diumenge, 18 de març de 2018

Diumenge 5 de Quaresma - 18 de març de 2018


Jn 12, 20-33

A l’Evangeli sentim en diverses ocasions al llarg de l’any la paraula referida a seguir Jesús. Avui, sant Joan, la cita, com a resposta al desig dels que el volen veure, en el moment de l’entrada del Senyor a Jerusalem: Si algú em vol servir, que em segueixi; ara ho escoltem just a l’inici del camí cap a la seva Passió i mort, el camí de la Creu, com a preludi dela seva imminent glorificació, del seu aixecament per atreure tots cap a Ell, que és també el moment en què anuncia el judici d’aquest món.Qui em vulgui servir, que em segueixi i Allà on sóc jo és també el qui em serveix. En altre moment l’hem sentit dir: Qui em vulgui seguir, prengui la seva creu!. Ara no tenim cap dubte: Seguir-lo en aquest camí de la Creu on voluntàriament acceptà morir, és per tant abans que res l’acceptació de la mort, la mort del cos i, amb el cos, de tot el que ens lliga al món per mitjà deles seves eines, els sentits i el pensament.

Déu creà l’home de la pols de la terra i l’insuflà alè de vida, el féu doncs cos i ànima; un cos sense ànima o una ànima sense cos no és l’ésser humà. El lligam entre els dos és, per voluntat de Déu indissoluble. Tanmateix, Déu ha disposat que aquest lligam es dissolgui en un moment fixat per la seva Providència i desconegut per nosaltres. I ho disposà per la nostra salvació, a fi que allò que està prenyat de corrupció no rebi en herència la vida eterna. Encara que Ell no conegué la corrupció, ja que era sense pecat, i el seu cos quedà ‘com adormit’, la seva ànima se separà del seu cos i davallà als inferns a anunciar a tots els que sojornaven a les tombes la Redempció, i així proclamar definitivament el final del poder de la mort, la derrota de l’infern. Acceptar fer el camí que Ell féu, acceptar la creu, seguir-lo per servir-lo és, doncs, acceptar aquest decret diví, acceptar aquest trencament, que implica la corrupció de la carn i totes les seves realitzacions durant la vida a la terra, trencament que el Crist amb les paraules de la pregària a Getsemaní, féu palès el grau de patiment que implica, en quant homes, aquesta acceptació. També avui sentim com es contorba la voluntat humana del Crist: què diré, doncs: Pare, estalvia’m aquesta hora?

D’aquí aquest advertiment que ens sembla tan sever: Qui estima la seva vida[l’ànima, allò que ens manifesta com a éssers vius en aquest món] la perdrà; qui la odia[així, odia, diu el text en grec i en llatí]en aquest món, la guardarà per a la Vida eterna. Qui vol veure el Senyor? Qui el vol servir? La resposta afirmativa a aquestes preguntes és clau per poder entendre aquesta necessitat d’odiar la vida en aquest món.

D’entrada sembla molt més fàcil servir al Senyor que veure’l. Així començarem per allò que no ens posa tantes dificultats: Servir al Senyor! Recordo sant Cristòfol, el gegant que volia servir el senyor més poderós del món! I després de servir primer a un rei i després al diable, fou conduït, per la seva perseverança, a un servei en la major humilitat, deixant de banda les seves cabòries i oferint el que ell disposava, la seva força de gegant, perquè els viatgers travessessin un riu cabalós i no fossin arrossegats per l’aigua. Ens fem la mateixa pregunta que sant Cristòfol: Com servir al Senyor més poderós? Quines facultats tenim, en què i on podem posar-nos al seu servei? Cal però,primer, morir als nostres desigs d’aquest món. La riquesa, el poder o la fama que ens pot donar el servei als senyors del món, no satisfarà el desig d’un ànima neta, íntegra, que ha respost afirmativament a aquelles preguntes. Si estem vigilants com sant Cristòfol a atènyer el nostre desig, sempre descobrirem que hi ha algú més poderós a qui servir, i que les recompenses que rebem d’aquest món no ens poden fer oblidar el profund desig de servir al Senyor més poderós!

Doncs, com puc servir el Senyor? Ens diu l’Evangeli que ho he de fer des de l’acceptació de la creu, l’acceptació del necessari pas per la mort, que significa odiar –lluitar en contra de– aquells lligams que, a través dels sentits del cos i de la intel·ligència,he anat construint amb el món,en busca del que creia que em procuraria satisfacció, benestar o felicitat. No que m’abandoni i em deixi morir, no! sinó que posi l’objectiu de la meva vida en cooperar amb la seva obra; tota altra fita lliga l’ànima amb traves de ferro i, finalment, al moment en què se separi del cos, no sabrà ni com ni on viure, perquè totes les seves esperances hauran quedat lligades a aquell organisme que veurà descompondre’s i tornar a la terra. Mantenir aquells lligams priva la nostra ànima, d’heretar la Vida eterna.Quina vida eterna? Allà on sóc és també qui em serveix. La Vida amb Déu, la Vida en Crist: el Crist es anomenat també l’espai o el lloc dels vivents!

Acceptar el camí de la creu és justament servir el Crist, perquè servir-lo és posar-se al seu costat en l’obra de redempció de la que Ell és el Cap. Agafar la nostra creu voluntàriament fa que el Crist camini al nostre costat i, llavors, Ell portarà sempre el pes que a nosaltres ens aclapararia. Posar les nostres forces, les nostres capacitats, els nostres sentits i la nostra intel·ligència no en procurar-nos més felicitat i més benestar en aquest món, sinó posar-les al servei del Crist, això és estalviar l’ànima, la potència de vida amb què hem estat dotats, el do de Déu, la Vida! Qui sap pregar, que pregui, qui sap fer obres de misericòrdia que les faci, qui fa almoina, que en doni amb generositat, qui té cura del proïsme, qui visita els afligits, qui serveix a l’església, qui predica l’Evangeli, qui encoratja els tímids, qui aporta pau i concòrdia, qui amb l’exemple ensenya la humilitat i la paciència... Cadascú que posi en marxa les seves virtuts amb la mirada fixa en el camí de la Creu, en la dignitat que Déu ens donà quan ens va crear i que vol que acceptem plena i totalment i sense reserves per fer-nos participar de la Seva Vida, de l’Única Vida, la que Ell va crear, la Vida Eterna!
I un cop fet el judici d’aquest món i llançat a fora el dominador d’aquest món, un cop el Crist glorificat, un cop superada la nit més fosca –la meva ànima se sent contorbada, de la pregària de Getsemaní quan el Crist, el Fill de l’home, sentí tot l’abandonament de Déu–, aquest servei serà el que ens condueixi a dir:Faci’s la teva voluntat, i a les teves mans remeto el meu esperit! Complir aquest servei en i amb Crist sense dubte obre els ulls a veure Déu.

P. Josep


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada