Diumenge 21 de durant l'any - 25 d'agost de 2019

Is 66: 18-21. Heb 12: 5-7, 11-13. Lc 13, 22-30.

Avui les lectures ens parlen de la fraternitat com a condició de salvació. De fet són texts difícils, però que ens han de dir quelcom en la situació que estem vivint avui dia.

Els capítols finals d’Isaïes responen a la desil·lusió que hi ha després de l’exili, les persones no saben veure la salvació que Déu havia promès i només veuen la desil·lusió per la seva absència. El profeta dona una resposta que amplia a una perspectiva universal. «Ha arribat el temps de reunir totes les nacions i totes les llengües.» Totes les nacions vindran (d’Orient i d’Occident), per tant la salvació és per tothom, tant els que són altres com els que venen de lluny.

En Hebreus també hi ha la voluntat d’animar a una comunitat desil·lusionada. Tothom coneix situacions de desesperança, tant en la vida privada com en la pública. En aquesta situació ens dona una motivació per perseverar, ens parla de la fe per tenir confiança en qui ens sosté i hi ha esperança per a un futur.

A l’evangeli hi ha la qüestió de prendre la decisió, ja que ser cristià no és simplement un estat, sinó que és ¿com volem viure com a cristians?

L’home que es troba amb Jesús només estava preocupat pel nombre de persones que se salvarien, si hi havia un límit, realment preguntava per si serien només alguns pocs del poble escollit. Però la resposta de Jesús no indica res d’això. Sinó que ens diu: «Esforceu-vos per entrar per la porta estreta». Entrar per la porta estreta és seguir Jesús; aprendre a viure com Ell i a confiar en el Pare que l'ha ressuscitat. El que Jesús demana no és rigorisme legalista, sinó amor radical a Déu i al germà.

Quan Jesús diu: «Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents», que són paraules oposades a la nostra idea de Bona Nova, avui al escoltar-les ens fa sentir incòmodes. Però segurament són paraules que corresponen el que aquest estiu estem vivint amb les imatges horribles que estan donant la volta al món de les morts d’emigrants, vaixells amb persones que demanen ajuda i persones que són detingudes per donar ajut.

Sovint ignorem la injustícia en la que participem, en petits detalls de la vida diària. L’evangeli parla de la manca d’accés al regne de Déu com la no participació. En el moment que deixem fora algú, ens excloem nosaltres mateixos; no és que Déu ens tanqui la porta, som nosaltres mateixos que ens la tanquem. Així que per poder passar la porta estreta s’ha de complir la condició de viure la fraternitat en el dia a dia de la nostra vida.

Ma. Pilar Lozano

Llic. en Ciències Religioses

Diumenge 20 de durant l'any - 18 d'agost de 2019

M A S   C R U C E S

“Están clavadas dos cruces en el monte del Olvido; por dos amores que han muerto, que son el tuyo y el mío”. ¿Recuerdas la canción? Es conocida, muy conocida.

  Y si...¿en lugar de hablarte de dos cruces, hablamos de tres? Pues no me cabe duda alguna de que tu mente va a volar al Monte de la Calavera. ¿Recuerdas'...Jesús crucificado entre ladrones . ¡Tres cruces!

 Entre los temas propuestos para este presente domingo, al leer las citas bíblicas, mis ojos han ido a “clavarse” en este texto:

 “Lejos esté de mi gloriarme, sino en la cruz de Nuestro Señor Jesucristo, por quién el mundo me es crucificado a mí, y yo al mundo” (Gálatas 6: 14).

 No se si me descuento, pero... vuelvo a encontrar (ver) otras tres cruces. Y éstas, tienen una proyección a través del tiempo, porque pasados casi dos mil años, ¿siguen estando vigentes!

 Vamos a contarlas:

 1ª Cruz) La cruz de Nuestro Señor Jesucristo.

 ¿Qué podemos decir de ella que no se haya dicho ya?

 Aquella cruz fue la que el Cristo de Dios tuvo que experimentar, muriendo, para que yo tuviese vida; ¡vida eterna!, ¡menuda paradoja!

 En el cruel Gólgota se reconcilió el Cielo con la Tierra. Allí, la Justicia y la paz se besaron. ¡Bendita Cruz!

 Ésa es la primera cruz, y desde luego la más importante.

 2ª Cruz) El mundo me es crucificado a Mí.

 ¿Que nos quiere decir el apóstol con eso?

 Pues...es fácil. Si yo entiendo completamente lo que Jesús vino a hacer aquí, muriendo en mi lugar, y así se lo digo a Él, paso a un nuevo nivel de relación con Jesucristo. Y en ésa nueva manera de vivir, el Mundo y “sus cosas” van a ir careciendo de importancia. Mi vida va a irse desarrollando para agradar a Dios.

 Ésa sería la segunda cruz. Pero... es que hay una tercera...

 3ª Cruz) Y yo... (soy crucificado) al Mundo.

 El Mundo tiene sus deseos y anhelos. La gente vive en la vorágine que manda el “Dueño de este siglo” (el Diablo).

