Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep

Lc 2,41-52

Apropem-nos per uns moments a la Sagrada Família de Natzaret. Ella és la icona que, contemplat, ens fa descobrir on està la bellesa de la família i on apareix una nova humanitat. Què és el més gran que podem aportar els cristians als fonaments de la mateixa?

En primer lloc, la persona de Jesucrist. Ell ens revela qui és Déu i qui és l'home. Però també hem de dir amb força on té el seu origen l'ésser humà i en què lloc es revela amb el veritable humanisme, perquè en ell es descobreixi on és el tresor més important, l'escola més urgent on els valors humans, cívics, religiosos i morals s'atorguen. La família és l'escola de l'humanisme autèntic. És en la família cristiana on descobrim com la vida que neix s'acull amb generositat i responsabilitat, i l'ésser humà se li lliura totes les dimensions de l'existència que són necessàries perquè assoleixi la seva vida real i el seu futur.

La urgència i necessitat de mirar i contemplar amb confiança a la Sagrada Família de Natzaret és vital per la bellesa i originalitat que aquesta família té, que ve perquè en ella va viure amagat, llargs anys, el Fill de Déu. Per això rau aquí el ressò més original de la església domèstic", com és: l'oració constant, l'escolta de la paraula de Déu, l'esforç continuat per viure el manament de Crist de l'amor i del perdó. En la Família de Natzaret contemplem com l'amor no és autoreferencial, ni busca interès personal, ni té en compte el mal rebut.

Quan Jesús, als dotze anys, es va quedar al temple entre els doctors, escoltant-i interrogant, ens dóna una prova d'humilitat humana i un esplèndid exemple que imitar. Quan després, assegut al temple, diu: «Jo he de ocupar-me de les coses del meu Pare» (Lc 2, 49), afirma la seva potestat i la seva glòria coeterna a la del Pare.

Quan torna a Natzaret i queda sotmès als seus pares, demostra ser home veritable i ens dóna exemple d'humilitat. Va estar sotmès als homes en la naturalesa segons la qual és inferior al Pare. «I la seva mare conservava tot això en el seu cor» (Lc 2, 51). La Mare de Déu tancava en el cor amb molta diligència tot allò escoltat al Senyor, com ell mateix deia o feia; i ho confiava tot a la memòria, per a, en el temps de predicar o d'escriure sobre la seva encarnació, dir amb exactitud tot com havia passat.

Anna Moya, o.v.