Comentaris Bíblics Interconfessionals

Isaías 2,1-5 Romanos 13, 11-14 Mateo 24, 37-44 El apóstol Pablo nos hace una exhortación: darnos cuenta el tiempo que vivos. Ciertamente, comenzamos el adviento, tiempo de preparación espiritual para vivir correctamente la navidad. Algo característico de estos días es el color morado: por un lado significa penitencia en el corazón: es tiempo de despertarnos, revestirnos de Cristo y ser hijos de la luz. ¿De qué serviría la navidad si no cambiamos la mente y el corazón? Por otra parte, en Oriente el color morado también significa opulencia, lo que nos indica lo que en verdad nos trae la navidad: la riqueza que porta Jesucristo, o sea la salvación y un nuevo modo de vivir de acuerdo al Reino de Dios. Lo que requiere de nosotros una apertura del corazón a la gracia de Dios, necesitamos despertar a la luz de Belén.             En medio de un mundo amenazado por el odio que crea muertes injustas, muros que dividen a la h...

  Proclamem amb força per tot el món que «el Senyor és rei». A l'antic Israel els reis eren ungits, perquè representaven Déu enmig del poble, i sobre ells descendia l'Esperit del Senyor per dur a terme una missió. Eren ungits i no coronats, perquè aquesta darrera cerimònia, de contingut pagà, era considerada pels israelites com una manifestació de supèrbia davant Déu, el Rei de l'univers. En canvi, en un poble marcat per la fe, com era Israel, la unció posava de relleu que la reialesa era un do diví i que aquell que el rebia no l'havia de fruir com una prerrogativa de la qual en pogués abusar, sinó com un servei al poble. Tanmateix, la història ens ensenya que els reis d'Israel també van caure en els mateixos errors i vicis que els reis d'altres pobles. Amb tot, per a la consciència del poble elegit, sempre va perdurar la figura de David com a prototipus de rei ideal, per això hi havia la convicció que quan s'instaurés definitivament el Regne de Déu, seria...

Lc 21,5-19 Més enllà de la complexitat d’un text apocalíptic com el del fragment d’aquest diumenge, val la pena fixar-se en un petit detall. Vindran molts en el meu nom ... El nom de Jesús es pot usar apropiant-se’n, com ací, o per acollir un infant en nom de Jesús (Lc 9,48). I qui acull l’infant, acull Jesús, i qui acull Jesús acull Qui l’ha enviat. Hi ha, doncs, dues actituds possibles, fetes amdues des del seu nom: acollir l’altre, el proïsme, sigui qui sigui, o bé, posar-se en lloc del Mestre, usurpa-li el lloc. Quin nom agafaran? Sóc jo , diu la traducció... o jo sóc , en l’original grec. El canvi d’ordre ens fa saltar a alguns fragments de l’evangeli de Joan: jo sóc la llum del món , jo sóc el camí, la veritat i la vida , jo sóc el bon pastor ... I tots ells són referències al jo sóc originari, el nom diví pronunciat per Déu en la revelació a Moisès a la bardissa ardent (Ex 3). Dient jo sóc , Jesús afirma, veladament si es vol, la seva divinitat. I qui aga...

A l'evangeli d'avui hem vist com els saduceus, que no creien en la resurrecció dels morts, s'acosten a Jesús i li plantegen un argument recargolat per veure si els dona la raó: el possible cas d'una vídua que s'hagi anat casant amb el germà del difunt, com era costum, i que al final hagi tingut 7 marits. Esperaven així que Jesús reconegués que parlar una nova vida després de la mort no fa més que embolicar les coses. Jesús en canvi els respon afirmant sense dubtar que Déu ens promet un lloc en un món que ha de venir, en una vida nova. Però també els diu que es deixin de raonaments estèrils, que la nova vida serà diferent de tot el que coneixem, que no ens ho podem mirar des dels criteris tant estrets que ens marquen ara. Els saduceus eren un grup que no creien en la resurrecció perquè ja els estava bé creure que només hi ha aquesta vida. Eren un grup de gent rica, ben situada, que tenia el control del Temple de Jerusalem i que s'entenia força bé amb e...

LLuc 19: 1-10 Zaqueu era el principal dels publicans i a  més, ric. Era un home pecador, per ser  col·laboracionista i per la manera fraudulenta de adquirir les riqueses. Té desitjos de conèixer a Jesús, però, com podia atrevir acostar a ell? Segurament havia estat menyspreat més de una vegada pels fariseus, sacerdots i els líders religiosos. Podem imaginar la cara d'estranyesa i d'alegria que posaria quan sent a Jesús cridar-lo pel seu nom. Zaqueu es sent acceptat com a persona, recupera la confiança en si mateix i respon amb tota la seva ànima a la crida de Jesús per estar amb ell. Per primera vegada no és menyspreat per una persona religiosa. Avui l'Evangeli ens convida a fer nostre l'Esperit de Jesús que és convidar a caminar per la vida amb el cor i els braços sempre oberts per els demes. Hem d´estar disposats a acollir a tot el que vingui amb bona voluntat, encara que no de pensi com nosaltres. Hem d´estar sempre disposats al diàleg i no a la imposició,  per...

Lluc 18, 9-14 Sovint veiem, a l’Evangeli, Jesús pregant. Ple de l’Esperit Sant, Jesús s’adona que és el Fill estimat de Déu Pare i Jesús l’escolta, li parla i actua amb plena confiança i proximitat, posant-se a les seves mans, atent sempre i disposat a fer la seva voluntat. Jesús també ens ensenya a pregar. Davant de la petició dels seus deixebles, els ensenya a tenir amb Déu aquesta relació filial, a estar oberts a fer la seva voluntat, a demanar-li que ens ajudi a anar construint el Regne que Déu vol per a tots nosaltres, que és Regne d’amor, de perdó i de pau. Jesús, en els seus ensenyaments sobre la pregària, ens fa veure amb paràboles amb quina actitud hem de pregar. En el text de Lluc que aquest cap de setmana proclamem i meditem, veiem dues actituds contraposades, portades a la pràctica per dos personatges diferents. Els fariseus eren jueus doctes, complidors estrictes de la Llei; sovint eren orgullosos, es creien superiors als altres, als quals menyspreaven. Els p...

Lucas 18, 1-8 Lucas nos presenta otra parábola, cuya intención didáctica es, según en vs.1 “sobre la necesidad de orar siempre y no desmayar” . El relato nos presenta dos personajes: El primero es un juez , de quien se dice “ni temía a Dios, ni respetaba a hombre” . El segundo personaje es una mujer , de quien se nos dice era viuda, y pedía a este juez justicia de su adversario. Las acciones de estos personajes nos hablan mucho de su carácter. La mujer  pide con insistencia justicia al juez, ha venido no a pedirle un favor, sino que cumpla su deber. Pero el juez “no quiso por algún tiempo” , es decir, no le hizo caso; pero después se dijo: “Aunque ni temo a Dios ni tengo respeto a hombre, sin embargo, porque esta viuda me es molesta (me está fastidiando), le haré justicia, no sea que cada vez que venga me agote la paciencia” . Estas actitudes, tanto del juez como de la mujer, se convierten en propuestas educativas por parte de Jesús. Su enseñanza se presenta a mane...