diumenge, 27 de febrer de 2011

Diumenge 8 de durant l'any - 27 de febrer

Mt 6,24-34


El tema central d’aquest diumenge podria ser l’amor fidel de Déu. El profeta recorda l’amor que Déu no para de testimoniar-nos evocant el d’una mare pel seu fill. Aquest és un amor inexpressable.

Sí això és així és perquè Déu és el nostre veritable amo, i no ho és pas per fer-nos esclaus sinó per fer-nos fills.

Avui l’evangeli dóna a la riquesa el nom d’amo! Però si la riquesa fos el nostre amo esdevindríem els seus esclaus. No obstant, si ho és Déu som fills lliures. La riquesa ens fa egoistes i ens posa al cor el desfici de la propietat, Déu en canvi, ens fa ser pels altres.

“Ningú no pot servir dos amos... no podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”. La resposta del salm 61 diu de qui hem de ser: “Només en Déu reposa la meva ànima”.

Jesús podia semblar ben contracultural quan afirmava on hi ha la veritable vida i felicitat: “Buscar per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol”. Si Déu és amor –“encara que una mare s’oblidés del nen que té al pit ell no s’oblidarà mai de mi”- és certament el nostre amo veritable, encara més: el nostre veritable Pare.




Griselda Cos

diumenge, 20 de febrer de 2011

Diumenge 7 de durant l'any - 20 de febrer

1C 3,16-23



Cada diumenge, des del 16 de gener fins diumenge vinent, el calendari que seguim ens proposa com a segona lectura fragments escollits dels quatre primers capítols de la primer carta de sant Pau a la comunitat cristiana de Corint, en els quals l’autor fa front amb contundència a les divisions que hi sorgien perquè cada grupet recolzava en l’autoritat de mestres diversos. Era ben trist! Feia pocs anys que Pau hi havia iniciat aquella comunitat i li arriben notícies que ja hi ha divisions! El desig legítim de cercar la saviesa –però sovint massa en connivència amb la cultura pagana imperant– els portà a una reducció de la fe cristiana i a rivalitzar entre ells segons les diverses escoles de pensament. Com si tot es reduís a ser savi segons el món. Heus ací dos grans mals de la comunitat de Corint, i de tota comunitat: la relativització dels fonaments de la fe, bo i diluint-la fins a perdre’n la singularitat, i la divisió entre els membres de la comunitat a causa de protagonismes personals. Davant d’això Pau ha de recordar en primer lloc que la fe no es fonamenta en la saviesa dels homes sinó en el poder de Déu (cf 2,5), que “davant de Déu la saviesa d’aquest món és ignorància” (3,19), o, segons altres versions, absurd, bogeria, niciesa; i, en segon lloc, que els cristians, com a col·lectiu, com a poble –la imatge del temple també l’aplicarà individualment (cf 6,19)– som el temple de Déu. I la unitat entre els fills de Déu, fonamental en el missatge cristià i que fa que formin un autèntic edifici espiritual, no ve de la saviesa humana, de les estratègies humanes, sinó de l’obertura a la força de l’Esperit Sant que habita en ells.
Si rellegeixo a la llum dels nostres temps aquestes línies m’adono que les recomanacions de Pau continuen essent oportunes. Immersos com estem en una cultura sàvia però allunyada de la dimensió cristiana podem, potser sense adonar-nos-en, malbaratar l’especificitat de la nostra fe, que no té cap altre fonament que Jesucrist (cf 3,11). I en una societat massificada però individualista correm també el risc de no viure en profunditat la nostra dimensió de poble, d’edifici, de temple, d’unitat. Cal que tot el cos vagi creixent i edificant-se en l’amor (cf Ef 4,16). En la fe cristiana la filiació i la fraternitat són del tot indestriables.



P. Jordi Castanyer
Monjo de Montserrat

dissabte, 12 de febrer de 2011

Diumenge 6 de durant l'any - 13 de febrer

Mateu 5:17-37


La reconciliació és un element necessari per a la convivència humana i significa recuperar o reconstruir el que es trenca en trossos o es fa malbé. Hem de reconèixer, tal com ens recorda Jesús, que sovint entre nosaltres, els que ens diem cristians, també es donen situacions de conflicte que trenquen aquests ponts de comunicació i fraternitat. És per això que entre els cristians s'aixequen murs construïts amb indiferència, amargor i ressentiment. En aquest context Jesús ens recorda que abans d'acostar-nos a Déu hem de reconciliar-nos amb el nostre germà. No podem presentar-nos davant del Senyor de la Vida amb un cor ple de ressentiment i rancúnia . És per això que viure els valors del Regne de Déu implica necessàriament viure una vida que busca la reconciliació amb Déu i amb els seus fills. Això ha de ser així perquè la reconciliació implica tornar a començar una relació més profunda i restablir amb fonaments més sòlids del que s'està enfonsant. Reconciliar-se amb el germà significa tornar a construir un pont que condueixi a una millor relació. Estem disposats a enderrocar els murs que ens separa dels nostres germans?, recordem la exhortació de S. Pau Sigueu més aviat amables amb els altres, misericordiosos, compassius els uns als altres, així com també Déu us ha perdonat en Crist. Amén



Germán López-Cortacans

diumenge, 6 de febrer de 2011

Diumenge 5 de durant l'any - 6 de febrer

Isa. 58:7-10; 1ª Cor. 2:1-5; Mt. 5:13-16

Aquests tres passatges tenen com a punt comú el nostre testimoniatge com a cristians, com a fills de Déu que volem viure de manera conseqüent la fe que professem.

El text d’Isaïes està en el context de la practica del dejuni. El dejuni és una disciplina personal que un mateix s’imposa per a dedicar un temps especial a la comunió intensa amb el Senyor. Però per molts s’havia convertit en un espectacle per demostrar als altres la realitat de la seva fe. Era un dejuni que feien sense sentir-lo, sense convicció, simplement era un costum que havien adoptat. El Senyor, mitjançant el profeta els recorda la classe de dejuni que Ell desitja. No el que es fa forçat, ni el que es fa de forma rutinària, ni el que es fa perquè els altres et vegin; el dejuni que agrada a Déu és el que surt del cor i que es demostra envers els altres i no envers a un mateix. El dejuni que agrada a Déu és aquell que ens porta a compartir el que tenim amb els que no tenen, a ser hospitalaris (vs. 7). El resultat serà que Déu ens escolta, obre el seu cor, quan acudim a Ell (vs. 9) i el nostre testimoniatge serà efectiu i clar com la llum al migdia (vs. 8, 10). Tot això és ensenyat pel mateix Senyor Jesús al Sermó de la muntanya (Mat. 6:16-18).

Al segon text, a la primera carta als Corintis, l’apòstol Pau parla del testimoniatge de la predicació de l’Evangeli. I ell deixa clar que aquest missatge es fonamenta en l’obra de Jesucrist, la seva mort i la seva resurrecció (vs. 2). El missatge de l’Evangeli, a diferència de tots els missatges humans, no arriba a nosaltres amb saviesa humana, arriba amb el poder de Déu (vs. 5). Per això és un missatge que ens obre el camí a la fe, a una fe autèntica en Jesucrist, qui va morir a la creu pels nostres pecats i va fer possible la nostra reconciliació amb Déu. El mateix apòstol Pau escriu en un altre lloc: “La fe ve, doncs, de sentir la predicació, i la predicació és l’anunci de la paraula de Crist” (Romans 10:17). Perquè l’Evangeli és el missatge de Déu que ens ensenya el camí de la salvació, hem de ser aquests testimonis fidels i reverents, i alhora, tenir cura de viure’l en tots els moments de la nostra vida.

Així arribem al passatge de l’Evangeli de Mateu. És en el conegut Sermó de la muntanya, on Jesús dóna l’ensenyament més extens i important sobre el Regne de Déu, tot el que és i totes les implicacions que té per els seus seguidors. Jesús demana als seus deixebles que la seva vida sigui com la sal i com la llum. La sal dóna gust (vs. 13) però també té efectes per conservar; així els deixebles de Jesús, mitjançant el nostre testimoniatge som aquesta sal que dóna gust, que conserva, tot el que Déu ha fet en aquest món i per l’esser humà perdut i sense esperança. Però alhora som la llum, una llum posada en un lloc d’alçada, on tothom la veu, perquè aquest mon que viu en la foscor, en les tenebres del pecat, pugui descobrir la llum veritable que il·lumina tothom. La nostra llum no és la més important, la que és important és Jesús, qui va dir: “Jo sóc la llum del món” (Joan 8:12), però nosaltres, els deixebles de Jesús, hem de ser els qui ensenyem la llum veritable, com a testimonis seus que som, la llum que és Jesús.

Déu vulgui que al reflexionar en aquests texts, ens ajudin a ser millors i més fidels testimonis de la seva gràcia.


Pastor Manel Rodríguez
Església Evangèlica Baptista de Vilanova i la Geltrú