Diumenge 1 de Quaresma - 9 de març

Mateu 4:1-11

L'episodi conegut com "les temptacions de Jesús" és un relat en el qual  s’agrupen  de forma resumida les temptacions que va haver de superar Jesús al llarg de tota la seva vida. Encara que Jesús viu mogut per l'Esperit rebut a el Jordà, res li aparta de sentir-se atret cap a formes falses de messianisme. Dit d'una altra manera més crua: a Jesús se li planteja realitzar la seva missió messiànica sense passar per la creu. Ell és plenament conscient que la seva manera d'entendre i viure la relació amb el Pare implica preocupar-se pels més febles i necessitats; i això li portarà problemes per part dels religiosos.

El relat de les temptacions de Jesús va ser recollit en els evangelis per alertar als seus seguidors. Hem de ser lúcids. L'Esperit de Jesús està viu a la seva Església, però els cristians no estem lliures de falsejar una vegada i una altra, la nostra identitat caient en múltiples temptacions, com per exemple, suavitzar el missatge del seguiment a Jesús per fer-ho més atractiu per a la nostra societat. Que el Senyor ens ajudi a entendre i a viure les paraules del Parenostre:” no ens deixis caure en temptació”, Amén.

Germán López-Cortacans

Església Evangèlica de Catalunya

Diumenge 8 de durant l'any - 2 de març

(Mt 6, 24 - 34)

La paraula grega psiké de l’Evangeli de Mateu es pot traduir per ànima i per vida. Mirem com s’obre un nou significat a aquest fragment de l’Evangeli! “No us preocupeu per la vostra ànima ni pel vostre cos...” La vida prové de l’aliment o de la beuguda? L’aliment material no és la font de la vida, no és el que nodreix l’ànima; com el vestit no és la força i la consistència del cos. Per altra banda, Déu no s’ocupa d’aquestes coses? “Mireu els ocells del cel i els lliris del camp...” Diu Mère Gabrielle a L’Ascesis de l’Amor:

Veure el miracle de l’arbre ahir sec, avui vestit de flors i demà cobert de fulles... veure l’Existència en cada criatura... un insecte minúscle que tanmateix és perfecte en la seva en cada detall de la seva petitesa... veure una sortida de sol i sentir la Gràcia de Déu dins l’ànima, l’home ha d’estar cec per no veure aquestes coses... la ceguesa dels ulls de l’ànima és el més greu que ens pot passar!

L’ànima i el cos, són els dos termes que Mateu ens posa per situar-nos davant el conflicte de servir a dos Senyors: Déu i les riqueses d’aquest món. Cal ajustar els mots: cos i ànima no són contraposats, estan de la mateixa part. El que és incompatible és servir a un o altre Senyor, perquè ho fem amb cos i ànima simultàniament. Perquè Déu ens creà cos-i-ànima, ànima vivent, un sol home compost de dues parts inseparables. Tant inseparables que la ruptura del lligam provoca la mort de l’organisme. Una ànima que transmet la vida a l’organisme; un cos que permet actuar en el món a l’anima; no un dins l’altre com una presó, sinó un vivificant l’altre, fins que a Déu li plau posar fi a aquesta unió i deixar que l’anima, la vida, continuï el seu camí... Els cinc sentits, i la veu, i els moviments del cos són possibles per la força vivificadora que li transmet l’ànima. Però el cos també és més enllà de la carn que es descompon al sepulcre. El cos en sentit profund, tot allò que per la meva relació amb la creació incorporo a la meva vida, no deixa de seguir acompanyant l’ànima; el que retorna a la terra són els elements presos de la terra. La vida de la psiké és la seva unió amb Déu; la vida del cos és la seva unió a la psiké. Tot el que no s’uneix en aquesta unió santa, retorna a la terra d’on fou pres i es dissol. El que s’uneix a Déu, gaudeix de la seva Reailesa i viu per sempre. L’ànima doncs no és la que dóna la vida sino la potadora de la vida del conjunt humà... A nosaltres ens toca preocupar-nos d’ella servint a un o altra Senyor.

Però... existeix aquesta ànima? Mai l’hem vist!...

- Has vist mai els teus ulls? No al mirall; els teus ulls reals, els has vist mai?

- Com els pots veure si és amb ells que hi veus!! El mateix passa amb amb l’ànima, i amb Déu; com pots veure Déu o la vida que Ell et dóna si vius en Ell!

La lògica no ens permet arribar a certs límits. La pregària ens pot obrir altres camins més segurs... malgrat no tindrem paraules pr expressar el que aprendrem...

Per això l’imperatiu cristià de la sobrietat i la castedat - o millor la integritat - del cos i de l’ànima. I per això el consell de l’Evangeli de Mateu de preocupar-se i buscar només la Reialesa de Déu, aquell estat de coses on és Ell l’únic Senyor, on la seva Paraula i la seva Vida són el principi, el marc de referència i l’única clau del significat de l’existència.

P. Josep

Diumenge 7 de durant l'any - 23 de febrer

1 Corintis 3,16-23

Tot és vostre

Quan llegeixo aquest text, em sembla que les coses encara no han canviat gaire.  Alguns deien:  "Jo soc de Pau. Nosaltres hem entès la veritat més que vosaltres.  Nosaltres som els veritables cristians."  Altres deien: "No.  Jo soc d'Apol·lo.   Som nosaltres els que tenim la veritat."  I, encara hi havia altres que deien: "Jo soc de Cefes.  I, els veritables savis som nosaltres." (v.4)

De la mateixa manera avui hi han els que diuen: "Jo soc de l'església protestant."  O altres que diuen: "Jo soc de l'església catòlica."  O: "Jo soc dels ortodoxos."

Però Déu diu: "Sou temple MEU i és el MEU Esperit que viu en vosaltres!" (v.16)

Potser li adorem des de les nostres pròpies tradicions cristianes, però no hem d'oblidar que tots som SEUS.  I, aquells que volen desmuntar aquest temple SEU, fent com que pertany als homes, diu Déu que els destruirà. (v.17)

Per tant, val més que ens tractem els uns als altres amb humilitat.  És més, ell que es considera més savi que els altres només s'enganya a si mateix. (v.18)

I, deixem allò de gloriar-nos en els nostres herois humans (v.21). Podem aprendre d'ells.  Ens podem inspirar per ells.  Però no ens poden donar res, perquè ja ho tenim tot.  Tot el que tenien Pau, Apol·lo, Cefes (Pere) i els altres sants i mestres ja ho tenim. "Tot és vostre!" proclama la Paraula de Déu fins i tot dues vegades (v.21 i 22).

Com és que ja tenim tot?  Perquè som temple de Déu i tenim a l'Esperit Sant. No pertanyem a cap home ni a cap institució humana.  Pertanyem a Jesucrist com Ell pertanyia al Pare. (v.23)  Beneït sigui per sempre!

Senyor Jesús, perdona'ns per considerar-nos més savis o més veritables que altres cristians.  Volem aprendre de la Teva humilitat. Gràcies, Pare, per donar-nos el Teu Esperit Sant i amb Ell totes les coses.  Ajuda'ns a entendre i a acceptar aquest gran misteri.  Amén.

David Rhoton

Comunitat Cristiana La Vinya – Gavà

Diumenge 6 de durant l'any - 16 de febrer

Mt 5, 17-37

Ens trobem en els capítols que l’evangelista parla del  començament del ministeri de Jesús a Galilea (4, 12-16, 12). I Jesús comença el seu ministeri amb un anunci que ja trobem en Joan Baptista: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.” I després de la crida als primers deixebles, Jesús centra la seva activitat messiànica, en tres punts essencials: ensenyar a les sinagogues, anunciar la bona nova del Regne i guarir al poble de malalties i xacres de tota mena.

Recordem què diu Joan Baptista quan Jesús demana ser batejat: “Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu vens a mi!” Jesús, el Messies de Déu, és el Servent, que profetitza el profeta Isaïes. Déu revela al món el seu Fill, un Messies sofrent que ve a alliberar-nos de tot esclavatge i ens guia a la comunió d’amor, a la nova vida en Déu, el nostre Pare.

Amb aquest objectiu, Jesús ens adreça, a través de l’evangelista Mateu, aquest programa profund de vida autèntica, que enceta amb la santa felicitat feta present qui visqui en aquest món les benaurances. El Regne són d’aquests que mostren en la seva vida l’empremta del Fill. A aquests, Jesús els declara ja “Feliços”.

En Jesús, el Primer Testament, arriba al seu ple coneixement. El que estava velat, ara, en el Fill es revela en el compliment de la nova Llei, la Llei de l’Amor, amb un doble perfil: “Ja sabeu que es va dir als antics....Doncs jo us dic....” Aquest “Jo”, és el pronom del Fill de Déu, que manifesta la voluntat del Pare del cel.

La premissa d’aquest sermó de la muntanya el trobem en el verset 33 d’aquest capítol 5: “Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més.” La confiança en Déu, i recolzar-nos en la Roca, que és Crist, és construir la nostra casa amb el millor fonament. Tota la resta és relatiu, no ens ha de produir neguit.

Xavier Artigas

Diumenge 5 de durant l'any - 9 de febrer

Mateu 5, 13 -16.

“Vosaltres sou la sal de la terra. [...] Vosaltres sou la llum del món.”

Trobem aquestes  declaracions en el tan conegut i anomenat “Sermó de la muntanya”, quan  Jesús, veient la gent pujà en un lloc alt i, d’allà estant, començà a instruir els seus deixebles. Però, allò que esperonà el Senyor a iniciar aquest discurs, guia clara i manament per als deixebles, fou “la visió de la multitud” (v. 1). Les multituds sovint eren presents en els sermons que Jesús adreçava als seus. En un altre lloc d’aquest mateix evangeli llegim que “en veure les multituds, se’n compadí, perquè estaven malmenades i abandonades com ovelles sense pastor.” (9, 36). Aquesta és la condició en què es troba tota persona humana: “Està sense Déu i sense esperança en el  món.“ (Efesis 2, 12).                                                                                           

Vosaltres sou la sal de la terra...

I la crida als deixebles (a nosaltres) és la mateixa. De què pot servir la sal disgustada? Ja no és bona per adobar res, ni per conservar aliments: “Només val per llençar-la a fora i ser trepitjada de tothom.” Quin ridícul, si som sal i no tenim les propietats de la sal. En una casa, en una família, hi pot haver un dels membres que és creient i tots els altres no. Doncs, ¿com haurà de ser el seu testimoni: el seu parlar, el fer, el no fer, i tot el seu caminar (la conducta) per tal que aquells que estima “vinguin al coneixement de la Veritat i se salvin”? (1 Tim. 2, 4). Perquè Déu així ho vol.  Cal que tinguem present que tots els qui són al voltant nostre no deixen d’observar-nos, de “tastar-nos”, per saber quin sabor espiritual tenim. Quan tastem un plat, la llengua nota a l’instant si està bé de sal o no ho està, oi que sí?  Doncs, hem de tenir present que constantment som “tastats”, observats i, si no ho som, és que som o ens comportem, si fa no fa, com ells. I no ens faran mai cas, perquè no hi veuran cap diferència.

Vosaltres sou la llum del món...

Hi ha tants textos sobre la llum en sentit espiritual, a l’Escriptura Sagrada, que fóra impensable ni tan sols de fer-ne un minúscul resum.  La llum de què ens parla Jesús no és la llum còsmica, sinó la de cada dia que surt el Sol, ni és tampoc la llum artificial que ens podem fabricar... Però hi ha una altra Llum que cap ull humà no pot veure si no és guarit de la ceguesa natural amb la qual ha vingut al món. Una ceguesa que no li permet veure Déu, que no li permet tampoc veure’s ell mateix, ni la seva situació davant de Déu.  I, en canvi, tanta i tanta gent religiosa no n’és conscient de la pròpia mancança de la Llum. Això ja passava en temps de Jesús: “Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix.” (Joan 9, 35 - 41). El Senyor ens diu que nosaltres “som la llum del món”, i ho creiem; però, no n’hi ha prou de creure-ho, sinó que cal sentir-ho i fer-ho sentir als qui tenim a prop. Perquè els nostres, els de casa, són el nostre camp de missió, si és que no són creients.  Amén.

Manel Alonso Figueres

La Presentació del Senyor - 2 de febrer

 Lluc 2, 22-40.

Els meus ulls han vist el Salvador.

La narració de Sant Lluc, ens posa en evidencia aquell gram moment de la presentació de Jesús en el magnífic Temple de Jerusalem. La tradició de l’Església n’ha fet una gran festa, com una projecció del ressò de Nadal, de l’Epifania, ... d’aquesta realitat viva de Déu fet persona, com nosaltres, que ve a salvar el món. Ell és el Messies esperat.

L’Església de Jerusalem, en el segle IV, ja celebrava aquesta festa que es va estendre en el món cristià. Cap el segle X, es coneix com a festa de la Purificació de la benaurada verge Maria i té un marcat to marià. Més endavant es centra, de nou, essencialment en Jesús, referida com a “La Presentació del Senyor”, sense oblidar el paper important de Maria, ja que els misteris del Senyor i de la seva Mare, convergeixen sempre.

Els cristians del segle XXI seguim amb força, ajudats per la Litúrgia aquesta diada, on hi afegim el ritus de la llum, amb la benedicció de les candeles que mantenim enceses en sintonia amb el càntic d’acció de gràcies de Simeó. Jesús és la llum de les nacions i la glòria del seu poble: Israel.

Avui nosaltres som el nou Israel, per a qui Jesús és la llum que ve a il·luminar tots els pobles, per tal de renovar-nos i alçar-nos, superant les nostres debilitats humanes per tal de trobar-nos amb el Senyor en la construcció del seu Regne d’Amor, de Pau, de Justícia i de Llibertat. Es que potser el nostre poble, no ho necessita? És que potser nosaltres ens sentim amb prou suficiència per tal d’ignorar el camí que el Senyor ens proposa?

Tant de bo que nosaltres, com Simeó i Anna, que visqueren la seva gran esperança de conèixer el Salvador, i en donaren testimoni, quedem enlluernats i sorpresos de retrobar-nos amb Ell, cada vegada que incidim en la pregària, que ens endinsem en la Paraula de Déu, quan ens esforcem positivament d’obra i de paraula, quan complim les nostres responsabilitats, quan actuem en esperit de servei en bé dels altres, compartint el nostre temps i els nostres mitjans amb els qui ho necessiten. Tant de bo sentim nosaltres la felicitat de Simeó i Anna, sorpresos per la presència de Jesús i embolcallats de confiança en Ell, d’una manera que no poden contenir i han de manifestar-ho a tothom.

Aquest fragment de l’Evangeli, també ens serveix per posar en valor a les persones ancianes, com Simeó i Anna i, amb ells, totes les persones d’edat avançada que acumulen experiència en la vida, que van adquirint limitacions que, a voltes no ens entenen o no els entenem. Penso en tantes persones grans que consumeixen el seu darrer temps, en la solitud, allunyats de familiars i amics, i per a qui el Senyor els hi és llum i esperança. A Ells el Senyor s’hi revela, perquè són els seus predilectes: els senzills i els humils. Ajudem-los i compartim amb ells la llum de Jesús, amb la nostra mirada lluminosa, escoltant els seus anhels, tenint-hi paraules amigues, lliurant la torxa de la fe, de generació en generació, perquè nosaltres, amb la seva llum, estem cridats a ser “llum del món”

Mn. Josep Mª Gómez, diaca