diumenge, 28 de febrer de 2016

Diumenge 3 de Quaresma - 28 de febrer de 2016


El risc més gran que ens amenaça a tothom és acabar vivint una vida estèril. Sense ni adonar-nos anem reduint la nostra vida a allò que se’ns presenta com a promeses de felicitat: guanyar diners, no tenir problemes, comprar coses, saber divertir-nos, el plaer sense límits.

Avui som convidats  un cop més per Jesús a despertar i retrobar la nostra identitat revifant una conversió des de l’Evangeli tot enfortint la nostra vida comunitària.

La Quaresma és sobretot temps de Déu, de la seva gràcia i de la seva misericòrdia, un temps que ens convida a canviar i a renovar projectes amb il·lusió. Ens convida a lluitar i a tenir esperança en la justícia i la pau sense  defallir davant el fracàs. La Quaresma ens convida a canviar vers quelcom de nou amb generositat i compromís.

Sempre hi ha una crida de Déu, d’aquest Déu misericordiós que ens empeny a revisar la pròpia vida i a fer si cal un canvi radical profund, renovant el nostre tarannà i transformant-lo.

Fem-nos disponibles al projecte de Déu, no ens tanquem amb coses banals sense cap horitzó, obrim el nostre cor a la misericòrdia de Déu i aprofundim en la virtut de la caritat.  Gràcies a la caritat el nostre cor esdevé acollidor fins i tot arriba a sacrificar-se pel bé de l’altre, respectant, això si, la diversitat i la seva llibertat.


Mn. Pere Pujol, Diaca

dissabte, 20 de febrer de 2016

Diumenge 2 de Quaresma - 21 de febrer de 2016


 Lc 9, 28b-36

Diumenge passat, la litúrgia ens mostra Jesús en el desert, lluitant victoriosament contra el dimoni repel·lent  les grans temptacions.

Avui, la litúrgia ens recorda a Jesús a la muntanya transfigurat. En el camí quaresmal, la Transfiguració és una anticipació de la glòria de Pasqua, el que dóna al nostre camí penitencial la certesa d'un objectiu gloriós malgrat les  temptacions que esquitxen les nostres vides.

L'Evangelista Lluc situa aquest esdeveniment en el context de l'oració. De fet, Lluc és l'únic evangelista que assenyala que Jesús "va pujar a la muntanya a pregar" (Lc 9:28), prenent amb ell Pere, Jaume i Joan. Això significaria que l'oració és la veritable transfiguració, l'altre - el rostre de Jesús que "va canviar la seva aparença" (Lc 9:29) - només és la conseqüència i el resultat.

Jesús és la profunda comunió amb el Pare, obrint el seu cor i esperit al Pare, l'espai interior i exterior que fa possible la transformació de la cara i la persona de Jesús.

En el text grec de Lluc - que varia més d’una vegada  dels altres dos relats sinòptics - llegim també que “mentre pregava, l’aspecte de la seva cara va canviar...”( Lc 9,29). El text no diu, com en les històries de Mateu i Lluc, Jesús "es transfigurà", però el rostre de Jesús és "diferent" en comparació amb la cara de qualsevol altra persona. Aquest és un detall important. Jesús no és simplement Elies, o el Baptista, o un profeta, però ell és '' el Messies de Déu '' (Lluc 9,19 - 20). La seva plena identitat no ve de la terra, sinó del cel.

L'esdeveniment de la Transfiguració ens porta un altre regal: és la veu del Pare, no es limita a afirmar la identitat de Jesús: "Aquest és el meu Fill, el meu l'Elegit", com la feta en el baptisme al Jordà, però afegeix: "Escolteu-lo! "          (Lc 9:35). El manament més gran que   Déu li va  donar a Israel, Israel Shemà ("ESCOLTA, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és L'ÚNIC '' - Dt 6,4), es compleix en Jesús: és en Ell que la Paraula de Déu es va fer visible, es va fer carn i veu. És en el que va ressonar la plenitud de la Paraula de Déu, una paraula que va més enllà de les nostres limitacions, i que evadeix les maneres de manipulació i interessos mundans que passen i canvien, una paraula que no és efímera o transitòria com ho són les paraules dels homes.

La transfiguració de Jesús a la muntanya, és l'experiència del poder infinit de l'amor de Déu que s'expressa a través d'ell. És difícil de descriure el que van veure els tres apòstols, però veien el seu Mestre com "d’una blancor esclatant" - i no era causa d'alguns detergents miraculosos - al seu costat amb Moisès, qui va donar la llei, i Elías, el model de profetes. Pere, Jaume i Joan, per tant, preveuen que en Crist es resumeix la llei i els profetes i per tant qualsevol història sagrada d'Israel. Volen romandre en aquest estat de felicitat: "Farem tres cabanes", va dir Pere. Però no, han de baixar de la muntanya i posar-se en el món. Una experiència com la transfiguració es fa per alimentar-nos espiritualment i enfortir-nos. Per no per retirar-se del món.

Miguel Ángel Jiménez    diaca


dissabte, 13 de febrer de 2016

Diumenge 1 de Quaresma - 14 de febrer de 2016


(el present text està format per  extractes de comentaris sobre la quaresma i el dejuni de diversos autors ortodoxos, principalment del P. Alexander Schmemann en l’obra titulada La Gran Quaresma)

Jesús, nou Adam, fou conduït al desert per ser temptat pel diable. El desert: l’absència d’aigua era pels pobles de l’Orient Mitjà la maledicció per excel·lència; país de desolació, al desert tota la naturalesa és hostil a l’home, que es troba en mans de l’enemic, del diable. Però també és aquí on el poder del Senyor es manifesta de manera més clara, perquè sense Déu l’home no pot subsistir: és al desert on el Senyor és el Salvador.

Crist és el Nou Adam. Ha vingut a reparar el dany que el primer Adam havia fet a la vida, per a restablir l’home en la veritable vida, i així, el primer que fa és dejunar. La fam és l’estat que ens fa adonar de la nostra dependència de quelcom altre, l’estat de necessitar menjar urgentment i sense excusa, i que ens fa veure que no tenim vida en nosaltres mateixos.

“El diable s’apropà a l’home, al nostre avantpasssat, amb una triple temptació: el va temptar per la gola, la vanitat i la cobdícia. El va temptar per la gola, mostrant-li el fruit prohibit i proposant-li menjar-ne: el va temptar per la vanitat tot dient-li: “Sereu com déus”; el va temptar per la cobdícia, en dir-le: “Coneixereu el bé i el mal” (Gen 3, 5) perquè ser cobdiciós és desitjar no sols riqueses, sinó qualsevulla situació de privilegi o avantatge, desitjar per damunt de tota mesura, una situació elevada... El diable va ser vençut pel Crist, quan el va temptar de manera semblant a quan va vèncer al primer Adam: Com la primera vegada, per la gola: “Ordena a aquestes pedres que es canviïn en pans”; per la vanitat: “Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix”; per desig violent d’una situació de poder, quan li mostra tots els regnes del món i li diu: “Tot això et donaré, si caus als meus peus i m’adores” (San Gregori Magne).

Satanàs havia anat a trobar Adam al paradís. També va anar a trobar Crist al desert. Va anar a trobar dos homes famolencs i els va dir: mengeu, perquè la vostra fam prova que depeneu enterament del menjar, que la vostra vida està en el menjar. Adam s’ho va creure i va menjar. Crist, però, va rebutjar la temptació i va dir: l’home no viu només de pa, viu de Déu. De la mateixa manera va rebutjar les altres temptacions: Sols donaràs culte a Déu; no temptaràs al Senyor, el teu Déu. Es va a negar a donar per bona la mentida còsmica que Satanàs ha imposat al món, mentida que sovint sembla ha arribat a ser una veritat indiscutible, el fonament mateix de la nostra visió del món... L’home va desobeir Déu; el seu càstig és la situació mateixa creada per aquesta desobediència, l’alteració voluntària de la seva relació amb el món: pel pecat original l’home decideix que pot usar i fruir del món segons el seu propi criteri . El món, tanmateix, li havia estat donat per Déu com a “menjar”, com a mitjà de vida. Però aquesta vida havia d’ésser comunió amb Déu. La relació entre l’home i el món és una relació que només es dóna en Déu. En rebutjar les temptacions, el Crist va restaurar la nostra relació amb el menjar, amb tot aliment, amb el món creat per Déu, amb la vida i amb Déu, Font de Vida.

