divendres, 19 desembre de 2014

Diumenge 4 d'Advent - 21 de desembre


Lluc ens explica, amb un to popular i accessible, la història més gran de la humanitat. Presenta, no un relat forjat per la imaginació, sinó una realitat teixida pel mateix Déu amb col·laboració humana. El punt àlgid és: «Infantaràs un fill i li posaràs el nom de Jesús» (Lc 1,31).
Aquest missatge ens diu que el Nadal ja és a prop. Maria ens obrirà la porta amb la seva col·laboració en l'obra de Déu. La humil donzella de Natzaret escolta sorpresa l'anunci de l'àngel. Precisament ella pregava a Déu que enviés aviat al seu Ungit per salvar el món. Poc s'imaginava, en el seu modest enteniment, que Déu l'escollia justament a Ella per realitzar els seus plans. Maria viu uns moments tensos, dramàtics, en el seu cor: era verge i estava promesa amb Josep; però Déu li proposa ara una maternitat que queda al marge del seu futur matrimoni. Maria no ho entén: «Com podrà ser això?» (Lc 1,34), heus ací la pregunta. L'àngel li diu que virginitat i maternitat no es contradiuen, sinó que, per la força de l'Esperit Sant, s'integren perfectament. No és que ella ara ho entengui millor. Però ja en té prou, puix que el prodigi serà obra de Déu: «A Déu res no li és impossible» (Lc 1,38). Per això, Maria respon: «Que es compleixin en mi les teves paraules» (Lc 1,38). ¡Que es compleixin! ¡Que es faci! Sí. Completa acceptació de la Voluntat de Déu, mig a les palpentes, però sense condicions.
En aquell instant mateix, «la Paraula es feu Carn i habità entre nosaltres» (Jn 1,14). L'Encarnació del Verb de Déu esdevé la realitat més divina i més humana alhora. Podem dir que en Maria veiem la resposta donada per Déu al misteri de l'home; i la pregunta que l'home fa sobre Déu i la pròpia vida. Avui, nosaltres podem dir, imitant aquella dona que el va felicitar entusiasmada: «¡Sortoses les entranyes de Maria, que han portar el Salvador del món».


Mn. Joaquim Meseguer



diumenge, 14 desembre de 2014

Diumenge 3 d'Advent - 14 de desembre


Juan 1,6-8. 19-28

El prólogo al  cuarto evangelio está fuertemente condicionado por la cultura griega. Es imposible limitar el término Logos al significado de “palabra”. Logos es, también, sabiduría divina, es ese pensamiento de Dios que es el designio trascendente del universo y su significado inmanente. A varios niveles, el mundo muestra una creciente penetración de orden superior, un creciente dominio de la luz sobre las tinieblas, del ser sobre el no-ser, de la verdad sobre el error.

El carácter absoluto de lo es revelado en el espacio y tiempo coincide con la vida, muerte y resurrección de Jesucristo.

La idea del Logos es el medio para dirigirse al helenismo y por medio del cual podrá conducirlos a la realidad histórica de su relato, cuyas raíces se hunden en la tradición judía.
Ahora desde la realidad histórica aparece Juan que afirmaba de sí mismo que su función es anunciar, preparar… A Juan no le interesa el poder. No es nadie, no es nada. Solo la voz del que clama en el desierto. El justo contraste con aquel que es anunciado, que ha de venir: Jesús.

Pero Juan anuncia al que ha de venir en un contexto de juicio e ira divina y quien llegó fue Jesús, dulce, acogedor, cercano de los más pobres y marginados de su época, rompiendo esquemas religiosos, sociales, económicos y políticos, y predicando el amor y la misericordia de Dios.

Reconozco que el juicio no es un tema de los preferidos,  quizás por el uso, mal uso, abuso  que se ha hecho de este concepto. Y sin embargo... sin embargo... cuando  leo los textos de los Evangelios que nos hablan de Juan el Bautista, de sus exhortaciones  al  arrepentimiento, de sus alusiones al  juicio... algo vibra en mí, como un eco lejano que repercute en la realidad de nuestros días.

En medio de estas vibraciones debemos mirar al anunciado, a Jesús, para no dejarnos envolver de un concepto de juicio que puede ser peligroso si dejamos de mirar a Jesús porque a nosotros nos cuesta encajar tal cosa como juicio e ira divina. Jesús es la luz que viene a nosotros para entender y trabajar por un mundo distinto.



Pastor Juan Medrano

dissabte, 6 desembre de 2014

Diumenge 2 d'Advent - 7 de desembre


Mc 1, 1-8

“Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. Aquest és el primer verset amb que s’inicia l’evangeli de Marc i que escoltem avui els cristians catòlics, en el temps litúrgic d’Advent. Marc comença el seu evangeli amb la seva professió de fe en Jesús. No és una narració d’una història qualsevol. És una catequesi on ens parla de qui és Jesús de Natzaret, la seva veritable identitat i vol fer partícip a les comunitats que anaven destinades com al lector d’avui i de tota la història humana.  

