Diumenge 2 de durant l'any - 15 de gener
1S 3, 3b-10.19; 1C 6, 13b-15a. 17-20; Jn 1, 35-42
Trobo que els textos d’aquest diumenge retraten amb exactitud el procés del camí dels deixebles de Jesús, en el qual ens trobem embarcats els qui duem el gloriós nom de “cristians”, del qual no som dignes.
Igual que Samuel, vivim com dormint, fins que se’ns adreça una Veu poderosa, capaç de desvetllar-nos i de posar-nos en camí, encara que no acabem de veure cap a on. Si la nostra petitesa no és capaç de discernir-ne l’origen i la destinació, altres persones ens ajuden a fer-ho, i la Veu no para de cridar, tantes vegades com calgui (tres) fins que comencem a encertar la resposta correcta: una resposta de disponibilitat total. Així comença el veritable camí de la fe, el magnífic do rebut de Déu després que ens hi haguem disposat. Com? Quan hem practicat la confiança en els altres, ja podem començar a confiar en Aquell que ens parla secretament en el cor.
El creixement posterior va acompanyat de nous dons gratuïts: el favor del Senyor i el do de la fidelitat. A l’hora de lloar el Senyor, Ell mateix ens fa entendre quina lloança li agrada (que és a la vegada la salvació que Ell ens dóna): poder dir, amb tota veritat: “Aquí em teniu per fer la vostra voluntat”.
Seguint la crida, també ens demanem on viu el Senyor, per fer estada amb Ell. La resposta ens remet a més camí: “Veniu i ho veureu”. Tot anant-hi, ens trobem els uns amb els altres, tota la colla que fa camí amb Jesús, ja que la comunitat és allà on Ell viu i és el lloc on el podem trobar i seguir.
Seguir-lo vol dir “glorificar-lo en el nostre cos”, aquell Cos del qual tots formem part, i que té com a cap i pastor el mateix Senyor, un cos —l’Església— que és “santuari de l’Esperit” i que no podem pervertir de cap manera.
Les lectures d’avui, doncs, resumeixen el camí de la vida cristiana en unes poques expressions ben riques: escoltar una crida, desvetllar-se, buscar-ne sincerament l’origen, fer camí junts en comunió de confiança, glorificar-lo en el cos de la comunitat... per acabar sentint la mateixa Veu que se’ns adreça d’una manera absolutament personalitzada: “Tu ets Simó... Tu seràs una Pedra del temple que Jo edifico, on Jo vull viure per sempre amb vosaltres”. No és una excel·lent manera de començar el nou any?
Trobo que els textos d’aquest diumenge retraten amb exactitud el procés del camí dels deixebles de Jesús, en el qual ens trobem embarcats els qui duem el gloriós nom de “cristians”, del qual no som dignes.
Igual que Samuel, vivim com dormint, fins que se’ns adreça una Veu poderosa, capaç de desvetllar-nos i de posar-nos en camí, encara que no acabem de veure cap a on. Si la nostra petitesa no és capaç de discernir-ne l’origen i la destinació, altres persones ens ajuden a fer-ho, i la Veu no para de cridar, tantes vegades com calgui (tres) fins que comencem a encertar la resposta correcta: una resposta de disponibilitat total. Així comença el veritable camí de la fe, el magnífic do rebut de Déu després que ens hi haguem disposat. Com? Quan hem practicat la confiança en els altres, ja podem començar a confiar en Aquell que ens parla secretament en el cor.
El creixement posterior va acompanyat de nous dons gratuïts: el favor del Senyor i el do de la fidelitat. A l’hora de lloar el Senyor, Ell mateix ens fa entendre quina lloança li agrada (que és a la vegada la salvació que Ell ens dóna): poder dir, amb tota veritat: “Aquí em teniu per fer la vostra voluntat”.
Seguint la crida, també ens demanem on viu el Senyor, per fer estada amb Ell. La resposta ens remet a més camí: “Veniu i ho veureu”. Tot anant-hi, ens trobem els uns amb els altres, tota la colla que fa camí amb Jesús, ja que la comunitat és allà on Ell viu i és el lloc on el podem trobar i seguir.
Seguir-lo vol dir “glorificar-lo en el nostre cos”, aquell Cos del qual tots formem part, i que té com a cap i pastor el mateix Senyor, un cos —l’Església— que és “santuari de l’Esperit” i que no podem pervertir de cap manera.
Les lectures d’avui, doncs, resumeixen el camí de la vida cristiana en unes poques expressions ben riques: escoltar una crida, desvetllar-se, buscar-ne sincerament l’origen, fer camí junts en comunió de confiança, glorificar-lo en el cos de la comunitat... per acabar sentint la mateixa Veu que se’ns adreça d’una manera absolutament personalitzada: “Tu ets Simó... Tu seràs una Pedra del temple que Jo edifico, on Jo vull viure per sempre amb vosaltres”. No és una excel·lent manera de començar el nou any?
Andreu Trilla
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada