Diumenge 5 de Quaresma - 22 de març


Jr 31, 31-34     Ps 50, 3-4.12-15         R/. 50,12a
He 5, 7-9                    
Jo 12, 26         Jo 12, 20-33

L'evangeli d'avui recull com un eco el del diumenge passat: "Jo, quan seré enlairat, atrauré tothom cap a mi". Jesús se sent percaçat a causa de la persecució a què el sotmeten els poderosos i que pot acabar amb la seva mort. Jesús sap que, si fuig, tota la seva vida resultarà estèril, en canvi, si afronta la mort com a conseqüència inevitable de la seva lluita contra el mal i l'opressió, àdhuc l'opressió religiosa, la seva vida quedarà avalada pel seu sacrifici i la seva missió seguirà endavant a través dels seus seguidors, perquè no hi ha altra glòria de Déu que la salvació de l'home. La salvació passa per la lluita contra tota opressió i la lluita comporta dolor i mort a causa de la maldat dels homes.
Jesús contempla la seva mort amb total confiança en el Pare i amb l'esperança que la seva vida no es perdrà definitivament. El fet mateix de la mort ja és de la seva glorificació, perquè serà la confirmació de la derrota del mal. El seu sacrifici el consagra sacerdot, únic sacerdot, únic mitjancer entre Déu i l'home, font de salvació eterna per a tots els qui el reconeixen.      
La creu esdevé lloc de referència per a tothom, perquè Ell s’ha donat a tothom sense excepcions i nosaltres som responsables que la creu pugui ser vista a través de la nostra actuació, de la nostra vida. Una creu que consisteix no pas en la mort sinó en una manera de viure que comporta la mort de l’ego superb i insolidari i el sorgiment d’un ego humil i oblatiu.
Què hem de fer en aquest moment històric en què han triomfat els contravalors del diner fàcil, de la prepotència, del consumisme salvatge? Què hem de fer davant la violència religiosa d’uns descerebrats? Què hem de fer davant del sexe sense amor, del menyspreu de la tendresa, del creixement del feticidi? Què hem de fer en un món en què l’exercici del compromís responsable pels valors del Regne de Déu és vist com una bajanada? Jesús ho tenia difícil, però nosaltres déu-n’hi-do.
No hi ha més que una possibilitat: Hem de posar el nostre esforç a sostenir el nostre compromís de deixebles de Jesús d’humanitzar el món. Som grans de blat colgats en la terra del món, com llavor de la qual ha de néixer el regne de Déu, pel poder de Déu, encara que la nostra llavor estigui tarada.

Mn. Josep Esplugas


Comentaris