Diumenge 4 de Quaresma - 3 d'abril

Jn 9, 1 – 41

El llarg fragment de l’evangeli d’aquest quart diumenge, correspon a la coneguda catequesis de la guarició del cec de naixement, que s’oferia als futurs cristians que rebrien el do de la vida nova, pel Baptisme, la nit de Pasua. Tots els evangelis de la quaresma són preparació interior per rebre, o renovar, les promeses del Baptisme, i poder respondre, com deia el missatge quaresmal de Benet XVI d’enguany, a una pregunta clau i definitiva per a la vida de tot creient: <<-creus en el Fill de l’home? … Hi crec, Senyor>> (Jn 9, 35.38). La narració és plena de referències que amb facilitat poden connectar amb la vida atavalada del segle XXI. La plasticitat dramàtica de l’escena és rica d’imatges, diàlegs i detalls que permenten de reconèixe’ns amb els diferents personatges que apareixen: el cec, els qui dubten, els qui jutjen els altres, o senzillament els presents, els que veuen i escolten aquell esdeveniment que supera tota lògica humana i remou la vida fins a profunditats encara no conegudes, ni sospitades. Massa centrats, a vegades, en nosaltres mateixos, us proposo de fer un pas vers l’exterior. Moure’ns en un context más ampli, i traslladar en la figura del cec el propi grup: la nostra comunitat, la nostra família, la nostra Església. També el col·lectiu, i ara parlaré de l’Església, però que cadascú hi situï el seu grup més proper, pateix la ceguesa o li manca aquella facilitat de paraula per donar raó de la seva alegria, i establir diàlegs en bé de la unitat dels cristians, i de tots els homes. Per ser justos hem de fer dues puntualitzacions: primera, parlar del col·lectiu que m’envolta o del qual formo part no estalvia de cap manera la meva pròpia responsabilitat, doncs jo també sóc membre d’aquell grup; segona, l’Església no pateix una ceguesa constant o perpètua, la història ens mostra que la manca de visió a vegades no ha existit, així de senzill. La ceguesa es cura? La manca de paraula té remei? Puntualitzem: la ceguesa no és només no veure, sinó no voler veure i mirar, doncs, en una altra direcció. La manca de paraula és més aviat, avui, la manca d’una paraula justa, serena, esperançadora. Demanar-nos per la possibilitat d’un canvi, d’una recuperació de la visió o de la lucidesa, té a veure per un costat amb quelcom propi d’un mateix, de la pròpia responsabilitat del grup de caminar en la direcció encertada (amb decisions i opcions concretes, pròpies de l’evangeli, de Jesucrist), però també vol dir un fiar-se i un acostar-se més a Jesús, que de fet és qui guareix i qui té paraules de vida eterna. La manca de visió i de paraula es curen quan el grup, i cadascú del qui el forma, s’apropa a Jesús, i deixa que Jesús s’apropi a ell. Indubtablement: si ens acostem a la Paraula de Déu, i a l’Eucaristia, ens apropem a Jesús. Deixar-nos interpel·lar per la dimensió del relat de fe de l’Evangeli i la celebració comunitària de la mort i resurrecció de Crist, vol dir deixar-nos influenciar, volgudament, pel do del seu Esperit Sant. -com visc, doncs, la meva relació amb la meva comunitat? Com faig per apropoar-me a Jesús? A la Paraula de Déu? A la celebració de l’Eucaristia? M’obre els ulls a la fe i la confiança? -quin discurs i quina paraula empro per acostar el do de l’Esperit, el do de la comunió amb els meus germans creients en Crist? Que Jesucrist il·lumini les obscuritats de la nostra comunitat, i de la propia vida, per tal de reconèixer la força i el do de l’Esperit del Crist resuscitat. Que Jesucrist ens doni la paraula justa que sigui diàleg ferm amb el nostre món, i faci possible el miracle de viure cada dia l’alegria de la missió encomanada: cercar la unitat amb tots els homes i dones de la terra.

Mn. Daniel Palau