Diumenge 4 de Pasqua - 11 de maig

Evangeli de Joan,10,  1 – 10.

“Us ho ben asseguro, el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, [...] és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles.” Aquestes paraules, paraules dures, anaven adreçades als fariseus, i també sovint als escribes, ja que ambdós estaments compartien ofici relacionat. Mireu si n’havia pronunciat de paraules fortes contra aquella genteta, colla de vividors que, aixoplugant-se en el “seu ministeri”, vivien de la professió que ells havien triat, o que els l’havien recomanat d’exercir, però que la seva santedat era només de cara al públic... Al cap i a la fi, eren uns assalariats de les coses santes, i res més que això. Contra aquesta pràctica de ficció de fe Jesús els acusa aquí (vs. 12 –13), però també ho havia fet, i ho continuaria fent sempre, en moltes altres ocasions.

Sempre m’havia estranyat la manera que té de conduir el seu ramat el pastor d’aquesta paràbola (figura de Jesús). Tots hem vist pastors portant els seus caps de bestiar després de sortir de la cleda on passen la nit. I de bon matí surt el ramat i ja comença a triscar per l’espai de pastura que ocupa de costum. La figura del pastor d’aquesta paràbola és diferent: ell surt i va al davant, i les ovelles al darrere. Ell les guia, les porta a prats d’herba generosa i rica. Oi que recordem aquell salm de David, que diu: El Senyor és el meu pastor, no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna...? És més, el pastor coneix les seves ovelles, perquè diu que les crida pel seu nom, i afegeix que elles li coneixen la veu. I encara més, diu que les seves ovelles es troben dins una cleda on n’hi ha unes altres que el pastor no coneix, i a la vegada aquestes tampoc no coneixen aquest pastor que crida i treu les seves pròpies.

Vet-ho aquí el gran misteri de l’elecció divina per a salvació, que la rebem per la fe. Unes ovelles són seves, però unes altres no ho són, perquè no ho volen ser; i no per raó de l’ús de la llibertat, és clar! Això digué Jesús, després de la miraculosa guarició d’un paralític a l’estany de Betzata: “Però vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida.” Jn 10, 40. Si sou de les ovelles del Senyor Jesucrist, no tingueu por de les burles, o de la incomprensió d’alguna gent que us volta. La pedra de toc sobre l’autenticitat de la nostra fe la trobem en allò que va escriure l’apòstol Pau: “... Déu ha posat un sòlid fonament que es manté ferm i que porta gravades aquestes paraules: El Senyor coneix els qui són seus. I també: Que s’allunyin del mal tots els qui invoquen el nom del Senyor.” (2 Tim. 2, 19).

Manel Alonso Figueres