No comença amb la infantesa de Jesús, que és propi de Mateu i Lluc. Ells, a la llum de la resurrecció de Jesús, plantegen d’una altra manera, aquesta primera frase de Marc, però que evidencien el mateix: Jesús és el Messies, el Fill de Déu. Marc comença el seu evangeli, anunciant el missatger que anirà al davant del Messies, preparant el camí de la plenitud de la història de la salvació i que el profeta Isaïes ja va parlar d’ell: “Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí”.

Joan Baptista, té una única i explicita missió: ser el Precursor de l’Ungit de Déu. Ell ens anuncia encara cada Advent que el Senyor ve a nosaltres i  ens cal purificar-nos, cal que continuem decididament en el nostre camí personal de conversió, perquè l’Església de Crist arribi algun dia a la plenitud de la voluntat del Pare, que és comunió amb el Fill, en l’Esperit Sant. Cal, doncs, que estem atents, vigilants als signes de l’Esperit.   

En la missió de Joan Baptista es subratlla la humilitat de la crida de Déu en la seva vida, de ser portador, anunci de la Llum, que vol viure entre nosaltres: “Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies”. En l’evangeli de Joan, es remarca encara més aquesta profunda humilitat i fidelitat a la vocació rebuda: “Ell ha de créixer, i jo he de minvar” (Jn 3, 30). Joan Baptista és un exemple admirable per a tots nosaltres i fer nostra en la pregària aquesta frase: Jo he de minvar, perquè Jesús pugui créixer en mi. L’apòstol Pau dirà: “Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi.” (Gal 2, 20). Deixem-nos, doncs, que s’obrin els nostres cors a la voluntat del Senyor, que és foc d’Alliberament, de Pau, de Resurrecció.


Xavier Artigas, diaca catòlic




dissabte, 29 novembre de 2014

Diumenge 1 d'Advent - 30 de novembre


Mateu 13, 33 – 37              

Benvolguts germans i germanes,

Vivim en una societat de la pressa i de la immediatesa, esperar ens genera inquietud i malestar. Els ordinadors i altres dispositius de telefonia cada vegada van més de pressa, no hi ha temps que perdre, s'ha d'aprofitar-ho al màxim. El text de Mateu ens convida a una reflexió serena sobre l'acció del Regne de Déu que contrasta amb les nostres presses i impaciència. El Regne de Déu, no s'imposa per força, per contra, és com una massa de llevat barrejat amb farina que necessita el seu temps per fermentar. De la mateixa manera, es compara al Regne amb una llavor que necessita temps per germinar i créixer. En aquest període d’Advent  que acabem de començar, és una bona oportunitat per deixar les nostres presses, es temps per treure el peu de l'accelerador, temps per a l'oració i la reflexió serena. Necessitem que el Senyor de la Vida ens ajudi a integrar els valors del Regne de Déu, que són la pau, l'amor i la justícia, en la nostra vida, en la nostra família i a la nostra església. Que el Senyor de la Vida, ens ajudi a ser portadors de la Bona Notícia, de la veritable felicitat. Amén.


Germán López-Cortacans

Església Evangèlica de Catalunya

Diumenge 1 d'Advent - 30 de novembre


Is 63,16b-17.19b;64,2b-7; Salm 79; 1Co 1,3-9; Mc 13,33-37.


Déu encara està implicat en la seva obra; el seu projecte encara s’està realitzant.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Vós, Senyor, sou el nostre pare...; ...nosaltres som argila i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans (Is). Una bonica imatge de la relació Creador-criatura; Déu plasma el seu enginy, la seva bellesa i el seu amor en cada un dels seus fills i filles; i a les seves mans ens sentim plens de vida; som l’obra que encara s’està fent amb tantes esperances de llibertat, de justícia...; ens queda tant per gestar-nos del tot!

Sigui santificat el vostre nom.

Senyor, ¿per què deixeu que ens desviem dels vostres camins...? (Is). Encara no s’ha manifestat del tot la glòria de Déu..., en tants fills i filles tocats pel sofriment.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu...(Is). ... veniu a salvar-nos..., gireu des del cel els vostres ulls, veniu i visiteu aquesta vinya... (Sl). És la pregària, l’anhel i l’esperança que el Regne de Déu vingui prompte, a cada racó del món, a cada cor, i sigui realitat no somni, utopia, ni desig encara... Jesús ve sempre que li obrim la vida, i genera aquest  Regne..., un Regne que ja està entre nosaltres però encara no del tot.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Sempre beneeixo Déu per vosaltres..., és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist (1C). Jesús és manifestació i compendi de totes les riqueses que Déu ens dóna: ser fills i germans, com ell.

... deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun... (Mt). Ara el món i la història Déu els ha deixat a les nostres mans, en som protagonistes i responsables, ... de ser fills i ser germans.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

De tot us ha enriquit en ell: de tot do de paraula i de coneixement (1C). Un Regne que ens porta pa, i salut, i dignitat, i cultura, i fraternitat, i vida eterna, i cel..., tot el que sacia les esperances humanes; per això diem: Veniu, Senyor Jesús, vingui el vostre Regne!*

I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents... (Is). Tornar a la font d’on raja l’Amor, dins.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

«Estigueu atents, vetlleu..., mireu que no us trobi dormint... Vetlleu» (Mc). Res ens adormi: ni ideologies, ni béns materials, ni el mateix sofriment, ni la rutina ni els desenganys, ni cap crisi..., res apagui les esperances del cor. És la temptació del desànim, del conformisme... Ens cal un esperit despert, crític, esperançat, la mirada del cor. ... perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor, sigueu trobats irreprensibles (1C).

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda... (Is). No ens apartarem mai més de vós... (Sl). Encara inconformistes, indignats, amb tota forma de mal i d’egoisme, i de mort..., que maten l’esperança.

Cultivem l’esperit crític i inconformista que manté viva l’esperança.



Mn. Miquel Garcia Bailach

dilluns, 24 novembre de 2014

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món - 23 de novembre


Mateu 25, 31-46                 


Estem acabant l’any litúrgic i també la lectura de l’evangeli de Mateu.  Durant tot l'any litúrgic hem seguit l'evangeli de sant Mateu. Avui és l'últim diumenge: i també la seva lectura és com el resum de tota la seva bona notícia, Crist com a jutge universal, i l'amor al germà com a tema de la confrontació de cada home amb ell.

Afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó.

Hi ha persones que estan experimentant aquest tipus de situacions en l'actualitat. En escoltar aquestes paraules de l'Evangeli, ens hem de preguntar que i com ho fem en el nostre dia a dia: Què fem pel nostre germà?  Com vivim la caritat concreta cada dia?  Aquestes preguntes les hem de portar avui amb nosaltres.

Nosaltres sovint fem, ens reunim, moltes vegades ens trobem, per alguna activitat concreta. I ens preguntem com viuen aquestes persones? Hi ha un termes "materials" com la falta de diners per pagar el menjador  escolar ... també hi ha uns nivells simbòlics com la set d'amistat o un nivell espiritual com estar tancat en una vida desordenada i lluny de Déu. 

Quina és la reacció de qualsevol persona que es troba amb un captaire?.  Pensem amb el samarità, el sacerdot i el levita, el que segueix el seu camí, tornant el cap ... L'altre, l’home necessitat, arriba sense avisar, quan menys ho esperem, quan no tens res més a fer.  Per a mi, per la meva família, per la meva xarxa d'amics, per la meva comunitat, pel meu país,  en què deixen de donar de menjar i beure, vestir-se, ... visitar,  en les coses grans o petites.

" Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu”
Misteri de la identificació del Senyor als que són pobres i no poden escapar-se  sols.  Quina és la paraula de Déu? Penseu en la meravella dels uns als altres: " quan vinguérem a veure't? quan et vam veure afamat o assedegat, foraster...?

Hem de viure cada dia el dia a dia, per viure aquesta caritat pràctica;  Jesús ens espera en aquest assoliment comú de la caritat.  Aquest és un requisit fonamental de la nostra existència cristiana.

Amb això tindríem tots els bons pensaments sobre la vida del cristià, bé podríem tenir una gran comprensió de la fe, Jesús ens espera en aquest servei dels petits, els pobres, aquest servei humil i concret.

En aquesta paràbola Jesús viu tot el seu missatge, ell és el que te el programa mes gran i bonic i ens el ve a portar a tot el món. Contemplant a Jesús descobrim aquesta caritat practica.   

Si anem un pas mes enllà tot reflexionant el text trobem que en l'Antic Testament, Déu els convida a conèixer el servei, Déu busca una caritat concreta per part d'Israel i cadascun dels seus membres.

Però alguna cosa nova ens porta Jesús no és Déu el que ens diu  d’aconseguir un servei particular.  Però al realitzar el servei dels pobres, és el mateix Déu que descobrim, és Déu mateix que admirem en el petit i pobre, en els exclosos, en l'estranger, en el malalt i en el que està a la presó!

Això és com una revolució en la nostra forma de viure la caritat: No és tant una necessitat moral, no com una conseqüència de la nostra vida cristiana, és el cor de la nostra vida cristiana;  abans de qualsevol qüestió jurídica, em trobo amb Déu en el rostre dels petits, dels pobres, estic molt a prop seu.

Revolució d'amor, on Déu no és com el que em convida a servir, però ell m'està esperant el gest senzill i quotidià.  El servei als pobres, als petits és el regal que Déu em dóna a la seva trobada, en què em dóna la seva gràcia.

Que l'Esperit Sant ens permeti avui créixer en el desig de trobar-nos amb Jesús, en els petits i en els pobres;  Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món.


                              Mn. Miguel-Ángel Jiménez, diaca