Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep
Lc
2,41-52
Apropem-nos
per uns moments a la Sagrada Família de Natzaret. Ella és la icona que,
contemplat, ens fa descobrir on està la bellesa de la família i on apareix una
nova humanitat. Què és el més gran que podem aportar els cristians als
fonaments de la mateixa?
En
primer lloc, la persona de Jesucrist. Ell ens revela qui és Déu i qui és
l'home. Però també hem de dir amb força on té el seu origen l'ésser humà i en
què lloc es revela amb el veritable humanisme, perquè en ell es descobreixi on
és el tresor més important, l'escola més urgent on els valors humans, cívics,
religiosos i morals s'atorguen. La família és l'escola de l'humanisme autèntic.
És en la família cristiana on descobrim com la vida que neix s'acull amb
generositat i responsabilitat, i l'ésser humà se li lliura totes les dimensions
de l'existència que són necessàries perquè assoleixi la seva vida real i el seu
futur.
La
urgència i necessitat de mirar i contemplar amb confiança a la Sagrada Família
de Natzaret és vital per la bellesa i originalitat que aquesta família té, que
ve perquè en ella va viure amagat, llargs anys, el Fill de Déu. Per això rau aquí
el ressò més original de la església domèstic", com és: l'oració constant,
l'escolta de la paraula de Déu, l'esforç continuat per viure el manament de
Crist de l'amor i del perdó. En la Família de Natzaret contemplem com l'amor no
és autoreferencial, ni busca interès personal, ni té en compte el mal rebut.
Quan
Jesús, als dotze anys, es va quedar al temple entre els doctors, escoltant-i
interrogant, ens dóna una prova d'humilitat humana i un esplèndid exemple que
imitar. Quan després, assegut al temple, diu: «Jo he de
ocupar-me de les coses del meu Pare» (Lc 2,
49), afirma la seva potestat i la seva glòria coeterna a la del Pare.
Quan
torna a Natzaret i queda sotmès als seus pares, demostra ser home veritable i
ens dóna exemple d'humilitat. Va estar sotmès als homes en la naturalesa segons
la qual és inferior al Pare. «I la seva mare conservava tot això en el seu
cor» (Lc 2, 51). La Mare de Déu tancava en el cor
amb molta diligència tot allò escoltat al Senyor, com ell mateix deia o feia; i
ho confiava tot a la memòria, per a, en el temps de predicar o d'escriure sobre
la seva encarnació, dir amb exactitud tot com havia passat.
Anna Moya, o.v.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada