Diumenge 28 de durant l'any - 9 d'octubre del 2016

Lc 17, 11-19

Aquest fragment de l’Evangeli, de manera subtil, ens mostra la diferència entre una fe i una praxis basada en la Llei, en els preceptes, en normes, i una fe fonamentada en Déu mateix. La mateixa diferència, subtil i difícil de discernir, entre ser un mateix el centre i el criteri de la confiança i de la decisió de com actuar o que sigui la voluntat de Déu la que il·lumini la nostra fe i condueixi els nostres passos.

Fins la vinguda del Crist, la Llei de Moisès fou la pauta que marcava el camí cap a la salvació. Els que no coneixien la Llei, o no tenien l’ensenyament que els permetia interpretar-la rectament, estaven sota la llibertat natural de la seva consciència. El poble de Déu, l’Antic Israel, que esperava l’acompliment de la Promesa, la vinguda del Messies, tenia la Llei com a guia. Però a partir de l’Encarnació, de la vinguda del Messies, de la realització de la Promesa, la Llei sense quedar abolida arriba al seu compliment final, és a dir, que els seus efectes es manifesten plenament, i llavors el Nou poble de Déu, el Nou Israel, l’Església, viu en Ell per la Fe que l’Esperit Sant concedeix, ja no té la Llei com a patró de vida, sinó a Crist mateix, Camí, Veritat i Vida.

Deu són els homes que se senten impurs i, conscients de la seva malaltia –impuresa–, i  guardant la distància que prescriu la Llei, demanen a Jesús misericòrdia. S’adrecen a Jesús com a Mestre, reconeixent en Ell a qui que és capaç d’interpretar la Llei amb autoritat, i per tant pot ensenyar al poble, però no com a Messies ni com a Déu, tal com altres episodis ens mostren quen l’anomenen Senyor, Fill de David o Fill de Déu. Nostre Senyor respon a la seva demanada, com tantes vegades mostren els Evangelis, d’acord amb el grau de coneixement i consciència que mostra qui s’adreça a Ell; no violenta la llibertat de l’home, sinó que sempre tot Ell humilitat, la seva paraula es manifesta al nivell de l’home, acompanyant-lo i a la vegada deixant-li la llibertat, aquesta llibertat que és el senyal de la imatge divina en l’home. Els podria haver dit, ‘Jo sóc el Senyor, el Messies, i us puc sanar’. En canvi, el Senyor els diu, d’acord amb el que prescriu la Llei, que es presentin als sacerdots. Els deu homes, immediatament, així ho fan; abans, però, d’arribar als sacerdots i saber què és el que hauran de fer per sanar-se, en el camí, en el transcurs del seu compliment de la Llei, es veuen purificats! No ha estat el compliment de la Llei el que els ha sanat, sinó la voluntat de Déu, l’obra del Crist. Però fixem-nos que, subjectes com estaven a la Llei, no s’adonen realment del que els ha passat, excepte un, que era samarità, que no tenia el recte ensenyament de la Sinagoga, que no posseïa l’ortodòxia de la Llei. Aquest, mogut per una força superior a la Llei, retorna sobre els seus passos i amb forta veu glorifica Déu. Ara no manté la distància, sinó que cau als peus del Senyor en acció de gràcies, gosa atansar-s’hi, tocar-lo, prosternat als seus peus en actitud de màxima humilitat.

El Senyor no el retreu la seva “desobediència” –no ha anat als sacerdots!–, sinó que, tot ensenyant als que l’escoltaven, fa evident l’actitud dels nou jueus que no han retornat sobre els seus passos per glorificar Déu. Tot i experimentar el do de Déu, la guarició, la purificació, continuen lligats a la Llei, continuen en la direcció dels seus passos, en la seva manera antiga de viure; només un, i era estranger, samarità, ha escoltat i actuat seguint la voluntat de Déu. A aquest, el Senyor li diu: Aixeca’t! La teva Fe t’ha salvat. La paraula aixeca’t, no es refereix només a la prostració física del samarità ja guarit davant els seus peus, sinó a sortir de l’estat caigut que és el propi del pecat de tot home que ve al món i elevar-se per a romandre al costat del Crist, unint-se a la seva naturalesa humana perfecta i participar de la Glòria divina. La paraula aixeca’t, en grec anastas, també significa ressuscita! La Fe plena, acompliment de la Llei i dels Profetes, el Crist, és l’únic capaç de fer-nos aixecar. Però Ell espera la nostra conversió, que retornem sobre els nostres passos per donar gràcies a Déu, en reconeixment del do que Ell ens dóna, la Vida nova.

Cal saber que la paraula eucaristia és una paraula grega que significa precisament acció de gràcies, de manera que aquesta acció del samarità és el signe de l’Eucaristia amb què el Nou Israel podrà combregar amb Crist Jesús fins els temps de la seva Segona Vinguda. El sacrifici eucarístic, el sagrament de l’Eucaristia en Església és l’acció de Gràcies, l’acompliment de tota la Llei i totes les profecies. En ella es troba la salvació i la sanació dels homes.

P. Josep