Diumenge de Pentecosta - 19 de maig

PENTECOSTA 2013

Tenim un risc : fossilitzar Pentecostès llegint  Fets 1 cada any com  a text i no com narració que es fa vida diària en cada comunitat eclesial per l’acció de l’Esperit . Com deia sant Serafí de Zarov a Motovilov “tota la vida del cristià no consisteix en altra cosa que adquirir l’Esperit Sant “ ( potser “adquirir” no és la millor traducció, la podem substituir per “recepció” ) i rebre  l’Esperit Sant és en el quotidià  la passió ( passió com projecte i com a sofriment ) per fer el Bé que és l’ objectiu de tot cristià.

En la narració de Lluc a Fets 1 hi ha uns elements que no són anecdòtics i que transcendeixen el seu escenari redaccional ( Lluc n’és mestre d’aquesta dinàmica ) i que són model per tota recepció de l’Esperit:

-       Voluntat anti-babèlica emmarcada ( de tot cristià,)  en la festa jueva de Pentecostès ( donació de la Torah ) . l’Esperit, nova Llei (Amor) que venç la confusió ( enfrontaments ) de les Babels fruits de les vanitats i vanaglòries que tenen les arrels en el voler ser déus de l’ Adam que tots portem dins.

-       “ Es trobaven tots junts en un mateix lloc”. Aquells primers deixebles del Servent ens diuen que on no hi ha comunitat eclesial visiblement aplegada, compartint pors i esperances (Fets 1,14) i constants en la pregària, difícilment ( per Déu no hi ha res d’impossible ) una comunitat  fa lloc en el seu si  ( al seu cor ) a l’Esperit.

-       No posar obstacle a que l’Esperit s’emporti de cadascú i de la comunitat tot allò que és fullaraca. L’Esperit és vent impetuós.

No posar obstacle a que l’Esperit cremi tot allò d’inútil i inconsistent que hi ha en comunitats i persones. L’Esperit és foc. Que cada Pentecostès sigui “ la foguera de les vanitats”

-       Adonar-nos que l’Esperit ens fa parlar un nou llenguatge que tothom entén ( transfons babèlic del relat) . Un llenguatge de gestos i de paraules,de silencis expressius i de mirades comprensives i profundament afectuoses, a vegades tristes i a vegades indignades.

El Senyor ( l’Esperit ) és a la porta i truca (Apoc. 3. 20) a cada comunitat eclesial i a cada deixeble del Servent. “Mañana le abriremos, respondia / para lo mismo responder mañana”. Amb tot afecte, oi que Lope de Vega no voldríem que tingués raó?

Lluís-Anton Armengol

L'Ascensió del Senyor - 12 de maig

Els Fets Dels Apòstols 1,1-11

L'ascensió de Jesús

Les darreres paraules de qualsevol persona que deixa aquest mon rarament són trivials, oi que no?  Més bé és el moment de dir el més important de tot.

Així també Jesús, en els darrers minuts de la seva vida com home a la terra, ens deixa tres reptes essencials per la vida cristiana:

1. Rebre el bateig i el poder de l’Esperit Sant
2. Ser testimonis de Jesús fins als confins de la terra
3. Esperar i anhelar la Seva tornada

“...Sereu batejats amb l'Esperit Sant…Rebreu la força de l'Esperit Sant...” (v. 5 i 8)

Segons la Bíblia, la prova més important de que realment som fills de Déu és la presència de l’Esperit Sant a la nostra vida.  “...I així, en base a l'Esperit que ell ens va donar, coneixem que ell està en nosaltres.”  (1 Joan 3,24)

Està l’Esperit Sant en nosaltres?  Ho sabem segur?  El Seu poder opera en nosaltres?

“...Sereu els meus testimonis, no solament a Jerusalem, sinó a tota la Judea, la Samaria i fins als confins de la terra.” (v.8)

Jesús ens crida a ser testimonis amb les nostres paraules, amb el nostre amor i amb les senyals del poder de l’Esperit Sant a la nostre ciutat (Gavà), a la nostre regió (Catalunya), al país veí (França?) i fins i tot als últims racons de la terra (África o Àsia?).

