Diumenge de Rams - 17 d'abril - Evangeli

El sopar del Senyor, preludi de la Passió.

(Comentari a Mt 26, 14-30)

Ens trobem davant d’un fragment cabdal de l’evangeli de Mateu, tant per la seva construcció formal com pel contingut de Bona Nova que ens ofereix i que sempre hauria de ressonar en el més profund del nostre ésser de creients.

Un cop d’ull al context: comença el capítol amb l’anunci de la seva mort per part de Jesús als deixebles... i la decisió dels sacerdots d’apoderar-se d’ell i de matar-lo en el moment més oportú (vv.1-5). Segueix la unció de Jesús a Betània, esdeveniment molt important perquè simbòlicament ell mateix pren les regnes del seu destí i celebra abans d’hora la seva sepultura; els deixebles no comprenen el conflicte o la tensió entre les bones obres (acció) i la bona obra que la dona fa per Jesús (contemplació): Ell recorda que les dues coses son inseparables, l’amor als pobres s’ha de viure en l’Amor a Aquell que s’ha identificat amb ells (vv. 6-13).

El nostre fragment s’inicia amb l’oferiment de Judes per trair-lo (vv. 14-16) i els preparatius del sopar pasqual (vv.17-19). La passió de Jesús es desenvolupa ja sacramentalment enmig de la comunitat dels deixebles mentre sopen tots plegats: allí mateix Ell és lliurat en el moment de l’anunci de la traïció de Judes (vv. 21-25)... i Ell entrega el seu cos i la seva sang, o sigui, la totalitat del seu Ésser personal (vv. 26-29). Hauríem de remarcar que és prou alliçonador per les nostres comunitats i les nostres vides que el relat de la institució eucarística resti emmarcat per la traïció d’un dels dotze i per l’anunci de les negacions de Pere.

El relat de la institució esdevé un gest profètic mitjançant el qual Jesús reviu per endavant la seva pròpia mort. L’evangelista il·lumina el sentit d’aquesta mort tot afegint “en remissió dels pecats”; certament, totes les nostres febleses, totes les nostres mancances i misèries pujaran “a espatlles del Bon Pastor” i seran enlairades en la Creu.

Però mentrestant Jesús, amb els elements més senzills i simbòlics, el pa, que és la necessitat humana, i el vi, que és l’alegria i la vida, ens recorda que, si som capaços de compartir-los comunitàriament, Ell restarà sempre amb nosaltres... i nosaltres estarem realment col·laborant en la construcció del Regne.

Florenci Travé, diaca.