Diumenge 5 de Quaresma - 10 d'abril

Jn 11, 1-45 “


Marta digué a Jesús: Senyor, si haguessis estat aquí, no s’hauria mort, el meu germà.” Marta, si bé no pretén amb aquesta frase, de manera expressa, donar la culpa a Jesús de la mort del seu germà, sí que el que és cert, és que Jesús no es dóna cap pressa per anar a veure a Llatzer. Es troba “a l’altra banda del Jordà, on Joan havia començat a batejar.” Quan s’assabenta de la malaltia de Llatzer, no se’n va corrents a trobar-lo, sinó que “es va quedar encara dos dies al lloc on era.” Si estava malalt, és que encara no estava mort, però Jesús, quan finalment arriba, és davant la llosa del seu amic, que quan demana que s’obri, Marta li adverteix: “Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor.”


La mort de Llatzer és, doncs, una realitat. Ningú dels presents en té cap dubte. La lentitud en la reacció de Jesús, té, però, una finalitat: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat.” Aquest tornar a Judea per Llatzer, va amb paral·lel amb el seu propi camí existencial, on la seva “hora” s’acosta. Aquesta “hora” per l’evangelista Joan, vol simbolitzar, el temps de la passió, mort i glorificació del Fill de Déu. És així, doncs, que la resurrecció de Llatzer és una anticipació, un tast temporal, del destí de glòria del Senyor. És per aquest camí de lliurament, del que Jesús es va apropant, quan Tomàs el Bessó diu als altres deixebles: “Anem-hi també nosaltres i morim amb ell.”


Déu, al llibre de l’Èxode, crida Moisès “en una flama enmig d’una bardissa.” I quan aquest intenta saber el seu nom, Déu li respon: “Jo sóc el qui sóc”. Un nom desconcertant, però que en Jesús es concentra la resposta definitiva: “Jo sóc la resurrecció i la vida.” En Jesús es revela la Paraula eterna de salvació del Pare. “Jo i el meu Pare som u”, ens diu, justament, abans de la narració de Llatzer. I la intervenció de Marta i Maria amb aquest lament profund, que de fet, tots descobrim en el nostre cor, quan mor alguna persona estimada, provoca en Jesús la seva manifestació divina i revela la seva identitat més pregona: “Qui creu amb mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu amb mi, no morirà mai més.”


Jesús, Déu-amb-nosaltres, un Déu que plora pel seu amic. El seu amor, però, no té límits. La llosa (la mort), no és obstacle pel qui és la Vida. La seva filiació divina, amarada tota ella del Pare misericordiós, el porta a lliurar la seva vida, per amor a la humanitat caiguda i redreçar-la perquè pugui viure en la gràcia de la nova vida en Déu, com a fills i hereus del seu Regne en comunió amb el seu germà. Jesús. Ell ens crida a cadascú de nosaltres: “Llatzer, surt a fora.”



Xavier Artigas

Comentaris