La nostre vida reflecteix aquesta prioritat?  O, ens em distret amb les nostres necessitats i desitjos propis?

“...Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, tornarà de la mateixa manera com l'heu vist que pujava cap al cel." (v.11)

Realment ens creiem aquestes paraules?  Estem vivint conscients de que Jesús pot tornar en qualsevol moment?

L'Apòstol Pau diu que “el dia del Senyor arribarà com un lladre de nit.” (1 Tessalonicencs 5,2)  Vindrà quan ningú ho espera.  Per això diu l'Apòstol Joan,“I, ara, fillets, persevereu en ell a fi que quan es manifesti puguem estar confiats, i no siguem avergonyits a l'hora de la seva vinguda.” (1 Joan 2,28)

Pare Sant, omple’ns de nou amb el Teu Esperit Sant i dóna’ns el poder de ser testimonis fidels del amor i poder de Jesús. Senyor Jesús, et demanem perdó per oblidar-nos de les teves prioritats i cerquem la teva gràcia per servir-te fidels fins el dia que tornis.  Amén.

David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge 6 de Pasqua - 5 de maig

Aquest diumenge ens ofereix alguns punts fonamentals de la nostra fe. No deixem que la litúrgia passi enllà sense el nostre acolliment agraït i ple de sorpresa.

                Limitem-nos, en aquest petit espai, a llegir els versets 14,23-29 de l’Evangeli de Joan: “...el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell... les meves paraules són del Pare que m’ha enviat... L’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us ho ensenyarà tot i us farà recordar tot el que jo us he dit... Me’n vaig i torno a vosaltres... el Pare és més gran que jo...”.

Subratllem sempre la importància de la Paraula de Jesús. Avui Jesús ens revela un canvi de relació entre Déu i nosaltres: som morada de Déu! la nostra mateixa realitat esdevé santuari de Déu; Déu ja no és llunyà sinó que fins habita en nosaltres, i fa comunitat amb cada un dels seus fills. Som objecte del seu amor. Descobrim i acceptem la seva presència marcada per la relació de Pare i fill o filla.

                Aquesta nova relació demana també una nova relació amb els germans. El model l’hem de trobar en Jesús.

                Una pregunta: per a tu ¿la Trinitat és cristocèntrica o antropocèntrica?

Griselda Cos, mb

Diumenge 5 de Pasqua - 28 d'abril

Atur, desnonaments, crisi, violència, corrupció, omplen les portades dels mitjans de comunicació, mentre molta gent al nostre voltant pateix gana, malalties, desencís, molts cristians pateixen persecució,...

Al bell mig de tot aquest patiment, l’evangelista Joan ens anuncia avui a tots nosaltres: “Jo Joan vaig veure un cel nou i una terra nova” (Ap 21,1). Una terra on “les coses d’abans han passat” (Ap 21, 4). Un país on Déu farà que tot sigui nou.

Quina és la novetat que transformarà aquest món per què sigui el cel nou i la terra nova on Déu es trobarà amb els homes? L’amor. L’amor que “us tindreu entre vosaltres”, ens diu Jesús, gràcies al qual “tothom coneixerà si sou deixebles meus”. L’amor que estima com Crist ens estima:

·      l’amor entregat, si cal fins a donar la vida,

·      l'amor generós, que no posa límits,

·      l'amor que busca el bé de l’altre, oblidant, si cal el propi,

·      l'amor que es compromet a favor del pobre, del necessitat, del malalt, del qui està sol, del perseguit,

·      l'amor que comparteix els bens, el temps, els coneixements,

·      l'amor que és humil, que mai es vanagloria

aquest amor transforma el cors i transforma les estructures, fa néixer el cel i la terra nova que tots anhelem i que, si Déu vol, un dia compartirem a la nova Jerusalem. Aquest amor ha de ser la guia de la nostra vida i de les nostres comunitats, i ens farà testimonis creïbles de l'amor Déu.

“Preguem al Senyor per l’Església, ... que obri el cor de l’Església, de la nostra mare Església, a l’Evangeli senzill, a aquest Evangeli pur que ens parla d’amor, que ens porta a l’amor i ¡és tan bell!. I també ens fa bells a nosaltres, amb la bellesa de la santedat. ¡Preguem per l’Església! “ 

(Francesc, bisbe de Roma, 19 d’abril de 2013) 

Mn. Josep Anton Clua, diaca

Diumenge 4 de Pasqua - 21 d'abril

S. Joan 10 27-30

Una de les característiques que millor ens defineixen com a persones és la nostra veu. No existeix una altra veu com la nostra, amb les seves mateixes tonalitats i timbres. Tots hem experimentat aquesta singularitat quan cridem per l’ntèrfon de la nostra casa i a la pregunta de qui és, contestem amb una sola síl·laba: “jo”. No fa falta dir res més, el nostre interlocutor ja ens coneix per la nostra veu. Vivim moments de tensió social, de conflictes armats i la crisi econòmica porta a la misèria a milers de família. La sensació de solitud i desesperança cobra cada dia més força en la nostra societat. És per això, germans i germanes, que urgeix que posem la màxima atenció per escoltar la veu profunda i serena de Jesús que ens diu: “sóc jo, no temeu”. La nostra esperança no està en els “senyors d'aquest món” sinó en aquell que ens ha mostrat el camí per anar al Pare. Jesús amb la seva manera de viure i compartir la Bona Notícia ens va ensenyar que és possible formar part d'una família de dones i homes que li segueixen amb fidelitat i confiança. Que el Senyor de la Vida ens ajudi a viure i a compartir l'evangeli de l'esperança. Amén

Germán López-Cortacans

Església Evangèlica de Catalunya

Diumenge 3 de Pasqua - 14 d'abril

Jn 21,1-19

GALILEA : RETORN A LES FONTS

Ens cal retornar a les fonts de les nostres experiències religioses primigènies, ens cal retornar als llocs on hem begut l’aigua que raja i que ha fet i fa el riu de la fe. I no pensem pas que aquests llocs són únicament físics o geogràfics perquè el lloc físic és l’embolcall que guarda l’esdeveniment interior.

Ho va fer Elíes, retornant a l’Horeb (Sinaí) i ho fem cada cristià amb els ritmes i cadències que l’Esperit ens ofereix. Aquest retorn té, sovint una dimensió de conversió, de refer la ruta del seguiment o discipulat del Senyor.

Així podem entendre  “ como si presente me hallare “ aquest final de l’evangeli de Joan.  Tant el començament com la cloenda presenten resumits o recapitulats els trets bàsics de la vida quotidiana del cristià, són com l’obertura i final d’un poema musical ( la bellesa de la fe esperançada es manifesta en caritat del dia a dia, si no fos així, la vida seria soroll insuportable, timbals que ensordirien, ja ho diu St. Pau, i que ens impedirien sentir el “ventijol suau” que sentí Elies ).

Galilea dels pagans, cruïlla de grans rutes, barreja de pobles, llocs de trobada, mercats i intercanvis convenients  per tots, mestissatges normals per uns, arriscats per altres i condemnats pels de més enllà, segur pels de Jesusalem.

I és ací, on Ressucitat vol trobar-se amb ells perquè novament tinguin l’experiència de la pròpia pobresa i que el do de la Paraula del Senyor és aliment agraït , perquè l’ evidència es tradueix en silencis eloqüents i adoradors (“és el Senyor!”), on la crida i el seguiment esdevenen radicals (“ m’estimes més que tot i tots ?) i on la profecia és promesa : quan més profund és el discipulat més veritable és el no ser amo de sí mateix (“els altres et portaran..”).

Tot  és Galilea.

                                                                       Lluís-Anton Armengol