Diumenge 30 de durant l'any - 25 d'octubre de 2015


Marc 10, 46-52:

Bartimeu, se n’adona de que esta passant per aquell lloc Jesús, i no vol deixar passar l’ocasió i a l’instant es posa a cridar: “Jesús tingueu compassió de mi”, s’encontra a la vora del camí, cansat, es un home rebutjat per la societat, no pot ser pelegrí perquè li tancarien les portes, esta exclòs, marginat, abandonat pel jueus. Sols li queda cridar. Els deixebles i seguidors  s’irriten, aquells crits interrompen la marxa tranqui-la cap a Jerusalem, no poden escoltar les paraules de Jesús. Aquest pobre molesta, hi ha que fer-lo callar; però ell cridarà més fort. “Fill de David, compadiu-vos de mi”. Li diuen, ànims, Jesús t’està cridant, això ho canvia tot. Bartimeu dona tres passos què van a canviar la seva vida. Llança el mantell per què li fa nosa per apropar-se a Jesús. Li diu què vols que faci per tu. Mestre que hi vegi.

La seva vida es transforma. Passar de la ceguesa a la visió es símbol d’obrir-se o de créixer en la fe. L’experiència de Pau en el camí de Damasc, (Fets 9) n’és un exemple al costat de Bartimeu. Bartimeu no parteix de zero, te una fe incipient i la confiança en Jesús, a qui reconeix com a --“Fill de David”. Ho expressa en dues pregàries curtes o crits que li surten del cor: “compadiu-vos de mi, feu que hi begui”. La trobada personal amb Jesús li transforma la vida, comença a veure-hi clar i descobreix que s’ha de tornar deixeble o seguidor i company de Jesús. Ha passat d’estar al marge del camí, incapaç de fer res de tot sol. A descobrir el sentit de la seva vida.

Per alta banda, Jesús el convida a mirar cap al seu interior, en dir-li que es la fe que el salva el que hi ha dins d’ell, la fe ha d’estar arrelada al cor del creient. Jesús es el nostre Salvador, ha desposseït la mort del poder que tenia, i amb la Bona Nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida.

El nom que ho conté tot és el que el Fill de Déu rep en la seva Encarnació; Jesús. El nom diví és impronunciable pels llavis humans però, assumint la nostra humanitat, el Verb de Déu ens lliura i el podem invocar; Jesús, salva. El nom de Jesús ho conté tot. Déu i l’home i tota l’economia de la creació i de la salvació. Pregar “Jesús” es invocar-lo, cridar-lo en nosaltres. El seu nom és l’únic que conté la Presencia que significa, Jesús ha ressuscitat, i tot aquell que invoca el seu nom acull el Fill de Déu que l’ha estimat i s’ha lliurat per Ell.

La invocació del sant nom de Jesús és el camí més senzill de la pregària continua. Recitada sovint per un cor humil, atent, no es dispersa, (Mt 6,7) sinó que “guarda la Paraula i produeix fruit de constància.” Aquesta invocació es possible “en tot temps”, ja que l’única ocupació, la d’estimar Déu, que anima i transfigura tota acció en el Crist Jesús, com va fer Bartimeu, que d’una revolada s’aixeca per posar-se als peus de Jesús, quina fe la de Bartimeu, que d’una revolada s’aixeca per apropar-se a Jesús.



F Josep Mª Cabanyes i Vilar Ocist

Comentaris