dilluns, 24 novembre de 2014

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 23 de novembre


Mateu 25, 31-46                 


Estem acabant l’any litúrgic i també la lectura de l’evangeli de Mateu.  Durant tot l'any litúrgic hem seguit l'evangeli de sant Mateu. Avui és l'últim diumenge: i també la seva lectura és com el resum de tota la seva bona notícia, Crist com a jutge universal, i l'amor al germà com a tema de la confrontació de cada home amb ell.

Afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó.

Hi ha persones que estan experimentant aquest tipus de situacions en l'actualitat. En escoltar aquestes paraules de l'Evangeli, ens hem de preguntar que i com ho fem en el nostre dia a dia: Què fem pel nostre germà?  Com vivim la caritat concreta cada dia?  Aquestes preguntes les hem de portar avui amb nosaltres.

Nosaltres sovint fem, ens reunim, moltes vegades ens trobem, per alguna activitat concreta. I ens preguntem com viuen aquestes persones? Hi ha un termes "materials" com la falta de diners per pagar el menjador  escolar ... també hi ha uns nivells simbòlics com la set d'amistat o un nivell espiritual com estar tancat en una vida desordenada i lluny de Déu. 

Quina és la reacció de qualsevol persona que es troba amb un captaire?.  Pensem amb el samarità, el sacerdot i el levita, el que segueix el seu camí, tornant el cap ... L'altre, l’home necessitat, arriba sense avisar, quan menys ho esperem, quan no tens res més a fer.  Per a mi, per la meva família, per la meva xarxa d'amics, per la meva comunitat, pel meu país,  en què deixen de donar de menjar i beure, vestir-se, ... visitar,  en les coses grans o petites.

" Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu”
Misteri de la identificació del Senyor als que són pobres i no poden escapar-se  sols.  Quina és la paraula de Déu? Penseu en la meravella dels uns als altres: " quan vinguérem a veure't? quan et vam veure afamat o assedegat, foraster...?

Hem de viure cada dia el dia a dia, per viure aquesta caritat pràctica;  Jesús ens espera en aquest assoliment comú de la caritat.  Aquest és un requisit fonamental de la nostra existència cristiana.

Amb això tindríem tots els bons pensaments sobre la vida del cristià, bé podríem tenir una gran comprensió de la fe, Jesús ens espera en aquest servei dels petits, els pobres, aquest servei humil i concret.

En aquesta paràbola Jesús viu tot el seu missatge, ell és el que te el programa mes gran i bonic i ens el ve a portar a tot el món. Contemplant a Jesús descobrim aquesta caritat practica.   

Si anem un pas mes enllà tot reflexionant el text trobem que en l'Antic Testament, Déu els convida a conèixer el servei, Déu busca una caritat concreta per part d'Israel i cadascun dels seus membres.

Però alguna cosa nova ens porta Jesús no és Déu el que ens diu  d’aconseguir un servei particular.  Però al realitzar el servei dels pobres, és el mateix Déu que descobrim, és Déu mateix que admirem en el petit i pobre, en els exclosos, en l'estranger, en el malalt i en el que està a la presó!

Això és com una revolució en la nostra forma de viure la caritat: No és tant una necessitat moral, no com una conseqüència de la nostra vida cristiana, és el cor de la nostra vida cristiana;  abans de qualsevol qüestió jurídica, em trobo amb Déu en el rostre dels petits, dels pobres, estic molt a prop seu.

Revolució d'amor, on Déu no és com el que em convida a servir, però ell m'està esperant el gest senzill i quotidià.  El servei als pobres, als petits és el regal que Déu em dóna a la seva trobada, en què em dóna la seva gràcia.

Que l'Esperit Sant ens permeti avui créixer en el desig de trobar-nos amb Jesús, en els petits i en els pobres;  Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món.


                              Mn. Miguel-Ángel Jiménez, diaca



dissabte, 15 novembre de 2014

Diumenge 33 de durant l'any - 16 de novembre


Diumenge 33 del temps ordinari: Pr 31,10-13,19-20,30-31; Salm 127; 1Te 5,1-6; Mt 25,14-30.


Déu ens ha confiat el que és i té, la seva creació... i ens dóna la vida; i posa la història a les nostres mans.

Sigui santificat el vostre nom.

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més... (Mt). La satisfacció de Déu, pare, que dóna la vida des de l’amor i la gratuïtat, és el creixement dels fills i la fraternitat dels germans, i ens fem grans.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més...;  havies de posar al banc els meus diners..., podria recobrar allò que és meu amb els interessos... (Mt). Els valors del Regne són les petites llavors que cal cultivar, fer créixer, monedes que cal negociar: que es multipliquin els senyals de pau, i amor, i justícia, i veritat, i solidaritat, i perdó... Jesús va ser un bon accionista d’humanitat. I nosaltres? ... els vivim també des d’una actitud conscient i vigilant, esperançada, activa i responsable..., ho val ...és la vida, la meva, la de les persones, és la nostra dignitat, la nostra llibertat; Jesús hi va donar la vida, ho va arriscar tot pel Regne de Déu.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins (Sl). L’experiència de Déu és de felicitat, finalment.

Un home que se n’anava fora del país, cridà els seus administradors i els confià els seus béns... Al cap de molt de temps l’amo tornà i els demanà comptes... Ara, el món, la història, el devenir de la humanitat està a les nostres mans, en som responsables i protagonistes, Déu ens ha deixat la vida. Des de la llibertat i l’enteniment..., des de l’amor, som cridats a fer del món un espai de vida, on la vida sigui possible per a tots. Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment. És una mirada positiva a les persones, en les seves possibilitats... Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegat on no havíeu escampat... (Mt). No està tot fet, no tot ho fa Déu; ell és el protagonista, però també ens hi fa a nosaltres.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú... La nostra vida feta de les capacitats, la manera de ser, el caràcter i la personalitat, els condicionants biològics, les circumstàncies concretes que conformen el viure amb les seves llums i ombres... , és el repte de viure, el do de la vida. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor (Mt). Finalment, la festa de la vida per sempre, per tot, la vida de Déu.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament (1Te). És la vida en tensió, volguda, acollida, estimada...

Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo..., vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners... (Mt). És la temptació de no viure la vida, de no viure els valors que li donen sentit.

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Ets un administrador dolent i gandul..., la nostra pobresa personal i el nostre egoisme, són la trampa dels mals que patim, nosaltres i els altres. Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu..., als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. Ens enriquim vivint, donant, servint, estimant, parlant, compartint...; quan no ho fem, ens empobrim, la nostra vida es torna estèril. I aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents (Mt). I ens quedem sols.

Prendre consciència de la nostra acció en favor de la vida.



Mn. Miquel Garcia Bailach

dissabte, 8 novembre de 2014

Dedicació de la Basílica del Laterà - 9 de novembre


La imatge del gran temple de Jerusalem amb Jesús, disgustat i enfadat contra aquells homes que hi feien negoci, contrasta i posa de manifest la feblesa humana, capaç de banalitzar “el lloc sagrat” i fer-ne centre dels propis interessos.
Quantes vegades veiem persones perdudes en les ànsies del diner pel diner i que instrumentalitzen el negoci com un bé absolut, en la recerca d’una felicitat i una seguretat mai aconseguida?
Si el diner crea desigualtats, com podem reivindicar justícia?
Si el diner atrapa en una mena d’adicció les ànsies enriquidores, com podem parlar de llibertat?
El diner és important i el necessitem, però no ens ha de fer esclaus de nosaltres mateixos, ni ha de ser instrument per perjudicar als altres amb cruels especulacions. El diner ens ha d’ajudar a cercar el propi bé, més enllà de perjudicar als altres.
I els cristians què fem, com ens administrem i compartim els nostres bens amb els que s’ho passen malament, com ajudem a les nostres comunitats, al nostre Bisbat, a les institucions de promoció i ajuda social a les persones, a Caritas, a les de promoció de la cultura, ...? Hi estem realment compromesos?
Revisem-ho, no fos cas que Jesús de Natzareth, com va fer en el temple de Jerusalem, tirés en l’aire els nostres “recontes” i posem-hi ordre. Tenim molt per descobrir-nos en el nostre interior. Jesús ens dona l’oportunitat de fer-hi una bona neteja.
El temple cal que sigui lloc de pregària, lloc de presència, trobament i diàleg, entre Déu i les persones, des d’aquell de Jerusalem, fins a qualsevol de les nostres esglésies, oratoris i ermites. Efectivament, però Jesús ens dona a conèixer una dimensió major del temple, com a lloc de l’estada de Déu.
En l’àmbit personal, cadascú de nosaltres som un temple de Déu, si l’acollim fermament en el nostre interior i ens hi deixem acompanyar. La seva presència espiritual, ens modela a la vida de la gràcia, tal com la seva presència esdevé un diàleg continuat de sinceritat i confiança amb Ell, en cada moment de la vida. La màxima expressió en aquest sentit, Jesús mateix, disposat a superar la destrucció del temple “del seu cos” i a edificar-lo en tres dies. El gran sacerdot que s’ofereix ell mateix al Pare, en el major gest de llibertat, -donant la vida-, per actuar en justícia i alliberar a la humanitat. El misteri del seu testimoni: vida, passió, mort i resurrecció.
En l’àmbit comunitari també tenim els nostres temples, són els nostres llocs de pregària, però també ho són tots aquells projectes i plantejaments portats a terme per a l’evangelització, per a la convivència, l’ajuda als més desafavorits i oblidats de la nostra societat, els vells, els malalts, els empresonats, els desnonats, els que moren de fam, ... . Ell hi és en les famílies, en les catequesis, en els moviments eclesials, en els pisos d’acolliment, en les accions en favor dels drets fonamentals de les persones, ... en la celebració dels Sagraments i molt especialment de l’Eucaristia.
En l’àmbit diocesà, des del nostre Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, en comunió amb tota l’Església universal, des d’on com una immensa xarxa de comunitats i persones que en esperit de servei ens anem ajudant, complementant, col·laborant, perquè amb el valor afegit de tots, siguem capaços d’esdevenir aquella font d’aigua fresca, en mig de la plaça on tothom s’hi pugui reconfortar.
Deixem-nos amarar per la Paraula de Déu, perquè des del temple interior de cadascú, visquem la presència de Déu. Que ell ens ajudi a acumular el tresor de l’amor, en la tendresa de l’acolliment i la confiança que ens inspira, per tal de testimoniar-ho, amb els nostres fets i les nostres paraules. Amb ELL no hem de tenir cap por.


Josep-Maria Gómez del Perugia, diaca

diumenge, 2 novembre de 2014

Conmemoració de tots els fidels difunts - 2 de novembre


Jb 19, 1.23-27a                      
Salm22
Rm 14, 7-9.10c-12                
Jo. 14, 1-6.
Començo, en primer lloc, per expressar la meva humil opinió que   aquesta commemoració no escau a un diumenge,  però l’Església m’ho mana i obeiré i, a més, celebraré l’Eucaristia amb pietat, en el millor sentit de la paraula.
En segon lloc tinc consciència que les comunitats protestants no preguen pels difunts, entre altres coses perquè no accepten la canonicitat del llibres dels Macabeus: “En efecte, si no hagués esperat que els caiguts en la batalla un dia ressuscitarien, hauria estat superflu i ridícul de pregar pels difunts” (2Ma 12,44). A més, un cop morts, “alea iacta est”. No hi estic massa d’acord amb tot això, però ara no toca entrar en el concepte d’eternitat ni en el sentit de la pregària. Entrem, en els textos d’avui.
"Jo sóc el camí, la veritat i la vida". Viure el camí de la vida recolzant en  la Veritat, que és Jesús, és el que els cristians volem fer amb l'ajut de la gràcia i l'amor de Déu. La nostra vida és, efectivament, un camí cap a la Jerusalem del cel, la casa del Pare on Jesús, l'hereu, ens ha preparat l'estança. Tots hi cabem, tots rebem la invitació al banquet etern de noces entre Déu i la humanitat. Només cal que acceptem la invitació i confiem que no ens mancarà l'ajut d'un Pare que ens estima per arribar al nostre destí definitiu. Jesús ens ha donat paraula i Déu és el primer interessat, perquè la glòria de Déu és la salvació de l'home. Per tant fem cas de Jesús quan ens diu: "que els vostres cors s'asserenin, confieu en Déu, confieu en mi".
Per a la nostra serenitat comptem, al llarg de la vida amb el guiatge de Jesús, el Bon Pastor, sobretot en els moments difícils. És Ell qui ens vol salvar perquè ens estima i prou. Potser jo afegiria al salm una cosa com ara aquesta “ i si ens desviem del camí, sempre està disposat a rebre'ns-hi de nou per anar amb Ell endavant", perquè som seus en la vida i en la mort, cosa que vol dir posem en Ell la nostra confiança i la manifestem vivint amb les seves mateixes actituds. Viure per a Crist vol dir viure per als altres, amb qui Jesucrist s’identifica (cf Mt 25, 31-46). Morir per a Crist voldrà dir morir per anar definitivament cap a Ell.
Som, però, conscients que fallem en el nostre compromís, el pecat forma part de la nostra existència i qui no se n’adoni, que s’ho faci mirar. Quan donarem compte, però, de la nostra pròpia vida, tenim per segura la benvolença del Senyor, que ens jutjarà amb un judici no pas punitiu sinó justificador, si ens acollim  constantment a la seva misericòrdia i ens esforcem a viure per a Ell.
Acabem fent nostra l’afirmació de Job: “Sé que el meu defensor viu i que a la fi testimoniarà a favor meu  ... Jo mateix el contemplaré”.
Nosaltres som avui aquí, en aquesta assemblea de pregària, perquè estimem els nostres difunts, així, en present, perquè l'Església estima tants i tants difunts anònims i és que la comunió no s'ha trencat, ells també ens estimen a la presència de Déu, en la comunió dels sants. L'amor de Déu ens ha salvat. Exercint l'amor entre els vius i envers els difunts participem en l'obra salvadora de Déu fins que nosaltres arribem també al terme del nostre camí i hi trobem els germans, amb Jesús al capdavant,. per cantar plegats la lloança eterna al Déu de la vida.

Josep Esplugas, prevere catòlic,

2 de novembre del 2.014

dilluns, 20 octubre de 2014

Diumenge 30 de durant l'any - 26 d'octubre


Mt. 22, 34-40

“Un mestre de la Llei per provar Jesús li va fer aquesta pregunta: “Mestre, ¿quin és el manament més gran de la Llei? Jesús li contestà: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor…El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix”.

Amb aquesta resposta Jesús va condensar tot el seu pla de vida.

Si l’Ésser diví és ser amor = “Déu és amor”, nosaltres, els seus fills, que hem estat creats a la seva imatge, hem de ser també éssers que estimen.

No oblidem que l’amor de Déu va necessitar encarnar-se i va enviar el seu Fill al món perquè ens revelés plenament com ens estima. Així doncs, nosaltres hem d’estimar i complir els dos manaments més grans com la manera més explícita d’encarnar també el nostre amor.

Tots sabem que quan estimem de debò necessitem expressar-ho, “encarnar-ho” o dir-ho ben explícitament, tant amb fets com amb paraules, tal com Déu ho ha fet i ho fa.
I no oblidem que serà només del nostre amor viscut i encarnat de l’únic del que haurem de donar compte el darrer dia.


Griselda Cos, mb

Diumenge 29 de durant l'any - 19 d'octubre


En  aquest fragment provocador i interpelador de l'Evangeli, us proposo que ens aturem en els fariseus. Malgrat ser els que provoquen Jesús, fan una afirmació que a nosaltres, cristians del segle XXI ens ha d'interpelar:
"Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu sense fer distincions de persones" (v. 16)
Aquells que estan més molestos amb el mestratge de Jesús, el reconeixen com a Mestre ip reconeixen l'autenicitat del seu magisteri. Potser ho fan amb la boca petita, potser com adulació per llençar la pregunta molesta, però a nosaltres, ara i avui, és una afirmació que ens ha de fer mirar la nostra vida, el nostre interior, i preguntar-nos si realment reconeixem en Jesús de Natzaret al Mestre; si realment ens reconeixem com a deixebles de Crist; si portem a totes les esferes de la vida la nostra Fe, deixant-la que il.lumini tots els àmbits de la vida, fins i tot els més insignificants. Només així aconseguirem que els qui volen manipular o oposar-se a l'Evangeli, acabin reconeixent que l'Evangeli és el camí de la felicitat que porta fins a Déu; i no ens caldrà patir per qui és l'amo de la moneda.


Mn. Josep Anton Clua, diaca