dimarts, 29 de maig de 2018

La Mare de Déu en l'Església - 27 de maig de 2018


Protectora dels cristians, mitjancera constant davant el Creador!
Des de l’inici de la vida pública del seu Fill, Maria intercedeix per nosaltres: “No tenen vi”. I, abans com ara,ens diu: “Feu el que Ell us digui!”.
Irina Gorainoff , al seu llibre la vida de Sant Serafí de Sarov, escriu: “Hi ha moltes maneres de no tenir fe...La pitjor és la de tenir una fe racional i enraonadora. Certament no està pas exclòs que la fe pugui ser defensada amb l’ajuda de la raó, però per això cal que la intel·ligència, en estat de gràcia, es nodreixi de les profunditats de la vida divina. Quan s’asseca aquesta font, comença el racionalisme religiós que correspon a les paraules de sant Pau. “Si algú creu conèixer alguna cosa, encara no ho coneix com ho hauria de conèixer” (1Cor 8, 2)”.
Els Sants Pares i els himnògrafs dels primers segles, diuen una i altra vegada que tot retòric queda mut davant el misteri de la Mare de Déu, que els filòsofs esdevenen ignorants, que tota llengua humana és incapaç de cantar aquesta meravella, que ni als àngels els fou donat conèixer el misteri:Gabriel, ministre de l’Esperit en aquesta gràcia, queda esbalaït...Això no és només una forma bonica o poètica de parlar! Qui pot gosar entrar en aquests misteris amb una raó que es nodreixi només de la carn i de la sang? Quina raó pot parlar de la concepció virginal del Fill de Déu, de la Puresa, de la Glòria, de la plenitud de la Gràcia, de la Maternitat divina, de l’Esposa inesposada? Sense un treball ascètic del pensament no podem acceptar el que l’Església afirma i proclama.I és que certament la raó, sense nodrir-se de les profunditats de la vida divina, esdevé instrument inútil i, finalment, enemic de la gràcia! Però quines són i on són aquestes profunditats de la Gràcia, de la vida divina de les que ens podem nodrir? “Feu el que ella us digui” I la Mare de Déu guardava totes aquestes coses dins el seu cor (Lc 2, 19 i 51).
On és el teu cor allà és el teu tresor. Cal, doncs, fer entrar la nostra intel·ligència dins el nostre cor, allà hi hala porta que ens permet realment entrar al cel, al lloc on habita Déu, i on els seus misteris esdevenen llum.“Mare de Déu” en grec és un sol mot (Theotokos: la que dona a llum a Déu), un mot que inclou tot i molt més del que es pot comentar. Maria posa al món el seu Creador! El Déu etern pren carn de les entranyes de Maria i es fa veritable home sense deixar de ser Déu! Maria es fa mare sense deixar de ser verge! El Déu Sobirà, Senyor totpoderós saluda la Verge i espera el seu consentiment per omplir-la de la gràcia amb l’Esperit Sant i fer-la concebre al seu si el Fill etern de Déu nascut abans de tots els segles!
“S’encarnà de l’Esperit Sant i de la Verge Maria” no és simplement l’exposició d’un fet; és una declaració del Credo, una solemne professió de fe. No vulguem esbrinar el seu sentit amb la raó, guardem més aviat les paraules que ens transmeten els Pares dins el cor, fem-les el centre de la nostra respiració, del nostre alè i mentre restem incapaços de comprendre, copsem, pel foc que encenen dins nostre, com és de fonamental i imprescindible a les nostres vides la confessió de la fe. El nom Theotokos posa l’accent en que l’infant que nasqué del si de Maria no era simplement un ésser humà, sinó el Fill unigènit de Déu. És aquesta òbviament la pedra angular de la fe recta. L’opció, sempre personal, és la resposta que donem amb la nostra vida a la pregunta més transcendental, a la pregunta que formulà Aquell qui és la Vida: I vosaltres, qui dieu que sóc?
O Tota Pura, sense màcula, immaculada, Verge Sobirana, Esposa de Déu, que pel teu infantament meravellós has unit el Déu Verb als homes i has retornat al cel la nostra naturalesa exiliada... Rep la meva pregària; suplica al teu Fill que m’obri les entranyes del seu amor i la seva bondat sense aturar-se en les meves nombroses faltes... En aquesta vida sigues l’ajut i el calorós socors, el refugi contra els assalts de l’enemic, la guia cap a la salvació; a l’hora de la mort sigues qui envolti l’agonia de la meva ànima i foragiti de lluny les visions tenebroses dels esperits malvats; a l’hora del judici sigues qui em deslliuri de la pena eterna i em designi com a hereu de la glòria inefable del teu Fill, el nostre Déu! Que ho obtingui, o Sobirana, per la teva mediació i la teva protecció, per la Gràcia i l’Amor als homes del teu Fill únic, el nostre Senyor Jesús-Crist. Amén.
P. Josep

“Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així” (Lc 1, 29)

Aquests dos comentaris, el del P. Josep, prevere ortodox del Patriarcat de Sèrbia i el meu, tenen un doble propòsit. Les confessions cristianes, ortodoxa i catòlica, segueixen, com sabem, calendaris litúrgics diferents. El passat diumenge 27 de maig, l’Església Ortodoxa va celebrar Pentecosta, mentre que per l’Església Catòlica, va ser la Santíssima Trinitat. Al meu parer els llaços mutus entre les dues confessions són prou enriquidors per “festejar” junts Pentecosta, en aquestes breus exposicions. Hagués volgut que sortís en el blog el mateix dia 27, però per manca de temps, no m’ha estat possible. Amb tot, és un goig, poder compartir amb el P. Josep i amb tots vosaltres aquesta estona, jo diria, d’amistat i de pregària.  

 El segon propòsit ha estat, recordar aquesta memòria de la benaurada Verge Maria, Mare de l’Església, que la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments va establir que el Dilluns després de Pentecosta se celebri com a memòria obligatòria, per decisió del Papa Francesc.
Fins a tres persones (P. Josep, P. Antoni Tortras S.J. i jo mateix), vam coincidir, en diferents  converses, que l’Anunciació i Pentecosta tenen una relació estreta. “Els Sants Pares i els himnògrafs dels primers segles, diuen una i altra vegada que tot retòric queda mut davant el misteri de la Mare de Déu...” ens diu el P. Josep en el seu excel·lent comentari. Estic completament d’acord. Avui en dia, en la nostra societat, parlar de la concepció virginal del Fill de Déu, és motiu de burla, d’escarni i en el fons, motiu d’escàndol. Com la creu.

Maria es queda torbada per les paraules de l’àngel Gabriel: “Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu” (Lc 1, 28). Aquesta torbació davant aquest anunci joiós, és fruit d’una profunda humilitat que tots els cristians hem d’aprendre de Maria, la primera cristiana. Davant el Misteri de l’amor de Déu, només pot ser revelat pels qui s’obren amb temor reverencial a la voluntat divina: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis  i entesos.” (Mt 11, 25). O davant la gentada on s’alça la veu d’una dona que li diu a Jesús: “Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar! Que li contesta Jesús? “Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden! (Lc  11, 27-28).¿ Quantes vegades llegim en l’Evangeli: “Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava? Qui millor que Maria fa la voluntat de Déu? Jesús, de fet, davant aquella dona, està fent un elogi a la seva mare.

Maria experimenta Jesús en el seu cor i en les seves pròpies entranyes i gràcies al seu assentiment davant l’àngel Gabriel, anticipa el sí de l’Església que viu encara com a llavor, a través del Fill de Déu en el seu ventre: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran  Fill de Déu.” (Lc 1, 35). Serà a la creu, ja mort Jesús, quan es traspassat per un cop de llança, quan neix l’Església, amb els signes sagramentals del Baptisme i l’Eucaristia. l’Evangeli de Sant Joan ho deixa ben clar: “...i a l’instant en va sortir sang i aigua.” (Jn 19, 34). La creu de Jesús, signe de la Misericòrdia de Déu per la humanitat. Al seu costat, la seva mare, la nostra Mare: “Després digué al deixeble: Aquí tens la teva mare”. (Jn 19, 27).

Acabo amb unes paraules de Sant Silvà, monjo ortodox del mont Athos (1866-1938) sobre la Mare de Déu: “ Quan es mantenia dreta al peu de la Creu, la seva pena era vasta com l’oceà. Els dolors de la seva ànima eren incomparablement més grans que els d’Adam quan fou foragitat del Paradís, perquè el seu amor també era incomparablement més gran que el d’Adam. I si continuà vivint, fou únicament perquè la força del Senyor la sostenia, car el Senyor volia que ella veiés la seva Resurrecció i que després de la seva Ascensió ella restés a la terra per consolar i alegrar els Apòstols i el nou poble cristià.”  

Agraeixo al P. Josep que participi en el blog i sobretot, la seva amistat. Moltes gràcies.


Xavier Artigas


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada