Diumenge 4 de durant l'any - 30 de gener
So 2, 3; 3, 12-13; 1Co 1, 26-31; Mt. 5, 1-12a
Però el món és la creació de Déu, i Déu “veié que era bo” (Gen 1). D’on ve, com s’ha produit la manca de comunió que des del primer dia segellava la Creació com el vestit de Déu, com la Glòria de Déu? Tots coneixem el relat del pecat original, aquell moment en què l’home deixà de tenir només fam de Déu, en què l’home decidí no transformar el món en una vida en Déu, no retornar-li el món com a ofrena eucarística, acció de gràcies, sinó viure’l com una finalitat en si mateix. Sant Joan, al seu Evangeli, ho diu amb paraules clares: “el Verb era al món... i el món no el conegué” (Jn 1, 10). I en la seva primera carta: “tot esperit que confessa que Jesús Crist ha vngut en la carn és de Déu; i tot esperit que no confessa Jesús no és de Déu” (1Jn 4,2-3).
No ens estranyi, doncs, que ser perseguits i injuriats per causa del Crist sigui motiu de joia. No perquè els cristians siguem una espècie psicològicament diferent, per no dir malalta!, que gaudim amb el patiment. Sinó perquè en Crist, per la seva experiència en nosaltres, sabem que aquest món viscut com a realitat definitiva, com a quelcom de valuós en si mateix, és esclau del dolor i de la mort i no se’n pot deslliurar; i sabem, per l’experiència del Crist en nosaltres, que el Crist ha vençut el món, que en la seva humiliació se celebrà el seu judici, que s’oferí, mut com a ovella d’escorxador, al judici injust i a una mort ignominiosa, i en entrar la seva vida, vida divina, als confins del món esclavitzat per la mort, l’alliberà, el recuperà de bell nou com a ofrena a Déu, tot ressuscitant de la tomba, apareixent als seus deixebles, pujant als cels davant els seus ulls, i enviant l’Esperit consolador a fi que ordenés l’assemblea dels seus escollits, dels que escolten la seva paraula i s’alegren de ser perseguits per causa seva. Perquè tornem a viure el món com a la promesa de Déu, i, en Crist, l’estimem i en fem l’anticipació del Dia del Senyor, del Regne del Cels, de l’heredat promesa, ara i aquí, empeltats en la carn i la sang de Jesús Crist, Fill de Déu.
P. Josep
En el fons dels tres textos bíblics una mateixa dificultat: l’esquerda oberta entre el món i el Crist. El Dia del Senyor, dia esperat per Israel com a realització plena de les seves esperances de salvació, era anomenat el Dia de la còlera del Senyor, i el profeta anuncia que el poble volgut per Déu, que Déu mateix es reserva com a la seva heredat, és humil i pobre. Sant Pau recorda als Corintis que els cridats no ho són d’entre els homes que destaquen pels valors i virtuts del món; ben al contrari, Déu ha volgut fer seus els necis, els plebeus, els febles, els que el món menysprea, els que no poden gloriar-se dels propis mèrits. la mateixa predicació del Crist, narrada per sant Mateu, capgira els valors habituals, exalça la pobresa d’esperit, la mansuetud, el patiment per la manca de justícia.
Però el món és la creació de Déu, i Déu “veié que era bo” (Gen 1). D’on ve, com s’ha produit la manca de comunió que des del primer dia segellava la Creació com el vestit de Déu, com la Glòria de Déu? Tots coneixem el relat del pecat original, aquell moment en què l’home deixà de tenir només fam de Déu, en què l’home decidí no transformar el món en una vida en Déu, no retornar-li el món com a ofrena eucarística, acció de gràcies, sinó viure’l com una finalitat en si mateix. Sant Joan, al seu Evangeli, ho diu amb paraules clares: “el Verb era al món... i el món no el conegué” (Jn 1, 10). I en la seva primera carta: “tot esperit que confessa que Jesús Crist ha vngut en la carn és de Déu; i tot esperit que no confessa Jesús no és de Déu” (1Jn 4,2-3).
No ens estranyi, doncs, que ser perseguits i injuriats per causa del Crist sigui motiu de joia. No perquè els cristians siguem una espècie psicològicament diferent, per no dir malalta!, que gaudim amb el patiment. Sinó perquè en Crist, per la seva experiència en nosaltres, sabem que aquest món viscut com a realitat definitiva, com a quelcom de valuós en si mateix, és esclau del dolor i de la mort i no se’n pot deslliurar; i sabem, per l’experiència del Crist en nosaltres, que el Crist ha vençut el món, que en la seva humiliació se celebrà el seu judici, que s’oferí, mut com a ovella d’escorxador, al judici injust i a una mort ignominiosa, i en entrar la seva vida, vida divina, als confins del món esclavitzat per la mort, l’alliberà, el recuperà de bell nou com a ofrena a Déu, tot ressuscitant de la tomba, apareixent als seus deixebles, pujant als cels davant els seus ulls, i enviant l’Esperit consolador a fi que ordenés l’assemblea dels seus escollits, dels que escolten la seva paraula i s’alegren de ser perseguits per causa seva. Perquè tornem a viure el món com a la promesa de Déu, i, en Crist, l’estimem i en fem l’anticipació del Dia del Senyor, del Regne del Cels, de l’heredat promesa, ara i aquí, empeltats en la carn i la sang de Jesús Crist, Fill de Déu.
P. Josep
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada