dimecres, 26 de desembre de 2018

Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep


Lc 2,41-52

Apropem-nos per uns moments a la Sagrada Família de Natzaret. Ella és la icona que, contemplat, ens fa descobrir on està la bellesa de la família i on apareix una nova humanitat. Què és el més gran que podem aportar els cristians als fonaments de la mateixa?

En primer lloc, la persona de Jesucrist. Ell ens revela qui és Déu i qui és l'home. Però també hem de dir amb força on té el seu origen l'ésser humà i en què lloc es revela amb el veritable humanisme, perquè en ell es descobreixi on és el tresor més important, l'escola més urgent on els valors humans, cívics, religiosos i morals s'atorguen. La família és l'escola de l'humanisme autèntic. És en la família cristiana on descobrim com la vida que neix s'acull amb generositat i responsabilitat, i l'ésser humà se li lliura totes les dimensions de l'existència que són necessàries perquè assoleixi la seva vida real i el seu futur.

La urgència i necessitat de mirar i contemplar amb confiança a la Sagrada Família de Natzaret és vital per la bellesa i originalitat que aquesta família té, que ve perquè en ella va viure amagat, llargs anys, el Fill de Déu. Per això rau aquí el ressò més original de la església domèstic", com és: l'oració constant, l'escolta de la paraula de Déu, l'esforç continuat per viure el manament de Crist de l'amor i del perdó. En la Família de Natzaret contemplem com l'amor no és autoreferencial, ni busca interès personal, ni té en compte el mal rebut.

Quan Jesús, als dotze anys, es va quedar al temple entre els doctors, escoltant-i interrogant, ens dóna una prova d'humilitat humana i un esplèndid exemple que imitar. Quan després, assegut al temple, diu: «Jo he de ocupar-me de les coses del meu Pare» (Lc 2, 49), afirma la seva potestat i la seva glòria coeterna a la del Pare.

Quan torna a Natzaret i queda sotmès als seus pares, demostra ser home veritable i ens dóna exemple d'humilitat. Va estar sotmès als homes en la naturalesa segons la qual és inferior al Pare. «I la seva mare conservava tot això en el seu cor» (Lc 2, 51). La Mare de Déu tancava en el cor amb molta diligència tot allò escoltat al Senyor, com ell mateix deia o feia; i ho confiava tot a la memòria, per a, en el temps de predicar o d'escriure sobre la seva encarnació, dir amb exactitud tot com havia passat.

Anna Moya, o.v.

dilluns, 24 de desembre de 2018

Nadal del Senyor - 25 de desembre de 2018



SALM 95
Nadal...Jesús és Nat

Nadal... Jesús és Nat. Canten i eleven els pensaments i els cors tots els homes i dones de la terra!
Nadal... Jesús és Nat. Canten els ocells sota el mantell del cel estelat de l´hivern. Canten tots els animals i la floresta del bosc i canten també les espècies que viuen dins les aigües i sota de la terra. Tots els regnes veneren els peus del Fill de Déu. Tot és cant i benedicció al voltant del Nom dels noms. Nadal... Jesús és Nat.

Tota l´existència en la seva plenitud prové de la font del so... el silenci més axial i pur. En el silenci neix el cant que embelleix les paraules quan les toca i vesteix d´harmonia la manifestació de la comunicació humana. Hi ha instruments musicals – com la viola, per exemple – que vibren amb el so de la veu humana.

Nadal... Jesús és Nat. Conflueixen i dansen a les més altes esferes les Pregàries... que s´eleven dins el cor de la nova humanitat. Impulsades i obertes a percebre l´experiència de transcendència del Misteri en el ritme que inclou un tempo. Hom pot observar, potser amb detall, els tres tempos o moments plens d´espai que conformen les oracions i tanmateix es donen cita a les obres musicals:

Ø  Preludi: és l´apertura, la preparació,  el que serveix d´entrada... el principi.
Ø  Interludi: breu composició que conforma el nucli o intermedi de les obres musicals.
Ø  Postludi: que refereix a després, la melodia que queda dins el temple quan s´acaba l´ofici.

