Diumenge 24 de durant l'any - 11 de setembre

Captaires d’amor i perdó.
(Comentari a Mt 18, 21-35)



El fragment evangèlic que ens ocupa omple pràcticament la segona meitat del quart dels principals discursos en que Mateu sistematitza les paraules de Jesús entremig dels relats dels esdeveniments de la seva vida i de les seves accions. Es tracta del sermó que al llarg de tot el capítol divuit mostra com ha de ser l’organització de la vida comunitària dels que volen viure com a “fills del Regne”.
Jesús comença responent a la pregunta sobre qui és el més gran convidant-nos a canviar i cercar la humilitat i petitesa dels nens (1-5), a evitar tot tipus d’escàndol o incitació a fer el mal (6-9), a tenir la preocupació del Pare per la pèrdua de la ovella esgarriada més petita (10-14), a posar en pràctica d’una manera progressiva i prudent la correcció fraterna (15-18) i a demanar en pregària amb la plena confiança que el Pare ens escolta (19-20).
I a la pregunta aritmètica de Pere sobre la mesura del perdó “fins a set vegades?” contesta no menys aritmèticament amb l’infinit: “setanta vegades set”. Perquè la veritable mesura del perdó és un perdó sense mesura: Déu, que no coneix límits en el perdó, és el model del nostre perdó fratern; i si nosaltres no perdonem, tampoc podem esperar ser perdonats. Tot queda explícit en la paràbola del servent deutor sense cor (23-35) el qual, cec i incapaç de mesurar la immensa quantitat del deute que li és perdonat, tampoc mesura ni perdona al company subordinat que li deu una misèria.
Déu és així, diu Jesús, infinit en el seu amor i en la seva bondat; capaç de perdonar-ho tot.
Hem de contemplar detingudament en la nostra meditació aquesta generositat sense límits, aquesta renúncia del Senyor als seus drets... I avui en el nostre món, els homes continuarem acumulant pecats... i el nostre deute miserable seguirà creixent, i no ens adonarem de la nostra condició de captaires d’amor i perdó. Déu, en canvi, just perquè és fidel a la seva promesa i a la seva aliança amb l’home, mogut a compassió, un cop i un altre perdonarà tot el deute. I nosaltres, no serem capaços de fer el mateix amb els germans? No serem fidels a l’essència del Parenostre?
I no oblidem, per últim, que Déu, lent en el càstig i ric en l’amor, mostra un aparent rigor (34-35) que no és més que el reflex i el càstig de la nostra duresa de cor.



Florenci Travé, diaca.

Comentaris