Diumenge 2 d'Advent - 4 de desembre

Mc 1, 1-8; 2Pe 3, 8-14, Is 40, 1-5 i 9-11.


El que en Església anomenem escatologia ve a ser com una dimensió nova de tota vida: la presència dels temps futurs, dels temps més enllà del temps, en el present d’ara mateix. L’Església no és solament en camí vers al Regne, sinó que ja és en glòria i poder a la dreta del Pare. La percepció de les realitats del futur “ja visibles” i “encara no realitzades” fan nèixer un sentiment de “nostàlgia ecatològica”: El Regne de Déu és quelcom que arriba, i per això la veu d’Isaîes i del Precursor convoquen a la conversió, però també és quelcom que és dins nostre (Lc 17, 21), i és també el que vindrà en plenitud i en glòria, la visió mateixa de la Gràcia Increada, la participació en la vida divina. Tot instant és la darrera hora.


Isaïes predicà la vinguda en la carn del Déu Vivent, la consolació aportada per l’Ungit de Déu, el Mesies, que ve en la carn. Sant Joan Baptista és la darrera baula d’una cadena mai ha deixat de saber que el Regne del Cel és a prop. Els sant Apòstols i els Pares de l’Església són testimonis de la profunda conversió que representà el naixement segons la carn del Fill de Déu: l’Església dels primers temps, viva en Crist, participant ja d’un nou cel i una nova per la gràcia del baptisme, crida: El Senyor ve! i el seu temps és un temps d’espera del que l’acompliment definitiu i irreversible d’allò que ja s’ha acomplert per la Gràcia. És així que l’espera atenta de la Segona Vinguda del Senyor, del Dia del Senyor – del Diumenge! – és una sola acció amb el penediment, el desig de conversió, el desig del nou cel i la nova terra on regnarà la justícia.


El Rei ve! Davant seu arriba el misatger, l’anunciador de la bona notícia. Sentim en els nostres cors la seva veu? La Tradició d’Orient senyala el calendari de l’Advent amb un quaresma, del 15 de novembre al 24 de desembre, a fi de preparar els camins del Senyor, de redreçar les senderes per on ha de passar el Rei, a fi de despertar els sentits a la Bona Nova. A una terra deserta, sense camins i sense aigua, el nostre esperit vetlla davant el Senyor. I tanmateix l’esperit d’aquest món repeteix sense parar el “no hi ha Déu”, i una somnolència, una torpor vol emparar-se de tota la nostra persona.


“En què consisteix doncs “l’esperit d’aquest món”? No consisteix en res més que imaginar que aquest món ho és tot; que és en ell on vivim i on morim; que en ell és on apareixem i desapareixem; que fora d’aquest món no hi ha d’altre, i que fora de l’home no hi ha Déu; allò que està en aquest món ho és tot, fora d’ell i més enllà d’ell no hi ha res, res, res; en tot el seu ésser l’home no és més que el producte i el fruit d’aquest món, on ha de retornar per descompondre’s i disoldre’s. Vet aquí perquè “l’esperit d’aquest món” no pot conèixer ni el Crist-Déu, ni res del que ens ha estat donat en Ell de part de Déu.” (P Justí Popovic)


Mantenim-nos sobris i vigilants, i que la Pau del Senyor sigui amb tots nosaltres


P. Josep

Comentaris