Oh, benaurada, Maria! Digues, Mare... i per què canten? Cantar guarda la memòria ancestral de les pedres. Des de el bressol més primitiu de la tradició cristiana el cant afavoreix el record, obre el cor i eleva les ànimes. De fet, antigament, els sacerdots s´aprenien de memòria els textos sagrats que es recitaven a les cerimònies religioses; per no perdre el record -ni tan sols d´una sola síl·laba- i el recurs més infal·lible era el cant.  Així, la torxa del cant ha anat vibrant de generació en generació donant pas de la tradició oral a la paraul.la escrita... tal com dictà en pedra l´antiga cita llatina:

verba volant scripta manent







Marisa Barros






Lc 2, 1-14      “No tingueu por”

Ahir, dissabte, vam anar a veure “Els Pastorets ballen”, una versió del clàssic d’en Josep Maria Folch i Torres ideada per l’Esbart Dansaire de Brugués de Gavà, on es complementa teatre i dansa. Cap al final de l’espectacle hi ha un moment que Maria, la Mare del Fill de Déu, enmig dels àngels, amb els braços estesos ofereix al públic el Nen Jesús. És una “estampa” molt pedagògica del que celebrem. S’actualitza aquest Misteri. Marisa Barros ha titulat el comentari-poema del salm: Nadal...Jesús és nat. Sí, és així. S’actualitza el Misteri de la Encarnació. Se’ns ofereix el Redentor a tots nosaltres, a tota la creació.

En el silenci, en l’Amor que es fa silenci actiu, se’ns dóna un Déu que es fa Infant. Humilitat i senzillesa. Nosaltres som aquests pastors “vivint al ras” de les nostres preocupacions i misèries i l’àngel del Senyor ens proclama la culminació de la història de la salvació a través d’una frase que vol ser guia per la nostra vida: “No tingueu por.” Sí... és així, no hem de tenir por. Ell és l’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”(Mt 1, 23).

L’anonimat i la pobresa és senyal per a nosaltres, que som fràgils, vulnerables, pecadors. Ell és la nostra Pau que edifica i construeix ponts d’Amor, que tot ho fa possible. És una nit que ens convoca a tots els creients de totes les confessions cristianes i ens sentim reunits per la seva Misericòrdia, per sentir-nos en comunió fraterna i a viure el futur realment amb esperança, perquè Ell sempre viu en/amb nosaltres.

I si som destinataris d’aquesta notícia joiosa, que fins el cel està submergit a la terra, estem exhortats a oferir l’Infant Jesús i el missatge de reconciliació de Déu a una humanitat, moltes vegades tancada i indiferent. Aquest missatge ens esperona a trobar el nostre refugi, només en Ell, obrir les nostres comunitats i sentir-nos germans que caminem junts en la fe. Per què no? Ell tot ho fa possible. Només Ell ho farà possible.

Que Jesús ens ajudi a caminar amb perseverança envers aquesta comunió tan desitjada.

Xavier Artigas




Diumenge 4 d'Advent - 23 de desembre de 2018



                                            PROFECIA   CUMPLIDA

“Pero tú, Belén de Efrata , pequeña para estar entre las familias de Judá, de ti me saldrá el que será el que será Señor de Israel; y sus salidas son desde el principio, desde los días de la Eternidad” (Miqueas 5 . 2).

Allí iba a nacer Jesucristo. El desglose de su Nombre ya lo indica, el que es siempre el mismo. Jesús el Cristo, su Nombre personal y su Título. Jesús indica "ayuda o salvación", Cristo quiere decir el Ungido o el Mesías. "Jesucristo" es pues la suma de la Persona y el Oficio. Cristo no solamente estuvo los 33 años del Aquí, en nuestro suelo; sus actividades han sido eternas (Miqueas 5, 2), "desde los días de todos los tiempos." Él está en el consjo Divino, e incluso fue viniendo en varias maneras a través de la historia del hombre...sus manifestaciones, sus teofanias, el "Ángel de Dios", sus actividades son eternas. Hoy...también sigue "trabajando; el ¨"Mismo por los siglos"!. Él fue antes que Abraham (el considerado padre de todos ,los judíos). Él fue antes que el mundo fuese creado (Jn 17, 5). "En el principio ya era el Verbo...y Dios era ese Verbo (recuerdas? Jn 1, 1). De hecho, el Cristo de Dios es la manifestación del Dios invisible, en Él fueron creadas todas las cosas; y en Él, todas las cosas subsisten y estan unidas (leemos en Colosenses).
Creo que en estas fechas será bueno recordar el cumplimiento cronológico de todas las profecías que se cumplieron en el Nacimiento (y cicunstancias) de aquel Jesús de Nazareth. Veámoslas y las recordamos juntos:

Sería de la simiente de la Mujer (Gn 3, 15).
Sería descendiente de Abraham (Gn 18, 18).
Sería descendiente de Isaac (Gn 17, 19).
Sería descendiente de Jacob (Nm 24, 17).
Descendería de la tribu de Judá (Gn 49, 10).
Iba a ser el "heredero" del trono de David (Is 9, 7).
Su lugar de nacimiento iba a ser la aldea de Betlehem (Mi 5, 2).
Nacería de una Virgen (Is 7, 14).
Habría una matanza de infantes (Jr 31, 15).
La huída a Egipto (Os 11, 1)
Una aclaración del regreso de Egipto (Gn 2, 15 y Mt 2, 15).

Muy a menudo no tenemos en cuenta el hecho de que a Dios nada se le "escapó" porque ya lo tenía todo predestinado; y..."pistas" fue dando sobre ello.

Buenas Fiestas y el próximo Año procuremos ser mejores. Un abrazo...

                       
                         Luis Brull 





dimecres, 12 de desembre de 2018

Diumenge 3 d'Advent - 16 de desembre de 2018



Filipencs 4 4-7

Fa uns dies estava en una gran llibreria fullejant les novetats i em vaig quedar sorprès del gran nombre de llibres que ofereixen consells per aconseguir una vida feliç. Estem d'acord que per una gran majoria de persones, per no dir totes, una dels objectius principals a la vida és aconseguir la felicitat. És obvi, per tant, que si s'editen tants llibres per ajudar-nos a aconseguir la felicitat és que en la nostra societat vivim en el pessimisme, la incertesa i el descoratjament. En aquest temps d'Advent és necessari que ens preguntem que felicitat volem, o millor serià preguntar-nos que ens fa veritablement feliços i plens il·lusió. La pregunta va dirigida al profund del nostre cor, a l'interior del nostre ésser: què ens fa feliços? La resposta, segons el meu parer, no consisteix a aplicar certa tècnica psicològica a les meves relacions personals, encara que aquestes no s'han de rebutjar, o al canvi de certs hàbits; la felicitat, o millor dit la pau va més enllà d'un estat emocional positiu o a l'absència de conflicte. Segons sant Pau, la pau de Déu és la conseqüència de posar les nostres vides (emocions, pensaments i accions) en mans de Déu, sabent que Ell guia les nostres vides, convençuts que hem estat reconciliats i perdonats per Ell. Per tant, viure en pau significa ,necessàriament, viure en comunió amb Déu i en comunió amb els altres. D'aquesta manera, des de la fe cristiana, la pau/felicitat sempre té un component de relació, de compromís i d'afecte fraternal. Temps d'Advent, temps d'esperança i de pau per a tots. Amén.


Germán López-Cortacans
Parroquia Sant Esteve, Vila-Seca

dissabte, 8 de desembre de 2018

Diumenge 2 d'Advent - 9 de desembre de 2018



Un mensaje de esperanza, para hoy, de parte de Dios

Texto: Evangelio de Lucas, cap. 3,1-6.
1 El año quince del reinado del emperador Tiberio, siendo Poncio Pilato gobernador de Judea, Herodes virrey de Galilea; su hermano Filipo, virrey de Iturea y Traconítida, y Lisanio, virrey de Abilene, 2 bajo el sumo sacerdocio de Anas y Caifas, le llegó un mensaje de Dios a Juan, hijo de Zacarías, en el desierto.
3 Recorrió entonces toda la región del Jordán proclamando un bautismo, en señal de arrepentimiento, para el perdón de los pecados, 4 como está escrito en el libro del profeta Isaías:
Una voz grita desde el desierto: Prepárenle el camino al Señor, enderecen sus senderos; 5 que los valles se rellenen, que los montes y colinas se abajen; que lo torcido se enderece, lo accidentado se iguale. 6 Y todos verán la salvación de Dios. (Is 40,3-5)

Nos adentramos a este segundo domingo de adviento, reflexionando sobre un texto del evangelista Lucas. En el capítulo 3 se nos habla de Juan bautista y los antecedentes del ministerio público de Jesús. Esta Escritura es muy interesante porque nos ofrece tres claves para entender la naturaleza del mensaje del evangelio. Ya hemos dado una pista en el título del comentario. Pero vamos a desarrollar esta idea un poco más a continuación.

En primer lugar, Lucas nos dice que el mensaje del evangelio se enmarca en un tiempo, en una época. El evangelio, en cuanto palabra de salvación, siempre está ubicado en una realidad histórica. Las palabras del evangelio, para ser mensaje de salvación, tienen que responder a la realidad concreta de las personas que las escuchan. Lucas nos habla de una época concreta. El momento en que mandaban Tiberio, Poncio Pilato, Herodes, Filipo, Anás y Caifás. Así como el mansaje transmitido en ese momento fue relevante para aquella época, debemos intentar contextualizar y actualizar nuestra predicación. No podemos predicar las mismas frases o compartir los mismos conceptos que hace quinientos o mil años. No se predicará de la misma forma en una favela brasileña, una aldea africana o una ciudad europea. La necesidad de Dios de Dios es la misma. Pero el contexto es diferente. Y nosotros, como comunicadores de un mensaje vital, debemos tener muy presente la necesidad de compartir este mensaje de forma que sea histórica y culturalmente relevante.

En segundo lugar, este texto nos dice que el evangelio es palabra de Dios que “viene al ser humano”: lit. “le llegó un mensaje de Dios a Juan”. Y este punto es importante porque nuestro mensaje, aunque esté contextualmente adaptado a los oídos de los hombres y mujeres de hoy (y de aquí), no es nuestro. Es un mensaje que hemos recibido de parte de Dios para encarnarlo y compartirlo con las personas. Esto implica humildad (no nos predicamos a nosotros mismos) e implica responsabilidad (es el mensaje más importante que la gente necesita escuchar). En este tiempo de preparación para la navidad, debemos hacer hincapié en transmitir este mensaje que hemos recibido y que la gente necesita oír y comprender.

En tercer y último lugar, el evangelio de Dios, siempre es una palabra retadora (que nos interpela) y esperanzadora, que nos motiva y fortalece a seguir adelante: “todos verán la salvación de Dios” (v. 6). Los creyentes, en muchas ocasiones, hemos usado la Biblia como “arma arrojadiza” contra los que piensan, creen o viven diferente. Pero el texto de esta semana nos recuerda que el evangelio siempre es una palabra de alegría y de esperanza (buena nueva). El Dios del que predicamos no es un extraño ser enfadado con la humanidad y deseoso de castigarnos. Dios, el Padre de Jesús, desea ser nuestro Padre y nos invita a experimentar la vida desde el amor, la alegría y la esperanza. Estoy convencido que, si los creyentes vivimos este mensaje de alegría y esperanza (sobre todo estas fechas tan señaladas), aquellos que nos escuchar (y que pueden estar “lejos”), se acercarán a Dios y verán y experimentarán la salvación.    

Pastor Nelson Araujo

dilluns, 3 de desembre de 2018

Diumenge 1 d'Advent - 2 de desembre de 2018



Je 33,14-16; Salm 24; 1Tes 3,12-4,2; Lc 21,25-28.34-36.


El Regne de Déu de pau, amor, justícia i de vida ve, ve sempre, està venint fa temps.

Pare nostre, que esteu en el cel:

Que el Senyor faci créixer fins a vessar l'amor que us teniu els uns als altres i a tothom... (1Te). Quan diem Déu estem dient Pare; aquell qui és generador de vida ho és també de fraternitat, i ens obre els ulls  a la realitat que ens envolta i ens fa crítics, i compromesos. L’amor és la resposta a l’esperança.

Vingui a nosaltres el vostre Regne.

...un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat... "El-Senyor-és-el-nostre-bé" (Je). És Jesús que ve..., ensenya el camí d’encarnació, de compromís, de solidaritat...

Llavors veuran venir el Fill de l'home sobre un núvol amb gran poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats (Lc). Quan es fan presents la paraula i els gestos de Jesús, arriba l’alliberament de les persones, arriba la dignitat humana. Jesús, príncep de la pau, porta el Regne de Déu al malalt, al pecador, al crucificat...

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món... (Lc). Descripció del present, de tantes crisis del nostre món d’avui; sembla que el món s’acabi. Quan diem: “Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel” (Mt 6,10) expressem el nostre desig d’un món més solidari i d’una societat més justa, que és també la voluntat del Déu-Pare que vol la fraternitat dels fills en temps de crisi i sempre.

El nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor, el dia d’avui.

«Estigueu atents sobre vosaltres: que l'excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor» (Lc). Ens movem entre els qui passen necessitat i els qui tenen massa. Una denúncia als satisfets en una crisi que no s’acaba mai per a tants germans.

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació.

«Estigueu atents sobre vosaltres: que l'excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor. Alimentem l’esperança, per no quedar presoners de cap crisi, de cap retallada; cal novament avivar l’esperança del pa que saciarà els desitjos d’educació, i salut, i vivenda, i vida digna..., i vida alliberada de tot mal i de la mort. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l'home» (Lc). No hi ha lloc per a la desesperança, ni per al conformisme, ni la resignació davant les dificultats presents. És temps per a la dignitat humana. Sense el temor i amb l’esperança que susciten creativitat i noves respostes.

L’esperança dels necessitats es torna solidaritat dels qui encara senten el cor.


Mn. Miquel García Bailach