Diumenge 31 de durant l'any - 30 d'octubre
1Te 2,7b-9,13
Avui és el tercer de cinc diumenges seguits en què la litúrgia romana ens ofereix fragments de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Els biblistes estan ben d’acord a considerar-la no únicament la primera que escriu Pau sinó també el text més antic del Nou Testament. Tessalònica, l’actual Salònica, era una gran ciutat comercial, cosmopolita, amb una considerable diversitat de cultes i de creences. Pau hi havia residit força temps, hi havia impulsat una fervent comunitat cristiana i, finalment, n’havia hagut de fugir perseguit per una colla de jueus engelosits (vegeu Fets 17,1-10). De Corint estant, després d’haver rebut les bones notícies que li ha transmès el seu col·laborador Timoteu, Pau escriu als tessalonicencs sobretot per a encoratjar-los a progressar en l’ensenyament rebut i a viure-hi ben d’acord –amb una fe activa, amb un amor incansable i amb una esperança constant (1,3)–, i per a afermar-los en l’actitud de vetlla serena davant la fi del temps. Subratllem-ne, del fragment d’avui, tres punts:
a) L’apòstol, el predicador, el pastor, ha de tenir sempre una actitud d’entrega total, com maternal, a la seva comunitat, amb un zel que el porta a esmerçar-hi tota la vida. Allò que el mou –i el que ha de moure també tot deixeble de Jesús– és ser testimoni de la Bona Nova de Déu, és a dir, del Déu que és Amor i que se’ns ha revelat en Jesucrist, mort i ressuscitat, en el qual nosaltres també viurem per sempre.
b) L’apòstol no ha de ser una càrrega per a ningú –per bé que Pau mateix agrairà l’ajut que va rebre des de Filips, quan era precisament a Tessalònica, ja que també convé que la comunitat doni suport als qui els porten la predicació i el guiatge. No ens hem de repenjar en els altres, en ningú, i alhora cal que ens ajudem a portar-nos les càrregues els uns als altres.
c) A través de la predicació humana, de la feblesa del llenguatge i de l’estil humans, allò que es transmet i que ha de ser acollit és paraula de Déu, capaç de treballar eficaçment a l’interior de cada vida, capaç de conversió. Això demana, per part de tots, predicadors i oïdors, sinceritat, humilitat, fidelitat. Cal demanar a Déu la gràcia de saber anar més enllà, més al fons, de les aparences humanes, per poder estar ben atents i receptius a Déu que ens parla.
Avui és el tercer de cinc diumenges seguits en què la litúrgia romana ens ofereix fragments de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica. Els biblistes estan ben d’acord a considerar-la no únicament la primera que escriu Pau sinó també el text més antic del Nou Testament. Tessalònica, l’actual Salònica, era una gran ciutat comercial, cosmopolita, amb una considerable diversitat de cultes i de creences. Pau hi havia residit força temps, hi havia impulsat una fervent comunitat cristiana i, finalment, n’havia hagut de fugir perseguit per una colla de jueus engelosits (vegeu Fets 17,1-10). De Corint estant, després d’haver rebut les bones notícies que li ha transmès el seu col·laborador Timoteu, Pau escriu als tessalonicencs sobretot per a encoratjar-los a progressar en l’ensenyament rebut i a viure-hi ben d’acord –amb una fe activa, amb un amor incansable i amb una esperança constant (1,3)–, i per a afermar-los en l’actitud de vetlla serena davant la fi del temps. Subratllem-ne, del fragment d’avui, tres punts:
a) L’apòstol, el predicador, el pastor, ha de tenir sempre una actitud d’entrega total, com maternal, a la seva comunitat, amb un zel que el porta a esmerçar-hi tota la vida. Allò que el mou –i el que ha de moure també tot deixeble de Jesús– és ser testimoni de la Bona Nova de Déu, és a dir, del Déu que és Amor i que se’ns ha revelat en Jesucrist, mort i ressuscitat, en el qual nosaltres també viurem per sempre.
b) L’apòstol no ha de ser una càrrega per a ningú –per bé que Pau mateix agrairà l’ajut que va rebre des de Filips, quan era precisament a Tessalònica, ja que també convé que la comunitat doni suport als qui els porten la predicació i el guiatge. No ens hem de repenjar en els altres, en ningú, i alhora cal que ens ajudem a portar-nos les càrregues els uns als altres.
c) A través de la predicació humana, de la feblesa del llenguatge i de l’estil humans, allò que es transmet i que ha de ser acollit és paraula de Déu, capaç de treballar eficaçment a l’interior de cada vida, capaç de conversió. Això demana, per part de tots, predicadors i oïdors, sinceritat, humilitat, fidelitat. Cal demanar a Déu la gràcia de saber anar més enllà, més al fons, de les aparences humanes, per poder estar ben atents i receptius a Déu que ens parla.
P. Jordi Castanyer
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada