dissabte, 28 de març de 2009

Diumenge 5 de Quaresma - 29 de març

Comentari de les lectures del Diumenge V de Quaresma

L'evangeli d'aquest cinquè diumenge de Quaresma ens presenta "alguns d'entre els grecs" que volen veure Jesús. La missió de Jesús interpel·la gent d'arreu, sense distincions d'origen ni de cultura. El testimoni del Natzarè no deixà ningú indiferent. Alguns reaccionen tancant-s'hi, no el volen escoltar. Altres comencen a obrir-se a la fe. Un camí que tot just enceten, encara els caldrà acompanyar el Mestre que s'encamina cap a la Creu.
La comunitat cristiana que ens va deixar en herència aquest gran regal que és l'evangeli de Joan, es devia sentir molt identificada amb aquells grecs que s'acosten a Jesús...perquè ells també ho eren, de grecs. Aviat vindrà la seva hora, el temps en que seran ells els encarregats de mantenir viva aquella esperança que el Senyor va voler sembrar en el cors dels descendents d'Abraham. La mateixa esperança que el profeta Jeremíes, a la primera lectura, sap que arribarà a donar fruït, malgrat la llarga història d'infidelitats d'Israel, perquè Déu és fidel.
L'hora dels cristians grecs vindrà tot just després de l'hora de Jesús, anunciada al llarg de tot l'evangeli, i que ara ja arriba. Un hora tràgica, la de la Creu, en la que l'odi i la injustícia que volen imperar sobre el món semblen ja imparables. Però és Jesús, donant-se fins al final, aprenent en el sofriment el que és fer veritablement la voluntat del Pare (com ens recorda la Carta als Hebreus), el qui podrà capgirar tot aquest mal. L'hora fosca del dolor esdevindrà així l'hora del triomf , de la llum, que atreurà tothom cap a Ell.
Aquesta "hora de Jesús", inaugura el temps d'aquells deixebles arribats a la fe des de terres llunyanes, formant una Església cridada a trencar les barreres. I ens crida a viure amb tota la intensitat "la nostra hora", el nostre temps, a donar del tot la nostra vida cada dia per retrobar-la, plena de sentit. Com ens diu Jesús: Si el gra de blat no mor, queda sol... i el Senyor confia en nosaltres perquè donem molt de fruït.


Josep Vicenç Moragues Pastor.
Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges

dimecres, 18 de març de 2009

Diumenge 4 de Quaresma - 22 de març

La misericordia tiene un limite 2Crónicas 36: 14 al 16

Todos conocemos al pueblo de Israel (El Pueblo que Dios escogió para mostrar su gloria y su trato con los hombres). Así que este pueblo es un ejemplo para que nosotros miremos y aprendamos, de sus hechos buenos y malos, y los apliquemos a nuestra vida.
En el tiempo que nos ocupa nuestra lectura, Israel había olvidado a su Dios, cometiendo la locura de ir tras otros dioses, hechos de piedra, de oro, de madera; hechos de manos de hombres y los adoraban, año tras años no miraron al que los había liberado de Egipto y les había dado la tierra prometida. Si no lo dejaron de lado, y Dios por ellos los castigo y los entrego a sus enemigos que los llevaron cautivos.

De esto aprendemos varias cosas:
Primero, mirarnos, si en nuestra vida hay algo mas importante que Dios; si el ocupa el primer lugar, si estamos adorando en vez de a Jesús a otros, y poniéndolos a la altura que solo pertenece a él.

Segundo, Dios continuamente nos habla, nos habla por la Biblia , por los hombres y mujeres que nos dicen de la verdad de Dios, por estos tratados que nos hablan de él, hasta por la creación que te rodea te habla de su amor. Y hoy es un día de Salvación para tu vida, un día de cambio, y de arrepentimiento.

Tercero, aunque Dios es un Dios misericordioso que es paciente para decirnos la cosas, y es paciente en avisarnos, también tiene un limite, nuestro Dios es paciente pero también se cansa, nuestro Dios es amor pero también juzgara un día a todo los hombres; reflexionemos de nuestros hechos y vayamos a pedir perdón al que puede dárnoslo y este es Jesús.

Que Dios te bendiga.



Pastor Francisco Martínez
Església Evangèlica

dimarts, 10 de març de 2009

Diumenge 3 de Quaresma - 15 de març

Èxode 20, 1-17

El text del llibre de l'Èxode s'anomena Decàleg. Se'n pot veure una versió pràcticament idèntica en el llibre del Deuteronomi, capítol 5. El Decàleg serveix per crear un lligam entre l'explicació de l'Aliança que Déu acaba de fer amb el seu poble en el Sinaí i tota la legislació que vindrá a continuació. D'aquesta manera, les lleis del poble d'Israel queden colorejades amb el to que els dóna l'Aliança. En Ex 19,5-6 es diu: «Ara, doncs, si escolteu la meva veu i observeu la meva aliança, sereu la meva heretat preferida entre tots els pobles, ja que tota la terra és meva: sereu per a mí un reialme sacerdotal i una nació santa.» El Decàleg concentra aquesta mateixa idea.
Els manaments, tots els manaments, totes les lleis, comencen i tenen sentit per la presentació que fa el Senyor d'ell mateix: és el Déu que ha tret el seu poble de l'esclavatge d'Egipte. Els primers manaments tenen a veure amb la relació del poble respecte a un Déu així. Si no tinguessim els manaments i només hi hagués la notícia de la salvació que ell ha donat, creuriem normal que el poble es mostrés agraït i volgués disfrutar la llibertat que el seu Déu els ha donat. Això mateix expressen els manaments de no tenir altres déus, ni fer-se imatges per adorar-les, i respectar el dissabte com a dia consagrat al Senyor. Però perquè s'entengui que la relació amb Déu té repercusions en la relació amb les persones que tenim al voltant, venen a continuació uns nous manaments, diguem-ne «humans». La finalitat és la mateixa, l'agraïment i la llibertat conjunta que ve de Déu: respectar els pares, no matar, respectar la parella i el veí en el que és i en el que té. És una bona manera, doncs, de donar un sentit profund als manaments més enllà del compliment.

Salm 18

El Salm entre lectures també parla dels manaments. Per una banda diu, d'entrada, com són de part de Déu: perfectes i ferms; sants, justos. D'altra banda, diu com són per nosaltres: descans interior i profund, font de seny. Després el Salm aprofundeix en el que ha dit, servint-se de comparacions: un cor ple de goig, uns ulls il·luminats. Quantes coses trobarien que proporcionen aquests dons? Doncs els manaments també els proporcionen! Què pensar de les millors riqueses o dels menjars més suculents? Doncs els manaments no hi tenen res a envejar!

1 Corintis 1, 22-25

Donaria l'impressió que Sant Pau vol distingir els cristians de la resta de gent. Els cristians no són ni com els jueus ni com els grecs. Però després ens sorprèn: Déu crida, tant jueus com grecs! Què té el seguiment de Jesucrist que permeti unir en comunitat gent tant diferent? Doncs que Jesús és el Salvador en la creu. És la debilitat de l'obra de Déu com ho diu l'apòstol. Aquest és el camí del seguiment que fem junts: l'humilitat que porta salvació. Primer de tot és l'humilitat de Jesús; després la nostra. Quan busquem el que sigui (prodigis o saviesa) i ens trobem de cara amb el que ens sembla un escàndol o un absurd, només ens queda una sortida: la conversió. És a dir, girar-nos cap a la força i la saviesa de la manera de fer de Déu. La fe i el seguiment de Jesús ens fa com ell. Ens fa forts, però no per imposar-nos; ens fa savis, però no per ser superiors. Les vivències senzilles amaguen una gran força i una gran saviesa quan són plenes de salvació.

Joan 2, 13-25

L'evangeli de Joan situa l'expulsió dels mercaders del temple pràcticament durant la festa de la Pasqua dels jueus. Ells hi celebren l'alliberament de l'esclavatge d'Egipte que el Senyor va dur a terme. El temple de Jerusalem hauria de ser un bon símbol d'aquest alliberament. Però no sembla que Jesús hi trobés precisament això. Amb el que Jesús fa anuncia i, de fet, comença, una nova Pasqua, l'alliberament de tota esclavitud dut a terme en Ell, en el seu cos, en la seva encarnació, en la seva mort i resurrecció.
Per dues vegades diu l'evangeli que els deixebles «van recordar». El primer cop és mentre Jesús actua. Recorden l'Escriptura. Recorden el zel pel temple. Potser amb bona intenció encara confien en que el temple de Jerusalem pugui tornar a ser un bom símbol de llibertat. El segon cop que els deixebles «recorden» serà després de la resurrecció. I llavors ja no recordaran només l'Escriptura sinó la Paraula de Jesús. I hi creuran! Una fe que a continuació reclama que sigui autèntica i sincera. Ja s'endevina que aquest «recordar» no és simplement que et vingui al cap alguna cosa que tenies mig oblidada. La fe ens ajuda a «recordar» és a dir, a tenir sempre present. Tot allò que ens fa viure d'una manera o d'una altra. Vivint com Jesús o fent com si ell no existís.




Joan Ramon Marín
Rector de la parròquia de Santa Teresa de Gavà

dimecres, 4 de març de 2009

Diumenge 2 de Quaresma - 8 de març

Mc 9, 2-10

Avui, segon diumenge de quaresma, l'Evangeli ens parla de la Transfiguració de Jesucrist en la muntanya. Jesús, després de la confessió de Pere, va parlar de la necessitat que el Fill de l'home fora condemnat a mort, i va anunciar també la seva resurrecció al tercer dia i es en aquest context on hem de situar l'episodi de la Transfiguració de Jesús. El missatge que Jesús transfigurat ens porta són les paraules del Pare: «Aquest és el meu Fill estimat; escolteu-li» (Mc 9,7). Que difícil és escoltar! Com ens costa posar els nostres cinc sentits en el que se'ns está dient! És per això que les paraules del Pare ressonen amb força: Escolteu al meu Fill, estar atents al seu missatge d'esperança i salvació. Escoltar significa fer la voluntat del nostre Senyor Jesucrist, contemplar la seva persona, imitar-lo, posar en pràctica els seus consells, prendre la nostra creu i seguir-lo. Escoltar-lo exigeix no solament intel·ligència per a comprendre, sinó també coratge per a decidir-se. En efecte, la paraula que escoltem és una paraula que ens compromet. Implica que nosaltres també, per la gràcia de Déu, volem ser transformats radicalment, d'arrel, de tal manera que les nostres vides siguin testimoniatges vius de l'esperança cristiana en un món que viu en el dubte, el temor i en la desesperança. Que el nostre Senyor ens ajudí. Amén.


Germán López-Cortacans
Església Evangèlica