 Mi decisión de seguir a Cristo (ser Cristiano) va a hacer que los “servidores de la carne) cada vez cuenten menos conmigo, porque mi forma de vivir ya no va a “reírles sus gracias”.

 SI, queridos lectores, son TRES CRUCES hacia las que yo tengo que tener una decisión responsable. ¿Qué quiero escoger?

 Recuerda que sólo el Señor tiene Palabras de Vida Eterna.  Bendiciones.

Luis Brull

Diumenge 19 de durant l'any - 11 d'agost de 2019

Lc 12, 32-48

Tenim la tendència a viure amb neguit, amb una mirada que acapara preocupacions pel futur, sobretot pels bens materials. I restem en el present, atabalats. I moltes vegades, aquest present es queda sense viure. Jesús sempre ens convida a no tenir por, a asserenar-nos, simplement perquè el nostre Pare del cel ens dona tot el necessari i molt més encara, el seu Regne. Per la seva misericòrdia se’ns ha estat donat el seu Amor que envolta amb tendresa el nostre present. Si això és així, el Senyor ens demana, en una societat tancada al despreniment, compartir amb els altres els nostres bens. Se’ns fa costa amunt aquesta invitació de Jesús oi? Fins i tot, a nivell polític, en un tema, per desgràcia, tan actual, com són els refugiats, que no poden desembarcar dels vaixells, perquè no són acceptats. Jesús, el nostre Senyor, ens convida a obrir els “calaixos” de les nostres misèries i estar pendents de les necessitats dels altres: “Veneu els vostres bens i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuni-vos al cel un tresor que no s’acabi; allà els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res.” (Lc 12, 33).

La nostra naturalesa humana, malgrat ser una naturalesa caiguda, hem de recordar sempre, que hem estat guanyats a un preu molt alt pel Senyor. La nostra redempció és un fet. Un tresor sense mesura. I hem de viure, agraïts, amb una alegria, que, com diria Sant Antoni, abat, ens fa “respirar” Crist en tot moment. Amb tot, cal estar vigilants, estar atents, perquè es fàcil desviar-nos del camí. Cada creient, porta en el seu cor, la Bona Notícia de l’Evangeli i comporta, amb l’ajut de l’Esperit Sant, ser nosaltres Evangeli en el nostre món. Totes les confessions cristianes no podem sentir-nos indiferents els uns dels altres: “Déu demanarà molt d’aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d’aquells a qui ha confiat més.” (Lc 12, 48b).  

Xavier Artigas

Diumenge 18 de durant l'any - 4 d'agost de 2019

Ecl 1,2.2,21-23; Salm 89; Col 3, 1-5.9-11; Lc 12,13-21.

Tot ens queda relatiu finalment, llavors cerquem sempre més enllà, ... l’Absolut.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra. Estimar el projecte creador i salvador de Déu: la vida. Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria. Transformació del nostre l’ésser en Jesús, per l’amor. Per tant, feu morir allò que us lliga a la terra: fornicació, impuresa, passions, mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria; no us enganyeu els uns als altres, vosaltres que us heu despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i us heu revestit del nou, que es renova a imatge del seu Creador i avança cap al ple coneixement. Encara evolució, un salt qualitatiu de la vida en l’Amor. Aquí ja no compta ser grec o jueu, circumcís o incircumcís, bàrbar o escita, esclau o lliure, sinó que Crist ho és tot, i és de tots (Col). L’Amor, l’amor ens iguala en dignitat. Vivint en Crist vivim.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

Que el vostre amor no trigui més a saciar-nos i ho celebrarem amb goig tota la vida (Sl). Totes les fams, finalment, saciades quan ja viurem l’Amor de Déu. “No només vivim de pa...” (Mt 4,4), sinó també de l’estimació de Déu i dels altres; ja podem saciar-nos de l’amor, de l’Amor, que és pa de la interioritat.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

Vanitat i més vanitat, ...tot és en va (Ecl). Que vol dir que tot passa, tot és incert, com el fum; és l’experiència que res ens assegura la vida en aquest món, que res és un absolut: és l’experiència de crisi a tots els nivells. Només la fe despullada encara ens salva, ens manté vius; estem al cor de l’experiència religiosa.  Des d’aquesta lectura realista de la vida anem a “Allò Altre” que no veiem, ni sentim, però ho esperem. És la paradoxa en la que es mou la vida del creient: malgrat que tot cau continua esperant.

Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor (Sl). La consciència de la temporalitat ho relativitza tot, tot ho fa momentani, i purifica les intencions i els afanys, i ens dóna l’important de la vida, i és recerca de Déu.

«Vigileu! Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.» I els ho explicà amb una paràbola: «Un home ric va treure de les seves terres unes collites tan abundants que no tenia on guardar-les. Tot rumiant es va dir: ja sé què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i les altres mercaderies meves i em diré a mi mateix: “Tens reserves per a molts anys: reposa, menja, beu, diverteix-te.” Però Déu li digué: “Vas errat! Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà? Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu» (Lc). Jesús relativitza la seguretat material com un valor absolut que no ho dóna tot; finalment no assegura l’important de la vida. Les riqueses enlluernen, i és veritat que donen bona vida; són una bona temptació. Però el tenir “molt”, “molt”, no dóna necessàriament més autenticitat a la vida personal, ni una vida per sempre. Ara la denúncia de Jesús no està en el tenir insolidari, sinó en limitar el ser al tenir “molt”, com més millor: una inconsciència del ser personal fet de valors, d’amor, ... d’Amor. Avui Jesús no entra en tot el que significa la riquesa acumulada d’insolidaritat, d’injustícia, de manca de compassió...  

Com sempre..., ser o tenir? Aquest és el dilema que fa la nostra vida, i la dels altres, molt diferent.

Mn. Miquel García Bailach

Diumenge 17 de durant l'any - 28 de juliol de 2019

Hablando con el Padre. 

Lucas 11,1-13. 

Debemos confesar que hoy en día no está muy de moda eso de orar o rezar. no es sólo que no tengamos tiempo (el tiempo siempre se busca cuando algo te interesa), sino que muchas veces no le vemos utilidad a esta práctica de la devoción cristiana. en lugar de orar, pensamos que será mejor enforzarnos un poco más en hacer las cosas por nosotros mismos. Por ello el texto de esta semana se nos presenta tan necesario hoy en día. del mismo extraeremos dos enseñanzas prácticas. 

a. En primer lugar la práctica de la oración implica dependencia y confianza en Dios. El "padrenuestro" así lo indica. Aunque hoy tengas trabajo, casa, dinero y recursos, Jesús nos recuerda que debemos tener una actitud de confianza al pedir a Dios nos provea del pan (o de lo que sea que nos haga falta) cada día. De forma similar san Agustín lo deja plasmado en sus palabras: "al orar, reza como si todo dependiese de Dios; aunque luego te levantes y actúes como si todo dependiese de ti". 

b. En segundo lugar oramos sabiendo que, no sólo Dios nos escucha, sino que también está dispuesto a contestar nuestras súplicas. Es cierto que la oración es un misterio. Es cierto que muchas veces oramos y no obtenemos respuestas. Es cierto que muchas veces dejamos de orar (y de insistir por falta de paciencia). Pero Jesús nos dice que Dios, como nuestro Padre, jamás tiene la puerta cerrada para nosotros. 

Por último, como hijos e hijas que confían en sus progenitores terrenales, debemos recuperar la práctica de la oración. Insistir en el ejercicio de confiar y esperar en el Señor. Tocar la puerta, sabiendo que él está siempre dispuesto a abrirla y enseñarnos grandes lecciones que nos ayudarán a vivir como hombres y mujeres de fe. 

Pastor Nelson Araujo

Diumenge 16 de durant l'any - 21 de juliol de 2019

Gn 18:1-10a; Col 1:24-28; Lc 10:38-42.

Són lectures que ens parlen de l’hospitalitat. En les que l’acollida i l’escolta són molt importants i cal estar atents en tot moment.

En la primera Abraham descobreix que és Déu qui li parla a través dels personatges que se li presenten. Mana preparar menjar i allotjament pels ostes. Déu li correspon amb la promesa que tindrà un fill.

A l’evangeli parla de l’acollida i l’escolta de Marta i Maria.

Marta està ocupada per atendre bé al Mestre i oferir-li el menjar i Maria està als peus de Jesús escoltant la seva paraula. Però arriba un moment en què Marta es posa nerviosa (la dona de l’acció) i li diu a Jesús, «Mestre digues a la meva germana que m’ajudi», mira que està a gust asseguda als teus peus i jo no aconsegueixo arribar a l’hora del dinar, per tenir-lo a punt, que s’aixequi.

Jesús pren la paraula amb autoritat i amb estimació i li diu a Marta que es preocupa massa de les coses i que ara una sola cosa és necessària i és la que ha escollit Maria, que és escoltar-lo.

Jesús està a disposició de la persona que arriba amb fe per escoltar, perquè Jesús és la plenitud, és la pau.

Marta i Maria són necessàries totes dues per acollir Jesús a casa. Les dues unides són les que acullen Jesús.

Sí que hem de fer tasques, però també hem de saber trobar temps per a l’escolta de la Paraula. El servei i l’escolta estan totalment relacionats.

¿L’acció va per una banda i l’escolta – contemplació va per una altra? ¿Realment van separades o hi ha d’haver harmonia entre acció i escolta – contemplació?

Nosaltres hem de ser totes dues al mateix temps, hem de tenir un compromís en l’acció, però també en l’escolta – contemplació.

L’experiència de la contemplació és necessària per tenir una vida abundant en l’acció. L’acció sola esgota i necessitem tenir espais de silenci només amb Jesús per poder tenir la pau i l’alegria necessàries que només s’assoleixen en la meditació per poder actuar.

Fer-se proper com feia Jesús ens fa ser instruments per mostrar una nova manera de viure l’amor misericordiós del Pare.

Ma. Pilar Lozano

Llic. en Ciències Religioses