Diumenge 30 de durant l'any - 23 d'octubre

A l'evangeli d'avui a Jesús li plantegen una qüestió que continua sent una pregunta clau per tot creient: ¿Quin és el manament més gran? Que vol dir, en el fons, en el més essencial: ¿què és el que ens cal fer? ¿Què és el que Déu espera de nosaltres? ¿En què hem d'apostar fort a la nostra vida?
A Jesús li fan aquesta pregunta, quin és el manament més gran, persones que havien dedicat tota la seva vida a estudiar això mateix: la Llei, allò que recollia el que Déu esperava del seu poble. I ells eren nomenats “mestres de la Llei”, persones preparades per ensenyar als altres sobre aquesta qüestió tan central.
El que Jesús els hi respon, no era res de nou ni inventat. Eren manaments de l'Escriptura ben coneguts per a ells. En el cas del primer manament, “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament”, fins i tot és justament la pregària que tot bon jueu d'aquell temps, i encara els jueus d'avui, repeteixen dos cops al dia. I també són les paraules que tot bon jueu diu quan veu que s'acosta el final de la seva vida. Per tant el que els respon Jesús era de sobres conegut. I el “segon manament” que ell afegeix tot seguit, també era un text conegut de l'escriptura, del llibre del Levític.
Per tant Jesús respon a la pregunta recordant la resposta que ells ja sabien. Però l'originalitat de Jesús, la novetat del seu missatge, es troba en la manera de lligar les dues coses, en com ens fa veure que manament més important, en realitat són dos, que no es poden deslligar, estimar a Déu i estimar als altres, són com dues cares d'una mateixa moneda, si ens descuidem d'un, no entendrem bé l'altre. L'únic que ens demana Déu perquè li demostrem que l'estimem, és que estimem als altres. Com diu en el Nou Testament la primera carta de Joan: Qui estima, coneix Déu. Qui no sap estimar, no sap res de Déu, perquè Déu és amor. Qui no estima el seu germà al qui veu, no pot estimar Déu al qui no veu.
La resposta de Jesús, per tant, recorda coses ja sabudes, però ens convida a estar atents a aquell lligam que dóna sentit a tota la vivència de fe. En el món cada cop més complex que ens toca viure, sovint podem tenir tendència a compartimentar les coses: a distingir els àmbits de la nostra vida professional, el de les nostres aficions i el temps lliure, l'àmbit de la família, etc.. Potser psicològicament aquestes distincions les necessitem per tal de poder aclarir-nos, però el problema és quan la nostra fe es torna com un “compartiment” més de la nostra vida, una cosa que vivim només en uns moments concrets, i fins i tot en uns espais concrets al llarg de la setmana. Quan la fe podria ser justament aquell lligam de fons que dóna sentit i coherència a tot el que vivim en els diferents àmbits de la nostra vida, el que ens ajuda a descobrir en cada moment del dia a dia, en cada persona amb la que tractem, una oportunitat i una crida que ens vénen de Déu.
Jesús avui ens recorda aquelles coses que per a tots nosaltres ja són molt sabudes: moltes coses bones que hem après, dels altres i de la pròpia experiència, molts bons criteris que ens ajuden a anar orientant el que fem, davant dels molts i variats entrebancs i problemes. Però ens vol ajudar a redescobrir que tot això té un lligam, un sentit de fons, que ens justament ens permet valorar molt més cada detall.
Necessitem que la paraula del Senyor desperti novament en nosaltres aquest desig de redescobrir allò de més essencial: la trobada amb el Déu que ens estima i que simplement espera de nosaltres que ens deixem tocar pel seu amor i el sapiguem encomanar als altres. I que les nostres trobades en comunitat ens ajudin a afinar els nostres sentits interiors, per poder copsar la presència de Déu en el dia a dia, i en els nostres germans.

Mn. Josep Vicenç Moragues