Diumenge 22 de durant l'any - 2 de setembre

Dt 4, 1-2.6-8; (2ª lectura); Mc 7, 1-8.14-15.21-23

No llavis, sinó cor

Totes les tradicions religioses són camins cap a Déu, cap a la seva casa. ¿Qui podrà arribar-hi i qui podrà estar-s’hi. Al salm d’avui hi trobem una resposta, que també consona amb la lectura del Deuteronomi i amb aquella tan ben resumida que trobem en la tradició profètica:

“Ja t’han ensenyat què és bo,

 què espera de tu el Senyor:

practica la justícia, estima la bondat,

comporta’t humilment amb el teu Déu.” (Miquees 6,8)

Aquesta és la paraula plantada en nosaltres, que prové de dalt, del Pare dels estels. Són els seus decrets i prescripcions, a través dels quals el Senyor es fa proper a nosaltres i ens indica el camí a seguir. Déu mateix es preocupa que puguem trobar-lo i seguir-lo. Caminar cap a Ell no és pas iniciativa nostra, sinó seva.

Tanmateix, tots sabem prou, també, com les tradicions religioses es veuen amenaçades per maneres torçades d’entendre el camí, que són veritables desencaminaments. Tots hem de reconèixer que moltes vegades el camí sembla fer-se fonedís, i perdem el seny i la intel•ligència. Les lectures d’avui ens recorden, per exemple, que podem devaluar la paraula viva que Déu ens adreça i fer-ne simples fórmules mortes, allunyades de la vida real, caricatures grotesques del voler de Déu que ens fa néixer a la vida. Allò que havíem de fer-ne era tenir-la com a font d’inspiració de la nostra praxi de cada dia, expressada en dos poderosos símbols: entendrir-nos compassivament davant la feblesa dels petits (orfes, viudes...) i no contaminar-nos amb la corrupció d’aquest món.

De manera taxativa i lluminosa, l’evangeli ens guia en el mateix sentit. La nostra relació amb Déu (religió) no pot ser un afer de llavis, sinó de cor. No es tracta de jugar, sinó de jugar net, i ser conscients d’on es troba la veritable puresa, i què és allò que pot contaminar la nostra vida. Ben cert que la paraula de l’evangeli és una bona notícia alliberadora, ja que ens deslliura de totes les aparences amb què sovint imaginem justificar la nostra vida, i ens fa tornar, en la nostra veritable mesura humana, a aquell que ho és tot per a nosaltres, amb una relació íntima i sincera, ben lluny dels jocs d’artifici i les disfresses. El cor, el nucli vital de la persona, és la seu del bé i del mal, la terra on arrela el Regne de Déu, creix i s’hi manifesta.

La paraula que rebem és un remei per als nostres mals, ens cura i vivifica. Acollim-la amb alegria i amb tanta sinceritat com puguem: ella ens farà viure.

Andreu Trilla