dissabte, 19 de gener de 2019

Diumenge 2 de durant l'any - 20 de gener de 2019



Jn 2, 1-12

El raïm, regat per l’aigua, és capaç de fabricar dins seu un suc que, degudament treballat, es fa vi. La química y la biologia ho expliquen com una cosa natural, i ho és; les ciències descriuen un procés que observen, i donen noms a les coses, però a cada explicació podem, com els infants dir “per què?”, i l’última raó de per què això passa així i no d’altra manera sempre està un pas més enllà.

L’home i la dona s’uneixen naturalment, creen una família i generen vida, de manera natural… però el “vi” que pot destil·lar la seva vida en comú no s’explica només naturalment…

El text de l’Evangeli de les noces de Canà és el que es llegeix invariablement a l’ofici del matrimoni tal com ho celebra l’Església Ortodoxa. Per això, i perquè avui sembla que molts volen presentar el matrimoni cristià com quelcom caducat, i presentar idees molt antigues com a innovadores,  m’agradaria posar de relleu el sentit del matrimoni com a camí de salvació, un camí que destil·la les virtuts de l’Esperit Sant quan es viu d’acord amb l’Evangeli.

Tenim les paraules del Crist com a autoritat, autoritat i benedicció divina, per a recolzar la vida matrimonial: “Però des del principi de la creació, Déu els va fer mascle i femella. Per aquesta raó l’home deixarà pare i mare i s’unirà a la seva esposa, i tots dos esdevindran un de sol. Així doncs ja no seran dos sinó un” (Mc 10, 6-9). El primer miracle del Crist fou la conversió de l’aigua en vi a les noces de Canà; i això és considerat com un signe de la benvolença de Déu sobre el matrimoni. Déu mateix és qui ha fet del  matrimoni, de la unió natural de l’home i la dona capaç d’engendrar fills, un sagrament; per això podem dir que és una forma de salvació, un camí que du a la vida eterna.
Diferentment d’altres posicions preuades avui, la qüestió per als cristians casats no és: “Com puc reduir al mínim les meves obligacions familiars per poder ser lliure i portar una vida més espiritual?” És més aviat: “Com puc alimentar a l’interior de la meva vida familiar, el meu amor a Déu i al meu proïsme?” La vida cristiana és la vida a imatge de Déu en tres Persones –vida sempre amb els altres.
Qui viu el matrimoni cristià amb tot el seu sentit és qui diu: “La meva esposa [o el meu marit] i els meus fills són la meva vida. Ells són el contingut de la meva vida, vivint amb ells és com jo he d’aprendre l’amor a semblança del Crist”. El criteri de la meva salut espiritual és aquest: quin és l’estat de les meves relacions amb els que viuen amb mi? No hi ha cap criteri per sobre d’aquest. La vida familiar és la vara de mesurar el progrés cristià pels que vivim en matrimoni.
Tot el que aprenem sobre el matrimoni, tot el nostre treball pel nostre matrimoni, és treball per a la salvació dels nostres fills, i això no és cosa petita, sinó quelcom que té un valor etern.
L’Evangeli d’avui ens posa el marc on té lloc l’acció del Crist, l’obra de la divinitat que transfigura el món creat, “natural”, que coneixem. Maria, nova Eva, – “dona” l’anomena el seu Fill– Ella que és Plena de Gràcia, sap que manca el més important a la festa. Intercedeix i, malgrat l’aparent negativa de Jesús –la manifestació de la seva divinitat es farà paulatinament i en vista a despertar la veritable fe, no l’admiració davant el poder– , ella, que és Tota Santa, diu als servents: “Feu el que Ell us digui”. I ells ho fan. I el miracle s’esdevé. I qui ho ha vist, els servidors i els que eren a prop de Jesús, els que escoltaven la seva paraula i la seguien –la “seva família”– sabien d’on procedia aquell vi, i van creure en Ell.

P. Josep Moya

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada