dimarts, 26 de desembre de 2017

Nadal del Senyor - 25 de desembre del 2017


(Lc 2, 15-20 i Jn 1, 1-18)


En el segle de les novíssimes tecnologies, de la ciència més avançada, dels èxits més rotunds del desenvolupament de les capacitats creatives i de la raó humana, ¿què tenim a veure amb aquesta manera de viure, pensar i actuar dels pastors de l’Evangeli? Com ens hi podem veure reflectits? Què sabem del que ells van sentir, envoltats de la glòria de Déu? Com podem saber com és la veu d’un àngel? Com podem fer per ser guiats per la revelació que se’ns dóna del cel? I, rebem aquesta mena de revelacions de dalt? Què té a veure amb nosaltres, vivint en aquest món d’avui?

Sant Serafí de Sarov fa més d’un segle, a la seva conversa amb Motovilov, parla d’aquesta manera:
En l’època en què vivim s’ha arribat a una tal tebior en la fe, a una tal insensibilitat enfront de la comunió amb Déu, que gairebé ens hem allunyat de la veritable vida cristiana. Els textos de la Sagrada Escriptura ens semblen avui estranys... En molts altres passatges de la Sagrada Escriptura es parla sovint de l’aparició de Déu als homes... Aleshores alguns diuen: “Aquestes passatges són incomprensibles; ¿podem admetre que els homes puguin veure Déu d’una manera tant concreta? Aquesta incomprensió ve del fet que sota el pretext de formació, de coneixement, hem arribat a un tal grau de foscor i d’ignorància que trobem inconcebible allò de què els antics tenien una noció prou clara per poder parlar entre ells de les manifestacions de Déu als homes com de coses molt conegudes i no gens estranyes...Nosaltres estem distrets, no comprenem l’Escriptura tal com caldria, sinó altrament; i tot això perquè en lloc de cercar la gràcia, per l’orgull intel·lectual, li privem de venir a habitar en les nostres ànimes i d’il·luminar-.nos, tal com ho fa amb els qui cerquen la veritat.

La manera de pensar del món avui ens porta quasi de manera inconscient i forçosa a entendre els relats del naixement del Senyor en clau simbòlica, com si els fets transcendentals i espirituals fossin explicats d’aquella manera per adaptar-se a uns homes i unes dones que no tenien les nostres capacitats,i com si nosaltres estiguéssim per damunt d’ells i fóssim capaços d’entendre millor totes aquells fets. Preguntem-nos, què vol dir per nosaltres avuiveure Déu? o més ben dit, què implica la possibilitat de veure Déu?Fins i tot, els que hem nascut després de la seva Ascensió als cels, ¿tenim la possibilitat de veure’l?
Els cristians dels primers seglestingueren llargues i complexes discussions per esbrinar el significat profund de l’Encarnació de Déu, la revelació continguda en les paraules de sant Joan: I el Verb (l’Evangelista parla clarament de la segona Persona de la Santíssima Trinitat) es féu carn i habità entre nosaltres.Les explicacions que van trobar, però, no deixen mai satisfeta la necessitat d’entendre. El sentit d’allò que expressava l’Evangeli estàsempre més enllà, no es deixa copsar mai del tot. Ens manca quelcom de més.
Déu és el més diferent a nosaltres, qui mai podríem imaginar.Tots els adjectius que li podem atribuir, el defineixen sempre per contrast amb nosaltres, a partir de la consciencia i el coneixement dels nostres límits:Nosaltres tenim un principi, Ell es sense principi; estem limitats per l’espai i el temps, Ell es intemporal, etern i omnipresent... Obé pels nostres ideals mes elaborats: Ell és Bondat, Veritat, Justícia, Saviesa, Bellesa. I certament, ¿de quina altra manera podríem parlar d’Aquell que ens ha creat i que està més enllà de qualsevol mesura del nostre enteniment,dela nostra sensibilitat i de la nostra raó? I si és així, quina possibilitat tenim d’explicar la seva Encarnació, el seu naixement en la carn i en el temps?Però necessitem que el nostre cap entengui! I, cristians com ens confessem, no ens podem conformar amb un Nadal social, de bona voluntat humana i que finalment no sigui necessari viure el fet central: la vinguda en aquest món prenent la nostra naturalesa humana de Déu, el Fill.
Tots els esforços dels cristians per parlar de la vinguda de Déu al món, estan recollits en la pregària de l’Església i en les tradicions pietoses amb què commemorem la festa de Nadal, i és bo guardar-los, tenir-los presents i transmetre’ls. I tot i això, tinc la sensació que moltes vegades totes aquestes coses que els cristians hem anat construint en el nostre camí d’apropar-nos a Déu, tanmateix ens allunyen d’Ell:El Verb era al món, el món havia estat fet per Ell, i el món no el conegué...Què tenen a veure aquells pastors amb nosaltres, vivint en aquest món d’avui?

Intentarem buscar una resposta tot “rumiant” les paraules de l’Evangeli.Lluc ens parla d’uns pastors que no estaven gens distrets, sinó que vetllen en la niti als quals el resplendor de la Glòria de Déu els envolta i,embolcallats per ella, senten l’anunci de l’Àngel.Sense dubtar-ho es posen en camí seguint les indicacions de l’Àngel, per veure allò que se’ls anuncia.En arribar a Betlem i veure Maria, Josep i el nadó ajagut a la menjadora, transmeten per mitjà de les seves paraules el que els havia estat anunciat.I se’n tornen tot glorificant Déu, perquè el que els havia estat anunciat ho han vist i sentit realitzat.Per començar, tenim l’experiència de vetllar en la nit? Estem parlant de vida cristiana, per tant, ¿tenim l’experiència de vetllar durant la nit, de recollir-nos en la pregària, robant hores al son per buscar amb esforç la proximitat de Déu? I si la tenim, ¿hem sentit la Glòria de Déu en algun d’aquests moments? Hem estat reconfortats, ens ha semblat que algunes de les nostres preocupacions, per un moment, eren més lleugeres? Potser hem cregut veure les coses clares i, embolcallats per la pregària, hem cregut saber què havíem de fer respecte a alguna cosa que ens preocupava; i hem tingut la constància de posar-la en pràctica, de, durant el dia, portar a terme allò que el nostre esperit havia sentit durant la vetlla de la nit. I encara, havent passat per aquestes coses, hem vist com les coses ens anaven millor i recordant la nostra pregària, hem donat gràcies a Déu? Si és així, potser que podem sentir que aquells pastors, la seva experiència, té alguna cosa a veure amb les nostres vides; que potser sense esdeveniments tan sublims, i amb una consciència en general molt més enfosquida que la d’ells, també a nosaltres se’ns dóna la possibilitat de veure Déu.

Hem sentit dir que Déu es revela en el cor de qui l’espera i l’estima, i que els de cor pur veuran Déu. Una altra actitud, encara més justa per rebre Déu ,ens la mostra l’Evangelista Lluc:Maria guardava totes aquestes coses en el seu cor.Vet aquí la clau de l’actitud perfecta del cristià!

Tornem a llegir, rumiant les paraules de sant Joan: I el Verb es féu carn i habità en nosaltres i hem vist la seva glòria, glòria que té com Fill Unigènit del Pare, ple de gràcia i de veritat ... A Déu ningú mai l’ha vist; el Fill Unigènit, que és al si del Pare, Ell ens l’ha fet conèixer.

Jesús Crist és nat!
Bon Nadal!


P. Josep

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada