Comentaris Bíblics Interconfessionals

 Is 43,16-21 Sl 125,2-6 R/ 125,3 Fl 3,8-14 Jl 2,12-13 Jo 8,1-11 La novetat del Regne. Amb Jesucrist ha nascut ja una cosa nova, absolutament inesperada i inesperable, la vida nova, el Regne de Déu, inaugurada amb la resurrecció, però encara no arribada a plenitud, oferta al creient com a plenitud de sentit. Conèixer-lo és imprescindible per gaudir amb agraïment la vida nova que ja posseïm. Només podem estimar allò que coneixem. L'evangeli i tota la Sagrada Escriptura és la font d’aquest coneixement, font de vida nova; l’evangeli és sempre  novetat si no ens tanquem a deixar-nos renovar per ell. Fe que salva. L’accés a aquesta novetat prové de la justificació que ens atorga la fe en Jesucrist. Recordem Filipencs. “No soc just gràcies a una justícia meva guanyada per haver observat la llei, sinó gràcies a aquella justícia que prové d’haver cregut en el Crist”. La fe és confiança en Déu, més enllà de la comprensió més o menys correcta. Creiem perquè estimem Déu no pas per...

 Lc 15, 1-3. 11-32 En el camí de la Quaresma, la conversió és un dels elements essencials. Convertir-se és deixar els camins que ens porten a la perdició i trobar el camí correcte, el camí que ens porta al Pare, que ens fa trobar-nos amb els altres com a germans i germanes, que ens fa sentir a casa. Convertir-se és tornar a casa del Pare. En l’evangeli, el fill jove se’n va de casa. Fent mal ús de la seva llibertat, malgasta el que no havia guanyat. Toca fons. Però, en tornar a la llar, troba en el perdó del pare la rehabilitació humana i el goig autèntic, el que havia buscat, sense trobar-lo, per camins desviats. El fill gran s’ha quedat sempre a casa. Espera pacientment el dia que serà l’amo, i per això no gaudeix del que té. Ha aprés a complir, però no a estimar com el pare. Per això ara no s’alegra del retorn del germà. El pare és el veritable protagonista de la paràbola. És la personificació de l’amor que sempre s’avança. S’avança a perdonar el fill que havia marxat de c...

Lc 13, 1-9   Tot sovint, quan alguna cosa no funciona, quan una persona no fa les coses com volem, quan algú a la feina no respon com es vol, tallem: Se’l fa fora o se’l convida a marxar. Tots en algun moment ho hem fet.  I avui Jesús, que ens crida a la conversió, ens diu: tingueu paciència, les persones necessiten temps, necessiten ser estimades, necessiten ser acompanyades,... Fent servir la imatge de l’evangeli, necessiten ser cavades, femades,... necessiten ser conreades, i tenir molt clar qui és el pagès: el mateix Crist. Un dels signes més importants de la conversió que Jesús ens demana és la conversió en com tractem les persones, és una conversió a posar en el centre de tota la nostra vida i de la nostra actuació amb les persones, i fer-ho amb misericòrdia. Perquè Jesús ens presenta Déu misericordiós. Després de tres anys (recordem que el tres és signe de la totalitat) de treball sense resultats, encara el pagès demana un any més i fa un compromís: conrear l’arbre,...

  Filipenses 3:17-4:1 En este texto, da la sensación de que nos encontramos a un apóstol Pablo, muy seguro de si mismo, tanto que incluso se “atreve” a decir que seamos imitadores de el y de los que se conducen como él. No tendría sentido sin leer los versículos que preceden a este texto, en los cuales el propio apóstol habla de sus logros como persona y como lo desecha y lo tiene todo por basura, por la excelencia del conocimiento de Cristo.Esa imitación no es solo en eso, sino que también en sus palabras de ánimo en seguir hacia el supremo llamamiento y no pensar en que ya lo había conseguido. Las palabras de olvidar el pasado, nuestros aciertos y nuestros errores, y extendernos hacia adelante, como diría en otro texto: “puestos los ojos en Cristo, el autor y consumador de nuestra Fe”. Ese ejemplo y ese llamamiento queda expresado en los versículos siguientes, en los que nos habla de dos tipos de personas. Por un lado, los que piensan en lo terrenal, y en satisfacer los deseo...

  (Lc 4, 1-13) No som perfectes i malgrat posar-hi voluntat per voler fer sempre les coses com cal, degut a les nostres limitacions humanes sovint patim l’experiència de l’errada. Tanmateix i degut a l’esmentada condició humana, podem caure més baix, quan no es tracte d’una errada, sinó d’una dolenteria volguda. En el primer cas hi tindríem una experiència que ens ajudaria a no tornar a cometre l’errada. En el segon cas hi tindríem una experiència de pecat, elaborat des del nostre fur intern, amb l’objectiu de causar algun perjudici. La lectura atenta de l’evangelista Lluc, on l’Esperit condueix a Jesús al desert on hi fou temptat, (Lc 4, 1-13), ens mostra les reaccions de Jesús disposat a superar les ofertes més mundanes sobre tres aspectes: El tenir, el poder, i l’oportunisme. Amb les corresponents actituds Jesús ens ensenya a superar aquestes temptacions en harmonia amb el voler de Déu i, al mateix temps, en clau d’humanització. Una primera errada esdevé en cercar la felic...

Filipenses 3,8-14. Perder para ganar. En medio de una sociedad y una época absolutamente obsesionada con el “win-win” (ganar-ganar), ganar a cualquier coste, ganar de cualquier manera, ganar siempre, a pesar de lo que le pase al prójimo, el evangelio de Jesús (las buenas nuevas) nos proponen algo absolutamente diferente. Desde pequeños se nos inculca la cultura del esfuerzo individual (de tinte egoísta); se nos insta a pensar en nosotros mismos (yo, yo… y después, yo). A lo mejor esta obsesión con el egocentrismo está detrás de la profunda crisis de valores que azota nuestra sociedad primermundista. El Apóstol Pablo, en el texto de esta semana nos invita a dejar de construir nuestras vidas alrededor de seguridades individuales y colectivas, basadas en nuestra “propia justicia” (autojustificación, individualismo feroz); y nos propone una hermosa alternativa: “Conocer a Cristo Jesús, nuestro Señor”. Según el apóstol, renunciar a nuestras seguridades y comodidades por ...

Lluc 15,1-3.11-32 En la lectura d’avui tornem a veure com Lluc parla del perdó i de la reconciliació. Sovint en els evangelis se’ns presenta que una gran multitud de persones seguien Jesús, principalment malalts, pecadors i marginats per la societat. Aquesta paràbola està adreçada als qui murmuren i cal està atents en el fet que el fill no vol tornar a casa perquè s’ha convertit, torna a casa perquè sap que el pare l’acollirà i li donarà menjar. Però el fill està realment perdut, ja que no vol tornar com a fill, sinó com a treballador, ha deixat de banda la seva condició de fill. A la paràbola del fill pròdig, i també anomenada del Pare Misericordiós o Pare Bo, Jesús ens presenta com actua Déu. Si la llegim amb atenció veiem que se centra més en el comportament del Pare que no en les decisions que pren el fill. Malgrat el comportament del fill, el Pare l’està esperant, cada dia, examinant l’horitzó i cercant per veure’l venir de llum i corre cap a ell. Quan el veu, abraça al s...

Lluc 13: 1-9 Uns desconeguts li comuniquen a Jesús la notícia de l'horrible matança d'uns galileus en el recinte sagrat del temple. Jesús respon recordant un altre esdeveniment dramàtic ocorregut a Jerusalem: la mort de divuit persones aixafades per la caiguda d'una torre de la muralla pròxima a la piscina de Siloé. Doncs bé, de tots dos successos fa Jesús la mateixa afirmació: les víctimes no eren més pecadors que els altres. I acaba la seva intervenció amb el mateix advertiment: «si no us convertiu, tots morireu». La resposta de Jesús ens fa pensar. Primer de tot, rebutja la creença tradicional que les desgràcies són un càstig de Déu. Jesús no pensa en un Déu "justicier" que va castigant als seus fills i filles repartint aquí o allà malalties, accidents o desgràcies, com a resposta als seus pecats. En l'Evangeli, se'ns repeteix una vegada i una altra, que Jesús sempre està amb el que sofreix, amb el malalt amb el vulnerable. Hem de rebutjar la ide...

Gen 15, 5-12, 17-18 i Lc 9, 28b-36 LA PROVIDÈNCIA DE DÉU Imagineu-vos que teniu un fill a qui voleu ensenyar a fer excursions. Vosaltres sou experts i decidiu quina és la proposta més adient. Fixareu el lloc on haurà d’arribar, preveureu l’itinerari, l’equipatge, les provisions, les eines que necessitarà i calculareu un temps aproximat i flexible per tal que ho aconsegueixi amb èxit, perquè sense dubte el vostre interès és que hi arribi! Com a bons pedagogs, no prendreu les decisions per ell, sinó que posareu al seu abast tot el necessari i voldreu que ell les prengui correctament en els moments especialment decisius, amb la qual cosa adquirirà l’experiència necessària i l’èxit de la seva excursió serà total. Afegim que, perquè sigui efectiu l’aprenentatge, cal que el novell excursionista sàpiga el nom del lloc on ha d’arribar, però no ha d’haver estat mai; pot imaginar-se coses, però el coneixement d’aquest lloc no serà total fins que acompleixi la tasca encomanada. Emprend...

Lc 4, 1-13 M’ha semblat adient i molt encertada una reflexió d’en Josep Maria Fisa, al quadern de “Missa Dominical”: d’alguna manera parla del contrast d’aquests dies de música, sorolls i festa dels carnavals, amb el camí quaresmal, en el qual se’ns convida justament a tot el contrari, a despullar-nos de les nostres disfresses i màscares que acostumem a portar inserides o enquistades en el nostre comportament. Ens costa molt ser transparents i viure en la nostra realitat, tal com som, sense aparences, sense amagar les nostres fragilitats. Jesús ens convida a endinsar-nos en el desert on la veu de l’Enemic, com ell va experimentar, ens vol temptar a viure apartats de l’amor de Déu, a ser autosuficients i a ser absorbits pels nostres pecats, que ens van allunyant de la nostra veritable condició de fills de Déu. Aquest text bíblic em recorda aquell himne cristià que queda reflectit a la carta de Pau als Filipencs: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelos...

Lluc 22, 14 - 23, 56. Ja vam tenir ocasió de considerar, fa unes poques setmanes, la traça de l'evangelista Lluc −en la vessant d'historiador− en presentar-nos els seus relats d'una manera precisa i molt detallada. Aquí el trobem exposant allò que també els altres evangelistes fan, però Lluc ho fa d'una forma que sembla que, havent explicat un fet: el sopar de Pasqua, v. 14-16, hi torna per recollir les paraules de Jesús, i com es dóna el fet de la institució de la Santa Cena mitjançant els elements del pa i el vi. Tinguem en compte que el sopar que va celebrar el Senyor Jesús amb els seus deixebles va ser el tradicional sopar pasqual, aquell  que tots els israelites, des de l'antiguitat, feien memòria de la nit en què foren alliberats de l'esclavitud. (Vegeu Èxode,  12, 1-28). I en la qual nit, tots els primogènits dels éssers vivents d'Egipte, van morir com a càstig per la tossuderia que Iahvè havia posat en el cor rebel del faraó. El sopar ...

Jn 8, 1-11 Li presenten a Jesús a una dona sorpresa en adulteri. Tots coneixen la seva destinació: serà lapidada fins a la mort segons la Llei mosaica. Ningú parla de l’adúlter, com succeeix sempre en una societat masclista, es condemna a la dona i es disculpa a l’home. El desafiament a Jesús és frontal: “La llei de Moisès ens mana apedregar a les adúlteres. Tu què dius?”. La reacció de Jesús no es fa esperar, no suporta la hipocresia social alimentada i consentida per la prepotència dels homes. Jesús ho té clar: aquella sentència a mort no ve de Déu. La seva resposta apel·la al profund dels seus cors i pensaments, perquè és a l’interior de la persona on neixen l’odi, l’enveja i l’egoisme. Per això, els confronta amb una resposta que apel·la no als seus esquemes religiosos sinó al seu cor: “el que estigui sense pecat, que llanci la primera pedra.” Avui hem de demanar-li a Déu que ens alliberi del legalisme estèril i d’esquemes religiosos que ens oprimeixen a nosaltres i als demé...

Lc 15, 1-3.11-32 L’evangelista Lluc és anomenat, l’evangelista de la Misericòrdia de Déu. Només al seu Evangeli trobem aquesta extraordinària paràbola del fill pròdig, que està en conjunció amb altres paràboles (l’ovella perduda i la dracma perduda). Jesús respon amb aquestes paràboles després de sentir com els fariseus i mestres de la Llei murmuraven contra ell: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.” Com sabem molt bé tots plegats, el Papa Francesc, el 8 de desembre de 2015, festa dels cristians catòlics de la Inmaculada Concepció, va convocar un Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia, que conclourà en la solemnitat litúrgica de Jesucrist Rei de l’Univers, el 20 de novembre de 2016. En aquest temps de gràcia l’Església Catòlica vol aprofundir en el misteri insondable d’un Déu, Pare entranyable, que no deixa mai d’estimar-nos, malgrat la nostra naturalesa atreta constantment per la misèria del pecat. Tota la Sagrada Escriptura és la història de l’amor apassi...

El risc més gran que ens amenaça a tothom és acabar vivint una vida estèril. Sense ni adonar-nos anem reduint la nostra vida a allò que se’ns presenta com a promeses de felicitat: guanyar diners, no tenir problemes, comprar coses, saber divertir-nos, el plaer sense límits. Avui som convidats  un cop més per Jesús a despertar i retrobar la nostra identitat revifant una conversió des de l’Evangeli tot enfortint la nostra vida comunitària. La Quaresma és sobretot temps de Déu, de la seva gràcia i de la seva misericòrdia, un temps que ens convida a canviar i a renovar projectes amb il·lusió. Ens convida a lluitar i a tenir esperança en la justícia i la pau sense  defallir davant el fracàs. La Quaresma ens convida a canviar vers quelcom de nou amb generositat i compromís. Sempre hi ha una crida de Déu, d’aquest Déu misericordiós que ens empeny a revisar la pròpia vida i a fer si cal un canvi radical profund, renovant el nostre tarannà i transformant-lo. Fem-nos di...

  Lc 9, 28b-36 Diumenge passat, la litúrgia ens mostra Jesús en el desert, lluitant victoriosament contra el dimoni repel·lent    les grans temptacions. Avui, la litúrgia ens recorda a Jesús a la muntanya transfigurat. En el camí quaresmal, la Transfiguració és una anticipació de la glòria de Pasqua, el que dóna al nostre camí penitencial la certesa d'un objectiu gloriós malgrat les    temptacions que esquitxen les nostres vides. L'Evangelista Lluc situa aquest esdeveniment en el context de l'oració. De fet, Lluc és l'únic evangelista que assenyala que Jesús "va pujar a la muntanya a pregar" (Lc 9:28), prenent amb ell Pere, Jaume i Joan. Això significaria que l'oració és la veritable transfiguració, l'altre - el rostre de Jesús que "va canviar la seva aparença" (Lc 9:29) - només és la conseqüència i el resultat. Jesús és la profunda comunió amb el Pare, obrint el seu cor i esperit al Pare, l'espai interior i exterior que...

(el present text està format per  extractes de comentaris sobre la quaresma i el dejuni de diversos autors ortodoxos, principalment del P. Alexander Schmemann en l’obra titulada La Gran Quaresma ) Jesús, nou Adam, fou conduït al desert per ser temptat pel diable. El desert: l’absència d’aigua era pels pobles de l’Orient Mitjà la maledicció per excel·lència; país de desolació, al desert tota la naturalesa és hostil a l’home, que es troba en mans de l’enemic, del diable. Però també és aquí on el poder del Senyor es manifesta de manera més clara, perquè sense Déu l’home no pot subsistir: és al desert on el Senyor és el Salvador. Crist és el Nou Adam. Ha vingut a reparar el dany que el primer Adam havia fet a la vida, per a restablir l’home en la veritable vida, i així, el primer que fa és dejunar. La fam és l’estat que ens fa adonar de la nostra dependència de quelcom altre, l’estat de necessitar menjar urgentment i sense excusa, i que ens fa veure que no tenim vida en nosal...

Eva     Evangeli de Lluc 22, 14 – 23, 56 No ens podem sostreure a mirar dins aquest interior profund de Jesús quan exclama, amb paraules que ultrapassen l’emoció per la commemoració de l’alliberament de l’esclavitud a Egipte en els dies de Moisès: “Com desitjava menjar amb vosaltres aquest àpat pasqual ( p a s c a ) abans de la meva passió. Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua trobi el seu compliment en el Regne de Déu.” Tots els israelites des de Moisès, i tots els creients en Crist després, sabem que la Pasqua era el pas de l’àngel exterminador passant per davant de les  cases dels israelites, sense entrar-hi, en aquelles portes on s’havia aspergit la sang del sacrifici d’un anyell –de l’anyell pasqual–  per tal de no haver de patir la mort de cap fill primogènit de la família. Però, en canvi, per als egipcis, va ser la mort de tota vida primogènita dins de cada família i de tota bestia primera. Això va passar, començant per ...

(Jo 8, 1- 11) Moltes vegades la predicació de la Quaresma ve tenyida tan sols dels colors del dolor pels pecats, de la contrició, del penediment, en definitiva, d’un esforç per fer conscients les pròpies faltes i despertar el desig del penediment. És certament un dels aspectes fonamentals d’aquest temps. Tanmateix si ens fixem   en un detall no menor d’aquest passatge, podrem completar el quadre de la Quaresma amb uns altres colors, tan fonamentals com els primers. Fixem-nos bé, Jesús Crist no diu a la dona adúltera et perdono, com sentim a molts altres passsatges de l’Evangeli, sinó, “tampoc jo no et condemno; ves i d’ara endavant no pequis més.” A diferència d’altres passsatge, la dona tampoc ha arribat a Ell per confessar els pecats, ni demanar la guarició, ni confessar la seva fe. Tan sols s’ha trobat posada al mig pels escribes i els fariseus, els coneixedors de la Llei, i fet públic el seu pecat. És doncs utilitzada com a pretext pel judici que volen fer a Jesús. Els q...

La paràbola del fill pròdig, una de les pàgines més commovedores de l'Evangeli, mostra un fort contrast entre l'alegria de pare que acull i perdona i la rancúnia del germà gran que endureix el cor. Jesús ha deixat el relat obert, puix no ens parla de l'encontre entre els dos germans, perquè cadascú construeixi el final i tregui lliçons pràctiques sobre el perdó. Tots estem reflectits en un dels fills, segons sigui el nostre tarannà i la nostra vida. Hi ha qui diu: «Vull ser lliure, ja n'estic fart de normes; ¡ningú no m'ha d'imposar res! Creure en Déu és una cotilla que no em deixa respirar ni viure al meu aire!». És com el fill petit que marxa de casa. Al principi tot sembla anar bé; però, a mida que passa el temps, comença a sentir la buidor d'una vida sense Déu, sense horitzó, enfonsada en el llot del materialisme. ¿Què em pot donar la vida si al final no sóc feliç? L'absència d'una cosa fa que apreciem més el seu valor. Tenint cura de porc...