De dejuni, humilitat i sobrietat avui se’n parla arreu. Quin és però el contingut específicament cristià del dejuni? El dejuni que ens proposa l’Església durant la Quaresma, dejuni ascètic, té connotacions espirituals ben clares. El seu propòsit és d’alliberar l’home de la tirania il·legítima de la carn, de la rendició de l’esperit al cos i a les seves apetències, tirania que és aquest resultat tràgic del pecat i de la caiguda original de l’home. El dejuni ascètic és l’aplicació a l’home de les paraules del Crist segons les quals els poders demoníacs que esclavitzen l’home només es poden vèncer per “la pregària i el dejuni”. Queda clar que, en  aquesta perspectiva, el dejuni és decisiu i d’una importància crucial. No és purament una “obligació”, un costum. No és tampoc un alliberament adreçat a enaltir la persona que el practica; està adreçat única i exclusivament a donar lloança a Déu, com es fa evident en les repostes del Crist a les tres temptacions. El dejuni està relacionat amb el mateix misteri de la vida i de la mort, de la salvació i de la condemnació.

El desert és també el lloc de la temptació: el moment més propici pel retrobament amb Déu és també el moment en què el diable ens ve a trobar per fer-nos caure, perquè sap que al desert venim a trobar la gràcia divina. Si Jesús va ser temptat durant el seu dejuni, com no ho serem nosaltres? El dejuni, la privació dels plaers que ens proposa la nostra vaintat i la nostra cupiditat venen necessàriament acompanyats  per la temptació. El temps de Quaresma ha de ser, doncs, aquest temps conscient i voluntari de preparar la passió, la mort i la resurreció: qui vol seguir el Crist, ha de disposar-se a ser provat, a resistir la temptació!

P. Josep





diumenge, 7 de febrer de 2016

Diumenge 5 de durant l'any - 7 de febrer de 2016

(Aquest diumenge el comentarista ha considerat adient reflexionar aquest text bíblic)

L’home religiós – L’home convertit


Llibre de Job 7, 1 - 7

L'home, a la terra, ¿no treballa de valent? ¿No viu els seus dies sota el jou? Es deleix per l'ombra igual que un esclau, espera el seu sou com un jornaler.
També a mi m'ha tocat de passar el temps  inútilment; la paga que rebo són les nits en blanc. Me'n vaig al llit i ja em ve la pregunta: Quan em llevaré?
La nit és llarga, el neguit m'omple fins que neix l'albada.
La meva carn, plena de cucs és una crosta terrosa, la pell se'm clivella i supura.
Els meus dies passen volant, més ràpids que la llançadora, i no em queda gens de fil; se m'acaba l'esperança. Recorda, Déu meu, que la meva vida és un buf, i els meus ulls no esperen de veure mai més el bé.


Job, l'home pietós, complidor de les ordenances i requisits de la religió vertadera, era un bon observador de la naturalesa humana, i de si mateix. Tot i ser ric, immensament ric, de sobte esdevingué pobre de solemnitat. La gran hisenda destruïda i tots els seus fills i les  filles morts...

Job havia rebut amb una conformitat −digna de ser imitada pels creients− per totes les contrarietats que li havien caigut al damunt. Ni tan sols la dona compartia la seva resignació, ans al contrari, ja que el titllava de beneit, i li deia: "Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu i mor d'una vegada!" [...] "I, enmig de tot això, Job no va pecar amb cap paraula."

Però, tot i ser un escrupolós practicant d'allò que la Llei de Déu exigeix, de no haver pecat "en cap paraula", de complir els prescrits sacrificis expiatoris amb animals sense màcula per tal d'agradar Déu, un dia se n'adona que no és un home segons el cor de Déu. En definitiva, no coneixia Déu! Ja que covava un cor ressentit i desafiant per tot el que havia patit.  (Vegeu cap. 13, v. 15)

La fe genuïna no li arriba fins el dia que creu de debò en el Déu únic i veritable: el dia de la seva conversió. Vull transcriure allò que diu al final del relat del llibre (cap. 42, 2-5), a fi que entenguem què significa la transformació d'una persona només religiosa en una que és autènticament creient: "Reconec que tu ho pots tot,  i que res no és massa alt per a tu. Tu has dit: ¿Qui és aquest que diu paraules sense coneixement? - És cert! He parlat en la ignorància de coses grans que no puc copsar. Has dit encara: Escolta'm, doncs, i et parlaré; jo et preguntaré i tu em respondràs. Jo només et coneixia d'oïda, però ara t'he vist amb els meus ulls. Per això, ara em retracto, penedit sobre la pols i la cendra."
                                                                                        


Manel Alonso Figueres