Diumenge 22 de durant l'any - 3 de setembre del 2017

Jr 20,7-9 / Salm 62 / Rm 12,1-2 / Mt 16,21-27

El valor de la incomoditat per amor: és la incomoditat de Jesús, la incomoditat de Déu.

Vingui a nosaltres el vostre Regne!

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi...» (Mt). La creu de Jesús no és fatalitat, conformisme, passivitat..., és compromís amb la justícia, per un món millor, pel Regne de Déu; és una creu diferent a les que penja el món; és una creu plena d’amor, alliberadora, solidària amb totes les causes humanes més nobles; i així, la creu de Jesús, és provocadora.

...i de ressuscitar el tercer dia (Mt). La plenitud de la vida i del Regne de Déu es diu resurrecció; des d’on pren sentit el viure i el morir, és esperança que ens anima i ho configura tot; és plenitud de pau, de justícia, de veritat, de no violència, d’amor i fraternitat..., acompliment de totes les esperances i utopies humanes.

Faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

... començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt..., i que havia de ser mort... (Mt). Fer la voluntat de Déu no ens estalvia la creu, hi va incorporada, ... assumim les conseqüències de l’amor; és la vuitena Benaurança (Mt 5,10). La voluntat de Déu passa, sense voler, per la creu, i així la creu és font de vida.

El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.

«... Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare... i ell pagarà cadascú segons les seves obres» (Mt). En el judici final (Mt 25,31-46) trobem Jesús identificat amb els qui passen fam i set, els qui són forasters i els qui van despullats, els malalts o els qui estan a presó; el que fem de bé als altres li fem a ell; la benaurança serà la plenitud del Regne de Déu. “L’acció bona conté en ella mateixa totes les filosofies, totes les religions, l’univers sencer i Déu mateix” (Vicent Ferrer).

I no permeteu que nosaltres caiguem a la temptació...

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà... (Mt). És la temptació del prestigi, de la posició social, dels diners, del poder... que ens assegurin la vida, però a la que sacrifiquem la llibertat, la dignitat, l’autenticitat, la coherència, els valors més humans... La vida ens ve de l’amor que cerca el bé de l’altre, i és treball, donació generosa, opció pel drets humans i el Regne de Déu.

¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? (Mt). Ser o tenir. Podria ser que als ulls del món hàgim tingut tot l’èxit..., però no contents i en pau amb nosaltres mateixos...; podria passar que ho hàgim aconseguit tot..., però encara ens quedi el repte de la pròpia autenticitat; que siguem persones envejables, però dins, al cor, no estiguem satisfets amb nosaltres mateixos; ... i això és el més important per a cadascú, per als altres i per a Déu. Què és el que ens dóna vida?; volem ser feliços, ... quin camí hi porta?: l’autenticitat, la coherència, els millors valors, estimar, pau a la consciència...

Ans deslliureu-nos de qualsevol mal.

«De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!» (Mt). Una idea equivocada de la relació amb el Pare: pensar que ens estalvia maldecaps i problemes, i preocupacions..., com si al seu costat fóssim immunes a qualsevol mal. El mal no volgut pel Pare del cel, però sí pels homes... La fe no ens fa totpoderosos; sí ens fa anar més enllà de tot mal amb esperança, i és força i lluita amb confiança; el mal no té la última paraula. La clau la tenim...: «Fuig d’aquí..., perquè no penses com Déu, sinó com els homes» (Mt); pensar com Déu ens dóna nova visió de les coses, una mirada més ampla que la de les contingències concretes, sense defugir del compromís, i la mirada de l’essencial i de l’important.

Posem motius per donar sentit a les nostres creus.

                                      Mn. Miquel García Bailach