Sant Jaume, Apòstol - 25 de juliol

Textos del diumenge XVII de durant l'any, cicle C
Gènesi 18,20-32 / Salm 137,1-8 / Colossencs 2,12-14 / Lluc 11,1-13


El diàleg entre Déu i Abraham en l'escena del llibre del Gènesi que llegim avui sempre m'ha cridat l'atenció. Abraham parla com un hàbil negociant que, sense perdre en cap moment l'immens respecte que sent davant la voluntat de Déu, s'atreveix a intentar convèncer el Senyor, perquè no actuï amb excessiu rigor en castigar els pecats de la humanitat. Un diàleg sorprenent, perquè després de segles de reflexió teològica, els cristians ens hem habituat a imaginar-nos Déu com aquell ésser que en ser infinitament perfecte, i donat que ho coneix tot, doncs no s'equivoca ni fa judicis erronis, i per tant mai no necessita rectificar. Aquestes coses més aviat són pròpies dels humans, que som limitats, parcials, inconstants, febles. Intentar convèncer Déu com ho vol fer Abraham no té sentit, voldria dir que ens estem imaginant un Déu massa “humà”.... o potser no ?
Si intentem aparcar per un moment les nostres idees sobre la perfecció de Déu, i llegim com parlen d'Ell els primers llibres de la Bíblia, trobarem moltes escenes com la que comentem avui: que ens mostren un Déu que es deixa convèncer quan algú (Abraham, Moisès, ..) li recorda el seu gran amor a la humanitat. Un Déu que es desdiu del càstig que ja havia decidit, i que segurament és el que la humanitat es mereixia. Un Déu que aparentment canvia d'opinió, però que sempre ho fa en una mateixa direcció: la de la compassió, la d'estimar molt més enllà del que ens podem arribar a imaginar nosaltres, tan marcats pels ressentiments i pel principi del “qui la fa la paga”. Els autors de la Bíblia ens mostren, amb un llenguatge entranyablement ingenu, d'un Déu amb uns sentiments “molt humans”, però per fer-nos descobrir una manera d'estimar que és molt més que humana, que ens supera totalment.. i que malgrat això és la que som cridats a viure.
En el text evangèlic d'avui Jesús ens convida a acostar-nos a aquest Déu que estima molt més del que podem entendre. I ens convida a acostar-nos-hi amb actitud humil, filial, actitud d'acollida confiada del Misteri... actitud de pregària, en definitiva. El Parenostre (aquí en la versió de Lluc: concisa, senzilla, però enormement profunda) és el gran model que Jesús ens ha deixat de com ens hem d'adreçar al Pare. Reverenciant el seu Nom, deixant-nos omplir per la immensitat del seu amor, per a que aquesta experiència transformi la nostra realitat, tan petita i limitada, però cridada a un horitzó tan gran.
A la pregària del Parenostre segueix una reflexió molt viva del Senyor que ens convida a pregar, a demanar. Amb tota confiança, sabent que ens adrecem a Algú que només desitja per a nosaltres el millor. Que ja sap el que necessitem abans que li demanem res, però que ens convida a demanar-ho, a expressar-li el que sentim, a compartir amb Ell els nostres anhels, perquè sap que el diàleg confiat amb Ell ens va transformant, ens ajuda a desitjar millor, a replantejar-nos el que realment necessitem, a obrir-nos a tot el que Ell té per donar-nos.

Mn. Josep Vicenç Moragues