tenim no només el model sinó fonamentalment ( i els fonaments són per construir a sobre ) la pedra sobre la que edifiquem la nostra vida.( v.42)

            Edificar la nostra vida, o millor, deixar que Ell edifiqui dia a dia la seva vida en nosaltres  te un nom i és una acció   - equívoca i ambigua en el nostre temps -  : estimar és donar fruits del Regne, es verificar ( que esdevingui veritat ) la fe, es fer que la fe es manifesti en la caritat. St. Francesc ho va dir d'una altra   manera : “fes de mi un instrument...”

            Acabo. La poesia sempre ha de néixer de l' experiència ( Joan Vinyoli ). Aquesta poesia de Miguel Angel Asturias expressa amb paraules atraients   - la bellesa sempre és captivadora – l'entusiasme ( etimològicament del grec : omplenar-se de la divinitat ) de l'estimar:
Dar es Amar
Dar prodigiosamente
por cada gota de agua
devolver un torrente
fuimos hechos así
hechos para botar
semillas en el surco
y estrella en el mar
pero hay de aquel
que no agote, Señor
su provisión
sino que al regresar te diga
como alforja vacia
esta mi corazón


Lluís-Anton Armengol

Diumenge 26 de durant l'any - 28 de setembre

 Ez 18,25-28, Salm 24, Fl 2,1-11, Mt 21,28-32.

La vida..., tot respon a una Voluntat..., d’amor, d’Amor...

Pare nostre, que esteu en el cel:

Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre..., vós que estimeu tant. El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí (Sl). Com és Déu; és la seva metafísica, ... una ontologia d’amor.

... Jesucrist: [ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes, i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom... (Fl). Déu trinitat, família, que surt fora com fa sempre l’amor, fins a l’extrem, fins a les últimes conseqüències; al final només és significatiu l’amor, l’Amor.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

... Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare (Fl). Jesús paradigma, referent últim del Regne, de nosaltres...
Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.
És la pregària d’avui: qui fa la voluntat del Pare del cel?; ell vol que siguem constructors del Regne.
.... per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’ànima, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable i de compassió, us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres (Fl). El Regne en les relacions personals.

Un home que tenia dos fills va dir al primer: “Fill meu, vés a treballar a la vinya, avui.” Ell respongué: “No hi vull anar.” Però després se’n penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: “Hi vaig de seguida, pare.” Però no hi anà.... (Mt). Se’ns convida a treballar pel Regne de Déu; i se’ns diu qui hi treballa i qui no. Es construeix el Regne no amb paraules solament, sinó amb un vertader compromís. Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia? (Mt). Al final, el que compta, és qui fa i no qui diu de fer; les aparences enganyen; el que conta no són les paraules sinó els fets; l’obrar ens dóna el criteri d’autenticitat.

... els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu (Mt). No el professen però pot ser sí el viuen, i això és el que val. Estiguem atents als qui viuen el Regne, no als qui diuen de viure’l.

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

No us recordeu dels pecats que he comès de jove, compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant... El Senyor, bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors. Encamina els humils per sendes de justícia... (Sl). El perdó també és salvació, alliberament: el perdó d’un mateix, dels altres, finalment de Déu.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Si el just deixa d’obrar el bé, comet el mal i mor, morirà per culpa seva. Però si el pecador es converteix, deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat, salvarà la seva vida. Només que reconegui el mal que havia fet i es converteixi, viurà i se salvarà de la mort (Ez). No oblidem la llibertat que tenim de fer el bé o el mal.

No som constructors de la veritat; som contemplatius de la Veritat.


Mn. Miquel Garcia Bailach

dissabte, 20 setembre de 2014

Diumenge 25 de durant l'any - 21 de setembre


El propietari generós  (Mt 20,1-16)

La paràbola és clara; Un propietari lloga treballadors al llarg de tota la jornada, a primera, i a segona hora, a migdia, a la tarda, i a la penúltima hora. Al moment de la paga els dóna a tots igual, començant pels darrers. Els primers, que han suportat el pes de la jornada, tenen gelosia dels darrers que han treballat poc. El propietari no fa cap tort. Els jueus dividien el dia, des de la sortida del sol fins al ocàs, en dotze hores, per l’ús ordinari s’utilitzava les hores de tèrcia, sexta, i nona fins a la posta del sol.

A primera hora contracta operaris per a treballar la vinya, el jornal fixat, es “d’un denari al dia”, es equivalent al Jornal que ofereix al guia que acompanya al seu fill. Vos donaré el que es just. Els primers, que han suportat el pes de la jornada, tenen gelosia dels darrers, que han treballat poc. El Senyor manà al seu administrador que crides als jornalers, i els doni la seva paga. Als primers que han treballat tot el dia, els dona segons el cànon estipulat en el contracte; un jornal la paga dún dia; els dóna segons justícia. Als altres, donant-los també un jornal, els dóna segons el cànon lliure de magnani-mitat i esplendidesa, que va mes enllà de l’estricta justícia, no ha faltat a la justícia ningú, però ha fet brillar en la majoria una gran generositat.

Déu és infinitament esplèndid, perquè la paga, que és la vida eternament feliç, es del tot gratuïta perquè és absolutament desproporcionada al nostre treball de simples humans, i encara d’homes que hem pecat. Sense el mèrit de Crist, de la seva passió i mort, els nostres mèrits no podríem aconseguir la vida eterna, es a dir el cel. Convençuts de la justícia de Déu, encara podem preguntar-nos; per què a uns més i a uns altres menys? Aquí entrem en el pregon misteri de la llibertat de Déu, insinuat pel propietari de la paràbola; Que no puc fer el que bull amb el que es meu?. Sí certament, satisfeta la justícia amb tots els qui se’n fan dignes, el camp a córrer per La generositat divina es immens. I amb aquesta gradació inacabable, ens dóna alguna idea de les infinites possibilitats de Déu; podem observa-ho i contemplar-ho amb els ulls nets. Tots els éssers són feliços fora de l’home sovint malejat pel pecat. Els sants del cel, purificats de tot pecat canten la bondat de Déu. En la varietat hi ha el bon gust. I donem gràcies a Déu, que ens ha donat un lloc precís en aquesta riquíssima existència.

Fra Josep Maria Cabanyes (Monjo de Poblet) Ocist.

dimecres, 17 setembre de 2014

L'Exaltació de la Santa Creu - 14 de setembre


Evangeli de Joan 3, 13 – 17


Nicodem era un home principal de la casta religiosa d’Israel, membre de la secta dels fariseus, un mestre de la Llei (la Llei de Déu, donada a Moisès al mont Sinaí). Però, si llegim el que Jesús li diu durant la conversa veurem que, en allò que és fonamental, era ignorant. Això no obstant, era un home obser-vador, un home que coneixia Jesús d’haver-lo vist actuar, parlar, ensenyar...  (v. 3, 2) Nicodem, un dia, coneixeria Jesús, i seria savi, perquè llavors esdevin-dria un membre més del cos de Crist, i ja no pertanyeria al cos dels fariseus.

13Ningú no ha pujat al cel sinó qui ha davallat del cel, el Fill de l’home.”, diu Jesús al mestre de la Llei. I fa servir el  “pujar” o “enlairar”, per referir-se a la seva mateixa crucifixió, al seu sacrifici expiatori. Jesús encara no havia pujat al cel quan parlava amb Nicodem: no havia mort i, per tant, no havia ressuscitat. De fet, ningú no ha pujat al cel, encara, només el Crist glorificat.

14  I així com Moisès va enlairar la serpent al desert, així cal que sigui enlairat el Fill de l’home,  15 a fi que tot el qui creu tingui en ell la vida eterna.” En aquell dia en què el poble va pecar contra Déu i contra Moisès, queixant-se perquè en el camí del desert no tenien pa, ni aigua, i només s’alimentaven d’aquell pa tan “lleuger” –el mannà–, van ser castigats amb una plaga de serps verinoses, la picada de les quals provocava la mort. Déu va ordenar a Moisès que fes una serp de bronze i la posés dalt d’un pal. Qui era mossegat, si mirava la serp enlairada, quedava guarit del verí. (Nombres, cap. 21) Aquí veurem que tant la mort d’aquells israelites, com la mort de Crist, són la conseqüència i el càstig pel pecat.

16 ”Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit, perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna.  17 Que Déu no va enviar pas el seu Fill al món perquè condemni el món, sinó perquè el món sigui salvat per mitjà d’ell.” L’amor de Déu és gratuït per a tots els qui en som receptors. I l’amor de Déu es manifesta en el fet que som salvats per gràcia, no per cap mèrit nostre, no per cap reconeixement de les nostres obres bones, (i no seran les males obres, és clar!, les que ens puguin fer agradables a Déu), ja que per la seva Paraula sabem que les “nostres millors obres són immundícia davant dels seus ulls”.  L’apòstol Pau reblava el clau d’aquesta veritat: “Però Déu, que és ric en bondat, pel gran amor amb què ens va estimar, malgrat ésser nosaltres morts en pecats, ens tornà a la vida amb Crist. És per gràcia que heu estat salvats.

Gràcies, Déu i Senyor nostre pel teu do inefable!

                                                                                                         
Manel Alonso Figueres